¡Descarga Subjetividad internacional y más Resúmenes en PDF de Derecho Internacional solo en Docsity!
LLIÇÓ 2
LA SUBJECTIVITAT INTERNACIONAL DE L’ESTAT
INTRODUCCIÓ
El DI sol fer servir més el terme subjectivitat (és més genèric permet donar cabuda a situacions ambigües), que no personalitat, que és més específic. Això és criticable ja que subjecte es refereix sobretot a la titularitat d’un determinat dret, mentre que la personalitat internacional és un terme que és apropiat per designar l’aptitud general per ser titular de drets i obligacions rellevants pel DI. A l’analitzar la subjectivitat internacional convé no confondre els actors de les relacions internacionals amb els subjectes del DI. Entre els actors del sistema internacional (Estats, OI, empreses transnacionals, ONGs, individus, bel·ligerants, etc.), el DI en reconeix d'entre ells com a subjectes amb personalitat internacional únicament els Estats, les OI, la Santa Seu i la Ciutat del Vaticà. És a dir, el DI no reconeix com a subjectes, per exemple, les empreses transnacionals que són autèntics actors de la societat internacional^1. La personalitat dels subjectes internacionals ve determinada pel conjunt de competències o poders dels que gaudeixen:
- poder per celebrar tractats ( treaty making power ),
- rebre i enviar representants ( ius legationis ),
- responsabilitat activa i passiva davant d’altres subjectes internacionals,
- ius standi davant dels tribunals internacionals, i
- la seva capacitat de participar en OIs i conferències internacionals. La personalitat internacional també ve configurada per altres factors com el reconeixement, en el cas dels Estats, i pels mecanismes de presa de decisions, en el cas de les OIs. Gaudir d’aquest conjunt de poders implica tenir una personalitat jurídica internacional plena, com és el cas dels Estats. En les OI dita personalitat està limitada pels objectius del tractat. D'altres actors exerceixen sols alguns poders molt limitats i en forma variable dels que s'han assenyalat supra. Per exemple, les empreses transnacionals fins i tot han arribat a signar acords similars als tractats, sotmetent-se en tot o en part al DI. Tanmateix, en cap cas gaudeixen de personalitat internacional. En principi dins de la societat internacional podem diferenciar diferents modalitats de subjectivitat: Subjectivitat reconeguda pel DI: Estats, OI, Santa Seu i la Ciutat del Vaticà. Històricament havia tingut subjectivitat: Sobirana Ordre de Malta. Subjectivitat transitòria limitada: bel·ligerants, insurrectes i moviments d’alliberament nacional (MAN). (^1) Això també ha passat en altres societats on el sistema jurídic no ha reconegut la capacitat de tenir drets i obligacions (per exemple els esclaus a Roma) o bé l’ha reconeguda de forma limitada (per exemple les dones), malgrat ser autèntics actors de la vida social.
El DI no els hi reconeix subjectivitat internacional: persones físiques i jurídiques (empreses transnacionals i ONG), i la humanitat. Aquest apartat té una rellevància pràctica per a advocats i jutges, perquè molt sovint, quan hi ha un cas relatiu a una persona física o jurídica estrangera, cal fer ús de certs documents consulars. Per aquesta raó, en el tema de la representació exterior dels subjectes internacionals, l'atenció s'ha centrat sobretot en les relacions consulars perquè és la institució on normalment han de recórrer els advocats i jutges. CONCEPTE I ELEMENTS CONSTITUTIUS DE L'ESTAT A. Concepte L’Estat és l’element primari de la societat internacional. És a dir, els Estats són els partícips primaris de les relacions internacionals i, per això, la major part de les relacions internacionals són interestatals. Addicionalment, l’Estat és pressupòsit bàsic del DI, ja que l’ordre jurídic internacional no és el fonament de l’Estat, sinó que pressuposa la seva existència. El DI l’únic que fa es investir-lo de personalitat jurídica internacional convertint-lo en subjecte de drets i obligacions internacionals. Llevat del cas dels micro-Estats, l’Estat és l’únic subjecte de DI amb personalitat plena i indiscutible. Hi ha hagut molts precedents d’organitzacions territorials, amb estructures polítiques variables i estables durant un llarg temps: imperis romà, persa, bizantí, o els diferents imperis xinesos o indis. Nosaltres aquí fem referència a un concepte restrictiu d'Estat, que va iniciar la seva evolució després de la pau de Westphalia de 1648 en determinades parts de l'Europa Occidental. L'Estat és qualsevol organització territorial, amb una població en què el lligam de nacionalitat crea obligacions i drets mutus, amb un sistema de poder organitzat en formes polítiques variades, jurídicament independent de qualsevol altre Estat i, per tant, no sotmès a cap jerarquia exterior, excepte al respecte del DI. B. Elements D’acord amb l’anterior definició i amb l’article 1 del Conveni de Montevideo sobre els drets i deures dels Estats , de 22 de desembre de 1933, es desprenen clarament quatre elements sense els quals no existiria un Estat: un territori, una població permanent, una organització política i sobirania. 1_. El territori_. El territori és l’àmbit espacial en el qual l’organització estatal exerceix de fet i de forma més intensa la seva potestat de govern, amb exclusió d’anàlegs poders per part d’altres subjectes de DI de caràcter territorial. El territori és l’element essencial per l’existència de l’Estat, ja que, si no existís, seria difícil que una població s’establís de forma sedentària.
