¡Descarga resum drogues y más Resúmenes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
I.DROGODEPENDÈNCIA
- Actualitat vigència de les drogues
Les drogodependències han estat durant els últims 30 anys una de les temàtiques que han expressat més malestar social. En el transcurs del temps han anat apareixent altres modalitats que s’han anat superposant, com per exemple: la violència de gènere, la intervenció en presons, la ludopatia, entre d’altres. Però durant els anys (1978 i 1998) les drogues van ser el símptoma al qual més joves i adults es van enganxar i la qual cosa va provocar malaltia i mort.
Aquesta tendència es va accentuar quan el consum de drogues es va associar a determinades pràctiques de risc, sobretot les derivades de l’intercanvi de xeringues infectades, que van portar com a conseqüència l’aparició dels primers casos de SIDA.
Cada època i cada cultura han produït una manera determinada d’usar i consumir drogues. El consum d’algunes d’aquestes drogues és mil·lenària, mentre que altres, es van actualitzant contínuament mitjançant variacions.
- Globalització, incertesa i drogodependències
Treballar des de l’educació social amb drogodependents implica necessàriament disposar d’elements que permetin llegir signes més enllà de l’àmbit. Cal posar-ho en relació amb el fet econòmic, amb les polítiques socials i amb els esdeveniments del present per tal de no parcialitzar en excés la nostre mirada.
2.1 Característiques del present
Un terme que ho il·lustra amb precisió és incertesa. Incertesa fa esment a la manca de certesa o de seguretat. Inquietud causada per una situació en què no es coneix completament la probabilitat que tingui un determinat esdeveniment. La incertesa implica quantificar fets mitjançant estimacions per reduir riscos futurs.
2.2 Capitalisme de ficció: alguns dels seus efectes
Vivim en el que s’ha anomena un capitalisme de ficció, o globalització dels mercats financers, o bé modernitat líquida. En tot cas, el que caracteritza les nostres societats és l’avidesa pel consum de tot tipus d’objecte. Treballem i consumim més que mai. La conclusió a què s’arriba és que els diners no es correlacionen amb la felicitat, ni amb l’edat, la intel·ligència i les religions i sí amb la qualitat de les relacions que sostenen. Ara bé, l’escenari en què vivim, pot provocar el temor. La conseqüència generalment és la pèrdua de les relacions de qualitat i la fractura, el trencament dels vincles socials, del contracte social. Això genera l’anomenat incivisme, que a l’extrem pot arribar a derivar en situacions de revolució.
Probablement que el fet social se’ns presenta com univers no estable, sense regles fixes, sense senyals als quals remetre’s per trobar una orientació possible. Un dels efectes és el que ens instal·la en la incertesa quant al devenir. Vivim un moment històric complex que es caracteritza per la velocitat amb què s’instauren les formes de construcció social, i on els processos econòmics i del mercat global canvien més ràpidament que la possibilitat dels subjectes d’acompanyar-los.
En l’actualitat, el futur dels individus apareix menys lligat a un destí comú, i l’individualisme s’accentua fins al punt que el fet social apareix fracturat a tot arreu. Els vincles es difuminen i donen lloc a desencontres continuats.
2.3 La drogoaddicció en la societat actual.
El recel, el temor, la desconfiança s’instaura de manera gradual, perquè el fet social se’ns presenta com un univers no estable, sense regles fixes, amb referències escasses, en una mena d’escolament continuat que genera, com deia, incertesa.
En aquest context, els individus assimilen igualment aquests temors. La resposta davant això en realitat és molt humana: una de les sortides davant aquesta por és camuflar-la en forma de fortalesa, i la seva expressió més habitual és la violència.
Aquesta pot ser una de les raons que expliquin l’elevat consum present de cocaïna i d’altres substàncies psicoestimulants en les diferents capes socials, ja que és la droga que representa, que simbolitza l’estatus de força, en contraposició a l’heroïna, més orientada a una idea d’evasió en el consum per part dels drogodependents.
En tot cas, convertir-se en drogodependent implica reconèixer-se en una identitat, en un lloc.
- Conceptes bàsics
3.1 Definició de droga
Substància vegetal, animal o mineral que te efecte estimulant, al·lucinogen, narcòtic o depriment. Molt temps enrere, abans dels intents moderns de definició científica i terminològica, el que avui coneixem per droga era el phármakon grec: substància que inclou el remei i la malaltia.
3.2 Etimologia de droga
Hi ha consens a afirmar que apareix al llarg dels segles xiv i xv en les llengües romançs, però en totes els orígens romanen foscos. La proposta més acceptada és la que prové de l’holandès, de drogen, que significa ‘assecar’ i que, per substantivació dóna lloc a drog, és a dir, ‘sec’. Per tant, remet a productes secs, a drogues.
En el present la significació ha variat. Una de les definicions més conegudes és la clàssica de Kramer i Cameron (1975), que ens diu que les drogues són substàncies que, introduïdes en un organisme viu, independentment de la via d’administració, poden modificar una o més funcions d’aquest. Els efectes que generen, segons la substància consumida, són de diversa índole i poden provocar plaer, alleujament del dolor, excitació intel·lectual i sexual, alteracions de la percepció o de l’ànim. Quan parlem de drogues ho fem incloent-hi tant les legals (alcohol, tabac, cafè…) com les il·legals (cocaïna, heroïna, drogues de síntesi, haixix…). En un passat no gaire llunyà, amplis sectors tendien a considerar com a drogues exclusivament les il·legals.
