¡Descarga Restauració Selectivitat y más Resúmenes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-
Les claus del nou sistema polític:
El 1874, Alfons XII va fer públic el Manifest de Sandhust. El 1874, el pronunciament de Sagunt va accelerar la proclamació d’Alfons XII com a nou rei.
Un nou règim polític:
La restauració va ser promoguda per polítics conservadors, homes de negocis i militars d’alta graduació que defensaven l’ordre social i de la propietat, i la confiança en la monarquia com a garantia de l’estabilitat. Cánovas del Castillo (conservador) va dissenyar el nou règim polític amb la intenció de millorar la monarquia d’Isabel II. No era un sistema democràtic ja que no va acceptar el sufragi universal masculí. Es va escriure una nova Constitució moderada i es va crear el sistema bipartidista, és a dir, conservadors i liberals s’alternaven el poder (torn dinàstic).
La Constitució de 1876:
La Constitució tenia un caràcter conservador i, alhora, tenia certa flexibilitat perquè els dos partits poguessin governar sense haver-la de canviar. Principals elements de la Constitució:
- Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió). Els conservadors de manera més restrictiva i liberals més permissiva.
- Sobirania compartida entre les Corts i el rei.
- El rei tenia poder per damunt dels partits polítics, era el cap de l’exèrcit, podia triar el cap de govern i no era responsable davant de les Corts. La
funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat i un Congrés dels Diputats.
- La Llei electoral de 1878 va establir el vot censatari, només el 3% de la població. El sufragi universal masculí va ser aprovat al 1890 pels liberals.
- Reconeixement del catolicisme com a religió oficial.
- Caràcter centralista que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern.
La fi dels conflictes bèl·lics:
L’estabilitat es va afavorir amb la fi de les guerres carlines i cubana. A Catalunya, les forces carlines van aconseguir algunes victòries (Alpens 1873 i Castellfollit 1874). Durant el 1875, l’exèrcit liberal va fer fora els carlins de Catalunya, el País Valencià i Aragó. El problema amb els carlins va seguir al País Bac i a Navarra. Al 1875, la campanya militar va afeblir la resistència basca i navarresa fins a la rendició al 1876. Carles va travessar la frontera francesa cap a l’exili i es va acabar la guerra a tot el territori peninsular. La derrota carlina va portar a l’abolició del règim floral. Al 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un grau d’autonomia fiscal a les províncies basques. El final de la guerra carlina va posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys 1868-1878). Al 1878 es va firmar el Conveni de Zanjón, que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. Al 1879 es va iniciar la Guerra Chiquita per culpa de l’incompliment d’aquestes reformes. I també l’inici d’una posterior insurrecció al 1895. El bipartidisme i el torn pacífic:
La por a la desestabilització després de la mort d’Alfons XII, va portar a un acord entre conservadors i liberals (Pacte d’El Pardo) amb la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina d’Habsburg i garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder davant les pressions dels republicans i els carlins. En l’etapa del govern liberal (1885-1890) es va regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i d’associació. La nova Llei d’associacions (1887) va permetre l’entrada de les forces opositores, i la Llei del jurat (1888) va establir la celebració de judicis amb jurats. Es va abolir l’esclavitud (1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va aprovar el sufragi universal masculí pels homes més grans de 25 anys (1890). Al 1890 tornen els conservadors al poder. Al 1892, els liberals. Al 1895, Cánovas assumeix la presidència fins al 1897, quan el van assassinar. Poc a poc el sistema es va anar descomponent degut a que els partits depenien de la personalitat dels seus líders i van provocar dissidències internes.
Els partits dinàstics a Catalunya:
Els conservadors catalans s’agrupaven a la Lliga de l’Orde Social. On es destaquen Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Manuel Girona i Joan Mañé i Flaquer. S’oposaven al reformisme dels liberals. Els conservadors catalans es van enfrontar a Cánovas perquè defensaven la vigència del dret civil català i la conveniència del proteccionisme econòmic. Criticaven el caciquisme, l’ús de diputats imposats i la corrupció electoral del sistema. Els líders dels liberals catalans eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, aquest últim era alcalde de BCN i va impulsar l’Exposició Universal de Barcelona (1888). La Vanguardia era el seu portaveu, i volien un reformisme que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l’Església i ampliés les bases socials del sistema (sufragi universal). Eren partidaris de les reformes a Cuba i de donar autonomia a la colònia per aturar les revoltes.
