¡Descarga Resum PRIMERA RESTAURACIÓ y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
0. DE L’ANTIC RÈGIM A LA RESTAURACIÓ MONÀRQUICA
0.1 CRONOLOGIA DE L’ANTIC RÈGIM FINS ISABEL II
De l’antic règim al moment actual (món occidental) Antic Règim (anterior al s. XVIII) Súbdits Absolutisme Règim demogràfic antic (alta nat- alta mort) Règim feudal Societat estamental 2 a^ meitat s. XVIII/ 1a^ meitat s. XIX Revolució Francesa Revolució Industrial Revolució Americana Moment actual (s. XX- XXI) Ciutadans Divisió de poders (legislatiu-executiu-judicial) Règim demogràfic modern (baixa nat- baixa mort) Liberalisme polític (llibertat, justícia, igualtat...) Capitalisme Societat de classes (alta- mitja-baixa) 0.2 EL SEXENNI REVOLUCIONARI O DEMOCRÀTIC Entenem com a Sexenni democràtic o revolucionari el període entre 1868 i 1874 en que després d’enderrocar la reina Isabel II s’intenta implantar a Espanya un sistema plenament democràtic , que va patir una gran inestabilitat, va passar per diversos intents d’organització de l’estat i va finir finalment en un cop d’estat que restaurà la monarquia dels Borbons, en la persona d’Alfons XII, fill d’Isabel II. Causes: Les hem de trobar sobretot en el descrèdit de la monarquia i la crisi econòmica i financera.
- Descrèdit de la monarquia i la persona d’Isabel II, per la reina, amb el seu recolzament als moderats i a les formes més autoritàries de govern, la seva vida personal i l'allunyament dels problemes del país.
- Insatisfacció dels liberals progressistes, que es veien apartats del poder, ja que la reina sempre que podia donava el poder als moderats. Desig d’una democratització del país entre diversos sectors populars o de les classes mitges urbanes.
- Crisi econòmica, en tres àmbits: a) Agrícola, amb una crisi de subsistències al final del regnat d’Isabel II. b) Industrial, amb la manca de cotó per la Guerra de Secessió americana. c) Financera, amb l’enfonsament de les inversions fetes en el ferrocarril. El 1866, els progressistes (Prim), la Unió Liberal (Serrano), els demòcrates i els republicans signen o s'afegeixen (Bèlgica), comprometent-se a enderrocar la monarquia i democratitzar el país. Monarquia d'Amadeu I (Amadeu de Savoia) (1871-1873) El nou rei no tan sols no gaudí del suport popular; molts el veien com un rei estranger. En el dos anys del seu regnat, esclataren diverses revoltes: el 1972, la III Guerra Carlina; avalots en favor de la república a Catalunya i Andalusia, que demanaven no tan sols la república, sino l'abolició de les quintes i els consums; suportà també l'hostilitat dels partidaris d'una restauració borbònica. Alhora, continuà l'alçament independentista a Cuba. Davant la situació, Amadeu I va presentar la seva renúncia al tron l'11 de febrer de 1873. Davant la situació, les Corts proclamaren la República, en la que molts pocs creien.
Cop d'estat de Pavia i república dictatorial de Serrano El 3 de gener de 1874, mentre es procedia a l'elecció d'un nou president, Manuel Pavía, capità general de Madrid, entrà a les Corts amb un destacament i les va dissoldre per la força. Darrera aquest cop d'estat, hi havia els interessos de les classes més conservadores, que desitjaven un retorn a l'ordre. Francisco Serrano fou proclamat president de la República i del govern, va suspendre la constitució de 1869, va prohibir les activitats de la Internacional obrera i va limitar el dret d'associació. Mentre, es preparava el retorn dels Borbons al tron espanyol, de la mà d'Antonio Cánovas del Castillo. Isabel II, conscient de la seva impopularitat, havia abdicat de la corona en favor del seu fill Alfons, de divuit anys. Alfons de Borbó signà el desembre de 1874 el “Manifest de Sandhurst”, proclamant la seva intenció de ser un rei liberal. El 29 de desembre, el general Martínez Campos proclamà a Sagunt Alfons de Borbó com a rei d'Espanya, posant fi al sexenni democràtic i iniciant la Restauració. Conclusions: L’establiment d’un sistema democràtic a Espanya similar als que hi havia a Europa, entre 1868 i 1974 va fracassar i això es va deure a diversos factors: a) La falta de suport, tant per part de la burgesia i la noblesa terratinent, que preferien un règim més autoritari, com d’amplis sectors de la classe obrera, a qui va decebre la falta de política social dels diversos governs i que va preferir altres opcions, com el socialisme i l’anarquisme, i fins i tot arribant a la insurrecció armada, com en el cas del cantonalisme. b) Els diversos i greus problemes que varen sorgir, com el cantonalisme, o es varen agreujar, com la revolta cubana i el carlisme. c) El greu problema econòmic, heretat del període anterior, que va impedir les reformes en profunditat. d) La tendència de l’exèrcit a intervenir per fer variar la política dels diversos governs, fet habitual a la història de l’Espanya contemporània.
