¡Descarga Resum Lectures obligatòries y más Resúmenes en PDF de Demografía solo en Docsity!
TEXT DE DOMINGO BOOM MIGRATORI 1r QUINQUENNI S. XXI Espanya ja no és un país d’emigrants sinó que s’ha convertit en un país d’immigrants. un dels capdavanters en la proporció d’estrangers.
- 1.8% immigrants el 1999 - 13.13% l’any 2006
- 8.5% immigrants el 2005 SXX el creixement de la població catalana es deu a l’aportació migratòria + que no pas al creixement vegetatiu. Des de 1999 la població estrangera a CAT es multiplica x 5. Canvis condicionats x les demandes del nostres mercat de treball, les transformacions social demogràfiques i els canvis en el marc legal:
- Ex. Procés de normalització de treballadors estrangers l’any 2005.
QUANS IMMIGRANTS DE NACIONALITAT ESTRANGERA VIUEN A CAT?
Cens 2001 4.89% nacionalitat estrangera 6.13 nascuts fora d’Esp. ↳ Però les dades censals ja no ens serveixen per conèixer l’impacte actuals de la immigració sobre població i territori PADRÓ CONTINU: el que millor ho recull. registre administratiu gestionat pels ajuntaments que recull el nº d’habitants empadronats en el municipi. Actualització anual.
Gener 2005 11.4% nacionalitat estrangera 12.6% nascuts fora d’espanya ↳ Diferència entre pobl. Estrangera i nascuts fora reflecteixen dues coses: immigració internacional encara molt important (criteri nascuts a l’estranger com a base x l’anàlisi de la immigració internacional deixa de bandauna part creixent de la població que és objecte del nostre interès. Importància de les naturalitzacions.
Gener 2006 13.13% nacionalitat estrangera 14.30% nascuts a l’estranger ↳ El nombre d’estrangers s’ha quintuplicat en tan sols 6 anys = taca de creixement anual acumulatiu del 31.5% = actualment hi ha al voltant d’un milió d’estrangers immigrants = 13% de la nostra població: per sobre de la mitjana espanyola i europea. Altres fonts útil per analitzar el creixement de la població: estadístiques sobre permisos de residència del ministeri d’interior als immigrants legals. Estadístiques sobre targetes del minisiteri d’interior als estudiants estrangers i els seus fliars. Directes. Dades sobre la població en alta laboral afiliada de la SS. Utilitzar conjuntament les diferents fonts ens serveix per comparar- les i extraure’n més o menys coherència. Els primers anys de la dècada actual un dels creixements més forts d’arribada d’immigrants, disminueix el 2003, recupera el 2004 i creix encara més al 2005. Canvis marcats pels canvis legislatius: regularitzacions al 2000, 2001 i 2005 creen un efecte crida i faciliten la situació regular al mercat laboral als irregulars. Per això creixament en aquestes dates ja que el permís de residència anava lligat a la situació laboral.
Les diferents sèries referides a la pobl. Estrangera o nascuda a l’estranger mostren una gran consistència entre elles al llarg del període 2000-2006 amb taxes mitjanes anuals de creixement d’entre el 22% i el 32%. Al mig, 27%, se seu el creixement d’afiliats ala SS i, al 28%, l’augment de població nascuda fora. Segons els experts aquest punts intermedis són deguts al fet que les estadístiques deixen fora un contingent important de sense paper o perq les dades padronals pateixen un sobreregistre. ↳ Xq passa això? TOTHOM que viu en un municipi té EL DRET d’empadronar-s’hi, té un accés automàtic a la sanitat i a l’educació des de 1996, des de llavors un gran creixement dels empadronaments de la població estrangera = utilitat de la constància d’empadronament per saber l’antiguitat de residència al país. PROBLEMA: molts no es donen de baixa quan abandonen el país = SOBREREGISTRE q es molt difícil de detectar i de corregir.
