¡Descarga Treball de pràctiques (Pere Mata) y más Ejercicios en PDF de Enfermería solo en Docsity!
ÍNDEX
- UNITAT I: Presentació pàg.
- Temes que m’han despertat curiositat “
- UNITAT II: Formació teòrico-pràctica d’Infermeria Psiquiàtrica i de SM .....................“
- Glossari psicofarmacològic “
- Pla de cures “
- Valoració de l’estat Físic, Emocional, Mental i Social “
- Valoració de les necessitats bàsiques “
- Diagnòstics d’infermeria “
- Intervencions i Resultats “
- Sessions Clíniques rebudes “
- Casos pràctics que es comentin i/o treballin “
- UNITAT III: Diari i Autoavaluació “
- BIBLIOGRAFIA “
- ANNEX “
- Diagrama de flux de resolució de conflictes conductuals .........................................“
- Protocol de contenció mecànica al pacient agitat “
- Diari de Sensacions (PenDrive adjunt) “
UNITAT I: Presentació
- Informació general :
L'Institut Pere Mata és un hospital psiquiàtric i centre de salut mental que es localitza als afores de la ciutat de Reus i dóna cobertura a tota la comarca del Tarragonès. Aquest consta de catorze pavellons d’hospitalització per a uns mil interns i edificis annexos que acullen els serveis que el centre oferta als seus clients, distribuïts pel voltant d’unes vint hectàrees de terreny. Al centre de l’hospital es troba el pavelló dels serveis generals, on es localitzen els serveis administratius, i està dominat per una característica torre de trenta metres d’altura. Els edificis són obra del reconegut arquitecte modernista Lluís Domènech i Muntaner, i varen ser construïts a les darreries del segle XIX (tret d’alguns pavellons que es van construir com a ampliació en etapes posteriors). Des d’aleshores el centre ha patit diverses reestructuracions, i avui dia molts dels pavellons ja no s’utilitzen com a manicomi, sinó que s’han distribuït segons la demanda en diverses unitats , que són: Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica d’Aguts (HPA), Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica de Subaguts (HPS), Unitat de Patologia Dual (PATD), Unitat de Crisis en l’Adolescent (CRA), l’Unitat de Psicogeriatria i la de Discapacitat Intel·lectual o Disminució, que és en la que em centraré.
L’ Unitat de Disminució s’ubica al pavelló número onze, un edifici de quatre plantes; dues d’habitacions la primera de les quals alberga la infermeria; una planta baixa amb dues grans sales d’estar, dues sales d’activitats, diversos despatxos i una sala de cures; i un soterrani, que és on es troben el menjador i la cuina. Actualment l’unitat acull gairebé un centenar de pacients (94), dels quals una desena són dones. La mitja d’edat dels usuaris ronda els cinquanta anys.
El perfil del pacient que trobem a la unitat és un pacient crònic, un pacient psiquiàtric amb retard mental de lleu a sever que té un trastorn psiquiàtric residual, tractat amb medicació i que per aquest motiu acostuma a estar compensat.
El personal que treballa en aquesta unitat cada torn són una persona dels serveis de neteja; vuit cuidadors (sis a la tarda), dos dels quals es troben al saló i la resta estan a la primera planta; dos infermers, dos terapeutes ocupacionals (a dies, pot haver-n’hi un); un treballador social; un metge de capçalera i un psiquiatra que és compartit amb d’altres
Per a que un usuari que normalment gaudeix de vida normal i ha estat en observació a l’habitació, torni a fer vida normal, ha de passar pel règim d’infermeria, i pavelló abans no pugui tornar a sortir a l’exterior, per tal de reduir progressivament el control sobre ell.
