¡Descarga Resum Accio colectiva y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Acció col·lectiva
MODUL 1
PROCESSOS COL·LECTIUS I ACCIÓ SOCIAL
Comportament col·lectiuLa conducta col·lectiva com una acció voluntària, dirigida a una meta, que es produeix en una situació relativament desorganitzada, en la qual les normes i valors predominants de la societat deixen d’actuar sobre la conducta individual. La conducta col·lectiva consisteix en la reacció d’un grup a alguna situació.
En el concepte del comportament col·lectiu hi ha ambigüitat;
- Ovejero: necessitava distingir entre massa i multitud. Massa mes abstracte i difuses i amb fronteres menys definides.
- Jiménez: distingeix entre agregats , públics i multituds. Agregats serien els conjunts de persones amb conductes semblants però que no competeixen objectius. Públics tenen interessos comuns però no tenen relació entre si. Multituds son persones pròximes amb un punt o focus comú d’atenció sense necessitat que hi hagi organització ni objectius propis.
- Munné: classificació
- (^) Els participants poden ser homogenis o heterogenis
- La participació pot ser passiva o activa
- Poden ser ordenades o desordenades
- El grau d’ocasionalitat poden ser esporàdiques o intermitents
- Grau d’improvització poden ser imprevistes o previstes
** La preocupació de la sociologia és l´ordre.
Paper psicologia col·lectiva en la història de la psicologia social
SCIPIO SIGHELE. La seva obra “La massa delinqüent” Lleis que proposa sobre les masses:
- Llei de la unitat o uniformitat: la massa actua a l’uníson, té una direcció comuna de comportament. “ànima de la multitud” o “individu col·lectiu”.
- Llei de la no-deduïbilitat del caràcter de la multitud a partir del caràcter dels seus membres: el resultat d’una unió d’unes persones en una multitud no és la “suma” de les seves característiques, sinó un producte imprescindible.
- Llei del nombre: la intensitat d’una emoció crec en proporció directe al nombre de persones
- Llei de la predisposició al mal: crueltat i salvatgisme
- Llei de la composició de la multitud: el comportament violent o no de la massa depèn del tipus de persones que la formen. ** Intenta descriure la pèrdua del lliure albir que es produeix a la massa. Cal destacar el seu reconeixement de la relació entre la injustícia social i la violència de les masses.
GABRIEL TARDE. La seva obra “la imitació i la invenció” Imitació: estat hipnòtic que afavoreix que els individus realitzin conductes de models previs de manera bastat automàtica. Es el procediment psicològic pel qual les idees es repeteixen i propaguen en la societat i comença amb estats interns com les creences i els desitjos dels individus. La invenció es el nou pensament o acció que sorgeix de dues o més idees combinades adquirides prèviament per mitjà de la imitació o de l’oposició entre imitació i les pràctiques existents.
** Durkheim s’oposa als seus plantejaments positivistes i diu que tot fet social és extern a l’individu. Els processos socials s’expliquen per la combinació de la interacció mental i la innovació. Per TARDE la imitació, la conversa o la invenció són els mecanismes que permeten la transmissió d’unes ments a altres.
GUSTAVE LE BON: Psicologia de les masses Viu en una època marcada per guerres, revoltes i revolucions. L’única paper que se li atorga a les masses es el de generar desordre i destrucció, caracteritzades per la inconsciència, la brutalitat i la barbàrie. Per tant, una massa es la desaparició de les individualitats, l’aparició d’una ànima col·lectiva que presenta característiques diferents a la dels individus que la componen. Característiques:
- Sentiment de potència invencible que adquireix l’individu a la massa, fet que el porta a cedir els seus instints
- Contagi mental de tot sentiment i acte
- Suggestibilitat que porta a realitzar conductes que no realitzaria si no fos membre de la massa, i desapareix la seva personalitat conscient.
Líders: únics capaços d’interpretar, administrar i oficiar els mites, ja que la massa no és capaç d’interpretar els seus significats.
JOSÉ ORTEGA Y GASSET. “La rebelión de las masas” Les masses s’obliden que són masses per la seva no-qualificació. Pretenen imposar les seves idees quan aquestes, per definició, no existeixen, ja que no estan qualificades per tenir-les. L’home massa es caracteritza per la “lliure expansió dels seus desitjos vitals” i per “la radical ingratitud cap a tot allò que ha fet possible facilitar la seva existència”.
WILHEM WUNDT: la psicologia dels pobles (Völkerpsychologie) La psicologia dels pobles el seu objectiu es el estudi dels productes mentals que son creats per la comunitat humana i que son inexplicables en terminis de una consciencia individuals al pressuposar l’acció recíproca de molts. La psicologia dels pobles és inseparable a la psicologia de la consciència individual ja que proveeix dels elements necessaris per a la interpretació de la consciència individual.
DIGMUND FREUD: La psicologia de les masses i el anàlisis del jo La persona dins de la massa experimenta una modificació de la seva “activitat anímica”. Es pretén explicar aquest fenomen amb el LIBIDO, la idea que els vincles que s’estableixen entre els membres de la massa son de tipus amorós o com diu ell “ per utilitzar una expressió neutre o llassos afectius”.