1. LA PRIMERA RESTAURACIÓ (1875-1902) La 1a restauració acaba al 1902 perquè comença a governar el fill d’Alfons XII, Alfons XIII (1885), va començar a governar amb 17 anys. La primera restauració és d’Alfons XII i la seva vídua perquè Alfons XII va morir al 1885. 1.1 Les bases del sistema de la restauració a. Canovisme Antonio Canovas del Castillo. Li deien el monstruo per la capacitat d’orador que tenia. Era culte. Estava molt preparat per ser polític. Sabia que calia estabilitat. Estava relacionat amb el civisme. Va apartar els militars de la política. Era liberal conservador. b. Pacificació Canovas va voler pacificar els 2 conflictes armats que hi havia. 1r conflicte : la 3a guerra carlina. Al 1830 Ferran VII va tenir dues filles per tant, no podien governar. Li tocaria a Carles (el germà) ser rei però com Ferran no volia va fer una llei on les dones podien governar anomenada Pragmàtica Sanció. Quan Ferran va morir, Isabel II va regnar. Carles es va enfadar i al 1833 hi va haver la primera guerra carlina. Tropes isabelines contra tropes carlines. Tiet contra neboda. Aquesta batalla es va iniciar al 1835 i va acabar al 1839 amb la derrota de les tropes carlines. La segona batalla va durar des del 1843 fins al 1845. També van perdre els carlins.
1.2 ALFONS XII I LA REGÈNCIA DE Ma^ CRISTINA. Alfons XII va morir al 1885. Alfons XII era el primer rei espanyol que va formar-se a l’estranger (la seva mare Isabel II va haver de marxar). Era molt mujeriego i molt culte. Es va casar ràpidament amb la seva cosina per la necessitat de tenir dina per regnar. Es va morir la seva dona. Ell estava enamorat però s’havia de tornar a casar. Es va tornar a casar amb Ma Cristina d’Àustria (amb ella va tenir Alfons XIII). Estava molt al costat del canovisme. Alfons XII mor de còlera al 1885 perquè part de la seva feina era visitar els malalts de còlera. Ma Cristina té dues filles quan Alfons XII mor, però està embarassada. El poder passa a Ma Cristina d’Àustria com a regent. Neix un nen: Alfons XIII. El poble no confiava gaire en aquesta reina però se’l va guanyar i la van anomenar Doña Virtudes. El bipartidisme va seguir. Va ser regenta fins al 1902 i delega en el seu fill Alfons XII (en aquell moment Alfons XII tenia disset anys). Ma^ Cristina va morir al 1929. 1.3. LES OPOSICIONS AL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ Els partits no dinàstics eren els que no participaven en el torn i per tant no arribaren mai a participar en el poder. La seva importància començà a incrementar a partir de 1890, quan s’aprovà el sufragi universal, ja que tenien més possibilitats d'obtenir diputats. A partir d’aquest any comencen a crear-se petits focus d’oposició, zones on els partits d'oposició no dinàstica obtenien els seus diputats. Obtenir alguns diputats era prou complicat. A més del caciquisme (el control de l'electorat rural pels cacics), aquests partits havien de superar el greu problema que representava el sistema electoral: els diputats s’escollien a raó d’un per cada districte de 50.000 habitants, de manera que calia tenir la majoria en un districte per obtenir un diputat. Els principals partits no dinàstics eren: a) Els republicans : El moviment republicà del sexenni es va dividir en 2 grups:
- Els possibilistes que s’integraren en el partit liberal
