¡Descarga PROCEDIMENT I ACTES ADMINISTRATIUS y más Apuntes en PDF de Derecho Administrativo solo en Docsity!
L'acte administratiu com a
manifestació de l'activitat
administrativa
2.1. Concepte, elements i tipologia dels actes administratius
2.2. Forma
2.3. Motivació
2.4. Eficàcia
2.5. La notificació dels actes administratius
2.6. La publicació
2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius
Resum de la unitat 2
Esquema de la unitat 2
2.1. Concepte, elements i tipologia dels actes administratius
Què té a veure un dictamen de la Comissió Jurídica Assessora amb un assentament en el registre electrònic d'apoderaments d'un organisme administratiu? La proposta de resolució d'un procediment sancionador de disciplina del mercat i consum, en què s'assembla a una autorització municipal per ocupar la via pública amb taules i cadires?
Què tenen en comú una resolució de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública donant resposta a una reclamació contra la desestimació d'un recurs de reposició, d'una banda, i el braç d'un mosso d'esquadra alçat formant angle recte mentre estén l'altre horitzontalment, d'una altra?
Tots sis són actes administratius. Aquests constitueixen el mitjà essencial d'actuació de l'Administració pública.
2.1.1. Concepte
La doctrina ha elaborat aquesta àmplia definició, ja clàssica, de l'acte administratiu: la declaració intel·lectual de voluntat, judici, coneixement o desig emesa per l'Administració en l'exercici d'una potestat administrativa diferent de la reglamentària.
Quines són, doncs, les notes que caracteritzen l'acte administratiu?
És una declaració intel·lectual.
-els anomenats actes polítics o de govern , dictats pels òrgans superiors de direcció política del poder executiu i no susceptibles de control per part de la jurisdicció contenciosa administrativa (p. ex.: la dissolució del Parlament, l'emissió de deute públic, l'adopció d'acords d'extradicció, etc.).
La potestat administrativa exercida ha de ser diferent de la potestat reglamentària. En dictar un reglament −també se'n sol dir disposició administrativa −, l'Administració crea normes que innoven l'ordenament jurídic i passen a formar-ne part; en canvi, amb un acte administratiu l'Administració es limita a aplicar l'ordenament jurídic.
No es tracta pas d'una simple diferència quantitativa –persones destinatàries generals o indeterminades per al reglament, i determinades per a l'acte–, atès que:
a) D'una banda, existeixen actes administratius que no apareixen adreçats a una persona destinatària concreta, sinó a un conjunt
indeterminat de persones, o fins i tot a tota la col·lectivitat. N’hi ha a balquena, d’aquests actes administratius generals:
-De vegades, tot i ser determinable, no s’hi determina la pluralitat de persones destinatàries: p. ex., fixació dels torns de vacances per al personal d'un ajuntament, convocatòries d’exàmens, etc.
-Altres vegades, ni tan sols n’és possible la determinació prèvia o posterior: p. ex., convocatòries d’oposicions per cobrir llocs de treball, anuncis d’informació pública relatius a plans urbanístics, licitacions públiques, etc.
Exemples d'actes administratius amb pluralitat de persones destinatàries
-La convocatòria d'un concurs específic de mèrits i capacitats per proveir un lloc de treball.
-L'anunci de licitació per contractar el subministrament de pròtesis de genoll per a un hospital públic.
-La circular per la qual es regulen els criteris per realitzar trameses per part d'un departament de la Generalitat i els ens vinculats.
b) D'altra banda, resulta que en matèria organitzativa se solen dictar reglaments que afecten l’àmbit intern de l’Administració. Per això, se’ls
anomena reglaments organitzatius o singulars : es refereixen a un departament o a una direcció general concrets, a la definició del perfil de llocs de treball d’un àmbit singular, etc. Són disposicions i no pas actes administratius, malgrat la singularitat del contingut, perquè l’organització sempre forma part de l’ordenament jurídic com a tal. A la Generalitat, els reglaments organitzatius, els dicta el conseller corresponent (art. 12, apartats b i d , de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya), llevat dels aspectes que són competència del Govern.
-L'ordre d'un conseller que modifica la composició d'un organisme consultiu de la Generalitat perquè passi a formar-ne part un representant de les associacions cinegètiques, tot i haver-se dictat únicament per afegir un vocal més a un òrgan específic d' un Departament, té caràcter reglamentari.