Enfocaments teòrics dels comportaments col·lectius
TEORIES DEL CONTAGI M.Blurner diu que el contagi es una “reacció circular” en la qual el contagi té un efecte reforçador ja que el fet que una persona reaccioni de la mateixa manera que una altra davant d’un determinat esdeveniment fa que la conducta de la primera persona estigui reforçada. Es un contagi d’anada i de tornada. Per tant, la presència d’altres persones pot donar lloc al que podríem denominar processos d’influència interpersonal que fan que un sentiment, una actitud, una conducta, es tanquin difonen d’una persona a una altre, i contagiant així tot el grup com si es tractés d’un virus. Crítiques: absència d’evidència empírica de l’existència de contagi emocional, del mecanismes suposadament actuant com la suggestió i identificació, i poder explicatiu limitat. ** explicació del perquè de la desindividualització
PROCÉSAnonimat
Contagi
Suggestibilitat
Invencibilitat, irresponsabilitat
Canvis de conducta ràpids i impredicibles
Afloren els instints primiriuts, salvatges
FENOMENOLOGI
A
CONDUCTAViolenta Antisocial Incivilitzad a Instintiva
Stoetzel:” les violències col·lectives son instituïdes i no espontànies. Tenen un sentit i una funció sociològica i no resulten d’impulsos cecs del instints”. Les conseqüències de descontextualitzar l’acció de la massa del seu context ideològic i estructural te conseqüències en el pla explicatiu i en el pla polític. Pla explicatiu, conseqüències:
- En no interpretar en comportament de les masses en relació amb el seu entorn social
- La massa serà caracteritzada com a irracional
- En projectar els problemes i tensions de la societat en la naturalesa mateixa de les masses, aquestes seran tractades com un fenomen negatiu Pla polític, conseqüències:
- Denegació de la culpabilitat
- Negació de la veu, ja que la massa és estúpida, no té res a dir, no té rea significatiu per expressar
- Legitimització de la repressió. La millor manera de tractar-les és enfrontar-s’hi amb fermesa.
El rumor com a comunicació col·lectiva
Morin els rumors poden donar lloc a prejudici i difamació, poder implicar també degració o distorsió de la informació. La distorsió de la informació fa referencia a comportaments poc racionals derivats del contingut del rumor i que poden donar lloc a conductes que poden arribar a posar en perill la pròpia vida. I finalment, també s’ha de tenir en compte que son una fons de canvi d’opinions i actituds.
Característiques bàsiques dels rumors: (El objecte es la informació, el tema son assumptes d’actualitat, el objectiu es convèncer i el medi es la comunicació interpersonal)
- L’essència del rumor és el moviment, sense moviment no hi ha rumor, el rumor és emergència i circulació de notícies al cos social.
- Hi ha rumors amb fonament i sense. El que caracteritza un rumor no és el seus caràcter verificat o no, sinó el seu origen no oficial.
Tipus : Knapp classificacions depenen del tipus de motivacions que estan darrere el rumor.
- Rumors que expressen desitjos o somnis impossibles. És el reflex d’algun desig present en la població
- Rumors pessimistes o de por, posa de manifest pors existents en el grup, l’angoixa que ocorrin esdeveniments de tipus negatiu.
- Amb contingut agressiu: dividir grups o destruir lleialtats.
Transmissió de rumor: Allport i Postman la quantitat de rumor serà el resultat de la multiplicació de la seva importància per la seva ambigüitat. Perquè es difongui el rumor ha de tenir ambigüitat i rellevància per a la persona. El procés de transmissió implica, una transformació del missatge original, proposen 3 lleis:
- Anivellament o reducció: el rumor, es redueix, escurçant-se, fent-se mes concís i per ant més fàcil de recordar
- Accentuació: percepció, retenció i narració selectiva d’un nombre limitat de detalls d’un context mes ran. La que si d’un conjunt d’informacions algunes s’anivellen, les altres automàticament es veuen accentuades.
- Assimilació: reducció i accentuació son dues manifestacions complementàries de l’assimilació en els marcs de referència de la persona, per tant, suposa una distorsió de la informació rebuda per la influència de factors emocionals i cognitius.
A partir d’aquestes 3 lleis Mugny parta de tes tipus de transformacions:
- Transformació simplificadora, omissió de continguts
- Transformació racionalitzant, adaptació
- Transformació accentuadora, èmfasi d’alguns elements
Models de transmissió:
- Lineal de transmissió, es emissor i receptor d’un únic i idèntic missatge, situació no típica de la vida real
- Participant interactua amb mes d’un receptor, no hi ha una única persona responsable de la seva transmissió al grup o que tingui la capacitat per a detenir-la. (com una piràmide)
- Xarxa: seria la realitat, qualsevol persona pot ser emissora i al mateix temps receptora d’un mateix rumor.