Cada usuari compta amb una infermera de referència , que s’encarrega de la seva valoració inicial, del seu seguiment així com de la detecció de possibles problemes que sorgeixin, de la planificació de les seves cures –mitjançant la qual es regeixen la resta d’infermers per a cuidar el pacient sempre i quan no hi hagi motius justificables per a introduir-hi algun canvi-, de marcar-li uns objectius i planificar accions encaminades a assolir-los, i fer-ne la seva avaluació (que, de la mateixa manera que la valoració inicial i el seguiment, es fa amb tot l’equip multidisciplinar i la família). La infermera de referència és la responsable de gestionar el projecte terapèutic de cada pacient que té al seu càrrec i ha de participar en l’elaboració i seguiment del Pla Terapèutic Individualitzat (PTI) que és un instrument multidisciplinar i intradisciplinar. L’objectiu principal que es busca en aquests pacients és el d’evitar recaigudes mitjançant el conductisme i assegurar les necessitats bàsiques.
Dèiem que la família participa en molts aspectes de la planificació d’actuacions que es fa a cada usuari, això es deu a que la família és l’entorn relacional més proper del pacient, escoltar i entrevistar la família ens dóna un coneixement més gran de la persona i la seva situació i necessitats. Informació general que es dóna als familiars en el moment de l’ingrés del pacient:
- El pacient ha de tenir un familiar de contacte.
- Pot rebre trucades de 17:30 a 19:30.
- Hi ha servei de podologia, perruqueria, telèfon, acompanyament i reparació de roba, a càrrec del pacient.
- No està permesa la entrada de menors al centre.
- Poden rebre visites de 10 a 13 i de 15 a 18, de un màxim de quatre persones alhora.
- Està prohibit portar menjar, tabac, fàrmacs, encenedors, llumins, objectes punxants o tallants i no es poden utilitzar mòbils ni ordinadors dins el recinte.
- Expectatives personals :
- Quins aprenentatges esperes desenvolupar en aquesta unitat (objectius inicals)? Tenint en compte que a l’Unitat de Disminuïts em trobaré amb pacients que, a més del trastorn psiquiàtric, tot i que controlat, tenen un retràs mental, crec que el que serà més important i interessant alhora és aprendre a comunicar-me amb ells, fent ús de la comunicació no verbal i l’observació, i permetre que ells es comuniquin amb mi. 2. Què et proposes fer per a aconseguir-ho? Observar les pautes de conducta dels clients, les relacions establertes entre els mateixos clients, i entre els clients i el personal sanitari. Observar així mateix el tracte del personal sanitari cap als clients, la manera de dirigir-se al pacient en cada situació, la manera de reconduir. Un cop haguts aquests conceptes, posar en pràctica el maneig del pacient psiquiàtric en circumstàncies diverses. Parlar amb els pacients. 3. En quines dificultats et pots trobar o t’estàs trobant? La principal trava que es dóna en aquesta unitat és el retràs mental d’alguns dels pacients. Quan es tracta de retràs mental greu, la persona perd la capacitat i/o inquietud comunicativa, amb la qual cosa ni ells es volen apropar a tu, ni se senten a gust quan tu t’hi apropes i, molt sovint, et defugen. En aquestes condicions, tractar d’establir un vincle, una relació infermer-pacient, és força complicat, i per aquest motiu s’ha de recórrer a la comunicació no verbal, sempre acompanyada d’una bona dosi de constància i paciència. 4. En quines facilitats? La unitat en la qual em trobo compta amb un perfil de pacient que està molt acostumat a tractar amb el personal sanitari, que té molt clar quin és el rol de l'infermer i té uns esquemes de conducta i de rutina del pavelló assimilat posat que fa molts anys que està ingressat a l’Institut Pere Mata. De fet, més que un hospital, per a ell és la seva llar. 5. Creus que aprendràs alguna cosa que et serveixi si després treballes en un hospital general? Quines?
