¡Descarga Apunts Teoria Entrenament y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
OPTIMITZACIÓ DEL PROCÉS D’ENTRENAMENT
OBJECTIUS DE L’ASSIGNATURA
- Conèixer les bases de l’arquitectura muscular aplicada a l’entrenament esportiu.
- Garantir un entrenament estructurat amb microcicles compensats des de l’òptica de l’aplicació correcta de les càrregues de l’entrenament i l’estructura per nivells d’aproximació
- Analitzar l’entrenament de la força a través de dades objectives i subjectives.
- Conèixer les principals característiques dels tests de control aplicats a l’entrenament de la força.
- Implementar tests de control de l’entrenament
- Interpretar els resultats obtinguts en passar els diferents tests de control de la càrrega.
- Conèixer les aplicacions pràctiques del treball compensatori
- Valorar la importància de controlar l'exigència de la càrrega en l'entrenament esportiu.
AVALUACIÓ
a) Elaboració d’una estructura d’entrenament basada en continguts a partir d’àrees i nivells d’aproximació 20% b) Resolució qüestionari en base a les pràctiques de l’assignatura 40% c) Examen teòric final 40%
BIBLIOGRAFIA
Nuevas tendencias en fuerza y musculación. Barcelona. Ergo. J.Tous, 1999 Fundamentos del entrenamiento de la fuerza. Barcelona. Inde. Gonzalez, J.J. y Gorostiaga, 1995 Periodización del entrenamiento deportivo. Barcelona. Paidotribo. Bompa, 1 995 La fuerza muscular. Barcelona. Inde. Bosco, C., 1995 Los métodos modernos de musculación. Barcelona. Paidotribo. Cometti, G., 1995 Tratado General de la Musculación. Barcelona. Paidotribo. Pearl, B., 1991 Skeletal Muscle Structure, Function & Plasticity. The physiological basis of rehabilitation. Philadelphia. Lippincott Williams and Wilkins. Lieber, R.L. (1992) Entrenamiento de la potencia aplicado a los deportes. Barcelona. INDE Bompa T.O. (2004) Supertraining, Special Strength Training for Sporting Excellence. Escondido, CA: Sports Training, Inc. Siff, M.S., Verkhoshansky, Y.V. (1996)
“Cuando gestionas talentos, el éxito está en no hacer nada”. La Vanguardia.com – LaContra
(Jueves 24/1/2013)
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20130121/54362136587/la-contra-israel-bar- joseph.html
En tres años, 170 millones de aparatitos electrónicos.
ESTADO DE LA CUESTIÓN
Debemos considerar las ciencias humanas y con ellas las ciencias de la educación –
entrenamiento – como ciencias en el más amplio sentido de la palabra pero que esto no
significa que funcionen idénticamente a como lo hacen las ciencias formales.
El método científico debe ser entendido, NO como un conjunto infalible de reglas que
debemos seguir, sino como una actitud frente a la realidad que opera mediante unos métodos
especiales, característicos y propios de nuestro conocimiento.
Tenim una realitat, unes receptes i uns coneixements, hem d’adaptar la recepta a les
necessitats de cada subjecte i a la realitat en base als nostres coneixements.
GENERALIDADES
Tot és força, és el motor, i tot deriva en ella (p.ex: la resistència). Tot és força, ja que per fer
un moviment es necessiten contraccions musculars. Una altra cosa és que necessitis més o
menys força. Ex: Per córrer necessites poca força, però utilitzes el múscul i aquest fa
contraccions musculars i això és força.
Les altres qualitats depenen de la força:
o Resistència: És la repetició de la força i/o potència en el temps. Resistència no és només sortir a córrer, és qualsevol repetició de la força en el temps. o Amplitud de moviment: És el que fa possible l’expressió de la força, la qual condicionarà el rendiment en potència que pugui tenir. És com un corsé, l’embolcall. o Velocitat: Pel que fa a l’acceleració, el que determina l’èxit en la majoria d’esports, és el canvi de ritme.
Hi ha esports que per les seves exigències tendeixen a un desenvolupament més cilíndric i
altres més piramidal.
Així, doncs, depèn del teu plantejament que facis com a PF i els exercicis que facis pots estar
desenvolupant l’altre tipus de desenvolupament de músculs i estar perjudicant el teu
esportista i que la PF no sigui bona. Per tant, plantegen la problemàtica que totes les fases de
la PF no servien per tots els esports i que determinats exercicis poden no servir i ser contraris
a les necessitats dels nostres esportistes.