Gener 200119.7% d’estranger més al pedró que no pas al cens i tot i q es pot demostrar un subregistre d’estrangers al cens, apart s’hauria anat acumulant amb el tems. PERÒ el sobreregistre no el trobem si comparem les dades per data de naixement. REGISTRES PER LLOC DE NAIXEMENT MÉS COHERÈNCIA Q AQUELLS Q UTILITZEN LA NACIONALITAT. IDESCAT ha utilitzat akest tipus de dades per les dades censals i padró de 1996 i hi hauria un 12% menys de persones q han nascut fora al cens q a les xifres pedronals. Deduïm que: les dades del padró continu estan sobrestimades aquest sobreregistre correspon en termes relatiu als nascuts a l’estranger, sobretot. Aquest biaix presenta una certa tendència a augmentar amb el temps, sobretot si s’agaden les dades d’IDESCAT com a referència.
DE QUINA NACIONALITAT SÓN I EN QUINS PAÏSOS HAN NASCUT?
DISTRIBUCIÓ POBLACIÓ ESTRANGERA PER CONTINENTS 2006 %
AMÈRICA 37.
AMÈRICA SUD 32.
NORD, CENTRAL, CARIBE 5.
ÀFRICA 27.
EUROPA 25.
UE 27.
EXTRACOMUNITARIS 11.
ASIA/OCEANIA 9.
DISTRIBUCIÓ POBLACIÓ ESTRANGERAX NACIONALITAT 2006 %
Marroquins___________________1/5 part del total___________________20.8% Equatorians__________________ 10% Romanesos __________________ més de 50.000 persones Colombians Argentins
precedent del conti americà és prodominantment femenina (excepte xilens, argentins i uruguays). Els index de masculinitat més alts són de portuguesos i italians (molts argentins nacionalitzats). Fora de la UE index masculins menys accentuats (excepte els búlgars) Rússia, per exemple, 56 homes x cada 100% dones. Els països africans però s’emporten la palma amb els índexs de masculinitat. Senegal (197 homes per cada 100 dones), mali ( homes per cada 100 dones) o mauritània (828 homes per cada 100 dones). Els països africans mostren uns índexs de masculinitat el doble d’elevats q els de masculinitat. EDAT: Els estrangers tb són una mika relativament més joves (uns 30 anys el immis i 41 els nacionals). Lògic per migracions sobretot de joves dels dos sexes. Immis més vells = europeus, més joves = africans, UE els més vells ja que molts venen a viure un cop jubilats. X tant edats similars. SEXE:dos patrons geogràfics clars: ↳ la majoria els homes són més vells q les dones (excepte gambia, senegal i pakistan) ↳cas contrari amb el països americans (menys USA, filipines, russia) Aquests fets el podem veure quan comparem les piràmides de població. LA IMMIGRACIÓ INTERNACIONAL HA SERVIT PER REJOVENIR LA POBLACIÓ CATALANA.
COM ES DISTRIBUEIXEN PEL TERRITORI CATALÀ? S’estan extenen tots d’una manera bastant uniforme. Nomes a 11 comarkes hi ha un percentatges inferior al 10% i cap és inferior ala mitjana europea. La q en té menys és RIPOLLÈS. En termes absoluts guanya BCN però obviament en termes relatius no.
Comarques amb % més elevats: costaneres, de ponent i certes pirinenques. Comarques amb menys %: Catalunya central. Barcelona: la que té proporció més peke.
PATRONS TERRITORIALS D’ASSENTAMENT DEL IMMIGRANTS ESTRANGERS (pautes que no obstant estan en mutació constant)
europeus comunitaris: alt i baix empordà, la selva, el garraf, baix ebre, baix camp, rivera d’ebre o ginestar. Europeus extracomunitaris: montsià baix ebre. Totes akelles comarques properes a Castelló que va ser inicialment una del les principals receptores d’immigrants amb aquestes caract. Americans: més dispersos oi no sembla q s’estableixin a comarques concretes. Però si q tenen predilecció per les ciutats metropolitanes i akells municipis propers a les pistes d’ski. Africans: municipis sobretot interior, potser acostumen a treballar en activitats agràries. Asiàtics: més modesto per tot arreu. Destaquen badalona i santa coloma.
CONCLUSIONS
És una població q ha experimentat un augment excepcional durant el darrer quinquenni i q tindria actualment un volum proper al milió de persones que representaria un 13% de la població total catalana. Es tracta d’una població jove i cada vegada més masculinitzada procedent majoritàriament de països llatinoamericans, del marroc i recentment de l’europa de lest. Tb hi ha un flux dels països comunitaris amb caracteristiques demografikes diferents. Predilecció per establir-se en comarques litorals però molts altre prefereixen establir-se allò on els sector agraris hi abunden, per a fer el treball que normalment la gent autòctona no vol fer.
