¡Descarga Tema 1 Estructura de la Comunicació y más Apuntes en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!
TEMA 1: INDÚSTRIES CULTURALS I INDÚSTRIES CREATIVES
OBJECTE D’ESTUDI DE L’ASIGNATURA
Mitjans de comunicació i indústries comunicatives i creatives (o culturals)
PERSPECTIVES D’ANÀLISI
Dins de l’estructura de la comunicació trobem dues estructures d’anàlisi Descriptiva : analitza com s’estructuren (com s’organitzen i funcionen) les indústries de la comunicació i la cultura. Analítica : aquesta a part d’estudiar tot l’anterior, estudia el marc històric, econòmic, polític, social, cultural i tecnològic, és a dir, el context en què es produeixen i es distribueixen els continguts de caràcter simbòlic (continguts informatius, publicitaris, propagandístics, culturals o d’entreteniment) *El caràcter simbòlic és el que defineix també aquest tipus d’indústria A banda de la regulació, també té molta importància els condicionaments econòmics (ja sigui macroeconòmics o microeconòmics) i socials (la societat) que configuren l’estructuració dels sistemes de mitjans de comunicació. Hi ha moltes variables aplicades tenint en compte la tradició, el marc econòmic per on es mouen, …
LES INDÚSTRIES CULTURALS
Es defineixen com a sectors que proveeixen productes culturals , que generalment es difonen massivament. Aquestes indústries culturals comprenen: indústria del llibre, de la premsa, musical, de l’audiovisual , les arts escèniques, els videojocs… (elements de la comunicació) La nomenclatura pròpia d’aquest concepte comprèn dues paraules claus:
- Indústria: es refereix a la producció de manufactures - Cultura: conjunt de valors i formes de vida que caracteritzen una comunitat (UNESCO, definició molt àmplia) Per un cantó la voluntat de producció i d’altre banda la cultura que forma part d’aquestes indústries que té a veure amb com es reprodueixen valors i formes de vida d’una comunitat. Per tant les indústries culturals impliquen la producció d’aquells béns i serveis simbòlics que incorporen graus significatius de creativitat. “El que permet diferenciar millor les indústries culturals de la resta de les activitats culturals és la reproductibilitat i/o capacitat de difondre massivament els diferents béns i serveis creatius oferts” (Bonet, 2003:62) Per tant: “No tots els productes culturals són iguals: mentre que una pintura o una escultura són béns únics i un espectacle escènic és un servei repetible però no reproduïble, les còpies dels béns produïts per les indústries culturals poden ser reproduïbles (en el cas dels béns) o difosos (en el cas dels serveis) a gran escala ”. (Bonet, 2003:62) Com per exemple: pel·lícules, series, etc. La matèria prima de les indústries culturals són les idees
INTRODUCCIÓ A LES INDÚSTRIES CREATIVES
Aquí entra en joc la noció de la CREATIVITAT. Sobretot, a partir dels anys 90 es considera que hi ha l’emergència d’un nou paradigma de les societats econòmicament avançades. Tota aquesta economia basada en el coneixement, en les idees i aportar coses noves. És en aquest moment quan el binomi: creativitat + coneixement (científic, tecnològic, organitzatiu) comença a tenir un pes cabdal en com ens organitzem i en la economia en la qual ens movem. Cada vegada hi ha un accés més fàcil i més barat a la informació i això emmarca un món més globalitzat i interconnectat.
CREATIVITAT
“Formulació de noves idees i l’aplicació d’aquestes per a produir obres originals i productes culturals, creacions funcionals, invencions científiques i innovacions tecnològiques” (UNCTAD, 2008) Creativitat cultural o artística: imaginació i capacitat per generar idees originals i nous camins per interpretar el món. Un món més de les idees un món més artístic. Creativitat econòmica: noves pràctiques i models empresarials, noves estratègies de màrqueting, etc. Lligat als guanys de productivitat. Creativitat científica: curiositat per experimentar i resoldre problemes i explicar els fets naturals i socials. En tot aquest marc de creativitat que té molta relació amb el nostre dia a dia, això en cap cas és pot deslligar dels avenços tecnològics que repercuteixen de manera molt significativa en els processos d’estímul de la creativitat cultural i artística, científica i econòmica.
QUÈ ÉS LA INDÚSTRIA CREATIVA?