-En canvi, la resolució del mateix conseller per nomenar com a vocal d'aquell organisme la persona designada per les associacions cinegètiques −i alhora 12 persones més proposades pels ens de l'Administració local per renovar-hi els seus representants−, és un acte administratiu, tot i adreçar-se a una pluralitat de persones destinatàries.
La diferència, doncs, no rau en el nombre de persones destinatàries, sinó que és de grau: el reglament crea o innova normes; l'acte administratiu les aplica. Una comprovació ben senzilla ens servirà: l'acte administratiu −sigui singular o general− s'exhaureix en complir-lo, de manera que perquè les persones destinatàries el complissin de nou caldria dictar-ne un altre (una nova convocatòria, p. ex.); en canvi, el reglament no es consumeix en complir-lo sinó que és manté, és susceptible d'una pluralitat indefinida de compliments.
2.1.2. Elements
Tradicionalment s'enumeren un seguit d'elements que han de concórrer en un acte administratiu perquè aquest sigui vàlid, és a dir, conforme a l'ordenament jurídic. Es tracta d'un conjunt de condicions o requisits de validesa que el mateix ordenament imposa (articles 34 i següents de la
Llei 39/2015, d 1 d octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques , en
endavant LPACAP).
Els elements de l'acte administratiu són: el subjectiu, l'objectiu, el causal, el teleològic i els formals.
Subjectiu
L'acte administratiu:
Ha de procedir d'un ens de dret públic amb capacitat i competència per dictar-lo.
Ha de ser dictat per l'òrgan administratiu amb competència objectiva, funcional i territorial per fer-ho (art. 34.1 de la LPACAP, art. 6 i
següents de la Llei 26/2010, de 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions
públiques de Catalunya, en endavant LRJPACat).
-Quan, tot i haver-hi nomenament legal, l'acte es dicta abans que aquest nomenament pugui produir efectes, etc.
Objectiu
L'objecte de la declaració de l'Administració pot ser un comportament, un fet, un bé, una situació jurídica o bé una barreja d'aquests objectes típics.
En qualsevol cas, però, aquest objecte ha de reunir inexcusablement tres característiques. Cal que sigui:
Possible (art. 47.1. c de la LPACAP). Aquest requisit no barra el pas a la impossibilitat jurídica -ja que aquesta equival senzillament a la il·legalitat-, sinó que es refereix:
-A una impossibilitat material o física de bon principi: p. ex., la concessió administrativa d'un cabal d'aigua que el rec d'on s'ha de prendre no pot dur.
-A una impossibilitat lògica: p. ex., quan l'aplicació d'una part de l'acte administratiu anul·la l'efecte requerit per una altra, de manera que totes dues no es poden aplicar alhora.
Lícit, és a dir, ajustat a l'ordenament jurídic (art. 34.2 de la LPACAP).
Determinat o determinable (art. 34.2 de la LPACAP), com la convocatòria a oposició o concurs de les vacants existents a la plantilla "a més d'aquelles que puguin produir-s'hi fins que finalitzi el termini de presentació de sol·licituds".
Exemples d'actes viciats quant al seu element objectiu
-L'acte d'extinció d'una concessió administrativa ja extingida fa temps.
-La imposició d'una sanció pecuniària sense concretar-ne la quantia.
-L'adjudicació d'un contracte de serveis a una persona que ja és morta.
-La resolució d'un recurs que mai no es va interposar.
Causal
L'element causal és la raó o circumstància que justifica en cada cas que l'acte administratiu pugui i hagi de ser dictat per l'Administració.
El supòsit de fet que dona lloc al naixement de l'acte administratiu s'ha d'establir, directament o indirectament, en la norma que atribueix la potestat que s'hi exercirà. Pot ser:
una situació material perfectament clara i objectivable (p. ex.: l'antiguitat d'un funcionari quant al reconeixement de triennis en el règim de retribucions); o bé
una situació més complexa o ambigua, per a l'apreciació de la qual caldrà fer una valoració o servir-se de l'experiència, o fins i tot utilitzar unes altres qualificacions jurídiques prèvies (és el cas de conceptes jurídics indeterminats com ara "perill", "urgència", "idoneïtat", "sostenibilitat", etc.).