FEMINIZACÓN DE LA VEJEZ Y ESTADO DEL BIENESTAR EN ESPAÑA
Julio Pérez Díaz
L’Edat i el Canvi en els Rols de Gènere. Els rols i l’estatus es determinen entre d’altres, pel sexe i l’edat. El rol i l’assignació de recursos segons sexe ha canviat a causa de ►feminisme + activisme polític ►estat del Benestar ►Economia política (creació de polítiques socials) En aquest cas, s’està sobrevalorant la capacitat estatal de modificar els rols de gènere i edat, quan realment es perpetua les desigualtats i la “suposada” injustícia intergeneracional. A més, alhora en la creació d’aquestes polítiques socials no es té en compte la generació de naixement, la qual cosa milloraria la interrelació entre estat, mercat i família sobre les relacions de gènere i la significació social de cada edat (especialment la de les edats avançades). Societat espanyola actual= hetereogeneïtat de generacions en què el repartiment de funcions està orientant les transformacions de la posició social de la vellesa i la dels gèneres. Aquest canvi no només es dóna en les dones joves en un procés de masculinització (adopció de rols tradicionalment masculins), sinó que els homes es feminitzen en la vellesa.
╚ Tot això= canvis en la significació social del sexe = impuls cap a la masculinització. Alhora, feminització demogràfica pel increment del nº de dones respecte els homes (feminització del conjunt social). I és en la vellesa on el homes s’apropen al model femení. Més Dones que Homes. En el conjunt de la població hi ha més dones, però es donen més naixements de nens- F 0 E 0conclusió: la dones gaudeixen de major longevitat. A més cal tenir en compte que no cal que una persona canviï de comportament per a que canviï el seu lloc i funció dins un col·lectiu. Així, tot i que les dones joves siguin les encarregades del veritable canvi, els homes i les dones grans també veuen modificades les seves posicions dins el conjunt social. Característiques de la Dona d’Edat Madura i Avançada *Supervivència: dones major esperança de vida, per això als homes els hi convé feminitzar-se. Però alhora, les dones és en qui recauen els estigmes de la vellesa i de pitjor salut. *La situació convivencial i residencial: major esperança de vida=major probabilitat de ser vídua. Causes de la major mortalitat dels homes: (1) Sobremortalitat masculina. (2)Els homes eren més grans que les dones ja des del inici de la parella. Evolució estructural de les llars a Espanya es troba en què es redueix el nombre mitjà de persones en cada llar i augmenten les llars unipersonals, monoparentals i les parelles sense fills F 0 E 0Hem de tenir en consideració que són la gent gran la q tb produeix aquest canvi. *Escassa instrucció femenina: nivell d’instrucció important dins el món laboral, carències econòmiques i es correlaciona amb el nivell de salut. Històricament, menor escolarització femenina. *Situació econòmica: en les trajectòries laborals i en la situació econpomica és on més es nota l’especialització femenina en les feines domèstiques. A Espanya, les dones han hagut de compatibilitzar el treball domèstic i l’extradomèstic, la qual cosa limita la seva pròpia carrera laboral. A més dps troben problemes en a jubilació ja que reben ≠ pensions. F 0 E 0La complementarietat familiar realment s’ha traduït en inferioritat econòmica per les dones. Una Reinterpretació d’Aquestes Característiques(visió tòpica i estudiada per joves) Baix nivell d’instrucció suposa menys coneixements acadèmics, però no pas vitals. El problema és el menyspreu social per la falta d’acreditacions acadèmiques. Els homes amb estudis i feina quan es jubilen no saben desenvolupar-se fora d’aquest àmbit. Realment són socialment tan importants? Les dones que compatibilitzen feina fora i dins de casa, reben la jubilació com quelcom positiu. La inadaptació masculina en aquest àmbit provoca als homes una absoluta dependència de les seves dones F 0 E 0Vidus: major mortalitat i possibilitats de depressió. Mentre que les vídues, en soledat prenen consciència de la seva individualitat, tenen + vitalitat i hi dediquen menys temps a les feines domèstiques. Rols tradicionals en viduïtat (1)Dones: autosuficiència i independència. (2)homes no troben sentit a la vida sense horaris i una obligació a fer.
