¡Descarga Teixit connectiu y más Apuntes en PDF de Citología solo en Docsity!
CITOLOGIA I HISTOLOGIA ANIMAL: Teixit connectiu
El teixit connectiu és un teixit on les cèl·lules no es troben adossades entre si, sinó que estan envoltades de matriu extracel·lular. Hi ha diferents tipus de teixit connectiu: fibrosos, cartilaginosos, ossi, adiposos, sang, limfa..El teixit connectiu fa diverses funcions:
Sosteniment: les cèl·lules que s’especialitzen en secreció de matriu Tròfiques/metabòliques: adipós, eritròcits, teixit ossi.. Defensa: cèl·lules de defensa
Per tant, en el teixit connectiu trobem CÈL·LULES i MATRIU EXTRACEL·LULAR. Les cèl·lules poden sintetitzar la matriu extracel·lular o poden tindre altres funcions com per exemple, tròfiques, defensa..
Matriu extracel·lular
La matriu extracel·lular és un teixit format per cèl·lules i la matriu pròpiament. La ME compren el material que hi ha entre les cèl·lules i difereix en els diferents teixits. Les seves funcions són de SUPORT ESTRUCTURAL i FILTRE selectiu al pas de substàncies o cèl·lules. Els components de la ME es poden classificar d’aquesta manera:
Substància fonamental: Glicosaminoglicans (GAGs) o mucopolisacàrids: Són llargues cadenes de disacàrids que s’organitzaran en proteoglicà (=molècules amb una part proteica i moltes cadenes de GAGs). Els GAGs són molècules HIDROFÍLIQUES que atrauen l’aigua formant una MATRIU HIDRATADA i GELATINOSA (com una mucosa) on es disposaran els altres elements de la MEC. Tenen càrrega negativa que els permet atreure aigua, per això es diu que es tracta d’una matriu hidratada. Constitueixen una matriu AMORFA. Els GAGs més comuns són el Condroitin sulfat, queratin sulfat, àcid hialurònic. L’àcid hialurònic forma cadenes molt llargues i molt hidratades: afavoreix MATRIUS MOLT FLUIDES (és el GAG més hidratable). El teixit embrionari està fet pràcticament d’àcid hialurònic, això li dóna al fluïdesa que necessita per permetre el moviment de les cèl·lules (migració). L’àcid hialurònic forma part de proteoglicans però també es troba lliure, amb funció lubricant (articulació). Es produeix en les ferides. Proteoglicans: Els proteoglicans són glicosaminoglicans i molècules proteiques. N’hi ha de molts tipus: segons el nucli proteic i el nombre i longitud de les cadenes de GAGs. Hi ha diferent composició de GAGs i proteoglicans que proporciona diferents característiques als teixits, és a dir, matrius més o menys fluides/sòlides; matriu amb diferents capacitats de difusió de substàncies..Aquestes grans molècules entrellaçades amb GAGs que capten molta aigua donen solidesa per turgència al cartílag. L’AGRECAN són molècules molt grans que atrapen aigua i fan que la ME estigui hidratada però també sòlida perquè l’entramat molecular està lligat. També permet la difusió de substàncies.
Fibres: Col·làgens: El col·lagen és una proteïna fibrosa que forma fibres de gran resistència a la tensió. Cada molècula és formada per 3 cadenes polipeptídiques enrotllades en triple hèlix. Tenen un alt contingut en Glisina i Hidroxilisina/hidroxiprolina. La seva funció és suportar fortes tensions (de fora la cèl·lula, a dins hi ha el citoesquelet). Els FIBROBLASTS són cèl·lules del teixit connectiu que sintetitzen elements de la matriu extracel·lular. Tenen un reticle endoplasmàtic important. S’encarrega de sintetitzar la molècula de col·lagen en una forma precursora: el PROCOL·LAGEN, per evitar la formació de fibril·les dins la cèl·lula (molt important que no es sintetitzi dins la cèl·lula). En la triple hèlix hi ha uns extrems que els tallarà una proteïna encarregada anomenada PROTEASA. Les hidroxilisines i hidroxiprolines formen pons d’hidrogen entre cadenes dins la mateixa molècula de col·lagen i entre diferents molècules de les fibril·les. La formació de col·lagen és depenent de vitamina C: cofactor de l’enzim responsable de la formació d’hidroxiprolina. Les fibres de col·lagen tipus I són molt resistents a les tensions i estan formades per nombroses fibril·les amb “estriacions”. El col·lagen tipus I constitueix el 90% de tot el col·lagen en el cos humà i és constituït per fibril·les estriades.
