¡Descarga TEXTOS NARRATIUS y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
Textos narratius
La seqüència narrativa té per funció informar sobre accions i fets reals o de ficció. Es manifesta en gèneres com el relat oral, la novella, el conte, el còmic, el film, la notícia, etc. Té una estructura temporal amb una sèrie d’elements característics com són: actor fix, procés orientat i complicat i avaluació.
Actor fix: El fet que hi hagi un actor al llarg de la seqüència narrativa afavoreix la necessària unitat d’acció. Aquest actor pot ser polimòrfic: individual o collectiu, agent o pacient. Ara bé, pel que fa a la seva condició, sol ser una persona o ésser antropomòrfic, en cas que no ho sigui, la seva acció ha d’afectar persones.
Procés orientat i complicat: Tota narració inclou una successió mínima d’esdeveniments caracteritzats per la seva orientació cap a un final i la seva complicació. L’ordre dels esdeveniments del relat pot ser diferent de l’ordre dels esdeveniments de la història mentre apareguin integrats, en el sentit que siguin disposats de tal manera que mostrin la unitat d’acció i ens orientin cap a un final. Hi ha d’haver, a més a més, una complicació. Un procés normal i rutinari no dóna lloc a una narració, encara que inclogui un seguit d’accions successives i relacionades per la lògica de causa-efecte. En aquest cas tindríem simplement una descripció d’accions.
Avaluació: És la clau de l’especificitat de la narració i sovint el motor que genera el relat. Malgrat tot, no és condició necessària que sigui explícita, ja que, ben sovint, l’avaluació final no és inserida en el relat, sinó tan sols inferida.
Les diverses propostes per representar la configuració de la narració coincideixen en tres grans fases que es concreten en:
Situació inicial --------Transformació ------------Situació final plantejament nus resolució
En el primer moviment (plantejament), doncs, es presenta una situació i es mostren les aspiracions o els temors del protagonista. Quan ja sabem què el motiva exactament, hem fet el primer moviment cap a la construcció de la trama (nus). Aquí es mostren totes les cares del conflicte que viu el protagonista, tots els obstacles, és a dir, totes les peripècies. Hem de tenir present que no s’obtindran mai les coses amb facilitat, ja que el procés narratiu s’alimenta de la tensió. Aquesta tensió ha d’anar creixent fins a arribar a un punt de màxima gradació, conegut per clímax. A partir d’aquest punt comença la tercera part (resolució). De tota manera, el protagonista es veu encarat amb les conseqüències finals de les seves accions. Tot el que s’ha exposat en les dues fases anteriors es resol en aquest moment final.
La descripció en la narració
En una narració la descripció sol aparèixer en la primera fase o situació inicial, encara que és factible que surti en qualsevol moment. La descripció serveix per illustrar personatges, situacions o circumstàncies i posar-los al servei de la trama. Pel que fa als personatges del relat, les seves característiques psicològiques, biogràfiques i socials actuen com a “indicis” i poden aportar elements sobre la manera com es
desenvoluparà la intriga. No tots els textos narratius utilitzen de la mateixa manera la descripció, tenim que tant la notícia periodística com el relat oral (sobretot les rondalles) economitzen els detalls descriptius. Aquests dos tipus s’assemblen per la parquedat, però difereixen en la precisió dels elements descriptius seleccionats: si la rondalla meravellosa diu “ una joveneta”, “ en un país llunyà”, “ hi havia una vegada”, la notícia precisarà “ una jove de 19 anys”, “ a Jerusalem”, “ ahir, a la matinada”.
Punt de vista
És molt important la tria del punt de vista a l’hora de fer una narració: el moment i el lloc en què ens situem ( punt de vista espaciotemporal) i el grau d’implicació del narrador en el text ( punt de vista psicològic), que es vehicula amb l’ús de diferents persones gramaticals i de diferents graus de proximitat als personatges.
Per exemple:
Primera persona, punt de vista de l’Anna: Vaig acostar-me a la taula i vaig intentar llegir la carta que hi havia al damunt, però en Joan va entrar a la sala i vaig haver de dissimular.
Primera persona, punt de vista del Joan: Quan vaig entrar a la sala, em va semblar que l’Anna estava una mica nerviosa, però no vaig entendre per què fins al vespre, quan vaig adonar-me que sobre la taula m’havia deixat la carta de la Júlia.