"Las empresas empiezan a ser menos eficaces. Comienza a convertirse en una espiral descendente, donde la recesión económica empieza a ser más una recesión emocional y mental", dijo Goldstein. Con un menor crecimiento de empleos, una reducción de las arcas de las empresas y un presupuesto ajustado, no hay duda de que la salud mental de los trabajadores se está viendo afectada, según la profesora y ejecutiva de relaciones públicas Terrie Williams. "Lo que es realmente difícil y muy aislante de esta experiencia es que la gente va por ahí con todo esto en la cabeza. Aparentan estar bien, cuando en realidad están muy preocupados", dijo Williams, que sufrió una depresión y escribió sobre ello en su libro "Black Pain". La profesora sugirió que los trabajadores se repitan a sí mismos el mantra: "Todo el mundo está perdiendo su empleo, pero yo no. Eso les pasa a otros. No voy a ser uno de esos". Los empleados pueden manejar mejor la ansiedad en el puesto de trabajo si la compañía es sincera y si los jefes son visibles, dijo Bernadette Kenny, responsable de Adecco USA. El experto en motivación canadiense Mike Moore dio un consejo a los empresarios: háganse apreciar por los empleados. "Lo que oigo más es 'nadie nos da las gracias'. La gente recorrerá descalza kilómetros sobre ascuas si saben que les aprecias y se lo dices", dijo Kenny.
*** “La enfermedad mental no predice una conducta violenta”** Per Robert Preidt. Health Day News, Dilluns 2 de Febrer 2009. Un estudio encuentra que incluso cuando se combina con abuso de sustancias, los problemas psiquiátricos son un factor de riesgo bajo.
Por sí sola, la enfermedad mental no es un pronosticador de conducta violenta en el futuro, pero la enfermedad mental combinada con el abuso o dependencia de sustancias sí aumenta el riesgo, según investigadores de EE. UU. que analizaron datos recolectados de casi 35,000 personas. Las personas que tienen una enfermedad mental grave pero no tienen abuso de sustancias ni antecedentes de violencia no fueron más propensas que otras de la población general a ser violentas durante un periodo de tres años, encontró el estudio. Pero el riesgo de violencia futura alcanzó el nivel de significación estadística cuando se combinaba la enfermedad mental con el abuso de sustancias.
Aún así, la combinación de enfermedad mental y abuso de sustancias apenas calificó como novena en la lista de los diez principales pronosticadores de violencia futura del estudio. Del uno al diez, los pronosticadores fueron la edad (la gente más joven es más propensa a ser violenta); antecedentes de violencia; el sexo (los hombres son más propensos a la violencia); antecedentes de arrestos juveniles; divorcio o separación en el año anterior; antecedentes de abuso físico; padres con antecedentes criminales; desempleo en el año anterior; enfermedad mental junto a abuso de sustancias; y victimización durante el año anterior. Los hallazgos aparecen en la edición de febrero de Archives of General Psychiatry. "Nuestro estudio muestra que sí existe una relación entre la enfermedad mental y la violencia, pero no es tan potente como cree la mayoría", afirmó el autor del estudio, Eric B. Elbogen, profesor asistente del programa de psiquiatría forense de la Facultad de medicina de la Universidad de Carolina del Norte (UNC) en Chapel Hill. "Encontramos que varios factores, como antecedentes de violencia, abuso de sustancias, un divorcio reciente o la pérdida del empleo, predecían mucho más la violencia futura que la enfermedad mental por sí misma. Solo cuando una persona tenía tanto enfermedad mental como abuso de sustancias al mismo tiempo sobrepasa el riesgo de violencia futura de esa persona el de los demás", afirmó Elbogen en un comunicado de prensa de la UNC. La Dra. Sally C. Johnson, coautora del estudio, dijo que "los hallazgos desafían la percepción de algunas personas, que con frecuencia se ve en la cobertura mediática, de que la enfermedad mental en sí hace que alguien sea más peligroso. Nuestro estudio muestra que esa percepción simplemente no es correcta".
*** “Defensa reclama insanidad mental”** Per Wilma Maldonado Arrigoitía. Primera Hora, Dimecres 18 de Febrer de 2009. Miguel Maldonado alegó que a quien mató no fue a su padre sino al diablo. Miguel Maldonado Rivera le dijo ayer a la jueza Mabel Ruiz, del Centro Judicial de Arecibo, que quería que ella, y no un jurado, determinara si es o no culpable del asesinato de su padre Juan Maldonado, conocido como Juaniquillo.