Composició de la làmina basal: Feta de col·lagen tipus IV (xarxa), proteoglicans (perlecan), laminines (glicoproteïna), altres glicoproteïnes (entactina o nidogen), fibronectina.
La fibronectina és la glicoproteïna més abundant a la matriu extracel·lular. La seva funció és recol·locar i connectar els elements de la ME. S’uneixen a col·lagen, proteoglicans, integrines (entre cèl·lules i ME),..En cultiu, es pot observar com els fibròcits a mesura que secreten fibronectina la orienten respecte el citoesquelet i, quan aquesta matriu contacta amb cèl·lules properes, els components del citoesquelet d’actina d’aquestes cèl·lules s’alineen amb la fibronectina (extracel·lular). La fibronectina, com a componen de la MEC, influència l’organització del citoesquelet i viceversa. La fibronectina a la part extracel·lular, i l’actina a la part intracel·lular.
Les integrines són receptors de membrana que uneixen la cèl·lula amb components de la MEC (col·lagen, fibronectina, laminina..). Per tant, la relació integrines-citoesquelet és:
Components de la MEC--------INTEGRINES-------Proteines intermediàries--------------Elements del citoesquelet
Desenvolupament dels teixits connectius fibrosos i sòlids
A partir de la MESÈNQUIMA (=fases inicials de l’embrió), una matriu molt fluida, amb molt àcid hialurònic i sense fibres es diferencien molts teixits del cos mitjançant un procés de proliferació i migració cel·lular. Alguns dels teixits que se’n deriven són:
Teixit connectiu lax: Matriu relativament fluida, amb fibres no excessivament abundants. Permet el pas de cèl·lules i vasos Teixit connectiu dens: Matriu amb moltes fibres de col·lagen I. Resistent a tensions. Difícilment permet el pas de cèl·lules i vasos. Teixit ossi: Matriu sòlida per sals minerals. Resistent a tensions (col·lagen I). Permet el pas de cèl·lules i vasos. Teixit cartilaginós: Matriu sòlida per hidratació de glucosaminoglicans entrellaçats. Resistent a pressions. No permet el pas de cèl·lules i vasos.
Tipus de teixit connectiu
- Teixit FIBRÓS: Conté fibroblasts i fibròcits. Són la mateixa cèl·lula però es diferencien en que els fibroblasts tenen molt citoplasma i la cromatina poc densa, cosa que fa que siguin
unes cèl·lules actives, tenen RER. Els fibròcits, en canvi, tenen la cromatina densa i tenen un citoplasma fi i petit. Tenen poc RER, la matriu ja està sintetitzada i la seva funció és la de renovació. La cèl·lula pot passar de manera REVERSIBLE de fibroblast a fibròcit. Depenent de la disposició de les fibres col·làgenes trobarem: Teixit connectiu LAX: El teixit connectiu LAX té una matriu extracel·lular que permet millor el pas de les cèl·lules. Ex: mesenteri, làmina pròpia. Teixit connectiu DENS IRREGULAR: Aguanten tensions en totes direccions o sentits. Ex: dermis Teixit connectiu DENS REGULAR: Aguanten tensions en una sola direcció o sentit. Ex: tendons, lligaments, còrnea).