- Partit Republicà Progressista. El lider era Ruiz Zorrilla, que intentà arribar al poder per la via del pronunciament entre 1875-1886 però fracassà i es dissolgueren. A partir d'aquest moment els republicans es trobaven dividits en diferents partits, que no s'unificarien fins 1903 en la Unió Republicana (liderada per Salmerón, Lerroux i Blasco Ibáñez), que va obtenir molt bons resultats a Madrid, Barcelona i València. S'escindí de nou cap a 1908, sorgint el Partit Republicà Radical de Lerroux i el Partit d'Unió Republicana Autonomista de Blasco Ibáñez. Els dos compartien la mateixa ideologia anticlerical i populista, que triomfava entre els obrers. Els nous partits republicans eren partits “de masses”: comptaven amb una militància nombrosa, activa i ben organitzada, imprescindible per a organitzar campanyes i guanyar eleccions. Cada partit hauria de disposar d’un periòdic que servia per difondre la seva ideologia entre militants i simpatitzants - “El pueblo” era el diari de Blasco Ibañez, o “El Socialista” el del PSOE). Quan disposaven d’una militància suficient en una localitat o un barri, fundaven un “casino” que servia de lloc de reunió i d’oci, on s’organitzaven actes polítics, manifestacions, etc. b) Els socialistes : El moviment obrer estava disgregat i era majoritàriament anarquista, però anaren apareixent petits nuclis socialistes a les zones industrials i mineres i a les principals ciutats. El socialisme espanyol i europeu seguia les doctrines de Karl Marx, basades en la idea de que a mesura que el capitalisme s'implantara, les diferencies entre una minoria rica (burgesa) i una majoria obrera es farien més i més grans fins acabar per provocar una revolució que donaria pas al
comunisme. A diferència dels anarquistes, els socialistes o socialdemòcrates, però, optaren per no “accelerar” el procés cap a la revolució. Preferiren adaptar-se al sistema fundant partits i sindicats que lluitaren des de dins del sistema, per millorar la situació de la classe obrera. El principal líder del socialisme espanyol, Pablo Iglesias, fundà al 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El mateix grup de socialistes madrilenys aprofitaren l'aprovació pel Partit Liberal de la llei d'associacions de 1887 per fundar, al 1888, la UGT (Unió General de Treballadors), el sindicat socialista. En la dècada de 1890 el PSOE i la UGT anaren estenent- se des de Madrid a Astúries - zones mineres-, Biscaia - on es desenvolupava la siderúrgia- i Catalunya. En aquests anys comencen a popularitzar la celebració del 1r de Maig - dia del treball, es solien fer manifestacions-, impulsen la demanda de la jornada laboral de 8 hores - 8 hores de treball, 8 de descans, 8 d'oci- i organitzen les primeres vagues. Aliats amb els anarquistes aconseguiren rebaixar la jornada laboral a 9-10 hores i amb l'ajuda dels republicans, aconseguiren que el Partit Liberal implanti lleis de caràcter social en el context de la crisi del 98. La llei d'Accidents de Treball de 1900, 7 reconeixia la responsabilitat empresarial en els accidents de treball. Un altra llei de l'any 1900 prohibia el treball de menors de 10 anys i obligava al patró a deixar dos hores lliures als menors de 14 per anar a escola. c) Nacionalisme català : A mitjans segle XIX començà el procés de regeneració cultural i de recuperació del català com a llengua escrita/culta per part de la burgesia catalana. En aquesta època la regeneració cultural es basava en una recuperació de les “velles glòries del passat”, recordant l'època gloriosa de la Corona d'Aragó. A més, conflictes de tipus econòmic - contra el lliurecanvisme- ajudaren a reforçar el sentiment nacional. Fins la dècada de 1890 el nacionalisme català era un moviment estrictament cultural, sense una plasmació política pròpia - a la Catalunya rural guanyaven els partits dinàstics. Al 1892, la redacció de les Bases de Manresa, serví per transformar el moviment cultural en polític. Aquestes reclamaven la recuperació de part dels furs de Catalunya, que servirien de base per dotar a Catalunya d'una autonomia econòmica i política - amb corts i govern propi- i reconeixien l'oficialitat del català. Al 1901 el malestar causat per la crisi del 98 quallà en la formació de la Lliga Regionalista, partit nacionalista conservador