¡Descarga Tipus de textos y más Ejercicios en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
CATALÀ
Text argumentati
L’argumentació és una operació discursiva que l’emissor orienta fonamentalment a influir en els receptor. Consisteix a buscar que el receptor, mitjançant el discurs, adopti una conducta determinada.
La intenció del text algú faci alguna cosa concreta, convèncer algú de la veritat d’una afirmació o bé pretendre que canviï les seves creences o opinions, i tot plegat adduint suposicions que confirmin l’asseveració que fa l’emissor o a partir de les quals aquesta afirmació es pugui deduir.
Argumentar va estretament lligat a “convèncer”, que cal diferenciar clarament de “persuadir”. Convèncer es refereix a qualsevol ésser que sigui raonable i que treballa fent servir la intel·ligència i la raó; per persuadir, en canvi, es fan servir recursos molt més primaris i l’emissor s’adreça a un receptor més concret i opera sobre la seva voluntat amb recursos també molt més primaris, perquè ho enfoca tot directament als sentiments i a les pulsions més primàries. Així, podem dir que l’argumentació és l’operació lingüística mitjançant la qual un enunciador mira de fer admetre una conclusió a uns destinataris, oferint-los unes raons per admetre-la.
Els contextos comunicatius en què es poden fer les argumentacions són molt diversos, perquè en molts moments de la vida les persones han de prendre partit per una idea o bé han de reaccionar davant de fets concrets. El fet de prendre partit davant qualsevol esdeveniment i de raonar el perquè de la nostra actitud, dóna lloc a argumentacions. I probablement no limitem aquest raonament a nosaltres mateixos, sinó que intentem de convèncer aquells que ens envolten o un possible auditori de la veritat del que defensem.
Estructura
El text argumentatiu s’estructura en diverses parts, l’ordre de les quals no és immutable:
o Les premisses, o sigui, coses certes, reconegudes per tothom, que serveixen de punt de partida i que sovint són sobreenteses. Serveixen de punt d’acord previ del qual parteix l’argumentació i poden servir com a introducció, si no hi ha l’exposició de la tesi. o Els arguments, o sigui, la defensa de la tesi que es presenta. Es poden ordenar de força creixent a decreixent o a l’inrevés, o amb els més fluixos al mig; sovint n’hi ha de principals i d’altres que són secundaris i que els donen suport. o La conclusió, és a dir, la tesi que volem demostrar o la negació de la tesi de l’adversari. Si no és sorprenent, pot anar al principi, per tal de clarificar les idees dels receptors; en canvi, si és una tesi nova o complicada, es pot fer sortir al final, per donar un cop d’efecte, o bé en qualsevol altre moment. Les situacions comunicatives en què es produiran aquests textos són diverses i, per tant, l’emissor haurà de triar la classe de text argumentatiu que és més adient a una situació en concret. En qualsevol cas, tots plegats tindran aquestes característiques comunes:
L’exposició d’una opinió determinada i la seva defensa. La intenció clara de persuadir o, sobretot, de convèncer. Ara bé, segons el tipus d’argumentació aquests trets canviaran:
El registre lingüístic serà d’un grau de formalitat més o menys elevat; La relació entre l’emissor i el receptor serà d’una proximitat variable. L’estructura del text i els recursos lingüístics concrets que s’empraran tindran variacions. Per reforçar les afirmacions i les tesis en un text argumentatiu es poden fer servir aquest recursos lingüístics:
Per donar un cop d’efecte, de vegades es fa servir la narració d’algun fet especialment significatiu i colpidor que reforça l’opinió que es vol defensar. L’emissor dóna com a argument el parer d’una autoritat en la matèria o bé fonamenta el seu discurs en els seus reconeguts coneixements de la matèria o en el seu estatus social.
o Quins són els contraarguments més idonis per a desestimar la seva tesi; o Quins són els possibles dubtes que pot tenir l’adversari i quines respostes, a favor nostre, cal donar-li; o Quin és el nostre propòsit general en relació amb aquest receptor concret; o Quines són les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit. Probablement, punts de la nostra defensa coincidiran amb respostes a l’atac de l’oponent; per això, cal tenir-les sempre present i fer-hi referència.