La jueza hizo un esfuerzo ayer porque Maldonado Rivera entendiera que con su determinación renunciaba a un juicio por jurado. Pero, el acusado, quien fue declarado procesable el 10 de septiembre, parecía no comprender del todo lo que se le explicaba y recurría a la asistencia de su abogado, Rafael Capella.
De hecho, este proyecto -que nació hace dos meses a raíz de la puesta en marcha del Proyecto Dálmata, también de terapia asistida con animales de compañía, pero para personas con discapacidad intelectual y autistas- tiene la particularidad de que trabaja con pacientes cuyo trastorno de personalidad les ha llevado a sufrir trastornos de conducta y desadaptación a las normas sociales. Es por ello que, tal y como asegura la coordinadora del área de discapacidad del Sanatori Villablanca, Maribel Usón, «a través del animal y su adiestramiento se les están dando al paciente una serie de normas como la tolerancia o la paciencia». Pero éste no es el único objetivo de este programa inédito. También se buscan otras metas como mejorar la calidad de vida y la autoestima de los usuarios, favorecer la adquisición de hábitos sociales, potenciar sus habilidades cognitivas. Aunque Francisco Aguilera recuerda que «el perro nunca cura», sí que es cierto que se pretende «mejorar las conductas de estos pacientes. Que adquieran hábitos de adaptación y puedan volver a sus casas y a la comunidad». A pesar de que el programa hace tan sólo dos meses que funciona y que las conclusiones se extraerán a un año vista, los responsables tienen muy buenas sensaciones. «Estamos muy satisfechos porque en poco tiempo se han logrado muchas cosas», comenta Maribel Usón, quien añade que «por ejemplo, los pacientes ya son capaces de dar órdenes y que el perro les obedezca». Además, tal y como apuntilla el director médico del sanatorio, «nos ha sorprendido que los pacientes se hayan integrado con el animal en tan poco tiempo». El trabajo semanal que se lleva a cabo con los seis enfermos es evaluado por una psicóloga. Así, dentro de un año se verán los resultados y si se han cumplido los objetivos. Si el paciente ha mejorado su conducta, pues se podrán incorporar otros a este programa. De hecho, candidatos no faltan ya que los trastornos de personalidad es una de las patologías más comunes entre los internos del Sanatori Villablanca. «Estamos hablando de personas candidatas a ingresos de larga duración», comenta el director médico del centro. Este novedoso proyecto será presentado por sus responsables el próximo 18 de junio en el marco de una jornada sobre terapias asistidas con animales, que tendrá lugar en Salou, y en la que participarán expertos de diferentes puntos del Estado. El Sanatori Villablanca, que forma parte del Grup Pere Mata, tiene ingresados 460 pacientes con discapacidad intelectual y problemas de salud mental. El centro cuenta con un amplio programa asistencial que cubre las siguientes áreas: funcionales y habilidades
adaptativas, cognitivas, emocionales, motores, ocupacionales y de integración en la comunidad. Este programa ofrece una amplia selección de actividades, las cuales varían según las características de las personas atendidas. Este estas destacan: taller de cuentos, lecto- escritura, grupo de familias, teatro, musicoterapia, estimulación basal y multisensoiral, aula de informática, taller de reciclaje de papel, taller de horticultura, terapia asistida con animales, terapia acuática. Además de los servicios residenciales, el Sanatori Villablanca también cuenta con dos centros de día y servicios especializados.
*** “Lista de espera para ingresar en la unidad de adicciones del Pere Mata”** Per Joan Morales. Diari de Tarragona, 27 de Març de 2009. El aumento del consumo de cocaína de los últimos años es una de las causas de este incremento de pacientes, según sus responsables.
