¡Descarga PSICO DESARROLLO y más Apuntes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
PSICOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT
CONCEPTES BÀSICS
Hi ha alguns conceptes relatius a la Psicologia Evolutiva i a la Psicologia de 1'Educació que cal aclarir abans de tractar qualsevol tema. Resumim a continuació els més importants.
GENÈTIC
Diem que una característica és genètica quan es innata o heretada, o sigui, quan s' ha transmès biològicament dels avantpassats a través dels gens. Els gens són unitats biològiques contingudes en els cromosomes, que porten la informació hereditària: 1'ADN. Transmeten una informació que és poc susceptible de ser modificada amb 1'ambient, com el color de la pell, dels ulls, la forma del nas, la llargada dels membres, etc. A part de les característiques corporals, també hi ha una sèrie de conductes que son transmeses genèticament i que asseguren la supervivència del nou individu. Son els reflexes i els instints: mamar, plorar, respirar, digerir, defecar, 1'instint de supervivència... i tots els reflexos motors presents al moment de néixer.
ADQUIRIT
Diem d'una característica que és adquirida quan es apresa o deguda a 1’ambient, o sigui que la seva aparició es pot explicar per una o diverses causes presents a 1'ambient, encara que les manifestacions que provoca siguin de tipus endògen (una infecció és adquirida, encara que estigui localitzada a 1'interior del cos).
CONGÈNIT
Diem d'una característica que es congènita quan es present en el moment del naixement. Congènit no implica necessariament ni innat ni adquirit ja que pot ser tant una cosa com 1'altra. Així, una característica pot ser congènita i innata com el color de la pell, o congènita i adquirida com la deficiència produïda per la rubèola, els problemes derivats de 1'addiccio a drogues per part de la mare, les malformacions degudes a dèficits d’alimentació, desastres nuclears, accidents, etc.
REFLEX
El reflex és una resposta simple, genètica, d’adaptació al medi. És una resposta de tipus bàsicament motor, desencadenada per un conjunt d’estímuls o senyals concrets provinents del medi. El reflex es el patró conductual bàsic del recent nascut. Aquest, prové d' un medi -1'interior de la matriu- neutral i uniforme. Els únics estímuls que li arriben dins la cavitat intrauterina son de tipus sensorial. (Cal tenir en compte, però, que aquests estímuls poden ser variats i tenir característiques diferents, i poden estar associats a experiències concretes). Així, i degut a que encara no hi ha hagut aprenentatge o n'hi ha hagut molt poc, les respostes que presenta un nen en néixer s'han d1haver format en gran part a partir del control genètic (tenen una causa genètica). El mes important dels reflexos es que son innats i presents al moment de néixer. Molts d'ells desapareixen poc desprès (als tres o quatre mesos) per donar a pas a conductes apreses molt mes complexes, que seran mes útils no nomes per adaptar-se al medi si no també per modificar-lo.
HÀBIT
L’hàbit és una conducta complexa, adquirida, que es transmet a través de 1'aprenentatge (com rentar-se, llegir, etc.) i que es porta a terme amb un cert automatisme (o sigui, amb poca despesa d’atenció voluntària).
INSTINT
L'instint és un conjunt de reflexos. No és, per tant, una resposta simple sinó complexa, però no és apresa - com 1'habit sinó innata. L'instint és un hàbit que ha resultat ser útil per a la supervivència de 1'especie i que, a través de moltes generacions, s'ha inscrit als gens, solució evolutiva que assegura, d'aquesta manera, la seva transmissió als nous individus de 1'espècie.
L’evolució: processos implicats
La criatura humana és la que neix més desvalguda per afrontar les condicions de vida que el seu medi li ofereix. És per això que la infantesa humana és la més llarga de totes les espècies, ja que 1'home és el que triga més temps a fer el procés de maduració del seu organisme i a instaurar completament les estructures funcionals pròpies de 1'espècie. El procés de transformació i creació de noves possibilitats a tots nivells es 1'evolució. Aquest procés s'inicia al moment de la concepció i dura tota la vida. Durant la infantesa aquest procés es molt accelerat i important. Això no vol dir que a les altres etapes de la vida 1'evolució no continuï (psicologia del cicle vital de P. BALTES). A 1'evolució hi ha implicats, de forma estretament relacionada, quatre processos bàsics: creixement , maduració, desenvolupament i aprenentatge.