3.3 Definició de dependència
És un terme antic i d’utilització variable que es definia d’aquesta manera: “consum repetit d’una o diverses substàncies psicoactives, fins al punt que l’addicte s’intoxica periòdicament, mostra un desig compulsiu de consumir la substància preferida, té una enorme dificultat per interrompre’n voluntàriament el consum i es mostra decidit a obtenir substàncies psicoactives per qualsevol mitjà”.
Posteriorment, el 1950, el Comitè d’Experts de l’OMS feia aquesta definició de toxicomania: “Estat d’intoxicació periòdica o crònica produïda pel consum repetit d’una droga natural o sintetitzada i caracteritzat per:
- 1r. Desig dominant per continuar obtenint droga i obtenir-la per qualsevol mitjà.
- 2n. Tendència a incrementar la dosi.
- 3r. Dependència física i generalment psíquica, amb síndrome d’abstinència per retirada de la droga.
3.4.1 Drogues depressores del sistema nerviós central
Són substàncies que inhibeixen, relaxen i suprimeixen alguns aspectes del sistema nerviós central. Es divideixen en tres grups. En el primer trobem l’opi i els seus derivats, entre els quals destaquen l’heroïna, la codeïna, la morfina i la morfina, entre altres. Els seus efectes en general produeixen tranquil·litat, calma, indiferència, somnolència, eufòria, atordiment, abandó. D’entre aquestes drogues, la més coneguda és l’heroïna. L’últim quart del segle passat es va convertir per a molts consumidors en la icona de la contracultura i va ocupar el lloc de “reina de les drogues”.
L’alcohol i els seus derivats Un dels mites de l’alcohol i la raó per la qual alguns en consumeixen és perquè els serveix “per animar-se”. I així és en principi, sobretot en dosis baixes, però en realitat es tracta d’una substància depressora. D’una banda, les begudes fermentades i per l’altre tenim les begudes “espirituoses” que s’obtenen de la destil·lació de les begudes fermentades.
Hipnòtics i sedants Són utilitzats com a ansiolítics, com a inductores del son i per al tractament de l’epilèpsia. El límit entre el que és la dosi terapèutica i la dosi tòxica és molt fi, i la sobredosi és sovint mortal. Són substàncies amb una altíssima capacitat per generar dependència física. Entre els seus efectes més destacables tenim la pèrdua de concentració, de memòria i de coordinació, i també parla inconnexa, enfarfollada i sequedat de boca.
3.4.2 Drogues estimulants del sistema nerviós central
Són les substàncies que activen, potencien o incrementen l’activitat neuronal. Presenten dependència psicològica i tolerància; tanmateix, la física és més difícil d’establir. Alguns dels símptomes que indiquen intoxicació són taquicàrdies, dilatació de les pupil·les, sudoració, augment de la tensió arterial, hipervigilància, agitada verborrea. Quan s’usen freqüentment, el consumidor pateix canvis en les seves actuacions i passa a mostrar més violència, irritabilitat i desconfiança, o presenta estats paranoics.
En podem establir quatre grups:
·En el primer, hi trobem la coca i la cocaïna
·les xantines que són el principi actiu de productes com el cafè, el cacau i el te. ·amfetamines i els seus derivats L’ús continuat pot produir canvis en la personalitat i en el comportament, i donar pas a impulsivitat i agressivitat. Deixar-les de prendre implica enfrontar-se a un estat d’ànim depressiu i de fatiga. ·tabac Té efectes estimulants i relaxants.
3.4.3 Drogues psicomimètiques i psicodèliques
Són les substàncies que alteren la consciència i la percepció. Hi distingim dos grups:
·Cànnabis terme genèric usat per nomenar els diferents preparats psicoactius de la planta de la marihuana. L’haixix (derivat de la resina dels àpexs florals de la planta) és la droga il·legal més consumida a Espanya, i el seu principi actiu és el tetrahidrocannabinol (THC). El seu consum produeix efectes com sensació d’eufòria, dissipació, relaxació muscular, pèrdua de memòria, gana, entre altres, segons la qualitat i la varietat utilitzada.
·al·lucinògens inclou substàncies naturals i compostos sintètics. El consum d’aquestes drogues difícilment és crònic i el seu consum sol ser per via oral. La possibilitat de generar dependència és relativa i difusa. En aquest grup, tenim la família de les solanàcies (belladona, estramoni), l’LSD, la mescalina que es troba en el peiot i la psilocibina. D’entre totes les d’aquest grup destaquem per la seva rellevància l’LSD, substància psicoactiva descoberta casualment per Hoffman el 1938, que ocupa un lloc central en el moviment psicodèlic.
3.5 Abús
La veu prové del llatí abusus i remet a l’acció i l’efecte d’abusar. Implica usar malament, excessivament, injustament o indegudament alguna cosa o algú, en aquest cas el consum de drogues. Abús se sol utilitzar com a desaprovació en general a tot tipus de consum de drogues, però especialment a les il·legals. L’abús pot ser puntual.
També fa referència al trànsit en què el subjecte encara no és necessàriament depenent. Però, com a conseqüència de l’estil de vida associat, es presenten, de manera cada vegada més evident, alteracions en la seva conducta. L’abús té relació amb els moments en què el subjecte amplia en forma de cercles concèntrics les fronteres dels conflictes que se li presenten.
