Resum Selectivitat Catala, Resúmenes de Catalán

¡Descarga Resum Selectivitat Catala y más Resúmenes en PDF de Catalán solo en Docsity!

LLENGUA I LITERATURALLENGUA I LITERATURA

CATALANA CATALANA

DOSSIER PAU 2025

ESTRUCTURA DE L’EXAMEN

COMPRENSIÓ LECTORA [2 punts]

Apartat dividit en quatre preguntes (a partir d’un text de caràcter no literari):

● Preguntes V/F del text [0,5 punts]

● Mots del text que poden funcionar com a sinònims [0,5 punts]

● Cercar els antecedents/referents d’un PN feble/relatiu… [0,5 punts]

● Pregunta oberta sobre el text (50 paraules) [0,5 punts]

ESTUDI DEL FET LITERARI [2 punts]

Apartat dividit en dos blocs:

● 1r bloc [1 punt]: a partir d’un text literari (poesia, prosa o teatre ), s'hi inclouen preguntes

relacionades amb la comprensió del text i amb la localització de determinats elements

lingüístics o figures retòriques. (Quin és el tema principal, assenyaleu una fig.

retòrica/comparacions superlatives, que vol dir l’expressió…?)

● 2n bloc [1 punt]: de quatre qüestions plantejades sols cal respondre’n dues sobre els

següents continguts (opcionalitat): Gèneres (novel·la, narració breu, teatre, poesia, assaig),

temes (amor, amistat, mort, viatge, etc.), tòpics literaris…

REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA [3 punts]

Apartat dividit en 2 blocs:

● 1r bloc [1 punt]: Indicar l’anàlisi correcta dels pronoms, les oracions o els sintagmes

subratllats.

● 2n bloc [2 punts]: Respondre 4 de les 6 qüestions que es plantegen.

• Doblets lingüístics [0,5 punts]
• Forma verbal correcta del verb [0,5 punts]
• Subratllar en el text les grafies que corresponen al so X [0,5 punts]
• Derivats dels substantius [0,5 punts]
• Assenyalar els 5 errors que apareixen en el text següent [0,5 punts]
• Identificar a quina de les varietats dialectals del català pertany [0,2 variant + 0,3 trets]

EXPRESSIÓ ESCRITA [3 punts]

Apartat dividit en 2 blocs:

● 1r bloc [1 punt]: reescriptura d’un text canviant-hi els temps verbals, de conversió d’un text

d’estil directe a indirecte o a la inversa, o de compleció d’un text breu.

● 2n bloc [2 punts]: escriure un comentari personal, adequat, de caràcter formal, ben

estructurat i argumentat sobre algun tema que pugui suggerir la lectura del text de la primera

part de l'examen.

ESTUDI DEL FET LITERARI

1. LA MÈTRICA DE LA POESIA

1.1. El mesurament dels versos

● Es compten les síl·labes d’un vers fins a l’última tònica.

● S’ha de tenir en compte pel còmput de les síl·labes els contactes vocàlics :

● Diftong : dues vocals en contacte formen una única síl·laba → io de, au ra, aq üí fer…

● Hiat: dues síl·labes contigües formen part de 2 síl·labes diferents → bibl io teca, t ea tre…

● Sinalefa: fusió en una sola síl·laba de dues vocals en contacte situades l’una a la fi d’un mot i

l’altra al començament del mot següent → h i h a (una síl·laba) sol un camí.

● Elisió: supressió d’una vocal en contacte d’una vocal semblant situada l’una a la fi d’un mot i

l’altra al començament del mot següent → qu e e ra (dues síl·labes).

● Fenòmens de contacte fonètic :

● Sinèresi : pronunciació d’un hiat com un diftong per mantenir la regularitat rítmica.

● Dièresi: transformació d’un diftong en un hiat.