Els dos primers -creixement i maduració- són de tipus més biològic i els dos darrers -desenvolupament i aprenentatge- són de tipus més psicològic. Amb tot i això estan íntimament relacionats, i són interdependents (polèmica herència - medi).
CREIXEMENT
El creixement consisteix en un augment de la quantitat o de la grossària, degut a un increment del nombre o de la mida de les cèl•lules que formen els teixits. Ens n’adonen perquè produeix canvis morfològics visibles (de la forma del cos): alçada, pes, llargada dels membres, perímetres cefàlic, toràcic, abdominal, etc.
- canvis morfològics interns: pes i volum dels òrgans (cor, estomac, pulmons, etc). El creixement segueix una direcció cefalocaudal (que va del cap als peus). En néixer, el nen té el cap molt gros en relació al cos i a mesura que es va fent gran el cap no creix tant com les altres parts del cos. El creixement comença a les àrees mes properes al SN Central i segueix cap a fora, en direcció a les extremitats del cos: els braços i les cames s’enforteixen més aviat que les mans i els peus. En línies generals, la representació gràfica del creixement no ve representada per una recta (creixement uniforme) sinó per una corba, que indica que conforme passa el temps, les persones disminueixen la tassa de creixement.
MADURACIÓ
La maduració consisteix en transformacions d'estructura i funció de les cèl•lules: calcificació dels ossos, mielinització de les fibres nervioses, etc. La maduració -canvis qualitatius- va molt lligada al creixe¬ment -canvis quantitatius- ja que al mateix temps que els òrgans es fan mes grossos, van canviant d'estructura (un ós petit no necessita tant de calc per no doblegar-se i en canvi un ós més gran si).
La maduració i el creixement presenten dues etapes destacades a la vida de les persones, del naixement als 2 a. i durant la pubertat.
pubertat: canvis físics en 1'organisme humà el producte final dels quals es la completa maduració dels òrgans sexuals i la conseqüent capacitat per reproduir-se i relacionar-se sexualment. Principi i final objectius i concrets. Adolescència: etapa que segueix a la pubertat, amb un final poc definit. Inclou els canvis físics i psicològics. La pubertat es el límit.
El SN presenta certes peculiaritats maduratives, que val la pena de tenir en compte. El cervell humà adult presenta les següents característiques en quant a volum, estructura i funcionament, que el diferencien de les altres especies: a) una elevada proporció de neurones per unitat d'espai cerebral; o sigui un major pes específic; b) un complicat sistema d’organització de les pròpies neurones, les quals, estimades en un nombre de 14.000.000.000 mantenen cada una d'elles 300.000 connexions sinàptiques amb d'altres neurones,
d’organització neuropsíquic propi de les primeres per poder passar a les següents (gatejar abans de caminar). El retard en el desenvolupament pot venir donat per motius de tipus divers, tant de tipus endogen - defectes congènits o malformacions del SN- com exogen -manca d’estimulació i experiències adequades. Sigui pel motiu que sigui, el nen que presenta un retard en el desenvolupament a) té menys capacitat per captar i incorporar la realitat a traves d'allò que viu; b) els seus propis trastorns li impedeixen moltes vegades de viure situacions que serien font de progrés c) tot sovint, els seus trastorns distorsionen la seva pròpia experiència.
Per tot això es molt probable que no s'estableixi la relació adequada amb 1'adult, que fa de mitjancer entre el nen i la realitat, relació sense la qual no es possible el progrés.
