¡Descarga Resum unitat 1 y más Resúmenes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
Psicologia del desenvolupament I
Unitat 1: Marc conceptual
Introducció Podem considerar que el desenvolupament humà és un procés ininterromput al llarg de tota la vida pel qual la persona va modificant les seves formes de relació amb l’entorn, adquireix noves eines, les matisa o és capaç d’utilitzar-les també en altres contextos.
Per a nosaltres els nens i les nenes es desenvolupen al llarg de tota al vida, que cadascun dels àmbits de funcionament de les persones té un desenvolupament específic i que podem adoptar un marc teòric o un altre, i tenir una perspectiva estàtica i transversal per a descriure el desenvolupament (etapes o edats) o bé adoptar-ne una perspectiva de dinàmica i longitudinal (i fixar-nos en la dinàmica de canvi en els processos i habilitats). També hem establert que el desenvolupament d’una persona no s’entén si no és en relació amb la cultura en la qual viu i participa. I, per tant, les expectatives, valoracions, habilitats que es desplegaran i els instruments que s’usaran estaran en funció del context i moment sociohistòric de referència; per això, no s’entén el desenvolupament humà sense fer referència a les pràctiques educatives que el promouen.
Estudi per processos
Unitat 1: Marc conceptual
- Mòdul 1: Història i teoria del desenvolupament.
- Mòdul 2: Desenvolupament personal i educació.
Unitat 2: Desenvolupament cognitiu
- Mòdul 3: Desenvolupament Psicobiològic.
- Mòdul 5: Desenvolupament cognitiu en nens i nenes de 2 a 11 anys.
Unitat 3: Desenvolupament socioafectiu
- Mòdul 4: Desenvolupament social, afectiu i comunicatiu.
- Mòdul 6: Desenvolupament socioafectiu en nens i nenes de 2 a 11 anys.
Vilanova
Mòdul 1: Història i teoria del desenvolupament
El desenvolupament, per als biòlegs, consisteix en una sèrie de transformacions d’índole biològica. Pels psicòlegs, el desenvolupament és el desplegament de les capacitats psicològiques humanes. Aquestes posseeixen un substrat biològic però a més s’expandeixen en una matriu social relacional. El que anomenem desenvolupament psicològic o humà és el resultat d’una interpenetració mútua de la biologia i la socialitat.
Un desenvolupament més prolongat comporta una plasticitat orgànica i, per tant, obre la porta al fet que s’introdueixin transformacions en certs individus, algunes de les quals són susceptibles de passar als descendents. Així, doncs, la història de l’espècie humana i de la seva primera infància estan profundament interpenetrades. (Organismes petits = oportunistes) (Animals superiors = Pocs descendents però ben dotats per competir).
El nostre cervell creix des del principi a ritme més ràpid que a resta del cos ( heterocronia : alteracions en el ritme de maduració orgànica d’algunes estructures respecte les altres) i amés creix més temps. El nen neix en un estat de prematuritat neurològica i el comportament de la femella s’ha hagut d’ajustar delicadament a la incapacitat motora de la seva criatura i a un període més gran de dependència. La primera infància és una fase d’intensa relació adult-nen (mare-fill) en què es teixeixen vincles afectius i es porten a terme un gran nombre d’aprenentatges típicament humans.
L’estudi del desenvolupament s’ha de situar en un joc dialèctic entre ka perspectiva sincrònica (disseny adaptat a la supervivència immediata) i la diacrònica (disseny que mai no és definitiu que es transforma imperceptiblement en el seu camí cap a la maduresa).
Simposi de 1965 (definició de Wener): El desenvolupament és un fenòmen pel qual l’organisme procedeix d’un estat de relativa globalitat i indiferenciació a un altre de progressiva diferenciació, articulació i integració jeràrquica.
Schneirla, desprès de distingir entre creixement, diferenciació i desenvolupament, estableix que aquest últim són “canvis progressius en l’organització d’un individu considerat com un sistema funcional adaptatiu al llarg de la seva història vital”. En síntesi: El desenvolupament consisteix en una successió de transformacions que sofreix el sistema vivent en la seva organització al llarg del temps. Aquelles transformacions, irreversibles i acumulatives, aboquen a nivells d’organització més complexos. Desenvolupament connota la noció “d’estat final de l’organització”.