Estats, permetria a priori qüestionar la seva subjectivitat internacional. Tanmateix, la resposta del DI i, en particular, del CSNU és que els Estats fallits continuen sent-lo. 4 Sobirania. Significa que l’Estat exerceix els seus actes per la seva pròpia voluntat, no depenent de cap altre poder. La sobirania implica la plenitud, exclusivitat i l'autonomia o independència (no submissió a cap altre poder excepte el DI) en l'exercici de les seves competències territorials i personals (a l’interior) i en les seves relacions internacionals (a l’exterior). La sobirania es pot autolimitar mitjançant tractats o per costum. Fins i tot s’hi pot renunciar totalment per integrar-se en un altre Estat. Aquestes limitacions, segons el TPJI, han de ser expresses i no poden presumir-se^4. El límit a la sobirania de l’Estat és la no intervenció en els afers d’altres Estats. Però també hem de tenir present, per una part, que el DI s'imposa a les competències estatals en tot allò que regula, v. g. en matèria de drets humans, que ja no són una competència exclusiva de l’Estat^5. Tanmateix, com recorda l'article 2.7 de la Carta de les NU, “Cap disposició d’aquesta Carta autoritzarà les NU a intervenir en els afers que són essencialment de la jurisdicció interna dels Estats, ni obligarà els Membres a sotmetre dits afers a procediments d’arranjament conforme a la present Carta; però aquest principi no s’oposa a l’aplicació de les mesures coercitives prescrites en el capítol VII”. És a dir, hi ha unes competències exclusives de l'Estat (nucli dur de la sobirania estatal), variables segons el desenvolupament de la regulació internacional sobre diferents matèries, on el DI no hi pot intervenir. Igualment cal recordar, per altra part, que la interdependència internacional creixent fa que la sobirania s'exerceixi cada cop més formalment, i que es buidi sovint de contingut real. Els països més febles han d’acceptar, de grat o per força, determinades regles de joc que els imposen les grans potències, com la llibertat de comerç, juriditzada en el Tractat de l’OMC, o la limitació en la possessió d’armes atòmiques, recollida en el Tractat de no-proliferació nuclear (TNP). Quan en una entitat concorren de facto (principi d’efectivitat) els 4 elements assenyalats, aleshores ens trobem davant d’un nou Estat que existirà en tant que entitat dotada de plena subjectivitat internacional, és a dir com a Estat sobirà. Al respecte hem de destacar que no és rellevant haver sigut reconegut o no formalment pels altres subjectes, ja que com veurem infra el reconeixement no és constitutiu de la qualitat d’Estat. Quan els altres subjectes procedeixen a reconèixer, sols estan constatant un fet preexistent i, al mateix temps, transmeten el missatge a l’Estat reconegut i a la comunitat (^4) TPJI, S. S. “Lotus” case ( France v. Turkey), sentència de 7 de setembre de 1927, PCIJ Collection of Judgments (1923-1930) , Serie A, nº. 10, p. 18. (^5) TIJ, Military and paramilitary activities in and against Nicaragua (Nicaragua v. United States of America ), fons, sentència de 27 de juny de 1986, ICJ Reports 1986 , par. 267.
internacional que volen mantenir relacions internacionals amb dit Estat^6. Aquesta sembla que és la postura que va adoptar el TIJ en l’afer de l’Aplicació del Conveni sobre el genocidi de
EL PRINCIPI DE LA IGUALTAT SOBIRANA (vegeu lliçó 1) LES IMMUNITATS DE L’ESTAT Del concepte d'igualtat sobirana, és a dir que tots els Estats són iguals^8 , es deriva la immunitat sobirana dels Estats, que vol dir, per una part, que un Estat (o algun dels seus òrgans) no pot ser demandat ni sotmès contra la seva voluntat als tribunals interns d’un altre Estat ( immunitat de jurisdicció ). Per altra part, implica que els tribunals o òrgans administratius d’un Estat no poden executar ( v. g. embargament) béns o diners d’altres Estats, sense el seu consentiment ( immunitat d’execuci ó). Cal assenyalar que la immunitat pot ser objecte de renúncia. No confondre la immunitat de jurisdicció o d’execució de l’Estat amb la immunitat diplomàtica de la qual gaudeixen, per exemple, els locals de les missions diplomàtiques dels Estats i el seu personal, que serveix per facilitar l’exercici de les funcions diplomàtiques. En canvi la immunitat de l’Estat fa referència a l’Estat com a tal, o sia com a persona jurídica. La immunitat de jurisdicció i execució dels Estats estrangers s’ha reconegut àmpliament en la pràctica internacional donant lloc a la seva consagració en nombroses normes consuetudinàries. El problema és que aquesta immunitat sobirana dels Estats s’aplicava de forma absoluta, de manera que els tribunals d’un Estat mai podien exercir jurisdicció sobre Estats estrangers ni adoptar mesures contra ells d’execució forçosa sense el seu consentiment (teoria absoluta de la immunitat). Això provocava que els actors que mantenien relacions econòmiques amb els Estats, si aquests no complien els seus compromisos, aleshores no tenien cap tipus de legitimitat per emprendre accions contra dits Estats. Per tant, això comportava una disminució de les relacions internacionals, en particular del comerç internacional. Per superar aquest problema, en l’època de l’intervencionisme de l’Estat en les relacions econòmiques internacionals es va evolucionar cap a una concepció restringida de la immunitat. Així, la jurisprudència dels diferents Estats va començar a diferenciar entre actes dels Estats realitzats en l’exercici de les seves competències sobiranes (actes de iure imperii ) i actes realitzats en el marc d’activitats civils i comercials com qualsevol particular (actes de iure gestionis ). D’acord amb aquest nou plantejament, la immunitat de jurisdicció i d’execució de l’Estat subsisteix sols per als actes realitzats en l’exercici de la seva sobirania, però no (^6) Cfr ., GUTIÉRREZ, C., CERVELL, M. J., El derecho internacional en la encrucijada. Curso general de derecho internacional público , 4ª ed., Trotta, 2017, p. 50-51. (^7) TIJ, Case concerning application of the Convention on the prevention and punishment of the crime of genocide (Bosnia and Herzegovina v. Yugoslavia), preliminary objections , sentencia d’11 de juliol de 1996, ICJ Reports 1996 , par. 25-26. (^8) De la igualtat jurídica dels Estats es desprèn el principi de in parem non habet imperium.