Segons el nombre de síl·labes d’un vers aquest rep una denominació:

Versos d’art menor Versos d’art major

nombre de

síl·labes

denominació

del vers

nombre de

síl·labes

denominació

del vers

3 trisíl·lab 9 enneasíl·lab

4 tetrasíl·lab 10

decasíl·lab

• Clàssic català (4+6)
• Èpic/francès (6+4)

5 pentasíl·lab 11 hendecasíl·lab

6 hexasíl·lab 12

(6+6) amb cesura

alexandrí o

7 heptasíl·lab^ dodecasíl·lab

8 octosíl·lab

1.2. La rima

Els versos poden rimar de dues maneres :

● Rima consonant : és la coincidència del so de les vocals i les consonants a partir de l’última

síl·laba de dos versos propers.

● Rima assonant: és la coincidència únicament del so de les vocals a partir de l’última

síl·laba de dos versos propers.

● Sense rima : no hi ha cap coincidència de sons a partir de l’última síl·laba tònica.

De cada vers : segons com sigui l’última síl·laba tònica d’un vers:

● Masculina o aguda : si acaba en paraula aguda.

● Femenina o plana : si acaba en paraula plana.

● Esdrúixola : si acaba en paraula esdrúixola. Són molt poc freqüents.

TÒPICS LITERARIS

Amor post mortem Amor més enllà de la mort S’assevera que l'amor que se sent és tan potent que ha de sobreviure fins i tot la mort física de l'amant, de l'estimat o de tots dos. Aurea mediocritas Daurat punt mig Daurat punt mig, elogi de la vida sense excessos, amb només el necessari. És, en part, una lloança a la vida quotidiana. Tots los extrems són mals, com és riquesa I pobretat en son extrem cascuna. (Pere Serafí) Beatus ille Feliç aquell Inici d’un poema d’Horaci que exalça la vida en contacte amb la natura, lluny dels negocis, de la guerra, de les preocupacions. Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada, un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel, i fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures, i, en repòs entranyable, una muller fidel. No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades, ni embolics familiars en partir-se els diners, cultivar les flors noves i, al vespre, dir el Rosari. Feliç aquell que espera tan dolçament la mort. (Christophe Plantin) Carpe Diem Aprofita el moment, agafa’l És una invitació a gaudir el present, perquè res ens assegura un demà. Deixa’t besar i si et quedava enyor. Besa de nou, que la vida és comptada. (Joan Salvat-Papasseit) Contemptus mundi Menyspreu del món Menyspreu del món, de la vida mundana. El món i la vida terrenal que no són una altra cosa que una vall de llàgrimes i dolor. que, en este mundo traidor, aun primero que muramos las perdemos. (Copla VII, Jorge Manrique) Descriptio pullae La descripció de la noia habitualment estereotipada amb els costums de l’època. “Car [Tirant] estava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplendien com si fossin madeixes d’or; més esta admirat dels ulls, que parien dues esteles redones relluints com a pedres precioses; lo seu nas era prim i afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara, que era d’extrema blancor de roses ab lliris mesclada; los llavis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e espesses que parien de crestall.” (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc) Donna angelicata Dona de naturalesa angèlica Dona d'extraordinàries qualitats espirituals, intermediària entre l'enamorat i Déu. Es tracta d'una relació amorosa desproveïda de qualsevol indici de sensualitat. Per ço passa Beatriu al davant nostre dolça i humil, ornada de virtuts, i els ulls no gosen esguardar el seu rostre, i els llavis resten de temença muts. Passa Beatriu de claredat vestida, deixant com rastre un divinal perfum. La flaire de son pas no s’ha esvaïda; i sis centúries no han esvaït sa llum. (Guillem-August Tell i Lafont)