La Unidad Dual de la Clínica Psiquiátrica del Institut Pere Mata -donde se tratan a pacientes con problemas de adicción y con patologías psiquiátricas asociadas- ha sufrido un espectacular incremento de pacientes desde que se puso en marcha hace poco más de dos años. Del poco más de una semana que había que esperar para ingresar se ha pasado a un tiempo de espera de, como mínimo, un mes. La coordinadora de esta unidad, Inés Niubó, achaca este incremento de pacientes a diferentes causas, aunque también tiene claro que una de las más influyentes ha sido «la irrupción tan grande del consumo de cocaína de estos últimos años, con las patologías psiquiátricas que ello comporta». La unidad, que cuenta con 20 camas, fue creada para «cubrir una necesidad de acogida hospitalaria que existía y donde se pudiese abordar no sólo el problema de la adicción, sino también las patologías psiquiátricas de estos pacientes», asegura Niubó. Es por ello que, aunque uno de los objetivos es que la persona pueda iniciar su desintoxicación, también se lleva a cabo un amplio trabajo psicoterapéutico. Hablar de un perfil fijo de los pacientes que pasan por esta unidad es complicado, aunque sí que existen unos parámetros más o menos comunes. Por ejemplo, la franja de edad más habitual es la de los 30 a los 40 años, aunque hay casos de más jóvenes y más mayores. Predomina más la presencia de hombres que de mujeres y la estancia media en la unidad es de un mes. En cuanto a las adicciones más comunes, el alcohol se lleva la palma y es raro que éste no esté presente en la mayoría de pacientes, aunque éstos también sean adictos a otras
*Diazepam: ansiolític i antiepilèptic. Redueix l’ansietat i afavoreix el son. També és efectiu com anticonvulsiu i miorelaxant. Indicat en el tractament de neurosis que cursen amb angoixa, fòbia, obsessió convulsiva o crisi de pànic. Contraindicat en pacients amb miastènia greu i durant l’embaràs. S’ha de tenir precaució si s’administra amb altres depressors del SNC o amb alcohol.
*Distraneurine (clometiazol): tranquil·litzant, hipnòtic i anticonvulsiu. Indicat en pacients amb agitació, depressió ansiosa i insomni, associat o no amb alcoholisme, epilèpsia, etc. Ha demostrat ser útil en manifestacions de neuropsiquiatria que s’acompanyen a la deshabituació d’alcohol o altres drogues. Està contraindicat en malalts amb síndrome depressiu o hipertensió arterial. No és recomanable la supressió brusca del tractament.
*Escopolamina: anticolinèrgic. Indicat en la cinetosi i la malaltia de Parkinson per a reduir el tremolor, la rigidesa i els espasmes musculars. Contraindicat en pacients amb glaucoma o hipertròfia de pròstata. No és convenient associar aquest fàrmac amb meperidina i orfenadrina. Precaució en pacients tractats amb antidepressius tricíclics.
*Etumina (clotiapina): neurolèptic del grup de les benzodiacepines. Indicat en el tractament de la esquizofrènia i la psicosi amb predomini d’ansietat i tensió.
*Frosinor (paroxetina): antidepressiu. Contraindicat en nens. Precaució en pacients amb cardiopaties, epilèpsia, antecedents de mania i els que estan prenent anticoagulants orals. No administrar amb IMAO.
*Gardenal (fenobarbital): antiepilèptic i hipnòtic. Indicat en el tractament de l’epilèpsia tipus gran mal, tractament profilàctic de les convulsions febrils i tractament de les crisis convulsives d’origen tòxic, metabòlic o infecciós. Contraindicat en epilèpsies tipus petit mal. No administrar amb alcohol o cafè.
*Haloperidol: neurolèptic i antipsicòtic d’acció potent. Important acció tranquil·litzant i sedant, útil també com antiemètic. Indicat en el tractament de trastorns psicòtics i en tots aquells quadres que cursen amb excitació o agitació important. Contraindicat en parkinson, miastènia greu i pacients amb alteracions cardiovasculars. Pot donar lloc a reaccions extrapiramidals. Potencia l’acció de barbitúrics, analgèsics i anestèsics. No és recomanable l’administració conjunta del fàrmac amb alcohol, fenindiona o liti.
*Idalprem (lorazepam): tranquilitzant i hipnòtic. La seva acció incideix directament sobre la tensió psíquica, reduint l’ansietat i afavorint el son. També és eficaç com anticonvulsiu i miorelaxant. Indicat en el tractament de la neurosi que cursa amb angoixa, fòbia, obsessió compulsiva o crisi de pànic. També indicat en depressió neuròtica, trastorns del son i per disminuir el grau d’ansietat que comporten algunes malalties orgàniques.