els actes que es consideren de gestió i que, per tant, no gaudeixen d’immunitat sobirana. En aquest sentit, per una banda, a nivell regional cal esmentar el Conveni europeu de Basilea , patrocinat pel Consell d’Europa, sobre la immunitat dels Estats , de 16 de maig de 1972^11. L’any 1985 també es va establir a Estrasburg un Tribunal Europeu sobre immunitats obert als particulars i que actua en cas de negativa d'un Estat part en dit Conveni de Basilea d'executar les sentències respecte als tribunals d'un altre Estat part. També, existeix un projecte de Conveni interamericà sobre la immunitat de jurisdicció dels Estats de 1982. Per altra banda, les regles relatives a les immunitats dels Estats han sigut codificades per la CDI mitjançant la Convenció de les NU sobre les immunitats jurisdiccionals dels Estats i dels seus béns , de 2 de desembre de 2004^12 i oberta a la signatura el 17 de gener de 2005, on els articles 10 a 17 recullen els “processos en els quals la immunitat de jurisdicció no es pot fer valdre”. Cal assenyalar que la Convenció de les NU de 2004 utilitza un concepte ampli d’Estat, més que el del Conveni de Basilea de 1972, ja que entén per Estat a aquest i als seus òrgans de govern, els elements constitutius d’un Estat federal o les subdivisions polítiques de l’Estat que puguin realitzar actes en l’exercici de l’autoritat sobirana, els organismes i institucions de l’Estat o altres entitats que realitzin actes en l’exercici de l’autoritat sobirana de l’Estat i els representants de l’Estat quan actuïn amb dit caràcter (art. 2.1.b). De totes formes, dit concepte d’Estat no té una acceptació generalitzada ja que, d’una part, la Convenció de les NU de 2004 encara no està en vigor i, d’altra part, el Conveni de Basilea no reconeix la immunitat de jurisdicció de les entitats membres d’un Estat federal, llevat que aquest formuli una declaració en sentit contrari dirigida al Secretari del Consell d’Europa (art. 28), supòsit que recullen algunes legislacions estatals com les de Regne Unit o Singapur. EL PRINCIPI DE LA NO INTERVENCIÓ (vegeu lliçó 1) LA SUCCESSIÓ D’ESTATS L’Estat pot tenir transformacions com augmentar o reduir la seva dimensió territorial o la seva població, o canvis anticonstitucionals dels governs. En aquests casos, prima el principi de continuïtat de l’Estat, norma de DI general, fins i tot si l’Estat és ocupat totalment per un altre. Per tant, persisteixen els seus drets i obligacions anteriors, incloent el respecte dels tractats dels que és part. Així quan la Rússia tsarista es va transformar en la URSS, aquesta va pretendre rebutjar algunes obligacions internacionals preexistents de la Rússia tsarista, però finalment va acceptar complir-les, per les enormes pressions econòmiques i diplomàtiques dels altres Estats. A. Aspectes generals Pot passar que l’Estat desaparegui com a tal. Aleshores es plantegen problemes de successió d'Estats que, segons l’article 2.1.b de la Convenció de Viena sobre successió d’Estats en matèria (^11) Vegeu ORTIZ, A., “Las inmunidades de jurisdicción y de ejecución del Estado extranjero en el contexto de economia de mercado. Especial referencia al Convenió del Consejo de Europa de 16 de mayo de 1972”, RIE , 1979, p. 503-546. (^12) AGNU, Resolució 59/38, de 16 de desembre de 2004; vid CARRERA, F. J., “La inmunidad de ejecución de los Estados en la Convención de Naciones Unidas sobre inmunidades jurisdiccionales de los Estados y sus bienes”, REDI , 58 (2), 2006, p. 711-736.
de tractats , de 23 d’agost de 1978^13 (CV 78), és la substitució d’un Estat (Estat predecessor) per un altre (Estat successor) en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori. Un altre instrument d’àmbit universal dirigit a regular la successió d’Estats és la Convenció de Viena sobre successió d’Estats en matèria de béns, arxius i deutes , de 8 d’abril de 1983 (CV 83), que encara no està en vigor. A més a més, la CDI, en el seu 51è^ període de sessions (1999), va adoptar un Projecte d’articles sobre la nacionalitat de les persones naturals en relació amb la successió d’Estats^14 , que tracta d’evitar els casos d’apatrídia, respectar la voluntat de les persones afectades, protegir els drets dels menors i defensar la unitat familiar. L’escassa acceptació d’aquests instruments demostra el poc interès dels Estats pel tema de la successió. En efecte, moltes de les seves disposicions formaven part del desenvolupament progressiu del DI, i pel fet que no han sigut acceptades de forma generalitzada per la pràctica internacional, no es pot afirmar que hagin generat noves normes consuetudinàries. Tanmateix, existeixen algunes normes de DI general que han sigut recollides en la CV 78 i CV
A nivell regional tenim dues convencions patrocinades pel Consell d’Europa: una sobre nacionalitat, de 6 de novembre de 1997, que va entrar en vigor l’1 de març del 2000, i una altra sobre l’eliminació de l’apatrídia en relació amb la successió d’Estats, de 19 de maig de 2006, en vigor des l’1 de maig de 2009. La pràctica internacional posa de manifest que, generalment, els problemes relatius a la successió d’Estats es resolen mitjançant acords particulars entre l’Estat predecessor i l’Estat successor, que estableixen un ampli ventall de solucions. La successió d’Estat es pot produir en els següents supòsits:
- Unificació d’Estats : quan dos o més Estats es uneixen per formar un Estat successor (art. 31.1 CV 78), v. g. la unió de la RFA i la RDA, que de fet és un cas absorció.
