¡Descarga Revolució francesa y más Apuntes en PDF de Historia Contemporánea solo en Docsity!
TEMA 2.- LA REVOLUCIÓ FRANCESA.
-Debat al voltant de la revolució i les seues causes.
-Què suposa la revolució de 1789 per al liberalisme i per a la ciutadania.
Les primeres reflexions del pensament conservador liberal [E.Burkel 1790] diuen que no fan falta canvis, i que la revolució industrial és un "càstig diví". La revolució francesa és contemporània a la inestabilitat anglesa [Jacobinisme anglès]. Burkel és conservador però liberal. És contrari a ser revolucionari, és innecessari. El canvi ha de ser gradual, mitjançant reformes. La revolució va ser producte de les maquinacions dels filòsofs il•lustrats, una conspiració. Hi han reaccionaris.
El pensament reaccionari sorgeix en la revolució, com a moviment oposat a la il•lustració. La revolució per a ells es conseqüència de la conspiració de la secta filosòfica il•lustrada. S'adonen de la força i del caràcter universal que té. És cert que la societat i la política necessitaven una regeneració, i es veu la revolució com un càstig diví per a convulsionar eixa societat i castigar la corrupció de l'antic règim i la locura racionalista protestant.
[Barruel 1797] Planteja la triple conspiració: La revolució com a causa de la conspiració dels filòsofs il•lustrats, la conspiració dels maçons [Filòsofs polítics], i la dels jacobins hereus de la revolució. Açò impregnarà tots els discursos reaccionaris d'Europa.
La revolució era necessària i inevitable, va ser obra de classes mitjes que s'acaben convertint en la classe dominant [Burgesia]. Fa possible el trencament amb l'antic règim.
[Llegir el Document de l'aula virtual]
La tesi de Marx mostra la revolució francesa com social, com a producte de l'enfrontament entre les classes. És una tesi negativa ja que simplifica massa el conflicte, i ha sigut molt revisada.
Des de la perspectiva política implicà un trencament amb les estructures de l'antic règim.
Els orígens del liberalisme van alimentar la revolució. En 1729 es concretà el pensament del qual es serveix la societat francesa: la diferència entre l'home i el ciutadà.
Hi ha un moment de primeres reflexions immediates a la revolució. Al segle XIX hi haurà apunts sobre l'esdeveniment de la lectura socialista. Altre moment és el primer centenari de la revolució. Després de la segona guerra mundial és altre, i per últim en el segon centenari.
La historiografia socialista intenta rescatar el moment radical de la revolució [Jacobinisme], restant-li la significació des del pensament conservador. Li donen un significat pejoratiu al jacobinisme, i ells volen reconciliar socialisme i democràcia.
El primer centenari implica la creació d'una sèrie institucions. S'aborda l'estudi de la revolució des de la perspectiva de la història política tradicional, una visió des de dalt. Entre els historiadors hi comença a haver divergències per la identificació d’aquests.
En 1924 es fundà els Anales Históricos de la Revolución Francesa. Aquest moment és importantíssim, ja que agafà forma la interpretació fonamental de la revolució: Una revolució social. Aquesta trencarà amb la de la política tradicional.
Centra el seu interés en les classes socials. Estudien la estructura social, les mentalitats i els comportaments. [Lefebvre].
[Lagrush] Sense deixar de banda les classes, es centrà en l’economia i els cicles que es succeixen en el context. La crisi de finals del XVIII va servir de catalitzador de les tensions socials franceses.
[Soboul] Acaba concluint que la revolució va ser resultat de la lluita de classes [Burgesia vs noblesa]. Aquesta història social de la revolució francesa té el seu fi, que procedeix de la interpretació marxista. Com a producte de l’enfrontament d’eixes classes es va instaurar el capitalisme. Per tant la revolució és calificada com una revolució burgesa. Aquesta corrent historiogràfica.