Control dels rumors : (importància x ambigüitat) Pot orientar-se en dues direccions: donar la màxima informació de la manera més precisa o combatre directament el rumor, difonent-lo per atacar-lo i ridiculitzar-lo.
Knapp elements per poder controlar els rumors
- Assegurar la confiança en els mitjans de comunicació formals
- Desenvolupar la màxima confiança en els líders
- Informar del màxim nombre de notícies tan ràpidament com sigui possible
- Fer la informació tan accessible som sigui possible
- Evitar la peresa, monotonia i la desorganització personal
- Fer campanyes públiques contra els difusors de rumors
Psicologia de les multituds en situacions de crisis: desastres i pànics
Pànic: por col·lectiva intensa experimentada simultàniament per tots els membre d’una població caracteritzada per la regressió de les consciències a un nivell arcaics, impulsiu i gregari, i que es tradueix en reaccions primitives de fugida, d’agitació desordenada, de violència o de suïcidi col·lectiu. Tipus de reaccions de les persones afectades:
- Nivell d’esperit crític relacionat amb el nivell d’instrucció de la persona
- Vulnerabilitat psicològica relacionada amb la confiança en si mateix
- Preocupacions
- Sentiment de seguretat o inseguretat
- Situació física i social
Dessocialització desintegració de les normes socials, destrucció dels vincles primaris que porta al fet que la conducta de cada persona es regeix únicament pel desig de fugin sense tenir en consideració el que els pugui passar als altres.
Farkas i Vicsek seqüència típica d’esdeveniments en una situació d’escapada davant d’una catàstrofe.
- Les persones es mouen o intenten moure’s més ràpid del normal
- Les persones comencen a empènyer-se, i les seves interaccions comencen a ser de naturalesa física
- El moviment i, especialment el pas d’embussos, es fa descoordinat
- S’observen embussos a les sortides
- S’incrementen les interaccions físiques entre la massa embotellada, que produeixen pressions perilloses que poden fer arribar a caure parets o altres barreres físiques
- La fugis s’alenteix per les persones caigudes que actuen com a obstacle
- Les persones mostren una tendència a la conducta de masses, és a dir, a fer el que fan els altres.
Blumer moviments socials: empreses col·lectives per establir un nou ordre de vida. Amb aquesta definició diríem que en qualsevol concepció dels moviments socials; el comportament de grup dirigit, de manera concentrada, a produir un canvi social.
McLaughlin aspectes que s’han de tenir en compte:
- Àmbit geogràfic i la persistència al llarg del temps
- Caràcter conservador d’alguns moviments
- La dimensió psicològica que hem vist a la definició de Toch
- Necessitat de grups amplis Els moviment socials inclouen un sistema de valors compartits, un sentit de comunitat, normes per a l’acció i una estructura organitzacional també busquen influir en l’ordre social i estan orientats cap a objectius definits. Els canvis graduals i acumulatius en la cultura donen lloc a noves expectatives, noves demandes i noves línies d’acció.
Snow i Oliver l’estudi dels moviments socials és paral·lel al del comportament col·lectiu. Defineixen els moviments socials com: accions col·lectives que ocorren amb algun frau d’organització i continuïtat fora dels canals institucionals per tal de promoure o resistir canvis al grup, la societat o l’ordre mundial dels quals formen part. Proposen 5 dimensions psicosocials que s’haurien de tenir en compte:
- La dimensió microsocial i de la interacció social: tots els moviments socials s’arreglen en grup o xarxes de afiliació preexistents.
- La dimensió de la personalitat. Fer intel·ligible la participació en els moviments socials.
- La dimensió de socialització. Procés en que els individus aprenen valors, normes, motius... i desenvolupament i canvi en termes de la personalitat i la identitat de cada individu específic.
- La dimensió cognitiva. Procés de decidir participar en un moviment.
- La dimensió afectiva. Les emocions no són peculiars i especifiques de cap procés social, ja que formen part de qualsevol activitat de les persones.
Com s’entenen els moviments socials. Les diverses aproximacions teòriques
Els moviments socials son un producte històric de la modernitat.
- Teories sobre els moviments socials 4 teories: la perspectiva interaccionista/construccionista (veure l’acció col·lectiva com a una activitat significativa), la perspectiva dels recursos per a la mobilització (s’interessa per el que te a veure amb la importància de les transformacions que s’estan produint a la societat post industrial i les implicacions que comporten), la perspectiva del procés polític i la dels nous moviments socials.
- (^) Perspectiva interaccionista/construccionista: els moviment socials com a productors de canvi cultural. Interaccionista Els fenòmens col·lectius no con simplement el reflex d’una crisi social, sinó més aviat una activitat que apunta a la producció de noves normes i noves solidaritats. Visió del moviment social com a motor dels canvis. El comportament col·lectiu va ser definit com un comportament relacionat amb el canvi social, i els moviment socials com una part integral del funcionament normal de la societat. Constructivista s’interessa mes per els moviments socials i insisteix que cada aspecte de l’acció col·lectiva pot ser entès com un procés interactiu, definit simbòlicament i negociat entre els participants, els seus oponents i els/les espectador/es. Com menys estructurats estan els contextos i les situacions que afronta un individu, més rellevant és aquest procés de producció simbòlica.
