¡Descarga resum percepcio y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Juny ‘ 09
MÒDUL 1 INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DE LA
PERCEPCIÓ
La percepció és el procés cognitiu que ens permet interpretar i comprendre el nostre entorn. Està influïda per l’experiència prèvia i constitueix una funció cognitiva especial, ja que és l’únic procés superior que te el seu origen en la interacció física produïda entre el medi i l’organisme a través dels sentits (visió, audició, gust, olfacte i tacte). L’experiència perceptora es produeix al cervell (quan mengem notem el sabor en el cervell i no en la llengua, quan ens fem un cop notem el dolor en el cervell i no en la zona del cop).
Sensació: Procés mitjançant el qual els receptors sensorials (neurona sensible a l’energia ambiental que converteix aquesta energia en senyals elèctrics del sistema nerviós) capten la informació, la transdueixen i la transmeten al cervell. Les sensacions son experiències immediates i pures, provocades directament pels estímuls, abans de dotar-lo de significat. Des del punt de vista biològic les sensacions només impliquen activitat en els receptors sensorials.
Percepció: Procés més complex que la sensació, integra i interpreta les experiències sensorials organitzant-les i donant significat en funció de l’experiència i els coneixements previs, a més la percepció implica un procés de selecció a través de l’atenció, percebent allò que és rellevant per nosaltres en cada moment i situació, per això cadascú de nosaltres tenim la nostra pròpia interpretació de les sensacions. Des del punt de vista biològic la percepció comporta activitat fisiològica del cervell.
Sistemes sensorials: Els sentits constitueixen el sistema d’entrada d’informació dels organismes. En funció de quina energia provoca l’estimulació i de quin tipus de receptors sensorials hi estan implicats, podem classificar els sistemes sensorials en tres grups: Interoceptius: els receptors sensorials d’aquests sistemes estan situats en l’interior del cos (vísceres, glàndules...) i per tant, codifiquen la informació que prové de l’interior de l’organisme. Estan relacionats amb òrgans de gran importància per a les funcions vitals de l’organisme: cor, ronyó, bufeta... Aquests sistemes aporten informació relacionada amb el dolor i el plaer i constitueixen un sistema d’alerta respecte canvis d’estat dels òrgans. Propioceptius: els receptors sensorials d’aquests sistemes també estan situats en l’interior del cos: articulacions i músculs, i proporcionen informació relacionada amb la posició en l’espai i el moviment de les diferents parts del cos. Gràcies a aquests sistemes sabem que tenim les cames creuades sota la taula encara que no puguem veure-les. Sistema cinestèsic: aporta informació relativa a l’estructura, localització i moviment del nostre cos: coordinació sensorial i motora; tensió muscular. Sistema vestibular: els receptors d’aquest sistema (cèl·lules ciliars) es troben en els canals semicirculars dels vestíbul de l’orella interna. Es tracta d’una estructura propera a la còclea que no té cap implicació en l’audició i que té vies aferents pròpies, el nervi vestibular. Aquest sistema facilita informació dels moviments rotatoris i l’orientació del cap i el cos, intervenint en el control dels esmentats moviments així com en l’ajust i coordinació amb els moviments oculars. Estretament relacionat amb aquests moviments hi ha l’equilibri, per la qual cosa el sistema vestibular és el que ens ajuda a mantenir el sentit de l’equilibri.