- Cartílag: En el cartílag la matriu és sòlida on les cèl·lules són CONDROBLASTS i CONDRÒCITS. El condroblast són cèl·lules on hi ha RER, AG: sulfatació de GAGs i acumulacions de reserves com grànuls de GLICOGEN i gotes LIPÍDIQUES. Aquestes reserves de glucogen i lípids hi són perquè en el teixit cartilaginós no hi ha vasos per dins i per tant els nutrients i oxigen que necessiten els arriba per difusió mitjançant aquestes reserves. El fet que no passin vasos pel teixit cartilaginós fa que es limiti el seu tamany. És un teixit que pesa molt perquè està molt hidratat, per això abunda en els animals marins o nedadors (els terrestres no l’aguanten). Les funcions del cartílag són: esquelètica, amortidora, lubricant (articulacions), precursor de l’os.
- Teixit ossi: Les cèl·lules d’aquest teixit són els OSTEOBLASTS (forma activa) i els OSTEÒCITS (forma inactiva). Aquestes cèl·lules tenen unes perllongacions (canals) de tal manera que no queden aïllades totalment de la matriu. El fet de tindre aquests canals fa que els arribin millor els nutrients i l’oxigen. Els osteoblasts i osteòcits produeixen la matriu i els osteoclasts la reabsorbeixen. Aquest teixit és dur i rígid. La duresa d’aquest teixit s’aconsegueix amb les SALS MINERALS, i l’OSTEOIDE li proporciona la matèria orgànica. L’osteoide conté GAGs, col·lagen I, elastina, OSTEOCALCINA (=glicoproteïna) que té afinitat pels cristalls de fosfat, calci i col·lagen per la mineralització. Quan cremem els ossos, queden rígids i trencadissos. Les sals minerals contenen fosfat càlcic, ions citrat, carbonat, magnesi...Les sals minerals es poden eliminar amb vinagre, si fem l’experiment l’os no desapareix però es torna flexible. El teixit ossi té una gran resistència a la tracció. Té una baixa densitat que fa que pesi menys (degut a les sals minerals). És un teixit molt actiu, es remodela constantment: reixement, acomodació a tensions mecàniques variables. Funcions del teixit ossi: sosteniment mecànic, locomoció, protecció d’òrgans, reservori metabòlic de sals minerals (Ca, fosfats..).
Procés de diferenciació de les cèl·lules mare mesenquimàtiques:
Eritròcits
Són el que coneixem com a glòbuls vermells. La seva funció és el transport d’oxigen i anhidrasa carbònica, acoblat sempre a una proteïna anomenada HEMOGLOBINA. No es poden considerar orgànuls. Tenen enzims que fermenten la glucosa per formar àcid làctic i així obtindre energia pel transport actiu. És el segon element més petit de la sang. Els eritròcits passen un per un per capil·lars que poden ser molt estrets (4micròmetres), ja que són estructures molt deformables gràcies a un citoesquelet d’actina i espectrina.
A la sang es poden trobar glòbuls rojos immadurs (molt improbable, les formes immadures es troben al moll de l’ós) que encara no han perdut tots els ribosomes: RETICULÒCITS (0,8%). La vida mitja d’un eritròcit és de 120 dies, passat aquests dies la cèl·lula indueix apoptosi mitjançant macròfags. Es fagociten a la medul·la, melsa o fetge perquè a la sang no hi ha macròfags. En vertebrats no mamífers els eritròcits són NUCLEATS i conserven alguns orgànuls al citoplasma. Són molt variables de forma i mida i en nombre per microlitre, per exemple, en els amfibis tenen 80 micròmetres de diàmetre, en un rosegador mesura 1,5 micròmetres i en un tauró n’hi ha 73000 per cada microlitre.