Locus amoenus Lloc agradable o idíl·lic Model de paisatge establert pel poeta llatí Virgili: un prat assolellat, creuat per un riu d’aigües clares. Cant lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les fonts e los prats e que en los arbres foren aucells de diverses linatges qui cantaven molt douçament, e sots los arbres hi havia cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills e moltes d’altres bísties qui eren molt plasents a veer, e que los arbres eren molt carregats de flors e de fruits de diverses maneres d’on eixia molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en ço que veia e oia e odorava. (Ramon Llull) Homo viator L’home viatger La vida vista com un viatge sense retorn que aporta saviesa. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, Ple d’aventures, ple de coneixences. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí. (Konstantindos Kavafis) Memento mori Recorda que moriràs, caràcter alliçonador de la mort perquè ens recorda la fragilitat de l’ésser humà. No em raca, Senyor, la vida, perquè l’espero millor: on és per estimular-me la memòria de la mort? No em dol l’aplauso, les glòries, la pompa ni l’esplendor; perquè en fum esta vil flama a últimament se resol. (Francesc Vicent Garcia) Omnia mors aequat La mort igualitària, que no fa distincions socials, és igual per a tots. “Heus-los aquí: el cèsar conqueridor de terres, El lictor amb el feix que el dignifica, El cònsol togat, el soldat sorrut, l’esclau africà. Tots dormen per igual Sota aquest son distant i imprevisible Amb què l’agulla del temps ens traspassa.” (Francesc Parcerisas) Quotidie morimur Cada dia morim; la vida no és cap altra cosa que un camí cap a la mort. “La vida sencera de l’home no és altra cosa que un camí cap a la mort.” (Sèneca.) Somnium, imago mortis El somni, imatge de la mort Caràcter de mort semblant que ofereix el cos humà en actitud de repòs, quan l'home dorm.

RECURSOS LITERARIS

Al·legoria Metàfora continuada. Successió d’imatges que expressen de manera simultània un sentit directe i un altre de figurat. La Mort ve a passejar-se cada nit pel meu carrer, com un festejador, i fa una serenata més fina que el sentit: flautes d’angoixa i violins de por. Sento la seva passa que em glaça: (Josep Carner) Al·literació Repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntic en un mateix fragment. S’utilitza per qüestions estètiques o per donar suport al contingut semàntic. «A p eu, i a p oc a p oc, anem p ujant.» (Gabriel Ferrater) «Com fe ix de canyes cru ix en trin x ades ses arrels.» (Jacint Verdaguer) Anadiplosi Repetició d’una o diverses paraules al final d’un vers i al començament del següent. Comencen a dir-los mofes , Mofes els hi van tornant... (Francesc Fontanella) Anàfora Repetició d’una mateixa paraula o estructura sintàctica a l’inici de diferents versos successius. «Vinyes verdes del coster sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner, vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster.» (Josep Maria de Sagarra) Anagrama Reordenació dels sons d’una paraula per formar-ne una altra. Avida Dollars - Salvador Dalí. Antítesi Unió de dues paraules, conceptes o expressions de sentit contrari en una mateixa frase. «i en desert sense estany O en tuc de neu .» (J.V. Foix) Aposició Juxtaposició d’una o més paraules a una altra o unes altres, de manera que la segona exerceixi una funció explicativa. «Per què la gent – rosec mesquí –» (Clementina Arderiu) Apòstrofe Interpel·lació que es fa directament i de manera intensa a algú altre, que pot ser un personatge absent o present, un element personificat, un concepte abstracte/imaginari i, fins i tot, el lector. «No em preguntis, amor , per què t’estimo.» (Rosa Leveroni) « Abril , no et torbis! Pren volada.» (Josep Carner) Asíndeton Supressió/omissió de les conjuncions, accelerant el ritme de la frase. «Aquesta meva pobra , bruta , trista , dissortada pàtria» (Salvador Espriu) Comparació/ símil Establiment d’una relació de semblança entre dos fets, objectes... de manera que el 2n (terme imaginat, B) faci més entenedor el 1r (terme real, A) amb un nexe entre els dos termes (com, com si, més… que, assemblar-se a). «Tota la meva vida es lliga a tu (A) com en la nit les flames a la fosca. (B)» (Bartomeu Rosselló-Pòrcel) «El riure és com la claror del dia el plorar com l’obscuritat de la nit. » (Anselm Turmeda)