Tercera persona, narrador omniscient: En Joan va entrar a la sala pensant en la reunió de la tarda, satisfet de l’estratègia que havia plantejat perquè estava convençut que li asseguraria l’èxit de l’operació. Va sobtar-lo la presència de l’Anna a la sala en aquella hora, normalment no arriba fins més tard, però tampoc li venia de gust interessar-se per les raons que la feien ser a casa més d’hora. Va pensar que ja hi hauria ocasió de parlar-ne.
Segona persona, punt de vista de l’Anna: Has entrat a la sala i ni tan sols t’ha estranyat la meva presència allí. No m’has preguntat res, només m’has saludat amb indiferència i fredor. Estic segura que ni tan sols arribaràs a intuir que el que volia era llegir la carta que havies rebut aquell matí.
Característiques gramaticals
Podem distingir alguns trets gramaticals que caracteritzen el textos narratius.
- Hi abunden les oracions predicatives i els verbs d’acció, així com l’ús de la subordinació temporal, afavorida per la inserció de diversos plans de temps.
- El temps verbal arquetípic és el perfet (simple o perifràstic), en combinació amb altres temps de passat. Normalment s’usa el pretèrit perfet per explicar la complicació d’un estat inicial que ha estat narrat fent ús de l’imperfet. Hi havia una vegada una noieta que vivia sola en un poble de muntanya. Un matí va decidir que volia anar-se’n a la ciutat. Va agafar la seva bossa...
Situació inicial --------Transformació ------------Situació final plantejament nus resolució
Però podem considerar altres elements del text narratiu. D’una banda, cal distingir les seqüències descriptives que hi ha inserides en el text narratiu i, de l’altra, podem veure l’actor fix i el procés orientat cap a la complicació.
Utilització de l’imperfet =seqüència descriptiva: (...) em tranquillizava el pensament raonable que el vaixell era com altres vaixells, els homes com els de qualsevol altra tripulació, i que el mar no havia de presentar sorpreses especials per causa del meu desconcert.// Allà tot era silenci. Tots els ocupants de l’extrem de popa de la nau dormien profundament. // respiració profunda, tranquillila i confiada d’algú que dormia a dins.// La llum de posició de l’ormeig de proa cremava amb una llama nítida, uniforme, simbòlica i intensa entre les misterioses ombres de la nit.// que no presentava problemes angoixants, investida amb una bellesa moral elemental per l’absoluta senzillesa del seu atractiu i per l’honradesa del seu propòsit.
Com a tals sequències descriptives, a part de la utilització de l’imperfet, trobem; comparacions: el vaixell era com altres vaixells, els homes com els de qualsevol altra tripulació; freqüència del verb ser i abundància d’adjectius i complements del nom: una llama nítida, uniforme, simbòlica i intensa// problemes angoixants,// l’absoluta senzillesa del seu atractiu// per l’honradesa del seu propòsit.
Com a actor fix tenim el protagonista que ens relata l’acció des del seu punt de vista en primera persona del perfet perifràstic: Vaig tornar a sortir a l’alcàsser, refrescat en aquella nit càlida i serena després d’haver-me posat el pijama, descalç i amb un cigar encès entre les dents. Em vaig trobar rodejat per un profund silenci des de la popa a la proa del vaixell. Només en passar per davant de la porta del castell de proa vaig sentir la respiració profunda, tranquilla i confiada d’algú que dormia a dins. I, de sobte, em vaig complaure en la gran seguretat del mar en comparació amb la inquietud de la terra, en la meva elecció d’aquell estil de vida que no presentava problemes angoixants.
Al llarg del text trobem diverses referències locatives: l’extrem de popa de la nau// des de la popa a la proa del vaixell// davant de la porta del castell de proa i un connector espacial, allà. Clou el fragment amb dos connectors temporals, un altre canvi de temps verbal amb el passat (pretèrit plusquamperfet) i s’intueix que el procés comença a complicar-se: Quan em dirigia a popa per l’altre costat del vaixell, vaig observar que l’escala lateral de corda, que sens dubte havia estat utilitzada pel patró del remolcador quan havia vingut per emportar-se la nostra correspondència, no havia estat hissada.