Plaquetes (cèl·lules de defensa)
Les plaquetes o TROMBÒCITS són un tipus cel·lular que viatja també per la sang i té forma esfèrica. És l’element cel·lular més petit, en humans mesura 3 micròmetres de diàmetre. Al voltant de la cèl·lula (marge interior) trobem unes estructures allargades que són filaments del citoesquelet que anomenem ESCORÇA CEL·LULAR. En el citoplasma hi trobem moltes vesícules. La vida mitjana d’una plaqueta és d’entre 2 i 8 dies i trobem uns 200.000-300.000/mm3. Realment les plaquetes no són estructures cel·lulars independents sinó que són fragments cel·lulars que venen d’un element anomenat MEGACARIÒCIT, les cèl·lules progenitores del qual han sofert un procés de divisió. Aquest megacariòcit és molt gran i es troba en el moll de l’ós (medul·la òssia vermella). Es distingeixen molt bé perquè són molt grans (megacariòcit: 25 micròmetres de diàmetre; plaqueta: 3 micròmetres de diàmetre). En el megacariòcit els nuclis són multilobulats poliplodes que per endomitosi sense citocinesi formaran les plaquetes.
dipositen. No obstant això, la pell pot ser traspassada fàcilment pels microorganismes a través de les lesions, com les de les ferides. Els peixos i rèptils, tenen escates a la pell que encara la fan, si és possible, més infranquejable. La presència de pèls(mamífers) o de plomes (ocells) en l’epidermis dels vertebrats pot dificultar també la invasió de microbis.
En les obertures naturals dels animals, com ara la boca, l’anus, fosses nasals.. les barreres defensives són les secrecions mucoses que en recobreixen els epitelis. En la saliva, secreció lacrimal i en la secreció nasal hi ha un enzim, el lisozim, que és capaç de destruir la capa de mureïna de la paret bacteriana. Les secrecions àcides de l’epiteli vaginal i dels conductes digestius, contribueixen a formar un ambient desfavorable per a la vida i la proliferació dels microbis. En les mucoses respiratòries, els microbis i les partícules estranyes que queden atrapats en el mucus s’eliminen amb el moviment ciliar de les cèl·lules epitelials. La flora bacteriana pròpia del tub digestiu contribueix a impedir la proliferació de microbis patògens per un procés d’antagonisme, competint pels nutrients. Es pot resumir en:
Barreres físiques: Les superfícies epitelials constitueixen la primera defensa contra patògens Barreres químiques: Pèptids antibacterians i lisoenzim a la saliva i llàgrimes, pH (en líquid corporals),.. Barreres microbiològiques: Les superfícies epitelials estan associades a una MICROBIOTA BACTERIANA NO PATÒGENA que COMPETEIX AMB ELS MICROORGANISMES PATÒGENS pels nutrients i lloc d’unió a les cèl·lules i que PRODUEIXEN SUBSTÀNCIES ANTIBACTERIANES que prevenen la colonització per altres bacteris.
Barrera secundària, fagocítica o IMMUNITAT INNATA
Quan els microbis aconsegueixen vèncer les dificultats que representa travessar aquestes barreres primàries i penetren a l’interior del animals, en aquests es posa en marxa el mecanisme de la barrera secundària cel·lular. Els monòcits , després de subsistir diversos dies al flux sanguini, migren a diferents teixits o òrgans i es transformen en cèl·lules més grans i que tenen més capacitat fagocítica, els macròfags. Els neutròfils o micròfags es troben en un gran nombre en el flux sanguini i tenen una mitjana de vida molt més curta que els macròfags. Les substàncies químiques que alliberen els teixits infectats pels microbis atrauen quimiotàcticament els neutròfils, que són capaços de sortir dels vasos sanguinis gràcies al moviment ameboide(mecanisme de diapedesi). El procés de la fagocitosi és un tipus d’endocitosi feta per cèl·lules especialitzades que comporta l’englobament de microbis en vacúols fagocítics, la incorporació dels enzims hidrolítics dels lisosomes a aquests i la destrucció del microorganismes fagocitats, així com l’aprofitament de les biomolècules produïdes en aquest procés. Per facilitar el procés fagocític es produeix en el cos dels animals una sèrie de fenòmens entre els quals destaca la producció d’ histamina (dilata els vasos i n’augmenta la permeabilitat). Pus: resultat de la resposta inflamatòria(restes de cèl·lules, bacteris morts, glòbuls blancs morts, líquid intersticial..).