*En realitat, en el desenvolupament humà no hi ha cap estadi final.
Werner, 1967 “el desenvolupament consisteix en la transformació temporal d’estructures i la seva integració en totalitats”. Diferenciació i integració són dos pols d’un bucle. Werner i Piaget parlen d’un vaivé genètic: l’organisme es transforma però conserva la seva identitat; passa per diversos estats d’equilibri conservant-ne l’organització en cada un.
Vilanova
altres persones del nostre entorn. Motor del desenvolupament
La interacció amb adults o iguals més capaços i l’ús de mediadors culturals. Conceptes fonamentals
Zona de desenvolupament proper Mediació Processos psicològics superiors Llei de la doble formació Visio del subjecte El subjecte és un ésser social que viu immers en un entorn sociocultural i en un moment històric determinat. És actiu i construeix el seu coneixement en interacció amb els seus aparells. “Finalitat” del desenvolupament
La finalitat del desenvolupament ve marcada pel moment històric i l’entorn cultural en el qual viu la persona. El desenvolupament no és únic, sinó específic de cada grup humà. No és la biologia sinó la cultura la que fa a l’home.
La natura existeix en nosaltres en forma de dotació biològica; en aquesta enfonsa les seves arrels la vida humana en tots els seus ordres. La vida psíquica pertany a un altre ordre radicalment diferent del de la biologia de les funcions. Relacionada amb la dicotomia natura-cultura, Vygotsky va establir un altra distinció: la de les funcions psíquiques elementals i superiors.
Vygotsky sosté que la configuració del psiquisme humà es porta a terme dins la relació social gràcies a la mediació dels humans i que està regulada pel llenguatge.
Vygotsky sosté que l’home ha emergit del seu passat antropoide , adquirint unes capacitats psíquiques superiors, gràcies als estris o instruments. Amb aquests s’instaura el treball i la seva dimensió social “d’acció concertada”; amb els instruments neix la cultura humana. La segona mediació social: la que es fa mitjançant els signes. Per Vygotsky, el signe posseeix significat i, a més, porta al significat (gràcies a que els adults fan coses significatives- signes- els nens adquireixen els significats, la cultura. Són signes els gestos comunicatius, el llenguatge, l’escriptura i també els gestos instrumentals (ex. Tallar amb un ganivet). Totes dues facetes de la mediació (instruments i signes) es poden fondre en una sola i caracteritzar-la globalment de mediació semiòtica.
Si al construcció de la ment humana es fa amb la mediació dels signes, cal pensar que el procés de comprendre’ls, de “fer-se amb aquests”, és bàsic en el desenvolupament infantil. A això es refereix Vygotsky quan parla d’interiorització , concepte que és central en el seu pensament. El nucli teòric de Vygotsky és el pes de la relació (mediació) social en l’emergència de la psique humana (perspectiva sociogenètica).
3- Enfocament sistèmic del desenvolupament (Bertalanffy)
Vilanova
Què és el desenvolupament?
El desenvolupament és la successió de canvis d’estat d’un sistema en el transcórrer del temps. Motor del desenvolupament
El desenvolupament sorgeix de l’intercanvi amb l’entorn per part d’un sistema obert que actua-organitza per a mantenir l’equilibri. Conceptes fonamentals
Sistemes oberts, sistemes tancats, organització, sistemes autopoiètics, retroalimentació, pertorbació, canvis, interacció. Visio del subjecte El subjecte és un sistema obert autopoiètic que canvia en funció de les seves característiques com a sistema i dels seus intercanvis amb l’entorn en el qual habita (pertorbacions). “Finalitat” del desenvolupament
La finalitat del desenvolupament és que l’organisme sigui un sistema organitzat en tot moment, a mesura que va canviant i relacionant-se amb el seu entorn, essent capaç d’adaptar-se a ell. Es pot considerar que el desenvolupament es fa mitjançant acoblaments successius (i simultanis) del sistema nen amb els altres sistemes o organismes. Aquesta interacció o intercanvi, necessari pels sistemes vivents s’anomena comportament.