Vellesa actual, 1a generació que...
→ augment de poder adquisitiu (propietat, fills no necessitat de treball pel manteniment de la família, però sí volen q tinguin estudis) →Vida urbana, i no han passat cap guerra. →Treball assalariat no agrari // + dones assalariades però poques [pensions contributives i no contributives (ex:viduïtat)] F 0 E 0sistema de pensions perpetua desigualtats. →Família: matrimoni aviat i menor nº fills →Economia familiar i distribució en mans de la dona
En resum, està augmentant la independència de les dones grans, l’aparent despreocupació dels fills amb els seus pares només és el reflex de la millora de les condicions econòmiques de la gent gran.
Un altre tòpic, és la soledat i l’abandonament familiar. Això és inimaginable ja que son peces clau en la vida familiar dels seus fills (ajudes en problemes, ajuts per la prolongació dels estudis, cohesió familiar(funció exclusivament femenina), o cura dels nets) F 0 E 0Aquesta solidaritat també és fonamental dins l’Estat del Benestar ja que sense aquesta, l’estat hauria de destinar més recursos a omplir els buits d’ajut que es crearien.
La Feminització dels Homes Madurs
Les noves condicions familiars i productives han accentuat molt la disfuncionalitat dels rols tradicionalment masculins, així doncs han d’assumir nous rols adaptats a la deslegitimació del model patriarcal. Sobretot es dóna en el moment de la jubilació ja que la formació masculina, les seves habilitats i l’experiència laboral es tornen inútils a la seva nova vida com a jubilats. El canvi més important es dóna en la significació del temps, la qual cosa era la major ≠ entre gèneres.
Els rols femenins sempre han estat caracteritzats com a immòvils (esperaven que els hi demanessin per sortir o ballar) mentre que els homes han estat els actius (treuen a ballar o demanen per sortir). Ara els homes han de feminitzar les seves actituds, i és així com comencen a integrar l’espera i la paciència en activitats quotidianes. A més, la cura dels nets ha significat la manera d’obtenir noves “obligacions”, alhora que els ajuda a superar la sensació que molts comparteixen quan pensen que per la seva activitat laboral no han pogut dedicar-s’hi a la criança dels seus fills. Aquest ajut familiar en la maduresa masculina ha estat sempre una funció femenina.
Tanmateix, els jubilats són cuidadors potencials, així que amb l’envelliment es dóna un augment de vells i, per tant, més gent per poder cuidar familiars més incapacitats. Aquest és un aspecte important si és té en compte el fet que la gent gran afirma desitjar rebre la cura a la seva llar i pels seus familiars, i alhora pensen que això serà difícil ja que les dones cada cop treballen més i també hi ha menys consideració vers els pares.
Conclusions
- Les funcions de reproducció social es desplacen entre edats i sexes.
- Es generalitza i s’intensifiquen les línies de filiació F 0 E 0les dones deixen de ser les úniques encarregades de tots els serveis, feines i atencions que requereix la funció reproductiva. El paper reproductiu ha estat assumit per la gent gran.
- Progressiva desvinculació de la reproducció social del sexe i de les edats fèrtils, i elevació dels seus requeriments econòmics i emocionals permet i impulsa estratègies socials de reproducció diferents de les tradicionals.
- L’Estat del Benestar: l’estat aprofita les estratègies tradicionals de solidaritat familiar encara vigents a causa del retràs amb el que Espanya ha arribat fins la seva modernització. D’aquesta manera no destina més recursos en solucionar aquest tipus de mancances que queden resoltes amb l’ajut familiar. Paradoxa: A Espanya encara la família continua sent molt important, però és el país amb el nivell de fecunditat més baix del món. Xq? La sobrecàrrega de funcions ha fet de la família una agència de benestar amb escasses ajudes públiques, cosa que dissuadeix als joves de formar tan costosa empresa, alhora que els hi permet viure dels seus pares indefinidament. Diguem que és una dinàmica que s’autoalimenta. Quant més es carrega la família, menys possibilitats tenen els joves de formar la seva pròpia, per tant s’allarga la dependència de la família i més es carrega d’altres responsabilitats. Tot això és possible gràcies a la supervivència massiva dels adults madurs amb uns recorreguts vitals “tradicionals” i a la seva flexibilitat a l’hora de feminitzar-se a la vellesa i la nova repartició de rols productius i reproductius en funció de l’edat.