Resum
Definició Exposa punts de vista, opinions, i també rebat, convenç o fa creure a algú alguna cosa.
Funció comunicativa Convèncer.
Característiques lingüístiques Connectors causals, consecutius i adversatius ( en conseqüència, per tant, tanmateix ...).
Estructura Introducció, desenvolupament (amb arguments i subarguments) i conclusió.
Manifestacions Debats, articles d’opinió, queixes, etc.
Text descriptiu
Segons el diccionari, “descriure és representar amb paraules dites o escrites”. Les descripcions les trobem en textos homogenis i heterogenis, en aquest darrer cas sobretot en textos argumentatius i narratius, on la descripció té un paper secundari, perquè es fa servir sobretot com a suport o com a il·lustració, supeditada a la seqüència dominant.
Hi ha diversos procediments per fer una descripció:
o L’afectació un seguit de seqüències caracteritzen un objecte sense que aquest objecte quedi explícit en el títol, la qual cosa no permet establir des d’un bon
començament la relació entre l’objecte i les seves propietats. Busca un efecte de sorpresa i es troba sobretot en les endevinalles. Treu el cap per un forat, i sa família és immensa; no té braços ni té cames, mes té ulls, però no hi veuen. (El botó)
Aquest mateix procediment (l’afectació) el fan servir textos periodístics i publicitaris, tot i que aquests no es descuiden mai de desvelar la incògnita, el tema, és a dir, el subjecte de l’article o el producte que anuncien. Símbol de Barcelona, les seves agulles llargues, gaudinianes, s’alcen fins a tocar el cel. Una gran obra secular: la Sagrada Famíia. Aire condicionat. Vidres elèctrics. Tapisseria única. Motor de 80cv. Nou Renault Express. Això sí, l’aparició retardada del subjecte de la descripció ha mantingut la incògnita una estona i ha fet l’efecte sorpresa.
o La reformulació ofereix les diverses maneres en què es pot captar un objecte, de com es pot passar d’una apreciació superficial a una altra de més profunda. Així captem els objectes com “canviants”, a partir del punt de vista de l’autor o d’altres individus sobre el mateix subjecte. És una descripció subjectiva i carregada d’intenció. Molt sovint es diu que les mares lliguen els fills massa a les pròpies faldilles. És clar que també són elles les que, en general, els aconsellen, en tenen cura i els empenyen a portar els amics a casa i a fer un tou de coses.
o L’enumeració de les parts o de les propietats es tracta de fragmentar l’objecte descrit per analitzar-lo detalladament. Segons la intenció, aquesta enumeració serà més o menys exhaustiva, més o menys selectiva. Si és excessivament exhaustiva, hi ha el perill que faci el discurs poc clar, perquè dóna massa informació i el receptor no l’assimila; si, en canvi, és massa selectiva, el discurs tampoc no serà clar, perquè hi faltaran elements. En qualsevol cas, és important de no descuidar-se aquells elements que són rellevants. Tot plegat, però, no implica que la descripció final sigui objectiva. L’emissor tria un ordre
La metonímia consisteix en una relació de contigüitat, de possessió, de grau o proximitat, de pertinença a un mateix grup, a una mateixa espècie... El penedès és bo tant si es beu fresc com natural. L’arribada de l’home a la lluna era un espectacle digne de veure.
Resum
Definició Informa sobre l’estat de les coses (com són).
Funció comunicativa Asseverar enunciats d’estat.
Característiques lingüístiques Ús predominant dels imperfets, oracions atributives, adjectius, complements del nom, etc.
Manifestacions Guies turístiques, diccionaris, publicitat, etc.