És un conjunt d’ actius creatius que contribueixen a generar creixement econòmic. Tot això fomenta la generació de renda i activitat econòmica i la creació d’ocupació, i estimula la inclusió social, la diversitat cultural i el desenvolupament humà. Abasta aspectes econòmics, però també culturals i socials (béns intangibles), que interactuen amb la tecnologia, el sistema de drets de propietat intel·lectual i el (“nou”) comportament de consum d’una part substancial de la població dels països avançats. Per tant la industria creativa està constituïda per un conjunt d’activitats econòmiques “knowledge-based” (basades en el coneixement) i “ innovation based” (basades en la innovació) , amb un alt potencial de creixement. On els avenços tenen un paper rellevant. Es basa en processos de creació, de producció i de distribució dels béns i serveis que utilitzen la creativitat, i en general, el capital intel·lectual com a inputs primaris. Les idees són la base d’aquest sistema que després és produeix, reprodueix i es difon i hi ha una interacció econòmica. És una opció de desenvolupament factible que requereix una aporta institucional, segons si aquestes institucions aposten o no i de quina manera ho fan. Incideix en la pròpia societat i organització cultural Agents de dinamització de nous patrons de consum, hi ha noves maneres de consumir molt relacionat amb els avenços tecnològics (Netflix).
INDÚSTRIES CULTURALS I CREATIVES
Les fases que regeixen aquestes indústries són: CADENA DE VALOR:
- Creació: està molt basada en les idees que tenen diferents persones alhora de crear en qualsevol àmbit.
- Desenvolupament
- Producció
- Difusió: és on generen els redits econòmics i la transacció econòmica Generalment, s’està tendint en les economies d’escala en producció, distribució i exhibició. És a dir, poder fer difusions massives per aconseguir major benefici. Banalització del valor de la creació de continguts: poc respecte a la propietat intel·lectual, la creació intel·lectual i còpies. (pirateria) Internet impacta i transforma la cadena de valor, és veu alterada per aquestes noves tecnologies. Les plataformes en streaming o OTT (over the top): com Netflix, HBO, YouTube, Spotify, Amazon Prime. Per exemple: la manera de difondre, produir, noves estratègies de màrqueting com el branded content que híbrida informació promocional del producte amb informació i entreteniment al voltant de la marca Per tant, apareixen nous conceptes: contingut sota demanda, big data, personalització (molta segmentació), realitat augmentada, autoedició, fragmentació d’audiències, multi-pantalles, transmèdia…
CLASSE 2B: L’ESQUEMA COMUNICATIU
Canal: via de comunicació (mitjà de comunicació, xarxa social, comunicació directa, …) Tot això s’envolta i es troba inserit en un context concret, una situació en la qual es dona la comunicació. Tot aquest esquema comunicatiu ha canviat, des de que la comunicació es feia per mitjans de comunicació de masses, és a dir comunicació tradicional, i amb la irrupció de les noves tecnologies tot aquest esquema és reconfigura sobretot les característiques del emissor i receptor canvien, el missatge s’ha de d’adaptar aquestes noves formes de comunicar i el canal. El codi és el que menys varia. Com creieu que ha canviat aquest esquema comunicatiu en els darrers anys? Canvi de paradigma: de comunicació de masses a comunicació 2.0 (era digital)
CARACTERÍSTIQUES DE LA COMUNICACIÓ DE MASSES
Creació Desenvolupament Producció Difusió
Emissor
Codi
Missatge Receptor
Canal
Aquests mitjans de comunicació de masses tradicionals:
- Eren unidireccionals , que era del emissor al receptor, i aquest poques vegades el receptor podia interactuar amb el emissor. Poques vegades aquesta comunicació esdevenia bidireccional. - En general era pública , arribava a molta gent - Era mediada a través d’un mitjà de comunicació que tenia una responsabilitat editorial - L’emissor institucionalitzat, mitjans especialitzat en produir i difondre missatges (mitjans de comunicació, empreses privades/publiques, associacions del tercer sector, …) - El receptor era massiu , heterogeni estava format per diferents tipologies de persones, dispers geogràficament i era anònim, poc control sobre a qui arribava la informació, i aquesta informació arribava de manera més passiva
