¡Descarga Metodologías científicas: Adecuación de métodos según objetivos de investigación. - Prof. y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Metodologies científiques
Conceptes relacionats amb la PAC1 Jaume Vives
Taula de Continguts
Orientacions genèriques sobre l’adequació del mètodes en relació als objectius/hipòtesis d’una investigació ............................................................... 1
Identificació de VIs i VDs ................................................................................ 2
Citació i referenciació material bibliogràfic......................................................... 3
Estil de referenciació. Aspectes generals. ....................................................... 5 Estil de referenciació dels principals materials bibliogràfics. .............................. 5
Miscel·lània ................................................................................................... 7
El que teniu a continuació és un repàs en alguns casos, un resum en d’altres casos o bé una ampliació dels conceptes que ja heu treballat els mòduls i que poden ser necessaris per fer la PAC1. Així doncs, aquest document no és en cap cas un substitut dels mòduls.
Orientacions genèriques sobre l’adequació dels mètodes en
relació als objectius/hipòtesis d’una investigació
Metodologia d’enquestes i metodologia observacional : No pot establir relacions causa-efecte (és a dir, unidireccionals). Pot establir relacions bidireccionals ( vegeu els aclariments que hi ha a continuació ) que permeten afirmar si hi ha associació (aquest terme s’utilitza com a sinònim de covariació i de correlació) o no entre dues o més variables. Produeix dades descriptives relatives a una o més variables. Té una baixa validesa interna ( vegeu els aclariments que hi ha a continuació ), però pot tenir una elevada validesa externa. Metodologia experimental: Pot establir relacions causa-efecte, si utilitza tècniques de control eficaces i, per tant, gaudeix d’una elevada validesa interna. En general la seva validesa externa és limitada. Metodologia quasiexperimental: Pot establir relacions causa-efecte. Tot i així, els quasi-experiments solen perdre validesa interna en relació als experiments ja que admeten menys tècniques de control. Dissenys ex post facto : Pot establir relacions causa-efecte. Tot i així, la pèrdua de validesa interna inevitable en els dissenys quasi-experimentals encara és més accentuada en els ex post facto , atès que l’investigador ara no té tampoc l’opció de manipular la(es) variable(s) independent(s).
Aclariments:
- Exemple de la diferència entre una relació bidireccional o simètrica i una relació unidreccional o asimètrica (causa-efecte): el fet que s’obtingui una relació entre els àcids grassos Omega 3 i la depressió de forma que quan es dona una disminució d’Omega 3 s’observi un augment dels símptomes depressius (i que un augment dels símptomes estigui associat a una disminució dels Omega 3) no implica necessàriament
que la manca dels Omega 3 siguin una causa de la depressió. Amb la poca informació que acabem d’enunciar, sols podríem parlar de relació bidireccional en la qual les variables que hi intervenen (en aquest cas, Omega 3 i depressió) tenen el mateix paper. En canvi, quan parlem de relació unidreccional assignem un paper diferenciat a cadascuna de les variables: una (o diverses) és la causa (variable independent) i una altra (o diverses) és la conseqüència (variable dependent). A més, s’han de complir tres requisits: antecessió de la variable independent, covariació entre la variable independent i la dependent, i capacitat per a descartar explicacions alternatives. ** Els conceptes de validesa interna i externa els veureu en la propera PAC. De moment n’hi ha prou en avançar que un alt grau de validesa interna implica una alta capacitat per contrastar relacions causa-efecte. D’altra banda, un alt grau de validesa externa implica un alta capacitat per generalitzar els resultats a altres subjectes/moments/situacions.
Identificació de VIs i VDs
Per exemple imagineu la hipòtesi següent: En situacions d’estrès, alts nivells d’adrenalina provoquen respostes colèriques. És l'Adrenalina la que provoca respostes colèriques, o bé són les respostes colèriques les que provoquen la presència/absència d'Adrenalina? Penseu-hi uns minuts. L’esquema que cal tenir en compte sempre és: Causa --> Conseqüència , i això es tradueix en VI --> VD. Estareu d’acord en què és l'Adrenalina la que provoca les respostes colèriques, oi? És a dir, les respostes colèriques DEPENEN de la presència/absència d'Adrenalina. Voilà! Les respostes colèriques son la VD i l’Adrenalina (que és qui provoca un valor o altre de la VD) és la VI.^1 Habitualment, en una investigació, les VIs contindran uns nivells que variaran d’un grup de subjectes a un altre. Les VDs, seran les que recullen els resultats de la investigació. Cal dir que una VI pot ser no manipulada. Per tant, la manipulació no és un requisit per considerar que una variable és independent. Us poso alguns exemples d’hipòtesis de les quals s’han identificat les VIs i les VDs.