- No s’hagués produït el creixement de la població necessari per la concentració i urbanització de la població.
- O l’excedent de la força de treball que va permetre la Industrialització.
- O sense la desaparició de l’alta mortalitat infantil haguessin estat difícils els canvis familiars que van fer possible la incorporació de la dona al món laboral.
Reducció mortalitat ha estat molt relacionada a la pèrdua del protagonisme dels valors religiosos de la vida quotidiana. La SECULARITZACIÓ ha estat en gran part afavorida per l’allunyament de la mort.
F 0 E 0 F 0 E 0 TOTS AQUESTS PROCESSOS CONNECTATS AMB L’EVOLUCIÓ DE LA MORTALITAT ESTÀ SENS DUBTE EN EL CENTRE DELS CANVIS QUE HI HA HAGUT EN LES SOCIETATS DESENVOLUPADES.
Teoria Maltusiana de la població:
Relació entre la població i els recursos necessaris per a mantenir la població. CONCEPTE CLAU: - Subsistència : Quantitat d’aliments que necessita una parella per a criar 2 fills fins a la maduresa.
Si la producció d’aliment per càpita és major que el nivell de subsistència, la població creix, si és menor, la població disminueix. El nivell de subsistència actua com a fre del creixement de la població.
!!! CRÍTICA A LA TEORIA MALTUSIANA F 0E 0 El fet de que és el treball humà el que produeix la riquesa, i que per tant, la gent pot produir el treball addicional que necessita per la seva subsistència.
Teoria de les lleis dels rendiments decreixents de Ricardo: Tot i la seva lògica implacable, no es van complir les seves prediccions. La raó és perquè el desenvolupament tecnològic no ha estat constant. Tanmateix, el canvi tecnològic, ha propiciat un augment de la productivitat del treball molt més forta que el propi creixement de la força de treball.
Teoria de la Transició Demogràfica Explica el canvi de l’equilibri demogràfic en relació amb els progressos socials i econòmics associats amb la modernitat.
Descriu la transició d’un règim demogràfic antic a un nou règim de baixa natalitat i mortalitat: En el Règim antic la mort és un fenomen quotidià i produeix en l’individu un sentiment de fragilitat que afavoreix que la família
i el grup siguin els valors fonamentals i els únic capaços d’assegurar la supervivència i continuïtat. Supediten els interessos dels membres al grup. // A partir de les millores agrícoles i de la riquesa creixent es van propiciant millores a les condicions de vida que possibiliten la reducció de la mortalitat i comença la Transició Demogràfica: Família perd importància com a unitat de producció i els valors individuals van suplantant els de la família o el grup. La reducció de la mortalitat que redueix els costos reproductius afavoreix el canvi d’estatus de la dona i facilita la seva integració al món laboral propiciant el descens de la fecunditat.
Transició Epidemiològica: 3 etapes: 1) “ De pestes y hambrunas” F 0E 0 Alta mortalitat per epidèmies.
- “ Descenso y desaparación de las pandemias” F 0E 0 Progressiva
desaparició de les crisis epidèmiques i un augment significatiu de
l’esperança de vida.
- “ Enfermedades degenerativas” F 0E 0 La mortalitat s’estabilitza a nivells baixos, les malalties degeneratives, càncer, etc. desplacen a les epidèmies com a primera causa de mort. La morbilitat (=afecció de malalties) comença a ser un fet més important que la mortalitat com a problema de salut. Apareixen nous problemes relacionats amb els estils de vida: accidents de tràfic, addicions, càncer, problemes mentals...
La transició epidemiològica està molt vinculada a la transició demogràfica i als factors socioeconòmics. En el model occidental els determinants socioeconòmics i eco-biològics són els principals determinants del descens de mortalitat. I el cientifico-mèdic.
Totes les teories predeien una estabilització de la mortalitat als anys 60, però en molts països occidentals es va començar a fer evident un nou creixement de l’esperança de vida.