LA COMUNICACIÓ A L’ERA DIGITAL (2.0)
És caracteritza per ser:
- Bidireccional , és a dir que l’emissor envia missatges a un receptor però aquest receptor també pot esdevenir emissor, per tant que hi ha missatges en els dos sentits - Hi ha una transmissió selectiva/segmentada, que la comunicació digital permet arribar a targets públics molt més concrets i tenir més control sobre a qui arriben els missatges - Importància de les TIC , transmès per aquestes - Emissor divers, no són únicament els mitjans tradicionals sinó que tenim més canals per consumir - Receptor heterogeni i actiu, que pot ser també emissor (PROSUMER). L’era digital introdueix un canvi de paradigma, que modifica l’esquema comunicatiu , així com la relació entre emissor i receptor, i augmenta la personalització, més bidireccional. La digitalització introdueix conceptes, com ara: - Convergència tecnològica (i econòmica i empresarial…) - Autocomunicació de masses - Prosumidor
CONVERGÈNCIA TECNOLÒGICA
L’ús i interpretació d’aquest terme aplicat als mitjans de comunicació ha tingut un auge a partir del 2005 i, sobretot, del 2010, com a resultat de les dinàmiques del sector. Es tracta “d’un procés multidimensional que, facilitat per la implantació generalitzada de les tecnologies digitals de telecomunicació, afecta l’àmbit tecnològic, empresarial, professional i editorial dels mitjans de comunicació, propiciant una integració d’eines, espais, mètodes de treball i llenguatges anteriorment disgregats, de manera que els periodistes elaboren continguts que es distribueixen des de múltiples plataformes, mitjançant els llenguatges propis de cadascuna.” En els mitjans tradicionals hi havia poc intercanvi de contingut entre aquests mitjans i les dinàmiques de treballar eren molt diferenciades. El que provoca el auge de les noves tecnologies hi ha noves dinàmiques de treball que fa que convergeixin i que s’hibridin tant les tecnologies com les maneres de treballar, augment de la integració. Murdock (2000:36) es refereix a la convergència en els mitjans, determinada per l’evolució digital, detallant tres nivells: (1) Nivell tecnològic (sistemes de comunicació emprats per dur a terme la comunicació) (2) Nivell de continguts (formes culturals, diferents formats, …)
Per tant, aporten reflexió sobre la posició dels mitjans a la societat , especialment en la relació dels mitjans de comunicació amb el sistema polític. Sovint aquestes teories han tingut un caràcter normatiu : com s’espera que actuïn els mitjans en relació al sistema polític i també en funció de les normes i legislació que les empara (expectatives sobre el sistema de mitjans). Tot i que aquestes són més catalogacions que no pas teories, els sistemes de mitjans no són necessàriament homogenis. Pot haver sistemes de mitjans que estiguin basculant entre diferents teories. Aquestes teories se centren en: Estructura: com s’organitza el sistema mediàtic (quin grau d’independència tenen en relació al Govern, formes de control jurídic o administratiu…). Actuació: com els mitjans fan la seva tasca (convencions professionals, normes ètiques professionals…)
LES QUATRE TEORIES
Les quatre teories sociopolítiques són establertes per Siebert, Peterson i Schramm (investigadors de la universitat d’Illinois). Editen el llibre que recull aquestes teories: Four Theories of the Press (1956). Es tracta d’un primer intent d’analitzar la relació entre sistemes socials, polítics i mediàtics. INTENTAR TEORITZAR-LOS o oferir reflexions en que es tinguin en compte els diferents elements, que interactuen entre ells, es troben totalment interconnectats. Tesi : la premsa (mitjans de comunicació) adopta la forma de les estructures socials i polítiques en què actua i reflecteix el sistema de control social que ajusta les relacions entre individus i institucions.