Exemples d'actes viciats pel que fa a la seva causa
-La convocatòria d'un concurs de mèrits per a la provisió d'un lloc de treball que no és vacant.
-L'admissió a unes proves de selecció d'un aspirant que no reuneix els requisits de titulació.
Teleològic
L'acte administratiu ha d'anar adreçat sempre a aconseguir una finalitat pública; concretament, la que va determinar l'atorgament de la potestat exercida. Si no és així, en separar-se del seu element teleològic, l'acte estarà viciat de desviació de poder (art. 34.2 i 48.1 de la LPACAP).
En un acte administratiu que aparentment s'ajusta a la legalitat (perquè l'ha dictat l'òrgan competent, d'acord amb el procediment legalment establert, etc.) s'hi produirà, tanmateix, desviació de poder:
si a través de l'acte l'Administració persegueix fins privats en comptes de públics (incompliment del fi genèric); o
si hi persegueix fins públics diferents dels que estableix en cada cas l'ordenament jurídic (incompliment del fi específic).
Exemples
-D'incompliment del fi genèric: en el marc d'un decret de reestructuració d'un departament, una reforma orgànica que, sota el pretext de suprimir un lloc de treball emparant-se en l'àmplia discrecionalitat de la potestat autoorganitzadora de l'Administració, té realment com a finalitat
expressament dins del termini fixat, el significat de la conducta administrativa el fixa de forma expressa l’ordenament jurídic que llavors, pel simple fet d'haver transcorregut el termini establert en cada cas, presumeix l’existència d’un acte administratiu:
-Generalment, estimatori (silenci administratiu positiu).
-Excepcionalment, desestimatori (silenci administratiu negatiu).
Exemples
-Acte exprés: resolució denegatòria, a través del portal ATRI, de la sol·licitud que va presentar una funcionària per gaudir d’un permís per malaltia greu d’un familiar.
-Silenci positiu: transcorregut el termini màxim (tres mesos) perquè es resolgui una sol·licitud de reconeixement tècnic de bosses i recipients de recollida de residus sanitaris, s’entén estimada.
-Silenci negatiu: transcorregut el termini màxim (un mes) per dictar i notificar la resolució del recurs potestatiu de reposició interposat contra la denegació d’una sol·licitud d’accés a la informació pública (art. 38 de la Llei 19/2014, de 29 de desembre), el recurs s’entén desestimat.
b) Actes definitius i actes de tràmit
Els actes definitius o resolutoris són els actes externs que resolen sobre la qüestió de fons que és objecte del procediment, i hi posen fi.
Els actes de tràmit són els que s’integren dins d’un procediment administratiu i hi fan de passos intermedis per a la preparació de l’acte definitiu: sovint són declaracions de judici (informes), de desig (propostes de resolució), de coneixement (certificacions), etc.
Exemples d'actes de tràmit
-Aquell mitjançant el qual s'admet a tràmit una sol·licitud.
-L’acte d’incoació d’un expedient sancionador.
-El dictamen de la Comissió Jurídica Assessora en un procediment de responsabilitat patrimonial de l’Administració.
-L’acte mitjançant el qual s'atorga audiència a les persones interessades en l'expedient.
-L’acord –adoptat per la ponència ambiental del Departament de la Generalitat competent en la matèria– de declaració d’impacte ambiental en el procediment d’aprovació del projecte de construcció de la variant d’una carretera.
c) Actes que posen fi a la via administrativa i actes que no hi posen fi
Els actes que no posen fi a la via administrativa són els actes que són recurribles davant del superior jeràrquic de l’òrgan que els va dictar, mitjançant un recurs d’alçada i, en el seu cas, mitjançant els recursos administratius especials que pugui haver-hi (art. 76 de la LRJPACat i art. 121 de la LPACAP).
A l’efecte de la interposició de recursos, s’entén que els òrgans de govern dels organismes o de les entitats públiques dependents de l’Administració de la Generalitat tenen com a superior el conseller o consellera del departament al qual estan adscrits, llevat que una llei estableixi el contrari (art. 75.3 de la LRJPACat).
Els actes que posen fi a la via administrativa són els actes que només poden ser impugnats en via administrativa mitjançant el recurs potestatiu de reposició, o bé davant de la jurisdicció contenciosa administrativa.
