¡Descarga resum acció colectiva y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!
ACCIÓ COL·LECTIVA
- Gustave Le Bon: la psicologia de les masses
Segons Le Bon, l’únic paper que se li atorga a les masses és el de generar desordre i destrucció, mentre que les seves característiques bàsiques són la inconsciència, la brutalitat i la barbàrie.
La característica més important és la desaparició de les individualitats , l’aparició d’una ànima col·lectiva que presenta característiques diferents a la dels individus que componen la massa. Les causes de l’aparició d’aquestes característiques especials són els següents:
- Sentiment de potència invencible que adquireix l’individu a la massa, fet que el porta a cedir als seus instints, en veure’s això afavorit per l’anonimat i la desaparició dels sentiments de responsabilitat individual.
- Contagi mental , que implica que tot sentiment, tot acte, es contagia d’un individu a un altre d’una manera similar a com funciona la hipnosi.
- Suggestibilitat , que el porta a realitzar conductes que no realitzaria si no fos membre de la massa, i desapareix la seva personalitat conscient com si es trobés en un estat d’hipnosi.
Finalment, la possibilitat que les multituds puguin aconseguir algun objectiu social passa, per tenir algun mite unificador, una cosa que només podran aconseguir gràcies als líders, que són els únics capaços d’interpretar, administrar i oficiar els mites, ja que la massa no és capaç d’interpretar els seus significats.
José Ortega y Gasset
Segons ell, mentre les masses són el conjunt de persones no especialment qualificades, la minoria són aquells individus o grups d’individus especialment qualificats. El problema que es planteja és que les masses s’obliden que són massa per la seva no-qualificació, però tot i així pretenen d’imposar les seves idees quan aquestes, per definició no existeixen, ja que no estan qualificades per tenir-les.
Això els porta a ser indòcils davant de les minories, que són les autèntiques forjadores de la societat, del progrés, ambdós amenaçades per les masses que pretenen aconseguir-ho tot sense esforçar-se.
La conclusió: l’únic recurs d’aquelles masses sense idees i sense capacitat per a defensar el que pretenen és l’acció directa, la violència.
- Wilhem Wundt: la Psicologia dels pobles
Wundt concebia la Psicologia experimental i la Psicologia dels pobles com a complementàries. Sobre la Psicologia experimental requeria l’estudi dels processos mentals individuals i sobre la Psicologia dels pobles, l’anàlisi dels aspectes socials dels processos individuals tal com es manifesten en el llenguatge, els mites i els costums mitjançant l’estudi comparatiu i històric. La Psicologia dels Pobles és inseparable de la psicologia de la consciència individual, en la mesura que la segona descansa en la primera. No pot haver una psicologia dels Pobles al marge dels individus que participen en les relacions recíproques.
En efecte, els processos mentals participen d’una naturalesa social i històrica per la seva vinculació a la cultura i el llenguatge, fet pel qual fer intel·ligible la dimensió social de l’individu passa, necessàriament, per l’estudi del llenguatge, no en la seva consideració individual sinó formant part de la història de la comunitat.
- Sigmund Freud: psicologia de les masses i anàlisi del jo
El plantejament de Freud assumeix que la persona dins la massa experimenta una modificació en la seva activitat anímica. Freud pretén explicar el fenomen introduint el concepte de libido, és a dir, la idea que els vincles que s’estableixen entre els membres de la massa són de tipus amorós.
Per a il·lustrar aquesta idea, Freud assenyala la diferència entre diferents tipus de masses, i ressalta la diferenciació entre aquelles que tenen un director i les que no el tenen. Utilitza l’exemple de dos tipus de masses que compleixen aquest requisit: l’Exèrcit i l’Església, i en els quals es pot apreciar la influència de la libido.
Es produeix, per tant, en aquestes masses i en altres amb aquestes característiques una doble relació de tipus libidinós, cap al cap i envers de la resta de membres, que és la que manté unida la massa. Això és el que fa que s’observi la desaparició de les característiques individuals, el sentiment d’unitat.