- Separació d’Estats : quan una o més parts del territori d’unt Estat es separen per formar un o més Estats, amb independència que el predecessor continuï existint (art. 31.1 CV 78), v. g. la secessió de Bangladesh, Eritrea o Sudan del Sud.
- D issolució d’Estats : es tracta d’una separació d’Estats on l’Estat predecessor deixa d’existir, v. g. l’URSS, l’ex-Txecoslovàquia, o l’ex-Iugoslàvia.
- Estats de recent independència : un Estat successor el territori del qual, abans de la successió d’Estats, era un territori dependent de l’Estat predecessor (art. 2.1.f CV 78). És el cas de la majoria dels Estats actuals que varen ser part d’un imperi colonial.
- La transferència de part d’un territori a un altre Estat : quan una part del territori d’un Estat, o quan qualsevol territori que no forma part del territori d’un Estat, però del qual es responsable de les seves relacions internacionals, passa a ser part del territori d’un altre Estat (art. 15 CV 78). És el cas, per exemple, d’Alsàcia i Lorena, que annexionades a Alemanya després de la guerra franco-prussiana el 1871 van ser reintegrades a la sobirania francesa pel Tractat de Versalles de 1919. (^13) En vigor des del 6 de novembre de 1996, però sols ha sigut ratificada per 22 Estats. (^14) AGNU, Resolució 55/153, Nacionalitat de les persones naturals en relació amb la successió d’Estats , de 12 de desembre de 2000.
c) En el supòsit de separació de parts d’un Estat per formar un o més Estats, continuï o no existint l’Estat predecessor, també s’estableix la regla de la continuïtat en el sentit que els tractats en vigor respecte de l’Estat predecessor s’aplicaran respecte de l’Estat o Estats successors, llevat que els Estats interessats convinguin una altra cosa, o que la seva aplicació sigui incompatible amb l’objecte i fi del tractat o canviïn radicalment les condicions de la seva execució (art. 34 i 35). C. La successió d’Estats en matèria de béns, arxius i deutes d’Estat La CV sobre successió d’Estats en matèria de béns, arxius i deutes d’Estat va ser elaborada mancada d’una autèntica negociació i els Estats del Grup dels 77 i socialistes van imposar “principis controvertits al rang de normes imperatives”^15. El resultat ha sigut que la CV 83, adoptada per 54 vots a favor, 11 en contra i 11 abstencions, ha tingut escassa acceptació (sols 7 Estats l’han ratificada) i no ha entrat en vigor. Com va assenyalar l’IDI en una resolució de 2001, la pràctica en aquests àmbits ha estat marcada per l’acord entre els Estats interessats, i el repartiment dels béns i dels deutes s’ha de regir pel principi de territorialitat, tractant d’evitar tot enriquiment injust i aconseguir una distribució equitativa, de forma que es preservi la capacitat dels Estats afectats per sobreviure com a entitats viables^16.
- La successió en matèria de béns d’Estat D’acord amb la CV 83 per “béns d’Estat de l’Estat predecessor” s’entén els béns, drets i interessos que en la data de la successió d’Estats i de conformitat amb el dret intern de l’Estat predecessor pertanyien a aquest (art. 8). La norma tradicional que ha regit la pràctica és que els béns de domini públic de l’Estat predecessor passin a l’Estat successor sense compensació, regla que recull l’article 11 de la CV 83, llevat el que disposen altres articles. També té en compte la possibilitat d’una voluntat diferent per part dels Estats interessats. a) Respecte a la successió en cas de transferència d’una part del territori d’un Estat , que no suposa l’aparició d’un nou Estat, el pas dels béns de l’Estat predecessor al successor s’estableix per acord entre ells, i a falta d’acord passen a l’Estat successor els béns immobles del predecessor situats en el territori en qüestió així com els béns mobles vinculats a l’activitat de l’Estat predecessor en relació amb el territori (art. 14). b) En el cas d’ Estats de recent independència , el pas dels béns a l’Estat successor es regirà pels criteris establerts a l’article 15: els béns immobles de l’Estat predecessor situats en el territori a què es refereix la successió passen a l’Estat successor, així com els immobles que, havent pertangut al territori en qüestió, estan situats fora d’ell i s’han convertit durant el període colonial en béns de l’Estat predecessor. També passen els béns mobles de l’Estat predecessor vinculats a la seva activitat en relació amb el territori, etc. (^15) Cfr. FONT, A., “La Conferencia de Viena sobre la sucesión de Estados en materia de bienes, archivos y deudas de Estado”, REDI , 1984, p. 59. (^16) IDI, Resolució sobre successió d’Estats en matèria de béns i obligacions , adoptada a la sessió de Vancouver de 2001, Annuaire , 2000-2001, p. 720-722.