Aquest tipus d’immunitat genera una resposta sempre igual independentment del tipus de patogen que s’ha de fagocitar, per això es diu que és inespecífica. Sempre que s’activa la resposta serà en forma de INFLAMACIÓ. L’objectiu de la inflamació és activar les cèl·lules del sistema immunitari adaptatiu mitjançant un procés de PRESENTACIÓ ANTIGÈNICA. La presentació antigènica es du a terme per estimular la immunitat adaptativa.
L’última barrera defensiva dels animals davant de l’atac de microorganismes, una vegada superada la barrera fagocítica, és el sistema immunitari, constituït per substàncies químiques orgàniques, anticossos, cèl·lules productores d’anticossos i cooperadores, que s’encarreguen de reconèixer específicament els microbis i les molècules estranyes. Característiques de les dos immunitats:
Immunitat INNATA (fagocítica): Inespecífica, sense memòria i ràpida. Cèl·lules efectores: MACRÒFAGS i CÈL·LULES DENDRÍTIQUES, NEUTRÒFILS, EOSINÒFILS, BASÒFILS, MASTÒCITS. Immunitat ADAPTATIVA: Específica (d’antigen), amb memòria i més lenta. Cèl·lules efectores: LIMFÒCITS T i B.
Resposta immune adaptativa
Totes les molècules que són capaces d’activar el sistema immunitari reben el nom d’antígens. En principi, qualsevol macromolècula aliena a l’organisme és reconeguda pel sistema immunitari, que desencadena una resposta immunitària. Aquestes respostes poden ser de dos tipus: respostes propiciades per cèl·lules (immunitat cel·lular: limfòcits T) i respostes produïdes per molècules anomenades anticossos (immunitat humoral: limfòcits B). Els dos tipus de resposta estan relacionats amb les cèl·lules sanguínies anomenades limfòcits.
Les cèl·lules del sistema immune:
Amb funcions específiques per la destrucció de patògens Amb mecanismes reguladors per evitar l’hiperactivitat immunològica (hipersensibilitat o al·lèrgies) Amb capacitat per diferenciar el que és propi del que és estrany (autoimmunitat).
La funció més important és la COMUNICACIÓ CEL·LULAR entre els tipus cel·lulars implicats en la defensa. Aquesta comunicació es du a terme per factors solubles i per interacció cèl·lula-cèl·lula.
La interacció cèl·lula-cèl·lula es produeix mitjançant les molècules de membrana de les dos cèl·lules. Les proteïnes transmembrana s’acoblen i es produeix un canvi a nivell intracel·lular. Aquest canvi fa que s’activin diferents rutes bioquímiques. Aquest procés s’anomena TRANSDUCCIÓ DEL SENYAL que tenen com a objectiu generar un canvi en la funció de la cèl·lula, és a dir, convertir cèl·lules inactives en cèl·lules actives. Un exemple, és la interacció limfòcit-vas sanguini per anar fins el teixit danyat.
La comunicació mitjançant factors solubles és aquella en que una cèl·lula genera uns factors solubles anomenats CITOQUINES que s’uniran als receptors de la membrana de l’altra cèl·lula.
La secreció d’interleucines per part d’aquests limfòcits T activats estimula la proliferació de limfòcits T i la conversió de limfòcits B en cèl·lules plasmàtiques productores d’anticossos.
Els LIMFÒCITS
Els limfòcits són les cèl·lules més petites que es troben a la sang i a la limfa, són la base de la immunitat, humoral i cel·lular. Els limfòcits procedeixen de cèl·lules mare. Els limfòcits produïts per aquestes maduren en el tim o en la mateixa medul·la òssia. Són cèl·lules amb el nucli molt gran i poc citoplasma (agranular).