Juny ‘ 09
Exteroceptius: corresponen als 5 sentits que ens permeten relacionar- nos amb el món exterior. Sistema visual: en els éssers humans constitueix, junt amb el sistema auditiu, el sentit a partir del qual obtenim major quantitat d’informació exterior. L’àrea cerebral dedicada a la visió és sorprenentment àmplia en comparació amb la dels altres sentits. L’estímul per a la visió és la llum, energia electromagnètica en forma d’ones lluminoses. L’àrea receptora primària de la visió es troba en el lòbul occipital, en l’àrea 17 de Broadman, i les àrees secundàries que l’envolten son la 18 i la 19. Sistema auditiu: com la visió, és fonamental per a la nostra relació amb l’entorn, ja que constitueix la base per a la principal forma de comunicació humana: el llenguatge. L’estímul per a l’audició són les ones sonores, ones que reflecteixen vibracions d’aire. L’àrea receptora de l’audició es localitza en el lòbul temporal, àrea 41 de Broadman i l’envolten les àrees auditives secundàries. Sistema gustatiu: l’estímul del sistema gustatiu és una substància soluble a la saliva que activa els botons gustatius distribuïts per tota la llengua, i ens permet percebre quatre gustos bàsics: dolç, salat, àcid i amarg; la resta de gustos s’obtenen a partir de la seva combinació. L’àrea receptora del gust es troba en l’illa del lòbul temporal, àrea 43 de Broadman. Sistema olfactiu: aquest sistema és fonamental per a un gran nombre d’espècies, ja que en depèn, en gran manera, la seva supervivència. L’estímul són molècules volatilitzades en l’aire que exciten els receptors olfactius situats a les fosses nasals. Aquest sentit i el del gust estan estretament relacionats, ja que s’influeixen mútuament. L’àrea receptora de l’olfacte es troba en el lòbul temporal. Sistema tàctil: aquest sistema proporciona informació sobre la temperatura (termocepció), la pressió i el dolor (nocicepció). L’àrea primària per al tacte (còrtex somatosensorial primari) es troba en el lòbul parietal, àrea 1, 2 i 3 de Broadman.
Estímul: qualsevol forma d’energia, qualsevol aspecte del món extern o intern que proporciona informació del medi, a la qual podem respondre (com a mínim amb una resposta perceptiva) i que influeix en la nostra experiència conscient i en
SENTITS QUÍMICS
Juny ‘ 09
degut al nostre coneixement i l’experiència guardats en la nostra memòria, podríem reconèixer un cotxe només veient una taca vermella que se’ns apropa; respecte a les expectatives, el que esperem que succeeixi predisposarà la nostra actitud perceptiva en un sentit determinat.
Tipus de processament: Bottom-up (de baix a dalt) o processament guiat per les dades: es construeix la percepció a partir de l’anàlisi de la informació entrant, no implica expectatives ni coneixements previs del subjecte. El processament comença amb la informació captada pels receptors sensorials: estimulació dels receptors, transducció, processament neuronal... aquest procés serà el més utilitzat quan les condicions ambientals siguin òptimes. Top-down (de dalt a baix) o processament guiat per conceptes: s’inicia a partir dels coneixements previs i expectatives del subjecte. Aquest procés serà el més utilitzat quan les condicions ambientals no siguin les adequades.
En la major part de les ocasions la percepció implica els dos tipus de processament, però pot dependre de diversos factors que s’utilitzi un procés o l’altre, per exemple factors ambientals.
Amb relació a les expectatives i al tipus de processament de dalt a baix, hi ha la predisposició perceptiva, la qual fa referència a que a vegades “sentim el que esperem sentir” i “veiem el que esperem veure” en funció del nostre coneixement o les idees preconcebudes que posseïm sobre el que encaixa amb el nostre esquema del món. Un exemple d’això serien les imatges ambigües en les que tant podem veure una dona jove com una dona vella, o bé una copa o la silueta de dues cares.
Descripció anatomicofuncional del procés perceptiu (del receptor sensorial al cervell)
Components fisiològics del sistema sensorial: receptors sensorials, vies de transmissió nerviosa i còrtex cerebral.
Els receptors sensorials (cèl·lules nervioses) estan formats per estructures cel·lulars diferenciades o terminacions nervioses lliures.
Juny ‘ 09
Les vies de transmissió nerviosa estan compostes per les ramificacions de les neurones que des dels receptors es projecten fins al còrtex cerebral, amb diferents estacions intermèdies com per exemple el tàlem. La funció de les vies nervioses és la transmissió de la informació (a través de la sinapsi entre neurones), codificada en impulsos nerviosos a partir de la transducció, dels receptors sensorials fins al còrtex cerebral. Una de les característiques principals de les vies nervioses perceptives és que tendeixen a seguir una disposició topogràfica contralateral: la major part de les fibres que componen la via en un moment determinat del recorregut es dirigeixen cap a l’hemisferi cerebral contrari a l’hemicamp en el qual s’ha produït l’estimulació.
El còrtex cerebral (àrees de projecció cortical) està format per una capa prima de neurones interconnectades entre sí i amb la resta de l’encèfal, connectades de manera més o menys directa amb les vies nervioses aferents de cada una de les modalitats sensorials; s’encarrega de les funcions cognitives superiors.