En aquest sentit, el comportament col·lectiu és vist com una activitat que neix allunyada de les definicions socials preestablertes i que, per tant, es localitza a l’exterior de les normes culturals i de les relacions socials estàndards. L’origen dels moviments socials es una situació de conflicte entre sistemes de valors diferents o directament oposats o antagònics. Un moviment social es desenvoluparia quan s’entén un sentiment d’insatisfacció i les institucions son incapaces de respondre- hi, per tant, son capaços de produït canvis socials. Aquesta perspectiva teòrica va posa l’èmfasi en dos processos del comportament col·lectiu: el procés de producció simbòlica i el de construcció de la identitat. Goffman concepte de framing = “emmarcament” implica centrar l’atenció en fenòmens que estan delimitats per significats compartits i per la significació que tenen els elements a l’interior dels marc. Els significats difereixen dels que quedem fora d’ell i els emmarcaments es refereixen a la manera en la qual els actors del moviment, mitjançant processos d’interacció, produeixen significats sobre les seves accions com a moviment social. Es útil per analitzar la construcció de les greuges i injustícies, que són emmarcats de tres maneres diferents:
▲ Procés d’emmarcar relacionat amb el diagnòstic dels greuges. Identifica un
problema, es realitzen les atribucions de causalitat i responsabilitat.
▲ Procés d’emmarcar relacionat amb el pronòstic. Emergeixen les possibles
solucions que acostumen a incloure les tàctiques i les estratègies apropiades contra els blancs identificats.
▲ Procés de motivació ja que el moviment necessita un marc motivacional que li
permeti cridar l’acció. Aquesta perspectiva dona importància a la identitat; importància de la distinció entre endogrup i exogrup perquè permet identificar els que són aliats del moviment i els que no ho soc, i ajuda a mantenir la cohesió i solidaritat a l’interior del moviment. Un altre cosa important seria la definició compartida que esta relacionada amb les orientacions a l’acció i seria un producte de l’acció social.
- La teoria dels recursos per a la mobilització: un enfocament des de l’acció racional La perspectiva interaccionista/construccionista emfatitza el rol dels moviments en la construcció de nous valors i significats. Les teories funcionalistes veuen els moviments col·lectius com a actors irracionals i l’acció col·lectiva com a l’exclusiva productora de les disfuncions i del mal funcionament del sistema social o dels seus mecanismes per mantenir la integració social. El funcionalisme entén l’acció col·lectiva com alguna cosa merament residual incapaç de desenvolupar una estratègia racional. Analitzen l’acció col·lectiva com un procés d’avaluació dels costos i els beneficis que comporta la participació en organitzacions de moviments socials. La teoria de la mobilització de recursos se centra en l’anàlisi de les formes d’acció de les entitat col·lectives, en els mètodes que adopten per a adquirir recursos i per a mobilitzar-ne el suport, tant dins com fora dels seus membre. Aquesta perspectiva veu els moviments col·lectius com a agents de canvi. La seva contribució mes important ha estat veure els moviments socials com a actors conscients que fan eleccions racionals.
- Estructura d’oportunitats polítiques: contextos polítics per a la mobilització L’estructura d’oportunitats polítiques permet definir les propietats de l’entorn extern rellevant per al desenvolupament dels moviments socials. Es refereix al gran d’obertura d’un sistema social cap a les fites socials i polítiques dels moviments socials. Ha analitzat les relacions entre els moviments socials i el sistema polític institucional. De manera general es pot dir que la seva intenció ha estat observar que es característiques, estables o inestables, d’un sistema política influeixen en el desenvolupament de l’acció política menys institucionalitzada, en el curs del que s’ha definit com a “cicles de protesta”.
- Nous moviments socials, noves teories
i l’estil de negociació (que han d’establir per no bloquejar la majoria, han de ser flexibles)
Tipus d’efectes que les minories produeixen:
- Directes son els canvis que volen
- (^) Indirectes canvis que es produeixen en els àmbits relacionats amb el missatge minoritari
La identitat social
La teoria mes important va ser la que va proposar Tajfel. Basant-se en el processos cognitius de la categorització i interessant-se per l’estudi del prejudici i la discriminació. Per mantenir la distintivitat es requereix dos processos de naturalesa complementària; la comparació (procés psicològic d’escrutini de les diferències entre els trets i les característiques de les diferents categories socials) i la competició social.
Dintre d’una societat podíem trobar una identitat social positiva o negativa. Tajfel considera que es produeixen comportaments encaminats a restaurar la valoració positiva a través d’estratègies concretes; es estratègies de canvi social i les de mobilitat social. Les estratègies de mobilitat social fa referència a l’abandonament de la categoria de pertinença quan la identitat social resulta negativa. Els individus actuen per propis interessos, per aconseguir la restauració d’una identitat social valorada positivament.
