¡Descarga Resum Restauració selectivitat y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Historia de España solo en Docsity!
LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA
1. PRIMERA FASE DE LA RESTAURACIÓ (1875-1898)
1.1 DE LA I REPÚBLICA A LA RESTAURACIÓ
Després de la fi de la primera República (1873-1874) i el cop d’Estat del general Pavía, l’avanç cap a la Restauració Borbònica va ser el següent:
1. Manifest de Sandhurst:
El manifest de Sandhurst va ser firmat per Alfons XII l’1 de desembre de 1874. Teòricament el manifest va ser escrit per Alfons XII amb el pretext de donar les gràcies a les felicitacions rebudes en complir 17 anys, la majoria d’edat. Tanmateix, el text es tracta d’una clara declaració intencions d’àmbit polític, la qual cosa evidencia que a la pràctica aquest manifest podria haver estat escrit per Cánovas del Castillo. En el document es donava a conèixer el nou sistema polític que volia implantar: una monarquia constitucional, liberal i catòlica. El text intenta convèncer el lector que Espanya estava en crisis i en falta de drets i defensa que, per tal de garantir l’ordre social, és necessari restaurar la monarquia i abolir el sistema republicà. El manifest es va publicar a la premsa el 27 de desembre de 1874.
2. Pronunciament de Martínez Campos:
Dos dies després de la publicació del Manifest de Sandhurst, el general Martínez Campos va liderar el pronunciament a Sagunt (València) amb el suport de l’exèrcit. Campos, sense trobar gaire oposició, va proclamar Alfons XII com a rei d’Espanya. Cánovas volia que la recuperació de la monarquia fos pacífica, però Martínez Campos se li havia avançat. Després del cop Cánovas va assumir el ministeri de regència a l’espera del rei.
3. Arribada d’Alfons XII:
Finalment, el 9 de gener de 1975, a bord del Navas de Tolosa , Alfons XII va desembarcar a Barcelona com a rei d’Espanya.
1.2 SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
El nou sistema polític va ser dissenyat per Cánovas del Castillo i tenia com a objectiu superar els problemes de la monarquia d’Isabel II: l’intervencionisme de l’exèrcit (cops d’Estat i pronunciaments) i els conflictes polítics. Per aquest motiu, va dissenyar un sistema basat en una monarquia regida per una constitució (Constitució de 1876) i un sistema bipartidista basat en l’alternança de poder (torn dinàstic).
Constitució de 1876:
Es va elaborar la Constitució de 1876, la qual tenia un caràcter més conservador que la de 1869, i mostrava una certa flexibilitat per tal de que els dos partits del torn dinàstic poguessin governar bé sense la necessitat de canviar-la. La Constitució de 1876 establia que: Forma de govern: una monarquia constitucional. El rei tenia una funció moderadora per damunt dels partits polítics, escollia el cap de govern i era el cap de l’exèrcit (d’aquesta manera s’evitava la reiteració de cops d’Estat i pronunciaments que els militars havien fet durant el regnat d’Isabel II). Divisió de poders: o Legislatiu: en mans de les Corts, que eren bicamerals: Senat i el Congrés (aquests escollits per sufragi) o Executiu: ministres i cap de govern. o Judicial: res Sobirana: era compartida entre les Corts i el rei. Sufragi: depenia del partit del govern. En el cas del partit conservador era un sufragi censatari, en el cas dels liberals, sufragi universal masculí. Drets i llibertats: es reconeixen molts drets, els qual eren després regulats per un executiu, el qual podia ser restrictiu (conservadors) o permissiu (liberals). Organització territorial: centralista : el sistema posava ajuntaments al control del govern i hi havia unitat legislativa en tot el país. Relació Església-Estat: catòlic : Església era important en l’educació i rebia un pressupost de l’Estat.