S’origina en realitzar les seves funcions l’organisme (ex. alimentar-se). Aquesta xarxa relacional existeix en un medi físic (geogràfic, etc.)i constitueix el sistema ecològic.
Autopoiesi: producció de l’organització- és clau dels fenòmens emergents; del desenvolupament en les seves diverses fases (un organisme és un sistema autopoiètic).
Els organismes, concebuts com a sistemes, estan contínuament en desenvolupament.
Tot canvi succeeix dins d’un sistema i n’afecta l’estat. Els canvis estan desencadenats per transaccions amb l’exterior; alguns es deuen a la mateixa dinàmica interna del sistema. Un canvi en un sistema no és necessàriament observable però, si ho és, constitueix el que s’anomena comportament (el comportament és una construcció de l’observador que posa en relació un fenomen que succeeix fora amb un canvi d’estat del sistema).
L’observador anomena estímul al fenomen que desencadena el canvi; el mateix sistema – si pogués- el qualificaria de pertorbació. Un canvi d’estat pot desviar- encara qye sigui lleugerament- el sistema de la seva trajectòria òptima (+ desviació = + destructiva). D’aquí que els sistemes s’hagin dotat de mecanismes d’autoregulació. Per tal que aquest operi, sobretot cal que el sistema rebi informació de les pertorbacions la qual cosa s’aconsegueix gràcies als mecanismes de retroalimentació (feedback).
Els canvis en un sistema es produeixen per la interacció entre el seu estat i una pertorbació que li arriba des de fora.
Un sistema és una unitat complexa en l’espai i en el temps, construïda de tal manera que les seves unitats, gràcies a una cooperació específica, mantenen la seva configuració integral d’organització i comportament i tendeixen a restablir-la desprès
Vilanova
(Exemple: Relació entre família i escola).
Exosistema: Forces que influeixen al que succeeix en els microsistemes. Sistemes ambientals en que la persona en desenvolupament es pot veure influïda directament. (Exemples: Naturalesa de treball dels pares, barri, ciutat...)
Macrosistema: Condicions socials, culturals i estructurals. (Exemples: cultura, costums...)
Cronosistema: Condicions sociohistòriques que influeixen en el desenvolupament de l’individu. Visio del subjecte El subjecte és un organisme que haurà d’adaptar les seves activitats típiques i teixir les seves relacions, depenent de l’àmbit que l’envolti. Aquesta adaptació tindrà lloc en nivells de complexitat semblant o superior. “Finalitat” del desenvolupament
La finalitat del desenvolupament és que el nen/a sigui capaç de realitzar les diferents transicions ecològiques de manera positiva, impulsant el seu desenvolupament, al llarg de la vida.
Mòdul 2: Desenvolupament personal i educació
Canvi evolutiu humà com a procés necessari: La categorització del desenvolupament humà com a procés necessari ha dominat històricament en l’àmbit de la psicologia evolutiva. D’altra banda, aquesta categorització coincideix, en algun dels seus aspectes bàsics, amb allò que podríem anomenar el concepte de desenvolupament des del sentit comú, és a dir, el conjunt d’idees que, des del coneixement humà i al marge de les idees científiques, molts individus utilitzen habitualment per a entendre i explicar el procés de desenvolupament de les persones. Aquesta categorització considera el desenvolupament com un procés que implica canvis globals en la conducta de les persones; aquets esdevenen duradors i de caràcter normalment irreversible. Són canvis comuns a tots els membres de la espècie humana, independentment des contextos físics i socials concrets en què els individus es desenvolupen. Es refereix a dos tipus de factors: de tipus biològic , controlats en darrera instància per l’herència genètica de l’individu. Algunes concepcions teòriques postulen, a més, certs mecanismes generals de funcionament psicològic que, estan vinculats a la dotació genètica, garantirien l’evolució progressiva i regular de les capacitats de les persones a través de determinades fases generals (ex: els mecanismes d’assimilació, acomodació i equilibració proposats per Piaget). En darrer terme, dintre aquest bloc de factors de vegades s’inclou l’experiència de caràcter genèric i universal respecte al nostre entorn físic, que totes les persones -o la immensa majoria- compartim pel fet mateix de ser-ho. El procés evolutiu s’entén més aviat com una cosa fonamental interna i individual que es produeix de dins enfora”. En definitiva, aquesta perspectiva postula l’existència d’un procés de desenvolupament psicològic essencialment natural i universal que es produeix amb independència dels processos educatius en els quals pugui participar l’individu.
