¡Descarga Apunt Pac 1 y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!
Mètodes d’investigació quantitativa Jaume Vives
Taula de Continguts
- Aclariments sobre els conceptes relacionats amb la PAC
- investigació Orientacions genèriques sobre l’adequació dels mètodes en relació als objectius/hipòtesis d’una
- Identificació de VI i VD
- Mostratge........................................................................................................................................................................................
- Mostratge probabilístic
- Mostratge aleatori simple (MAS)
- Mostratge estratificat
- Mostratge per conglomerats
- Mostratge per conglomerats i etapes (polietàpic)
- Mostratge no probabilístic
- Mostratge accidental
- Mostratge a propòsit
- Dissenys d’enquesta
- Citació i referenciació material bibliogràfic - Exemples
- Estil de referenciació. Aspectes generals.
- Estil de referenciació dels principals materials bibliogràfics.
- Llibre....................................................................................................................................................................................
- Article
- Compilació (llibre editat)
- Capítol de llibre o de compilació
- Miscel·lània
El que teniu a continuació és un repàs en alguns casos, un resum en d’altres casos o bé una ampliació dels conceptes que ja heu treballat els mòduls i que poden ser necessaris per fer la PAC1. Així doncs, aquest document no és en cap cas un substitut dels mòduls.
Orientacions genèriques sobre l’adequació dels mètodes en
relació als objectius/hipòtesis d’una investigació
Metodologia d’enquestes i metodologia observacional : No pot establir relacions causa-efecte (és a dir, unidireccionals). Pot establir relacions bidireccionals ( vegeu els aclariments que hi ha a continuació ) que permeten afirmar si hi ha associació (aquest terme s’utilitza com a sinònim de covariació i de correlació) o no entre dues o més variables.
Produeix dades descriptives relatives a una o més variables. Té una baixa validesa interna ( vegeu els aclariments que hi ha a continuació ), però pot tenir una elevada validesa externa.
Metodologia experimental: Pot establir relacions causa-efecte, si utilitza tècniques de control eficaces i, per tant, gaudeix d’una elevada validesa interna.
En general la seva validesa externa és limitada.
Metodologia quasiexperimental: Pot establir relacions causa-efecte. Tot i així, els quasi- experiments solen perdre validesa interna en relació als experiments ja que admeten menys tècniques de control.
Dissenys ex post facto : Pot establir relacions causa-efecte. Tot i així, la pèrdua de validesa interna inevitable en els dissenys quasiexperimentals encara és més accentuada en els ex post facto , atès que l’investigador ara no té tampoc l’opció de manipular la(es) variable(s) independent(s).
Aclariments:
- Exemple de la diferència entre una relació bidireccional o simètrica i una relació unidireccional o asimètrica (causa-efecte): el fet que s’obtingui una relació entre els àcids grassos Omega 3 i la depressió de forma que quan es dona una disminució d’Omega 3 s’observi un augment dels símptomes depressius (i que un augment dels símptomes estigui associat a una disminució dels Omega 3) no implica necessàriament que la manca dels Omega 3 siguin una causa de la depressió. Amb la poca informació que acabem d’enunciar, sols podríem parlar de relació bidireccional en la qual les variables que hi intervenen (en aquest cas, Omega 3 i depressió) tenen el mateix paper.
En canvi, quan parlem de relació unidireccional assignem un paper diferenciat a cadascuna de les variables: una (o diverses) és la causa (variable independent) i una altra (o diverses) és la conseqüència (variable dependent). A més, s’han de complir tres requisits: antecessió de la variable independent, covariació entre la variable independent i la dependent, i capacitat per a descartar explicacions alternatives.
** Els conceptes de validesa interna i externa els veureu en la propera PAC. De moment n’hi ha prou en avançar que un alt grau de validesa interna implica una alta capacitat per contrastar relacions causa-efecte. D’altra banda, un alt grau de validesa externa implica un alta capacitat per generalitzar els resultats a altres subjectes/moments/situacions.
Identificació de VI i VD
Per exemple imagineu la hipòtesi següent: En situacions d’estrès, alts nivells d’adrenalina provoquen respostes colèriques.
És l'Adrenalina la que provoca respostes colèriques, o bé són les respostes colèriques les que provoquen la presència/absència d'Adrenalina? Penseu-hi uns minuts.
L’esquema que cal tenir en compte sempre és:
VD: Temps transcorregut des de la primera visita fins que es produeixen millores Els alumnes que segueixen l’avaluació continuada obtenen millors notes que els que es presenten a examen final VI: Tipus d’avaluació seguida. Nivells o categories: AC/Examen final. En el cas de la UOC, no és una variable manipulable. VD: Nota obtinguda Com menys tarda un consultor en donar resposta als dubtes dels alumnes més ràpid aprenen els alumnes. VI: Temps transcorregut entre el dubte i la resposta (Aquí no hi ha categories perquè es tracta d’una variable quantitativa). És una variable manipulable. VD: Temps invertit en aprendre
Mostratge
Hi ha 2 tipus de mostratge, el probabilístic i el no probabilístic.