*Lantanon (mianserina): antidepressiu tetracíclic amb propietats ansiolítiques. Indicat en pacients que presenten ansietat associada a depressió i neurosi amb ansietat. Contraindicat en manies.
*Largactil (clorpromacina): neurolèptic, antipsicòtic i sedant. Indicat en neurosi amb ansietat, esquizofrènia, paranoia, deliri, mania, singlot i nàusees i vòmits després de quimioteràpia. Contraindicat en pacients hipertensos, epilèptics, parkinsonians o amb glaucoma.
*Leponex (clozapina): antipsicòtic. Presenta una tendència mínima a produir efectes extrapiramidals. Indicat en el tractament de la esquizofrènia, la depressió psicòtica i la mania. Contraindicat en psicosis induïdes per fàrmacs o alcohol, alteració funcional de la medul·la òssia o insuficiència hepàtica o renal greu.
*Loramet (lormetazepam): tranquil·litzant i hipnòtic. La seva acció incideix directament sobre la tensió psíquica, reduint l’ansietat i afavorint el son. També és eficaç com anticonvulsiu i miorelaxant. Indicat en el tractament de l’insomni. Contraindicat en pacients amb miastènia greu, glaucoma d’angle tancat i durant l’embaràs. Pot donar efectes secundaris com sequedat de boca, cefalees, atàxia, cansament, confusió i dificultat en la parla. Precaució si s’administra amb altres depressors del SNC o alcohol.
*Luminal (fenolbarbital): hipnòtic, anticonvulsiu i sedant. Indicat en el tractament de l’epilèpsia, de l'estatus epilèptic, de les crisis convulsives de tipus tònic-clònic i les crisis parcials simples, d’episodis convulsius aguts associats al tètanus. També tractament a curt termini de l'insomni degut a la dependència que pot desenvolupar l’organisme. Precaució en l’administració en pacients amb alteracions a la funció renal o hepàtica així com en la consciència. Poden augmentar-ne l’activitat l’alcohol i determinats psicofàrmacs, narcòtics, analgèsics o somnífers.
També està indicat en neuràlgies del trigemin. Els efectes secundaris que produeix atàxia i somnolència. Precaució si s’administra amb altres depressors del SNC o amb alcohol.
*Tiaprizal (tiaprida): neurolèptic i antipsicòtic. Indicat en estats d’agressivitat, agitació, principalment en l’estilisme, ancians i també en la patologia hipercinètica del nen o de l’adolescent. Està contraindicat en pacients amb Parkinson. Pot causar efectes secundaris com somnolència, amenorrea o galactorrea.
- Pla de cures :
Història de Salut El Francisco és un senyor que porta gran part de la seva vida a l’Institut Pere Mata de Reus. Preguntant-li a ell, no sap dir-me quants anys fa que hi és perquè tampoc sap quants anys té: quan li pregunto per l’edat es queda una estona pensant i no sap què respondre o bé diu que va néixer al 90, el 24 de Novembre. Buscant al seu historial, esbrino que té 51 anys, que va néixer el 1958, però la data és correcta.