[G.Rude] Agafà els plantejaments de la història social, donant-lis un sentit global. Pot servir-nos per sintetitzar els plantejaments globals d’eixa revolució, tractant d’integrar a la multitud en la revolució. Al segle XVIII cal subratllar la voluntat reformadora de la monarquía absolutista, que va trobar l’oposició dels estaments privilegiats. La monarquía té voluntat reformista però els estaments privilegiats l’aturen.
Per altra banda les classes mitjanes troben que la monarquía absoluta podría donar resposta a les seues necessitats. La lectura d’estes classes és que la monarquía recolza als estaments privilegiats [Ja que és incapaç de reformar per l’oposició privilegiada].
La revolució francesa té que acabar amb l’antic règim, a Amèrica no hi ha res pel que lluitar. Veuen el moviment revolucionari des d’una perspectiva geogràfica.
Dintre d’esta lectura hem d’introduir a l’historiografia anglosaxona, des d’on ve la crítica més radical a la història social de la revolució francesa.
[Cobban] La historiografia ha estat atravessada per la ideologia. És antimarxista i diu que la revolució és un mite, només hi ha un esclafit revolucionari. Nega la lluita de classes i nega que estudiar-ho siga lo més útil. Tampoc hi ha una revolució antifeudal, ni dona pas al capitalisme.
---> Cal estudiar la estructura social política de França, ja que segons ell el feudalisme no era un component central per a l’economia, per tant els burgesos no volien acabar amb això. Només hi ha la pervivència de drets socials. Hi haurà gent que no era noble i que estava interessada en l’arrendament dels drets senyorials. Hi han plebeus interessats, i açò te poc de feudalisme.
---> La burgesia no era una classe antagònica a l’aristocràcia. De fet hi ha més elements comuns que diferències. Cobban subralla la inexistència de burgesia industrial. L’aristocràcia no reacciona en un sentit feudal, sino com a propietaria.
---> La història parla de la burgesia revolucionària. Ell no veu a la burgesia del moment dela revolució. Hi havia homes de les professions liberals, funcionaris, etcètera. Que són els qui lideren la revolució. No són fabricants ni negociants. La política econòmica de la revolució va ser continuadora de la politica reformista de Lluis XVI. La burgesia és de terratinents, i la revolució accentua aquest aspecte, i refuta l’aliança entre burgesia i camperolat. Hi ha pugna d’èlits pel control de l’estat. El canvi d’elits no va provocar un creixement econòmic, de fet diu que la revolució va frenar el desenvolupament. Veu la revolució com una pugna d’elits.
[Furet] Fa un analisi com a fenòmen polític i filosòfic. Privilegia la política front a la societat l’economia, perque la política engloba lo social. La cultura política revolucionaria cal estudiarla en el procés revolucionari. Hi han posicions molt sectaries.
Va ser necessària la revolució? NO, però tot depenia de les capacitats d’arbitratge de la monarquia. En 1789 no es va donar 1, sino 3 revolucions en França.
1)La revolució dels diputats del tercer estat reunits a Versalles.
2)La revolució de les capes baixes de la ciutat.
3)La revolució camperola.
És una revolució de les elits que aspiren a llibertat política, la qual serà Laemprada per altres sectors socials. La revolució es desvia entre 1791 i 1792 cap a l’aliança entre la burgesia i el camperolat.
La intervenció popular va fer que la revolució s’allargara fins el directori. Entren en la interpretació marxista “a sac”. La revisió minimitza el rerefons social de França en el desencadenament de la revolució. Primant lo polític no es deixa de reconèixer que les qüestions socials són importants
[Revolució dels diputats / Revolució del camperolat / Classes baixes de les ciutats].
És una revolució política, de substitució d’unes èlits per altres. Té molt a veure amb el desenvolupament d’una nova corrent política.