Bipartidisme i torn dinàstic:
Cánovas va idear un sistema bipartidista en el qual dos partits s’alternaven el poder pacíficament sense la necessitat de fer pronunciaments. Com que aquesta alternança de poder es donava entre dos partits dinàstics i el rei feia de moderador, va rebre el nom de torn dinàstic. Els dos partits en qüestió eren: Partit Conservador: va ser creat i liderat per Cánovas del Castillo, fins al seu assassinat (1897) i tenia un caràcter més conservador. Partit Liberal: va ser creat i liderat per Práxedes Mateo Sagasta i tenia un programa més progressista. Malgrat algues dissemblances, els dos partits compartien certs aspectes: Dinàstic s: estaven a favor de la monarquia per tal de mantenir l’estabilitat política. Constitucionals: a favor de la Constitució de 1876. A favor de la propietat privada.
1.3 LA CRISI D’ULTRAMAR (1895-1898) Les últimes colònies espanyoles eren Cuba, Puerto Rico, Filipines i algunes illes del pacífic.
Conflicte amb Cuba:
Relació Espanya-Cuba: D’aquestes colònies, Cuba era la principal possessió i hi havia un gran flux migratori de gent que hi anava a fer fortuna. L’economia de l’illa es basava en les plantacions de tabac, cafè i canya de sucre , les quals suposaven una notable font d’ingressos per a l’Estat. A més a més, per acabar de fer el negoci rodó, Espanya aplicava uns forts aranzels als productes estrangers que arribessin a Cuba que no fossin Espanyols, de manera que així els habitant de l’illa es veien obligats a comprar productes espanyols ( blat castellà i teixits catalans). Malgrat els beneficis que l’illa reportava a l’Estat, els cubans no tenien cap dret a enviar representants a les Corts espanyoles ni podien intervenir en l’elaboració de les lleis que els afectaven; és a dir, rebien un tracte colonial. La majoria de polítics espanyols estaven en contra de donar autonomia a Cuba pel seus interessos econòmics. Finalment, l’incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel ( Aranzel Cánovas ) i el suport dels EEUU, va propiciar que, després de la Guerra dels 10 anys i la Guerra Chiquita entre espanyols i cubans, al 1895 s’iniciés la Guerra d’Ultramar.
1. El grito del Baire: La insurrecció cubana, anomenada Grito del Baire pel lloc on va començar, va ser liderada per José Martí, fundador del Partit Revolucionari Cubà, el qual va demanar suport als EEUU. 2. Polítiques de Cánovas: Cánovas primer va enviar el general Martínez Campos per dialogar i posar fi al conflicte. Tanmateix, com que no va funcionar, després va enviar al general Weyler el qual va fer una política de concentració i repressió : va obligar als camperols a concentrar-se en certs pobles per tal de que no poguessin ajudar als rebels i aquest últims van se reprimits durament. 3. Polítiques de Sagasta: L’any 1876, però, l’assassinat de Cánovas va suposar un canvi de govern liderat ara per Sagasta. Aquest va adoptar una política de conciliació : va destituir el general Weyler, va donar autonomia a Cuba i treure aranzels. Tanmateix, ja era massa tard per convèncer els cubans. A més a més, la guerra de guerrilles havia desgastat molt les tropes espanyoles, ja que malgrat la seva superioritat numèrica, els cubans estaven més adaptats a la lluita en zones tropiclas. 4. Intervenció del EEUU: Com que el monopoli que Espanya exercia sobre Cuba afectava els interessos econòmics dels EEUU, el president americà McKinley (botes) va decidir donar suport armamentístic a Cuba. No
obstant això, l’any 1898, fent servir com a pretext l’explosió del vaixell americà Maine al port de l’Havana i culpant els espanyols, va declarar la guerra a Espanya. La guerra entre els EEUU i Espanya va ser breu i principalment per via marítima. La flota americana va destruir fàcilment la flota espanyola en dues batalles: Santiago de Cuba i Cavite (Filipines)
Conflicte amb les Filipines:
A les Filipines la població espanyola era escassa i els interessos econòmics es basaven en la producció de tabac. L’any 1876 s’hi va produir un revolució, la qual va ser reprimida pel general Polavieja i es va acabar l’any 1897 amb les negociacions entre Fernando Miguel Primo de Rivera i els caps de la insurrecció. Tanmateix, amb el suport dels EEUU es va reprendre la revolució i va finalitzar amb èxit amb la batalla de Cavite.