Harin i Hodgson la defineixen:
Ús desaprovat. Quan no és aprovat per la societat. Quan el terme és utilitzat s’hauria de fer evident qui és el responsable de la desaprovació. Ús perillós. Ús d’una droga que probablement produeix conseqüències negatives per a l’usuari. Aquest concepte és similar al de conducta de risc. Ús nociu. Ús d’una droga que comporta modificacions en els hàbits de vida. Ús nociu. Ús de drogues, malgrat que el consumidor sap que li poden generar una malaltia mental o un dany físic evident.
II.HISTÒRIA DE LES DROGUES A ESPANYA.
1.2 Conceptualització de les drogues com a problema
Fins als anys seixanta, el consum de substàncies no havia constituït cap motiu de preocupació. Fins aquell moment, podem destacar un important consum d’alcohol i tabac, un consum de cànnabis molt circumscrit a grups qualificats com a marginals, un ús molt minoritari de cocaïna, un consum d’amfetamines relacionat amb grups concrets (com els estudiants universitaris) i l’ús de morfina controlat des d’instàncies mèdiques i habitualment sota prescripció.
Ara bé, com tantes vegades passa en les interpretacions que es fan del consum de drogues, hem de llegir aquesta suposada “absència de preocupació” en clau política. Recordarem aquí que la dictadura franquista no va finalitzar fins a l’any 1975, fet que ens situa en un paisatge social de gairebé quaranta anys sota un règim opressiu que utilitzava la por i la religió pràcticament a parts iguals. En aquest sentit, la censura actuava en totes les produccions artístiques, en els mitjans de comunicació. Perdre el control (encara que fos momentà- niament) era, per raons òbvies, una pràctica que calia prohibir. D’aquesta manera, el sexe i les drogues eren qüestions sobre les quals mai no es parlava obertament.
No obstant això, es podien apreciar canvis en algunes pautes de consum que s’havien iniciat a la fi dels anys cinquanta, com va ser el cas de l’alcohol. Aquestes modificacions en les pautes apuntaven a un canvi que permetia no relacionar-lo exclusivament a la denominada cultura mediterrània. Un altre aspecte que cal destacar és que en l’àmbit social i de manera progressiva la dona es va incorporar al consum.
A mesura que Espanya s’anava obrint culturalment a Europa, sorgeix l’interès per l’ús de substàncies i se’n fan ressò els mitjans de comunicació. Així mateix apareixen consumidors de psicodislèptics i augmenten els usuaris de cànnabis. La inquietud social pel tema creix. Recordarem que en aquest “segon moment” el consum de drogues s’identificava amb la contracultura i la protesta política.
Els consums de drogues legals i il·legals s’incrementen i la percepció social reflecteix una preocupació cada vegada més gran i creixent. A la fi dels anys setanta és notable el consum d’heroïna per via parenteral desproveït de tota significació ideològica. És a partir d’aquest moment que es genera una gran alarma social vinculada a l’augment de delinqüència. Són els anys de la “inseguretat ciutadana”. En l’imaginari de l’època, la droga considerada “problemàtica” com a excel·lència serà l’heroïna.
1.3 El consum d’heroïna. Etapes
El consum d’heroïna travessarà durant els anys setanta diversos períodes que de manera sintètica es poden agrupar en tres etapes:
- (^) De 1973 a 1978. Coneguda com a etapa “elitista”. Els consumidors d’aquest període eren d’extracció social alta, freqüentment universitaris que assimilaven el consum a la necessitat d’experimentació.
- De 1977 a 1981. La denominada etapa de massificació. El consum s’expandeix a totes les classes socials i també a entorns rurals. És un període caracteritzat per un augment de la delinqüència.
- De 1981 a 1984. És l’anomenada etapa de marginació. Augment de morts per sobredosi i entrada a la presó de molts drogodependents a causa dels delictes comesos.
A partir d’aquest moment entrem en l’etapa de consolidació de la xarxa assistencial basada sobretot en programes lliures de drogues, però dues qüestions modifiquen substancialment el panorama. D’una banda, l’aparició de l’epidèmia de la sida i, de l’altra, la constatació que nombrosos drogodependents no accedien als diferents recursos de la xarxa.
1.4 Dels anys noranta a avui.
Als anys noranta disminueix de manera notable el consum d’alcohol, encara que s’incrementa entre els adolescents. Així mateix, és destacable l’expansió del consum d’haixix i el de drogues de disseny. El grup de consumidors d’heroïna del període de marginació es manté estable i tutelat per les administracions, encara que, transcorreguts pràcticament dotze anys de consum, les seves possibilitats de circulació social s’havien vist molt reduïdes.
Podríem dir, doncs, que en la segona meitat dels noranta assistim a una nova etapa de consum d’intensitat similar a l’anterior però amb més control institucional i menys alarma social.
El consum d’heroïna s’estabilitza i en alguns casos fins i tot disminueix. Un altre fet destacable en relació amb els últims indicadors és l’augment del consum de cocaïna. L’any 2005 l’heroïna va deixar de ser la droga que motivava un nombre més alt d’admissions a tractament (37,4%) i va passar a ser-ho la cocaïna (45,6%). A continuació es va situar el cànnabis (11,7%). Un altre aspecte significatiu en relació amb aquests indicadors és l’existència del denominat policonsum en els consumidors de drogues psicoactives il·legals, sobretot entre consumidors d’heroïna, cocaïna i cànnabis.