La teoria de la identitat social és un heurístic de gran eficàcia per a completar la nostra comprensió dels moviments socials. En primer lloc permet comprendre certs processos en la seva doble dimensió grupal i categorial. En segon lloc, ens ofereix la possibilitat de veure la importància que té la identitat en els diversos comportaments humans. En tercer lloc, els grups i categories socials que tenen una fora identitat produeixen també un alt nivell de cohesió grupal. En quart lloc, la dinàmica de manteniment d0una identitat social positiva, està relacionada amb la competició simbòlica per al manteniment de la distintivitat positiva. En cinquè lloc, aquest model ens permet entendre la identitat com un procés. La identitat no és una cosa que es “tingui” de manera estable i estàtica, sinó que és un procés que es construeix en la interacció amb els altres i en les dinàmiques de relació intergrupals i intercategorials.
Emergència, característiques i funcionament dels moviments socials
Definició moviment social
Quatre característiques dels moviments socials:
- Xarxes informals d’interacció. Els moviments poden ser concebuts com a xarxes d’interacció informal entre una pluralitat d’individus, grups i/o organitzacions. Aquestes xarxes promouen la circulació de recursos essencials per a l’acció i també sistemes més oberts de significats.
- Creences compartides i solidaritat (sentit de pertinença)
- (^) Acció col·lectiva focalitzada en els conflictes. Els moviment socials se centren en conflictes socials i/o culturals, és a dir, busquen promoure o oposar-se als canvis socials
- Us de protesta (debats o fins i tot violència)
Per tant, la definició de moviment social xarxes informals basades en les creences i al solidaritat i que es mobilitzen sobre qüestions conflictives, mitjançant l’ús freqüent de diverses formes de protesta.
Moviments socials i organitzacions. Criteris de diferenciació
Moviments socials enfront d’organitzacions
Els moviments socials no son organitzacions. Els moviments son fenòmens fluids i resisteixen a formes d’organització estàtica. En les fases de formació, preval el sentit de pertinença col·lectiu per damunt dels vincles de solidaritat i lleialtat que hi pot haver entre individus i grups específics o organitzacions. Un moviment tendeix a cremar-se quan les identitats organitzacionals comencen a dominar, o quan “sentir-se part d’això” es refereix a principalment a la pròpia organització i els seus components, més que a un col·lectiu ampli de fronteres borroses. La participació dels individus es essencial per als moviments. Han d’estar implicats en una empresa col·lectiva sense haver de pertànyer a cap organització específica, els moviments socials no tenen membres sinó participants. No només participen a un únic esdeveniment sinó que també es troben dins de comitès o grups de treball/suport.
Moviments socials, esdeveniments de protesta, coalicions, plataformes
Els moviments socials difereixen tant dels esdeveniments de protesta poc estructurats com de les plataformes o de les coalicions polítiques. Els que els diferència es la presència d’una visió del mon i d’una identitat col·lectiva que permet als participants en diversos esdeveniments de protesta, col·locar la seva acció dins d’una perspectiva més àmplia. Per a poder parlar de moviments socials és necessària que episodis concrets i aïllats siguin percebuts com a part d’una acció duradora més que no pas esdeveniments discrets, i que les persones que hi estan implicades se sentin lligades per lligams de solidaritat i per idees compartides amb els protagonistes de mobilitzacions anàlogues. La identitat col·lectiva és una de les característiques crucials dels moviments socials. Les coalicions i les plataformes comparteixen alguns tets amb els moviments socials, com per exemple que impliquen l’existència de conflicte i d’activitat col·lectiva.
Nous escenaris, noves subjectivitats, noves polítiques. Una comprensió dels moviments socials?
Global, complexitat, liquiditat, flux i xarxa; Global , moviments que no estan localitzats estricament en un únic lloc, sinó que ho estan en múltiples i que no emergeixen necessàriament en sincronia amb les seves diferents localitzacions. Fenòmens efervescents amb marcada discontinuïtat. Complexitat és una característica innegable de la societat. Les dinàmiques socials no obeeixen a cap principi de caràcter mecanicista, en què sigui possible identificar la línia causal explicativa dels fenòmens que s’observen en una societat o moment donats. Implica una visió d’una societat dinàmica, molt allunyada de l’equilibri, els processos no són lineals i les temporalitats son diverses. Liquiditat i fluïdesa es refereix a que els moviments socials no demostren cap punt clar de partida o arribada, son relacionals, es mouen en determinades direccions, tenen diferents propietats de viscositat i es mouen segons unes temporalitats determinades. Els moviments socials apareixen, desapareixen i reapareixen. Penetren en múltiples llocs formats per una amalgama d’elements que van des de les persones als grups, a la tecnologia, a la informació i es mouen a velocitats diferents, tenen un origen imprecís i no se’ls pot detectar un final real. Xarxes. De caràcter rígid, permanent i dinàmic.