Explicació del procés perceptiu: un cop l’estímul arriba als òrgans sensorials es porta a terme la transducció d’energia física en energia elèctrica amb que opera el sistema nerviós, posteriorment la neurona receptora contacta amb les neurones veïnes i transmet la informació relativa a l’estímul, la qual viatjarà fins al còrtex cerebral a través de les vies nervioses.
Estudi del procés perceptiu: hi ha dos nivells d’anàlisi
Juny ‘ 09
ESTRUCTURALIS
ME
Elements simples, els seus atributs, les seves estructures i les lleis de combinació, per a analitzar els elements complexos
W. Wundt E.B.Titchener G.E. Müller
Anàlisis en el laboratori
La percepció és la suma o combinació de diferents elements simples anomenats ‘sensacions’.
La percepció com a producte de l’experiència. No innatisme.
CONDUCTI
SME
Conducta observable
J. B. Watson Observació sistemàtica només d’estímuls i respostes observables i controlables per l’experimentador.
L’estudi de la percepció va passar a un segon planell.
Abandonament de mètodes del funcionalisme i estructuralisme
ESCOLA DE LA
GESTALT
Naturalesa holística, unitària i global dels fenòmens mentals. Anàlisis dels elements simples i la seva combinació
M. Wertheimer W. Kölher K. Koffka K. Lewin
Introspecció i observació
Percebem els objectes com a estructures complertes, configuracions o “tots organitzats” més que com a parts aïllades i separades.
Rebutja l’estudi de les parts, percebem totalitats. Lleis perceptives. Innatisme del nostre cervell en la percepció
TEORIA ECOLÒGICA /PERCEPCIÓ DIRECTA
Estudi dels estímuls de l’entorn, de l’ambient que són els responsables de la percepció.
J. Gibson Observació, experimentació.
La riquesa de la percepció ve donada per la riquesa de l’ambient, no als processos del pensament. Percebem directament l’entorn a partir de la informació dels estímuls
Processament de baix a dalt. Importància de l’estímul. Affordances: els objectes que ens envolten tenen un determinat número d’usos potencials que es perceben directament, sense experiència prèvia.
PROCESSAMIENT DE
LA
INFORMACIÓ
Identificació i descripció dels processos cognitius i la connexió entre ells mitjançant patrons específics de flux d’informació.
Broadbent Gardner Neisser Simon
Diagrames de flux d’informació
La percepció s’ha d’estudiar conjuntament amb la resta de processos mentals com a sistema únic i integrat. Percepció és un sistema de capacitat limitada.
Tots els processos es poden explicar en termes d’etapes o fases.
Juny ‘ 09
TEORIA
COMPUTACIONAL
Estudi dels sistemes perceptius humans, fonamentalment el visual.
D. Marr Simulació de processos cognitius a través de l’ordinador.
Els sistemes perceptius humans es basen en models matemàtics de processament de la informació.
Percepció indirecta. Processos perceptius com a models matemàtics. Analogia entre la ment i l’ordinador. Processament de baix a dalt
CONSTRUCTIVIS
ME
Estudi dels processos perceptius.
H. Von Helmholtz
Condicionament, tècnica experimental i objectiva. Observació sistemàtica.
L’observador és qui construeix les percepcions basant-se en la informació extreta de l’ambient. Construcció activa.
Processament de baix a dalt. Esquema de Neisser
MÒDUL 2 PERCEPCIÓ VISUAL
Descripció anatomicofuncional del sistema visual humà (de l’ull al cervell)
Còrnia: teixit dur i totalment transparent, desproveït de vasos sanguinis. Situada en el centre de la part davantera de l’escleròtica, a la túnica fibrosa externa o membrana més externa del globus ocular; presenta una curvatura que contribueix a concentrar la llum procedent de l’exterior cap a la pupil·la. Escleròtica (part blanca de l’ull): situada a la part posterior de la túnica fibrosa externa, conforma la part exterior del globus ocular. És una estructura molt resistent, de color blanc, i que compleix funcions de suport i protecció. La seva
Juny ‘ 09
Explicació del procés de la visió: s’inicia amb l’arribada de llum als nostres ulls (globus oculars), al dirigir la mirada cap a un objecte, la llum entra des de l’exterior travessant la còrnia, que dirigeix la llum cap a la pupil·la, l’iris, que regula la quantitat de llum que hi entra, i el cristal·lí, que exerceix una funció de lent projectant les imatges rebudes a la retina; en el fons de l’ull, la imatge apareix en aquesta zona de forma invertida. Allà es troben els fotoreceptors del sistema visual (cons i bastons, repartits desigualment per la retina) que s’encarreguen de transformar les imatges lluminoses en estímuls nerviosos. Un cop els fotoreceptors han transformat les imatges lluminoses en estímuls nerviosos, aquests estímuls són conduïts a través de les fibres dels nervis òptics camí de l’encèfal. Algunes de les fibres procedents de cada un dels ulls es creuen amb les de l’altre en l’anomenat quiasma òptic, part de les fibres de l’ull esquerre es dirigeixen a l’hemisferi cerebral dret, i d’altres a l’hemisferi cerebral esquerre (passa el mateix amb les fibres procedents de l’ull dret).