[Bobel] Voluntat de consens d’obrir els camps d’estudi més enllà dels aspectes socials o econòmics. És una historiografia que naix en el segon centenari i que no amplia els temes d’estudi, sinó que busca altres espais i planteja el trencament del sectarisme, perquè la discussió de la revolució francesa ha estat sempre molt polititzada: enfronta als historiadors segons les seues ideologies.
Segon centenari:
-Historiografia contrarrevolucionaria [Chauveu]
-Historiografia revisionista [Furet].
-Historiografia jacobinomarxista [Vavelle].
S’han alliberat les interpretacions del partidisme i del sectarisme, hi ha interpretacions més diverses. Si la revolució és conseqüència de la lluita de la burgesia contra la noblesa, es minimitzen la pluralitat de agents que al llarg de molt de temps s’han anat configurant. Hi ha voluntat reformista, no revolucionària.
La historiografia parla de que la revolució s’interpreta des d’una perspectiva parisina, però la revolució és molt diversa en funció de les províncies i les regions. Sinó no s’entén la diversa natura dels moviments camperols. En l’est son distints que en l’oest,
també es un grup molt heterogeni. Es eixa pressió sobre el camperolat per part de la noblesa el que aguditza el impuls revolucionari.
Aquests intents formaven part d’un procés més ample. Hem de parlar de la reacció aristocràtica com una reacció política. Ens trobem en una campanya dels nobles que culminarà en la revolta dels privilegiats reclamant poder polític a la monarquia, a la qual tilden de despòtica. El referent es la corona.
Es també una reacció ideològica. La noblesa vol rebel•lar-se contra la burgesia. Es una reacció social en el sentit de defensa del caràcter aristocràtic, la casa nobiliària. Fer possible el destacament de la noblesa sobre la resta es una reacció feudal també, per a recuperar els drets. Analitzar estes realitats es fan tindre en compte el segle XVIII.
Ens situem en una interpretació que no es la tradicional, ja que aquesta es deixa moltes coses. Cal analitzar tots els factors. No es pot parlar de noblesa fixant l’atenció nomes en la possessió d’un títol nobiliari. Hem de preguntar-nos com es comporten econòmicament o socialment. La noblesa esta composada de distints tipus de persones. Açò relativitza molt el conflicte. La ordenança de Ségur, en la qual es reservaven llocs en l’armada per a nobles perquè consideraven que els valors d’altres grups no eren iguals. Malgrat aquesta resistència per no deixar-se envair per l’accés de no nobles no va impedir que durant el segle XIX s’obriren camí persones i ocuparen llocs, havent-hi una progressiva mobilitat social, a pesar de la resistència del grup aristocràtic.
El segle XVIII es una etapa llarga de prosperitat econòmica que no va afectar de igual forma a totes les elits socials. Aquesta prosperitat va afectar a tots aquells que tenien excedents agraris comercialitzables. No deu generalitzar-se la reacció senyorial, perquè molts van actuar de forma rapida, fent seues terres comunals, aprofitant-se dels preus del mercat.
Si parlem d’un antagonisme entre senyors i comunitat camperola per la pressió del camperolat, questa no ve sols de l’aristocràcia propietària, sino que procedeix dels sectors burgesos que viuen dels arrendaments. Quan el camperolat s’alçà, no fou només contra els propietaris.
La reacció aristocràtica prescindeix de l’actualització de tributs, i volen reafirmar les seues propietats. Reivindiquen la seua propietat de terres com a controladors directes d’elles. Cal integrar aquest plantejament dins de l’antic regim. Cal valorar els papers de
les distintes classes i vore si hi ha diferències. Els nobles eren un 1’3 % del total de la població [300.000]. D’eixos, només 10.000 n’eren aristòcrates.