Posen fi a la via administrativa (art. 114.1 de la LPACAP) els actes següents:
a) Les resolucions dels recursos d’alçada.
b) La resolució dels procediments a què es refereix l'article 112.2 de la LPACAP (a Catalunya, els procediments de reclamació o
d’impugnació establerts a l’article 79 de la LRJPACat).
c) Les resolucions dels òrgans administratius que no tinguin superior jeràrquic, llevat que una llei estableixi el contrari.
d) Els acords, els pactes, els convenis o els contractes que tinguin com a efecte la finalització del procediment.
e) La resolució administrativa dels procediments de responsabilitat patrimonial.
f) La resolució del procediment complementari de fixació de responsabilitat civil en matèria sancionadora a què es refereix l'article 90.
de la LPACAP.
g) Les altres resolucions d'òrgans administratius quan una disposició legal o reglamentària així ho estableixi.
A més, en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat (art. 75 de la LRJPACat), posen fi a la via administrativa els actes administratius dels òrgans següents:
b) Les de les autoritats i els òrgans inferiors en els casos en què resolen per delegació de l'alcalde o alcaldessa, president o
presidenta o altres òrgans les resolucions dels quals posen fi a la via administrativa.
c) Les de qualsevol altra autoritat o òrgan, si una disposició legal ho estableix.
També posen fi a la via administrativa
•Les actuacions de l’Administració en via de fet, en cas que es reaccioni contra aquestes per mitjà de recurs contenciós administratiu (art. 46.3 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa).
•Els actes administratius que lesionin drets susceptibles d’empara constitucional, a l’efecte del procediment especial de protecció de drets fonamentals (art. 115.1 de la LJCA).
d) Actes ferms i actes no ferms
Un acte no és ferm quan encara és susceptible de recurs ordinari en via administrativa o davant de la jurisdicció contenciosa administrativa.
L’acte ferm és aquell contra el qual ja no hi caben recursos ordinaris, sia administratius, sia en via contenciosa administrativa. Així
-Un acte que posa fi a la via administrativa, si no és impugnat en via judicial, esdevé ferm.
-Un acte que no exhaureix la via administrativa, si no és impugnat en via ordinària administrativa (perquè no s'hi ha interposat el pertinent recurs d’alçada dins del termini establert, posem per cas), també esdevé ferm.
No confonguem l'acte ferm amb l’acte definitiu , ni tampoc amb el que posa fi a la via administrativa.
e) Actes favorables, desfavorables i de doble efecte
Són actes favorables els que afavoreixen la posició jurídica de la persona o persones destinatàries: els atorguen o els reconeixen un dret; n’estimen una pretensió administrativa, o bé les deslliuren d’una limitació, d’una obligació, d’un gravamen, etc.
Els actes desfavorables o de gravamen són els que afecten negativament l’esfera jurídica dels particulars: se’ls denega una sol·licitud, se’ls restringeix un dret o, en general, se’ls imposa una conseqüència jurídica o patrimonial negativa.
Els actes de doble efecte o mixtos són els que contenen elements propis d’ambdues categories, de manera que són favorables per a unes persones i de gravamen per a unes altres.
Exemples
-D'actes administratius favorables: una exempció tributària; l’atorgament d’una subvenció, la condonació d’un deute, etc.
-D'actes de gravamen: la imposició d’una multa; la declaració d’utilitat pública i interès social d’un bé, a l’efecte de la seva expropiació forçosa; una ordre d’execució en matèria d’urbanisme, la fixació d’horaris comercials, etc.
-D'actes de doble efecte: una expropiació forçosa amb beneficiari privat, la prohibició del trànsit de vehicles per una via pública en benefici dels vianants, etc.
f) Actes singulars i generals
Els actes singulars tenen com a destinatari una persona o un grup individualitzat de persones.
Els actes generals afecten una pluralitat determinada o, de vegades, indeterminada de persones. Tinguem present que són actes i no pas disposicions administratives, atès que no tenen caràcter normatiu, i s’exhaureixen tan bon punt es consumeix el pressupòsit de fet que en justifica la producció.
Exemples:
-Singular: l’atorgament d’una autorització ambiental integrada per implantar una foneria de metalls ferrosos amb una capacitat de producció superior a 20 tones diàries.
-General: la instrucció, difosa a través de la intranet de cada Departament, sobre justificació d’absències per motius de salut i per assistència a consulta mèdica del personal al servei de l’Administració de la Generalitat.