Els limfòcits B o cèl·lules B es formen a la medul·la òssia en el mamífers, mentre que en els ocells maduren a la bossa de Fabrici. Són els responsables de l’anomenada immunitat humoral. Aquests limfòcits tenen proteïnes a la superfície externa de la membrana plasmàtica que són capaces de reaccionar amb antígens específics de microbis; el limfòcits B, quan s’activen a partir del contacte amb un antigen, es converteixen en cèl·lules plasmàtiques, una mica més grans i amb un reticle endoplasmàtic molt desenvolupat, que s’encarreguen de produir anticossos lliures específics.
Normalment els limfòcits B no s’activen amb la sola presència de l’antigen, requereixen que hi hagi una activació del limfòcit T col·laborador, el qual envia citoquines que activaran el limfòcit B. Quan està activat, prolifera formant cèl·lules de memòria i limfòcits B activats. Els limfòcits activats es transformen en CÈL·LULES PLASMÀTIQUES que alliberen ANTICOSSOS. Els anticossos produït s’uneixen específicament a l’antigen i afavoreixen la seva eliminació. Això és el que anomenem RESPOSTA HUMORAL.
Els limfòcits T o cèl·lules T maduren en el Tim i no són capaços de produir anticossos lliures. No obstant això, disposen, a la superfície de la membrana, de receptors capaços de reconèixer antígens de la superfície externa d’altres cèl·lules. Secreten citoquines i substàncies citotòxiques com les perforines. La funció principal dels limfòcits T és la RESPOSTA CEL·LULAR. L’activació dels limfòcits T a través de la seva interacció amb les cèl·lules presentadores d’antigen implica la seva maduració i proliferació generant nous limfòcits T efectors (els que actuen en aquell moment) i els de memòria (resten per actuar per un segon contacte amb l’antigen).
Hi ha tres tipus de limfòcits T:
Limfòcits T citotòxics: destrueixen les cèl·lules infectades per virus o bacteris patògens endocel·lulars amb l’alliberació de citotoxines (proteïnes) com les anomenades perforines, que indueixen l’aparició de porus a la membrana plasmàtica de la cèl·lula infectada i així destrueixen els microbis atacats = CITÒLISI. Limfòcits T col·laboradors (Helper T –cell): s’encarreguen d’activar els limfòcits B i d’iniciar la proliferació dels limfòcits citotòxics per mitjà de la secreció d’interleucines. Els col·laboradors activats secreten citoquines que estimularan les altres cèl·lules immunitàries i activaran diferents cèl·lules. Limfòcits T reguladors: inhibeixen l’acció dels limfòcits B, finalitzen la resposta immunitària. Quan són activats regularan la resposta immunitària.
Per tant, quan la proteïna del limfòcit T (=TCR) entra en contacte amb la proteïna de membrana del macròfag o cèl·lula dendrítica (=MHC), es produeixen una sèrie de canvis =RESPOSTA CEL·LULAR:
Activació dels limfòcits B per generar anticossos Síntesi de limfòcits T col·laboradors: ells mateixos s’activen per tal de replicar-se. Aquests limfòcits T helpers, seran iguals que l’encarregat en començar la síntesi, és a dir, tots tindran el receptor de membrana especialitzat en l’antigen reconegut (=TCR). Aquesta població de limfòcits T igual serà, com he dit, efectors o de memòria. Activació dels limfòcits T citotòxics per mitjà d’interleucines
Estimulació de la mateixa cèl·lula presentadora que els ha “activat”, el macròfag
Un tipus particular de cèl·lules de tipus limfocític són les cèl·lules assassines natural(cèl·lules NK). Es troben a la sang dels vertebrats i s’encarreguen de destruir alguns tipus de cèl·lules canceroses o bé cèl·lules infectades per virus de manera similar a la de les cèl·lules T citotòxiques, però sempre de manera molt poc específica. No tenen receptors d’antígens a la membrana. Fins ara es coneix la manera com aquestes cèl·lules discriminen entre cèl·lules normals i anormals de l’organisme i indueixen a la mort (apoptosi) d’aquestes últimes.