Els feixos nerviosos, un cop surten del quiasma òptic, s’anomenen tracte òptic; a partir d’aquest moment, els impulsos nerviosos segueixen dos camis diferents:
► A través del sistema geniculoestriat: la major part d’aquestes fibres es dirigeix al nucli geniculat lateral (estructura del tàlem que rep senyals nerviosos visuals del nervi òptic i els envia a l’àrea receptora visual del còrtex) del tàlem (estructura cerebral en la qual te pas obligatori la informació neuronal de tots els sentits, a excepció de les de l’olfacte, abans d’arribar a les seves respectives àrees receptives del còrtex cerebral). Les fibres que surten del nucli geniculat lateral arriben al lòbul occipital (àrea situada en la part posterior del còrtex on es troba l’àrea receptora cortical primària de la visió), a l’àrea 17 de Broadman (còrtex estriat o còrtex visual primària). Les funcions visuals del sistema geniculoestriat s’especialitzen en la identificació i reconeixement d’imatges.
Quiasma òptic
Juny ‘ 09
► A través del sistema tectopulvinar: Un altre grup de feixos nerviosos condueix cap al tectum (al mesencèfal). L’àrea visual del tectum connecta amb el col·licle superior de l’oliva, des d’on la projecció segueix cap al tàlem, assolint els nuclis pulvinar i lateral posterior. Finalment, les fibres s’encaminen a les àrees visuals del còrtex, a les àrees 18 i 19 de Broadman (còrtex extraestriat o còrtex visual secundari), i a l’àrea 8 del lòbul frontal (relacionada amb els moviments oculars). Les funcions visuals del sistema tectopulvinar tenen a veure amb l’orientació i la localització espacial dels objectes.
Juny ‘ 09
impressionista en el que un seguit de cercles i quadres de diversos colors, als nostres ulls ens semblen una figura humana. Llei de la similitud (llei de la semblança): els estímuls semblants tendeixen a percebre’s agrupats, com formant part d’un tot, per la seva similitud en la forma, lluminositat, matís, inclinació, mida, color, textura, orientació... Per exemple, si tenim tot un seguit de quadres i cercles ordenats en columnes (una columna de cercles, una de quadrets, una de cercles..) els agruparem per columnes. Llei de la bona continuació (llei de la bona direcció): els estímuls, quan es perceben com a units entre ells, donen lloc a línies rectes o lleugerament corbades (guarden entre si una continuïtat) es consideren pertanyents a una mateixa figura, i es perceben de manera que segueixen la trajectòria més suau. Per exemple el fil d’un telèfon en un escriptori, el qual per la part de darrera continuarà i nosaltres sabrem exactament que aquell fil que continua, d’entre tants, és el del telèfon. Llei de proximitat: el nostre cervell tendeix a agrupar els estímuls que es troben pròxims entre ells, els quals solen percebre's com formant part d’un mateix tot perceptual. Per exemple si tenim vuit columnes de quadrets però es troben tres d’elles a la mateixa distància l’una de l’altre, una d’elles a més distància i les altres quatre a més distància però a la mateixa distància entre elles, percebrem tres grups de columnes de quadrets. Llei de la destinació (llei del moviment comú): estableix que els estímuls que es desplacen en la mateixa direcció són percebuts com a components d’un mateix objecte o grup. Llei de la significació (llei de la familiaritat): un conjunt d’estímuls es percebrà com a grup o com a objecte si aquest objecte resulta familiar o significatiu als ulls de l’observador. Per exemple, en la figura en la que apareix un home tocant una trompeta, la part del fons de la figura, en la que hi apareixen alguns “objectes desconeguts” en color negre, es percebrà com el rostre d’una noia, ja que ens suposa un estímul significatiu. Llei de tancament (llei de clausura): una figura incompleta tendeix a percebre’s com a completa. Per exemple si dibuixem un cercle fent una línia discontinua percebem un cercle de totes maneres, és a dir que el nostre cervell uneix la part discontinua de les línies formant un cercle.