En la historiografia revisionista es veuen els origens polítics de la revolució, però malgrat parlar d’açò també cal destacar el contingut social. Els nobles eren els rics, i no estaven disposats a perdre els seus privilegis. Hi haurà mobilitzacions camperoles de caràcter antisenyorial, amb la necessitat de reclamar la economia moral de la multitud. La contestació del camperolat té distintes motivacions en funció de la zona. Hi ha de caràcter religiós [la vendée]. Hi ha una diversitat de raons per les quals es mobilitzen els camperols.
Altra qüestió de la base de la revolució és la crisi econòmica. És el rerefons del esclafit revolucionari, que té una motivació política. Els tractats de lliure comerç entre França i Anglaterra és un dels factors de crisi del comerç, hi ha una crisi de manufactures. Per tant és una crisi tan rural com urbana. Els ingressos dels camperols disminueixen i per tant no hi ha demanda. Açò provoca atur als nuclis urbans per la no necessitat de producció. Hi ha una situació de crisi, per tant el tercer estat s’alça i es recolza en el monarca com a protector. No qüestionen al rei, açò ho fa l’aristocràcia. La falta de resposta monàrquica fa que el poble cada volta estiga més recelós d’ell. Tota aquesta situació es veu agreujada per la llei de subsistència de 1788.
Aquesta crisi econòmica i social en estes cultures no és suficient per a explicar l’inici del procés revolucionari. Esta crisi econòmica també és una crisi política i social. Si la monarquia poguera haver solucionat els problemes, la revolució no haguera estat, sino que hagueren hagut reformes. No fou així.
La revolta dels privilegiats es una resistència de la noblesa i de l’alt clero davant de les mesures reformistes de Lluis XVI, orientades al sistema fiscal. Es planteja la possibilitat d’una reforma. La monarquia s’havia mantingut pel cobrament d’impostos, però en este moment no rebia els ingressos suficients per fer front als problemes fiscals.
La guerra dels set anys [56-63] va afectar a la monarquia, i s’establiren els llimits fiscals de la monarquia. Els tribunals i parlaments estan en contra de l’increment dels impostos. Es planteja un conflicte entre parlaments i monarquia. Aquesta va reprimir els parlaments, però va ser important aquest enfrontament, ja que el conflicte es va estendre per l’opinió publica. Va començar a prendre força que els parlaments volien solucionar els problemes de la monarquia per una via del respecte a la constitució històrica de la
Els privilegiats no van voler adonar-se’n de les conseqüències estava tenint en la societat. El malestar urbà i camperol fan que s’agrupen al voltant del tercer estat, i açò es la base del fracàs de la classe privilegiada. Els reformistes s’acaben anomenant patriotes, amants de la llibertat. No tots eren burgesos, hi havia nobles que s’oposaven a algunes polítiques, etcètera. Volen fundar de nou el poder legislatiu, però sobre els interessos dels nobles. Aquests reivindicaran el vot individual, que siga la assemblea una càmera única i que el tercer estat tinga doble representació, ja que representaven a molta més gent. Hi ha moltes reivindicacions. El poble no volia una societat estamental.
Els patriotes van recavar molta informació sobre quines eren les inquietuds dels que no estaven d’acord amb el règim, elaborant els “Cuadernos de Quejas”. Van ser redactats per gent que procedia del món jurídic. L’estudi d’eixos quaderns ens mostrà les coincidències de les reivindicacions de cada estrat social. Aquests patriotes són gent que es mou en el món de la enciclopèdia, lligats a professions liberals i freqüenten els espais de sociabilitat [salons...]. Representen la il•lustració, són portadors dels seus valors.
¿En quina mesura aquests valors es troben en les denúncies? Es febla en termes rurals, no tant en el món urbà. Ací són més radicals. Molts pocs demanen un canvi o redistribució en la sobirania. Les transformacions del món urbà superen les desaveniències del món rural. En el món rural trobem reivindicacions sobre el règim senyorial. Moltes demanen la reforma d’alguns drets. No l’abolició del delme, per exemple. En el món urbà la protesta es centra en l’esglèsia i els privilegiats. L’esglèsia perque és propietària d’amples extensions de terra, amortitzades, i en els espais urbans, la burgesia està desitjosa de poder invertir en la terra. Hi ha una crítica als privilegiats de naixement, lluitant contra ells per la igualtat civil.