Cal tenir present que l’esport ja per si modifica la morfologia muscular, per tant, cal adaptar-se
i treballar a partir d’aquí.
TEMA 1: ARQUITECTURA MUSCULAR
Mirarem el múscul d’una altra manera diferent a les que hem vist fins ara.
La morfologia muscular està molt relacionada amb l’activitat produïda i gràcies a això
l’arquitectura muscular explica molt del comportament que nosaltres podem tenir.
ANATOMÍA Y MECÁNICA DE LA ARTICULACIÓN atendiendo a la arquitectura muscular:
a) Músculos rectos (angles menor a 5º) b) Músculos de fibra en dirección oblicua.
DEFINICIÓN DE LA ARQUITECTURA MUSCULAR
- Disposición geométrica de las fibras musculares (Fukunaga, Kawakami et al 2000): Com les fibres s’organitzen dins del múscul. Distribució geométrica dins de les fibres musculars.
- Disposición física de los elementos contráctiles (Enoka, 1994)
- Disposición de las fibras musculares dentro del músculo relativa al eje de generación de la fuerza (Lieber y Friden, 2000)
TRES GRANS VARIABLES
- Gruix muscular
- Angle de pennació
- Longitud fascicles musculars
MÉTODOS DE ESTUDIO
- Disección in vitro: Els estudis in vitro s’han fet durant molts anys en medicina però van començar a sorgir problemas ja que no ajudaven en esport ni coincidien amb els valors que s’obtenien amb els tests.
- Ecografía in vivo (el más utilizado): Es comença a analitzar la musculatura amb persones humanes vives i no mortes. Aportava molt més. Validez (que realment mesuri allò que ha de mesurar) y reproducibilidad (repeticions de mesures estables) aceptables (Alegre 2001 y 2002, Bleakney y Maffully 2002, Fukunaga 1997)
- Resonancia magnética nuclear (RMN): Interacción núcleos de los átomos de hidrógeno, muy abundantes seres vivos, y los campos magnéticos generados por un imán. Método de referencia. Enorme coste. Un complementa l’altre però aquest és el que mesura millor. És un tall el que es fa, no una secció com l’eco.
- In vitro: Método de validez cuestionada – MAP (Muscle architecture parameters). Serveix per un cadàver, però no poden ser referències per persones vives. Problemas con la preparación, muchos parámetros anatómicos se desvirtúan debido a la manipulación (cambio de orientación de fibras) (Kawakami 1993, Narici 1996).
- Elastografia: Ens indica la duresa del teixit, gràcies a una sonda que ens genera una imatge. Pots fer petits moviments de pujada i baixada amb la sonda que ens permet que l’ona que propagui aquesta sonda reboti diferent en zones de més o menys duresa i això ho passa a una escala de colors. Les zones blaves és teixit més dur i les zones de color més càlid és més tou. S’està utilitzant molt en processos càncers però amb l’esport se suposa que en cas de lesió pot ser molt útil però en el cas del múscul no s’ha detectat res perquè sempre apareix una imatge amb molts colors i és poc útil.
Aquestes diferents tècniques ens serveixen per fer estudis que ens permetin veure quina és
l’evolució dels paràmetres de l’arquitectura muscular en l’entrenament. Hi ha pocs encara,
però hi ha molta gent interessada. Volem mirar l’evolució d’aquests paràmetres i determinar la
influència que nosaltres podem tenir sobre aquests ja que algun d’ells expliquen el gran
rendiment d’alguns esportistes.
No s’ha d’enganyar a l’esportista si no serveix per l’alt rendiment, perdrem el temps per res i
destrossarem al jugador.
Imatge de la elhasto: veure el teixit mes tou o més dur, zona de molta duresa pot ser una calcificació. Atletes que tenen molèsties, podem detectar el problema.
Una altre imatge: Podem detectar el problema amb la eco, i després amb la eslasto.
*Quan cicatritza un múscul trencat, el teixit és molt més endurit, aquests canvis de densitat ens dona informació de que esta passant algo, amb la eco això no ho podem veure, en canvi amb la elhasto si, ja que ens ajuden a detectar aquestes zones endurides producte de que hi ha hagut un teixit que s’ha hagut de reconstruir i ha canviat les propietats inicials, primer pot ser una zona més tova (fibres que s’acaben de construir) però al final pot ser una zona de rigidesa excessiva.