Cal destacar que, en tot cas, els acords que es celebrin entre l’Estat predecessor i l’Estat de recent independència per regular la successió dels bens d’Estat de l’Estat predecessor de manera diferent a la que resulti de l’aplicació dels anteriors criteris no podran menysprear el principi de la sobirania permanent de cada poble sobre les seves riqueses i els seus recursos naturals (art. 15.4). c) En el supòsit d’ unificació d’Estats , passen a l’Estat successor els béns d’Estat dels Estats predecessors (art. 16). d) Si es produeix la separació de part o parts del territori d’un Estat per formar un nou Estat regeixen, a falta d’acord, s’apliquen els criteris de l’article 17: passen a l’Estat successor els béns d’Estat immobles de l’Estat predecessor situats en el territori a què fa referència la successió, i els béns mobles vinculats a l’activitat de l’Estat predecessor en relació amb aquell territori, així com la resta de bens mobles en una proporció equitativa. e) Si es tracta d’una dissolució d’un Estat, a falta d’acord, s’apliquen les regles de l’article 18: passen a l’Estat successor els béns immobles de l’Estat predecessor que es trobin en el seu territori. Si dits béns estan situats fora del territori de l’Estat predecessor, passaran als Estats successors en proporcions equitatives. Igualment, passen a l’Estat successor de que es tracti els béns mobles de l’Estat predecessor vinculats a la seva activitat en relació amb els territoris a què es refereixi la successió, i la resta de béns mobles de l’Estat predecessor passen als Estats successors en proporcions equitatives. La CV 83 no conté cap criteri sobre si l’Estat successor està obligat a respectar els drets adquirits pels particulars, especialment estrangers, abans de la successió. Tradicionalment, la regla era la de respectar dits drets^17 , fins i tot en els casos de concessions^18. Tanmateix, avui dia aquesta regla ha de ser modificada tenint en compte el principi de la sobirania permanent dels pobles i dels Estats sobre els seus recursos naturals. En aquest sentit, d’acord amb l’article 2.c de la Carta de drets i deures econòmics dels Estats , tot Estat té dret de “nacionalitzar, expropiar o transferir la propietat de béns estrangers, i en aquest cas l’Estat que adopti aquestes mesures haurà de pagar una compensació apropiada [...]”. És a dir, no existiria obligació de respectar els drets adquirits. Evidentment, els Estats industrialitzats mantenen un punt de vista diferent.
- La successió en matèria d’arxius D’acord amb la CV 83 amb caràcter general la successió dels arxius es realitzarà sense compensació, llevat que la Convenció disposi quelcom diferent o acord dels Estats interessats en contrari (art. 23). a) En el cas de successió per la transferència d’una part del territori d’un Estat , el pas dels arxius de l’Estat predecessor al successor es regeix per l’acord entre ells, i a falta del mateix, pels criteris subsidiaris de l’article 27, segons els quals han de passar a l’Estat successor la (^17) TPJI, Certain questions relating to settlers of German origin in the territory ceded by Germany to Poland , dictamen de 10 de setembre de 1923, PCIJ, Collection of Advisory Opinions , Serie B , nº. 6, p.
(^18) TPJI, Certain German interests in Polish Upper Silesia (fons), sentència de 25 de maig de 1926, PCIJ Collection of Judgments (1923-1930) , Serie A , nº 7, p. 31.
b) En els casos d’ Estats de recent independència sorgits dels processos de descolonització, no passarà cap deute de l’Estat predecessor al successor, llevat acord entre ells, que en cap cas podrà menysprear el principi de la sobirania permanent de cada poble sobre les seves riqueses i recursos naturals i que el seu compliment no pot posar en perill els equilibris econòmics fonamentals de l’Estat (art. 38). c) En el cas d’ unificació d’Estats, el “deute d’Estat dels Estats predecessors passarà a l’Estat successor” (art. 39). d) En els supòsits de separació de part o parts del territori d’un Estat per formar un Estat nou, llevat que es convingui una altra cosa per via d’acord, el deute passarà a l’Estat successor en una proporció equitativa, tenint en compte totes les circumstàncies pertinents (art. 40). També en casos de dissolució de l’Estat i les parts del seu territori formen dos o més Estats, llevat que els Estats successors convinguin una altra cosa, el deute passa a ells en proporcions equitatives, tenint en compte totes les circumstàncies pertinents (art. 41). En relació amb els deutes dels Estats, hem de destacar la regla recollida a l’article 36 segons la qual una successió d’Estats no afectarà com a tal els drets i obligacions dels creditors. Finalment, en relació amb l’ arranjament de controvèrsies , tant la CV 78 com la CV 83, estableixen que en cas d’aparició d’una controvèrsia en relació amb la seva aplicació o interpretació, qualsevol de les parts pot sol·licitar l’obertura d’un procés de consulta i negociacions (art. 41 i 42, respectivament). Si la controvèrsia no es soluciona en el termini de sis mesos a partir de dita sol·licitud, qualsevol de les parts pot sotmetre-la a un procediment de conciliació (art. 42 i 43, respectivament), solució insatisfactòria ja que l’informe de la comissió de conciliació no és obligatori. La solució judicial o l’arbitratge sols té lloc mitjançant comú acord entre les parts (art. 44 i 45, respectivament). A la pràctica per l’arranjament dels problemes sorgits, en particular per la successió en matèria de béns i deutes d’Estat, s’han celebrat sobre bases ad hoc acords amistosos de caràcter equitatiu^21. D. La successió d’Estats en matèria de nacionalitat dels habitants del territori Com hem vist, la CDI l’any 1999 va aprovar un Projecte d’articles sobre la nacionalitat de les persones físiques en relació amb la successió d’Estats. Respecte a la nacionalitat de les persones jurídiques la CDI es va limitar a deixar constància de la falta d’interès dels governs pel tema. El Projecte de 1999 parteix de dos principis: primer, encara que la qüestió de la nacionalitat pertany a la competència exclusiva de cada Estat, s’han de respectar els límits que fixa el DI (Preàmbul). I segon, la prevenció de l’apatrídia en la mesura que estableix el dret de tota persona afectada per una successió d’Estats a tenir la nacionalitat de “almenys un dels Estats involucrats en dit fenomen” (art. 1). A més a més, obliga a dits Estats a adoptar totes les mesures apropiades per evitar els casos d’apatrídia (art. 4), i estableix la presumpció que la persona que resideix en el territori de l’Estat successor adquireix la nacionalitat d’aquest (^21) PASTOR, J. A., Curso de derecho internacional público i organizaciones internacionales , 24º ed., Tecnos, 2020, p. 342-343.
