LLENGUA CATALANA
49
Textos descriptius
Característiques estructurals
La descripció té per funció informar sobre l’estat de les coses i de les persones, i
comporta una certa ordenació de l’espai. Normalment la seqüència descriptiva segueix
un ordre jeràrquic: a partir d’una paraula clau o nucli, s’hi apliquen un o més predicats
que progressen mitjançant la selecció de paraules que es converteixen en nuclis
successius dels nous predicats. L’estructura depèn del que es descriu i de la intenció de
l’autor. Les seqüències descriptives poden formar textos homogenis, però sovint
apareixen inserides en textos heterogenis. Un cas molt freqüent és l’aparició de
seqüències descriptives dins de textos narratius i argumentatius. En aquests casos, la
descripció és utilitzada com a suport o il·lustració i, per molta extensió o consistència
que tingui, queda supeditada a la seqüencialitat predominant.
La retòrica grecollatina distingeix tres formes independents de descripció, la
topografia
,
descripció de llocs, la
prosopografia
, descripció de les característiques físiques d’un
personatge i l’
etopeia
, descripció del caràcter, els trets morals o les inclinacions
estètiques d’un personatge. Encara que els tres tipus de descripcions es poden donar
per separat, tots tres estan íntimament relacionats. Descriure, per exemple, els
objectes que decoren una habitació és descriure un lloc (topografia) i les inclinacions
estètiques de la persona que l’habita (etopeia). Descriure l’aparença física d’un
personatge (prosopografia) és gairebé sempre descriure el seu caràcter, el seu interior
(etopeia).
Per a Adam
1
(1987), la descripció es munta sobre les quatre operacions fonamentals
en què es combinen les microproposicions descriptives:
ancoratge
,
aspectualització,
posada en relació
i
tematització.
Ancoratge
: És el punt de partida de la descripció i sol coincidir amb el títol o tema, es
pot dir també
mot d’entrada
, que genera una
expansió
. La seva funció és orientar el
receptor sobre la relació de les proposicions amb un tema determinat, i no amb un
altre.
Aspectualització:
És el procediment a través del qual es completa la descripció
mitjançant la fragmentació de l’objecte descrit. Les fórmules utilitzades per portar-ho a
terme són:
a) l’enumeració de les parts
b) l’enumeració de les propietats
Tant en a) com en b) l’enumeració pot tendir a ser exhaustiva o selectiva, depèn de la
intenció amb què es faci la descripció. El límit de l’enumeració exhaustiva de les parts o
de les propietats serà la practicabilitat del discurs: ens aturem quan considerem que la
llista és excessiva, la qual cosa és una mostra de com l’abundància d’informació pot
jugar en contra de la claredat del discurs.
L’enumeració selectiva escull els elements de l’objecte descrit que són rellevants, és a
dir, aquells que es distingeixen d’altres de semblants.
1
BASSOLS, M.; TORRENT, A. M. (1996): op.cit. pàg. 101.