L’educació com a factor explicatiu fonamental del desenvolupament humà: El punt principal d’aquests plantejaments és la importància que assignen als
Vilanova
components socials i culturals en el comportament i el desenvolupament de les persones. Des d’aquesta perspectiva, l’activitat humana es troba sempre inscrita en un marc culturalment organitzat, cosa que la diferencia i la fa singular amb al relació al comportament d’altres espècies. L’existència d’aquesta mediació cultural incideix de manera decisiva en el desenvolupament humà, almenys en dos sentits: a) En el sentit que els factors- biològics i d’experiència- que intervenen en el desenvolupament no actuen de manera directa o immediata, sinó que passen necessàriament pel filtre del context cultural en què es produeix el desenvolupament. b) La mediació cultural és decisiva pel fet que el desenvolupament humà, en bona part, comporta precisament l’accés i el domini del bagatge cultural del grup social en el qual creix cada individu. L’educació (definida com el conjunt de pràctiques socials per mitjà de les quals alguns membres del grup -o almenys els més competents en determinats aspectes de l’herència cultural- intenten que membres menys experimentats adquireixin els instruments i les capacitats que cal posseir per a participar activament en el grup) es converteix doncs, en una peça cabdal del “traspàs de competències culturals” que comporta el desenvolupament humà. L’educació es converteix en el motor principal d’aquest procés, sense el qual l’activitat i el creixement humans, de la manera om els coneixem, serien impossibles.
Piaget
La resposta aportada per la psicologia genètica a la problemàtica plantejada dóna lloc a una descripció del desenvolupament cognitiu humà que recolza sobre 3 grans principis:
- La intel·ligència humana representa una forma determinada d’adaptació biològica.
- El coneixement es manifesta com el fruit d’un autèntic procés de construcció. Piaget sosté que les persones no naixem proveïdes, com sigui, de les nocions i categories de pensament, sinó que aquestes nocions i categories s’elaboren en el curs del desenvolupament.
- El coneixement s’elabora i neix en els intercanvis entre subjecte i objecte. El coneixement sorgeix per força de la interacció entre subjecte i objecte. Conèixer implica sempre actuar sobre la realitat de manera activa i transformadora, ja sigui físicament o mentalment.
La unitat bàsica d’organització de l’acció és l’ esquema. L’esquema d’una acció es defineix com el conjunt estructurat de les característiques generalitzables d’aquesta acció; és a dir, les característiques que permeten de repetir la mateixa acció o aplicar- la a nous objectes.
Vilanova
configura com el factor decisiu en el procés per tal com coordina i regula la influència dels tres primers:
- Maduració: Representa una condició imprescindible per al desenvolupament intel·lectual, pel fet que permet l’aparició de determinades conductes durant aquest desenvolupament. La maduració consisteix un factor necessari i indispensable per a comprendre l’ordre invariant en què se succeeixen els diferents estadis, però no pot ser considerada com l’única responsable de tot el desenvolupament, sinó tan sols com un factor entre d’altres.
- L’experiència amb els objectes físics: Imprescindible per tal d’explicar el procés de desenvolupament intel·lectual. Piaget, tot i que no oblida la importància de l’experiència física que permet obtenir informació de les propietats dels objectes, destaca la importància en el procés de desenvolupament de l’anomenada experiència logicomatemàtica, és a dir, l’experiència que la persona treu de la seva acció envers els objectes i no tant en si mateixos. L’experiència per part del subjecte és una interpretació, una assimilació activa als esquemes que són disponibles en cada moment.