Estat (art. 5). En la mateixa línia d’assegurar una nacionalitat s’orienta el Conveni europeu per l’eliminació de l’apatrídia en relació amb la successió d’Estats , de 2006. El Projecte també reconeix un dret d’opció basat en el respecte a la voluntat de les persones afectades (art. 11), i expressa la preocupació per la defensa de la unitat familiar (art. 12) i dels drets dels menors (art. 13). Respecte als supòsits concrets, en el cas de transferència d’una part del territori d’un Estat a un altre Estat els habitants de dit territori adquiriran la nacionalitat de l’Estat successor i els hi serà retirada la nacionalitat de l’Estat predecessor (art. 20). En els casos d’ unificació i dissolució d’Estats els habitants adquireixen la nacionalitat de l’Estat o Estats successors (art. 21 i 22), amb la concessió del dret d’opció en el cas que reuneixen les condicions per adquirir la nacionalitat de dos o més Estats successors resultants de la dissolució (art. 23). Al respecte, l’article 18 del Conveni Europeu de 2006 esmenta els criteris que han de tenir en compte els Estats involucrats al atribuir la nacionalitat: existència del vincle efectiu, residencia habitual en la data de la successió d’Estats, la voluntat de la persona afectada i el seu origen territorial. En els supòsits de separació de part o parts del territori d’un Estat predecessor sense desaparèixer aquest, l’Estat successor atribuirà la seva nacionalitat, llevat que s’indiqui un altra cosa mitjançant l’exercici del dret d’opció, a les persones que tinguin la seva residencia habitual en el seu territori, o en un tercer Estat i hagin nascut en el que ara és el seu territori o hagin tingut la seva última residencia habitual en dit territori, o tinguin qualsevol altre vincle apropiat amb dit Estat (art. 24). Paral·lelament, un cop hagin adquirit la nacionalitat de l’Estat successor, l’Estat predecessor els retirarà la seva nacionalitat (art. 25.1), llevat que tinguin la seva residencia habitual en el seu territori o mantinguin un vincle jurídic apropiat (terme que té un abast més ampli que el vincle efectiu ) amb una unitat constitutiva de l’Estat, o tinguin la seva residencia habitual en un tercer Estat i hagin nascut en el que ara és el seu territori o hagin tingut la seva última residencia habitual en dit territori, o tinguin qualsevol altre vincle apropiat amb dit Estat (art. 25.2). Finalment, l’article 26 preveu la concessió de la nacionalitat mitjançant un dret d’opció a totes les persones dels articles 24 i 25.1 que reuneixen les condicions per tenir la nacionalitat de l’Estat predecessor i de l’Estat o Estats successors^22. En relació amb les solucions establertes per la pràctica en els diferents supòsits de successió tenim:
- En els casos d’ unificació i dissolució d’Estats la pràctica és que els habitants dels territoris objecte de la successió adquireixen la nacionalitat de l’Estat o Estats successors. (^22) Vid TORRES, M. I., La sucesión de Estados y sus efectos sobre la nacionalidad de las personas físicas , Universitat de Màlaga, 2001; MARÍN, A., “Sucesión de Estados y cambios de nacionalidad. Las transformaciones territoriales en Europa en los años novena”, ADI , 18, 2002, p. 125-170; i FUENTE, M. R., “La cuestión de la nacionalidad en la sucesión de Estados”, a BARBOZA, J. (cord.), Temas recientes de la CDI: en homenaje al 60º aniversario de la creación de la comisión internacional de las NU , CARI, 2007, p. 291-313.
Els Estats poden experimentar transformacions. Segons el principi d’identitat i continuïtat una entitat estatal roman idèntica per al DI malgrat els canvis que puguin transformar la seva estructura personal, territorial o política. És a dir, els canvis en l’organització interna d’un Estat no afecten a la condició internacional d’aquest. El principal àmbit d’aplicació d’aquest principi són els supòsits de canvis revolucionaris en els règims de govern d’un Estat. Amb el principi de continuïtat de l’Estat es tracta de garantir la seguretat de les relacions internacionals, o sia assegurar als tercers Estats que les obligacions internacionals de l’Estat seran respectades amb independència de l’abast dels canvis sobrevinguts en l’estructura del poder. Tanmateix, els esdeveniments de la societat internacional poden comportar l’aparició de nous Estats com a resultat de processos d’emancipació colonial, desmembrament o escissió d’un altre Estat, o unificació d’Estats, i aleshores els drets i obligacions dels Estats en qüestió es veuran modificats. Quan això es produeix ja no estem en un supòsit de continuïtat de l’Estat, sinó de successió d’Estats. En aquest context, els altres membres de la comunitat internacional poden reconèixer o no el nou Estat. A. Concepte Per a determinar si existeix realment un nou Estat, els altres Estats poden, voluntàriament, reconeixe'l manifestant la seva convicció que reuneix els elements necessaris per ser-ho. Així, el reconeixement és l’acte unilateral i voluntari manifestat de forma expressa o tàcita individualment o col·lectivament pels Estats, en el qual es declara l’existència de tots els elements necessaris perquè hagi nascut un nou Estat. És a dir, “l’Estat que reconeix accepta, pel que a ell respecta, l’existència de l’Estat reconegut i es manifesta disposat a establir amb ell relacions jurídiques en el marc del DI”^25. Hi ha dues teories entorn al reconeixement d’Estats:
- Teoria constitutiva, que significa que amb el reconeixement d’un Estat s’atorga a aquest la personalitat internacional. Això té com a conseqüència, primer, que afavoreix l’arbitrarietat ja que l’existència d’un nou Estat subjecte de DI depèn dels Estats existents. L’Estat no reconegut no existeix jurídicament. I segon, es crea una doble naturalesa ja que l’Estat existeix davant dels Estats que l’han reconegut i és inexistent davant dels Estats que no l’han reconegut, circumstància que comporta inseguretat jurídica.