Percepció del color
El color és una de les característiques pròpies de l’entorn que crida més la nostra atenció i per tant una de les propietats psicològiques més característiques de la nostra experiència visual. Compleix una doble missió: facilita la detecció correcta dels objectes, ja que fa ressaltar el seu contrast; i fa més agradable el món en el qual vivim. La percepció del color és provocada per una resposta diferencial del sistema visual humà davant diferents longituds d’ona de la llum. El color que percebem està directament relacionat amb la reflectància (percentatge de llum que reflecteix una superfície), però les característiques pròpies de cada objecte influeixen de manera que cada un reflecteix i absorbeix una quantitat diferent de longitud d’ona (distància que existeix entre el començament d’una ona i el començament de la següent), depenent de la naturalesa física de cada objecte (reflexió selectiva). El color és, per tant, un fenomen psicològic subjectiu.
Teories percepció del color
Teoria tricromàtica (Tª de la visió dels colors Young-Helmholtz): defensa que la percepció del color és fruit de l’activitat de tres mecanismes receptors bàsics que responen a diferents longituds d’ona de l’espectre visual (receptors de longitud d’ona curta: color blau; R.L. ona mitjana: verd; R.L. ona llarga: vermell). Segons Helmholtz, la mesclant les tres longituds d’ona en diferents proporcions podem aconseguir qualsevol color de l’espectre visual.
Juny ‘ 09
Teoria dels processos oponents (Ewald Hering): defensa que la visió del color es produeix gràcies a l’existència de tres mecanismes neuronals, cada un dels quals respon de forma oposada davant de diferents longituds d’ona de la llum: Mecanisme vermell-verd (colors cromàtics): respon positivament a la llum vermella i negativament a la llum verda. Després de percebre un estímul de color vermell es genera una postimatge (imatge visual que es produeix durant 30-60 segons quan, després de fixar la mirada en un estímul de contrast alt, la dirigim cap a un altre lloc) de color verd i a la inversa. Les persones que no poden percebre el color vermell tampoc poden percebre el color verd. Mecanisme groc-blau (colors cromàtics): respon positivament al groc i negativament al blau. També genera postimatge i les persones que no perceben el groc tampoc perceben el blau. Mecanisme blanc-negre (colors acromàtics): respon positivament al blanc i negativament al negre. Teoria del doble procés: afirma que les dues teories anteriors son certes i que es complementen. La percepció del color ve determinada pel processament de la informació visual en dues etapes: els fotoreceptors responen amb diferents patrons davant de diferents longituds d’ona (Tª tricromàtica de la visió de Young- Helmholtz); les neurones oponents situades en les àrees visuals del còrtex cerebral integren els senyals inhibitoris i excitatoris enviats des dels fotoreceptors situats a la retina (Tª dels processos oponents de Hering).
Dèficit visió cromàtica (dels colors): la deficiència en la visió cromàtica és coneguda amb el nou de daltonisme i es refereix a la incapacitat d’algunes persones de veure alguns colors. Per a detectar aquesta deficiència una de les tècniques més utilitzada és la de les làmines d’Ishihara; però també existeix la tècnica del procediment d’igualació de colors ideada per Helmholtz, a través de la qual s’ha descobert que existeixen diversos tipus de deficiència en la visió cromàtica.