VARIABLES ARQUITECTURA MUSCULAR
1. Gruix muscular:
Nens que es desenvolupen tenen una construcció muscular (facin o no facin peses), ja que el creixement provoca canvis. Tenim dos opcions:
- Control dels canvis que es vagin produint (mirar alçada, pes) així teníem una idea de com evoluciona (revisions mèdiques).
*Historial és importantissim, si coneixem el que ha anat fent un nen al llarg de tots els anys que ha estat entrenant, (si ha fet peses, quins tipus d’exercicis ha fet, etc), podríem avançar més i evolucionar més, ja que no comencem de 0.
El gruix muscular evidentment anirà canviant per diverses causes:
- Esport que realitza.
- Ambient. Per exemple tu pots néixer i arribar a créixer 2 metres però si l’alimentació no ha estat bona, ho has tingut una lesió (historial) potser no desenvoluparàs aquesta capacitat innata.
*Tot es parteix de la genètica.
Controla del gruix muscular: A través de la sonda i podríem veure com va evolucionant amb el creixement. Per fer-ho agafem la part inferior de l’ aponeurosis superior i la part superior de l’ aponeurosis inferior, el punt mig. A vegades, alguns defensen que és millor que com la sonda agafa un tros, un numero de centímetres, agafa un canto de la sonda i l’altre i fer el promig. Mesurar-ho és molt ràpid.
Test re test : repetir el test dues vegades. Fer-ho al cap de 24 hores la segona mesura perquè al mateix dia o en el moment, tinc un recordatori de com ho he fet, i per tant segurament ho ajustarem molt.
Podríem mesurar-ho malament, per això important el tes re test, assegurar-nos que ho hem mesurat bé. Aquests errors és aquest coeficient de variabilitat. Error que és biològic de 4,8%.
A través de la ecografia valoracions molt ràpides del gruix muscular.
Cas: trencament total del tendó d’Aquil·les. Aquesta persona va demanar recuperació post trencament. Múscul primer es veu més o menys estructurat, però quan ens el trenquem s’arrossega tot, hi ha una atrofia, tot el múscul al voltant del tendó es comença a deteriora, etc. No és un mal nomes del tendó.
Vascularització a través del ecograf: En el mon de l’entrenament té importància ja que segons la vascularització podrem saber si esta millor o pitjor, si el procés de recuperació esta en marxa o no.
Interrelació/coordinació professional pel procés de recuperació: Treball conjunt de metge, fisioterapeuta i nosaltres. Hem d’entendre que té per després poder-li dir que ha de fer, metges no saben d’activitat física. Errors perquè qui prescrivia l’activitat física eren els metges. També és important que els metges ens donin un feedback per saber si el que estem fent, ho estem fent bé o no, a través de valoracions molt simples.
VALORACIONS:
- Gruix muscular.
- Àrea de secció anatòmica (CSA): Mínima distància entre la part inferior de la aponeurosis superior i la part superior de la aponeurosis inferior. No té en compte la direcció de les fibres.
- Àrea de secció fisiològica: Aquella àrea que tenim en compte la direcció de les fibres, ja que trassem una perpendicular a les fibres. Dona més informació ja que recull tot el material contràctil que esta compres en aquella zona, ja que al fer-ho perpendicular, agafo totes les fibres que participen en aquella zona.
*Diem àrea però, amb la eco l’àrea no la podríem valorar perquè el que veiem, és el gruix muscular. Hi ha una distància, però en cap cas pot ser àrea ja que son mil·límetres, l’àrea seria mil·límetres quadrats.
Volum (cm^3 )= Massa muscular (quantitat de grams que tenim) / densitat (g/cm^3 )
Àrea de secció anatòmica CSA (cm^2 )= volum (cm^3 )/longitud de les fibres (cm) Àrea de secció fisiològica PCSA(cm^2 )= massa muscular (g)* cos α/P (g/cm^3 ) *longitud fibres (cm)
Com que és la perpendicular a la direcció de les fibres, de les aponeurosis, per això necessitem el cosinus de l’angle, per saber la inclinació.
La densitat del múscul (P) valor de referència:
P= 1,056g/cm^3 α= angle de pennació
Que és el volum? Volum= àrea teòrica que ocuparia el múscul si fos un cilindre. Quantitat de material que cap a un cilindre. V (m^3 )= àrea base (m^2 ) i altura (m).