- Teoria declarativa. El reconeixement sols té efectes declaratius. L’Estat existeix com a subjecte de DI des del moment que existeix de facto , és a dir quan reuneix els quatre elements: territori, població, organització política i sobirania. Així, l’abast real del reconeixement és més aviat polític i no tant jurídic. Aquesta és la més coherent amb la pràctica internacional. Per exemple, en la qüestió sobre les Illes Aland una Comissió Internacional de Juristes va assenyalar que (^25) JUSTE, J., et al ., Lecciones de derecho internacional público , 3ª ed., Tirant lo Blanch, 2018, p. 170; vid CRAWFORD, J., The creation of States in international law , 2ª ed., OUP, 2006; i WARBRICK, C., “States and recopgnition in international law”, a EVANS, M. D. (ed.), International law , 2ª ed., OUP, 2006, p. 217-276.
“Un Estat sobirà no existeix abans que una organització política estable hagi sigut creada i abans que l’autoritat pública sigui suficientment forta per imposar-se per ella mateixa sobre el territori sense l’assistència de tropes estrangeres”^26. També l’Institut de DI (IDI), li atorga un valor declaratiu a l’afirmar que “El reconeixement d’un nou Estat és l’acte lliure pel qual un o més Estats fan constar l’existència sobre un territori determinat d’una societat humana políticament organitzada, independent de qualsevol altre dels Estats existents, capaç d’observar les prescripcions del DI, i pel que manifesten, en conseqüència, la seva voluntat de considerar-la com a membre de la comunitat internacional”^27. Igualment, cal destacar que encara que molts Estats àrabs no han reconegut l’Estat de Israel, sempre s’ha aplicat entre ells l’ordenament internacional relatiu al dret dels conflictes armats. Donat que el DI no determina clarament quins són els seus subjectes, històricament el reconeixement implicava que la resta d'Estats, especialment les grans potències, a la pràctica li atorgaven capacitat jurídica internacional (teoria constitutiva). A més a més, tenia gran importància política. Avui dia, el reconeixement pels Estats té un caràcter clarament declaratiu. L’Estat adquireix personalitat internacional, quan reuneix els seus quatre elements característics, encara que alguns Estats no el reconeguin (cas del no reconeixement de l'Estat d'Israel). Al contrari, encara que sigui reconegut per molts Estats, no per això un territori constituirà un Estat, com és el cas de la República Àrab Sahrauí Democràtica o de Palestina. Aquests fenòmens atípics s'expliquen pel caràcter eminentment polític del reconeixement d'Estats, encara que com veurem infra pot comportar certes conseqüències jurídiques. Per tant, per determinar l’existència d’un Estat hem de guiar-nos pel principi d’efectivitat , és a dir que l’Estat sigui realment independent internacionalment i que exerceixi de forma efectiva el poder polític sobre la població establerta en el seu territori. D’acord amb el principi d’efectivitat un cop que l’Estat reuneix de facto els quatre elements essencials, ja pot afirmar-se que existeix com a subjecte de DI i, des d’aquest moment, la resta d’Estats ja poden reconeixe’l com a tal. S’ha discutit si existeix l’obligació de reconèixer un Estat que reuneix els quatre elements. Malgrat que els defensors de la teoria constitutiva del reconeixement indiquin que aquest és un acte jurídic i obligatori, la pràctica contemporània de les relacions internacionals posa de manifest que no hi ha obligació jurídica de reconèixer, i que es tracta d’un acte voluntari i discrecional amb efectes declaratius. També s’ha tractar de configurar un deure jurídic de no reconèixer, en aquells casos que suposi un intent polític de consolidar situacions fictícies o establertes violant el DI. (^26) COMISSIÓ INTERNACIONAL DE JURISTES (designada pel Consell de la SN), Aaland Islands question , opinió consultiva sobre els aspectes legals de la qüestió sobre les Illes Aland, LNOJ Spec. Supp n. 3 , octubre 1920. (^27) IDI, Resolució adoptada a la sessió de Brussel·les de 1936, art. 1.
