¡Descarga Textos d'època medieval y más Apuntes en PDF de Historia de la Edad Media solo en Docsity!
Documents església 2
Impressions de Pere Damià després d’un viatge a Milà.
"Hi havia, efectivament, entre el clergat i el poble, un conflicte violent, a causa de dues heretgies, que són la simonia i el nicolaisme. Són nicolaïtes els clergues que, contra la regla de la castedat, conviuen amb donotes. Són senzillament fornicadors quan per debilitat de la carn s’abandonen a aquest vici i comerç; però s’han d’anomenar nicolaïtes quan defensen aquest vici i plaga mortal con si fos un dret. El vici es converteix en heretgia quan es defensa amb l’argumentació d’un fals dogma”.
“He vist aquesta nombrosa comunitat de clergues de Milà, i han estat interrogats de forma col·lectiva, i després cadascun individualment, i amb molta feina se'n troba algun dintre de molts i molts que ha estat promogut als sagrats ordes sense pagar res per això. O sigui, hi ha un autèntic desordre, i s’ha convertit en una regla i norma general que qualsevol que demani de rebre els ordes sagrats, sigui de diaca, de prevere o de bisbe, ha de pagar prèviament la quantitat que se li demana, i sense discutir-ne el preu”.
Dictatus Papae de Gregori VII, 1075.
- L’Església Romana ha estat fundada pel Senyor.
- Només el Pontífex Romà pot ser justament anomenat universal.
- Només ell pot deposar i absoldre els bisbes.
- Un legat papal, encara que sigui d’inferior condició que un bisbe, pot deposar-lo.
- El papa pot deposar els absents.
- No hi pot haver comunicació amb els excomunicats pel papa.
- Només el papa pot promulgar lleis d’acord amb el temps, fundar congregacions, transformar una abadia en una canònica i dividir un bisbat ric o agrupar diversos bisbats pobres.
- Només ell pot usar les insígnies imperials.
- Només al papa poden besar els peus els prínceps.
- El seu nom ha de ser invocat en totes les esglésies.
- El seu títol és únic al món.
- Li està permès deposar emperadors.
- Li està permès traslladar bisbes de seu.
- Té dret a ordenar un clergue de qualsevol església per al lloc que vulgui.
- Aquell que ha estat ordenat per ell pot manar en l’església d’altres, però no ha de fer la guerra; no ha de rebre d’un altre bisbe un grau superior.
- Cap sínode general no pot ser convocat sense ell.
- Cap llibre no pot ser considerat canònic sense la seva autorització.
- Les seves sentències no poden revocades per ningú.
- Ningú no el pot jutjar.
- Ningú no pot condemnar aquell que apel·li a la Santa Seu.
- Les causes majors de qualsevol església han de ser trameses al papa perquè les jutgi.
- L’Església Romana mai no s’ha equivocat i, segons els testimonis de l’Escriptura, mai no s’equivocarà.
- El Pontífex està santificat pels mèrits del benaurat Pere.
- Per ordre i consentiment del pap és lícit als seus subordinats acusar.
- El papa pot, fora de les assemblees sinodals [concilis], absoldre i deposar bisbes.
- No és catòlic qui no està d’acord amb l’Església Romana.
- El Pontífex pot deslligar del jurament de fidelitat els vassalls d’un monarca injust.
Un benedictí del segle XI critica les disposicions de Gregori VII. Annals de Lambert de Hersfeld.
“[...] volia obligar amb violència els homes a viure com si fossin àngels i, mentre negava a la natura el que li és normal i el que és acostumat, exigia acabar amb la fornicació i la impuresa. Per això, si s’hagués continuat amb aquestes exigències, haurien preferit abandonar el sacerdoci abans que abandonar les dones, i aleshores s’hauria vist com el papa, al que feien fàstic els homes, s’hauria vist obligat a cridar els àngels per governar l’església de Déu [...]”.
el meu càrrec. Et concedeixo, així mateix, una pau vertadera, a tu i als que han estat en el teu bàndol durant el temps de discòrdia”.
Extractes dels estatuts dels cistercencs, 1134.
“En la Carta de Caritat, entre altres coses, consta que una vegada l’any tots els abats dels monestirs, que per la gràcia de Déu estan distribuïts per les diferents províncies, han d’aplegar-se a l’església de Cîteaux, i allí han de deliberar amb la major atenció sobre l’observança de la santa regla, l’orientació de tota la seva vida i el manteniment d’una indissoluble pau entre ells. [...] és per això que, reunits en assemblea en aquest lloc, han establert aquests capítols [...].
Cap dels nostres monestirs ha d’ésser construït en les ciutats o al costat dels castells i vil·les, sinó en llocs apartats de la freqüentació humana [...]
Una vestidura simple i de matèria rústica, sense pell, camisa de lli, estamenya, tal, en fi, com ho descriu la Regla. [...]
