¡Descarga RESUM MIRALL TRENCAT y más Apuntes en PDF de Catalán solo en Docsity!
PERSONATGES
MIRALL
TRENCAT
MIQUEL MASDÉU
TERESA GODAY
NICOLAU ROVIRA
AMADEU RIERA
SALVADOR VALLDAURA
BÀRBARA
JESÚS MASDÉU
MR. DESFARGUES
SOFIA
ELADI FARRIOLS
PILAR SEGURA
ARMANDA
Ramón
Jaume
maria
Primera
Generació
Segona
Generació
Tercera
Generació
(nét)
(nét)
(filla natural)
(fill natural)
(segon marit)
(filla)
(primer marit)
(amant)
(amant / criada)
(amant / notari)
(segon marit)
(primer amor)
(amant)
(primer marit)
2n batxillerat La literatura de postguerra
Mercè Rodoreda
Va néixer a Barcelona en un ambient familiar tocat per la literatura i el teatre. S’interessa per les lletres i molt jove començà a col·laborar amb articles i contes en les pàgines de diverses publicacions. L’any 1939 s’exilià a París, després a Bordeus i finalment a Ginebra, on es dedicà a fer traduccions per a organismes internacionals. Ben entrada la dècada dels 70 tornarà al seu país i veurà reconeguda la seua obra, considerada per molts crítics la producció novel·lística més important de la postguerra, tant per la qualitat literària, com per la seva acceptació a escala internacional.
a) La seva obra se sol dividir en tres períodes:
- Els anys d’aprenentatge. Primera etapa a la que pertany Aloma , novel·la pessimista, psicològica i simbolista, que narra unes relacions amoroses entre una adolescent somniadora i desconeixedora de la vida –Aloma- i un home ja gran i amb experiència –Robert. El simbolisme de la novel·la és ben clar; es tracta de la pèrdua de la pubertat i de l’enfrontament amb el món dels adults.
- L’etapa de maduresa s’inicia amb la publicació de Vint-i-dos contes (1958), històries d’amor que reflecteixen un gran pessimisme i mostren la incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La soledat hi és present de manera constant, contraposada a la felicitat i al somni. Els temes tractats en els contes són els típics de la narrativa rodorediana: el fracàs del matrimoni per la monotonia de la vida quotidiana, la impossibilitat de les relacions d’igual a igual entre omes i dones, etc. El 1962 publica La plaça del Diamant , considerada per la crítica una de les novel·les fonamentals de la postguerra. Ha estat traduïda a nombroses llengües i duta al cinema. La novel·la, amb un narrador protagonista en 1a persona (Natàlia/Colometa) aconsegueix un equilibri perfecte entre la utilització d’un llenguatge viu i col·loquial –ús de frases curtes, predomini de les juxtaposicions i de les frases coordinades, ús abundant del polisíndeton- i la normativa gramatical. També són d’aquesta època El carrer de les Camèlies (1966) i Jardí vora el mar (1967)
- La vellesa. Última etapa que s’inicia amb La meva Cristina i altres contes (1967), que implica un canvi per la incorporació d’un món mític on dominen els personatges masculins, i culmina amb la publicació el 1974 de Mirall trencat, obra que narra la història tràgica d’una família i aborda tres temes existencials: la infantesa, la soledat i la mort. El pessimisme domina l’obra, impregnada pel pas destructiu del temps. A diferència de les novel·les anteriors, aquesta obra utilitza la veu d’un narrador omniscient. b) L’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges; una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme: les flors, els arbres, el jardí, els colors, els coloms, l’espill...
personatges que, amb el seu record, van oferint les claus d’interpretació i lligam entre diverses relacions que s’han teixit al llarg de la història.
3. Estil i tècniques narratives
Pel que fa a l’estil i a la tècnica, aquesta és la novelꞏla menys “rodorediana” de totes les escrites per l’autora. Les novelꞏles escrites per Rodoreda abans de Mirall trencat adopten com a punt de vista narratiu el monòleg interior, és el cas de les novelꞏles La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies. En aquestes novelꞏles, l’autora no s’identifica amb el narrador, però aquest sí que ho fa amb el personatge, característica que es dóna en el monòleg interior. En canvi, en Mirall trencat l’autora no s’identifica amb el narrador ni aquest amb el personatge. És la característica que defineix la tercera persona narrativa i el punt de vista omniscient. Així, Mirall trencat és una novelꞏla que està escrita segons la perspectiva del punt de vista omniscient del narrador.
Aquest canvi de registre és el que M. Rodoreda ens explica en el pròleg de la seva novelꞏla tot i manifestar-se inicialment contrària a l’actitud omniscient: “Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures”. Què ha passat perquè finalment l’autora utilitzi la tercera persona i l’omnisciència narrativa? Senzillament el tema narratiu (saga familiar) obliga Mercè Rodoreda a un registre específic. Així doncs, les característiques temàtiques de la novelꞏla condicionen el recurs i l’estil narratiu. Però això no vol dir que en tota la novelꞏla només faci servir aquesta tècnica, sinó que també trobem flash-backs dels personatges o tot un important capítol (“El fantasma de Maria”, capítol 9 de la tercera part) escrit com a monòleg interior.
4. El temps
Podem observar que dins la novelꞏla el temps el podem tractar des de dos punts:
- Existeix un temps històric amb una doble funció: a) Situar l’acció de la novelꞏla des dels inicis del segle fins a la postguerra. b) Representació d’un món que la guerra destruirà.
- Existeix un temps personal. És una novelꞏla del record, amb una magistral selecció del passat, ens fa veure la concepció de la vida composta de diversos moments sense cap lligam que els uneixi, com un mirall trencat. 5. Simbologia
Els símbols són objectes singulars, la presència dels quals va associada a uns fets, persones o fragments de la vida d’alguns personatges. Alguns dels símbols més importants que apareixen en la novelꞏla són:
- El jardí : És el lloc propi del món de la infantesa, en canvi, la casa (torre) és el món dels adults. El jardí, símbol de la infantesa, ja és antic en la novelꞏlística de Rodoreda. El jardí pot estar representat per ocells exòtics (paons, tórtores,...); plantes i arbres magnífics (cedres, llorer monumental que és el centre del jardí i alhora és el símbol d’immortalitat, a més, és tocat pel llamp i és on Maria elegeix morir).
- L’aigua : Símbol de la natura creadora i de la destrucció. És també el símbol d’infantesa i mort. Tant Jaume com Maria moren a l’aigua, el noi mor realment ofegat i Maria mor metafòricament: “...el llorer semblava un mar d’aigua negra”. També Bàrbara és trobada en un canal d’aigua.
- El mirall : Objecte femení, testimoni silenciós dels canvis tant físics com psicològics. És sinònim de soledat, és lògic que al final s’esmicoli en mil bocins. Reflecteix el pas del temps.
- La rata i la teranyina : Són dos animals, un de subterrani i l’altre aeri, dues forces que estan en lluita. La teranyina fa referència a la supervivència. Maria, en morir, no desapareix, es transforma en
