¡Descarga Teoria entrenament 1 y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Actividad Física y del Deporte solo en Docsity!
TEORIA DEL ENTRENAMENT I. APUNTS.
UD 1.
Metodologia pluridisciplinar (concepció biològica) = entrenament per parts aïllades.
Metodologia integrada (visió holística) = entrenament integrat, no existeix sense la suma de totes les parts.
(falten apunts 29 setembre)
Acció d’entrenar:
- (^) Determinar objectius (màxima concreció, volum d’informació).
- Determinar continguts (Ex. Cursa, clean , etc.).
- Determinar medis (mitjans necessaris per desenvolupar tasca).
- Determinar metodologia (organització del treball, continguts + medi).
- Determinar naturalesa de la càrrega, quantificació i determinació càrrega, variables entrenament (freqüència, volum, intensitat, cadència, etc.).
Exercici (llibre apunts, pàg. ):
- Buscar màxima velocitat execució fase concèntrica (contingut).
- Squat 90 graus, extensió quàdriceps, lunge (contingut).
- Millora de la força màxima a través de la coordinació intramuscular (objectiu).
- (^) Màxim concèntric (mètode).
- Barra olímpica (medi).
- 3x3 90% 3’ recuperació (naturalesa càrrega).
Procés entrenament esportiu:
Agrupació de càrregues d’una mateixa naturalesa (tècnica + tàctica + psicologia + condició física... per aconseguir rendiment). El procés d’entrenament és una tasca que pertany al entrenador:
- Anàlisi esport.
- Valoració diagnòstica de les àrees que volem entrenar (tècnica, tàctica, etc.), valoració física amb tests i historial físic.
- Fixació objectius en funció del diagnòstic anterior.
- Planificació : previsió i organització de totes les actuacions durant la temporada, de tot el procés d’entrenament.
- Periodització : distribució de les variables de l’entrenament en funció del calendari (macrocicle), acompanyat d’una estratègia de càrregues per aconseguir uns objectius determinats.
TASCA
- Programació (mesocicles): distribució cronològica dels diferents mètodes i mitjans d’entrenament en funció d’un objectiu. Creació d’objectius i mètodes específics per cada variable del procés d’entrenament (tècnica, tàctica, condicions físiques, etc.).
- Disseny (microcicle, setmana), distribució de les càrregues dins el microcicle.
- Realització de les tasques de cada sessió d’entrenament, que venen marcades pel disseny.
Control , càlcul de la càrrega teòrica de cada sessió, i posteriorment la càrrega del microcicle. També valora la consecució dels objectius a través de l’entrenament.
UNITAT DIDÀCTICA 2. CÀRREGA.
Concepte de càrrega.
Zintl (1991). Totalitat d’estímuls d’entrenament efectuats sobre un organisme.
L’estímul sempre té dos components claríssims: Càrrega = Volum * Intensitat. Pot establir-se un paral·lelisme entre la dosis d’un medicament i la càrrega. Cal trobar doncs la dosis justa de cada sessió d’entrenament, en cada tasca. És complicat, ja que som sistemes dinàmics: tot està connectat, la tasca 1 influeix sobre la tasca 2, i la 3, etc.
El control de la càrrega de la competició determina les característiques del procés d’entrenament (durant la setmana, càrrega de cada sessió).
CLASSIFICACIÓ DE LES CÀRREGUES (divendres 6 octubre)
DETERMINACIÓ DE LA CÀRREGA
Classificació segons Prof. Seirul·lo (per esports d’equip, 1980):
Els exercicis específics contemplen també els nivells de presa de decisió i percepció. Es classifiquen segon: genèrics i específics (generals, dirigits, especials i competitius).
Exercicis genèrics Estructura Característica Coordinativa Coordinacions generals, patrons tècnics lleugerament diferents a la disciplina esportiva. Ex. Jugador de futbol corrent per la muntanya. Condicional Implica diverses manifestacions de les qualitats físiques però sempre entrenades de forma aïllada* i mitjançant mètodes generals. La condició física permet donar energia per executar els diferents gests tècnics.
*Aïllament d’un sistema energètic concret, d’una qualitat física concreta, etc. Cognitiva Implica bàsicament el mecanisme de execució del jugador. Socio-afectiva Nul o baix nivell de comunicació i de col·laboració entre jugadors. Exercicis que es realitzen de forma individual. Creativo-expersiva Cada subjecte s’adapta a l’estructura coordinativa, adaptacions del model tècnic per millorar el rendiment, en funció de les característiques individuals. Emotivo-volutiva S’identifica amb la capacitat de patiment i de voluntat de superació general per tolerar la càrrega, a nivell específic de condició física general. Exemple
Classificació en funció del nivell d’especificitat (criteri específic ):
- Generals. Relació amb el joc, però sense pilota. Capacitats atlètiques pròpies del propi esport.