El·lipsi Supressió d’un mot o expressió cabdal a la frase, que s'han de sobreentendre pel context. (habitualment el verb). La lògica dels anys és el meu seny. L'abstracta llum dels murs, la meva ètica. (Joan Margarit) Encavallament / encavalcament Ruptura brusca al final de vers que implica el trencament d’una estructura sintàctica. «I les herbes es cremen a turons de cacera , entre somnis de setembre.» (Bartomeu Rosselló-Pòrcel) Enumeració Sèrie d’idees referides a un mateix assumpte. «I heus aquí el que m’espera: Unes places lluentes de claro. i unes tanques amb flors i la noia que porta la llet .» (Joan Salvat-Papasseit) Epanadiplosi Repetició d’una mateixa paraula al principi i al final d’un vers. Creix la seva fúria, i la tempesta creix. (Pere Gimferrer) Epítet Adjectiu que reforça una qualitat ja pròpia en el nom que acompanya. «La veig en fosca nit i en lluna clara » (Tomàs Aguiló) Epífora Repetició d’una mateixa paraula al final de dos o més versos. Tot torna; i és més trist , Com si fos cridat a judici. Tan covard que és el cor Dins la presó del seu desfici, I tu, fantasma trist , Sotges que s’adormissi Ton jutge, el cor! (Carles Riba) Hipèrbaton Alteració de l’ordre gramatical d’una oració. «Verdegen encara aquells camps .» (Bartomeu Rosselló-Pòrcel) Hipèrbole Exageració per intensificar allò que es vol dir deformant la realitat. «Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? En altre temps d'alegres Hespèrides fou hort;» (Jacint Verdaguer) Interrogació retòrica Pregunta emfàtica que no espera resposta. «Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? » (Josep Carner) Metàfora Caracterització d’un element (terme real A ) a partir d’un altre, (imaginari B ), amb què guarda alguna relació d’analogia. «I és camí incert ( B ) cada camí n’és cada vida ( A )» (Josep Carner) Metonímia Designació d’una cosa per mitjà d’una altra amb què guarda una relació de causa-efecte, continent-contingut, origen-producte, autor-obra, material-objecte, el tot per la part o la part pel tot, etc. Inclou la sinècdoque. «He comprat un picasso » (Un quadre de Picasso) «Es va comprar un renault » (El cotxe)

GÈNERES LITERARIS

Narratiu ● Explica fets (reals o ficticis) a través d’un narrador i uns personatges. ● Pot ser en vers o en prosa. ● Elements comuns de les obres narratives: ❖ Veu del narrador: és la veu que ens conta la història. El narrador pot ser un dels personatges de la història (narrador intern) o un ésser que no intervé en la història (narrador extern). ❖ Personatges: éssers creats per l’autor que protagonitzen els fets narrats. El personatge principal és el protagonista i, si hi ha un personatge que s’enfronta al protagonista, s’anomena antagonista. ❖ L’argument/trama: és el conjunt d’esdeveniments o fets que es narren (constitueix l’esquelet de la història). ❖ Temes: són els assumptes generals que apareixen tractats en l’argument de l’obra. Són temes freqüents els conflictes familiars, l’amistat, l’enamorament i l’amor, la injustícia, les desigualtats socials, la marginació, el viatge, etc. ❖ Ambientació: descripció de tot allò que ens permet situar els fets narrats en un lloc determinat (un espai tancat, una gran ciutat, un desert, un altre planeta…) i en una època determinada (la nostra època, l’època medieval, el futur…). ❖ Estructura: És el conjunt de parts en què es pot dividir l’obra. Tradicionalment consta de tres parts :