Monocromàtic: individu que només necessita una longitud d’ona per aconseguir igualar qualsevol color de l’espectre. Veuen el món en diferents tonalitats de blanc i negre perquè els seus cons no funcionen i només actuen els bastons. Les persones monocromàtiques, a part de no poder veure el color, tenen molt reduïda la seva agudesa visual i son excessivament sensibles a la llum; totes elles característiques del funcionament dels bastons i del no funcionament dels cons. És un dèficit poc comú i sol ser hereditari. Dicromàtic: individu que necessita dues longituds d’ona per igualar totes les longituds d’ona de l’espectre. No poden percebre tots els colors. Es classifiquen en tres grups: Protanopia: forma de dicromatisme vermell-verd causat per una falta del pigment en els cons sensible a longituds d’ona llarga. Les persones que el pateixen només distingeixen tons blaus i grocs. La corba de visibilitat decreix considerablement a l’extrem vermell, en el qual s’és pràcticament cec. És hereditari, a través d’un gen del cromosoma X, i per tant més probable en homes. Deuteranopia: dicromatisme en què es confonen el vermell i el verd. El deuteranop només veu dos colors primaris: les longituds d’ona llarga (verd, groc, taronja, vermell) les percep grogues, i les curtes (blau i violeta) les veu blaves. És hereditari, a través d’un gen del cromosoma X, i per tant més probable en homes. Tritanopia: tipus rar de dicromatisme en el qual es confonen els colors groc i blau. El tritanope també percep només dos colors, vermell (davant de longituds d’ona llargues) i verd o blau verdós (per a les longituds d’ona curta). Dèficit adquirit en patir alguna malaltia (glaucoma, despreniment de retina...) existeixen pocs casos de tritanopia congènita.
Juny ‘ 09
● Ombres projectades: l’ombra que projecta un objecte sobre el terra ens dóna una informació molt concreta de la distància en la qual es troba aquest objecte. ● Mida relativa: si tenim diversos objectes iguals, el que estigui situat més a prop apareix davant dels nostres ulls amb una mida més gran, mentre que el més allunyat apareixerà amb una mida més petita. Treballa en totes les distàncies. ● Mida familiar: el coneixement previ que tinguem sobre la mida d’un objecte determina, en certa mesura, la percepció de la profunditat a què es troba. ● Perspectiva atmosfèrica: percebem de forma menys nítida els objectes més llunyans, mentre els més propers a nosaltres els percebem amb gran nitidesa. Treballa en distàncies llargues. ● Perspectiva lineal: en observar dues o més línies que, tot i ser paral·leles en la realitat, són percebudes per l’observador com a convergents cap a un punt situat en l’infinit. Com més lluny és la convergència entre les línies més lluny es troba aquest punt de l’observador. ● Gradient de densitat de textura: la textura es refereix a l’estructura dels elements d’una superfície (terra, parets laterals o sostre). Aquest gradient de densitat de textura és el canvi progressiu en la mida i la densitat dels elements d’aquesta superfície. A mesura que la distància, des del punt de vista de l’observador, augmenta, la densitat de textura també ho fa, i l’objecte estaria més allunyat de nosaltres. Al contrari, a mesura que la distància disminueix, la densitat de textura també decreix, la qual cosa implica que l’objecte està situat més a prop de l’observador. Claus produïdes pel moviment: ens proporcionen informació al voltant de profunditat que s’extreu tant del moviment de l’observador, com del moviment dels objectes. ● Paral·lelisme de moviment: els objectes en moviment més propers semblen passar davant de nosaltres de forma molt ràpida, mentre els que estan situats més lluny es mouen d’una manera molt més lenta. Treballa en distàncies mitjanes. ● Eliminació i acreixement: en moure’s l’observador de forma lateral la "zona visible" dels objectes que es troben situats en diferents distàncies varia. L’eliminació vindria provocada pel moviment lateral de l’observador, que taparia o "eliminaria" l’objecte més llunyà, mentre que el creixement vindria provocat pel moviment lateral de l’observador, que descobriria o "faria créixer" la zona que es pot veure de l’objecte més llunyà.
Claus binoculars: necessiten la utilització dels dos ulls per tal que puguin ser percebudes. Convergència Disparitat binocular: diferència entre les imatges vistes des dels dos ulls (a causa de la separació que hi ha entre l’un i l’altre). Consta de dues etapes: la primera, que determina la disparitat binocular o diferencia entre la imatge percebuda per un ull i la percebuda per l’altre; i la segona, en què aquesta diferència es transforma en la percepció de la profunditat: estereòpsia. Treballa en distàncies mitjanes.
Percepció de la mida
Existeix una relació directa entre la percepció de la mida i la percepció de la profunditat. La percepció de la mida, però, sí que es tracta d’un aprenentatge de relació entre les claus de profunditat i l’experiència amb el nostre entorn.
Juny ‘ 09
Percepció del moviment
La percepció és una creació del sistema nerviós, i per tant, la percepció del moviment també ho és. El nostre sistema visual percep el moviment fins i tot en circumstàncies en les quals no existeix. Per exemple els cartells lluminosos de l’autopista que ens donen indicacions, en el quals les lletres només son punts de llum que s’encenen i s’apaguen però nosaltres veiem les lletres en moviment.