Per explicar això, Freud recorre al concepte d’identificació , que fa que aspirem a ‘’conformar el propio yo anàlogamente al otro tomado como modelo’’.
- Enfocaments teòrics dels comportaments col·lectius
Teories del contagi
A més dels autors clàssics, el contagi ha estat defensat, més recentment per M. Blurner el qual explica com una reacció circular en la qual el contagi té, a més, un efecte reforçador, ja que el fet que una persona reaccioni de la mateixa manera que una altra davant d’un determinat esdeveniment fa que la conducta de la primera persona estigui reforçada. És un contagi d’anada i tornada.
Tots ells afirmen, per tant, que la presència d’altres persones pot donar lloc al que podríem denominar processos d’influència interpersonal que fan que un sentiment, una actitud, una conducta, es tanquin difonent d’una persona a una altra i contagiant així a tot el grup com si es tractés d’un virus.
Teories de la convergència
Altres teories emfatitzen la necessitat que els membres de la massa comparteixin algun tipus de característica comuna. La conducta homogènia de la massa obeeix, per tant, al fet que en tenir els seus membres característiques comunes és fàcil esperar que el tipus de conducta sigui similar.
Teoria de la norma emergent
Diferents investigacions clàssiques de la psicologia social han mostrat que la interacció amb els petits grups dóna lloc a l’aparició de normes o estàndards de conducta que exerciran una forta influència sobre la seva conducta.
Aquests són els punts de partida de la teoria de la norma emergent formulada per Turner i Killian, els quals afirmen que l’actuació de la persona depèn de la seva percepció sobre les normes que regeixen la situació en què es troba. Aquestes normes són creades en el transcurs de la interacció amb el grup.
La conducta de la massa no és irracional o irreflexiva, sinó que és normativa, almenys en relació amb les normes generades pel mateix grup.
Teoria del valor afegit o tensió estructural
- Condicionaments ideològics en l’estudi dels comportaments col·lectius
El comportament de la massa és contextual, forma part d’un procés de conflicte intergrupal que expressa una concepció col·lectiva del que és correcte en cada moment. Les conseqüències de descontextualitzar l’acció de la massa en el seu context ideològic i estructural, segons Reicher, té conseqüències en el pla explicatiu i en el pla polític.
Conseqüències en el pla explicatiu:
- (^) En no interpretar el comportament de les masses en relació amb el seu entorn social, aquests comportaments apareixen verificats com a característiques genèriques de les masses.
- Aquest comportaments semblaran no tenir sentit, amb la qual cosa la massa serà caracteritzada com a irracional.
- (^) En projectar els problemes i tensions de la societat en la naturalesa mateixa de les masses, aquestes seran tractades com un fenomen negatiu.
Conseqüències en el pla polític:
- Una denegació de la culpabilitat. Si la violència és una característica de la massa no se’n pot responsabilitzar ni a les injustícies socials ni a les accions d’agents externs.
- (^) Una negació de la veu, ja que la massa és estúpida, no té res a dir, no té res significatiu per a expressar.
- La legitimació de la repressió. No és possible raonar amb les masses, la millor manera de tractar-les és enfrontar-s’hi amb fermesa.
- (^) El rumor com a comunicació col·lectiva
Pierre Marc planteja quatre fenòmens vinculats als rumors:
- Els rumors poden donar lloc a prejudici i difamació
- Els rumors poden implicar degradació o distorsió de la informació
- Poden implicar l’aparició de comportaments poc racionals derivats del contingut del rumor i que poden donar lloc a conductes que poden posar en perill la pròpia vida
- Són una font de canvi d’opinions i actituds.
Segons Kapferer les característiques bàsiques del rumor:
- L’essència del rumor és el moviment. Sense moviment no hi ha rumor: el rumor és l’emergència i circulació de notícies al cos social.
- (^) Hi ha rumors amb fonament i sense. El que caracteritza un rumor no és el seu caràcter verificat o no, sinó el seu origen no oficial.