- Les respostes de l’administració
2.1 El Pla Nacional sobre drogues
Com en tantes ocasions pel que fa a polítiques socials, el Pla nacional sobre drogues (d’ara endavant PNSD) va néixer l’any 1985 com a resultat de la pressió social i l’esforç i el treball realitzat des de la societat civil.
La idea fonamental entorn de la qual s’estructura és que els aspectes concernents al consum de drogues són altament complexos i que per abordar-los requereixen una resposta integral. Els tres eixos de la seva actuació són el control de l’oferta, la reducció de la demanda i l’actuació sobre els efectes del consum. La seva estructura organitzativa és la següent:
- El Grup Interministerial
- Dos organismes creats per afavorir la relació entre l’Administració Central i les comunitats autònomes: a) La Conferència Sectorial i b) La Comissió Interautonòmica.
2.2 Comissions de caràcter polític per a l’estudi del problema.
Paral·lelament a l’impuls de diferents plans, també s’han anat creant espais de treball polític en relació amb el tema. En la segona legislatura, de 1982 a 1986, es va crear al Senat la Comissió d’Investigació sobre el Problema de les Drogues. En la tercera legislatura es va constituir la Ponència per a l’Estudi del Problema de la Droga. de 1989 a 1993, es crea la Comissió Mixta Congrés-Senat per a l’Estudi del Problema de la Droga12 el caràcter de la qual és permanent. El paper d’aquesta Comissió ha estat sempre actiu, ha sol·licitat múltiples compareixences i ha proposat línies d’actuació.
2.3 Plans autonòmics
2.4 Plans locals
Quant al desenvolupament dels plans locals, aquests encara han estat més desiguals i de vegades han generat dificultats de coordinació. Podríem dir que la major part de plans han sorgit com a conseqüència de la voluntat política de l’Ajuntament en concret i també com a resultat de la pressió de la societat civil.
2.5 Línies de futur
El febrer de 2009 s’aprova l’Estratègia Nacional sobre Drogues 2009-2016. En aquest document es recullen els objectius que es plantegen per al proper any des del Pla nacional de drogues. “tindrà com a finalitat actualitzar el Pla nacional sobre drogues, orientant, impulsant i coordinant les diferents actuacions en matèria de drogues i de drogodependències.
Un aspecte que hi destaca clarament és la utilització “d’una combinació de mesures que intervinguin simultàniament en els àmbits de l’exposició i l’accessibilitat a les substàncies psicoactives, del consum i de la reducció del dany associat a aquest. D’altra banda, és una estratègia que es pretén humanitària i que promou els programes de reducció de dany com a alternativa necessària per accedir a les poblacions que en el document es defineixen com a vulnerables. Aquest es fonamenta en tres pilars bàsics:
- Definició de principis rectors.
- Coordinació general.
- Avaluació sistemàtica.
Al seu torn, aquests es concreten en sis principis rectors: evidència científica, participació social, intersectorialitat, integralitat, equitat i enfocament de gènere.
- La resposta assistencial
3.1 Definició de pla, programa, projecte i servei
A continuació presentem alguns conceptes que utilitzem freqüentment quan descrivim una xarxa assistencial i que creiem que pot ser interessant precisar.
- Pla: fa referència a decisions de caràcter general que situem en l’esfera política. Seria el cas d’alguns plans que hem treballat en el capítol, el Pla nacional sobre drogues o el Pla director de salut mental i addiccions per exemple. En els plans s’estableixen prioritats, es defineixen objectius i s’assignen recursos.
- Programa: els programes ens permeten operativitzar els plans, traslladar-nos a una esfera de concreció. Constitueixen un conjunt d’activitats, serveis o processos que al seu torn s’expressen en diferents projectes. El programa ha de ser organitzat i coherent amb els principis del pla.
- Projecte: el conjunt d’activitats concretes, coordinades entre si. Coherent amb els objectius plantejats en el Pla i en el programa.
- Servei: Contenidor teòric i pràctic que té definida una missió específica.
En tot cas, segons el nostre parer, el concepte que entenem com a especialment rellevant és el de xarxa, en què cadascun dels programes i/o dispositius es concebi dins d’un esquema més ampli i com a lloc finalista o totalitzador.
3.2 Etapes en la resposta assistencial
La primera etapa correspondria a la irrupció de la droga com a problema i finalitzaria amb la creació del PNSD. Com hem destacat en parlar de plans locals, fins a mitjan anys vuitanta, les respostes assistencials van anar de la mà de moviments associatius i veïnals, malgrat no tenir formació específica sobre aquest tema, van adquirir un alt compromís i, gairebé de manera autodidacta, van promoure múltiples trobades i jornades que van facilitar l’especialització. En aquell moment, la xarxa d’atenció a drogodependents es va començar a configurar.
Els programes són majoritàriament els denominats programes lliures de drogues (l’objectiu dels quals és l’abstinència a tot tipus de substàncies), encara que també tenen protagonisme els programes de prevenció.
3.3 La xarxa avui
És difícil ordenar tota l’amalgama d’institucions i programes que pretenen avui donar resposta a les drogodependències. Amb l’objectiu d’utilitzar una classificació, seguirem la utilitzada pel PNSD perquè és una de les més reconegudes. Dins d’aquesta ordenació es diferencien tres àrees.