liderat per Cambó i Prat de la Riba. Va triomfar ràpidament, substituint als partits dinàstics en la major part dels districtes catalans rurals fins al 1923. Es tractava d'un partit més bé regionalista: defensava els interessos de Catalunya i un cert nacionalisme però sense ser massa reivindicatiu. La major demostració de força dels nacionalistes es va produir en 1906 amb els “fets del Cu-cut”. La revista satírica/catalanista Cu-cut va fer un acudit sobre l'escassa capacitat de l'exèrcit que provocà l'assalt d'un grup de militars a la redacció de la revista. El govern conservador optà per donar-li la raó als militars, aprovant la Llei de jurisdiccions: qualsevol ofensa a l'exèrcit o la bandera seria jutjada per jutges militars. Els partits catalans reaccionaren contra el govern creant una gran coalició electoral “Solidaritat Catalana” que agrupà a tots els partits catalans - Lliga Regionalista, Carlins i Republicans Federals, entre altres- amb l'excepció dels dinàstics i els Republicans Radicals de Lerroux. Solidaritat Catalana obtingué 41 diputats de 44 al 1907 i es dissolgué poc després. Al 1913, el govern liberal d'Eduardo Dato va permetre la creació de la 8 Mancomunitat de Catalunya. Les quatre diputacions catalanes, junt als ajuntaments, començaren a d'impulsar la llengua i la cultura catalanes. Encara que la mancomunitat no disposava de capacitat per fer lleis ni cobrar impostos, era un precedent de tipus autonomista i, per això, va ser prohibida per Primo de Rivera. d) Nacionalisme basc : El nacionalisme basc modern va sorgir en la dècada de 1880 a partir dels contactes dels seus promotors amb el catalanisme, que els va animar a evolucionar cap a un nacionalisme més
anarquista italià va assassinar a Canovas. Aquesta fase “terrorista” de l'anarquisme espanyol, encara s'allargaria a la dècada de 1900-1910 i va provocar que el moviment anarquista fora durament perseguit. Malgrat les persecucions, l'anarquisme continuà sent la ideologia preferida pels obrers catalans i els camperols andalusos, per davant del socialisme i tindria un èxit impressionant a partir de 1909, ja que la majoria dels anarquistes es centraren en el treball als naixents sindicats - anarcosindicalisme. 1.4. LA GUERRA DE CUBA I FILIPINES Els cubans només podien comprar productes espanyols, que eren més cars i d’inferior qualitat. Antonio Maura era ministre i va fer una reforma a l’Estatut colonial, finalment no va ser aprovat, l’any següent va haver de dimitir. Al 1892 José Martí va fundar el Partido Revolucionario de Cuba. Cuba tenia una important producció de sucre, però la seva situació social i econòmica no eren bones. Al 1895 Espanya no va voler fer un projecte d’autonomia per Cuba, des d’aquest moment comença la guerra. Els líders de la guerra són: José Martí, Antonio Maceo i Máximo Gómez. Espanya va tenir un doble conflicte, Filipines i Cuba. Al 1896 comença la guerra de Filipines. El govern espanyol va enviar el general Weyler a Cuba, aquest va ser el relleu de Martínez Campos. El general Weyler va emprar mètodes més contundents, va ser-hi des del 1896 fins l’octubre de 1897. Durant la guerra Estats Units va fer un campanya de desprestigi cap a Espanya. Weyler va presentar un pla per envair Estats Units. Al gener de 1898 Estats Units va enviar un vaixell a Cuba per tenir bones relacions amb Espanya. El 15 de febrer va esclatar el vaixell americà. Segons els espanyols va ser un accident fortuït. Els americans donaven a aquest fet un motiu per la guerra. Finalment Estats Units declara la guerra a Espanya. Quan van acabar les guerres de Cuba i Filipines, Espanya i Estats Units van signar la Pau de París. Espanya va perdre Filipines, Puerto Rico i l’illa de Guan, però els americans només van pagar per Filipines i Cuba. Cuba va passar a ser una