Tipus de rumors
Knapp fa una de les classificacions més conegudes, depenent del tipus de motivacions que estan darrere del rumor:
- (^) Rumors que expressen desitjos o somnis impossibles: són aquells el contingut dels quals és el reflex d’algun desig present en la població.
- Rumors pessimistes o de por : el contingut del rumor està posant de manifest les pors existents en el grup, l’angoixa que ocorrin esdeveniments de tipus negatiu.
- Amb contingut agressiu : tenen com a missió dividir els grups o destruir lleialtats i, solen anar dirigits contra la pròpia població o contra els propis aliats.
Transmissió del rumor
Allport i Postman van idear la fórmula probablement més estesa per explicar la difusió dels rumors. Segons aquests autors, la quantitat de rumor serà el resultat de la multiplicació de la seva importància per la seva ambigüitat. És a dir, per a que un rumor es difongui aquest s’ha de caracteritzar no solament per una certa ambigüitat, sinó també per tenir alguns tipus de rellevància per a la persona.
El procés de transmissió implica, en la majoria de casos, una transformació del missatge original, Allport i Postman formulen en aquest sentit les famoses lleis sobre la transmissió dels rumors:
- Anivellament o reducció : mecanisme segons el qual, el rumor, segons va circulant, es redueix, escurçant-se, fent-se més concís i per tant més fàcil de recordar.
- Accentuació : Implica la percepció, retenció i narració selectiva d’un nombre de detalls d’un context més gran.
- Assimilació : suposa una distorsió de la informació rebuda per la influència de factors emocionals i cognitius.
Control dels rumors
El control dels rumors pot orientar-se en dues direccions: donar la màxima informació de la manera més precisa o combatre directament el rumor, difonent-lo per atacar-lo i ridiculitzar-lo.
Knapp esmenta una sèrie d’elements que cal tenir en compte per a poder controlar els rumors:
- Assegurar la confiança en els mitjans de comunicació formals.
- Desenvolupar la màxima confiança en els líders.
- Informar del màxim nombre de notícies tan ràpidament com sigui possible.
- (^) Fer la informació tan accessible com sigui possible.
- Evitar la peresa, monotonia i la desorganització personal.
- Fer campanyes públiques contra els difusors de rumors.
- Psicologia de les multituds en situacions de crisi: desastres i pànic
Definició de pànic:
‘ ’Por col·lectiva intensa experimentada simultàniament per tots els membres d’una població caracteritzada per la regressió de les consciències a un nivell arcaic, impulsiu i gregari, i que es tradueix en reaccions primitives de fugida, d’agitació desordenada, de violència o de suïcidi col·lectiu.’’
Helbin, Farkas i Vicsek, descriuen de la manera següent la seqüència típica d’esdeveniments en una situació d’escapada davant d’una catàstrofe:
- Les persones es mouen o intenten moure’s més ràpid de lo normal.
Cantril analitza els moviments socials des del marc de les normes i la normativització. Segons el seu plantejament, els principals factors implicats en els moviments socials serien les creences i els valors, més que no pas les rutines o els hàbits de comportament. Quan els components del món psicològic de l’individu són violentament atacats per les preocupacions, les pors, les ansietats i les frustracions, i/o quan com a resultat d’això es qüestionen els valors i les normes que, fins a aquest moment, li han estat importants, en definitiva, quan el marc social ja no pot satisfer les seves necessitats, llavors sorgeix una discrepància entre els estàndards de la societat i els estàndards de l’individu. Seria en aquest moment, segons Cantril, quan la persona es fa susceptible a nous lideratges, a la conversió i a la revolució.
Hans Toch proposa la idea de que els moviments socials són una forma de comportament col·lectiu. Són comportaments col·lectius perquè sempre impliquen grups amplis i perquè el seu origen és sempre espontani. Però la diferència entre els moviments socials i el comportament col·lectiu rau en el fet que es tracta de grups relativament duradors i que tenen un clar propòsit o programa. Aquest és un element clau perquè alguna cosa pugui ser definida com a moviment social, ha de pretendre promoure o resistir el canvi en la societat. Segons Toch, un moviment social representa un esforç realitzar per un nombre ampli de persones per a solucionar col·lectivament un problema que s’adonen que tenen en comú.