- Dirigits. Relació amb el joc i amb pilota, sense oposició. Relació sobretot amb la tècnica pròpia de l’esport (ex. Circuit domini).
- Específics o especials. Relació amb el joc, amb pilota i oposició, però sense un patró tàctic preestablert (no consignes tàctiques, ex. Rondo).
- Competitius. Relació amb el joc, amb pilota, oposició i consigna tàctica definida (3x3, 5x5, regles de joc pròpies de la competició, tàctica en base a la filosofia de l’entrenador/ equip/club).
Exercici:
Per un jugador de voleibol.
- Remats llastre cintura = Dirigit (exercici condicional).
- Passe de dits i remat amb llastre superant un bloqueig = específic especial (exercici amb nivell cognitiu alt).
- Carrera = genèric,
- Diagonals amb desplaçament pel camp = Específic general.
- Snatch = genèric o general.
- Sentadilla = general.
- (^) Sentadilla amb salt = general.
- Partit 10 punts. = competitiu
- Salt des de plinton i bloqueig de remat = específic especial
- 2c2 = Específic especial.
- Simulacions de combinacions = específic especial.
- Partit en espai reduït = competitiu (nivell baix).
Quan parlem d’entrenament, no existeixen bons ni mals exercicis. Un exercici ha de tenir una finalitat, ha d’estar dirigit a un objectiu concret o indicat a una persona determinada. L’objectiu d’un exercici ve determinat per el nivell d’adaptació que busquem en l’esportista, que pot comportar diferents graus de potencial d’entrenament (excessiu- ADEQUAT -baix).
Naturalesa de la càrrega.
Els components són:
DURADA. És la mesura temporal o el període d’influència d’un estímul (TUT). No inclou ni les pauses ni el descans. Cada estímul presenta una duració determinada en funció de l’objectiu que es busca (resistència = durada llarga; velocitat = durada curta).
Astrand et al. (1969) van agafar un protocol on es diferenciaven diferents tipus de durada de l’estímul, i sempre es treballava el mateix volum, intensitat i densitat (412W, 30’, 1:2). Un exercici consistia en 10’’ de treball i 20’’ de pausa (el sistema que dóna major energia va ser el aeròbic), un segon de 30’’ de treball i 60’’ de descans (es mou entre el llindar anaeròbic i el VO 2 màx., on el sistema energètic predominant és l’aeròbic, treball de potència aeròbica ), i finalment un treball de 60’’ de treball i 120’’ de pausa (sistema energètic anaeròbic làctic, per sobre del VO 2 màx.). Els resultats d’aquest estudi van demostrar que la durada de l’estímul era important, ja que en funció d’aquesta la resposta fisiològica era diferent (el sistema energètic predominant en funció dels nivells de làctic és diferent en cadascuna de les tres proves).
VOLUM. Sumatori de totes les duracions dels diferents estímuls, aspecte quantitatiu. Existeixen dues dimensions de volum: volum relatiu (quantitat de temps teòric d’entrenament) i volum absolut (quantitat real de treball realitzat per unitat temporal d’entrenament). Per exemple, el volum relatiu d’un entrenament de bàsquet podria ser de 18:00 a 20:00. En canvi, el volum absolut seria el temps real d’entrenament dins la sessió de pista.
L’indicador principal de volum és el temps , tot i que en diferents disciplines esportives s’utilitzen altres indicadors, com nº sessions, pes, distància. Les unitats de volum absolut han de ser sempre les mateixes (quantificar el volum de treball sempre amb Kg, o m, o minuts/hores, etc.). Per unificar dues tasques que presenten diferents unitats de mesura (distàncies recorreguda en la piscina, i quantitat de pes utilitzat en el gimnàs) utilitzem el TEMPS (hores, minuts).
És important tenir en compte que el control del volum ajuda a controlar les adaptacions que es produiran a llarg plaç. No juga un paper decisiu en l’obtenció de resultats esportius, cada esportiu té un volum òptim. Influeix decisivament sobre la duració del període de manteniment de la forma esportiva ( peaking , pic de forma). El màxim volum s’acostuma a fer durant els períodes preparatoris. Generalment, els novells poden tolerar menys volum que esportistes experimentats.