Morfològicament, els limfòcits T i B o actius no es poden diferenciar, però, quan estan actius sí. Tenen una forma arrodonida amb un gran nucli i poc citoplasma (agranulat). Morfològicament, els limfòcits T i B no es poden diferenciar però PRESENTEN RECEPTORS DE MEMBRANA DIFERENTS, per això la seva morfologia en estat actiu és diferent. En els limfòcits T tenen el TCR (=receptor de cèl·lula T), receptor antigen específic de la superfamília de les immunoglobulines. En els limfòcits B hi ha la IMMUNOGLOBULINA DE MEMBRANA, un receptor antigen específic. Aquestes dos proteïnes de membrana tenen diferent estructura però coincideixen en que els dos són RECEPTORS ESPECÍFIC DE ANTÍGENS.
La població total de limfòcits T i B a l’home és capaç de reconèixer 10^11 antígens diferents. La generació de la diversitat en la resposta immune específica resulta de l’existència d’un repertori de receptors antigen específics molt ampli. Aquest gran repertori s’aconsegueix per REORDDENACIÓ GÈNICA ALEATÒRIA dels gens que codifiquen per les immunoglobulines i TCR. És a dir, els gens es recombinen per reconèixer els 10^11 antígens diferents ja que no podem tindre 10^11 gens diferents per codificar les diferents proteïnes transmembrana.
Sistema limfàtic:
Els processos d’activació (per antígens) i proliferació dels limfòcits T i B (per formar limfòcits efectors i de memòria) tenen lloc en els ÒRGANS LIMFOIDES SECUNDARIS. Aquests òrgans són els ganglis limfàtics, els nòduls limfàtics, la melsa i el teixit limfàtic difús associat a mucoses. Els nòduls limfàtics són les plaques de Peyer del teixit endotelial i el teixit limfàtic difús associat a mucoses, com diu el seu nom, les mucoses estan en constant contacte amb patògens. Les mucoses estan fetes d’una capa epitelial i un teixit connectiu anomenat LÀMINA PRÒPIA.
Els òrgans limfoides primaris es generen de “novo” les cèl·lules de defensa, són la MEDUL·LA ÒSSIA (moll de l’ós) i el TIMUS (o Tim). En aquests òrgans hi ha una producció específica dels limfòcits. Per exemple, els limfòcits B surten ja madurs del moll de l’ós en canvi, els limfòcits T no surten madurs de la medul·la sinó que surt un precursor de limfòcits T que anirà al Tim i allà maduraran.
Els òrgans limfoides secundaris, juntament amb els òrgans limfoides primaris i els vasos limfàtics (per permetre la comunicació entre els dos tipus d’òrgans) comprenen el SISTEMA LIMFÀTIC per on circulen els limfòcits de memòria i activats que acaben en la sang. A més del manteniment i proliferació de limfòcits B i T com a part de la resposta immune davant l’exposició a l’antigen, a la melsa es produeix l’eliminació per fagocitosi de les cèl·lules sanguínies senescents.
actuen com a potents estímuls per al reclutament de les altres cèl·lules de defensa. Tant els mastòcits com els basòfils estan molt lligats en processos d’al·lèrgia (IgE).
EOSINÒFILS
Cèl·lules amb un nucli típicament bilobulat i amb grànuls eosinòfils. Aquests grànuls s’anomenen així perquè tenen afinitat per l’eosina (àcid), per això es veuen rosa i poden ser:
Lisosomes: mieloperoxidasa, fosfatasa àcida Específics: HISTAMINASA.