1. Plantejament: 1a part de la narració en què se’ns presenta el protagonista en un ambient determinat i amb algun problema a resoldre; 2. Nus: part central de la narració en què una sèrie d’esdeveniments compliquen l’existència del protagonista i creen una intriga en el lector o oïdor per saber com es resoldrà el problema. 3. Desenllaç: part final en què es dona solució –positiva o negativa– al problema. ● Tipus: novel·la, conte, rondalla, llegenda, epopeia, novel·la gràfica, mite. Líric ● Expressa sentiments, emocions o pensaments personals de manera subjectiva. ● S’escriu sovint en vers, però també pot aparèixer en prosa poètica. ● Tipus: poema, oda, elegia, sonet, cançó. Dramàtic ● Representa accions mitjançant diàlegs entre personatges, pensat per ser representat. ● No hi ha narrador; els fets s’expressen per l'acció i el diàleg. ● Es divideix en actes i escenes. ● Tipus: tragèdia, comèdia, drama, tragicomèdia, farsa. Altres gèneres ● Assaig: text en prosa que expressa idees, reflexions o arguments sobre un tema. Té voluntat literària perquè l’autor té cura de l’estil. Estudis sobre una disciplina científica, filosòfica, artística... Conté opinions justificades i versemblants, però sense informació irrefutable. ● Didàctic: obres amb una finalitat educativa o moralitzadora (faules, sermons). ● Periodístic: cròniques, reportatges, columnes d’opinió amb valor literari. ● Biogràfic/autobiogràfic: narracions de vides reals amb estil literari.

TIPUS DE GÈNERES

Novel·la (narrativa culta) ● Narració llarga en prosa, amb múltiples personatges i una trama complexa. ● Desenvolupa conflictes complexos i mons narratius elaborats. ● En funció de la forma : ❖ Narrativa: s’exposen un seguit d’esdeveniments a través del narrador. ❖ Epistolar: el narrador s’expressa a través de cartes. ❖ Autobiogràfica : el protagonista és el narrador intern que explica la seva pròpia vivència. ● Segons el contingut , se solen classificar en subgèneres: d’aventures, cavalleresca, picaresca, gòtica (o de terror), rosa (d’amor), policíaca, ciència-ficció, històrica, psicològica, realista… ● Exemples : Solitud de Víctor Català, 1984 de George Orwell. Narració breu /narrativa popular (conte) ● Narració curta escrita en prosa d’uns fets llegendaris, ficticis o originàriament reals, amb la intenció d’entretenir, divertir o moralitzar centrada en pocs personatges i un sol conflicte. ● Té una estructura més condensada amb una trama senzilla. ● Se solen distingir tres subgèneres : ❖ Rondalla: narració generalment breu, popular, sovint de transmissió oral, de caràcter fantàstic, llegendari o amb elements reals, destinada especialment a l’entreteniment dels infants. ❖ Llegenda: narració popular que explica esdeveniments que solen tenir un fons real, però que han estat transformats per la tradició. Ex: Sant Jordi. ❖ Faula: conte protagonitzat per animals parlant i obrant com si fossin éssers humans o racionals amb una finalitat educativa o moral. ❖ Paràbola : Relat al·legòric basat en fets de la vida humana que conté un ensenyament superior al dels contes, amb una reflexió moral complexa. Teatre ● Text pensat per ser representat , basat en el diàleg i l’acció , sense narrador. ● Aspectes de la representació teatral: ❖ Espai escènic : És l'indret que percep el públic i que està preparat per fer-hi la representació. Varia segons el tipus de representació: realista, exòtic… ❖ Escenografia. És el conjunt d'elements que apareixen a l'espai escènic per crear un ambient determinat. Inclou el mobiliari, la il·luminació, els decorats, el vestuari… ❖ Actors. Les persones que representen els personatges ideats per l'autor. ❖ Públic. Les persones que assisteixen a la representació. ● Aspectes del text i del discurs teatral ❖ Diàleg : forma de comunicació bàsica del text teatral, que correspon a l'estil narratiu directe. El text teatral no té un narrador extern. Això no obstant, en moltes obres podem trobar soliloquis (parts en què un personatge parla sol) o monòlegs (obres de teatre interpretades per un sol personatge). ❖ Rèplica : és la resposta que es dona a la intervenció d'un personatge. Pot posar en relleu els conflictes dramàtics. ❖ Apart : és el discurs adreçat a un mateix o al públic, al marge dels interlocutors en escena. Pot tenir efectes còmics o dramàtics. ❖ Acte : Cadascuna de les parts principals en què es divideix una obra teatral, separades per un petit interval. Tradicionalment, acostumen a ser tres i marquen el desenvolupament de l'acció a través del temps. ❖ Escena. Divisió possible dels actes, que marca l’entrada o la sortida de personatges. Pot indicar un canvi en el temps o en l’acció dins d’un acte. ❖ Quadres. Agrupació d'escenes en què es manté un mateix decorat. El canvi de