APRENENTATGE
L'aprenentatge consisteix en 1'adquisicio de coneixements, explicacions, destreses, procediments, valors, etc. que configuren una realitat sociocultural determinada. L’aprenentatge implica un canvi en la conducta i/o en la manera de pensar i sentir de les persones, sense que aquest canvi pugui explicar-se nomes per motius purament fisiològics. L'aprenentatge es dona tant en relació a processes cognitius o Intel•lectuals (aprenem el nom d'un carrer, el significat de la paraula mielinització, a fer funcionar la maquina de rentar, a multiplicar... ), com motors (aprenem a esquiar, a fer mitja...) i emocionals (aprenem a emocionar-nos en un concert, a tenir por de la nit...). Normalment, aquests tres tipus d'aprenentatge no funcionen per separat sinó de manera estretament interrelacionada, ja que entendre la realitat que ens envolta implica processos de tots tres tipus. Així, per exemple, quan aprenc a fer mitja haig de saber fer anar les agulles (procés de tipus motor), però també necessito decidir que vull fer i saber si es que decideixo de fer un jersei quina diferència hi ha entre el davant, el darrera, i les mànigues (procés de tipus cognitiu i conceptual), que són i com es fan els canals (procés de tipus cognitiu conceptual i procedimental), i quan em posaré aquell jersei, combinat amb que o perquè me'1 vegi qui (que podria ser un procés de tipus emocional). Sense qualsevol d'aquest processos, 1'aprenentatge que estic realitzant no tindria gaire sentit.
CULTURA
En dir que 1'aprenentatge es 1'apropiacio de les característiques d'una cultura determinada, utilitzem cultura en un sentit molt ampli, pròxim al de 1'antropologia cultural (Cole i Wakai, 1984). Des d'aquesta perspectiva, la cultura es un conjunt d'adaptacions d'índole molt diversa que cada grup social ha anat elaborant a traves del temps, i que configuren un "mode de vida" compartit pels membres d'aquest grup social (Miras, 1991). La cultura, des d'aquest punt de vista, engloba múltiples aspectes: conceptes, explicacions, raonaments, interessos, actituds, llenguatge, ideologia, costums, valors, creences, sentiments, pautes de conducta, tipus d1organitzacio familiar, econòmica, so¬cial, tecnològica, tipus d’hàbitat, etc. En el decurs de la història, els grups socials han trobat nombroses dificultats per sobreviure, s'han formulat moltes preguntes per entendre la realitat en que estaven immerses, i han generat respostes col•lectives que varien d'un grup social a un altre; 1'experiencia que cada poble ha acumulat amb la intenció d'aconseguir una millor adaptació i modificació del medi configura la seva cultura (Coll, 1986).
EDUCACIO I ESCOLARITZACIÓ
L'educació és el conjunt d'activitats planificades mitjançant les quals un grup assegura que els seus membres adquireixen 1'experiència social històricament acumulada i culturalment organitzada.
L’educació és un procés mitjançant el qual una persona incideix en la conducta d'una altra, amb la intenció de provocar-hi una sèrie de canvis (Miras, 1991). L'educació entesa en aquest sentit, permet comprendre com s'articulen, en un tot unitari l'aprenentatge i el desenvolupament. Els grups socials ajuden els seus raembres a assimilar 1'experiencia cultural i a convertir-se, a la vegada en membres actius i creatius d'aquesta cultura. L'educació afavoreix el desenvolupament personal a partir d'un seguit d'aprenentatges d'aspectes especifics d'aquesta cultura ordenats i seleccionats. A les societats primitives amb un escas nivell de desenvolupament l'educació organitzada no era necessària perque el conjunt de coneixements era apres per observació i imitació de pares a fills. Actualment, el bagatge cultural de les societats occidentals és massa ampli i complex com perquè