De la mateixa manera, no coneix la causa del seu internament al Pere Mata ni la realitat de la seva malaltia: quan li pregunto si li passa alguna cosa, que per què està en “aquest lloc”, m’assenyala el cap i em diu que va tenir un accident molt fort en el que ell anava en moto, en “movilette”, i un camioner que conduïa begut el va atropellar, provocant-li unes ferides de les quals me n’ensenya la marca (té una cicatriu al coll de la traqueotomia que li van realitzar). Com després contrastaria amb els infermers, en aquest accident va patir un fort traumatisme cranial, però comptava ja amb un retràs mental de naixement degut possiblement a l’embaràs dificultós de la seva mare. Els diagnòstics mèdics que consten a la seva fitxa són Trastorn de la personalitat tipus explosiu i Retràs mental moderat de la intel·ligència, cosa que li provoca importants trastorns conductuals. Actualment, a més, s’està estudiant l’aparició de Demència senil precoç en el pacient, que ha fet que el seu estat de consciència desmillori notablement en pocs mesos. En parlar de la seva família, fa esment continu a la seva mare Josefa, que va morir quan ell tenia 12 anys, i les seves germanes Dorina i Paquita, que el venen a visitar i s’encarreguen de la seva tutela (la Dorina consta com a familiar de referència, m’explica que li porta roba i un rellotge que duu posat). També em parla del seu nebot, el fill de la Dorina, de qui té una foto. M’explica que ell és oriünd de Sant Carles de la Ràpita i que allà hi té un bar i hi vivia amb la seva mare, germanes i un cosí. Més tard m’explica que el
seu tiet és qui té un bar. A la història del pacient veig que té un altre germà, però ell no l’esmena, ni al seu pare tampoc. D’aquí dedueixo que la seva composició familiar era altament disfuncional, cosa que confirmo llegint les dades de l’ingrés del pacient i amb el que em diu el personal. M’explica que a casa ajudava molt i feia el dinar i els llits, que la seva mare n’estava orgullosa. Això concorda amb l’actualitat, ja que és totalment autònom i sempre està disposat a fer els llits, sempre li ha agradat col·laborar. És molt important per a ell el rol del treballador tot i que en l’actualitat no el desenvolupi de manera clara. Una cuidadora que va sentir que em deia això de la mare, però, li va dir que no digués mentides, que ell sabia que allò no era veritat, que no tenia vergonya de dir el que estava dient, i en Francisco es va posar molt nerviós, a cridar i donar cops. Després la cuidadora em va explicar que en Francisco abusava de la seva mare i la sotmetia a tot tipus de vexacions.
Ell em diu que va anar allà a Sant Carles a l’escola i després, quan va morir la seva mare, ja va entrar “aquí, al Pere Mata” (això indica que sap on és), però quan contrasto la informació veig que no, que als 10 anys va abandonar l’escola especial on estava des dels 7 quan se li van detectar trastorns conductuals. Aleshores va passar d’un centre a un altre de Tarragona, Barcelona i Serviola fins que als 18 anys va sortir dels centres especials per a menors durant 4 mesos però va ingressar ràpidament a l’IPM degut a les seves conductes inadequades i agressives en presència d’excessos com l’alcoholisme, que van produir el seu arrest i ordre del jutge d’internament al centre. Un cop a l’IPM, va fugar-se repetidament fins fa uns anys.
Valoració de l’estat Físic, Emocional, Mental i Social Físicament, el Francisco es troba en un bon estat general. No té cap antecedent familiar de malaltia orgànica, i al seu historial de malalties es troben la hipoacúsia severa de l’oïda dreta a causa d’una perforació timpànica, la periodentitis crònica avançada, el TCE i traqueotomia patits a l’accident del camió (al Maig de l’any 1980) i diverses fractures de dits, la falange distal del 4rt de la mà dreta i el 5è metatarsià del peu esquerre. Tot això ell no és capaç de recordar-ho, tan sols recorda que va tenir l’accident. També presenta inquietud psicomotriu, veig que constantment es mou i no pot estar-se quiet; a més, la seva deambulació presenta un equilibri precari, cau davant el mínim obstacle i li costa tornar-se a aixecar, tot i que ho fa sol. Les seves senyals vitals són, en aquest mateix moment (12/III/2009): freqüència cardíaca de 70 batecs per minut, temperatura de 36,8º C,
La relació amb els altres pacients és escassa o nul·la, limitant-se a tractar de corregir-los mitjançant ordres verbals (cridant) o normalment agressions, degut a la seva incontinència afectiva. Podem dir doncs que té un trastorn de control dissocial. Sembla que a ell ja li està bé el paper que desenvolupa, més tirant cap a ajudar els infermers i col·laborar amb ells en el màxim de tasques possibles, i estant en contra de la resta d’usuaris, amb qui rarament l’he vist parlar. En el passat té un ampli historial de relacions sexuals consentides i no consentides amb d’altres pacients, pel que se li realitzen anàlisis de sang complerts cada any. També se li realitza un electrocardiograma un cop l’any.