Els introvertits i extravertits difereixen en la seva propensió a patir trastorns depressius. VI : El tret introversió/extraversió. Es una variable que no podem manipular. VD : El risc de patir depressió. El reforçament positiu millora l’aprenentatge de les rates al recórrer un laberint. VI : El tipus reforçament. Els nivells no estan especificats però, per posar un exemple, podrien ser: positiu / control. Es una variable manipulable VD : L’ aprenentatge de les rates. La major part d’universitaris catalans parlen un sol idioma. Aquí tenim una sola variable que és: Nombre d’idiomes que parlen els universitaris catalans. Aquest tipus de situacions en les que tenim una sola variable es freqüents en estudis fets amb metodologia d’enquesta L’ensenyament assistit per ordinador (EAO) produeix un millor rendiment en
(^1) El cert és que la relació entre adrenalina i resposta colèrica és, probablement, de tipus circular. És a dir:
Augment adrenalina Augment còlera Augment adrenalina …, etc. Però la resposta colèrica no és genera a l'atzar, algú dóna la ordre i, com anireu veient, aquest algú és sempre el cervell a través, bàsicament, de neurotransmissors (com l'adrenalina) o a través d'hormones.
Exemples
El text que apareix a continuació conté la casuística més habitual tant pel que fa a les cites en text com pel que fa al llistat de referències bibliogràfiques. Fixeu-vos-hi. Nota: En un informe científic les cites no estan ressaltades en color. Les he ressaltat jo sols per destacar-les i associar-les als comentaris de la dreta. ... Se han delimitado diferentes situaciones que pueden iniciar esta cadena (Ato, 1991; Craig y Metze, 1986; Kerlinger, 1988; Rosenthal y Rosnow, 1991). En ocasiones, el detonante es un acontecimiento fortuito; en la historia de la ciencia abundan los ejemplos de fructíferos programas de investigación que tuvieron su origen en observaciones imprevistas, tal como relata Roberts (1992) en un ameno texto sobre los descubrimientos accidentales de la ciencia. Otras veces, el problema surge como culminación de algún proceso de estudio o reflexión sobre lagunas, contradicciones o dificultades diversas en los conocimientos existentes sobre un tema de estudio. De cara al planteamiento de problemas de investigación, también juegan un papel destacado los desarrollos tecnológicos, en la medida en que pueden permitir retomar cuestiones que hasta el momento no eran susceptibles de contrastación empírica. Sin embargo, en todos los casos sería aplicable la siguiente reflexión de Bunge (1985, p. 212): «los problemas no "surgen", no son impersonalmente "dados" al investigador, sino que el científico individual, con su acervo de conocimiento, su curiosidad, su visión, sus estímulos y sus tendencias, registra el problema o incluso lo busca». ...
Referencias
Ato, M. (1991). Investigación en ciencias del comportamiento: Vol. 1. Fundamentos. Barcelona: PPU. Bunge, M. (1985). La investigación científica (2ª ed.). Barcelona: Ariel. Craig, J.R. y Metze, L.P. (1986). Methods of psychological research. California: Brooks/Cole Publishing Company. Kerlinger, F.N. (1988). Investigación del comportamiento (2ª ed.). México: McGraw-Hill. Roberts, R.M. (1992). Serendipia. Descubrimientos accidentales en la ciencia. Madrid: Alianza. Rosenthal, R. y Rosnow, R.L. (1991). Essentials of behavioral research: Methods and data analysis (2ª ed.). New York: McGraw-Hill.
Conjunt d’autors (no cal que sigui un de sol) que recolzen la idea anterior. Estan ordenats per ordre alfabètic. S’indica (autor, any_publicació).
Aquesta és la segona forma de citar. En aquest cas, l’autor que es cita s’integra en el redactat de l’informe científic. L’any de publicació es segueix posant entre parèntesi.
Cita d’un text literal: fixeu-vos que va entre cometes i que a part de l’autor i de l’any, s’indica la pàgina on es pot trobar la cita literal.
En aquest apartat, s’amplia la informació bibliogràfica. Apareixen totes les referències citades en l’informe científic i sols aquestes. L’ordre és alfabètic.
Estil de referenciació. Aspectes generals.
Tipus de referències i camps
Llibres
Compilacions (llibres on cada capítol esta signat per autors diferents)
Articles
Capítols
etc.
Aspectes normativitzats per l'estil de referenciació de l'APA
Camps que han d'aparèixer en cada tipus de referència bibliogràfica.
Ordre d'aparició dels camps.