Quan tinguem clar on hem agafat el punt de referència el que si que em de saber és que aquesta àrea canviarà. Per això hi ha l’estandardització, de prendre les valoracions sempre iguals.
En el camp mèdic tot esta definit (estandarització de tots els paràmetres) i tothom ho fa igual, en el mon de l’esport no existeix aquesta estandarització.
Bosco va començar a fer-ho, amb el test de Bosco, i va aconseguir que tot Itàlia passes el test de Bosco com ell ho va dir (squat jump, avalacov, etc). Va arribar a la conclusió que en edats inferiors, hi havia una gran relació en la posició de la categoria i les capacitats de salt, és a dir els equips que estaven a dalt, tenien resultats superiors en els test que els que estaven a baix.
2. Angle de pennació: Ecografia gastrocnemis lateral.
Angle que formen les fibres quan tallem una de les aponeurosis. Amb l’ecograf veus la direcció de les fibres i el que fas amb el ratolí és fer una línia i surt l’angle. Si agafem la inclinació de les fibres respecta l’aponeurosi ens sortirà un angle. De cada porció muscular, en una posició estandaritzada, podríem saber quin és el seu angle de pennació.
Càlcul: També es pot calcular d’una forma més precisa. Però la diferencia que hi ha de fer-ho d’una manera o d’una altre, serà molt important de cara la recerca però poc important de cara l’entrenament (error petit no passa res).
“Lactats, punxar-se esportista. Tot el que sigui invasiu no ho podem fer.”
Alguns fisioterapeutes el que fan és amb agulles arribar a parts internes del múscul, hi ha possibilitat de mirar-lo millor. Treballar amb punció (directament a la part del múscul) molt millor. Activació de visualització, amb una agulla poder veure d’una forma nítida el múscul.
Definició: angle entre els fascicles musculars i l’eix mecànic del múscul. (Enoka, Liebery Friden, Murray, etc.). Podem definir els eixos mecànics, que normalment poden coincidir amb la línia òssia, d’ossos llargs. Aquesta definició ens interessa més de cara l’esport ja que l’eix mecànic es relaciona amb la força.
Petita modificació de la definició: Angle d’inserció dels fascicles musculars i les aponeurosis del múscul (Abe, Clbet, Fukunaga, Ichinose). Aquí en comptes de treballar amb l’eix mecànic es treballa amb l’aponeurosi. Aquesta definició els interessa més en el camp mèdic.
El que canvia, és el punt de referència.
Problema de l’angle de pennació: Cada vegada que augmenta l’angle de pennació, nosaltres perdem força de transmissió sobre l’eix mecànic, perquè la força resultant que hi haurà, està condicionada per l’angle, pel seu cosinus, per tant el cosinus de 0 és 1 però el cosinus de més angle ja és zero coma algo, per tant multipliquem per zero com a algo i perdem força de transmissió sobre l’eix mecànic. És a dir que si jo tinc un múscul amb un angle de pennació molt gran, el que hem perdut és eficàcia.
Exemple : si jo estirar-ho una persona que tinc al davant, tiro 10 N i soc 10 N útils, si jo em poso al costat i tibo perquè vagi amb la mateixa direcció que abans perdo potencial.
Gairebé tots els grups musculars tenen angle de pennació. Amb l’entrenament poden canviar aquests angles.
El que ens interessa és la força resultat sobre l’eix mecànic, que serà la força que generen els fascicles musculars (F*) x cosinus de l’angle.
F= F* x cos α (Enoka), Murray)
Per tant quan més angle de pennació pitjor per la transmissió d’energia a l’eix mecànic, greu problema ha resoldre.
RESUM: Tu tens un eix mecànic, aquest és el que definim, sobre l’estructura sobre l’eix en que tu has de transmetre la força, el que fa un múscul es transmetre força sobre aquest eix (per exemple un os). Quan jo he de transmetre energia a mesura que l’angle augmenta com que està sotmès a un cosinus d’un angle, jo perdo capacitat de transmissió. Si l’angle és 0, cosinus de 0 és 1, la força que generarien tots els elements contràctils del múscul per exemple si son 10N serien 10N ja que no hi ha angle. Però els músculs tenen un angle de penneció que afecta a la transmissió de la força del múscul sobre l’eix mecànic.
