¡Descarga Características del Desarrollo Humano y Trastornos del Desarrollo - Prof. Soro-Camats y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
El desenvolupament és un procés progressiu mitjançant el qual les persones ens formem. El desenvolupament comporta un conjunt de canvis que ens fan més adaptatius, és a dir, més capacitats per realitzar conductes útils per al nostre dia a dia.
El desenvolupament normatiu té un conjunt de característiques que el defineixen:
1. Multi- causal el desenvolupament integra factors personals i ambientals. Pot explicar-se per factors biològics, psicològics i socials (bio-psico- social). A més a més, està mediat pel context de la persona i els obstacles (situacions que impedeixen o dificulten el desenvolupament o la conducta adaptativa) i facilitadors (elements que permeten superar els obstacles) que aquest ofereix. 2. Continuat el desenvolupament es dóna al llarg de la vida, essent més o menys acusat en alguns períodes concrets. Si més no, en el cas de persones amb discapacitat, hi ha alguns aspectes que no són continuats (Ex: aspectes motors Howkins, però si intel·ligència). 3. Acumulatiu el desenvolupament té lloc a mesura que acumulem experiències que l’afavoreixen, és a dir, a partir de les experiències les nostres habilitats i competències augmenten. En algunes persones aquesta acumulació no és compleix. Per exemple, les persones amb paràlisis cerebral no poden caminar ja que no pot mantenir-se dret. 4. Direccional tendeix a la complexitat i precisió ja que permet que cada vegada realitzem activitats més complexes i precises. Aquesta característica també queda limitada en persones que presentin determinades discapacitats. 5. Organitzat ja que totes les funcions s’integren i es relacionen entre elles. 6. Diferenciat a mesura que anem creixen les funcions més globals s’especialitzen i es tornen més precises. Aquesta característica adopta la direcció oposada en casos de discapacitat ja que les funcions globals es tornen més generals i menys precises. 7. Holístic donat que és organitzat les àrees estan interrelacionades, és global. Tot i que en el cas de les discapacitats, el desenvolupament no es troba integrat, més aviat segmentat. S’ha d’anar en compte quan parlem de desenvolupament global en persones discapacitades, seria millor veure el desenvolupament per blocs: motor, emocional, etc. tot i que en alguns casos es pugui parlar de globalitat. S’hauria de promoure activitats en aquells àmbits menys afectats, ja que al estar relacionades poden afavorir el desenvolupament de les àrees més afectades. Per tant, quan una persona presenta un trastorn del desenvolupament pot ser que alguna d’aquestes característiques deixi de complir-se. Hem d’entendre el desenvolupament com a interactiu i social, ja que hi ha interdependència entre tots els factors que poden incidir en el desenvolupament ( biològics, socials, històrics, culturals ), la qual cosa ens ressalta el caràcter multidireccional que té el desenvolupament psicològic.
A més a més, el desenvolupament no s’orienta a una meta universal, pot seguir múltiples camins que dependran de les interaccions que estableixin les persones amb el seu entorn. De manera que el desenvolupament és un procés mediatitzat per contextos, persones, entorns...
TRASTORNS DEL DESENVOLUPAMENT : són alteracions severes del funcionamen t intel·lectual general o en àmbits específics, de les habilitats motrius o sensorials que dificulten o impedeixen el desenvolupament de la conducta adaptativa d’una persona, que comporten la necessitat de suports i recursos en els diferents contextos on participa.
I cal diferenciar-los de: Retard en el desenvolupament és un retard en el procés normatiu de desenvolupament, la qual cosa no implica que en un futur hi hagi trastorn, sinó que mitjançant una intervenció adequada o amb el temps s’abolirà. En canvi els trastorns del desenvolupament són de caire crònic. Quan la diferència entre l’edat cronològica i l’edat de desenvolupament és de més de dos anys es tracta d’un trastorn, en canvi, quan hi ha una diferència de EC-ED inferior a 2 anys parlarem d’un retard en el desenvolupament. Dificultats d’aprenentatge son degudes a la manca de domini del llenguatge, adaptació social, conflictes emocionals, etc. passat un temps s’aclariran. Retard maduratiu idea neurològica de desenvolupament normatiu però, el seu procés de mielinització és més lent, Disfunció motriu nen/a barruer en els seus moviments o desplaçament, etc. però tampoc és un trastorn. Alteració sensorial no percebre els colors
Els trastorns del desenvolupament poden tenir diverses etiologies (biològica, neuro-psicològica i social). La gran majoria són alteracions genètiques o metabòliques, però podrien originades per lesions cerebrals o per privacions o negligències. A més a més, aquests factors poden ser concomitants i interrelacionar-se (no podem explicar un trastorn solament per la possible base neuro-biològica). S’originen durant la infància o en l’adolescència. Són significatius i permanents (crònics) encara que es poden fer moltes coses per millorar la qualitat de vida d’aquestes persones. Per realitzar aquestes intervencions no és necessari fer un diagnòstic mèdic ja que no explica a la persona sinó que sovint descriu el dèficit per això, s’ha d’anar en compte per evitar estigmatitzar a la persona. Si més no, en trastorns més greus pot resultar un alleujament de cara a les famílies, per poder comprendre que està passant i no sentir-se’n responsables. El més adequat és avaluar les necessitats ( personals, educatives i socials ) i el potencial de la persona, tenint en
Minusvalidesa ( concepte més social ) – És una desavantatge que té una persona deguda la seva deficiència o discapacitat, que afegida a les característiques de l’entorn limiten la seva participació. Ex. “No poder anar a un supermercat (més barat) ja que té escales”. Durant els darrers anys, les persones afectades han proposat canviar el terme “discapacitat” pel de “ diversitat funcional ” ja que el terme de discapacitat té connotacions negatives per la societat. Partint del terme adoptat per les CIF de funcionament, ens trobem amb el de “limitacions funcionals” que es refereix a un dèficit permanent que genera dificultats, limitacions o restriccions en les funcions físiques, mentals, sensorials o intel·lectuals fent que disminueixin determinades capacitats de la persona per a realitzar activitats fonamentals per a la seva vida i que quan aquesta limitació no es pot compensar amb l’adaptació de l’entorn provoca una restricció en la participació.