L’alimentació dels monjos del nostre orde ha de procedir del treball manual, del conreu de les terres i de la cria del bestiar. Ens està, doncs, permès posseir per al nostre ús aigües, boscos, vinyes, prats, terres allunyades de les zones habitades pels homes del segle, i animals, excepte aquells que solen provocar curiositat i solen ser objecte de vanitat més que no pas d’utilitat, com ara cérvols, grulles i animals semblants. Per practicar l’agricultura i la ramaderia i conservar els fruits, podem tenir granges, lluny o a prop, però mai més lluny d’una jornada de marxa, guardades per conversos.
Els conversos fan les feines de les granges, i també assalariats que prenem, com als conversos, amb permís dels bisbes i com a ajudes necessàries, sota la nostra sol·licitud monacal; i tal com els monjos són els nostres germans i comparteixen els nostres béns tant espirituals com temporals.
La nostra institució i el nostre Orde exclouen les esglésies, els altars, les sepultures, els delmes del treball o de la ramaderia d’altri, els pobles, els vilatans, els censos sobre les terres, les rendes de forns i de molins i d’altres coses semblants contràries a la pobresa monàstica [...]”.
Carta d'Everví de Steinfeld a Bernat de Claraval (1143).
"Han estat descoberts recentment a les nostres terres, prop de la ciutat de Colònia, diversos heretges, dels quals, alguns per satisfacció nostra, han tornat al bon camí. Però altres dos d'aquest grup, a un dels quals denominaven "bisbe" i l'altre era el seu company, s'han resistit aferrissadament davant d'una assemblea de clergues i laics, presidits personalment per l'arquebisbe [de Colònia], i altra gent de
l'aristocràcia. Defensaven amb arrogància la seva heretgia, emprant paraules i textos de Crist i dels apòstols [...]
Escoltat això, se'ls advertí per tres vegades, però ells continuaren contumaços en la seva perversa idea. Aleshores se'ls va fer fora, a pesar nostre, i lliurats al poble zelós de la veritable doctrina, el qual els va llençar al foc i els va cremar davant tothom. Però allò que em va colpir més fou que aquesta gent va entrar dins del foc i ho va suportar tot, contents i sense lamentacions, amb paciència i fins i tot amb joia. Sobre això, pare, m'agradaria sentir una resposta de la vostra boca: ¿Com és possible que aquests fills del diable puguin trobar en la seva heretgia tal coratge i ànim, similar al que dóna la fe de Crist als seus seguidors?"
Càtars i valdesos en la versió crítica de Pierre de Vaux de Cernay (cap al 1218).
“Els heretges creien en l’existència de dos creadors: un, invisible, que anomenaven Déu Bo i un altre, visible, que anomenaven Déu Dolent o Maligne. Atribuïen el Nou Testament al Déu Bo i l’Antic Testament al Déu Dolent, per la qual cosa refusaven L‘Antic Testament en la seva totalitat. Asseguraven que l’autor de l’Antic Testament era un mentider [...] Afirmaven que tots els patriarques de l’Antic Testament estaven condemnats i asseguraven que Joan Baptista era un dels dimonis més grans. Deien, també, entre ells que el Crist nascut a Betlem, lloc terrenal i visible, i crucificat a Jerusalem era dolent; i que Maria Magdalena, dona adúltera segons es llegeix a l’Evangeli, va ser la seva concubina. El Crist Bo –així parlaven- mai no va menjar ni va beure ni es va fer carn i mai no va existir en aquest món sinó només espiritualment en el cos de Pau [...] De la mateixa manera, deien uns heretges, el Déu Bo va tenir dues dones, Colla i Coliba, i amb elles va tenir fills i filles. Altres heretges, per contra, deien que el Creador només havia estat un Déu, però que havia tingut dos fills, Crist i el Diable [...] Deien que quasi tota l’Església Romana era una cova de lladres i que aquesta Església Romana era la meretriu de la qual parla l’Apocalipsi. Fins a tal punt reduïen al no-res els sagraments de l’església que es permetien dogmatitzar públicament que l’aigua del sagrat baptisme no era diferent de l’aigua del riu i que l’hòstia del sacrosant cos de Crist no es diferenciava del pa ordinari [...] opinaven que la confirmació i la confessió eren foteses totalment inútils. Predicaven que el sant matrimoni era una alcavoteria i, com que s’engendraven fills i filles, ningú no podia salvar-se en ell [...]
Hem de saber, també que, entre els heretges, uns eren anomenats perfectes o bons homes i altres, creients. Els heretges que eren perfectes preferien un hàbit negre, simulaven restar en la castedat i refusaven completament l’aliment a base de carn, ous, i formatge [...] Deien també que mai per cap raó no farien juraments [...] Tenien magistrats elegits entre els heretges perfectes als quals anomenaven diaques o bisbes; sense la seva imposició de mans cap creient moribund no podia salvar-se. Però si imposaven les seves mans sobre un moribund qualsevol, per escandalosa que hagués estat la seva conducta, mentre pogués pronunciar un Pater Noster, creien
Contra els Albigesos o Càtars , Alain de Lille, segle XII.