ETAPES LITERÀRIES

RENAIXENÇA

(S. XIX, a partir del 1833) Amb el nom de Renaixença es designa un moviment d'ample abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació política, que sorgeix cap a 1830 fins a 1890 i que té com a component bàsic el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial important que cal potenciar de diverses maneres. ● Objectiu : recuperar la llengua, la cultura i la literatura catalanes. ● Característiques : romanticisme, idealització del passat medieval, temes patriòtics i religiosos. Etapes: ● Inicis (1830-1850): "La Pàtria" (1833) de B. C. Aribau es considera el punt de partida del moviment. Predomini de la poesia i la tendència literària del romanticisme. ● Consolidació (1850-1860): la instauració dels Jocs Florals el 1859 donen cohesió al moviment i serveixen de punt de trobada i de plataforma per a donar a conèixer els escriptors. ➔ S'inicien els intents de normalització de la llengua. ➔ Comencen a diversificar-se els gèneres literaris. ➔ Tendència literària del romanticisme i del realisme. ● Plenitud (1860-1890): importància de la premsa periòdica en la divulgació de la literatura, sobretot de l'anomenat costumisme. ➔ Comencen la seva producció literària els escriptors més importants del moviment: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. ➔ Tendència literària del romanticisme, el realisme i el naturalisme. ● Crisi (1890 i els anys següents): Encara que la producció de molts escriptors de la Renaixença s'allargarà fins ben entrat el segle XX, l'aparició del modernisme l'any 1892 suposa el triomf d'una nova concepció i valoració del paper de l'escriptor i de l'obra literària. ➔ Tendència literària del realisme i el naturalisme. ● AUTORS ➔ Jacint Verdaguer (poesia): Canigó, l'Atlàntida. ➔ Àngel Guimerà (teatre): Mar i cel, Terra baixa, La filla del mar. ➔ Narcís Oller (narrativa): L’Escanyapobres, La bogeria, La febre d’or, Pilar Prim. MODERNISME (1892 - 1911) És un moviment artístic, literari i cultural que, en la seva defensa de l’art total, proporciona artistes importants en tots els camps: arquitectes, escultors, pintors, dibuixants, músics, escriptors… Dona lloc a dues tendències: el regeneracionisme i l’ esteticisme. ● Objectiu: modernitzar la cultura catalana i integrar-la en els corrents europeus. ● Característiques: esteticisme, simbolisme, crítica social, rebel·lia. ● Revista "Joventut". ● Assimilació d'escriptors de la Renaixença. ● Aparició del ruralisme. ● Producció novel·lística important. ● AUTORS: ➔ Joan Maragall (poesia) : El Comte Arnau, Visions & Cants. ➔ Víctor Català (Caterina Albert): Solitud. ➔ Santiago Rusiñol (narrativa/teatre): L’auca del senyor Esteve, L’alegria que passa. ➔ Joan Puig i Ferreter (teatre): Aigües encantades.