**- Autoritària
- Comunista o soviètica
- Liberal
- De la responsabilitat social**
TEORIA AUTORITÀRIA
Sistema mediàtic i sistema polític de caràcter autoritari. Per tant, el sistema mediàtic no té independencia del poder polític (alt nivell de control sobre els mitjans de comunicació, utilitzats com una eina de control). S’orienta a garantir la seguretat de l’Estat. Vigència contemporània:
- Estats amb règims autoritaris - Estats formalment democràtics (situacions d’excepció o democràcies il·liberals). Expectatives sobre la premsa: - Absència de crítica o suport al govern i les institucions de l’Estat, o bé instrument del poder repressiu. Què son les democràcies il·liberals? Són règims escollits democràticament – sovint reelegits o reafirmats mitjançant referèndums – que violen els límits constitucionals del seu poder executiu, però també violenten igualment els seus poders legislatiu i judicial, i priven de drets i llibertats fonamentals els seus ciutadans. No es donen les característiques formals d’una democràcia i es vulneren certs principis bàsics. Exemple actual: Hongria
Instruments de control:
- Legislació (molt restrictiva en quant el que poden fer els mitjans de comunicació) - Control de la producció i l’emissió - Codis de conducta coercitius (no es fomenta la llibertat d’expressió,...) - Impostos o sancions econòmiques Elements a controlar: Contingut : o Censura (prèvia o posterior) o Versió única/oficial o Prohibició a la circulació d’informació exterior (limitacions importacions, per exemple). Emissor: o Limitacions al dret d’opinió (amenaça de sancions) o Gestió de les concessions: Arbitrària (persones que són afins als pensaments) Amb directrius clares, però que limiten la pluralitat dels emissors Receptor: o Bloqueig o prohibició d’aparells i sistemes de recepció Principis bàsics: - Sistema comunicatiu altament controlat - Els professionals no tenen **independència
- No** ha de promoure la **discussió pública
- Subordinació** a l’autoritat establerta (no ha de debilitar-la ni pertorbar l’ordre públic). - Evitar ofendre la majoria ( valors morals o polítics). - Els atacs a l’autoritat es consideren ofenses criminals - Es justifica el recurs a la censura.
TEORIA COMUNISTA
Es basa en:
- Agitació i mobilització social - Educació col·lectiva - Propaganda - Els mitjans com a eines per a mantenir els principis de l’ideari comunista Control: Essencial per mantenir el poder. S’exerceix mitjançant: - La propietat estatal dels mitjans (poc mitjans privats, monopoli de mitjans públics) - La presència de comissaris polítics (empleats governamentals o militants del partit) dins dels mitjans. No s’espera que els mitjans sigui vehicles d’expressió de la pluralitat i de la confrontació d’idees, sinó que exposin un punt de vista únic. Justificació: el sistema comunicatiu es troba immers en una societat basada en la classe única.
Llibertat d’opinió (àmbit individual) + llibertat d’expressió (àmbit public) Opinió pública (XVIII): els individus poden decidir què és el millor per a la societat per mitjà de la raó. b) Llibertat de premsa d’empresa (propietat)
- Premsa lliure essencial per una societat lliure i racional **- Independència del poder polític
- Dependència de recursos de finançament** (dependència econòmica) - Presència de mitjans privats Llibertat amb límits (legislació, les lleis que regulen els sistemes de mitjans. Però aquestes lleis són democràtiques) Límit dels drets fonamentals: altres drets fonamentals. Conflictes arbitrats pel poder judicial. Funció social de la crítica política: vigilància de l’actuació pública. Contrària a la censura d’opinions polítiques, excepte en cas d’amenaça contra la democràcia. Àmplia vigència actual , especialment en el cas de la premsa escrita (estructura liberalitzada, no subjecta a concessions)
TEORIA DE LA RESPONSABILITAT SOCIAL
Parteix del principi de llibertat, però supera contradiccions de la teoria liberal. El mercat, per si sol, no ofereix a la societat els beneficis de la llibertat de premsa. Limitacions de la teoria liberal: a) Dependència econòmica
- Influència dels interessos dels anunciants a la línia editorial
- Cerca de la màxima audiència (interès del públic/ no necessàriament interès públic). b) Restricció de la pluralitat concentració
- Visió de la propietat dels mitjans propera a la gestió d’un servei públic. Llibertat dels mitjans, però en relació a les seves responsabilitats socials. Funció bàsica: garantir la pluralitat Autoregulació Vigència: especialment Europa Es justifica la intervenció de l’Estat:
- Econòmica
- Mesures anticoncentració
- Proteccions davant certs tipus de continguts
TEORIES SOCIOPOLÍTIQUES DE LA PREMSA (CRITIQUES)
No s’analitzen les interaccions entre els mitjans i els sistemes socials (influència en les relacions socials i les institucions polítiques) (Es centren més entre mitjans i sistemes polítics) Es tracta de classificacions més que de teories Perspectiva Eurocèntrica (marc ideològic occidental) i poc interès en països en vies de desenvolupament. Limitada anàlisi empírica (EUA, Regne Unit, França, Alemanya i Unió Soviètica) Perspectiva normativa (interès en els fonaments o teories en què es basaven els sistemes per legitimar-se) Visió simple de la realitat que no pot englobar tots els sistemes del món.