Els sectors socials més dinàmics van apostar pels nous partits catalanistes. Els dinàstics van guanyar totes les eleccions a Catalunya, però a les ciutats catalanes el torn dinàstic es va trencar per primera vegada i van guanyar els partits de l’oposició l’any 1901. Les forces polítiques marginades del sistema: Republicans, carlins, socialistes i nacionalistes.
El republicanisme:
Aquest moviment parteix de la repressió dels primers anys de la Restauració. El republicans tenien divisions internes, malgrat això compartien quatre punts bàsics:
- La república com a forma d’Estat
- Les reformes per afavorir els grups socials necessitats
- La fe en el progrés científic i educatiu
- La laïcitat (separació de l’Església i l’Estat) Els més moderats eren el Partido Republicano Posibilista , dirigit per Emilio Castelar. Més tard, es va integrar al Partit Liberal de Sagasta. Partido Republicano Progresista , dirigit per Ruiz-Zorrilla, confiava en una insurrecció de l’exèrcit per arribar al poder. D’aquest últim, va aparèixer el Partido Republicano Centralista , dirigit per Nicolás Salmerón. El Partit Republicà Federal era el més nombrós, dirigit per Pi i Margall. Dins d’aquest hi va haver divisions com la de Valentí Almirall que va crear un partit catalanista. A partir del congrés de 1883, el federalisme va tenir un nou programa que unia la defensa de l’Estat federal amb un reformisme social. Els republicans es caracteritzaven pel seu retraïment electoral i pels intents insurreccionals. Poc a poc, van deixar de ser conspiradors, van aconseguir diputats a les Corts i van crear diferents espais per introduir- se en la societat civil (casinos, ateneus, diaris, etc.)
A Catalunya la força del republicanisme federal i l’arribada de l’internacionalisme de caràcter anarquista tenien el poder que tenia el socialisme a la resta d’Espanya. Era democràtic el sistema de la Restauració? El sistema electoral estava caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada que feia més fàcil manipular les eleccions. El caciquisme tenia els cacics, persones encarregades d’influenciar a la població al moment de votar. El procés de les eleccions començava amb l’encasellat: el Ministeri de Governació omplia les paperetes amb els noms dels candidats. Després, el governador civil de cada província pactava amb els cacics el resultat electoral, segons el que el Ministre de Governació volia en aquell moment de govern. Per aconseguir el resultat que volien es recorria al frau electoral, és a dir, la tupinada (adulterar els resultats). Es manipulaven el cens (incloent-hi persones mortes o impedint a les vives votar) i les actes electorals, es compraven vots, s’incloïen vots falsos i s’amenaçava als votants amb coaccions. Aquest sistema va garantir el tron dinàstic. Cacic: home més influent d’una localitat, que exercia el control sobre els votants de la zona. Tenia relació amb el govern a través d’alcaldes i governadors provincials. Podia fer i demanar favors i agilitzar tràmits i gestions, a canvi, rebia lleialtat dels votants. La seva missió era aconseguir el resultat electoral acordat a Madrid, mitjançant la manipulació, la coacció i la violència. Tipus de caciquisme:
- El persuasiu: obediència al cacic com a fet normal
- El coactiu: feia servir mesures administratives de dalt a baix (pèrdua de feina, sancions, etc.) i utilitzava la força pública.
L’encasellat: abans d’enviar les paperetes per als votants, ja es pactava a quines províncies sortiria el partit que governaria i en quines el de l’oposició, de manera que la població no perdés l’esperança. La crisi d’ultramar (Cuba i Filipines):
L’imperi colonial espanyol:
Des de 1824, Espanya tenia colònies a Cuba, Puerto Rico i Filipines. Cuba era la més important, tenia importants interessos i negocis i una gran emigració espanyola. L’economia es basava en l’agricultura de plantació (canya de sucre, cafè i tabac) per a l’exportació. La qual cosa era una gran font d’ingressos per a l’Estat. Els governs imposaven una política aranzelària, és a dir, les illes havien de comprar productes espanyols a preus molt cars. La legislació espanyola els hi feia difícil exportar cap a Europa o EEUU. La població espanyola a Filipines era escassa i els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció del tabac i a l’intercanvi amb Àsia. L’illa estava vigilada per l’exèrcit i tenia presència d’ordres religioses. Aquestes colònies no tenien cap dret a tenir representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en la creació de les llei que afectaven a les illes.