Un altre problema és que no podem començar a entrenar sinó tenim una correcció postural. Ja perdem certa energia per l’angle de pennació, però en ocasions aquest problema és de menor importància, perquè si per exemple ja tenim desalineacions de l’eix mecànic sobre la correcció postural anatòmica. Estem treballant sobre anomalies, nens amb dismetries, escoliosis, etc. Si comencem a entrenar i hi apliquem carregues, estem sobrecarregant a una persona que no té l’estructura correcta, per tant la gravetat del problema serà exponencial, i podem lesionar a l’esportista. El primer que hem de fer, davant dels angles de pennació serà intentar-los corregir amb l’entrenament, i després arreglar el problema postural, perquè sinó ens el podem carregar.
Que és perd per l’angle de pennació? Simulacions:
Els fascicles musculars poden fer una força màxima de 770 N, amb un angle de pennació de 22 graus arribarien 714 N a l’eix mecànic, per tant hauríem perdut bastant.
A= 22 graus F+= 770N F= 714N
Si aquest angle passes a ser de 54 graus, passaríem de 770N a 450N. Per tant l’angle de pennació en repòs dels diferents grups musculars pot varia molt. Per tant en repòs ja tenim un angle de pennació important que deteriorà la transmissió de força sobre l’eix mecànic.
Quan fem una contracció muscular l’angle de pennació augmenta. A mesura que anem fent la contracció cada vegada som menys eficients, transmetem pitjor. Això explica per que en un llançament pot ser molt eficaç fer un pre estirament. Ja que amb el pre estirament disminuïm els angles de pennació, quan estiro un múscul l’angle de pennació disminueix, i quan faig la contracció augmenta. El millor moment per transmetre la màxima energia sobre l’eix mecànic és el moment en que hi ha un pre-estirament. Molt important els primers milisegons d’una acció ja que es genera el pre estirament i en conseqüència molta força, i cada cop que anem accelerant perdem força. Per tant molt important la força que generem al començament.
CICLE D’ESTIRAMENT ESCURÇAMENT (CEA)
És un cicle constant: el cos humà sempre busca preestiraments ja que d’aquesta
manera s’estira el grup muscular i l’angle de pennació disminueix , perquè la
contracció sigui més efectiva i, per tant, partim d’una situació avantatjosa d’aquest
angle de pennació (degut al fet que en els primers milisegons és quan hem d’aplicar
més força i més força útil).
Per això molts tractats diuen que molts grups musculars (generalment són
aquells que està molt preparat per a mantenir la posició corporal, a gastar poca
energia..., com ara el soli) amb un angle de pennació brutal i molta fàcia
generen un preestiraments per aconseguir no tenir aquest angle de pennació,
és a dir, optimitzen molt la seva situació perquè la propulsió sigui del tot
efectiva.
A mesura que augmenta l’angle de pennació es perd transmissió però no ens
importa, perquè després el peu ja no està en contacte amb el terra, és a dir, que a
partir del moment en què fem la impulsió, cada vegada transmetem pitjor. Per tant,
això vol dir que tenim molt poc temps per aplicar la força.
Exemple: en els moviments explosius, partim d’una situació molt favorable ja
que hem d’aplicar molta força amb molt pocs milisegons (400-600 milisegons),
que són els de contacte, ja que si després segueixes fent força no hi ha res a fer
perquè l’angle de pennació tornarà a augmentar molt i ja és insignificant
perquè no és útil: el peu ja no en contacte amb el terra.
Hi ha preestiraments propis de molts esports que ens serveixen per a optimitzar la
potència i (waterpolo, handbol, voleibol...). Però hem de tenir en compte que generen
una complicació a nivell mecànic i biomecànic molt gran , per exemple a nivell
d’espatlla, ja que es generen unes tensions brutals (aplicar tensió sobre petites
microestructures a la llarga acaba provocant problemes). És per això que necessiten
ser molt ben regulats (necessitem gestionar tots els paràmetres en la mesura del
possible) per tal d’evitar els preestiraments excessius o no alineats, ja que sinó passen
a ser una sobrecàrrega impressionant a nivell de manegot dels rotadors,
escapulohumeral...