- L’experiència i la interacció amb altres persones: Per la teoria genètica, aquesta experiència és necessària com a factor que contribueix a exercitar i modificar els esquemes. Els seus efectes depenen en el fons dels instruments intel·lectuals dels quals disposa la persona en cada ocasió. Segons Piaget, la possibilitat de cooperació intel·lectual amb altres persones no deixa de ser una capacitat de desenvolupament de la qual depèn de les possibilitats de coordinació dels esquemes assolits prèviament i, per tant, tendeix a ser valorada com una capacitat que, més que provocar o determinar, es mostra com una conseqüència del procés de desenvolupament cognitiu.
- Mecanisme d’equilibració: S’acaba de perfilar com el factor determinant que permet explicar la direccionalitat i el caràcter integratiu de la seqüència d’estadis del desenvolupament intel·lectual. L’equilibració constitueix una forma de funcionament intel·lectual que es manté constant durant tot el desenvolupament cognitiu i que es basa en la tendència de tot comportament a assegurar un equilibri dels intercanvis entre el subjecte i el seu medi. Aquest funcionament organitza i articula l’acció dels tres factors anteriors d’una manera constant i coherent. L’equilibració com a factor de desenvolupament no se sobreposa als altres tres com un més, sinó que actua com a coordinador i regulador de la seva influència.
El procés d’equilibració: factor i mecanisme del desenvolupament humà.
Assimilació: Aplicació de determinats esquemes d’acció als objectes per tal de comprendre’ls i interpretar-los. Acomodació: L’ajustament o modificació específica d’aquests esquemes depenent de les peculiaritats i dels trets diferencials de l’objecte. Equilibri: Mes o menys estable, entre els processos d’assimilació i acomodació, la qual cosa permet que la persona interpreti l’objecte i que actuï sobre ell. Desequilibri: Equilibri entre assimilació i acomodació que es trenca (desequilibri entre subjecte i objecte, entre organisme i part del medi sobre la qual està intentant actuar). Pertorbacions: desequilibri en termes de Piaget. Reequilibri: L’aparició d’aquest desequilibri provocarà la necessitat de transformar els esquemes inicials amb el propòsit de cercar la seva superació. (en termes de Piaget, reequilibri en la relació entre subjecte i objecte -i entre assimilació i acomodació- que faci possible una interacció adient amb el medi). Això s’aconseguirà si es posen en marxa una sèrie de reaccions reguladores i compensadores , és a dir, reaccions destinades a reorganitzar els esquemes introduint els canvis que fan falta per a neutralitzar o per anul·lar les pertorbacions inicials.
Vilanova
El procés continuat d’equilibri-pertorbacions-desequilibri-regulacions i compensacions- reequilibri porta no solament a la recerca del restabliment de l’equilibri perdut, sinó que tard o d’hora condueix a modificacions en els esquemes que asseguren un equilibri millor, és a dir, es capaç d’anticipar i d’integrar un nombre més gran de pertorbacions virtuals.
El procés de desenvolupament cognitiu es podria definir com un pas progressiu i continuat de nivells d’equilibri inferiors a nivell d’equilibri superiors en els intercanvis cognitius entre individus i el medi, gràcies al joc de l’assimilació i l’acomodació. El mecanisme d’equilibració constitueix un element d’autoregulació en el procés de desenvolupament, en qualitat de procés d’ajustament actiu per part del sistema cognitiu, que compensa i anticipa a la vegada les pertorbacions amb què aquets sistema topa en el seu funcionament habitual. El procés d’equilibració es fonamenta, en darrera instància, en les propietats d’organització i adaptació que integren l’essència de qualsevol organisme biològic. La tendència a l’equilibri es pot valorar com una propietat intrínseca i constitutiva de la vida orgànica, mitjançant la qual els organismes tendeixen a conservar la seva organització interna i al mateix temps, l’adapten als canvis i a les modificacions de l’entorn.
El paper de l’educació en el desenvolupament
Un desenvolupament essencialment universal i amb una direccionalitat marcadament definida amb referència als canvis que representa, i dirigit fonamentalment per factors de naturalesa endògena i individual, que recolzen sobre principis de base biològica.