NOUCENTISME

El Noucentisme (1906-1923) comporta un retorn al classicisme. Proposa continuar la tasca renovadora iniciada pels modernistes, però amb l’ajut i la col·laboració del poder polític. L’únic gènere conreat, gairebé exclusivament, és la poesia. ● Objectiu: ordre, racionalitat, classicisme i civilitat. Més compromís amb la política i amb el catalanisme institucional. ● Característiques: oposició al modernisme, retorn a la mesura i l’equilibri. ● 1906: Prat de la Riba publica La Nacionalitat Catalana; Eugeni d'Ors inicia el Glosari a la "Veu de Catalunya"; Josep Carner publica Els fruits saborosos; 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana. ● 1907: Fundació de l'IEC. ● El 1913 es publiquen les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Diccionari de P. Fabra (1918). ● Eugeni d'Ors marxa de Catalunya el 1920; el 1921 marxa Carner. ● El 1923 es proclama la Dictadura de Primo de Rivera. ● El 1925 se suprimeix la Mancomunitat instaurada el 1914 per Prat de la Riba. ● Autors més representatius: ➔ Eugeni d’Ors: Glosari , La ben plantada. ➔ Josep Carner: Cor quiet , Els fruits saborosos. AVANTGUARDISME/ LES AVANTGUARDES (1916/1934) L’Avantguardisme (1916-1934) va expressar en diferents corrents artístics: cubisme (pintura i literatura), futurisme (literatura), surrealisme (pintura i literatura)… És un conjunt de tendències que manifesten una actitud de ruptura contra l’ordre establert. ● Joan Salvat-Papasseit és el millor representant del futurisme i J.V. Foix és el millor exponent del surr a exiliar-seealisme. EXILI I POSTGUERRA (a partir 1939) La victòria de les tropes nacionals l’any 1939 va comportar l’establiment d’un règim dictatorial encapçalat pel general Franco. En els primers anys de la dictadura franquista es va prohibir l’ús oficial del català, alhora que es prohibien les publicacions i l’ensenyament en cap llengua que no fos el castellà. El nou règim abolia totes les institucions culturals que havia creat el Noucentisme. Molts intel·lectuals catalans es van veure obligats a exiliar-se després de la Guerra Civil. ● El Postsimbolisme fa una literatura que empra una llengua molt acurada i que busca la perfecció formal en l’obra literària. Salvador Espriu és l’autor més destacat d’aquest corrent. Tendències realistes que es proposen de fer un retrat de la seva realitat immediata, i a tots els uneix l’ús d’una llengua col·loquial amb to conversacional, encara que força elaborada. Els autors representatius són Josep Pla i Pere Quart. La novel·la psicològica en què pren molt de relleu l’anàlisi psicològica dels personatges. Per tal d’aconseguir aquesta anàlisi s’usen tècniques com el monòleg interior o els símbols. Mercè Rodoreda n’és l’escriptora més representativa

Autors destacats: Mercè Rodoreda (La plaça del Diamant), Salvador Espriu…

LITERATURA

CONTEMPORÀNIA

(TRANSICIÓ FINS

AVUI)

Característiques: pluralitat de veus i estils, normalització de l’ús del català, temes diversos (memòria històrica, identitat, feminisme). La varietat fa que sigui difícil d’establir d’una manera clara quins corrents literaris predominen. Hi ha una revisió de tots els corrents anteriors, sovint per renovar-se els plantejaments, altres vegades per criticar-los. Autors actuals: Quim Monzó, Marta Rojals, Jaume Cabré (Jo confesso), Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla).

Més expressions Tallar el nus gordià Resoldre un problema difícil de manera radical Tenir una espasa de Dàmocles Viure sota una amenaça latent. Ser un herculi Tenir una força extraordinària o fer una feina titànica. Fer com Sísif Fer una feina inútil i repetitiva. Caure en braços de Morfeu Adormir-se profundament. Ser una amazona Ser una dona valenta i independent. Tenir la força de Tifó Ser d'una força descomunal. Fer com Ícar Envalentir-se massa i fracassar. Ser com Proteu Canviar de forma o d’opinió constantment Caure en l'oblit de Leteu Oblidar-ho tot. Veure's les orelles del llop Adonar-se d'un perill imminent. Sentir-se com Orestes Sentir-se perseguit per la culpa. Fer com Paris Triar per impuls, sense valorar conseqüències. Cavalcar Pegàs Deixar-se portar per la inspiració poètica. Beure de la font d’Hipocrene Rebre inspiració artística.