“Afirmen dits heretges que alimentar-se de carns és pecat mortal. Així pretenen demostrar-ho: Llegim que Déu maleí la terra (Gen. 3, 17); i amb la maledicció de la terra maleí als animals que viuen a la terra; i per aquest motiu no s’ha de fer ús d’allò que Déu maleí. A més a més, la carn prové de la carn sensitiva, de la immundícia, per mitjà de la luxúria, i no s’ha de fer ús de les immundícies. Per altra part, la carn fomenta la luxúria; per consegüent, hom s’ha d’abstenir de la carn, perquè tot allò que incita al pecat ha d’ésser evitat. I hom no llegeix que Crist mengés carn i no en menjà per donar-nos exemple de que ens n’hem d’abstenir [...] Llegim també que els sants s’abstingueren de les carns, i no sense raó. Conseqüentment hem d’abstenir-nos-en”.
Matança de càtars a Béziers l’any 1209 segons el cronista i trobador Guillem de Tudela.
“Mientras marchaban juntos hacia Béziers
los barones franceses, clérigos, príncipes y marqueses
decidieron lo que conviene contar:
«Que todo casillo o ciudad que resistiera
sería tomado por la fuerza y reducido a osario.
Que no se respetase ni a los recién nacidos
Así se extendería un saludable espanto
y nadie osaría ofender la Cruz de Dios».
Bien, señores; después de estos hechos
en el país biterrés el terror sería tal
que los de Montreal, Fanjeaux y otras ciudades
correrían a implorar piedad.
Se hizo en Béziers una ejemplar matanza;
ni un solo superviviente. Todo dio igual.
La Iglesia era una carnicería. La sangre salpicaba las paredes.
La cruz no detuvo a los ribaldos: curas, mujeres,
niños y viejos, todos fueron muertos,
Dios les reciba en su santo paraíso!
Estoy seguro que desde tiempo de los sarracenos
no conoció el mundo más salvaje matanza ...”
Disposicions del Concili de Tolosa sobre la repressió de l’heretgia l’any 1229
“En cada parroquia se designará a un sacerdote y tres laicos que buscarán con diligencia a los heréticos [...] [Deberán] recorrer una a una las casas que sean sospechosas, hacer pesquisa en los sotabancos y en cualquier otro escondrijo. Deberán destruirlos todos. Si encuentran herejes o partidarios y defensores suyos, una vez tomadas las medidas para que no escapen, los denunciarán rápidamente al arzobispo u obispo, al señor del lugar y a su bailío, para que sean castigados como cumple.
Los abades exentos harán lo mismo. Los señores feudales harán que se busque a los herejes. Si alguien permite que un hereje permanezca en su tierra ésta será confiscada y su cuerpo entregado al brazo secular [...]
La casa donde haya sido encontrado un hereje será destruida y su solar confiscado [...]
Cualquiera podrá buscar o capturar herejes en tierra [jurisdicción] de otro [...]
Nadie será castigado como hereje sin haber sido juzgado por el poder eclesiástico.
Todos, hombres y mujeres, los varones desde 14 años, las mujeres desde 12, abjurarán de toda herejía que les alce contra la Iglesia católica romana y la fe ortodoxa y juren también que conservarán la fe católica tal como la guarda y practica la Iglesia romana, que perseguirán a los herejes en la medida de sus fuerzas y los denunciarán lealmente. [...]
Que todos confiesen y comulguen tres veces al año y el que no lo haga así sea sospechoso de herejía.
Que los laicos no tengan libros de la Escritura, salvo el salterio y el oficio divino, y que no estén en lengua vulgar”.
Extractes de la Regla per als germans menors de Francesc d’Assís.
“Cap dels germans, es trobi on es trobi i vagi on vagi, prengui ni rebi ni faci rebre de cap manera monedes o diners ni per raó de vestits ni de llibres, ni en concepte de salari per qualsevol treball; o sigui, per cap raó, com no sigui en cas de
interpretado en lengua vulgar los misterios de las Escrituras. Las leen en común, con irreverencia, con audacia, en pequeñas asambleas, en los talleres y en plena calle. Yo personalmente he visto, leído y tenido entre mis manos la Biblia en lengua vulgar [...] Hay que destruir los libros peligrosos para que el verbo divino no se vulgarice en lengua vulgar, las cosas santas no se les den a los perros y las margaritas a los cerdos”.
Les beguines segons el Papa Climent V (1305-1314)
“Dones atacades per una certa bogeria, que es posen a discutir sobre la Santíssima Trinitat i sobre l'essència divina, i que sobre altres qüestions de fe i sagraments opinen en contra del que ensenya la fe catòlica. Viuen sense prometre obediència a ningú, no renuncien a les seves propietats, no segueixen una regla aprovada”.