El fet que els preestiraments disminueixen els angles de pennació s’ha de relacionar
amb la biomecànica: ens explica com hem de diferenciar els components contràctils
dels elàstics en sèrie i en paral·lel. En l’exemple que es mostra a continuació s’explica
com funcionaria el sarcòmer per separat; és com si agaféssim el múscul, li treiéssim el
sarcòmer i veiéssim què passa amb aquest:
Exemple: Si nosaltres agafem un múscul i fem un estudi de solament l’element
contràctil ens trobaríem en què en els sarcòmers hi ha un moment en què
produeixen la màxima tensió física: quan el volum de ponts d’actina i miosina
és òptim. És a dir, que quan estan sobreposats en una dimensió adequada és un
moment clau i adequat per a generar la màxima tensió del sarcòmer.
- Si els sarcòmers estan massa estirats: hi ha pocs sarcòmers, no és un
moment òptim perquè hi ha massa separació de la relació actinomiosínica
i, com a conseqüència, pocs ponts creuats.
- Si els sarcòmers estan massa junts, massa tancats : ja no tenim possibilitats
de continuar generant tensió perquè ja han destruït massa ponts creuats.
Però hem de tenir en compte que aquesta unitat contràctil només és una petita part,
ja que aquest sarcòmer està envoltat pel que coneixem com a elements passius: el
perimisi, l’endomisi, els tendons, les càpsules, i tot el que serien els embolcalls de les
fibres i els fascicles musculars. I tot aquest teixit que està al costat de les fibres, en
estirar-lo, genera una gran resistència, una gran tensió.
Llavors es dóna una cosa molt curiosa: en el punt més àlgid on els sarcòmers estan
cavalcant de manera adequada per a generar la màxima tensió possible és els
elements elàstics (en sèrie i en paral·lel) encara estan relaxats (no generen tensió). I no
és fins al moment en què separem aquests sarcòmers que comencen a actuar tots
aquests teixits. Això significa que:
Així doncs, quan nosaltres volem generar potència i treballem aquí, és necessari
entendre que passar-te una mica fa que torni a decaure de manera radical perquè
haurem desfet tots els components creuats del component contràctil (deixaria
d’actuar) i seria inútil ja que només trobaríem només la resistència dels teixits.
LLEI DE HILL
El component contràctil i tots els teixits necessiten que la llei de Hill (factor temps)
estigui totalment present, ja que els ponts d’actina i miosina són a temps dependent:
- Si el pas del concèntric a l’excèntric és molt ràpid: l’energia elàstica que
s’acumula en aquests components contràctils me la retorna. Els ponts
actomiosínics, simplement com que no estan generant tensió no hi ha cap
problema de retorn.
- Si el pas del concèntric a l’excèntric és lent: és a dir, agafo un teixit, l’estiro i
mantinc aquesta posició durant 2’’, part de l’energia elàstica es dissipa en
forma de calor.
Energia que produeix l’element
contràctil
Energia produïda pels teixits que
embolcallen l’element contràctil
RESULTANT:
És clau per a veure que més enllà de la posició òptima dels ponts creuats , és quan podem produir el residual d’energia més gran. Per tant, hem de tenir en compte que el que ens ajuda no és tant el component contràctil (que perd una mica de fuel), sinó les estructures elàstiques que acompanyen aquests sarcòmers.
El preestirament no només redueix els angles de pennació, sinó que a més posa en tensió totes les vaines i les estructures dels elements elàstics en sèrie i en paral·lel.
Tot junt és una situació molt favorable per a generar potència.
*Diferents velocitats: si agaféssim temps i deformació, veuríem que en fer un
estirament la deformació va augmentant (3 cops). Per tant, tindríem tres tipus. Encara
que des de fora has vist que entre l’origen i la inserció del múscul hi ha una distància
determinada, realment, a nivell intern les estructures no s’han estirat per igual: algunes
s’han estirat més i unes altres s’han estirat menys, ja que el múscul és una combinació
de molts teixits diferents: no és el mateix el component contràctil que serà senzill
d’estirar, que l’elastina, la miosina, l’actina, el tendó, el col·lagen..., és a dir, cadascun
dels elements configuradors tindrà una relació de deformació amb el temps diferent i,
per tant, seran temps dependent: amb el temps totes arribaran al mateix estat de
relaxació. És a dir, que cadascun dels elements configuradors tindrà una relació de
deformació diferent.