Aquestes excepcions, però, tenen caràcter restrictiu: perquè s'admetin, cal que la naturalesa de l'acte administratiu exigeixi una altra forma més adequada. D'una altra banda:
En el cas d'un òrgan administratiu que dicti actes administratius de forma verbal i calgui deixar-ne constància escrita, aquesta l'ha d'efectuar i signar el titular de l'òrgan inferior o funcionari que la rebi oralment, i en la seva comunicació ha d'expressar l'autoritat de la qual procedeix. Si es tracta de resolucions, s'ha d'actuar d'acord amb el que estableix l'article 36.2 de la LPACAP.
Quan calgui dictar una sèrie d'actes administratius de la mateixa naturalesa (p. ex.: concessions, nomenaments, etc.), es poden refondre en un únic acte. S'hi ha d'especificar, tanmateix, les persones o altres circumstàncies que individualitzin els efectes de l'acte per a cada persona interessada (art. 36.3 de la LPACAP).
2.2.2. La redacció de l'acte administratiu
Com es redacta normalment el contingut de l'acte administratiu?
Pel que fa a les resolucions, un exemple emblemàtic, la pràctica ha anat encunyant al llarg del temps la mateixa vestidura exterior, manllevada de la típica de les normes. És com si l'Administració, per inèrcia, hagués mantingut la mateixa forma externa d'expressar-se:
f) Un encapçalament en què s'identifica l'òrgan emissor;
g) Un preàmbul, que fa referència a les normes que s'han tingut en compte i els tràmits que s'han dut a terme per dictar-la;
h) La motivació, quan pertoqui legalment;
i) La part dispositiva de la resolució (sanció, jubilació, etc.);
j) El lloc, la data i la signatura.
2.2.3. Requisits de l'acte administratiu com a document electrònic
L'acte administratiu, doncs, s'ha d'emetre normalment en un document electrònic. Per considerar-se vàlid, ha de complir els requisits següents i ser traslladat a un tercer a través de mitjans electrònics (art. 26 de la LPACAP):
Contenir informació arxivada en un suport electrònic segons un format susceptible d'identificació i tractament diferenciat; Disposar de dades d'identificació que en permetin la individualització;
Incorporar una referència temporal del moment en què s'ha emès, les metadades mínimament exigides i, finalment, les signatures electròniques que corresponguin.
Parem esment en el fet que l'encapçalament identificatiu, el lloc, la data i la signatura tradicionals han passat a formar part del contingut taxat del document electrònic administratiu. El qual, lògicament, incorpora també (art. 26.2. a de la LPACAP) la resta d'informació pròpia de cada acte administratiu: preàmbul, motivació i part dispositiva, en cas de tractar-se d'una resolució; antecedents, fonaments de dret i conclusions, en els informes; certificació i fórmula de certificació, en un certificat, etc.
↑ Índex de la unitat
2.3. Motivació
La subjecció de l'activitat administrativa a la Llei ha propiciat que es facin públiques les raons o motius en què es fonamenten les resolucions de l'Administració.
2.3.1. Concepte
En sentit formal, la motivació és l'exteriorització o explicació de les raons que han portat un òrgan administratiu a dictar un acte administratiu determinat.
No és un requisit típic de tots els actes administratius; només d'alguns. Els que constitueixen declaracions de judici, posem per cas: qui podria entendre un informe sense motivació, si justament aquesta és la manera d'expressar de manera raonada qualsevol judici? Igualment pel que fa a la resolució en què es desestima un recurs d'alçada: la persona destinatària d'aquesta denegació reiterada, no en mereix com a mínim una explicació? I quan l'Administració dicta un acte en què se separa del criteri que ha seguit fins llavors, no convé que manifesti les raons per les quals ha actuat d'una manera diferent?
2.3.2. Finalitat
Tot comptat, la finalitat de la motivació és fer possible el control o la fiscalització jurisdiccional dels actes de l’Administració, establint la necessària relació de causalitat entre els antecedents de fet, la normativa aplicable i la decisió adoptada. Això facilitarà a les persones destinatàries dels actes administratius els mitjans necessaris per a la millor defensa dels seus drets i interessos legítims.