3.3.1 Àrea de prevenció
Els programes de prevenció en l’àmbit de les drogodependències poden incórrer en alguna de les qüestions ressenyades en l’entrada anterior. D’una banda, sota el paraigua de les bones intencions, es poden constituir com a subtils pràctiques de control pel “bé de l’altre”. D’altra banda, en el seu afany científic i de coneixement, arriben a establir categories associades a “vulnerabilitat, factors de risc, exposició…” que esdevenen instruments en la gestió de les poblacions.
De la mateixa definició podem aventurar dues línies d’actuació. La primera seria l’encaminada a evitar que tingui lloc el dany o la dificultat; la segona consisteix a reduir l’impacte una vegada hagi ocorregut.
3.3.1.1 Concepte de promoció de la salut
La promoció de la salut promou l’evitació de la malaltia abans que es produeixi. S’actua tant sobre l’entorn com sobre l’individu. Fa referència així mateix a la idea de salut positiva, entenent per aquesta la dimensió física, les habilitats per afrontar l’estrès i la integració en la comunitat. Es correspondria al tan usat concepte de qualitat de vida. En l’àmbit de les drogodependències parlar de prevenció és parlar de modificar l’estil de vida d’un grup i/o d’una societat.
3.3.1.2 Diversos enfocaments en prevenció
- Enfocament juridicomoralista. És el més antic. La dependència es llegeix en termes morals i, per aquest mateix motiu, és determinant la classificació entre drogues legals i il·legals. Des d’aquesta òptica es pot justificar el consum d’alcohol i censurar durament el d’altres substàncies no integrades en aquest context cultural.
- Enfocament de la distribució del consum. Estretament relacionat amb l’anterior. Les accions preventives es basen en aquest model bàsicament en la utilització del sistema legislatiu per al control social.
- L’enfocament medicosanitari. Aquest enfocament apareix a la fi del segle xix amb el moviment higienista i ha estat àmpliament estudiat al llarg del grau.
- L’enfocament psicosocial. Aquest enfocament emfatitza la relació entre el subjecte i la substància en un determinat context social i cultural. Els paràmetres que utilitza són les característiques d’índole personal (maneig de les emocions, tolerància a la frustració, capacitat de resolució de problemes…) i els posa en relació amb els diferents grups amb els quals l’individu es relaciona (grup d’iguals, família...).
- El model sociològic. En aquest enfocament el subjecte es defineix en funció dels grups socials als quals pertany. El consum de drogues es llegeix des de la funció que aquest ocupa en un determinat grup i es vincula a l’existència d’una subcultura de la droga que actuaria com a aïllada de les normes socials convencionals i que disposaria de les seves pròpies normes, valors, ritus i llenguatge (argot).
En els ambulatoris s’executen una gran quantitat de programes: programes farmacolò- gics (amb agonistes opiacis, antagonistes, interdictors en el cas de l’alcohol), acolliments, desintoxicacions, controls mèdics, programes d’atenció en crisi, entre altres. L’ambulatori és, per tant, el dispositiu des del qual es deriva als diferents recursos. Això implica una definició de criteris i la descripció d’un circuit que incorpori la idea de procés.
En un primer moment, després de l’arribada del subjecte al centre, s’inicia el procés d’acolliment, que consisteix a escoltar quina és la demanda que aquest efectua i a fer un diagnòstic (valoració clínica) per part de l’equip. Així, es realitza una avaluació prèvia del cas. Una vegada realitzada aquesta valoració, s’han de definir els objectius i les estratègies que els faran possibles, una de les quals pot ser la derivació a un altre recurs de la xarxa. El programa ambulatori és, doncs, segons els recursos humans de què es disposi, el primer lloc on abordar aquestes qüestions.
Posteriorment es dissenya el denominat pla terapèutic individual i habitualment es defineix el programa al qual s’assigna. Com a modalitats d’alta del centre, hi destaquen les següents:
- Alta terapèutica. Vinculada al compliment dels objectius marcats en el pla terapèutic individual.
- Abandó. Habitualment es considera que el subjecte ha abandonat quan han transcorregut sis mesos des de l’última visita.
- Defunció.
- Derivació (generalment aquesta situació fa referència a un canvi de domicili per part del subjecte o a alguna raó vinculada amb el servei i el seu entorn que recomanin derivar-lo a un altre centre ambulatori, com ara una ordre d’allunyament de la seva parella també tractada en el mateix recurs)
Una primera classificació dels programes que ofereix el centre té relació amb la substància per la qual el subjecte sol·licita tractament i és freqüent que s’ofereixi una atenció específica per a consumidors d’alcohol, opiacis, cocaïna i psicoestimulants, tabac i altres drogues. En línies generals, podríem dir que els objectius poden respondre a una orientació cap a l’abstinència (o disminució del consum) o cap a la reducció de danys. Així, en la cartera de serveis, els programes que solem trobar en un centre d’aquestes característiques són:
- Programa de tractament de l’abús o dependència d’alcohol.
- Programa orientat a l’abstinència a opiacis.
- Programa de tractament amb metadona.
- Programa de cocaïna i altres estimulants.
- Programa de tractament d’altres drogues.
- Programa de tractament del tabac.
- Programa d’atenció a la patologia dual.
- Programa de reducció de danys.
En molts dels programes esmentats anteriorment s’efectuen controls analítics d’orina, amb la finalitat de detectar si el subjecte ha tingut algun consum de substàncies. Altres programes que trobem en la seva cartera de serveis més orientats al treball amb la comunitat i l’entorn són:
- Programa de suport i seguiment social.32 En aquest programa s’inclouen la intervenció socioeducativa, l’exploració social i el seguiment.