El gran canvi de la revolució francesa des del punt de vista del pensament ens porta fins a l’humanisme. De la mà de la ilustració es dibuixen les grans aportacions del liberalisme. Eixes fonts cal situar-les en aportacions al llarg del temps. Cal senyalar l’individualisme protestant, el constitucionalisme, la nova filosofia de l’escola escocesa [Adam Smith]... No cal perdre de vista que el rerefons és el debat constitucional del segle XVIII.
¿Com articular la relació entre el poder i la societat civil? Hi ha una serie de coses que qüestionen la forma d’exercir el poder. Té molta importància la experiència constitucional anglesa [mixta]. Anglaterra donarà a una monarquia no absoluta, sino que
sobre classes parlamentàries. Açò serà un referent per al continent, perque la ilustració és reformista, la experiència anglesa no pot tindre un caràcter absolut.
Altre aspecte serà la independència de les colònies, que té molt a vore amb la ilustració i amb els tractats de Locke. Europa mira ahí per prendre exemple. El primer liberalisme naix de la ilustració en el context del debat constitucional.
[Individualisme protestant] La llibertat de pensament és clau [Cartesianisme].
L’altre element del liberalisme és el ius naturalisme modern [Estat de Natura + Contracte social]. Esta teoria es sustenta sobre la natura de l’home. Hi ha independència respecte al dogma teològic.
[Hobbes] La seua obra [Leviatan] tracta del contracte social. Per a Hobbes l’estat de natura és un estat de guerra. Té a vore amb les guerres de religió/amèrica. Ell diu que el contracte social és un acord dels individus per fer una societat. És un contracte de sumisió. Ell no diu qui és el sobirà, però les monarquies absolutes ho aprofiten, legitimant-se. Els ciutadans renuncien a tots els seus drets excepte al dret a la vida, deixant-los en mà del monarca. No trobem una diferència entre societat civil i societat política. En eixe context es constitueix un poder polític sobirà, que és el leviatan. Hobbes busca el fonament de la legitimitat de la sobirania.
[Locke] Empirista. Per a Locke, l’estat de natura és un estat de perfecta llibertat i igualtat, on els individus són portadors d’allò que s’anomenen “drets naturals”, tots els homes naixen iguals, amb drets naturals [dret a la vida, respecte a les seues propietats...]. En este estat hi ha també confusió i desordre. Hi ha violència entre els homes. Per a evitar estes situacions, els individus decideixen entrar en societat, i açò fa que s’estableixquen unes normes, i ací apareix el contracte social. En este pacte els homes deixen una part dels seus drets, però no tots, per a que eixe poder garanteixca la seguritat, la propietat... Un dels drets al que no renuncien és al dret de rebel•lió [revoltes colonies americanes]. Locke renuncia al dret de fer justícia per sí mateix. El tipus de govern lockià és representatiu i limitat. S’ha de poder fer front a qualsevol tipus d’arbitrarietat. El poder ha de ser representatiu i llimitat [“Separació de poders”]. Per posar llimits a l’acció de poder separa en poder legislatiu [amb capacitat per poder jutjar] i executiu [sobirà], que fa que les lleis es porten a la pràctica. El tercer poder és el federatiu: té la obligació de ocupar-se de tot allò que tinga que veure amb la guerra
2)Diferències ntre home i dona [Mery Boltoncraft] i naturalsa de l'home.
3)Naturalesa del contracte social i la societat política.