Últimament s’han proposat nous enfocaments de la discapacitat que posen l’èmfasi en l’habilitació del context a més a més de la rehabilitació de la persona. Tenen una concepció ecològica ( interacció persona-ambient ) i dinàmica ( depèn de la persona i dels suports disponibles al seu ambient personal ). La seva intervenció o provisió de serveis i suports estan centrats en la conducta adaptativa i l’avaluació es centra en la reducció de les limitacions funcionals i l’augment de la conducta adaptativa tant en la dimensió personal com en la comunitària. Aquests nous enfocaments defensen:
- Accessibilitat els entorns, processos, productes, serveis, objectes o instruments han de reunir un conjunt de característiques que els faci ser comprensibles i utilitzables per a tothom, amb condicions de seguretat i comoditat i de forma autònoma i natural.
- Disseny universal els entorns s’han de dissenyar fent que siguin útils per a tothom des del seu inici en comptes d’aplicar adaptacions posteriors.
- Via independent promouen la vida independent de les persones amb discapacitat, fent que tots puguem participar activament en la comunitat i en tot el nostre entorn social. Amb tot això intenten augmentar la seva qualitat de vida, entesa com la possibilitat de poder viure acord a les condicions que un desitja.
L’atenció a les persones amb trastorns del desenvolupament ha tingut tres tipus d’enfocaments:
1. Benèfic – assistencial (persones malaltes a les que s’ha de cuidar) 2. Mèdic – rehabilitador (el problema és el dèficit i s’ha de solucionar) 3. Habilitador – educatiu – inclusiu (objectius centrats en la participació, vida independent... totes les persones tenen dret a una vida plena)
ENFOCAMENT INCLUSIU INCLUSIÓ SOCIAL VS. INTEGRACIÓ SOCIAL
La integració fa que els alumnes amb discapacitat s’adaptin a la resta de la comunitat educativa, mentre que la inclusió implica el dret a ser comprès amb la pròpia singularitat. És un principi que promou que totes les persones puguin participar i ser valorades en els diversos contextos de la vida (entesos com a contextos inclusius). S’ha d’entendre les diferències individuals com una oportunitat d’enriquiment i aprenentatge per a tota la societat. L’atenció a la diversitat ha de partir d’una perspectiva del cicle vital (fer-se de manera especialitzada per cada etapa de la vida). L’enfocament inclusiu fa èmfasi en el context natural per aprendre i relaciona el dèficit amb el medi per explicar part del desenvolupament. Donar suport a les persones però també a l’entorn Ex. Ajudar al nen amb l’escola però també canviar el seu entorn escolar, les activitat, les instal·lacions....
ENFOCAMENT HABILITADOR HABILITACIÓ VS. REHABILITACIÓ
L’enfocament rehabilitador són aquells procediments de tractament de duració limitada que es centren en la persona amb la finalitat que aconsegueixi un nivell físic, mental i sòcio-funcional semblant al de les altres persones (recuperar funcions que no ha adquirit o que ha perdut). Per exemple, reeducacions psicoeducatives, fisioteràpia, teràpia ocupacional, logopèdia i tractaments mèdics. En canvi, l’enfocament habilitador, sense excloure la rehabilitació, són procediments que consisteixen en establir els mitjans per a compensar la funció que la persona té limitada, amb l’objectiu que pugui fer tantes activitats com les altres persones, encara que de manera diferent. En aquest cas la intervenció no es dirigeix únicament a la persona, també a l’entorn. Per exemple, dirigides a l’escola, a l’oci, a l’àmbit laboral, a la llar, etc.
EL CONCEPTE DE BASTIDA “ANDAMIAJE” I ELS SUPORTS PER A FOMENTAR EL DESENVOLUPAMENT
EL MODEL DE SUPORTS el funcionament individual de les persones per poder viure una vida de qualitat depèn del suports (personals, materials, tècnics, organitzacionals) que aquestes persones disposin en els diversos contextos de la vida. De forma que una persona amb un dèficit que rebi els suports adequats pot no patir discapacitat ni minusvalía.
MODEL CENTRAT EN LES PERSONES pretén superar els enfocaments centrat en el dèficit. Defensa que les necessitats bàsiques de les persones en desenvolupament són universals, mentre que els satisfactors d’aquestes necessitats són relatius segons l’entorn, la cultura i la persona de la qual es tracti. S’emfatitza el paper del context a l’hora de determinar si una persona podrà o no satisfer les seves necessitats. Es relaciona amb l’enfocament habilitador (èmfasi al context).