El retrat
És un tipus especial de descripció. Per bé que és propi de la literatura de creació a l’hora de presentar els personatges, també es fa servir força en textos informatius i d’opinió dels mitjans de comunicació, sovint com a suport a una entrevista, una crònica o un reportatge. En textos conversacionals hi és present sovint (per exemple, l’emissor descriu aquella persona de qui parla perquè el receptor no la recorda) i en textos publicitaris, en canvi, la descripció d’una persona és més aviat el pretext per descriure l’objecte que s’anuncia.
En el retrat es descriuen:
o Els trets físics; o Els trets psicològics (detalls del tarannà, tipus d’aficions, relacions amb els veïns o els amics, costums...); o La relació amb l’espai: lloc on viu i treballa, objectes que l’envolten (manera de vestir, pertinences...) Una dona d’edat mitjana, més aviat alta, de llavis vermells ipestanyes llargues.
Una rossa amb mitges reixades i espitregada, sempre negra i amb la roba arrapada al cos. Una dona de vida nocturna, que els veïns respecten, tot i que no s’hi acosten. Com més característiques se seleccionen i més diverses són, més complex és el retrat, encara que de vegades siguin característiques “externes”: Tan bon punt li mires els ulls negres, que li espurnegen tant si riu com si plora, t’adones que la Maria de cal Pagès és una dona de qui et pots refiar. Alta i ferma, amb la pell colrada pel sol i unes manasses endurides pels anys i la feina, amb l’etern davantal de quadres ben lligat sota el pit, espera sempre al portal del mas, amb un càntir d’aigua fresca a les mans, l’arribada dels jornalers. Té la casa com una patena, amb rajoles de colors a les parets i coixins virolats als dos balancins que es gronxen davant el caliu de la llar de foc. Als vespres d’hivern, a la post hi fumeja un perol de sopes acabades de fer que escalfen l’ànima del passavolant que es vol aturar a sentir-li explicar històries de follets i dones d’aigua.
En canvi, no són cap retrat els detalls de determinats personatges que són el pretext de l’objecte que s’anuncia:
Viu al mar. Somia al mar. Treballa al mar. Només hi ha una cosa que l’interessa de la terra: Blanc Pescador.
Hi ha tres menes de retrat:
- El retrat amb referent concret sovint és important que el nom hi aparegui, perquè és el referent únic que assegura l’ancoratge inequívoc dels elements descriptius. En Clos té els cabells blancs i sovint s’encalla quan parla.
- El retrat sense referent concret en certs casos, el nom o la referència concreta no només no és imprescindible per perfilar el personatge sinó que s’obvia expressament. Cerco una dona de 40 anys, 1’70m., pes discret, cames llargues, bones proporcions, amb bona salut, mentalitat no pas de dretes, que li agradi viatjar i fer esport , i que sigui capaç d’escoltar un home i compartir-hi la vida. Jo, a canvi, ofereixo exactament el mateix.
A mesura que ens anàvem enfilant, descobríem als nostres peus els llacs i rius que havíem deixat enrere. El cim era alt i nosaltres esbufegàvem, però les ganes d’arribar al capdamunt ens donaven forces.
LA DESCRIPCIÓ D’ACCIONS
Utilitza verbs del tipus fer i les accions que es descriuen segueixen una seqüència cronològica sovint estricta. Pretenen el mateix que les descripcions d’objectes i no estan vinculades amb la narració. N’hi ha de diverses menes:
a) La descripció d’una persona explicant-ne el comportament, allò que fa durant el dia o durant la vida la finalitat no és narrar, sinó descriure un personatge concret. També pot ser la descripció de l’ambient d’un espai determinat explicant què hi fan les persones que s’hi mouen: també aquí les accions es supediten al propòsit final, que és descriure un ambient determinat. b) La descripció d’una acció explicant-ne els diferents moments que la integren És l’anomenat text instructiu. Es diferencia de la narració pel fet que té una estructura absolutament diferent (no hi ha personatges, ni complicació, ni un final que pot ser obert), ja que simplement consisteix a enumerar els moments d’un procés que es realitza amb un ordre cronològic que admet poques variacions. Com a característiques lingüístiques cal remarcar que hi sovintegen els imperatius i les formes d’obligació, i també les expressions de manera. Receptes de cuina, instruccions de jocs, instruccions de funcionament d’aparells...