Teories sobre els moviments socials
La perspectiva interaccionista /constructivista
Des del punt de vista de l’interaccionisme , s’afirma que els fenòmens col·lectius no són simplement el reflex d’una crisi social, sinó més aviat una activitat que apunta a la producció de noves normes i noves solidaritats. En aquesta perspectiva les transformacions socials no eren vistes com uns elements generadors de tensió. Al contrari, l’aparició de noves i més grans organitzacions, l’augment de la mobilitat de la població, la intensificació de les innovacions tecnològiques, la progressiva transformació, etc., van ser considerades com les condicions emergents que porten a les persones a buscar nous patrons d’organització.
En aquest sentit, el comportament col·lectiu va ser definit com un comportament r elacionat amb el canvi social , i els moviments socials com una part integral del funcionament normal de la societat.
La perspectiva construccionista , emfatitza la importància del significat que els actors socials atribueixen a les estructures socials. El construccionisme s’interessa més pels moviments socials que per altres formes de comportament col·lectiu i insisteix que cada aspecte de l’acció col·lectiva pot ser entès com un procés interactiu, definit simbòlicament i negociat entre els participants, els seus oponents i els espectadors. Per aquesta perspectiva com menys estructurats estan els contextos i les situacions que afronta l’individu, més rellevant és aquest procés de producció simbòlica. Així dons, quan els significats disponibles no proporcionen una base suficient per a l’acció social, emergeixen noves normes socials que defineixen la situació existent com a injusta i que proporcionen justificacions per a l’acció.
El canvi no és un accident sinó més aviat una part més del funcionament del sistema. Seguint aquesta perspectiva, l’origen dels moviments socials és una situació de conflicte.
La teoria dels recursos per a la mobilització
La teoria dels recursos per a la mobilització és un enfocament que considera la mobilització col·lectiva com una forma d’acció racional. Per aquesta teoria els moviments socials són grups racionalment organitzats que persegueixen objectius i el seu sorgiment depèn dels recursos organitzatius de que disposen.
Els moviments col·lectius només constitueixen una extensió de les formes convencionals d’acció política, ja que els seus actors realitzen els seus comportaments de manera enterament racional i seguint els seus propis interessos. Aquesta teoria creu que els moviments socials són fenòmens normals, promoguts per grups ofesos enterament racionals, arrelats institucionalment i de naturalesa plenament política.
Mentre els grups polítics convencionals amb interessos especials tenen un accés rutinari i de poc cost a les instàncies de presa de decisions, els moviments socials haurien de pagar un preu molt elevat per aconseguir un nivell equivalent d’influència dins de la política.
Però el que resulta fonamental en aquesta teoria ha estat analitzar l’acció col·lectiva com un procés d’avaluació dels costos i els beneficis que comporta la participació en organitzacions de moviments socials.
En definitiva, la teoria de la mobilització de recursos se centra en l’anàlisi de les formes d’acció de les entitats col·lectives, en els mètodes que adopten per adquirir recursos i per a mobilitzar-ne el suport, tant dins com fora del seus membres.
Estructura d’oportunitats polítiques: contextos polítics per a la mobilització
Aquesta perspectiva se centra en la importància dels aspectes relacionats amb la situació política en la formació dels moviments socials i el seu desenvolupament. Veu els moviments socials com a instruments privilegiats en alguns del canvis socials més importants que s’ha produït. Aquesta perspectiva desenvolupa el concepte d’estructura d’oportunitats polítiques , que permet definir les propietats de l’entorn extern rellevant per al desenvolupament dels moviments socials. L’estructura d’oportunitats polítiques es refereix al grau d’obertura d’un sistema social cap a les fites socials i polítiques dels moviments socials. Analitza la relació entre els actors polítics institucionals i els moviments de protesta, ja que quan es qüestiona un ordre polític qualsevol, els moviments socials interactuen amb actors que es troben en una posició consolidada dins de l’estructura de l’esmentat ordre.