Es considera l’educació com un factor modulador del procés de desenvolupament, el qual pot facilitar o dificultar els canvis que comporta, fent que emergeixi tard o d’hora en el temps. El punt central des de la perspectiva de la teoria és que, tanmateix, aquests canvis es produiran a la fi igualment, independentment de les pràctiques educatives en què estigui implicada la persona en curs de desenvolupament.
Dues problemàtiques abordades per Piaget i col·laboradors:
- La primera es refereix a la problemàtica de la relació entre desenvolupament i aprenentatge.
Resultats:
- És possible d’aconseguir un aprenentatge operatori; es pot facilitar l’adquisició de certes nocions o operacions. Això vol dir que es pot produir, almenys en certes condicions, una “acceleració” en el ritme de les construccions operatòries.
- (^) L’aprenentatge operatori depèn del tipus d’activitats, exercicis o tasques efectuats del subjecte.
- L’aprenentatge operatori depèn del nivell cognitiu inicial del subjecte.
- Els conflictes o contradiccions que experimenta el subjecte com a conseqüència de determinades pertorbacions quan intenta coordinar o combinar els diferents esquemes que intervenen en una situació, tenen una funció important en l’aprenentatge; els individus que sembla que no senten cap conflicte enfront d’aquestes pertorbacions progressen menys que els qui en prenen consciència i proven de superar-les; això es pot interpretar en termes del procés d’equilibració, pix que el desequilibri esquemes provoca l’intent d’aportar una sèrie de regulacions i de compensacions capaces de compensar- lo mitjançant una coordinació i una integració millors entre els esquemes disponibles.
Vilanova
mediadors, per la qual cosa, en termes d’aquest autor, l’activitat humana es defineix essencialment com una activitat instrumental.
Vygotsky; L’ús de sistemes de signes que fan de mediadors és precisament allò que origina l’emergència dels processos psicològics superiors típicament humans. Perquè els signes posseeixen la capacitat específica “d’invertir l’acció”, és a dir, de modificar la ment tornant a presentar els estímuls, ordenant i col·locat de nou la informació; tot fent, en definitiva, que el subjecte pugui regular la seva conducta de manera activa i conscient en funció del significat que ell mateix confereix als signes, i no responent als estímuls físics exteriors simplement de manera passiva i directa.
Conclusió de Vygotsky: Si els processos psicològics superiors típics de l’espècie humana es constitueixen com a tals gràcies a la mediació semiòtica -la mediació amb l’ajut de l’ús de signes- i si aquests signes són de natura i origen social i cultural, els processos psicològics superiors seran processos de natura i origen social i cultural.
Cada etapa o estadi del desenvolupament significa per a Vygotsky, un conjunt de funcions psíquiques que mantenen relacions específiques entre si i un conjunt de principis explicatius també específics, entre els quals s’inclou alhora factors biològics i factors socials i culturals. La distinció que Vygotsky proposa entre allò que anomena la línia natural del desenvolupament i la línia social i cultural del desenvolupament , i l’anàlisi de les seves relacions pot contribuir a aclarir i matisar aquesta manera de concebre el desenvolupament psicològic de les persones i, sobretot, a aprofundir els factors que s’assenyalen, des d’aquest punt de vista, com a responsables seus.
La línia natural del desenvolupament remet a les funcions psicològiques elementals: sensacions, atenció no conscient, memòria natural ... Aquestes funcions, comunes a l’home i a altres espècies, les controlen els estímuls de l’entorn, i no comporten una execució conscient de l’individu. Vygotsky opina que l’aparició de funcions vinculades a la línia natural del desenvolupament la justifiquen fonamentalment principis de tipus biològic, associats sobretot a la maduració neurofisiològica.
La línia social i cultural del desenvolupament esta unida al sorgiment de processos psicològics superiors típicament humans: atenció activa i conscient, pensament abstracte, memòria voluntària... La característica distintiva d’aquests processos és el seu caràcter mediat per signes, fet que condueix a la seva execució autoregulada i conscient. Segons Vygotsky, la referència a factors relacionats amb l’experiència social, concretament la interacció amb altres persones mes competents des de punt de vista del domini de les eines i habilitats culturals del grup en qüestió.