Tractat de París
Després de la derrota, Espanya va signar el Tractat de París l’any 1898, en el qual va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als EEUU. Les últimes illes del pacífic les va vendre a Alemanya. Era el desastre del 98.
Conseqüències del desastre del 98: el Regeneracionisme:
Conseqüències econòmiques : per una banda es van perdre les font d’ingressos i possibilitats de mercat de les colònies, però, per altra banda, es va produir una repatriació de capitals (retorn dels indians ) que va permetre la recuperació econòmica durant el segle XX. Conseqüències morals : la derrota humiliant, el panorama de la caiguda d’un imperi i un país en crisi van crear una forta commoció col·lectiva i un profund pessimisme. Regeneracionisme : va sorgir un moviment ideològic i cultural a Espanya que tenia com a objectiu modernitzar el país, es va replantejar el torn dinàstic i el caciquisme, les tupinades. Dins d’aquest moviment va sorgir un grup d’intel·lectuals (Machado, Pío Baroja, Valle-Inclán, etc.) anomenat: Generació del 98.
urbanes que va molestar les classes benestants. Tanmateix, les vagues pels conflictes laborals les va reprimir durament. NACIONALISMES: el projecte de Llei de Mancomunitats que permetia que diputacions s’unissin per gestionar els serveis públics. FINAL: assassinat de Canalejas per una anarquista al 1912.
Forces marginades del sistema:
Malgrat el desastre del 98, que va posar en qüestió el sistema del torn dinàstic i la inestabilitat política generada pels problemes dels partits dinàstics, les forces de l’oposició no van poder aprofitar aquesta oportunitat per millorar la seva situació, perquè eren febles i desunits Republicans: Eren la força més important de l’oposició. Agrupaven sectors del les classes mitjanes i populars i van començar a guanyar influència a les ciutats on es podia votar amb més llibertat, perquè no hi havia tant caciquisme. Al 1903 va sorgir la Unión Republicana liderada per Salmerón. Aquesta, al acostar-se al catalanisme, va provocar que la part lerrouxista (que era anticatalanista), fes una escissió: el Partit Republicà Radical liderat per Alejandro Lerroux. Lerroux feia servir un discurs demagògic, anticlerical, anticatalanista i revolucionari Carlins: Amb la primera guerra mundial, un sector del carlins es va mostrar germanòfil i va fer una escissió: el Partido Tradicionalista , liderat per Vásquez de Mella. Tanmateix, a principis de la II República, es van unificar en la Comunión Tradicionalista. Nacionalistes: CATALANS Al País Basc, el PNB va augmentar la seva influència. Dins del partit hi havia dues tendències: a favor de l’autonomia i a favor de la independència. A Galícia també es va donar un cert nacionalisme. Socialistes: El PSOE cada cop va tenir més afiliats i era partidari de pactar amb els republicans. Els seus líders eren: Pablo Iglesias , Indalecio Prieto i Largo Caballero (que liderava la UGT). La negativa del PSOE a unir-se a la Internacional Comunista de Lenin va fer que una part del partit estigués en desacord i fes una escissió: el PCE , liderat per Dolores Ibárruri. A Catalunya el PSOE no va tenir gran importància.
- DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1917-1923)
1. Crisi del civilisme: els Fets del Cu-cut! (1905):
L’any 1905, la revista el Cu-cut! va publicar una vinyeta còmica que satiritzava l’exèrcit espanyol per les derrotes humiliants, com el desastre del 98. Com a resposta, 300 oficials van assaltar aquesta revista i també La veu de Catalunya. Conseqüentment, com que no es van condemnar els actes violents, els parlamentaris catalans van anar a les Corts de Madrid a demanar justícia. Tanmateix, el govern espanyol no només va ignorar la seva petició, sinó que a més a més va aprovar la Llei de jurisdiccions , exigida pels militars, segons la qual les ofenses a l’exèrcit, a la pàtria o als símbols d’aquesta serien ajusticiades per un tribunal militar. Aquesta llei suposà un retrocés del civilisme. Després de l’aprovació de la llei, els parlamentaris catalans, humiliats, van abandonar les Corts. A Catalunya, la Lliga Regionalista de Cambó els va rebre amb “la festa de l’homenatge” , la qual va servir per la consolidació del partit i per a la formació de Solidaritat Catalana (coalició de forces polítiques catalanistes).
- La Setmana Tràgica (1909): Política colonial al Marroc: Després de la desfeta colonial de 1898, a principis del segle XX Espanya va començar la ocupació del nord d’Àfrica. Amb la Conferència d’Algesires es va establir un protectorat francoespanyol, en el qual Espanya posseïa el territori del Rif i Ifni. Aquesta política expansionista no només estava motivada per interessos econòmics (mineria, ferrocarrils, obres, etc), sinó que pretenia restaurar l’honor i prestigi a l’exèrcit espanyol. Aquesta ocupació va ser contestada pels autòctons de la zona, les tribus de berbers, organitzats en cabiles , on destaca el líder Abd-el-Krim. Els continus atacs de les cabiles van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola. Amb la derrota de l’exèrcit espanyol al barranc del llop , es govern va decidir enviar més tropes, integrades per reservistes. Setmana Tràgica a Barcelona: PROTESTA ANTIMILITARISTA A Barcelona l’enviament d’aquests reservistes va provocar una forta oposició, la qual es va materialitzar en forma de revolta i protesta popular en el moment de l’embarcament dels reservistes al port de Barcelona. Els incidents a Barcelona es van allargar durant una setmana. Es van construir barricades pels carrers de la ciutat i es van donar enfrontament amb les forces d’ordre. PROTESTA ANTICLERICAL
3. La crisi múltiple de 1917:
Efecte de la WWI a l’economia espanyola: Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) els països es van posicionar en aliadòfils (França i Anglaterra; defensen la democràcia), germanòfils (Alemanya i Àustria-Hongria; defensen l’autoritarisme) i neutrals com Espanya. La neutralitat a Espanya va tenir les següents repercussions econòmiques: Efectes positius: l’esclat de la I Guerra Mundial va provocar que en els països bel·ligerants es reduís va capacitat de producció, la qual cosa va afavorir l’economia espanyola, ja que aquesta va començar a fer moltes exportacions a aquests països, sobretot de productes industrials. Els sectors més beneficiats van ser la siderúrgia basca, la mineria asturiana i la metal·lúrgia i el tèxtil de Catalunya. Efectes negatius: tanmateix, no es va fer un repartiment dels beneficis i els obrers i classes populars no es van beneficiar de la bonança econòmica. A més, l’augment de la demanda i les exportacions van provocar una pujada de preus al país que, com que no va anar acompanyada d’un increment dels sous, els obrers van perdre poder adquisitiu i es van produir vagues i protestes. A més, les exportacions van tenir un caràcter especulatiu que van provocar una inflació i els beneficis econòmics no es van invertir en millorar la indústria. Per aquest motiu, quan va acabar la guerra es va produir una forta crisi que va durar 5 anys (1919-1924). Conflicte obrer: VAGA FERROVIÀRIA (1917): La crisi econòmica provocada per la guerra, l’ increment de preus , les desigualtats entre patrons i obrers i el triomf de la Revolució Russa (1917) van provocar nombroses vagues com la Vaga Ferroviària iniciada a València i després es va estendre a altres indrets. La resposta del govern de Dato (conservador) va ser molt repressiva : morts, ferits, detencions, condemnes a mort, etc. VAGA DE “LA CANADENCA” (1919): Tanmateix, el descontentament obrer es va tornar a fer palès en la Vaga de La Canadenca. A la Canadenca, que era l’empresa que proveïa l’electricitat a Barcelona, es va produir un conflicte obrer per les condicions de treball i uns acomiadaments que van desembocar en vagues i protestes i van deixar la ciutat de Barcelona sense electricitat durant gairebé dos mesos. Aquestes vagues van afectar a empreses relacionades on també hi va haver revoltes. Finalment, però, es va arribar a una sèrie d’ acords amb els quals es va aconseguir una reducció de l’horari laboral a 8 hores i un augment dels salaris. Tanmateix, com que no es van readmetre els obrers acomiadats, es van reprendre les vagues.