El seu compliment del tractament és adequat; ell acut sempre a buscar la seva medicació, tot i que quan està alterat amenaça amb que no se’l prendrà o no menjarà, però quan se li deixa de prestar atenció es calma i es pren el tractament. Darrerament, degut a la demència, de vegades es pren la medicació i poc després no s’enrecorda i torna a buscar- la, i quan se li diu que ja se l’ha pres, queda conforme.
Valoració de les necessitats bàsiques
- Respirar: tot i la traqueotomia que se li va realitzar al 1980 degut a l’accident de moto i de la que li resta la cicatriu al coll, el seu patró respiratori és regular i efectiu, amb una respiració eupnèica i una freqüència respiratòria de 18 respiracions per minut. Em diu que no fuma.
- Alimentació i hidratació: la seva alimentació és correcta i ordenada, menja tot el que se li dóna a l’IPM sense problemes (tot i que de vegades amenaça amb no menjar però, igualment que passa amb la medicació, acaba claudicant). La seva dentadura no suposa un problema, i no té cap dificultat física per a la deglució. L’alimentació que segueix és, per tant, variada i equilibrada. M’explica que aquí menja bé i que quan va al buffet amb les seves germanes menja tot el que pot, sobretot arròs amb llet, que li agrada molt. Beu aigua regularment i està ben hidratat.
- Eliminació: explica que orina unes nou vegades al dia, i que intestinalment també evacua de manera regular. No pren laxants ni requereix canvis de roba interior, no duu bolquer, així que no presenta incontinència de cap tipus, i és autònom.
- Mobilització: presenta inquietud psicomotriu; no està mai assegut durant gaire temps ni està dret al mateix lloc. Darrerament, presenta moviments voluntaris desordenats i desequilibri en la deambulació, fet que provoca que en ocasions caigui al terra desestabilitzat a causa d’haver topat amb un obstacle (de vegades els companys sense voler xoquen amb ell, fluix, i ell perd l’equilibri i s’enfada).
- Repòs i son: em comenta que dorm bé, no sap quantes hores, diu que va al llit després de sopar i s’aixeca al matí, que ell abans d’anar al llit va al lavabo i que només s’aixeca un cop durant la nit, cada dia a la mateixa hora. Li pregunto si té algun hàbit que li ajudi a dormir, i em diu que de vegades resa.
- Vestir-se i desvestir-se: el seu aspecte és el d’una persona sana, la seva vestimenta és adequada tant a l’entorn com al clima, i sap reconèixer quan, per exemple, un jersei li va petit, ja que se’l treu dient que no el vol. A la nit utilitza el pijama i no té problemes per a distingir-lo de la roba de carrer. És molt polit i constantment s’està recol·locant les vestidures. El seu perfeccionisme és tal que durant la hora que parlo amb ell es refà els cordons de les sabates tres vegades. És autònom.
- Higiene: manté una higiene corporal impol·luta que es correspon amb la seva gran preocupació per anar ben vestit. Em comenta que es renta els cabells cada dia “però no com els altres que només passen aigua, jo me’l rento amb el meu sabó”, i em fa olorar-li els cabells, que té suaus i ben perfumats. En la higiene bucal és igualment precís, rentant-se la dentadura sense problemes de manera autònoma. Actualment ja fa anys que li van donar d’alta al taller de supervisió de l’afaitat, així que s’afaita de manera autònoma.
- Evitar perills: no coneix cap llei que protegeixi els seus drets i tampoc coneix els recursos que té al seu abast, ja que tampoc és conscient del seu retràs. L’ús que fa dels recursos i xarxes assistencials ve determinat per la decisió de l’equip multidisciplinar i la seva familiar de referència. La seva capacitat d’adaptació és limitada, i presenta fàcilment episodis d’agitació que conclouen en violència verbal dirigida als altres companys i, sovint, heteroagressions.