1)Moment d'esplendor en Francia econòmicament. La visió de Rousseau de la societat és crítica. És crític respecte a dos aspectes que constitueixen la societat moderna: La desigualtat i la competència. Configuren la posterior societat burgesa. Està emergint la societat comercial dominada pel egoisme i els interessos. La societat pateix una degradació social i moral. La degradació moral té un nom: La pèrdua de la virtut i el desplegament dels vicis. El punt de partida de Rousseau és un home aillat que viu en la naturalesa. Està dominat per dos impulsos: L'instint d'autoconservació i la compasió/ conmisseració. Aquests dos instints van acompanyats de la llibertat i l'impuls cap a la perfectibilitat. Quan Rousseau parla de llibertat en l'estat de naturalesa el que diu és que l'home no està totalment sotmés als instints. Dominar als instints li dona llibertat per actuar com veja [Libre alberdrio]. La unitat de sociabilitat fonamental és el clan familiar. El segon grau és la societat pastoril [nòmada], que permet la figura del patriarca com a dominant. Per a Rousseau són les èpoques daurades. Configura la teoria del bon salvatge. No existeix ni propietat ni desigualtat. El tercer pas és l'agricultura [Sedentarisme]. És on sorgeix la propietat. Estos tres fenomens [Propietat + divisió social del treball + Desigualtat] son els que inicien la civilització, i també el sorgiment de l'estat.
Apareix la civilitzacio i a partir d'este moment la humanitat es configura com a societat civil. Deixa enrere l'estat de natura. La societat civi està desprovista del sentit de lo polític, i a més té un sentit negatiu, perque sorgeix a partir de factors com l'existència de propietat privada, competencia, desigualtat... La societat civil comença la marxa degradada de lasocietat en la història, que dona lloc a la perversió moral. L'home és bo per natura, és la societat allò que el fa mal.
2)Autoconservació i compassió. Predomina el sentiment de l'amor cap a u mateix. A partir de la societat civil este amor es transforma en amor propi [egoísme] com a motor fonamental que condiciona les accions humanes i motor de la societat. Té una mirada competitiva cap a l'altre, no compassiva, l'amor propi és un sentiment artificial que sorgeix a partir de la societat civil. El desplegament de l'egoisme lo que fa és substituir les necessitats pel prestigi, donant lloc a l'aparició del luxe, la sensualitat...contraris al concepte de necessitats. Mostra la declaració moral. Està en contra
3)El contracte social vol recuperar valors del moment natural i superar la societat civil i la seua degradació. Es un pacte de ú amb tots i de tots amb ú. No és una agregació o suma de voluntats, sino una associació. En l'agregació es pot acceptar l'existència d'un cap. En l'associació no hi ha sotmetiment a ningú, sinó al conjunt, al tot [El poble]. Després del pacte social l'home continuarà lliure i recuperarà la llibertat, la NO dependència de ningú. És el sentit de la llibertat republicana. Eixa llibertat s'adquireix amb el domini del tot. Eixe tot admet un cap, sobre el qual recau la sobirania popular i exerceix en nom del poble l'acció de govern. Pot ser o un monarca, una aristocràcia o una democràcia. L’únic que vol Rousseau és que siga legítim [República]. Evita qualsevol tipus de dominació personal.
El pacte social és l’associació voluntària de tots que es sotmeten al conjunt. La llibertat és l’absència de dominació. El resultat del pacte social és un cos polític [Sobirania--
Acció legislativa]. La voluntat general té una materialització concreta: La llei. ¿Com es governa el cos polític? Mitjançant un poder executiu que és un cap. Ha de ser un cap que faça l’acció de govern d’acord amb la voluntat general. Al conjunt de tot açò ell li anomenava república. És la forma política legitima perquè emana del pacte social i assegura la llibertat de tots. La majoria s’imposa sobre la minoria. Per a Rousseau no. La voluntat general és l’interès general per damunt de l’amor propi. Els individus han ed ser ciutadans virtuosos. Per a Rousseau l’home ha de ser bo vullga o no vullga. Ha de ser bo per a la societat. Justícia-->Eliminar al contrari [En el govern de Robespierre].
[Escola Escocesa. Segle XVIII]. Té el centre a Edinburg. Sorgeixen un grup de pensadors il•lustrats racionalistes que ocupa tot el espectre del saber humà [Watt-Smith- Hume...].
[Adam Smith][1723-1790] Donà origen a la economia moderna. “Investigació sobre l’origen i la causa de la riquesa de les nacions”. Ell parteix de la idea d’un individualisme molt important. El individu de l’escola escocesa està sotmès a passions, i eixes passions poden ser dolentes [egoisme, interès..] o bones [benevolència..]. És un individu passional, les quals es contraresten les unes amb les altres. És un home que té tendència a la sociabilitat i l’intercanvi. Té necessitat d’intercanviar algo en l’altre. El motor de la societat és el desplegament de les passions. La complexitat de la sociabilitat va evolucionant igual que amb Rousseau [Caçadors recol•lectors-->Sedentarisme--
Societat comercial]. La societat comercial és un estadi en el qual comença el progrés social de la mà de l’augment dels intercanvis i la divisió social del treball [Al contrari
¿Per què hem passat de súbdits a ciutadans?
Respecte a la ciutadania s'amplia la concepció revolucionaria que es dona entre 1789 i 1799: Les declaracions de Drets de l'home i del ciutadà.
Per una banda l'individu és portador de lleis naturals. La llei és la concreció dels drets naturals. El poder està subjugat a això. Els drets són anteriors a tot. Eixos individus es converteixen en ciutadans, però no és unívoc. Són ciutadans iguals davant la llei. És ciutadà qui viu en la comunitat política. La llei és igual per a tots. Dona pas a la igualtat de drets civils. El ciutadà polític vol dir que hi ha ciutadans actius i passius: E dret a participar políticament en les assumptes públics és d'uns quants. Sols la minoria queda exclosa dels drets polítics (dones + empleats + endeutats amb la justícia). El nivell de reconeixement del 1791 es manté en 1793, però la diferència es troba en la combinació del sistema (Ni democràcia ni assemblees). Actuen a través d’assemblees. Eixos ciutadans alhora elegiran a uns representants. Hi ha un nivell de democràcia i altre de representació. L’assemblea pot decretar. Es manté la quasi universalitat. En el 1795 hi ha un acurtament: la sobirania no es del poble sino dels ciutadans. Si els ciutadans són bons per a lluitar també ho son per a votar [Drets polítics]. Les circumstàncies fan que s'haja de recórrer atots els ciutadans (La majoria) per a votar. Encara que la unipersonalitat està clara, en el 1795, el que es fa es assumir el grau d'universalitat del
[Text de Boissy] Volen als millors. La capacitat econòmica [propietaris] es clau. Es condició per a poder ser o no ciutadà. Volen salvaguardar la propietat. La reaccio Termidoriana és una reacció al jacobinisme [radicalisme]. Ell diu que la igualtat i l'estabilitat és clau per salvaguardar la propietat. La revolució és un perill. La experiència radical jacobina no es vol perque es desordre. Què millor que els propietaris per a defensar la propietat? Açò és en 1795. Aquest plantejament de liberalisme censatari, que reconeix la ciutadania, reconeix a molts. Benjamin Constant es planteja estes qüestions en 1815 ["Principios de la política"]["Clase industriosa: Ricos y pobres"]. La condició no depèn del naixement, sino que hi ha mobilitat social.
La doble capacitat és requisit de participació política. El govern no pot posar entrebancs a la superació individual. És Antirousseau, antiigualitari completament.
[Any 30 postrevolucionari] A partir d'ací, comencen a sorgir els partits polítics, però en la revolució se és contrari a tot tipus d'associació ja que això supon parcialitat, i no és
l'objectiu. Quan un diputat és elegit, eixe diputat representa al conjunt de la nació, no a grups o partits. Per això pot establir-se eixe tipus de drets polítics.