Exemple: un arbre i li agafem una branca: la deformo i la deixo anar i a poc a
poc va tornant. Tu de fora ja has arribat i de dins hi ha estructures que amb el
temps es van donant, donant, donant... però en canvi de fora ja hi has arribat
perquè algú ha de fer el treball. Altres tardaran més temps però algú ha de
donar aquesta longitud.
DINÀMIC/ACTIU
Imatge 2
En aquest cas es produeix l’ estirament sobre els elements elàstics incrementa molt i,
en canvi, es produirà un escurçament de l’element contràctil , que estarà en tensió i
generarà una gran deformació dels elements elàstics en sèrie i en paral·lel. Per tant, es
deformen estructures que embolcallen tot el que és l’element contràctil. Llavors es
dóna una situació curiosa: fixant l’origen i la inserció en l’estirament hi ha dues
possibilitats:
- S’estira tot
- Faig un estirament i hi ha una contracció muscular alhora que hi ha un
estirament. Llavors l’exigència sobre les estructures elàstiques en sèrie i en
paral·lel augmenta de forma dramàtica.
Comparar la imatge 1 amb la 2 no és possible: són estratègies de funcionament
totalment diferents. La primera no ens servirà per a l’explosivitat (estaríem treballant
uns estiraments perquè ha d’estirar la musculatura per les exigències de canvi de
distància d’origen i inserció) i, en canvi, la segona sí (el comportament dels teixits
interns no tindrà absolutament res a veure amb la primera). Així doncs, en veure
qualsevol d’aquests moviments hauríem de veure quina és la participació de cadascun
dels elements: el component contràctil es relaxa (s’estira), es contrau (estirant-se) o
altres possibilitats.
Qui fa que hi hagi aquests canvis? Sobretot l’element contràctil , que és el punt clau: si
està actiu, arrossega i el que fa és que la tensió es distribueix sobre els elements
elàstics en sèrie i en paral·lel perquè origen i inserció han augmentat la distància.
Llavors algú ha de fer la feina.
Aquesta és la idea fonamental per la qual es va començar a veure que els tendons i
totes les estructures en sèrie del propi múscul participaven de manera importantíssima
en la generació de potència en molts moviments explosius.
A continuació es presenta un gràfic molt senzill per a explicar com funcionaria el
moviment: la part de molla serien els elements elàstics del component contràctil i els
elements elàstics en paral·lel, que serien el tendó i altres estructures.
En aquests moments estem a cavall de tota una problemàtica que és la següent: en el
preestirament per a qualsevol exercici, disminueix els angles de pennació. A aquests,
a més, se’ls ha de sumar l’estirament de fàcies i tendó (si la velocitat de transició entre
l’excèntric i el concèntric és ràpida hi ha un emmagatzematge d’energia elàstica, de
manera que després en podrem reutilitzar una molt bona part, ja que ens la retrobem
en la part concèntrica). Aquesta disminució dels angles de pennació provoca un
augment de la força de transmissió sobre l’eix mecànic (ho estem multiplicant per un
cosinus que és menor), i aquest, a la seva vegada, causa un augment de moment
(força · distància). I aquí apareix novament un element de conflicte.
Així doncs, normalment, quan busquem preestiraments, tenim dues coses positives:
augmenta la força (per la disminució de l’angle de pennació) i emmagatzema energia
elàstica si la velocitat de transmissió és bona.
Aquest triangle determina la necessitat d’un equilibri òptim. És a dir, que de vegades
hi ha moviments en què el moment augmenta massa i es compensa amb les millores o
amb el potencial que hem adquirit per emmagatzemar energia elàstica i per la força
que hem guanyat per la disminució dels angles de pennació. Això significa que no
sempre és tan senzill relacionar aquestes tres coses per a donar la màxima eficiència.
Hi ha molta gent que diu que la màxima eficiència és allò que fa de manera
natural el nen. Si agafes un nen i li fas fer un exercici, en teoria aquest equilibri
el busca d’una manera natural. Però no tothom està d’acord amb aquest
plantejament perquè la intervenció dels entrenadors és fonamental: de
vegades el corregeixes d’una determinada manera i influencies sobre allò que
fa de manera natural i, com a conseqüència, el rendiment oscil·la. En fer això de
vegades el rendiment és superior i de vegades és inferior. Llavors aquest
flexionar, com que has emmagatzemat energia elàstica, el moment es
compensa perquè l’angle de pennació ja actua correctament i l’energia elàstica
la puc utilitzat i llavors ja és fàcil. Però quan estic parat no hi ha energia elàstica
i sortir és molt complicat.