- Probabilístic : aquell en el que cada element de la població té una probabilitat coneguda i no nul·la de ser seleccionat. Per considerar que un mostratge és probabilístic cal que els autors ho indiquin explícitament. Així doncs, p.ex., si en una investigació sols s’indica que s’han seleccionat 100 persones d’ambdós sexes d’entre 18 i 50 anys, no podem suposar que el mostratge és aleatori o probabilístic.
- No probabilístic : Es desconeix o no es té en compte la probabilitat de selecció de cadascun dels membres de la població.
Mostratge probabilístic
El mostratge probabilístic és el tipus de mostratge que ens proporciona més mecanismes per obtenir una bona representativitat. Pel fet d’estar basat en la teoria de la probabilitat, és l’únic que permet formar-nos una idea sobre el grau de representativitat d’una mostra concreta.
El mostratge probabilístic es pot fer en 1 etapa o en diverses etapes (p.ex. mostratge per conglomerat i etapes).
Quan s’utilitza un mostratge probabilístic, els autors ho indiquen explícitament.
Mostratge aleatori simple (MAS)
Es seleccionen elements simples de tal forma que cadascun d’aquest elements de la població tenen la mateixa probabilitat de formar part de la mostra. Un cop definida la població i el marc mostral, s’assigna un número a cada element (ex. cada persona) del marc mostral i a continuació es fa servir un mètode aleatori per triar la mostra de subjectes.
Mostratge estratificat
El mostratge estratificat es du a terme per tal d’assegurar (en la mesura del possible) la representació en la mostra de determinades variables rellevants per una determinada investigació. En aquest sentit, el mostratge estratificat proporciona més eines que el mostratge aleatori simple per aconseguir una bona representativitat.
S’efectua segmentant la població en grans grups homogenis, anomenats estrats, i dins de cada estrat es realitza un MAS. Cada estrat es correspon amb un nivell de la var rellevant. Per exemple, suposem que per conèixer l’actitud envers l’avortament dels estudiants de grau de psicologia és rellevant que la variable Sexe quedi adequadament representada a la mostra (cosa que sembla força versemblant), podem aplicar un mostratge estratificat aplicant l’afixació que es consideri més convenient. P. ex. Si a la població d’estudiants de psicologia hi ha un 80% de l’estrat “dones” i un 20% de l’estrat “homes”, es podria aplicar una afixació proporcional que reprodueixi
aquests percentatges. S’espera que dins de cada estrat hi hagi homogeneïtat (ex.: que les opinions envers l’avortament siguin semblants dins l’estrat “dones”).
Mostratge per conglomerats
Igual que el mostratge estratificat, el mostratge per conglomerats és un mostratge aleatori. Un altre element en comú, és que parteixen d’agrupacions d’individus; en el mostratge estratificat les agrupacions són les estrats (nivells que presenten les variables per les quals s’estratifica) i en el mostratge per conglomerats són conglomerats que fa referència a agrupacions naturals preestablertes d’individus (p. ex. províncies espanyoles, ciutats catalanes, escoles, centres esportius, etc.). A diferència del mostratge aleatori estratificat, el conglomerat no té cap relació amb l’objecte d’estudi (recordeu que s’estratifica quan es vol assegurar que els diferents nivells d’una variable (estrats) quedin ben representats en una mostra. A diferència del mostratge aleatori simple, la unitat de mostratge no és l’individu (p. ex. l’estudiant de psicologia) sinó l’agrupació d’individus, és a dir, s’obté en primer lloc una mostra aleatòria de conglomerats (ex: províncies o bé d’escoles). S’espera que hi hagi heterogeneïtat dins de cada conglomerat.
El motiu principal pel qual s’aplica el mostratge per conglomerats és per reduir costos en el procés de mostratge, especialment pel que fa a elaborar el marc mostral.
Mostratge per conglomerats i etapes (polietàpic)
A diferència dels mostratges anteriors, aquí la selecció de la mostra es fa en més d’una etapa. També mostregem conglomerats però utilitzem diferents tipus de conglomerats de forma que anem del conglomerat més general (p. ex comencem mostrejant per comunitats autònomes) al més concret (p. ex. la vivenda), Cada cop que passem d’un conglomerat més general a un de més concret és una etapa. Un altre exemple de mostratge polietàpic podria incloure mostratge per conglomerats i mostratge estratificat.
Mostratge no probabilístic
És aquell en què es desconeix o no es té en compte la probabilitat de cada element de la població de formar part de la mostra. Hi ha elements de la població que no tenen cap possibilitat de formar part de la mostra per tant no poden garantir un representativitat adequada i, per tant, no en podem esperar una elevada validesa externa.
Mostratge accidental
Aquell en què s’inclouen els participants segons el grau de disponibilitat. P. ex. un professor que porta a terme una investigació amb els seus alumnes.