Text narratiu
Entre les definicions que els diversos autors n’han donat, resumim la que exposa Todorov: una narració comença per una situació estable que alguna força pertorba i que desemboca en un estat de desequilibri. Després, gràcies a l’acció d’una força dirigida en un sentit invers, es restableix l’equilibri. Aquest segon equilibri s’assembla al primer, però no és pas idèntic.
Posteriorment, Adam especifica l’estructura del text narratiu:
Una situació inicial: es donen les característiques dels personatges (tots o alguns) que hi intervenen, i així mateix se’n precisa el temps, el lloc i les circumstàncies. Una complicació: modifica algun tret de la situació precedent i desencadena el relat. Una avaluació o reacció: els personatges analitzen el conflicte i hi reaccionen. Una resolució: l’element nou que ha aparegut en el punt anterior ha fet canviar alguna cosa (els personatges, la relació entre ells...) i s’ha generat una situació d’equilibri nova. La nova situació: s’estableix un estat d’equilibri nou i diferent del primer. La moral o avaluació final: reflexió o comentari que dóna sentit a la seqüència.
La narració pot seguir dos ordres diferents però, en qualsevol cas, sempre cal tenir molt en compte la consecució dels temps verbals que s’hi empren:
el mateix ordre en què han succeït els fets; un ordre alterat per remarcar un fet determinat, jugar amb el factor sorpresa, mantenir l’interès del receptor fins al final o centrar-lo en una part concreta de l’explicació dels esdeveniments... Hi ha també uns altres aspectes del text narratiu que cal tenir en compte: La trama o argument, és a dir, el conjunt de les accions que es desenvolupen al llarg del text. El tema, és a dir, l’assumpte del qual parla el text. Els personatges, és a dir, aquelles éssers que hi intervenen. Les circumstàncies, és a dir, el temps, el lloc i altres elements que l’envolten.
descodificats. A més a més, la durada del relat també serveix per mostrar el punt de vista temporal, perquè la podem estirar o arronsar segons els nostres interessos, podem accelerar o no els esdeveniments segons la importància que els vulguem donar.
- Orientació emotiva i cognitiva: el to afectiu, l’allunyament (o l’acostament) de la realitat que s’explica, el grau de coneixement que l’emissor té dels fets de què parla, dels sentiments i de les accions dels diversos personatges... Pel que fa al llenguatge, es reflecteix en el discurs directe i l’indirecte i les seves variants.
- Punt de vista psicològic el grau d’implicació del narrador en el text. Es veu en la diferència entre la diègesi i la narració. En la diègesi es fa la narració dels fets organitzada en una seqüència cronològica lineal, com una mena d’informe; la narració, en canvi, és el conjunt d’elements mitjançant els quals s’explica el relat, amb tots els trets lingüístics que calgui (avançades en el temps, retorns enrere...) La diègesi ens dóna també tres graus de focalització: o focalització zero quan el narrador és omniscient, sap moltes més coses que qualsevol personatge; o focalització interna quan el narrador és omniscient en part, només pel que fa a les narracions dels monòlegs interiors; o focalització externa quan el narrador diu menys del que saben els personatges, no entra en els seus sentiments. La forma narrativa és molt estesa. La podem trobar en els contes (infantils i per a adults), les novel·les, la publicitat i les notícies (premsa escrita, ràdio o televisió), qualsevol serial, la conversa diària entre les persones...
Resum
Definició narra fets i accions, situant-los en un desenvolupament temporal i causal, és a dir, cronològic. Funció comunicativa asseverar enunciats de fet. Característiques lingüístiques verbs en passat i expressions temporals.
Estructura organització temporal en cinc parts (introducció, complicació, avaluació i reacció, resolució i moralitat). Manifestacions reportatges, novel·les, contes, pel·lícules, notícies, etc.