Olshansky reformula la Tª de la transició epidemiològica afegint una quarta etapa:
- “ Del retraso de las enfermedades degenerativas” F 0E 0 Beneficiar als individus de mitjana i avançada edat sense que es produeixi un canvi significatiu en el patró de mortalitat: Les malalties degeneratives segueixen sent-hi però la mortalitat per aquestes s’han desplaçat a edats més avançades.
Gràcies a: Les millores de la tecnologia \ cobertura sanitària
reducció factors de risc
Evolució de la mortalitat
ACLARIMENT:
L’esperança de vida al néixer, que reflexa molt millor les disminució global dels riscos de mortalitat, ha crescut uns 5 anys als homes i 6 a les dones. Aquests indicadors agregats podrien fer pensar que una evolució relativament tranquil·la de la mortalitat; però si s’analitza en detall l’evolució de la mortalitat per edat s’identifica clarament lo erroni d’aquesta apreciació. Durant l’últim quart s.XX s’han produït per una banda grans guanys relatives a la mortalitat infantil i en la segona meitat de la seva vida, però no obstant la probabilitat de mort durant la joventut ha evolucionat de manera completament inesperada, creixent significativament durant el final dels 80 i 90. Aquest fenomen està lligat amb el SIDA.
RESUM de l’evolució de la mortalitat en el s. XX F 0E 0 Les majors reduccions mortalitat s’han anat traslladant des de les edats més joves a les més adultes. En el primer terç foren els nens; a meitats de segle els joves; i en les últimes dècades són els més grans els que s’han beneficiat d’un descens de la mortalitat.
Les desigualtats en mortalitat entre les Comunitats Autònomes
La salut dels espanyols ha millorat significativament, no obstant, no han estat homogènies arreu de l’estat espanyol. En ambdós sexes: Andalusia, Aragó, Astúries i Canàries guanyen menys de 5 anys d’esperança de vida al néixer. Mentre que: Balears, Navarra, Madrid, Euskadi, La Rioja i Cantabria guanyen més de 6 anys en el mateix període. I als 60 anys aquestes desigualtats encara són més marcades.
L’evolució de la mortalitat per causa de mort
L’evolució per causa de mort global al llarg del s. XX encaixa amb el model de la Transició Epidemiològica. A principis de segle l’estructura de mortalitat es corresponia amb una societat situada a la segona etapa de la Transició en la que si bé havien desaparegut les grans crisis cícliques de mortalitat per epidèmies, les malalties infeccioses eren encara predominants. En l’últim terç s. XX l’estructura de mortalitat es correspon amb la tercera etapa de la Transició epidemiològica on les malalties infeccioses han perdut gran part del seu paper protagonista i són les malalties cròniques, degeneratives, el càncer o els accidents les que es tornen protagonistes. I encara més, el descens de mort per malalties cardíaques i cerebrovasculars és un signe evident de l’entrada en la quarta fase de la Transició d’Olshansky.
El perfil de les causes de mort es modifica pel procés demogràfic de l’envelliment, el qual en part està determinat per l’augment de l’expectativa de vida. El patró de mortalitat depèn de la composició per edat de la població:
- Una població envellida tindrà una major proporció de les malalties cròniques degeneratives. (ja que aquestes prevalen a edats majors)
Per això, els estudis de causa de mort tenen que basar-se en els canvis en les taxes de mortalitat per EDAT i CAUSA, ja que és aquí on es reflexa directament els canvis en la incidència, pronòstic i supervivència de la malaltia.
La OMS per exemple, utilitza 2 estructures diferents:
- POBLACIÓ MUNDIAL ESTÀNDARD: Per poblacions més joves.
- POBLACIÓ EUROPEA ESTÀNDARD: Per poblacions més envellides.
La mortalitat diferencial per causa explica gran part de les diferències en l’esperança de vida de les CCAA, etc. Per exemple, el càncer de Colon mostra distribucions territorials característiques, on n’hi ha més a unes comunitats autònomes que en altres. Per tant, hi ha una existència de models espacials de mortalitat molt manifestos i establerts en el temps que fan que algunes regions siguin desiguals.
- Una altra MESURA ERRÒNIA és l’ampliació de la baixa per maternitat/paternitat a més dels incentius per la baixa de paternitat.
- Una BONA MESURA és fomentar el lloguer social i privat d’habitatge.