puguem confiar en aquest sistema, i per aixd hem inventat 1'educació institucionalitzada, es a dir, 1'escolarització. L'objectiu.fonamental de 1'educacio ha de ser doncs, potenciar el desenvolupament a traves d'aprenentatges especifics, propis del medi cultural i social que constitueix 1'entorn del nen. Qualsevol canvi evolutiu -de creixement, maduracio, desenvolupament i aprenentatge- suposa per a la persona una modificacio de la seva manera d'entendre el mon i tambe de les seves possibilitats d'actuacio. Tal com deiem abans, hi ha una interde-pendencia entre aquests quatre processes, de tal manera que les adquisicions en un sector troben el seu suport en les fites aconseguides en els altres sectors, i a 1'inreves. Escriure implica domi-nar el to muscular i els moviments de la ma, aprendre les lletres, i tenir coses a dir. El caracter constructiu de 1'evolució durant els primers anys de vida atorga a 1'edat infantil una significació altament social i garantitza una complexa i variada gamma de possibilitats evoluti-ves diverses. Cada persona, cada cultura, te les seves peculiari-tats, que es reflecteixen en la doble caracteristica de la unici-tat/diversitat. En tots els processes de 1'evolucio però sobretot en aquells que no depenen de la biologia, la interaccio amb els altres es el detonant i el fil conductor. La interacció és important des del primer dia de vida del nen i durant els primers anys, no nomes per resoldre necessitats vitals que el nen per ell sol no podria sol- yentar, sino perque els adults son la variable més important d'a-quest proces evolutiu. Els adults posen en contacte el nen amb un medi culturalment organitzat, donen significat als estimuls d'aquest medi i ofereixen les eines bàsiques perquè el nen parti-cipi d'aquest medi i es desenvolupi. El desenvolupament i 1'aprenentatge, per tant, no son processes nomes interns i individuals, que cadascu fa en solitari sino processes socials, mediats per la intervencio dels adults i companys que envolten el nen, que fan possible que aquest interio-•ritzi els intruments i competencies culturais propis del seu grup social i evolucioni progressivament cap a una utilització de caràcter individual, voluntària i autònoma (Miras, 1991).
CAPACITAT I HABILITAT
Parlem de capacitat o facultat quan ens referim a un conjunt de disposicions de tipus genètic que permeten que aquella persona tingui accés al desenvolupament i l’aprenentatge. Per exemple, diem que la major part dels organismes superiors presenten la capacitat de fer front a la variabilitat existent en 1'estimulacio sensorial,. es a dir, que son capaços de distingir estímuls no idèntics (Nickerson, 1985). Aquesta capacitat es bàsica per al desenvolupament i 1'aprenentatge. Podem parlar de capacitat com del punt de partida a partir del qual es comencen a aprendre certes habilitats. Per exemple, a partir de la capacitat per pensar, desenvolupem un conjunt d'habilitats de pensament, com el pensament inductiu, el deductiu, etc. Així com la capacitat es el punt de partida, 1'habilitat es el resultat de 1 'aprenentatge i el desenvolupament. Tots els humans tenim la capacitat de veure, però gràcies a 1'aprenentatge desenvolupem les habilitats de mirar, observar, i analitzar.
PROCESSOS COGNITIUS
Son els sistemes de codificació i tractament de la informació que posa en marxa una persona davant d'una tasca d'aprenentatge o de resolució de problemes. Els processes cognitius fan referència a les capacitats i habilitats pròpies del pensament racional. Impliquen el desenvolupament de capacitats com la percepció, 1'atencio i la memòria, i estan molt influïts pel llenguatge. Son processes cognitius o habilitats cognitives: observar, comparar, classificar, ordenar, representar, retenir, recuperar, interpretar, inferir, transferir, i avaluar (Monereo, 1991).
PROCESSOS EMOCIONALS
Son els sistemes no racionals de codificació i tractament de la informació que posa en marxa una persona davant d'una tasca d'aprenentatge o de resolució de problemes. Els processos emocionals fan referència a la intuïció, els sentiments i les emocions.
CONDUCTA
La conducta o comportament es la manifestació externa dels processos cognitius, emocionals i motrius d'una persona. Caminar, jugar, estudiar, llegir, fer un exercici d'ortografia, explicar que he fet per fer un exercici d'ortografia, etc son conductes.