no tenien pretensions territorials en relació amb els Estats veïns membres de la Comunitat Europea. També s’ha diferenciat entre reconeixement individual i col·lectiu. De fet, el reconeixement col·lectiu és més un acte concertat entre un grup d’Estat que s’han posat d’acord respecte als criteris a seguir respecte al reconeixement de nous Estats. Aquest es el cas de la posició comuna adoptada per la Comunitat Europea i els seus Estats membres, el 17 de desembre de 1991, que preconitzava el reconeixement dels nous Estats sorgits de l’antiga Iugoslàvia i de la Unió Soviètica, que reunissin les condicions establertes en les respectives Declaracions adoptades el dia abans. Per tant, el reconeixement col·lectiu de fet és un acte concertat pel qual s’adopten criteris per al reconeixement de nous Estats, que posteriorment es materialitzarà mitjançant el reconeixement individual per part de cadascun dels Estats. Finalment, es parla de reconeixement provisional, quan el nou Estat encara no pot considerar- se plenament consolidat, i definitiu , que és irrevocable. C. Conseqüències polítiques i jurídiques Hem vist que el reconeixement és un acte efectuat amb finalitat política que té efectes declaratius. Tanmateix, a la pràctica té certs aspectes constitutius en la mesura en què, si bé el nou Estat és subjecte de DI a partir del moment que reuneix els quatre elements, no pot exercitar plenament alguns drets fins a ser reconegut. És a dir, sense el reconeixement formal la capacitat del nou Estat a nivell internacional es veu restringida, ja que sols podrà establir relacions aïllades i no oficials^30. Per tant, la consolidació efectiva del nou Estat depèn en part del grau de reconeixement que rebi per part dels altres membres de la comunitat internacional. O sia, l’absència de reconeixement no impedeix per se l’existència del nou Estat, però un Estat difícilment pot subsistir indefinidament sense rebre un nombre suficient de reconeixements que li permetin mantenir unes relacions internacionals fluides en un món cada cop més interdependent. Igualment, el reconeixement pot produir certs efectes jurídics en el sentit que l’Estat que no reconeix a un altre no esta obligat a reconèixer-li el ius standi davant dels seus tribunals, a atorgar-li immunitat sobirana o a permetre-li exercir la protecció diplomàtica. Això explica l’interès dels nous Estats a aconseguir el reconeixement del màxim nombre d’Estats i OI. EL RECONEIXEMENT DE GOVERNS Encara que presenti formes molt similars al reconeixement d'Estats, és una figura jurídica molt diferent pel que fa al seu sentit. El reconeixement d’Estats és rellevant en l’àmbit de la subjectivitat internacional. En canvi les modificacions en l’organització política interna d’un Estat no afecten en principi la seva subjectivitat, és a dir la condició internacional de l’Estat. El reconeixement de governs fa referència a la representativitat de l’Estat i sols consisteix a declarar la intenció de mantenir relacions amb un règim o govern que ha substituït a un altre de forma irregular (cop d’Estat^31 , revolució, etc.), és a dir en contra dels procediments legals establerts. El reconeixement d’un Estat implica el reconeixement del seu govern. (^30) Vid PÉREZ, M., “La subjetividad internacional”, a DIEZ DE VELASCO, M., Instituciones de derecho internacional público , 14ª ed., Tecnos, 2013, p. 285.
- Concepte L’IDI va afirmar que “el reconeixement del nou govern d’un Estat ja reconegut és l’acte lliure pel qual un o més Estats verifiquen que una persona o un grup de persones estan en condicions d’obligar a l’Estat que pretenen representar i expressen la seva voluntat de mantenir relacions amb elles”^32. Per destacar els trets conceptuals del reconeixement d’un govern podem assenyalar que és un acte unilateral i lliure o voluntari, manifestat de forma expressa o tàcita i realitzat individualment o col·lectivament pels Estats, en què es declara la voluntat de mantenir relacions amb un govern sorgit d'un canvi revolucionari i anticonstitucional (govern de facto ) que controla efectivament el territori i la població d'un Estat prèviament ja existent. És un acte essencialment d’elecció o de naturalesa política, encara que comporta conseqüències jurídiques. El reconeixement de governs, més que el d’Estats, està influenciat per nombrosos factors polítics i això fa que sigui difícil determinar mitjançant normes de DI els requisits que ha de reunir un govern de facto per ser reconegut^33. De fet, la neutralitat del DI vers els sistemes polítics interns explica la inexistència de normes positives sobre les condicions que ha de reunir un govern de facto per ser reconegut. Tanmateix, al respecte s’han formulat diferents doctrines. a) Doctrines que segueixen el criteri de la legalitat o de la legitimitat. Aquestes doctrines tenen en compte a efectes del reconeixement que el nou Govern tingui o no el consentiment dels governats, és a dir, tracten de preservar un principi representatiu. Així, la doctrina Tobar , formulada el 1907, afirma que els Estats no han de reconèixer governs nascuts de la revolució mentre no obtinguin el suport de la seva població. La doctrina Wilson , aplicada per Estats Units a Estats americans entre 1913 i 1931, indica que “el govern just descansa sempre en el consentiment dels governats”. També cal esmentar la doctrina Larreta de 1944, que proposa l’adopció d’una posició col·lectiva o concertada per part de diferents Estats americans, excloent la intervenció armada, respecte dels governs sorgits per vies de facto , en defensa dels principis de la democràcia i de la solidaritat americana. Finalment, tenim la doctrina Betancourt , aplicada per Veneçuela entre 1959 i 1968. Cal destacar que ni en el DI general, ni en el DI regional, existeix una norma que impedeixi el reconeixement d’un govern no legítim. b) Doctrines que segueixen el criteri de l’ efectivitat. (^31) Per exemple, el cop d’Estat dut a terme per l’exercit de Myanmar ( Tatmadaw ) l’1 de febrer de 2021 en el que els militar van fer fora del govern els membres elegits democràticament de la Lliga Nacional per la Democràcia; o el cop d’Estat sui generis de les forces talibanes a l’Aganistan l’agost de 2021. (^32) IDI, Resolució adoptada a la sessió de Brussel·les de 1936, art. 10. (^33) PASTOR, J. A., Curso…, op. cit., p. 325.