La resposta de la patronal i del govern civil va ser molt repressiva: Pistolerisme (1919-1923): amb el suport de les autoritats i la policia, la patronal va crear la Federació Ptronal, la qual va organitzar bandes de pistolers que assassinaven els dirigents obrers, per tal d’apaivagar les revoltes. Salvador Seguí (“el noi del sucre”) de la CNT, va ser assassinat. Llei de Fugues: A més, el govern civil va encobrir aquesta resposta i va aplicar la Llei de Fugues, la qual permetia disparar els detinguts amb el pretext de que intentaven fugir. Per part dels obrers també va haver un activisme violent. Grups com “los solidarios” (amb Buenaventura Durruti) van atemptar contra patrons i autoritats. Conflicte al camp: Trienni Bolxevic (1918-1921) Aquesta conflictivitat entre obrers i patrons també es va produir al camp entre pagesos i terratinents, sobretot a les zones dels latifundis d’Andalusia i Extremadura on els jornalers vivien precàriament i hi havia una “fam de terres” , ja que aquestes estaven en mans dels grans terratinents (“Los Grandes de Espanya”). Els pagesos exigien un repartiment de terres, seguint l’exemple de la Revolució Russa, motiu pel qual aquest període es coneix com a Trienni Bolxevic. Tanmateix, com les reformes no arribaven, es van produir revoltes, incitades pel socialisme i l’anarquisme, en les quals es van ocupar terres, ajuntaments i es van cremar collites. La resposta del govern, però, va ser molt repressiva i va declarar l’ Estat de guerra. A Catalunya també hi va haver conflictes al camp. L’arribada de la plaga de la fil·loxera va donar lloc al conflicte rabassaire, del qual va sorgir el sindicat “Unió de Rabassaires”. Crisi política: A ESPANYA: Els partits dinàstics, sense líders consolidats i amb problemes interns cada cop els era més difícil aconseguir una majoria per governar. Conseqüentment, entre 1917 i 1923 es va produir la descomposició del sistema del torn dinàstic. Tanmateix, les forces de l’oposició estaven dividides i no eren capaces d’oferir una proposta alternativa. Durant aquesta etapa, es va donar un política de concentració: es van fer diverses coalicions entre els partits dinàstics, reformistes i la Lliga. No obstant això, les dissensions internes fragmentaven aquestes coalicions, fent que els governs fossin molt efímers (14 governs entre 1917 i 1923). Per això hi havia inestabilitat política. A CATALUNYA:
Miguel Primo de Rivera va justificar el cop dient que volia regenerar Espanya acabant amb el caciquisme, el frau electoral, el conflicte obrer, regenerar la política nacionalista i garantir l’ordre i la unitat del país. Però la finalitat real era impedir una revolució popular i la publicació de l’expedient Picasso. El cop d’Estat no va trobar gaire oposició i en general es va acceptar la dictadura com una solució per acabar amb les crisis i acabar amb un sistema que no havia sabut gestionar bé els problemes del país. També és cert que es pensava que la dictadura seria temporal i al final va durar més.