- Programa d’atenció a les famílies.
- Programes de prevenció i participació en la comunitat. Dins d’aquests programes trobem les accions referides a participació en plataformes i grups de treball, les accions informatives i de sensibilització (organització d’esdeveniments puntuals, participació en mitjans de comunicació…), la formació de professionals, la intervenció en escoles i altres centres acadèmics, la promoció de la participació dels consumidors, els programes de voluntariat…
Dins del divers ventall d’intervencions que podem trobar en els CAS, hi trobem diferents modalitats de tractament, relativament consensuades. Així, en termes generals és habitual trobar:
- La teràpia d’increment motivacional. Tècnica de consell psicològic que promou la motivació del subjecte perquè abandoni el consum de drogues. El mètode utilitzat és l’entrevista (coneguda com a entrevista motivacional).
- Entrevistes focals de caràcter breu. Són intervencions dirigides a consumidors amb un model de vida “normalitzat”.
- Teràpia breu cognitiu conductual.
- Psicoteràpia expressiva de suport. En aquest corrent terapèutic s’atorga especial atenció a l’anàlisi de la relació entre els sentiments, el consum i les conductes.
Quant a les activitats que normalment formen part de l’oferta dels centres ambulatoris, hi trobem:
- Grups terapèutics.
- Tallers destinats a la inserció sociolaboral.
- Tallers d’educació per a la salut.
- Visita d’infermeria. Realització de diferents proves (extraccions de sang, prova de control de tuberculosi, administració de vacunes, cures tòpiques…), dispensació de metadona.
- Visites per atenció en crisi. Són les visites que demanen persones no necessàriament vinculades al centre i de caràcter urgent.
- Activitats relacionades amb la inserció del centre en la comunitat.
3.3.2.3 Comunitats terapèutiques
A. Descripció
Centres residencials que treballen en règim d’internament, situats en zones rurals o bé en nuclis urbans. D’altra banda, podríem considerar que una comunitat terapèutica ha de reunir una sèrie de característiques:
- És un centre residencial. L’equip està present durant les 24 hores però no viu allí.
- L’estada es troba limitada temporalment i té relació amb el compliment d’uns objectius.
- S’orienta a un col·lectiu social amb un perfil concret (delimitat prèviament).
- L’ingrés és voluntari.
- L’equip és un equip tècnic multidisciplinari.
- Existeix un nombre de places determinat i habitualment reduït.
- L’objectiu final és ajudar els residents a construir un estil de vida alternatiu al que els ha conduït fins allà.
- El subjecte no és considerat un subjecte passiu.
B. Filosofia de la comunitat terapèutica
Durant molt de temps, l’alternativa per excel·lència al tractament de la drogodependència va ser l’internament. La comunitat terapèutica s’albirava com una opció tranquil·litzadora socialment que permetia apartar temporalment l’individu de circulació i obria un parèntesi de “descans” per als seus familiars.
D’altra banda, aquest aïllament del medi s’ha traduït en nombroses ocasions en pràctiques de control (registre de pertinences, “escorcolls”, control de correspondència, monitoratge de trucades personals, lliurament de documents identificadors…) que contribueixen a induir més confusió en les pràctiques professionals.
3.3.2.4 Programes de manteniment amb metadona, buprenorfina i heroïna
Els programes de reducció del dany es poden referir a la millora de les condicions personals en el vessant sanitari o d’integració social. Es classifiquen segons el nivell d’exigència en:
- Programes de llindar baix (exigència mínima).
- De llindar mitjà (es dóna algun tipus de control).
- Programes de llindar alt, generalment d’exigència creixent.
D.1 Centres d’emergència social
També denominats centres de trobada i acolliment o centres de baixa intensitat. Habitualment el seu horari és nocturn, i ofereixen sopar o un refrigeri a les persones que acudeixen al servei. Alguns d’aquests centres disposen així mateix de llits. Els aspectes en què es fonamenta la seva intervenció són:
- Oferir atenció mèdica, social i psicològica.
- Possibilitar el manteniment de la intervenció.
- Facilitar material higiènic per al consum de drogues.
- Millorar i controlar la situació bio-psico-social del drogodependent
- Desenvolupar intervencions orientades a la reducció de danys.
D.2 Les unitats mòbil
són vehicles adaptats per intervenir en zones habitualment urbanes on no hi ha cobertura de serveis de cap tipus. Aquestes unitats arriben als tristament denominats “supermercats de la droga”. Generalment aquests serveis ofereixen la possibilitat de començar un programa de metadona i de rebre atencions mèdiques i d’infermeria.
D.3 Els programes d’intercanvi de xeringues
Els programes d’intercanvi de xeringues ofereixen material estèril per facilitar un consum de drogues menys lesiu per a la salut. Habitualment se subministren també preservatius i paper d’alumini. Són efectius per prevenir la disseminació del VIH, VHB i VHC.
D.4 Les sales d’injecció segura o de venipunció
Es tracta de sales on es poden consumir drogues il·legals adquirides prèviament al mercat il·legal amb condicions higièniques i baix control sanitari.
3.3.3 Programes d’incorporació social. Centres de dia, pisos d’acolliment i altres recursos semiresidencials
3.3.3.1 Centres de dia
A. Definició
- Són recursos d’atenció a persones amb problemes de dependència, amb una orientació bio- psico-social i que permeten el monitoratge i l’observació directa.