La seva funció és la REGULACIÓ DE LA INFLAMACIÓ mitjançant l’enzim HISTAMINASA (degrada histamina). Tenen baixa capacitat fagocítica però poden fagocitar complexes de Ag-Ac evitant que es lligui al complement i s’activi la resposta inflamatòria: regulació. Implicats en la DESTRUCCIÓ DE PARÀSITS mitjançant la secreció d’enzims lisosòmics.
Resum de la RESPOSTA INFLAMATÒRIA:
El teixit ADIPÓS
Teixit adipós COMÚ
El teixit adipós comú o groc es troba al voltant de les vísceres formant lòbuls o capes. Aquest tipus de teixit genera hormones, per això es pot considerar un teixit ENDOCRÍ. En l’home representen entre 12 i 14% del volum corporal i en la dona un 25%. En la dona es troba sobretot a les galtes, mamelles, peu i cul. La morfologia d’aquest tipus de cèl·lules és rodona i gran, mesura uns 120 micròmetres de diàmetre. El nucli és perifèric i allargat perquè el citoplasma està ocupat per una gran gota lipídica. Aquesta gota lipídica no està vascularitzada, tampoc té membrana plasmàtica però sí està recoberta per filaments intermedis.
La composició bioquímica del greix blanc és de: TRIGLICÈRIDS (90%), àcids grassos lliures, colesterol, fosfolípids, lipocroms (carotens, xantines, que donen el color GROC). És un teixit molt IRRIGAT: hi ha vasos sanguinis, fibres nervioses del SNA..Està molt vascularitzat perquè necessiten aport d’oxigen i nutrients, recaptació de lípids i aport d’hormones. Les funcions del teixit connectiu adipós comú són: Aïllant tèrmic (ex: hipodermis) Protecció: al voltant de les vísceres, planta dels peus Regulació metabòlica: Secreten citoquines (adipoquines). Les adipocitoquines poden actuar a nivell sistèmic com les hormones. Reserva lipídica
La reserva lipídica no és estàtica, sinó que és dinàmica; canvia en funció de les necessitats energètiques. Si hi ha demanda energètica, els triglicèrids es degraden per formar ÀCIDS GRASSOS i GLICEROL. Aquest procés s’anomena LIPÒLISI. Quan hi ha excés d’energia, els adipòcits captaran els àcids grassos i faran una ESTERIFICACIÓ amb el glicerol per tal de formar triglicèrids, aquest procés s’anomena LIPOGÈNESI.
La lipogènesi és el procés de reserva. Hi ha una síntesi de triglicèrids a partir de compostos procedents de la sang com la glucosa, els quilomicrons (triglicèrids) o lipoproteïnes de baixa densitat. La INSULINA és una hormona que treballa qual la concentració de glucosa en sang és elevada. És l’encarregada d’estimular els processos de lipogènesi en l’adipòcit comú. La LIPASA és un enzim secretat que actua fora de l’adipòcit (medi extracel·lular). Aquesta lipasa és estimulada per la insulina i capta els triglicèrids via sang i els degrada per obtenir àcids grassos i glicerol. Perquè els àcids grassos entrin i es quedin a l’adipòcit, cal una ESTERIFICACIÓ d’àcid gras glicerol per formar triglicèrids mitjançant el GLICEROL FOSFAT: procés de re-esterificació. El glicerol fosfat ve de la glucosa de la sang però es crea dins la cèl·lula. L’àcid gras entra a l’adipòcit per difusió simple o facilitada per transportadors. Mentre hi hagi glucosa s’acumularan triglicèrids als adipòcits. Si falta glucosa no es re- sintetitzen els triglicèrids i els àcids grassos surten fora la cèl·lula. La lipogènesi necessita els greixos, òbviament però també requereix de GLUCOSA!! Per això hi ha més lipogènesi si mengem un gelat de xocolata que no una cullerada d’oli.
QÜESTIONARI:
