Sortida Cartoixa d'Escaladei, Apuntes de Arqueología

¡Descarga Sortida Cartoixa d'Escaladei y más Apuntes en PDF de Arqueología solo en Docsity!

CARTOIXA D’ESCALADEI

Irene

Agustí Alcoberro Pericay

Universitat de Barcelona

1. INTRODUCCIÓ

El 19 de novembre els alumnes de segon del grau d’arqueologia vam realitzar una sortida a la Cartoixa d’Escaladei, a la comarca del Priorat, Catalunya. En plena serralada del Montsant, trobem situat el conjunt arquitectònic de l’orde religiós dels cartoixans. Aquest està dotat d’una gran importància religiosa, històrica i arqueològica. Com a futurs historiadors vam desplaçar-nos fins a la cartoixa per veure els secrets que amaguen les seves actuals runes.

2. CARTOIXA D’ESCALADEI 2.1. Formació del territori La cartoixa d’Escaladei es troba en el fons d’un vall, protegida per la serralada del Montsant. Aquest territori muntanyós té un subsòl molt ric, el qual el fa adient per conrear-hi, entre d’altres, vinya i oliveres. Al ser un lloc de difícil accés a causa de les diverses serres, es va convertir en un emplaçament ideal per la retirada espiritual, ja que els monjos tenien tota la pau, solitud i tranquil·litat que necessitaven pel seu estil de vida. Amb aquest reclam d’assossec, el Montsant, tal com ens indica el seu nom, ha estat un lloc on s’hi ha anat instal·lant diversos monestirs i ermites cristianes, fent d’aquest el “Mont dels sants”. 2.2. L’orde dels monjos cartoixans Es podria considerar que la formació de l’ordre dels Cartoixans es forma en el moment que Bru de Cologne es retira l’any 1084, acompanyat de sis companys més, als boscos de Chartreuse a prop de Grenoble per viure dins de petites cabanyes al voltat d’una petita capella. La comunitat estava composta per monjos, frares conversos o laics i dones. Tots tenien una funció especifica en el monestir, amb una devoció religiosa més o menys important: - Els monjos o pares ordenats sacerdots, es consagraven plenament a la vida espiritual. Alguns d’ells governaven la comunitat.

Actualment l’ordre conserva unes 20 cases a tot el món, de les quals, 5 d’elles es troben a Espanya. A Catalunya, la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, situada al Maresme, és la que conserva l’esperit de Sant Bru. 2.2.1. L’esperit dels cartoixans La base espiritual dels cartoixans és la simplicitat, entesa dins de l’escènica de la unitat i l’absència de complicacions dins d’un amor exclusivament ofert a Déu. L’objectiu de l’orde dels cartoixans és la glorificació de Déu, mitjançant una vida plenament consagrada a l’amor i a la contemplació. Viure de Déu i per Déu, és l’única opció de la pobresa evangèlica per assolir el camí de la perfecció. Els fidels a l’orde se sotmetien a un abandonament total de la persona, un menyspreu dels béns materials i dels capricis que ofereix el món. Mantenien una vida discreta, humil i anònima; devien aplicar-se en la fe, l’auxili de l’esperit, la recerca de Déu i en la unió dins la caritat. La perfecció, la recerca de la puresa i l’aliança amb Déu, fa que el monjo arribi a la conversió plena i al retrobament d’ell mateix i dels homes que l’envolten. Des que el cartoixà es retira a la seva cel·la, s’aparta del món, amb l’objectiu final de la unió amb Déu. 2.3. Monestir d’Escaladei Els últims estudis històrics ens diuen que la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei es va fundar el 1194, l’any en que comencen les primeres negociacions entre el rei Alfons I i el Prior general de la Gran Chartreuse. El rei Alfons el Cast (Alfons II d’Aragó i Alfons I de Catalunya-Aragó) va ser qui va tenir un interès major perquè vinguessin els monjos cartoixans de la regió de Provença. Els va convidar a que visitessin la zona per buscar un lloc on instal·lar-se. Uns anys més tard, el 18 d’agost de 1203, després de que el rei cedís tots els seus terrenys al seu fill successor Pere I el catòlic, aquest va donar gran part de les terres pertanyents al Priorat històric a l’ordre, seguint la mateix idea del seu pare, cristianitzar el territori que abans havia estat poblat pels musulmans. Al febrer del mateix l’any la reina Sancha de Lleó, va cedir més terres per eixamplar la grandària del monestir, fent així que els monjos tinguessin un millor accés a ell. Ja arribats a l’any 1 204, es va iniciar la construcció del monestir. La vall de l’Oliver era el paratge ideal però les condicions topogràfiques no eren adequades per acollir el tipus de monestir que volien construir. Segons explica la llegenda, els monjos van

escollir aquest lloc perquè es van trobar a un pastor que, en somnis, va veure uns àngels que recolzant l’escala en un pi on ell solia portar a les seves ovelles, pujaven al cel a veure a Déu. D’aquesta manera, Escaladei, tal com diu l’etimologia llatina Scala Dei , vol dir “escala cap a Déu”. Finalment el monestir va ser fundat en 1215 amb l’església i dotze cel·les, i completat amb tots els serveis l’any 1228. Es va convertir en la primera cartoixa de tota la península i amb la gran extensió de terreny que posseïen, el prior es va acabar convertint en un poderós senyor feudal. L’orde dels religiosos va intervenir en la fundació de diverses cartoixes i monestirs als seus voltants. El 8 de juny de 1218, Jaume I va confirmar al monestir les donacions fetes pel seu pare i jura donar protecció reial als monges i als seus familiars. El 17 d’octubre, es van ampliar els privilegis gràcies a la donació per part de la gent del poble, de la Morera del Montsant, els terrenys d’Armengol, de Gavaldà i el Molí de Joan Torné. El rei no va ser l’únic que va col·laborar en l’aportació de béns al monestir: algunes famílies de Cervera i Cardona també s’hi van implicar. El 1918, l’arquebisbe de Tarragona, Espàrrec de Barca, va concedir a Escaladei tots els delmes i les primícies que es recollien al Priorat, amb la condició que donin a conèixer el seu ministeri i que incentivessin el cultiu de les terres. 2.3.1. Domini senyorial Des del seu establiment, Escaladei va aconseguir un creixement important i una gran expansió en el territori: van començar una lluita contra els càtars, ampliant la seva predicació per totes les terres del voltant. Això li va fer valdre el reconeixement de l’arquebisbe i del papa Honorat III. Gràcies a això, a poc a poc van començar a rebre més privilegis i donacions de terra que gestionaven de la millor manera per obtenir una rendibilitat major. El creixement econòmic i territorial no va parar d’augmentar fins arribada la Guerra de Successió ( 1701 - 1715 ). Els seus drets es van mantenir, però el seu creixement va reduir-se exponencialment al s. XVIII. Durant la Guerra Napoleònica (1808- 1814 ), el govern decretarà la suspensió i dissolució de totes les ordes religioses i la transferència dels seus béns a l’Estat. Acabada la guerra, les Corts de Cadis (1812) anul·laren aquest decret, però van decidir que els béns abandonats per l’església, devien pertànyer a l’Estat. Posteriorment, Ferran VII va anul·lar el decret tornant així les

tendències estilístiques. Al final, tot el conjunt va adoptar un estil classicista. Al pati interior hi havia el cementiri, i una creu moderna de ferro, en dóna testimoni. Les galeries seguien l’ordre toscà: arcs sobre pilastres menors que s’adossen en un ordre de pilastres majors amb entaulament. Es cobreixen amb voltes d’aresta separades entre si per arcs que descansen sobre mènsules. La seva decoració era molt austera: consistia en un perfilat de les arestes mitjançant un encintat de color negre.

• Cel·les: és el lloc on el cartoixà viu com a eremita. Són de mides petites, però tenen planta baixa, golfes i fins i tot un petit jardí. Estan construïdes l’una darrere de l’altre i envolten el claustre principal. Tot i això, cada cel·la té la seva privadesa i intimitat. La seva distribució va acord amb l’ús de cada una d’elles, però la gran majoria estava formada per un cubiculum , un rentador, un oratori, un estudi, una sala de l’ Ave Maria (on el monjo cada cop que entrava o sortia li feia una oració a la verge), un petit taller, una llenyera, etc.
• L’àrea cenobítica:
• Església: construïda entre el 1203 i 1228, és l’únic element de la cartoixa primitiva que conserva l’estructura inicial. Només té una sola nau, orientada a llevant, formada per una volta de canó apuntat. Encara conserva petites traces de la decoració gòtica desfigurada per la decoració posterior. La façana romànica de l’església, les dovelles de la porta i el parament medieval de carreu eren de pedra vermellosa. Amb l’última fase de reformes, la porta passarà a ser d’estil clàssic: es va elevar un mur de la façana amb tàpia i es va fer un gran rosetó ovalat. Tenia dues sagristies i dos cors, un per als pares i l’altre per als germans.
• Refetor: Gran nau rectangular del s. XIII reformada entre els ss. XV-XVI, al qual es va afegir un pis al s. XVII. Les restes que es conserven ens indiquen que estava coberta per una volta de canó rebaixada amb arcs torals i llunetes. Cinc grans finestrals d’arc rodó i orientats al sud il·luminaven l’estança. Un monjo cantava la litúrgia a l’hora de dinar des d’una trona. La resta de monjos i germans seien en zones separades a les quals accedien per portes diferents.
• Capelles: Nau composta per diverses capelles, on feien la missa diària. La gran majoria són del s. XIII, però tot i ser reformades durant la segona fase, conserven la traça de la decoració de l’època, és a dir, els colors forts i contrastats. Un exemple de capella important és la Capella de Sant Bru (s. XVI-XVIII). Era una

capella pública dedicada al fundador de l’ordre Sant Bru. Va ser reformada i redecorada el 1721.

• L’àrea dels serveis:
  • Cuina i rebost: aquestes dues estances del monestir no eren llocs públics, només hi podien entrar els monjos pertanyents a l’ordre. Eren sales bastant grans i amples degut a la quantitat de fidels que haguessin de ser alimentats.
  • Porteria: construïda al s. XVII era el punt de recepció del visitant i el d‘accés a la clausura. Una àmplia portalada d’arc de mig punt i d’ordre toscà simple, donava pas a un vestíbul amb dues zones: a l’esquerra, la porteria i la cel·la del germà porter (de la qual encara s’aprecien les restes d’una pica i de la llar de foc) i a la dreta, l’accés a l’hostatgeria. Marcava l’entrada al primer recinte claustral, la zona cenobítica del monestir. Només hi tenien accés els monjos, les persones al servei de la cartoixa i les autoritzades pel prior. Com que la cartoixa era un monestir d’estricta clausura, la dona hi tenia prohibida l’entrada.
  • Hostatgeria: construïda durant els ss. XVI-XVIII l’hostatgeria era un edifici de dos pisos on s’hi acollia a pastors, vídues, viatgers, gent de pas, familiars dels monjos, etc. L’estada, només podia ser d’un dia ja que l’endemà altra gent podia tenir la necessitat de quedar-s’hi. Només se’n conserva alguna de les parets i desconeixem la decoració. 2.5. Els voltants del monestir Els voltants del monestir són plens de camps de conreu, tallers, castells i granges que treballaven per abastir els monjos. Aquests treballadors s’allotjaven en petits pobles i masies, algunes de les quals encara se’n conserven les seves parets. Seguint el camí dels cartoixans en trobem algunes d’elles:
  • La Pietat: els monjos que estaven malalts eren traslladats a la casa per descansar i rebre les atencions sanitàries pertinents. Gràcies a la donació del bisbe de la Seu d’Urgell, Andreu Capella, que havia estat monjo de la cartoixa, l’espai es va transformar per ordre del prior al s. XVII, i va passar a anomenar- se la Capella del Bisbe.

4. BIBLIOGRAFIA

CATALÀ ROCA, F., Els monestirs catalans. Editorial: Destino. Barcelona, 1968. MANUEL, P., Chartreuse de Sant Maria d’Escaladei. Editorial: Everest. Barcelona 2003. VILADECANS, B., Monestirs de Catalunya - Cartoixa d'Escaladei. Web: Monestirs.cat: http://www.monestirs.cat/monst/priorat/pr15esca.htm Escaladei: El Camino De Los Cartujos. Serralada del Montsant: David Corral, 2015. Vídeo. La Cartoixa d’Escaladei. Recuperació d’un monument. Monestir d’Escaladei: Museu d’Història de Catalunya, 2013. Vídeo. La Cartoixa d’Escaladei (la Morera del Montsant, Priorat). Monestir d’Escaladei: Patrimoni Gentcat, 2015. Vídeo.