TEORIES SOCIOPOLÍTIQUES DE LA PREMSA (NOVES PROPOSTES)
A partir de les crítiques de les teories anteriors apareixen aquestes dues noves teories que es creu que poden donar resposta a les limitacions de les anteriors.
TEORIA DESENVOLUPISTA
“Las tesis desarrollistas sostenían que los medios sostenían que los medios eran recursos que, junto con la urbanización, la educación y otras fuerzas sociales, estimularían mutuamente la modernización económica, social y cultural en el Tercer Mundo. Como resultado, el crecimiento de los medios era visto como un índice de desarrollo ” (Mosco, 2006:64)
- Societats en desenvolupament o recentment independents
- Reconeix les dificultats per crear indústries mediàtiques semblants a les dels països més avançats (manca d’infraestructures, finançament, capacitació professional, audiències…)
- Mitjans sotmesos a la dependència econòmica i cultural estrangera o a l’autoritarisme (50-70s) Objectius prioritaris: c) Desenvolupament nacional a tots els nivells (econòmic, social, polític, cultural) (impulsat pels mitjans) d) Els mitjans siguin un suport a la democràcia e) Solidaritat amb altres països en vies de desenvolupament A partit dels objectius prioritaris es justifica: Que els governs assignin recursos als mitjans , malgrat siguin molt limitats (subvencions, creació de mitjans públics…). Llibertat dels mitjans supeditades als objectius de desenvolupament (prioritaris). Les responsabilitats socials dels mitjans per sobre dels seus drets o llibertats Importància a partir processos de descolonització Especialment rellevant a les dècades dels 70 i 80 (debats NOMIC: Nou Ordre Muncial de la Informació i la Comunicació, per reorganitzar els fluxos globals d’informació):
TEORIA DEMECRATICO-PARTICIPATIVA
Les estructures dels mass media estan àmpliament determinades per l’ordre i les normes socials en què els mitjans operen És un conjunt d’actors econòmics, polítics i socials , que interactuant els uns amb els altres, ajuden a articular un procés de comunicació de masses en un territori concret. Els canvis tecnològics impacten en els sistemes de mitjans i les indústries culturals.
DIMENSIONS D’ANÀLISIS DELS SISTEMES DE MITJANS
Hallin & Mancini, 2008 Grau de desenvolupament dels mercats de mitjans Vincles entre mitjans i política (paral·lelisme polític) Grau de professionalització Intervenció estatal (grau i naturalesa)
SISTEMES DE MITJANS COMPARATS
Premissa de partida similar a Siebert, Peterson i Schramm: els mitjans informatius no es poden entendre sense comprendre com és l’Estat , el sistema de partits polítics, les relacions entre interessos econòmics i polítics o el desenvolupament de la societat civil. Diferència: els mitjans no només reflecteixen l’estructura social i política, també hi exerceixen influencia. Critica: únicament se centren en les relacions entre sistemes de mitjans i sistemes polítics de 18 països d’Europa Occidental i Amèrica del Nord. S’agrupen països amb models i tradicions diferents. (categories àmplies) Anàlisi comparativa sobre: La relació entre els sistemes de mitjans de comunicació i els sistemes polítics El periodisme i els mitjans informatius Les polítiques i les legislacions sobre mitjans de comunicació.
CONCEPTES
PARAL·LELISME POLÍTIC
(1) Grau i naturalesa dels vincles entre els mitjans de comunicació i partits polítics (2) En quina mesura un sistema de mitjans reflecteix les principals divisions polítiques de la societat (3) Grau de paral·lelisme entre l’estructura del sistema dels mitjans de comunicació i el sistema polític. El que és freqüent en sistemes amb un alt grau de paral·lelisme polític és que els mitjans de comunicació estiguin associats amb tendències/ideologies polítiques (més que amb partits polítics concrets). Mitjans reflecteixin ideologies polítiques Indicadors:
Contingut dels mitjans de comunicació: Relacions organitzatives: entre mitjans i partits/sindicats/església (finançament o afiliació política dels treballadors) Partidisme de les audiències: en quin grau els seguidors de tendències concretes consumeixen uns determinats mitjans (qui mira la televisió, qui llegeix el diari) Orientacions i pràctiques dels periodistes: relacionat amb el pes de l’opinió (+ paral·lelisme polític = estil discursiu del periodisme + relacionat amb la política).