Llavors, moltes vegades, hi ha molta diferència del lloc on es comença a fer
l’exercici. Per exemple: premsa de cames. Hi ha preparadors que ajuden a sortir
i comencen sempre en estirat perquè és més natural. Ajuda a no destrossar-se
el genoll per sortir i sortim ja en dinàmic. És un detall: enlloc de sortir de baix
que no puc sortir, fem-ho dinàmic i sortir de dalt.
Exemple:
Leg extension: es va crear pels els fisios i els metges com a mètode de
rehabilitació de problemes de genoll, per a començar a treballar i hi col·locaven
petits llasts. Això, si està ben fet, no presenta cap tipus de problema. Però en
posar-hi càrregues molt grans per a desenvolupar la musculatura extensora de
genoll és fatal, especialment si et rebota. I és una animalada des del punt de
vista mecànic perquè es parteix d’un moment 0 i sortir és fàcil perquè no hi ha
distància. Però en màxima extensió el moment és màxim (F ·d) i això és molt
agressiu i no és còmode, de manera que destrossa genolls. Hem de ser molt
crítics. És per això que el que fan en certes ocasions és canviar la resistència:
posen la roda distal i llavors ja és molt més agradable; l’exercici canvia
totalment. La politja i la resistència et queda al darrera, de manera que es
parteix del màxim moment: a baix és quan és més difícil vèncer el pes i, a
mesura que vas fent el moviment, et va disminuint el moment i, per tant, ja és
més senzill. Per tant, en el moment angular pitjor és on és més còmode. Però
tenint màquines alternatives és millor no utilitzar-la.
El gran problema articular són els punts articulars de màxima flexió i extensió;
els punts intermitjos són més còmodes. Llavors les màquines tendeixen a tenir
les politges excèntriques pensant en què la càrrega es reparteixi de manera
diferent al llarg del recorregut: quan tu fas el moviment, en els moments
angulars pitjors, la resistència és menor i quan els moments angulars són més
còmodes, llavors es dóna més resistència. I aquest fet d’adaptar la resistència
mitjançant una politja excèntrica és fonamental. Quan apliquem un exercici,
depenent d’on vingui la resistència el que aconseguiràs variarà totalment.
3. LONGITUD DELS FASCICLES MUSCULARS
És un altre element a tenir en compte. Es tracta d’un major número de sarcòmers en
sèrie o una major longitud dels mateixos. Però en general, se suposa que són més
sarcòmers en sèrie.
Aquí tindríem 8,5 i 5,5. Partim de la idea de què es promou més número de sarcòmers
en sèrie com més longitud d’aquests sarcòmers.
Es pot fer una interpretació i un categorització de la musculatura per la ratio que hi ha
entre la longitud del fascicle i la longitud muscular que determinarà si un múscul té
més o menys angle de pennació. Així doncs:
- Si el ratio tendeix a 0: musculatura de força.
- Si el ratio tendeix a 1: musculatura de velocitat
Aquests ratios són importants perquè calcular un múscul com el bíceps és senzill però
en el cas de músculs formats per diferents porcions, com ara el deltoides, el gran
dorsal... si ho analitzem en globalitat realment no veurem res, perquè no és el mateix
l’angle que tindrem de la longitud dels fascicles en la porció mitja, que en la porció
anterior o posterior, perquè és un feix de fibres que embolcallen l’articulació. És per
això que és necessari fer un canvi i analitzar-ho des de la porció mitja, la posició
anterior i la posició posterior... I després, la gran musculatura petita de petits grups
musculars que hi puguin haver.
La longitud dels fascicles i angles de pennació estan sobretot referenciats el soli, el
bessó medial, lateral, el vast intern i extern del quàdriceps, el recte anterior, el
sartori,... però normalment són músculs molt determinats i superficials per tal que es
puguin mesurar bé, ja que els altres tenen la seva complicació (tot i que estan descrits
en la bibliografia internacional, però són anatomistes, fisioterapeutes... i això a nivell
d’esport no ens interessa).
La longitud dels fascicles és l’adaptació estrella, aquella que tots els entrenadors
voldrien com un element clau. Això d’alguna manera també és construcció muscular i,
en aquest cas, la tensió específica no es veuria alterada.
Imatge 3
Imatge 4