Moviment real: quan un objecte es mou físicament en qualsevol direcció dins del nostre camp visual. Il·lusió del moviment: percepció del moviment tot i no existir moviment; il·lusions del moviment creades pel nostre sistema nerviós. Moviment aparent o moviment estroboscòpic: estimulació molt ràpida de diferents parts de la retina partint de dos estímuls estàtics. Per exemple: cartells lluminosos dels cinemes, comerços... Moviment autocinètic: un estímul estàtic pot percebre’s en moviment, si s’elimina tota possibilitat de referència de l’estímul respecte a un fons. Moviment induït: el desplaçament real d’un objecte provoca la percepció de moviment d’un altre estímul, i no d’ell mateix; quan percebem un moviment en un estímul que és estàtic i fix en la realitat, i el que realment s’està movent és el fons on l’estímul estàtic està situat. Per exemple: quan estem dins un cotxe en marxa i veiem que els arbres i tot el que “ens passa” es mou; també en les pel·lícules antigues en les que superposaven un fons a una escena d’un cotxe en marxa. Postefectes del moviment: moviment en sentit contrari del moviment real de l’objecte que observem en primer lloc. Per exemple quan veiem que les rodes del cotxe del costat giren al revés; o bé les postimatges del moviment com per exemple quan observem una espiral que sembla que gira cap a l’interior, si passada una estona dirigim la vista cap a un altre lloc podrem veure com l’espiral gira cap a l’exterior.
Els nostres ulls realitzen contínuament una sèrie de moviments l’objectiu dels quals és captar tota la informació que ens interessa del nostre entorn. El punt en el qual centrem la nostra atenció i cap al qual dirigim la nostra mirada es mou i canvia cada segon i, com a conseqüència, les imatges projectades sobre la retina també ho fan. Podem distingir diferents tipus de moviments dels nostres ulls:
Moviments sacàdics: consisteixen en una sèrie de salts ràpids, bruscos i intermitents que realitzen els nostres ulls per tal de fixar la imatge d’un objecte a la fòvea, un altre dels seus objectius és evitar que es produeixi una saturació en els fotoreceptors que ens impedeixi la percepció correcta de l’entorn. Moviments de seguiment: una vegada que la imatge ha estat fixada, apareixen els moviments de seguiment, que són suaus i continus, l’objectiu dels quals és mantenir la visió foveal encara que es moguin l’observador o l’objecte que percebem. Moviments de convergència: apareixen en variar la distància entre l’observador i l’objecte observat, la seva missió és la de mantenir la imatge de l’objecte fixada a les fòvees dels dos ulls.
Constància perceptiva: Fenomen produït pel sistema visual humà que fa que la percepció de les característiques d’un estímul es mantinguin constants en el temps, encara que físicament canviïn lleugerament a causa de factors ambientals. Ens permet una estabilitat en les percepcions, si no fos per la constància perceptiva cada segon captaríem tanta quantitat d’estímuls diferents que seria impossible d’agrupar-los en objectes, la qual cosa faria de la percepció una cosa molt caòtica.
Juny ‘ 09
MÒDUL 3 PERCEPCIÓ AUDITIVA
L’audició és un procés cognitiu que possibilitat diferents funcions:
Funció de fons: estem informats constantment del que passa en el nostre entorn sense necessitat d’atendre els estímuls sonors de forma voluntària Funció d’alerta: ens permet mantenir-nos alerta i conèixer la procedència i el tipus de so Funció sociològica: dóna el sentit de fluïdesa que tenen els sons que formen el codi del llenguatge, la qual cosa ens prement comunicar-nos amb altres persones.