MODUL 3
LES INSTITUCIONS SOCIALS. ESTRUCUTRES SOCIALS I REALITATS
SUBJECTIVES
Que son les institucions? Les institucions ho entenem com les pràctiques socials rutinàries o ritualitzades. Així com sistemes simbòlics que s’imposen com a “fets”. Marcs
- Internalització: les objectivacions són traspassades d’una generació a una altre a través de la socialització. Passa a formar part de la realitat subjectiva.
Les institucions es manifestes en l’experiència del dia a dia a través del llenguatge i d’altres productes socials; però sobretot gràcies a l’exercici repetit de rols socials (accions que han estat habitualitzades i tipificades socialment que es connecten amb determinats tipus d’actors).
Els essers humans necessiten dotar-se de sistemes de signes. El mes important és el llenguatge. El llenguatge és objectiu. La legitimització és el proves a través del qual s’aconsegueix l’acceptació, per part de les persones, de l’ordre institucional objectivat. Consisteix a explicar perquè l’individu ha de comportar-se d’una determinada manera i no d’una altra.
La institucionalització com a evolució organitzacional
Quan un moviment social experimenta desenvolupament organitzacional comença a exhibir un gran creixent d’estructuració. Així s’observen els fenòmens següents:
- Formalització: Apareixen criteris de filiació formal. Creen lideratges formals i estructures burocràtiques.
- Professionalització: els soci actiu es converteix en subscriptor passiu
- Diferenciació interna: el treball que ha de desenvolupar el grup es distribueix entre els membres d’acord amb una estructura de taques.
- Integració: subunitats territorials desenvolupen mecanismes per coordinar-se i creen centres de presa de decisions.
- Canvi en objectius i repertoris: les estructures de mobilització es tornen moderades, comencen a preferir la pressió política convencional i la cooperació amb les autoritats
A mesura que els moviments accedeixen de manera estable a la política institucional, inevitablement es consoliden i es transformen en institucions.
“la institucionalització dels moviments socials es la característica principal, dominant, d’aquestes noves formes d’acció col·lectiva enfront al caràcter anti-insitucional més o menys marcat dels altres moviments socials”
Hi ha diferents camins que poden seguir els moviments socials en el seu desenvolupament:
- Comercialització. Els grups que participen d’un moments social comencen a oferir serveis de pagament i es transformen en proveïdors de serveis per a les seves bases
- Involució. Els grups comencen a oferir serveis solidaris
- Radicalització. Ruptura forta amb l’ordre instituït
Els moviments socials es debaten entre la fragmentació i la integració.
La dinàmica instituït/instituent
Acció instituent: acció que pren la forma de crisis socials i esdeveniments revolucionaris que regeneren les institucions.
L’instituent te la potència necessària per a crear expressions culturals noves i alternatives a les estructures socials instituïdes. L’instituït i les institucions no són el mateix. Les institucions no s’esgoten en l’instituït, perquè són el producte històric de la societat instituent i es desenvolupen i canvien gràcies a les forces insituents. Fan de la vida social un vaivé permanent.
L’instituït i l’imaginari social instituent
La societat instituïda està conformada per aquelles institucions que una vegada creades s’estabilitzen i s’autoperpetuen. La societat instituent remet a aquelles pràctiques d’autonomia que fan possible la creació permanent de la societat per la mateixa societat. Tant la societat com les seves institucions són productes socials que no resulten de forces transcendentals o externes a la societat mateixa. La societat es autoinstitució.
La relació entre societat instituïda i la societat instituent se sustenta sobre l’imaginari, concepte que remet tres idees:
- Significats socials imaginaris: la societat es un ordre de significat que es desenvolupa a partir del conjunt d’idees, valors i objectius que creen els col·lectius socials anònims. Aquesta identitat funciona com a principi organitzador, delimitant el que és real i fictici.
- (^) Imaginari real o imaginari social instituït: es tracta del conjunt de significats establerts en una societat que són el producte de la nostra capacitat de representar objectes, fins i tot en la seva absència. Les societats i els humans es tornen heterònoms; incapaços de modificar les seves representacions del mon i les seves formes de ser.
- Imaginaria radical o imaginari social instituent: la societat tendeix a la heteronomia però hi ha moments de ruptura en els quals l’imaginari social i les seves institucions són qüestionats. L’imaginari radical; aquells significats que emergeixen com una novetat genuïna, es a dir, que no resulten de la repetició. L’imaginari radical crea una nova manera de ser de la societat desbordant i modificant l’imaginari instituït.
L’objectiu revolucionari ha de ser una societat autònoma capaç de donar-se a si mateixa les seves pròpies lleis, de decidir sobre la seva pròpia manera de ser i de renovar constantment les seves institucions a través de l’activitat política.
L’escala de les institucions: el macro i el micro
Les teories macro sociològiques s’interessen per la societat íntegrament i proposen conceptes teòrics de tipus sistèmic que destaquen l’existència d’un ordre normatiu en la societat. La mirada microsocial prefereix examinar sitacions quotidianes d’interacció i com aquestes situacions son organitzades per les persones amb atenció a una lògica cognitiva o lingüística.