Nous moviments socials
Els nous moviments socials es caracteritzen per una organització fluida i oberta, una participació inclusiva i no ideològica, i una major atenció a les transformacions socials més que no pas a les econòmiques. Els nous moviments socials tracten d’oposar-se a la intrusió de l’estat i del mercat en la vida social, reclamant la identitat dels individus i el dret a determinar la seva vida privada i afectiva en contra de la manipulació del sistema.
Influència minoritària
El seu focus està en els processos mitjançant els quals alguns grups minoritaris són capaços d’influir i d’induir canvis en la major part de la societat.
El punt fonamental és el conflicte que els grups minoritaris són capaços d’establir amb la majoria. No es tracta d’un conflicte pels interessos materials sinó d’un conflicte de naturalesa simbòlica. En efecte, un grup minoritari que sostingui una posició contrària a una norma majoritàriament acceptada pot, sota determinades condicions, produir un conflicte simbòlic. La resolució d’aquest conflicte implica el moviment de la majoria cap a les posicions minoritàries.
Perquè es produeixi una influència d’aquest tipus és necessari que es donin algunes condicions:
- En primer lloc, els grups minoritaris han de tenir certes característiques i trets.
a. Han de mantenir posicions que són normativament minoritàries , és a dir, que van directament en contra de les normes socials dominants.
a la mobilització com a proporcionar el lloc apropiat per a l’elaboració de visions del món i estils de vida específics.
- Creences compartides i solidaritat. Per ser considerat un moviment social, una col·lectivitat que interactua requereix un conjunt de creences compartides i un sentit de pertinença.
- Acció col·lectiva focalitzada en els conflictes. Els moviments socials se centren en conflictes socials i /o culturals, és a dir, busquen promoure o oposar-s’hi als canvis socials.
- Ús de la protesta.
Institucions socials
Les institucions són la forma més duradora i estable de la vida social. Alguns autors entenen que les institucions existeixen per suplir determinades necessitats dels membres de la societat. Per tant, compleixen funcions socials. Entenem per institució aquells aspectes culturals d’ordre normatiu, estructurat i propositiu que s’expressen a través de formes recurrents d’organització de l’acció social
Michel Focault
Les seves obres estudien el poder tal com es exercit en les institucions de tancament, i la seva relació amb discursos i formes de coneixement que es consideren vàlids en determinats períodes històrics. El poder en l’obra de Focault no es refereix a una propietat que algú té, sinó a un conjunt de pràctiques que es duen a terme durant les nostres relacions interpersonals. A través de diferents tècniques una persona pot tractar de transformar els comportaments dels altres, perì també pot trobar-se amb pràctiques de llibertat a través de les quals ens resistim a la influència dels altres.
De les institucions disciplinàries a les extitucions
Dubet analitza la institució escolar i argumenta que l’educació basada tradicionalment en la raó, el progrés, la ciència, en la vocació docent, en l’escola com a santuari separat de la societat, s’enfronta avui a una multiplicació de formes de vida alternatives, la transformació de la docència, la massificació de les aules i la irrupció dels problemes socials a l’interior dels seus murs, i l’afirmació de l’autonomia individual de l’estudiant.
La crisi de les institucions no porta a una desinstitucionalització, sinó a l’aparició de noves formes institucionals en el marc d’una naixent societat de control. En aquesta línia, alguns autors argumenten que vivim en un procés d’extitucionalització, és a dir, d’emergència d’extitucions. La paraula extitució fa referència a les institucions que no són establiments tancats que es puguin habitar, sinó organitzacions obertes amb multiplicitat d’espais interconnectats entre els quals circulen persones, informació, materials, etc.
Focault: discurs i subjectivació
Focault entén les subjectivitats com a productes històrics de determinats discursos.