Descripció anatomicofuncional del sistema auditiu humà (de l’oïda al cervell)
El sistema auditiu està format per les següents estructures:
Estructures bàsiques Orella externa: és l’estructura exterior que es troba situada als dos costats del cap i actua per a la localització i canalització dels estímuls sonors, millorant la intensitat dels sons (ressonància). Està composta pel pavelló auditiu i el conducte auditiu extern. ● Pavelló auditiu o orella: estructura externa i visible de l’orella, que està formada de cartílag recobert de pell i que actua coma a pantalla de captació i amplificació dels sons. ● Conducte auditiu o canal auditiu: consisteix en un tub amb forma irregular i no rígid, d’uns 2,5 o 3 cm, que finalitza al timpà i que té la funció de registrar els sons. Orella mitjana: és una petita cavitat d’uns 2 cm^2 composta per timpà i els ossets martell, enclusa i estrep (els més petits que tenim en el cos humà), on es condueixen i amplifiquen les vibracions del timpà, per a la qual cosa és important que la pressió de l’aire dins de l’orella mitjana sigui igual a la pressió atmosfèrica, cosa que s’aconsegueix gràcies a la trompa d’Eustaqui. Orella interna: estructura molt complexa, ubicada en una cavitat de l’os temporal, en la qual destaca l’anomenat laberint ossi, que allotja les cèl·lules neuronals de l'orella i del sistema vestibular, inclou el cargol, el vestíbul i els conductes semicirculars. En aquest laberint es troba la còclea, que és l’element més valuós de l'orella interna per a la percepció auditiva. Estructuralment és un petit conducte enroscat que es troba ple de líquid. La còclea es divideix en escala del vestíbul, escala mitjana i escala del timpà, les dues separades per la partició coclear. És en l’esmentada partició coclear on podem localitzar l’òrgan de Corti (principal estructura en l’audició, situada en la partició coclear, que conté la membrana basilar, la membrana tectòria i els receptors de l’audició; potent transductor auditiu). L’òrgan de Corti es troba sobre la membrana basilar i està recobert per la membrana de Reissner. Estructures neuronals: Nervi auditiu Sistema nerviós central (SNC)
Explicació del procés de l’audició: un cop arriba l’estímul sonor als receptors, la persona “decideix sentir”, classificant entre el que li representa “soroll” i el que realment vol sentir; posteriorment es fa la transducció de l’estímul, transformant el que només és un canvi de pressió en senyals elèctrics, i finalment es processen els senyals elèctrics per tal que indiquin les qualitats de la font de so, com el to, la sonoritat, el timbre i la localització.
Juny ‘ 09
Detall del procés auditiu en l’estructura bàsica del sistema auditiu:
A l’orella externa les ones sonores recollides es reflecteixen al pavelló auditiu i recorren el conducte auditiu des del seu extrem fins a assolir la membrana timpànica; al seu torn, les ones interactuen amb aquelles ones que entren en aquest canal auditiu, la qual cosa provoca una millora de la freqüència (nombre de vegades per segon que es repeteix l’ona, que es mesura en hertzs Hz) dels sons fins que arriba a l’orella mitjana amb una intensitat més gran; quan es produeix l’arribada de les ones sonores al final del canal auditiu, es troben amb la membrana timpànica o timpà, ja a l’orella mitjana, al timpà els canvis de pressió provocats per les ones sonores es transformen en una vibració mecànica, la qual cosa fa que es transmetin a través de les estructures de l’orella mitjana; es transmeten les vibracions mecàniques a la finestra oval, i a partir d’aquí s’endinsen a la part interior de l'orella, on la vibració de la finestra oval fa que es desplaci a través del líquid de la còclea, la qual cosa genera una diferència de pressió a la membrana basilar que fa que les cèl·lules ciliades que hi ha a la còclea detectin aquests canvis de pressió i generin una caiguda de potencial, de manera que transformen el senyal mecànic en un senyal electroquímic o nerviós. De manera general, la còclea es comporta com un analitzador de freqüències. Diferents freqüències activen diferents poblacions de cèl·lules ciliades. Les freqüències més altes exciten les cèl·lules ciliades de la zona basal de la còclea, i les freqüències més baixes exciten les de la zona apical. Aquesta especialització es coneix com a organització tonotòpica.
Detall del procés auditiu en l’estructura neuronal del sistema auditiu:
A partir d’aquest moment s’inicia un procés neuronal en què l’estímul viatja a través de les fibres nervioses auditives associades al nervi vestibulococlear o VIII parell cranial. En el tronc encefàlic trobem dos centres de relleu en la ruta auditiva procedent de la còclea: el nucli de la còclea i l’oliva superior. En primer lloc, el nervi vestibulococlear arriba al nucli vestibulococlear (especialista en l’anàlisi de les freqüències dels sons), que és on la ruta auditiva es bifurca. Una via, des de la part dorsal, es dirigeix al col·licle inferior, en el mesencèfal, i l’altra, des de la
Martell Enclusa Estrep
Pavelló auditiu o orella
Conducte auditiu o canal auditiu
Membrana timpànica o timpà