L’aproximació macrosociològica
La macrosociologia es una perspectiva holística i hi predominen dues orientacions: l’estructural funcionalisme i la teoria del conflicte.
- Integració. Procura assegurar la coordinació dels diferents elements i unitats que componen el sistema. Les institucions que resolen aquest tipus de problemes son anomenades comunitats.
- Manteniment del patró latent. Necessita establir assegurar la consistència dels patrons de relacions que estructuren la societat.
El canvi social segons Parson: hi ha quatre processos implicats en aquest fenomen:
- Diferenciació. L’aparició de noves estructures
- Actualització adaptativa. Les societats amb institucions especialitzades s’adapten més efectivament a l’entorn
- Generalització valorativa. La societat ha d’actualitzar-se a les noves realitats
- Inclusió. La diferenciació produeix l’aparició d’organitzacions especialitzades
Aproximació microsociològica
- (^) Les microsociologies tenen un interès per l’ús del llenguatge i pels processos cognitius que les persones utilitzem per a representar i entendre la realitat social
- (^) Persones com a subjectes cognoscents o agents simbòlics. Atribueix el coneixement rellevant sobre el significat de la vida social, sobre les identitats dels participants i sobre les regles per a actuar adequadament.
- Les persones com a membres competents de la societat. La capacitat per a utilitzar e seu coneixement sobre la societat en les activitats diàries.
Per les microsociologies les institucions són constantment creades, organitzades, qüestionades i reparades en situacions concretes d’interacció. Cada vegada que les persones entren en contacte les unes amb les altres, defineixen conjuntament l’ordre institucional en el qual operen, les regles que hi son aplicables, els rols que han de ser executats. Així doncs, les institucions no són externes als individus, ni preexisteixen a la interacció sinó que són producte de la interacció mateixa i dels processos de negociació del significat que s’hi produeixen.
L’interaccionisme simbòlic
Destaca el caràcter simbòlic i intersubjectiu de la vida social. Les institucions son un conjunt de patrons regulars d’interacció que són contínuament executats per les persones en el dia a dia. Premisses bàsiques de l’interaccionisme simbòlic:
1. Que l’ésser humà duu a terme les seves accions en funció del que la
realitat significa per a ell
2. Que el significat de la realitat prové de la interacció social que cada
persona estableix amb d’altres.
3. Que, mentre actuen, les persones manipulen i transformen els
significats mitjançant un procés d’interpretació
Els interaccionistes simbòlics reivindiquen el valor del coneixement quotidià i destaquen la naturalesa social d’aquest coneixement. Per aquesta raó, no s’interessen tant pels processos mentals de les persones, com per l’ús de diferents sistemes de símbols en situacions d’interacció.
George H.Mead
Afirma que quan un grup de persones interactuen, acaben per transformar alguns dels seus actes en gestos. Els gestos son actes que serveixen com a indicadors d’altres actes que estan per venir. Quan la persona que produeix el gest i la que percep són capaços d’atribuir- li el mateix significat, estem en presència de símbols significants. Un símbols significants és aquell gest amb el qual tant l’emissor com el receptor poden anticipar el mateix acte futur. És un gest que significa el mateix per a un grup de persones i serveix per a produir una reacció comuna davant el mateix estímul.
Sosté que es produeixen “respostes comunes en formes variades”. Les “variades formes” d’acció no es duen a terme desordenadament, per contra s’articulen les unes amb les altres”.
Afirma que les institucions: necessiten definir les pautes socials o socialment responsables de la conducta individual. Només en un sentit suaument ampli i general, permetent un ampli marge per la originalitat, la flexibilitat i la varietat de tal conducta.
Sheldon Stryker
Recorre a una teoria dels rols que pot resumir-se mitjançant les idees següents:
- El llenguatge ofereix termes per referir-se a diferents aspectes dels mons en els quals habiten les persones. El comportament depèn de la nostra forma de posar noms i classificar els objectes. No actuem en resposta directa al mon a seques sinó a l’ambient simbòlic.
- Tenim noms que designen posicions i s’associen culturalment determinades actituds i formes de ser i actuar.
- Quan s’assigna a una persona una posició en l’estructura social es generen expectatives pel que fa al comportament. Aquestes expectatives socials son els rols.
- La interacció és el marc en el qual la persona i l’estructura social s’influeixen mútuament
- (^) El grau en el qual els rols són produïts pels actors socials en lloc de simplement reproduïts depèn de les estructures socials en el si de les quals es produeix la interacció
De les institucions a les extitucions
Erving Goffman i les institucions totals
Una institució total és una organització tancada; un sistema social que estableix poques relacions amb el seu entorn. Aquest tipus d’organització funciona en un lloc on resideixen i treballen un conjunt d’individus, aïllats de la societat per un llarg període de temps. També és una organització fortament reglamentada. Mentre dura l’internament, imposa grans
FOUCAULT: els éssers humans son constituïts com a subjectes. Les seves obres estudien el poder tal com és exercit en aquestes institucions i la seva relació amb discursos i formes de coneixement que es consideren vàlids en determinats períodes històrics. Ell es basa en la història del càstig. El tancament es comença a considerar com un mitjà per al tractament i la reeducació del criminal. La presó es converteix en l’establiment clau per assolir aquest objectius. Un model de presó es el panòptic; conjunt arquitectònic que té un edifici circular i una torre central. El primer edifici fa plenament visible les persones que hi habiten, els presos estan en observació constant. L’altre que trobem es el panoptisme: sempre hi ha algú que observa i registra el comportament dels altres i que produeix coneixement sobre ells.