Tant és així que dins del dret dels ciutadans a una bona administració s'ha inclòs el dret que les decisions de les administracions públiques estiguin motivades (art. 22 de la LRJPACat).
d) Els acords de suspensió d’actes, així com l’adopció de mesures provisionals que estableix l’article 56 de la LPACAP.
e) Els acords d’aplicació de la tramitació d’urgència, d’ampliació de terminis i de realització d’actuacions complementàries.
f) Els que rebutgin proves proposades per les persones interessades.
g) Els actes que acordin la terminació del procediment per la impossibilitat material de continuar-lo per causes sobrevingudes, així com els
que acordin el desistiment per l’Administració en procediments iniciats d’ofici.
h) Les propostes de resolució en els procediments de caràcter sancionador, així com els actes que resolguin procediments de caràcter
sancionador o de responsabilitat patrimonial.
i) Els actes que es dictin en l’exercici de potestats discrecionals, així com els que s’hagin de dictar en virtut d’una disposició legal o
reglamentària expressa.
Exemples de manca de motivació
-L'acord pel qual s'aplica la tramitació d'urgència a un procediment administratiu sense indicar-hi les raons d'interès públic que ho han aconsellat.
-L'adjudicació d'un contracte de servei de recollida i transport de residus, sense explicar-hi per què s'han desestimat les ofertes de la resta de licitadors que no han obtingut l'adjudicació ni els avantatges de l'oferta de l'empresa adjudicatària.
-La resolució en què es concedeix l'accés a la informació pública sol·licitada −basant-se en la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern− i, sense indicar-hi els motius, s'estableix com a forma d'accés un format diferent al demanat.
2.3.4. Com motivar un acte administratiu
S'hi poden distingir:
Una regla general, segons la qual la motivació s'ha de referir de manera succinta als fets i als fonaments de dret que justifiquen la resolució. Per tant, motivar un acte administratiu implica normalment fer tres operacions successives:
1. Fixar els fets que es prenen en consideració.
2. Incloure aquests fets en el supòsit d'una norma jurídica.
3. Raonar per què aquesta norma jurídica imposa la resolució que s'adopta a la part dispositiva de l'acte.
Que la referència sigui succinta (art. 22. c de la LRJPACat i art. 35 de la LPACAP) vol dir que no cal que resulti prolixa, casuística ni exhaustiva. Pot ser breu i concisa, mentre permeti assolir aquestes dues finalitats alhora: a ) Exterioritzar el fonament jurídic de la decisió adoptada, fent explícit que aquesta respon a una determinada interpretació i aplicació de la normativa vigent; i b ) Permetre’n el control pels tribunals mitjançant l’exercici efectiu dels recursos establerts per l’ordenament jurídic (Sentència del Tribunal Constitucional 150/1988, de 15 de juliol).
N’hi ha prou amb una motivació racional i suficient: però això implica que, com més complexitat tècnica de la matèria a què es refereix l’acte administratiu, més gran serà l’exhaustivitat exigible (pensem en la declaració d’impacte ambiental del projecte de construcció d’una central tèrmica de cicle combinat, p. ex.).
No hi cap la motivació generalitzada, imprecisa o estereotipada. Tanmateix, en alguns casos sí que es pot efectuar:
-Mitjançant la remissió als informes o dictàmens previs: l'acceptació d'informes o dictàmens serveix de motivació a la resolució quan s'incorporin al text d’aquesta (art. 88.6 de la LPACAP). Per bé que no es pot motivar una resolució basant-se en informes que són en un altre expedient, ni amb la mera remissió global a certa normativa.
-Utilitzant formularis, models o fórmules estereotipades, sempre que amb aquests es respongui de manera congruent a la justificació adequada de cada cas, i permetin conèixer les raons de la decisió (STC 74/1990, de 23 d’abril). Res no impedeix que sèries semblants o idèntiques d’actes administratius es puguin trobar motivades de la mateixa manera: és el cas dels anomenats actes massa , en què fins i tot s’hi incorpora una motivació preimpresa, ben freqüent en matèria tributària.
En el cas d'actes que posin fi als procediments selectius i de concurrència competitiva: la motivació de les adjudicacions s’ha de fer de conformitat amb el que disposen les normes que regulen les convocatòries respectives. Però sempre han de quedar acreditats en el procediment els fonaments de la resolució que s’adopti (art. 35.2 de la LPACAP).
↑ Índex de la unitat
2.4. Eficàcia
10/