El problema cubà:
Al Conveni de Zanjón (1878) es van acordar mesures destinades a facilitar l’autonomia de Cuba, eliminar l’esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. Es va formar el Partit Unió Constitucional (els qui s’oposaven a les reformes, els latifundistes sucrers, i majoritàriament espanyols). Per altra banda, es va formar el Partit Liberal de Cuba (progressistes, que eren criolls partidaris de l’autonomia). El polítics espanyols no volien l’autonomia de Cuba. Sagasta, durant els seus anys de poder, no va eliminar l’esclavitud fins al 1888. El Pla de Reformes Colonials (1893) elaborat per Antonio Maura va ser rebutjat a les Corts per part dels conservadors.
La guerra contra EEUU i la pèrdua de les últimes colònies: Els estatunidencs estaven a favor de Cuba. McKinley, el 1897, estava decidit a intervenir en el conflicte. Aquest enviava armes via marítima als rebels. Els estatunidencs tenien el Maine (un vaixell de guerra) ancorat a la badia de l’Havana, el qual va explotar i es va enfonsar. Van culpar als espanyols. La negativa d’Espanya a renunciar a l’illa va portar l’enfrontament entre els dos països. Aquell mateix any es va reprendre la insurrecció a Filipines. El EEUU van mostrar-se forts als combats de Santiago de Cuba i Cavite (Filipines), fet que va provocar que Espanya demanés la pau. En el Tractat de París, Espanya cedeix Cuba, Puerto Rico i Filipines als EEUU. Les últimes colònies al Pacífic les van vendre a Alemanya (1899). Amb això, Espanya va perdre les últimes colònies d’Amèrica i Àsia. Les conseqüències de la crisi del 1898: El desastre del 98 sorgeix de la derrota contra EEUU. El país estava en crisi i humiliat. La Generació del 98 eren literaris i pensadors que havien arribat a la conclusió de que era necessària una regeneració moral, social i cultural. La pèrdua de les colònies va suposar la pèrdua d’ingressos procedents d’aquestes, però a llarg termini. La recuperació econòmica va ser gràcies a la creació de nous bancs dels capitals cubans. El desastre del 98 va alterar la Restauració i el torn dinàstic. La crisi va influenciar els moviments nacionalistes a Catalunya i al País Basc El corrent regeneracionista reclamava una renovació urgent, i va denunciar els defectes de la Restauració.
Catalunya i la guerra de Cuba:
Els interessos catalans a Cuba:
Catalans de localitats costaneres van anar a Cuba per obrir un negoci i fer-se rics. Quan tornaven, invertien diners en propietats i empreses. Eren coneguts com a indians se’ls identificava perquè a casa seva hi tenien una palmera que recordava al Carib. Les exportacions catalanes a Cuba es van veure afavorides per l’Aranzel Cánovas i la derogació del tractat de comerç amb EEUU (1894).
Les diferents actituds davant la guerra:
El Foment de Treball Nacional, les classes benestants i les entitats econòmiques catalanes, van donar suport a la política de guerra del govern espanyol perquè volien defensar el mercat colonial. Les classes populars, que eren afectades pel servei militar, es van oposar a la guerra de manera pacífica i antimilitarista, sobretot en el rebuig de les “quintes”. Els federals republicans es van oposar a la guerra i estaven a favor del dret dels cubans. Dins del catalanisme, predominaven els partidaris de la política bèl·lica del govern espanyol, tot i que en la seva premsa es publicaven articles on mostraven la comprensió dels patriotes cubans i denunciaven els incompliments del Conveni de Zanjón. Quan Sagasta va entrar al poder (1897) i va oferir l’autonomia a Cuba, els catalanistes van dir que era massa tard i que s’havia de pactar la pau amb els cubans abans de perdre la guerra.
Les conseqüències del 98:
Les exportacions de Catalunya a les colònies van reduir-se, i van haver de fer front a un alt endeutament públic provocat per la guerra. Els efectes econòmics del 98 es van moderar gràcies a la repatriació de capitals del indians.