Model de preguntes orientades aquest bloc.

a) Redacció de 50 paraules

● Citeu un tòpic literari i expliqueu-lo.

Un tòpic literari és carpe diem que significa “aprofita el dia”. Prové del poeta llatí Horaci i convida a gaudir

del moment present, ja que la vida és breu i el futur incert. S'associa sovint amb la joventut, ja que el pas

del temps és implacable i la bellesa, l'amor o les oportunitats poden desaparèixer.

● Expliqueu en què consisteix el narrador omniscient.

És aquell que explica la història des d’un punt de vista extern i coneix tots els detalls de la història: què

pensen i senten els personatges, què passarà i què ha passat. Per això, rep el nom d’"omniscient", que

significa que tot ho sap tot i que no participa en la història com a personatge.

● Comenteu les semblances i diferències entre un conte i una novel·la.

El conte i la novel·la són textos narratius que comparteixen elements com la presència de

personatges, una estructura amb introducció, nus i desenllaç, i l’ús de narrador. Tot i això, es

diferencien per l’extensió i la complexitat.

El conte és una narració breu, amb pocs personatges i una trama senzilla, centrada en un sol

conflicte. Sol passar en un espai i temps reduïts i busca causar un impacte ràpid, sovint amb un

missatge o moral clara. La novel·la, en canvi, és més llarga i complexa. Pot tenir diverses trames,

personatges més ben desenvolupats i escenaris diversos. Permet aprofundir més en els temes i

emocions.

● Expliqueu què és una figura retòrica semàntica i citeu-ne un exemple.

Una figura retòrica semàntica és un recurs literari que consisteix a alterar el significat habitual de les

paraules per expressar una idea de manera més creativa o suggeridora. Aquestes figures afecten el

contingut o el sentit del missatge, no tant la forma o l’estructura. Un exemple és la metàfora, que

consisteix a identificar un element amb un altre amb el qual comparteix alguna característica, sense

fer servir connectors com "com" o "semblant a". Per exemple: “Els seus ulls eren estrelles”.

● Basant-vos en la vostra experiència com a lectors, expliqueu l’evolució de l’amor com a tema

literari des del segle XII fins als nostres dies.

Al llarg de la història de la literatura, l’amor ha estat un dels temes més constants i universals. No

obstant això, la manera de representar-lo ha canviat molt amb el temps, adaptant-se als valors i a la

mentalitat de cada època.

Al segle XII , l’amor apareix en la literatura trobadoresca com a amor cortès , idealitzat i impossible.

Els trobadors cantaven a una dama inabastable, sovint casada, a qui servien com a vassalls. Era un

amor espiritual, refinat i marcat per la submissió.

Amb el temps, a l’edat mitjana i el Renaixement, l’amor va continuar sent un tema important, però

s’hi van afegir elements més humans i realistes. A partir del segle XVI, amb autors com Garcilaso o

Shakespeare, l’amor es presenta sovint com una passió intensa, capaç de provocar felicitat, però

també dolor i tragèdia.

Durant el Romanticisme (segle XIX), l’amor es converteix en una força desbordant, sovint desesperada

i impossible. Es relaciona amb l’individu que pateix, que desafia la societat i que busca la llibertat a

través de l’amor. És una època d’amors tràgics i apassionats.

En canvi, al segle XX, l’amor es presenta amb més complexitat i realisme. Ja no és només passió o

idealització, sinó que apareix barrejat amb conflictes, rutines, crisis o desenganys. L’amor es

representa sovint com una relació entre iguals, amb moments bons i dolents.