- També es BONA MESURA la flexibilització dels horaris laborals. La solució és flexibilització i no reducció ja que la reducció comporta una disminució de la renta).
- Per últim una BONA MESURA és crear una extensa xarxa pública de cura dels nens (guarderies, etc.). Aquesta mesura a més, crearà ocupació i així contribuirà a l’augment de l’Estat del Benestar.
Així doncs, si l’Estat assumís part del cost de l’habitatge i de la cura
dels nens, les parelles tindrien un fill més promptament.
Per tant, les polítiques contra el dèficit de natalitat provoquen una
emancipació més prompta dels joves i disminueixen el dilema entre
carrera professional i descendència.
Hem de distingir doncs entre les polítiques purament natalistes, que busquen augmentar el nombre de fills i per tant beneficien a aquells que tenen més fills i penalitzen a aquells que no en tenen. D’altra banda, trobem les polítiques de suport a les família, que intenta millorar la fecunditat millorant l’entorn que permeti a la parella decidir tenir fills sense impediments.
2. ¿PER QUÈ LA BAIXA NATALITAT ES UN PROBLEMA PÚBLIC?
Quatre raons per dur a terme polítiques de natalitat:
- La viabilitat futura de l’Estat del Benestar i sistema de pensions.
Aquesta raó fa referència al problema de l’envelliment de la població i l’augment de la taxa de dependència. En els darrers anys la població de més de 65 anys ha crescut d’una manera important; per tant si hi ha més ancians a la població, augmenta també les malalties cròniques i com a conseqüència provoca una pressió sobre el sistema de salut pública.
El que s’observa analitzant el problema de l’escassa natalitat existent, és que podria resultar un problema menys important del que sembla. És a dir, l’augment de la natalitat no és la única via per tal que no corri perill la viabilitat del sistema de pensions. Hi ha altres solucions com fer augmentar la taxa d’ocupació femenina, la immigració, etc. que ajuden a conservar aquest sistema de pensions de l’Estat del Benestar.
- El dèficit de natalitat produeix dèficit de benestar als
individus.
Intervenir per eliminar les barreres que impedeixen tenir el nombre de fills desitjat és el repte que es marquen els estudis de partits polítics com el PSOE i el PP en aquesta matèria i l’objectiu de les polítiques que es duen a terme acualment.
Si considerem un problema la baixa natalitat, tenim diverses opcions d’actuar: d’una banda podem afavorir un tercer fill, és a dir, incentivar un nombre alt de fills o podem proposar polítiques que decideixin minvar el dèficit de natalitat, per tant polítiques adreçades a aquells que volen tenir més fills.
Per algú que desitja tenir fills, per tenir el primer fill la parella espera a tenir un més alt benestar mentre que els que passen del 3r al 4t fill no esperen a tenir un benestar o recursos concrets.
- Cerca de la igualtat entre les famílies amb i sense fills.
Per dur a terme aquesta igualtat, l’Estat ha de contribuir als costos directes i indirectes de les famílies amb fills ja que aquests tenen uns costos que una família sense fills no té. Ara bé tot depèn de si es consideren als nens com béns públics o no. Si es consideren béns públics llavors la idea dóna peu a fer polítiques d’igualtat com la diu més amunt.
Així doncs, si l’objectiu és arribar a la equitat horitzontal entre les famílies amb i sense fills, llavors, les ajudes públiques han de reflectir els costos directes i indirectes de ser pares, com he dit abans. Els costos de paternitat disminueixen a mesura que augmenta el nombre de fills, per tant la lògica de les ajudes de l’Estat ha de ser que aquestes disminueixin a mesura que augmenta el nombre de fills d’una família.
- Cerca de la igualtat entre els nens.
La primera idea, és que els nens no són responsables de les decisions dels pares sobre tenir-los o no. Per tant l’Estat del Benestar ha de procurar transmetre recursos als nens de famílies nombroses, perquè empíricament una família nombrosa amb els mateixos recursos que una família no nombrosa, els nens de la família nombrosa s’han de repartir els recursos i en tenen menys.