Una característica addicional de les institucions estudiades per Foucault és l’èmfasi de la disciplina. L’aplicació de mètodes:
- Subdivisió i categorització: el moviment erràtic de les persones limita mitjançant la clausura i mitjançant emplaçaments funcionals
- Control del temps: la institució determina una temporalitat lineal orientada a metes futures.
- Control del cos: s’ensenya als interna a utilitzar el cos de manera eficient en el desenvolupament de les activitats que els prescriu la institució
Una societat disciplinària es una societat en la qual la vigilància i la disciplina estan presents al llarg del teixit social. Que cristal·litzen en diferents institucions tancades.
Cap a altres formes institucionals
De les institucions rurals a les institucions de reinvenció
Mentre que les institucions totals els interns són aïllats en contra de la seva voluntat i són sotmesos a un procés de transformació identitària des de fora, les institucions de reinvenció reben persones que volen recloure’s voluntàriament per buscar un canvi en les seves pròpies vides.
Una institució de reinvenció és “una estructura material, discursiva o simbòlica en la qual els membres busquen voluntàriament el cultiu d’una nova identitat social, un nou rol o estatus.
Les institucions de reinvenció son organitzacions obertes. Son “institucions sense murs”. Els membres són lliures d’abandonar la institució quan vulguin. Recorren a formes de regulació performativa on cada membre és l’encarregat d’observar valorar i sancionar la conducta dels altres.
De les institucions disciplinàries a les extitucions
La crisi de les institucions porta a l’aparició de noves formes institucionals en el marc d’una naixent societat de control, vivim un procés d’extitucionalització, es a dir, d’emergència d’extitucions.
Les extitucions segueixen fent ús d’una vigilància, però duta a terme de manera discreta, oberta i continua. Per aquesta finalitat, promouen pràctiques com les següents:
- La connexió permanent: podem estudiar en qualsevol lloc
- La llibertat de moviment: les noves institucions ho fan modulant el seu moviment ambients sense fronteres
- La promoció del canvi, la variabilitat, la flexibilitat: constant transformació d’un mateix i en l’adaptabilitat en contextos canviants
El resultat d’aquest procés és una identitat algorítmica. És un estereotip constituït estadísticament que no solament dóna compte de qui és un usuari, sinó que també contribueix a definir i redefinir què significa ser membre d’una categoria específica.
Institucions socials, subjectivitat i subjectivació
La societat es crea i recrea a si mateixa a través de les seves institucions, també crea i recrea els seus membres.
Aproximacions a la relació entre les institucions i la subjectivitat
La macrosociologia clàssica entén la relació entre la institució i les persones a partir de dos plans: el de l’exterior a l’individu (les institucions i el de la seva interioritat (la personalitat). L’exterioritat s’imposa sobre la interioritat. A la societat li competeix assegurar que aquest procés es dugui a terme adequadament, integrant la persona en l’ordre establert i regulant-ne l’actuació. Quan això últim no s’aconsegueix del tot, sobrevé l’anomia.
L’anomia és “la absència de un cos de normes que governen les relacions en las diverses funcions socials”.
Mitjançant la internalització l’exterioritat i la interioritat convergeixen a mesura que les normes, els valors, els marcs cognitius col·lectius s’integren en la personalitat. Aquest procés es produeix durant la socialització. “La socialització fomenta als individus” i els fa comportar-se “conforme a les necessitats del sistema”.
Berger i Luckmann defineixen les institucions com a accions normatives dutes a terme per actors amb rols específics.
Stryke designació reflexiva: mitjançant les designacions reflexives ens situem en el marc de l’estructura social i ens atorguem un lloc al mon. Produïm expectatives internalitzades referides al nostre propi comportament; rols internalitzats als quals Stryker denomina identitats. Diu que no tenim una identitat sinó moltes. El self es la forma com cada persona organitza jeràrquicament les seves identitats. El self es polifacètic. La persona tirarà entre elles, d’acord amb les demandes estructurals i amb la jerarquia de prominència les quals governaran el seu comportament.
Les identitats son esquemes mentals que s’agrupen en un ordre cognitiu, una jerarquia de prominència que estableix cada persona per a si mateixa. La prominència d’una identitat es la disposició de la persona a comportar-se d’acords amb una identitat específica. La jerarquia estables com de rellevants son les diferents identitats de la persona a l’hora d’actuar en la