- Són centres integrats en una xarxa assistencial més àmplia.
- Estan atesos per equips multidisciplinaris a fi d’intervenir sobre els diferents factors
- La intervenció està estructurada entorn d’una cartera de serveis ben delimitada.
- Les vies d’ingrés estan ben delimitades i explicitades.
B. Història i filosofia
Els centres de dia sorgeixen a mitjan anys vuitanta i es plantegen com a alternativa al model d’internament en un afany de configurar-se, tal com expressa la citació anterior, com un programa més obert i plural.
3.3.3.2 Recursos de suport residencial
Els recursos de suport residencial, pisos d’acolliment o pisos tutelats ofereixen un suport la intensitat del qual és variable segons la definició del servei. Generalment conduïts per un equip de professionals (on és habitual la figura de l’educador social), l’eix de les seves actuacions té una estreta relació amb la promoció social dels subjectes, si bé, en constituir-se com a “llar” per a aquests (encara que sigui per un període breu), el maneig de la privadesa i dels límits pot comportar alguna dificultat per al professional.
III.LA INSTITUCIÓ PENITENCIÀRIA I LES DROGODEPENDÈNCIES
1.La institució penitenciària
Recordem que el naixement de la presó moderna apareix com a pas de l’Antic Règim a l’Estat liberal i burgès, la qual cosa marcarà un canvi en la relació entre Govern i ciutadà. La pena privativa de llibertat apareix a la fi del segle xviii en el Codi penal francès de 1791 (García- Borés, 1995). En aquest moment i gradualment l’imaginari d’època es modifica.
L’estat liberal sorgeix associat al projecte burgès, per a això haurà d’idear noves formes d’ordre en els àmbits econòmic i polític. La societat del capitalisme i el mercat lliure desplegaran diferents mitjans per disciplinar les poblacions i educar les masses perquè acceptin ser excloses de l’accés a la propietat.
1.1 El panòptic i altres experiències reformadores
Per aconseguir la inserció dels subjectes en el nou ordre social, Jeremy Bentham, utilitza el model institucional. En síntesi, aquesta proposta consisteix a afavorir el canvi dels subjectes mitjançant el control permanent i exhaustiu de la mirada sobre els interns a la presó. El principi regulador és senzill: una torre central de vigilància amb vidres que permeten veure de dins a fora, però no al revés, crearà en els subjectes la il·lusió d’estar permanentment vigilats. La vigilància s’aconsegueix situant el vigilant a la torre central i jugant amb l’efecte de contrallum.
Ara bé, el panòptic encarna un model d’institució que va més enllà d’una mera proposta arquitectònica. Així doncs, a la sostracció social i el tancament dels subjectes s’afegeix l’efecte moralitzador de la vigilància. D’aquesta manera es dóna amb la tecnologia apropiada per a l’exercici penetrant del poder. El que es planteja és actuar sobre l’individu aconseguint a més que aquest incorpori en la seva consciència la imatge del vigilant i se senti així permanentment sotmès a la seva mirada.
Quant a aquesta organització de l’espai, al model panòptic hi podem sumar altres propostes referides a l’ordenació de l’espai en els centres penitenciaris. Així, hi destaquem:
- Sistema filadèlfic o pennsilvànic. Sistema radial. El vigilant controla l’accés a les galeries.
- Sistema paral·lel. Sistema progressiu. S’hi introdueixen els mòduls ordenats a partir d’un passadís central.
- Sistema modular. Cada mòdul disposa d’un sistema de vigilància propi.
1.2 La institució total
Un altre concepte necessari per introduir el tema que ens ocupa és el d’institució total, noció àmpliament desenvolupada per Goffman: “Una institución total puede definirse como un lugar de residencia y trabajo, donde un gran número de individuos en igual situación, aislados de la sociedad por un período apreciable de tiempo, comparten en su encierro una rutina diaria, administrada formalmente.”
- Codi penal de 1995: va representar un canvi en el seu moment, les reformes posteriors que s’hi han fet han contribuït a generar el que es coneix com a efecte expansiu del dret penal, i han situat la presó com a recurs principal dels conflictes. Les persones empresonades hi han romàs més temps del que ho feien abans de l’entrada en vigor del Codi penal, ja que, d’una banda, es van augmentar les penes d’alguns delictes i, de l’altra, es va abolir la redempció de penes per treball, que escurçava el temps de compliment de condemna.
- Reglament penitenciari català: En el cas de Catalunya, es tracta de l’única comunitat autònoma que té transferides les seves competències des de l’any 1984 (Reial decret 3482/1983).
2.2 Espanya versus Europa. Algunes dades
En primer lloc, cal destacar que el sistema penal espanyol és un dels sistemes més punitius de la Unió Europea. D’una banda, és un sistema que té una taxa de criminalitat baixa en relació amb Europa, però, de l’altra, és dels que imposa condemnes més llargues.
2.3 Principis de la intervenció penitenciària
A manera d’exemple, destacarem ara els principis que, segons el Reglament d’organització i funcionament dels serveis d’execució penal de Catalunya,17 guien la intervenció en aquesta comunitat autònoma:
- Desenvolupar sistemes d’avaluació i motivació de les persones internes.
- Dissenyar un sistema d’atenció individualitzada.
- Executar programes d’intervenció que promoguin els valors de la convivència.
- Desenvolupar programes que afavoreixin l’ús de les tecnologies.