Cal dir però que les mesures de protecció dels infants, no són polítiques directament natalistes. Un dels exemples és que per
homes. A més els homes universitaris estaven disposats a casar-se amb dones de menys nivell educatiu mentre que les dones universitàries no tenen el mateix criteri. Aquest és un altre motiu per la més tardana formació de famílies. També si ens independitzem tard, l’edat de casament es retarda i hi ha menys temps per poder tenir el nombre de fills desitjats. El fet d’independitzar-se més tard és degut entre altres factors a la impossible accessibilitat a l’habitatge i la precarietat laboral.
- La segona explicació es troba al moment de decisió de la parella ja formada per tenir fills i decidir quants. La decisió de procrear (f) està fonamentada en els beneficis, costos directes, costos d’oportunitat, incertesa, igualtat de gènere. Tots aquests factors influeixen en la parella alhora de decidir tenir un fill.
Així doncs i per resumir, cal dir que:
- S’ha demostrat que el dèficit de natalitat es refereix essencialment al primer i segon fill.
- Els impediments per formar parella i establir una llar independent són els responsables del progressiu retard del moment en el qual les parelles es plantegen la decisió de tenir el primer fill.
- El cost i compra o lloguer d’un habitatge juntament amb la precarietat laboral, representen grans obstacles per les parelles que volen començar a viure junts.
- Els problemes per conciliar la cura dels nens i la carrera professional també apareixen com responsables d’aquest retard de tenir un primer fill i amb freqüència la renúncia a tenir el segon.
- L’escassetat de solucions assequibles per la cura dels nens i la falta d’igualtat entre sexes en el repartiment de les feines domèstiques són un problema major.
A partir d’aquest diagnòstic s’han d’elaborar les polítiques per fomentar la natalitat a Espanya.
4. POLÍTIQUES PER FOMENTAR LA NATALITAT A ESPANYA.
S’analitzen quatre tipus de polítiques a dur a terme en aquesta matèria i a més a més i tenint en compte la relació que té amb la situació de natalitat també s’analitzen les polítiques d’habitatge.
a) Ajuda financera a la natalitat: es pot prestar de diverses formes (desgravacions, subsidis de maternitat, quotes mensuals, etc.).
Les ajudes mensuals generoses a les famílies tenen un efecte positiu sobre les taxes específiques de fecunditat per edat, sobretot en el 1r fill. No obstant, el principal efecte d’aquestes mesures va ser modificar el calendari de naixements, però no el nombre de fills. Tant les polítiques dutes a terme pel PP com les del PSOE han estat encarades a premiar econòmicament a aquelles parelles que tinguin més fills atorgant una quantitat de diners que va augmentant a mesura que augmenta el nombre de fills. Sembla contradictori que aquestes polítiques busquin disminuir el dèficit de natalitat si aquest dèficit es troba precisament en aquelles parelles sense fills o amb un fill. Aquestes mesures han de tenir en compte que si es porten a terme podran provocar una polarització més evident entre les famílies amb pocs recursos, baix nivell educatiu i molts fills i les famílies amb recursos, nivell educatiu mitjà/alt i pocs fills.
Per tant les mesures proposades pel PSOE i PP són directament pronatalistes, és a dir, pretenen un augment generalitzat del nombre de naixements, però alhora no concorden amb la idea de disminuir el dèficit de natalitat, encara que sigui el seu objectiu.
b) Baixes per maternitat/paternitat: actualment a Espanya, la mare té dret a 16 setmanes de baixa per maternitat amb el sou íntegre. El pare pot gaudir de 4 d’aquestes 16 setmanes. Aquesta baixa pot fer-se més llarga, però sense sou i amb reserva del lloc de treball.
Les mesures que afavoreixen que els pares es beneficiïn de la baixa per paternitat i que promoguin la igualtat de gènere haurien de tenir un efecte positiu a la natalitat, però existeix poca evidència empírica que així ho demostri.
A molts països i de moltes maneres diferents s’implanta aquesta política. Però és efectiva? Tenint en compte que per exemple a Espanya el 2001, el 40% de les dones entre 25 i 40 anys es trobaven a l’atur, eren treballadores autònomes o tenien un contracte temporal, només es beneficien de les baixes per maternitat/ paternitat amb reserva de lloc de treball inclosa aquelles dones i homes que tinguin contractes fixes i per ser més precisos, treballen pel sector públic o tenen molta antiguitat dins d’una empresa privada.