república “independent” sota la tutela dels Estats Units. En aquest moment Espanya encara conservava les illes Marianes, Carolines i Palaos, però aquestes finalment van ser comprades per països com Alemanya. A Catalunya estaven a favor de la guerra per mantenir Cuba els industrials, comercials i els funcionaris; per contra les classes populars, els federals, els catalanistes no volien aquesta guerra. Les conseqüències del 98 Va haver-hi moltes morts i a més molts van quedar afectats per malalties tropicals. La guerra va comportar un període d’expansió econòmica, gràcies a la repatriació de capitals. Els indians va introduir capital, malgrat tot l’Hisenda pública tenia dèficit públic. El règim polític de la Restauració va sobreviure a la guerra, però a la llarga es van notar les conseqüències, com per exemple del 1900 fins al 1923 va haver-hi inestabilitat política amb canvis freqüents, els partits dinàstics tindrien menys força. Al 1901 es va formar la Lliga Regionalista, el catalanisme va en augment. Pel que fa a les conseqüències morals, la pèrdua de les illes va ser un gran cop moral per al patriotisme espanyol. Els militars van canviar d’actitud, van prendre postures més autoritàries. El regeneracionisme volia modernitzar Espanya, acabar amb la corrupció i modernitzar l’Estat. També es volia minvar l’analfabetisme i que hi hagués un mínim de benestar, que no hi hagués fam. El ministre Villaverde va fer una reforma fiscal per acabar amb l'endeutament de l’Hisenda pública. Els comerciants catalans es van negar a pagar els impostos, aquest fet s’anomena “Tancament de Caixes”, però finalment al cap d’un temps tornaren a pagar. Els burgesos trenquen amb els partits dinàstics i es decanten cap al catalanisme, al 1901 es crea la Lliga Regionalista. 1.5. TRANSFORMACIONS SOCIALS
a. Evolució demogràfica El creixement demogràfic. La població espanyola va créixer considerablement al llarg del segle XIX, però en unes proporcions menors que en d’altres països europeus. Així, entre 1787 i 1900, Espanya va passar de tenir poc més d’onze milions d’habitants a superar els divuit milions, un augment superior al 60%. No obstant això, la mortalitat es va mantenir lleugerament més elevada a Espanya que a d’altres Estats europeus, fet que explica que el creixement demogràfic espanyol fos més baix que en d’altres països del seu entorn. Aquest increment va produir-se gràcies a una lleugera disminució de la mortalitat i el manteniment d’una elevada taxa de natalitat. El descens de la mortalitat va produir-se com a conseqüència de l’augment de la producció agrària i de la millora de la dieta alimentària, amb la qual cosa la població es va tornar menys vulnerable a les malalties. Com a conseqüència, les grans epidèmies que durant l’Antic Règim havien delmat la població van anar desapareixent de mica en mica. La mortalitat infantil va disminuir notablement i l’esperança de vida va augmentar de manera progressiva. També hi van contribuir unes millors condicions higièniques i els avenços mèdics. b. Estructura social Classe alta: ➢ Noblesa:
- Adquireixen títols nobiliaris.
- “Los grandes de España”: famílies amb títols nobiliaris
- Ha anat a menys. ➢ Alta burgesia industrial:
- Amos de les fàbriques
- Grans inversors ➢ Alta burgesia terratinent:
- Propietaris de terres
- “Los señoritos” Classe mitjana: ➢ Burgesia urbana:
- Persones amb la seva feina que solen tenir el pis a sore.
- Treballen ➢ Arrendataris
- Pagesos que lloguen a altres terres perquè ells les puguin treballar. ➢ Professionals liberals
- Advocats, metges, mestres...
- Van dirigir les mobilitzacions obreres Classe baixa: ➢ Serveis domèstics
- Minyona, dida, cuinera... ➢ Proletariat rural
- Gent que treballa al camp
- Jornaleros
- Braceros
- Vandalisme c. Moviments obrers ( al punt 1.3)