- Fomentar la col·laboració i la participació de les entitats públiques i privades.
- El perfil del drogodependent en la institució penitenciària
3.1 Consideracions sobre el perfil
En aquest punt ens convé recordar que la dependència és una forma de relació que s’estableix entre un subjecte i el que constituiria el seu objecte de dependència. Per tant, l’objecte d’elecció pot ser variable i abraçar un espectre que comprèn tant el menjar com el treball o les drogues. El subjecte és qui configura una relació determinada amb l’objecte en qüestió.
En els casos atesos als centres penitenciaris es pot constatar que, independentment del consum de substàncies, hi apareixen altres conductes associades, tant o més rellevants, com ara violència de gènere, patologia dual, trastorns psicosexuals, etc.
En aquest sentit, cal recordar que per la nostra condició d’éssers humans inscrits en la societat, sofrim un malestar estructural que cadascun de nosaltres intenta gestionar com millor sap i pot. El problema s’agreuja en la institució penitenciària per les particularitats que presenta, tant per a la persona interna com per al professional. En l’actualitat i per diferents raons (escassetat de recursos humans, massificació, burocratització) hi ha pocs espais per a la reflexió personal, i llavors observem que, en la institució penitenciària, parlem molt però diem poc.
Atendre els perfils que se’ns presenten en els programes no és fàcil, ja que la seva mera presència pot posar en qüestió les nostres pròpies capacitats per atendre’ls. És per això que pot ser pertinent preguntar-nos: Què és un perfil? Com que d’entrada no vaig saber ben bé què respondre, vaig consultar diferents diccionaris i em vaig trobar el següent: la veu perfil (de l’antic occità: ‘doblec’) fa referència a la “postura en què només es pot veure una sola de les dues meitats del cos”.
Generalment, la presentació del subjecte a l’oferta professional ofereix el perfil que s’adequa als requisits d’entrada en la institució, el que és mesurable, observable, el que s’ajusta als criteris d’inclusió en el programa. La simulació, l’adaptació a la mirada de l’altre en el context penitenciari és permanent.
La repressió, inherent al clima i al fonament institucional, s’estén i impedeix que pugui aparèixer la subjectivitat i és, per tant, una obligació ètica de l’educador atendre aquest perfil que d’entrada no es mostra. Això comporta un repte afegit, ja que, si ja hem propiciat que emergeixi el veritable perfil del subjecte, la continuació és que haurem de saber operar amb el que es mostra. Del que es tracta és de no obturar el subjecte, que pugui emergir, però tenint en compte els límits que estableix la institució penitenciària. Això ens permet acollir-lo des de la seva subjectivitat i poder efectuar un retorn en termes de saber, no de poder.
Ara bé, és en aquest punt on acostuma a sorgir el conflicte institucional, ja que la suma de les individualitats “alliberades” genera tensió. No tot és possible nomenar-ho i dir-ho obertament. Amb freqüència, es tracta de saber gestionar la informació de manera que s’utilitzi en el moment oportú.
3.2 Els límits de l’acció educativa
Als professionals que treballem el binomi drogodependències-institució penitenciària se’ns presenta una dificultat que hem d’abordar des del reconeixement de les nostres limitacions i insuficiències. Això ens porta a un nou interrogant: Estem preparats per atendre amb eficàcia aquest perfil que presenten els subjectes? Si responc amb honestedat i subratllant-ho des del meu propi posicionament particular, he de respondre que no. Som lluny de disposar de mètodes que garanteixin l’eficàcia de les actuacions.
La nostra conclusió en aquest punt és clara: hi ha temes i conflictes que és millor no abordar en el si dels grups. Això pot constituir una demanda inassolible per a un nombre elevat de les persones inserides en els programes. Per tant, és des del treball individual que es pot prendre el perfil que no apareix en el grup. (El que el subjecte no s’atreveix a dir o, no pot dir.) Aquest punt condueix a la individualització del tractament en la mesura que es pugui. En l’actualitat uniformitzar pot generar tensions innecessàries i, per tant, flexibilitzar donant resposta al que és particular de cada subjecte, de cada perfil, fins allà on ho permeti el pla institucional, pot oferir bons resultats.
Igualment els programes o les accions que es desenvolupen en el moment de l’acolliment tenen especial rellevància, ja que és el moment de la trobada. És el moment de la formalització del pacte que convé plantejar no com un fet aïllat, sinó com un oferiment d’una estructura d’acolliment.
En definitiva, la millor actuació possible en matèria de drogues és aquella en què participen tots els estaments que integren la institució, i òbviament els principals interessats: les persones consumidores de substàncies, que, juntament amb la resta de professionals de tractament, règim, direcció i entitats externes tenim l’obligació moral de treballar de manera conjunta.
3.3 Perfil de la població amb drogodependències en els centres penitenciaris
A continuació descrivim el perfil del drogodependent a la presó, segons els resultats de l’estudi sobre la situació de les persones amb problemes de drogues a la presó, efectuat per la UNAD:
- Home de 34 anys d’edat, cd nacionalitat espanyola. Acostumen a tenir una formació acadèmica i professional molt baixa. Pertanyent a família nombrosa de caràcter tradicional (mare dedicada a les tasques de la llar). La situació socioeconòmica mitjana-baixa. Són penats en segon grau penitenciari. Normalment tenen antecedents penals i la majoria de les infraccions penals comeses són delictes contra la propietat, amb una condemna mitjana de quatre anys
