¡Descarga Restauració (1875-1931) Selectivitat y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
RESTAURACIÓ (1875-1931)
La Restauració borbònica, inicia amb el restabliment de la monarquia amb Alfons XII, i va significar la implantació d'un nou sistema polític que va posar fi a la inestabilitat del Sexenni democràtic. A finals de desembre de 1874, el general Martínez Campos va proclamar a Sagunt, a Alfons de Borbó com rei d'Espanya si el volien els espanyols (Manifest de Sandhust). Aquesta proclamació va significar la restauració de la monarquia a Espanya i la recuperació del control del poder per part de les classes conservadores. Cánovas del Castillo serà el creador del nou règim, basat en la Constitució del 1876. El sistema es basava en dos grans partits dinàstics, el Partit Conservador (Cànovas) i el Partit Liberal (Sagasta), que es tornaven en el poder. El funcionament del sistema estava manipulat pel caciquisme i el frau electoral, d'aquesta manera es garantia el poder a un dels dos partits lleials a la monarquia i totes les altres forces polítiques restaven al marge d'aquest joc polític. Era la fòrmula elegida per les classes altes per a garantir l'estabilitat política i evitar el perill revolucionari de les masses, després de l'experiència del Sexenni. La intenció dels polítics liberals de la Restauració era construir i consolidar un estat políticament i jurídicament fort, capaç de defensar i garantir els interessos dels propietaris i dels diferents grups econòmics que dominaven l'Estat. Volien neutralitzar el perill que representaven per a l'ordre socioeconòmic els corrents ideològics republicans, nacionalistes, marxistes i anarquistes.
La Restauració es divideix en dues grans etapes:
- 1875-1898, etapa de consolidació del sistema, amb l'alternança de governs conservadors i liberals.
- 1898- 1931, etapa de crisi del sistema, durant el regnat d'Alfons XIII.
El regnat d'Alfons XII (1875-1885) és un període de pacificació militar (es posa fi a la Tercera Guerra Carlina i a la Guerra dels Deu Anys de Cuba), d'estabilitat política i de creixement econòmic. A partir de 1881 comença el torn de partits. // Durant la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902), el torn de partits funciona bé, fins que el desastre colonial de 1898 a Cuba i Filipines origina la primera gran crisi del sistema de la Restauració. Les forces polítiques marginades pel sistema canovista (carlisme, el republicanisme, els regionalismes i nacionalismes, el moviment obrer, el món intel.lectual) van protagonitzar els primers moviments de queixa davant un sistema immobilista, que només beneficiava la gran burgesia. CONSTITUCIÓ DE 1876 Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny de 1876, fou preparada per Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d'ordenar el règim polític de
la Restauració. Tenia un caràcter conservador i pretenia mantenir un govern estable basat en el torn dinàstic.
- Monarquia Constitucional
- L'estat era confessional amb pressupost de culte i clero, però admetia en privat la pràctica d'altres cultes.
- Sobirania compartida entre el rei i les corts, atorgant àmplies competències a la Corona.
- Corts bicamerals (congrés dels diputats i senat)
- Caràcter conservador i centralista
- Sufragi censatari només pel 3% / universal masculí al 1890 amb Sagasta
- (^) Amplies llibertats i drets individuals recongeguts (dret d’associació, de reunió, de manifestació, llibertat d’imprenta)
BIPARTIDISME
El règim establia el torn pacífic de partits, que garantia l’estabilitat institucional. El pacte entre els dos partits dinàstics evitava el monopoli del poder (el rei servia d'àrbitre per decidir el canvi de govern quan hi havia alguna crisi) i assegurava l'estabilitat política, evitant la participació dels militars.
- El Partit Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castllo, era partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social. Estava format per membres de l'antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d'un sector del Partit Progressista. Tenia el suport de la gran burgesia industrial i financera, els terratinents i altres classes altes.
- El Partit Liberal, liderat per Sagasta, era partidari d'un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social. Estava format per membres dels sectors demòcrata, radical i del republicanisme moderat. Va rebre lainfluència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris.
Malgrat les diferències, coincidien en la defensa de la monarquia borbònica, de la Constitució, de la propietat privada, etc. Els dos partits havien nascut d'una mateixa classe política. Els separava la qüestió de la sobirania: mentre els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, els liberals ho eren del sufragi universal (instituït finalment el 1890). Fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai no van ser transparents. Els dos partits dinàstics feien torns mitjançant el caciquisme electoral.
El Conveni de Zanjon de 1878 va pactar mesures per facilitar l’autonomia cubana, va abolir l’esclavitud i va permetre la presencia de diputats cubans al Parlament espanyol. A causa d’això, van sortir 2 partits cubans, el Partido Unión Constitucional (espanyolistes oposats a les reformes) i el Partido Liberal de Cuba (grups progressistes partidaris de l’autonomia).
Al 1891 Espanya introdueix l’Aranzel Cánovas, un impost a la importació de productes no procedents d’Espanya, cosa que va molestar als EEUU perquè havien de pagar forts aranzels pe4r obtenir sucre i tabac.
A causa del incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport dels EEUU, és va reiniciar el conflicte i al 1895 és va produir la insurrecció a Baire anomenada el Grito de Baire amb José Martí, fundador del Partido Revolucionario Cubano.
Espanya va intentar posar fi al conflicte amb el general Martinez Campos (diàleg) i amb el general Weyler (forta repressió amb l’objectiu aïllar els rebels, va concentrar als camperols als pobles i va castigar els rebels). A més, Espanya va enviar 200.00 soldats, però molts van morir o emalaltir per malalties tropicals i falta de serveis sanitaris, i no van poder guanyar a les tropes cubanes ja adaptades a la zona.
El 1898, els EUA, van decidir declarar la guerra a Espanya. El pretext fou l’enfonsament del cuirassat americà Maine al port de l'Havana. La guerra va ser curta i la flota nord-americana, molt superior, va derrotar als espanyols a les batalles de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba (Cuba).
El desembre del 1898 es va signar la Pau de París, per la qual Espanya, va haver d'abandonar les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.
CONSEQÜENCIES DEL DESASTRE DEL 98 (Crisi del 1898)
(Moral, política i econòmica)
La crisi del 98 va ser causar nombroses baixes de soldats (60.000) per malalties topicals, i a sobre es van perdre les colònies al ultramar. Espanya va caure fonamentalment una crisi moral que va causar un important impacte psicològic pessimista entre la població.
En l'àmbit econòmic, en els primers anys no es va notar tant la crisi per la repatriació dels capitals, es va produir un augment de les inversions (indians). Es va notar especialment l’industria catalana.
En l’àmbit polític el sistema canovista es va mantenir dempeus 20 anys més, però començaran a aparèixer moviments crítics al règim a causa de la crisi
Com a reacció va sorgir el moviment regeneracionista, a favor de la democratització real i de la fi de la corrupció. La Generació del 98 hi jugarà un paper important. Els moviments regeneracionistes van tenir un cert suport de les classe mitjanes i els seus ideals quedaran ben exemplificats en el pensament de Joaquim Costa.
A Catalunya hi ha una reducció a les exportacions i a sobre cal pagar el cost de la guerra, llavors els catalans es van enfrentar al govern i es van negar a pagar, amb el famós “Tancament de Caixes” al 1899. La burgesia va veure la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per renovar-se, i va suportar a noves formacions catalanistes que revindicaven l’autonomia catalana i que tenien una política modernitzadora. La crisi del 98 suposarà la consolidació i auge del catalanisme com a alternativa política.
Al 1901 és crea la Lliga Regionalista.