Contingut de cada camp.
Caràcters (delimitadors) que han d'utilitzar-se per a separar els diferents camps.
Textos literals que s'han d'escriure per a identificar els subtipus de referències.
Aspecte en què s'ha d'imprimir cada camp.
Normes generals Ordre en què apareix la informació: autor/s (any). títol. informació específica. Els autors es referencien posant primer el primer cognom, a continuació una coma i la (o les) inicials del nom.
Exemple amb un autor: Berndt, T. J. (2002). Friendship quality and social development. Current Directions in Psychological Science, 11 , 7-10.
Exemple amb dos autors (es posa un “i” entre els dos autors): Wegener, D. T. i Petty, R. E. (1994). Mood management across affective states: The hedonic contingency hypothesis. Journal of Personality & Social Psychology, 66 , 1034-1048.
Exemple amb més de dos autors i menys de 6 (Tots els autors es separen amb comes excepte el penúltim i l’últim que queden separats entre sí per un “i”): Kernis, M. H., Cornell, D. P., Sun, C. R., Berry, A., & Harlow, T. (1993). There's more to self-esteem than whether it is high or low: The importance of stability of self-esteem. Journal of Personality and Social Psychology, 65 , 1190-1204.
Més de sis autors (es llisten els sis primers autors com s’ha indicat abans i després del sisè es posa “ et al” o “i altres”: Harris, M., Karper, E., Stacks, G., Hoffman, D., DeNiro, R., Cruz, P., et al. (2001). Writing labs and the Hollywood connection. Journal of Film and Writing, 44 (3), 213-245.
Estil de referenciació dels principals materials bibliogràfics.
Llibre Autors. (Any Publicació). Títol del llibre****. Ciutat de l’editorial: Nom de l’editorial.
Miscel·lània
Amb la present us envio alguns comentaris sobre els continguts que esteu treballant per poder resoldre la PAC1. L’objectiu és evitar confusions sobre alguns conceptes importants (de segur que molts d’aquests aclariments us semblaran evidents, però més val prevenir...): Mètode inductiu: A partir de l’observació empírica es generen hipòtesis sobre un determinat fenomen. Aquestes hipòtesis es posen a prova amb l’objectiu de derivar-ne una llei. Mètode deductiu: A partir d’una llei es deriven hipòtesis que caldrà contrastar. Mètode hipotètico-deductiu: És el mètode emprat habitualment en ciència i consisteix en combinar els mètodes deductiu i inductiu. Habitualment comença el procés d’investigació deduint conseqüències contrastables a partir d’una teoria. Un cop s’executa el pla d’investigació s’obtenen les dades i aquestes, per un procés d’inducció, es generalitzen i es comparen amb la teoria de partida. Si les dades no són compatibles amb la teoria caldrà plantejar modificacions en la teoria o una nova teoria. Un cop finalitzat aquest procés inductiu, podem tornar a començar la roda: deduïm noves conseqüències, etc.
Verificació – falsació: la verificació i la falsació es diferencien en la forma de posar a prova (contrastar) una hipòtesi. Verificació: Estratègia lògica de contrast d’hipòtesi consistent en la recerca de dades que la recolzin. Falsació: Procés lògic de raonament per mitjà del qual es busquen dades que vagin en contra de la hipòtesi que es postula.
Diferència entre variable i hipòtesi: Les hipòtesis, quan estan detallades d’una forma operativa, contenen les variables que formen part de la investigació i són solucions temptatives a un problema. Les variables són atributs d’un fenomen o ens que poden prendre diferents valors. En aquest sentit cal afegir que, de moment, coneixem dos grans tipus de variables: les variables independents (VI) i les variables dependents (VD).
Diferencia entre variable i nivells o valors d’una variable. Per exemple “Color del cabell” és una variable. “Ros”, “Moreno”, etc., són els seus nivells. Una altre exemple: “Quocient intel·lectual” és una variable i 90, 100, 98, 119, són alguns dels valors que pot prendre aquesta variable.
Com s’obté la mesura d’una variable? Us poso un parell d’exemples per aclarir-ho. Com es mesura la variable pes d’una persona? Amb una balança Com es mesura la variable intel·ligència? Amb el WISC (entre d’altres) que és una prova (test) d’intel·ligència.
Replicabilitat: que una investigació sigui replicable vol dir que un investigador independent, seguint el mateix mètode, procediment, materials i instruments que els emprats en l’investigació hauria de ser capaç de reproduir, aproximadament, els resultats.
Altres consideracions:
Les hipòtesi s’han d’enunciar en forma d’afirmació, o bé amb una frase del tipus si ...llavors.