PLURALISME EXTERN VS. PLURALISME INTERN:
Pluralisme extern: o Aquell aconseguit en el sistema de mitjans en el seu conjunt. o Tota la gamma de productes comunicatius reflecteix el punt de vista dels diferents grups i tendències de la societat. o Molt vinculat amb un elevat paral·lelisme polític, reflecteix unes ideologies. Pluralisme intern : o Aquell aconseguit dins de cada mitjà de comunicació (té a veure amb equilibri en els continguts - neutralitat (¿)-) o En un sol mitjà reflecteix diferents ideologies polítiques o Té a veure amb l’equilibri en continguts Relació entre pluralisme i paral·lelisme polític Sistemes de mitjans amb pluralisme extern alt nivell de paral·lelisme polític Sistemes de mitjans amb pluralisme intern baix nivell de paral·lelisme polític
PROFESSIONALITZACIÓ
Dimensions: 1) Autonomia (control de la professió sobre el procés de treball)(independentment de figures externes) 2) Normes professionals (codi ètic, etc…). Normes compartides per la professió 3) Orientació com servei públic (relacionat amb l’autogestió periodística). La professionalització té lloc quan el periodisme s’ha desenvolupat com un camp clarament definit, amb autonomia en relació amb altres camps, inclòs el polític. Té molt a veure amb la independència a l’hora d’exercir al professió. Més professionalització més autonomia Relació entre professionalització i paral·lelisme polític Alt grau de paral·lelisme polític menor grau de professionalització (mitjans vinculats a les organitzacions polítiques, amb menys autonomia periodística)
INSTRUMENTALITZACIÓ
**- Alt nivell de professionalització
- Autoregulació no institucionalitzada -** Domini del mercat
NOTICIES
RELACIÓ AMB LA TEORIA COMUNISTA
China prohíbe las emisiones de la BBC World News en su territorio El rap de un grupo de artistas cubanos agita el malestar de la isla
- Educació col·lectiva - Propaganda - Els mitjans com a eines per a mantenir els principis de l’ideari comunista - No s’espera que els mitjans siguin vehicles d’expressió de la pluralitat i de la confrontació d’idees, sinó que exposin un punt de vista únic. - Versions úniques/ oficials , autoregulació dels mitjans, autolimitacions , censura , sancions contra els infractors, impossibilitat d’accedir a continguts forans.
RELACIÓ AMB LA TEORIA DE LA RESPONSABILITAT SOCIAL
Australia aprueba la ley que obliga a Facebook y a Google a pagar a los medios por las noticias
- Llibertat dels mitjans, però en relació a les seves responsabilitats socials - Funció bàsica: garantir la pluralitat. Concentració entesa com una limitació de la pluralitat - Parteix del principi de llibertat, però supera contradiccions de la teoria liberal - El mercat, per si sol , no ofereix a la societat beneficis de la llibertat de premsa - Es justifica la intervenció de l’Estat.
ESPAIS DE COMUNICACIÓ
LES ESTRUCTURES DE MITJANS
Els mitjans formen part d’una superestructura cultural que resulta de les relacions econòmiques : hi ha un imperialisme en els sistemes de mitjans de comunicació. (hi ha països que actuen com a imperi sobre d’altres) Els productors locals (estatals, regionals, …) competeixen amb les grans produccions (gransplayers), principalment nord- americanes i europees. A l’anàlisi de l’estructura I el rol dels mitjans de comunicació de masses, als anys 70 i 80 s’identifiquen fluxos d’un sol sentit (imperialisme), des dels països del primer món cap a la resta del món en el camp de la tv i les agències de notícies, o produccions de ficció. La dependència cultural exposa que els mitjans formen part de l’estructura cultural que resulta de les relacions econòmiques de dependència. Hi ha regions del món que tenen més dependència de les indústries culturals que provenen d’altres països, perquè no tenen el mateix poder o capacitat per produir. Estan en desigualtat de condicions.