Així com el desenvolupament natural produeix funcions amb formes primàries o elementals, el desenvolupament cultural, en canvi, permet la transformació dels processos elementals en superiors; això representa un nivell qualitativament diferent de funcionament psicològic. Vygotsky es refereix principalment a aquesta transformació quan al·ludeix a les discontinuïtats i als canvis qualitatius que fan acte de presència en el desenvolupament. El factor decisiu en el desenvolupament (globalment) seria l’experiència social i cultural.
Sembla que es pot afirmar que, almenys respecte a les grans posicions teòriques, Vygotsky concep el desenvolupament com un procés unitari i global, en el qual conflueixen i s’interrelacionen els processos associats a totes dues línies de desenvolupament, i en el qual els factors biològics i els socials i culturals es troben articulats en una relació complexa d’autèntica interacció i influència mútua.
Vilanova
En la seva opinió, l’especificitat i la dificultat del problema del desenvolupament de les funcions mentals superiors del nen radiquen en el fet que a l’ontogènesi es barregen les dues línies i hi formen un procés únic, per bé que complex.
La llei de doble formació de les funcions psicològiques superiors
La proposta de Vygotsky comporta afirmar que processos com l’atenció voluntària, la memòria lògica o el pensament es poden portar a terme no solament de manera individual, sinó de mantera interpersonal, és a dir, mitjançant la relació, la comunicació i la interacció amb els altres. El desenvolupament dels processos psicològics superiors significa el pas de la regulació intermental a la regulació intramental. És a dir, allò que en un principi som capaços de fer “sota la supervisió i el control” d’altres persones i en el marc d’activitats conjuntes -en el pla intermental- és el que després serem capaços d’efectuar de manera autònoma, sota el nostre control -en el pla intramental- o, dit d’una altra manera, el que som capaços d’efectuar individualment en un moment donat s’ha produït anteriorment en el pla de la interacció amb els altres.
La internalització (procés de reconstrucció interna d’una activitat externa) és el mecanisme de la transició entre el funcionament intermental i el funcionament intramental. Vygotsky defineix la internalització com el procés de reconstrucció interna d’una activitat externa; per tant, la internalització no representa una simple transferència des del pla extern fins a un pla intern preexistent, ni tampoc un procés passiu de còpia o imitació de -o a partir de- l’actuació de les persones més expertes que participen en la interacció.
La zona de desenvolupament pròxim (ZDP) és la diferència entre que l’individu sap fer amb ajuda d’altres i allò que sap fer ell sol. Aquesta se’ns presenta com la regió dinàmica en què es pot dur a terme la transició des del funcionament intermental fins a l’intramental, és a dir, la internalització, i es defineix com la diferència que hi ha entre el nivell d’això que l’individu és capaç de fer amb l’ajuda d’altres, i el nivell de les tasques que pot efectuar independentment -tot sol. Vygotsky anomena Nivell de desenvolupament real – intramental- el que correspon amb les capacitats que l’individu ja ha adquirit i fa servir d’una manera individual, i que per tant pot controlar d’una manera autònoma; i el Nivell de desenvolupament potencial -intermental- que es troba delimitat per les capacitats d’altres individus més experts i capaços que ell. El primer d’aquests nivells indica el desenvolupament que ja s’ha acomplert; el segon la direcció del desenvolupament, la seva possibilitat i la seva extensió potencial. Idees bàsiques:
- Caràcter social i cultural dels processos psicològics superiors.
- Origen social dels instruments i dels sistemes simbòlics mediadors que fan possibles aquests processos.
- Caracterització del desenvolupament cultural en qualitat de procés que avança de l’intermental a l’intramental.
- Noció de Zona de desenvolupament pròxim.
El paper de l’educació en el desenvolupament
Vygotsky opina que aquest desenvolupament exigeix l’apropiació i la internalització d’instruments i signes en un context de relació i d’interacció interpersonal. El desenvolupament personal és possible perquè, les persones que estan al voltant del nen no són objectes passius, o simples espectadors o jutges del seu desenvolupament, sinó companys actius que ajuden, guien, planifiquen, regulen... el comportament del nen, ja que exerceixen en qualitat d’agents actius d’aquest desenvolupament.
Vilanova