2. Directori militar (1923-1925)
ORDRE PÚBLIC:
Durant la primera etapa el poder va estar en mans d’un directori militar dirigit per Miguel Primo de Rivera i integrat únicament per militars. Els partits polítics es van il·legalitzar, les Corts es van dissoldre, la Constitució de 1876 es va suspendre. Per acabar amb el caciquisme , es van substituir els ajuntaments per juntes del principals contribuents de cada localitat. Tanmateix, aquests canvis no va aconseguir cap solució. El moviment obrer va ser durament reprimit: es van prohibir les manifestacions, empresonar dirigents obrers i il·legalitzar els sindicats. CONFLICTE DEL MARROC: Pel que respecta al conflicte del Marroc, Miguel Primo de Rivera va intervenir-hi militarment amb la cooperació de França. Espanya va atacar pel nord, després del desembarcament d’Alhucemas (1925) i França des del sud. Finalment, Abd-el-Krim va ser derrotat.
3. Directori civil (1925-1930)
Un cop resolts els problemes d’ordre públic i la qüestió del Marroc, Miguel Primo de Rivera va establir el directori civil , dirigit per ell mateix i ja integrava civils com Calvo Sotelo (ministre d’Hisenda). Aquesta transició va evidenciar ja que el règim dictatorial no seria transitori, sinó que Primo de Rivera havia arribat al poder per quedar-s’hi. Efectivament, aquesta era la intenció del dictador i per tal de garantir el seu poder va buscar suports entre empresaris, banquers i conservadors. Per aconseguir aquest suport, va aprofitar el període de bonança econòmica internacional dels “feliços anys 20” i va dur a terme reformes econòmiques com: obres públiques, ferrocarrils i carreteres, política proteccionista, millora de les xarxes d’aigua per millorar els regadius, etc. A més, per tal d’institucionalitzar el règim i guanyar el suport de la societat va crear organitzacions com:
Unión Patriòtica: un partit polític sense ideologia concreta i influenciat pel feixisme italià. L’Assemblea Nacional Consultiva: formada per ciutadans escollits per MPR i tenia una funció consultiva.
L’anticatalanisme de la dictadura:
Mentre Miguel Primo de Rivera era capità general de Barcelona no havia mostrat hostilitat pel catalanisme i fins i tot havia declarat el seu respecte a la llengua, cultura i institucions catalanes. Per això, la burgesia catalana i la Lliga li havien donat suport inicialment. Tanmateix, en arribar al poder MPR va fer un decret per a la repressió del catalanisme : Censura de premsa i publicació en català. Tancament d’ateneus, corals, etc. Supressió de símbols catalans com l’himne, la senyera, els Jocs Florals, la diada i el FCB durant 6 mesos per xiular l’himne espanyol. Supressió d’institucions catalanes com la Mancomunitat (els professor catans vinculats a la Mancomunitat van ser substituïts per militars). Una de les actuacions catalanistes contra el règim va ser els Fets de Prats de Molló. Francesc Macià, militar d’ Estat Català , volia fer una invasió armada de Catalunya per declarar la independència de Catalunya. Tanmateix, va ser detingut per la policia francesa i jutjat a Paris.
Oposició a la dictadura:
Malgrat que inicialment la dictadura no va tenir una forta oposició, amb el temps sí: Oposició del intel·lectuals i universitaris : intel·lectuals com Miguel de Unamuno estaven en contra de la censura de premsa i publicació. Els universitaris també van dur a terme vagues. Oposició de les classes mitjanes : per la devaluació de la pesseta, el dèficit i l’acostament de la crisi del crac del 29. Oposició dels militars : es va fer la Sanjuanada al 1926, una conspiració militar per fer caure la dictadura.
Oposició dels obrers : sobretot per part de la CNT, la qual va crear la FAI per guanyar
més influència.
Oposició de les forces de l’oposició : republicans, socialistes, nacionalistes, etc.
4. Caiguda de la dictadura i inici de la “dictablanda” (1930-1931)