Straubhaar (1991) introdueix el paper de l’audiència (paper actiu) com a element clar per entendre el sistema cultural, mediàtic i televisiu, i com a actor determinant en la cerca de proximitat cultural en els mitjans de comunicació. Per tant, incorpora l’ audiència en el debat sobre l’imperialisme en els mitjans, com a element actiu en la cerca de proximitat en els béns culturals (consumir productes que es creen a prop de casa seva, representen millor el seu dia a dia). Es passa de dependència a interdependència asimètrica (els actors són interdependents estre si però encara hi ha alguns que tenen més pes sobre d’altres) en el mercat de la televisió mundial, amb una forta presencia (consum) del component regional i local. En una esfera global, els individus segueixen cercant la proximitat cultural en els mitjans de comunicació, de manera que els continguts globals (ja siguin de realitat o ficció) conviuen amb aquells més propers als ciutadans. Els individus s’identifiquen amb una varietat de nivells ( múltiples capes d’identitat ). En un context de globalització i de globalització mediàtica , la identitat dels individus no únicament es globalitza o esdevé transnacional, sinó que conviuen diferents capes d’identitat segons la referència geogràfica (local, regional o transnacional) que es relacionen entre sí (Anderson, 1983). Tenim interès en els continguts globals però també a nivells més locals. Aquests nivells d’identitat són articulats a través dels mitjans , en què hi tenen un paper destacat la televisió (sincrònica i, cada vegada més asincrònica) i Internet. Televisió sincrònica lineal (tradicional) vs. Televisió asincrònica (sota demanda/a la carta) Els mitjans de comunicació, per tant, esdevenen institucions complexes i multicapa. Les indústries culturals tenen una tendència a reproduir la interdependència de les relacions internacionals i a adaptar formes importades a nivell nacional. *S’importen formats televisius de fora Existeixen diferents àmbits o espais comunicatius culturals. Global Transnacional Estatal Regional Local Les capes no estan aïllades ni existeixen per separat, de manera que interactuen les unes amb les altres, especialment en l’àmbit cultural. Straubhaar (2007) distingeix diverses infraestructures tecnològiques globals:
- Un imperi nord-americà basat a Hollywood (sobretot de ficció); - Altres exportadors globals (com és el cas de les telenovel·les llatinoamericanes o l’animació japonesa ); - Productors lingüsticoculturals transnacionals i productors geoculturals relacionats amb la proximitat geogràfica, les cultures, els llenguatges i les històries similars (Per exemple: TV3 de Valencià i de Catalunya) - Productors translocals , que creuen les fronteres (com és le cas els EUA i Mèxic); - Productors nacionals ; productors regionals ; productors metropolitans (grans ciutats, com Barcelona); i productors locals (barris i pobles)
Schlesinger (1991) ha prestat atenció en els lligams entre espais de comunicació i identitats. L’autor considera que la globalització de la comunicació i la preocupació per la interconnexió global no poden fer deixar de banda els forts llaços existents entre les onades de comunicació social i els espais polítics nacionals, que segueixen essent fonamentals per a la identitat col·lectiva (Schlesinger, 2007). En la construcció de l’espai català de comunicació, lligat a l’ús de la llengua catalana, hi han tingut un paper rellevant tant TV3 (i altres canals i emissores de la CCMA) com les televisions de proximitat. Tots aquests actors han desenvolupat un rol destacat en quant a la normalització lingüística i en la creació de comunitat de consum mediàtic a Catalunya. Els sistemes comunicatius funcionen per acumulació i adaptació (les noves maneres de comunicar se sumen a les velles i les modifiquen, però no les substitueixen del tot) Ecosistema digital: tradicional + serveis digitals Actualment, els espais de comunicació no són fronteritzables (Prado i Marin, 2020) “En l’era analògica, quan es parlava d’espais de comunicació es considerava que estaven lligats al fet que, malgrat ser electrònics, els espais de cobertura de tots els mitjans de comunicació eren <>. Els continguts no tan sols s’han de transmetre pels mitjans de comunicació tradicionals, sinó que han de ser trobables a l’espai digital (trobabilitat i predominança ). Hàbit de consum de mitjans de comunicació en català i la cerca de la proximitat cultural. Cluster i un nucli