Mostratge a propòsit
Aquell en que la inclusió/exclusió dels participants depèn de compleixin determinats criteris. P. ex. en una investigació sobre atenció amb estímuls visuals es podrien excloure les persones amb problemes de visió i amb problemes d’atenció.
Dissenys d’enquesta
Aquesta figura resumeix les característiques principals dels dissenys d’enquesta
totes formes hi ha certes informacions que sempre les trobarem en una referència bibliogràfica, com són l’autor, l’any de publicació i el títol del document.
En ciències de la salut, un dels estils de citació i de referenciació més emprats és el de l’American Psychological Association (APA). El principal objectiu d’aquesta i altres normatives (e.g., Vancouver) tipus de normatives és facilitar la comunicació entre científics.
Aquesta és la referència (utilitzant l’estil de l’APA) de la normativa APA que, per cert, és un llibre:
American Psychological Association. (20 10 ). Publication manual of the American Psychological Association ( 6 ª ed.). Washington: Autor.
Exemples
El text que apareix a continuació conté la casuística més habitual tant pel que fa a les cites en text com pel que fa al llistat de referències bibliogràfiques. Fixeu-vos-hi.
Nota: En un informe científic les cites no estan ressaltades en color. Les he ressaltat jo sols per destacar-les i associar-les als comentaris de la dreta.
Se han delimitado diferentes situaciones que pueden iniciar esta
cadena (Ato, 1991; Craig y Metze, 1986; Kerlinger, 1988;
Rosenthal y Rosnow, 1991). En ocasiones, el detonante es un
acontecimiento fortuito; en la historia de la ciencia abundan los
ejemplos de fructíferos programas de investigación que
tuvieron su origen en observaciones imprevistas, tal como
relata Roberts (1992) en un ameno texto sobre los
descubrimientos accidentales de la ciencia. Otras veces, el
problema surge como culminación de algún proceso de estudio
o reflexión sobre lagunas, contradicciones o dificultades
diversas en los conocimientos existentes sobre un tema de
estudio. De cara al planteamiento de problemas de
investigación, también juegan un papel destacado los
desarrollos tecnológicos, en la medida en que pueden permitir
retomar cuestiones que hasta el momento no eran susceptibles
de contrastación empírica. Sin embargo, en todos los casos sería
aplicable la siguiente reflexión de Bunge (1985, p. 212): «los
problemas no "surgen", no son impersonalmente "dados" al
investigador, sino que el científico individual, con su acervo de
conocimiento, su curiosidad, su visión, sus estímulos y sus
tendencias, registra el problema o incluso lo busca».
Referencias
Ato, M. (1991). Investigación en ciencias del comportamiento: Vol. 1. Fundamentos. Barcelona: PPU.
Bunge, M. (1985). La investigación científica (2ª ed.). Barcelona: Ariel.
Craig, J.R. y Metze, L.P. (1986). Methods of psychological research. California: Brooks/Cole Publishing Company.
Kerlinger, F.N. (1988). Investigación del comportamiento (2ª ed.). México: McGraw-Hill.
Roberts, R.M. (1992). Serendipia. Descubrimientos accidentales en la ciencia. Madrid: Alianza.
Rosenthal, R. y Rosnow, R.L. (1991). Essentials of behavioral research: Methods and data analysis (2ª ed.). New York: McGraw-Hill.
Conjunt d’autors (no cal que sigui un de sol) que recolzen la idea anterior. Estan ordenats per ordre alfabètic. S’indica (autor, any_publicació).
Aquesta és la segona forma de citar. En aquest cas, l’autor que es cita s’integra en el redactat de l’informe científic. L’any de publicació es segueix posant entre parèntesi.
Cita d’un text literal: fixeu-vos que va entre cometes i que a part de l’autor i de l’any, s’indica la pàgina on es pot trobar la cita literal.
En aquest apartat, s’amplia la informació bibliogràfica. Apareixen totes les referències citades en l’informe científic i sols aquestes. L’ordre és alfabètic.
➢ Exemple amb més de dos autors i fins a 7 (Tots els autors es separen amb comes excepte el penúltim i l’últim que queden separats entre sí per un “i”) 3 : Kernis, M. H., Cornell, D. P., Sun, C. R., Berry, A. i Harlow, T. (1993). There's more to self-esteem than whether it is high or low: The importance of stability of self-esteem. Journal of Personality and Social Psychology, 65 , 1190-1204.
Més de 7 autors: es posen els 6 primers, punts suspensius, i últim autor.: Gilbert, D. G., Meelernon, J. F., Rabinovieh, N. E., Sugai, c., Plath, L. e., Asgaard, G., ... Botros, N. 12004). Effects 0f quitting smoking on EEG activation and attention last for more than 31 days and are more severe with stress, dependence, DRD2 Al allele, and depressive traits. Nicotine and Tobacco Research, 6 , 249-267. doi: 1 0.1 080/146 22200410001676305
Estil de referenciació dels principals materials bibliogràfics.
Llibre
Autors. (Any Publicació). Títol del llibre****. Ciutat de l’editorial: Nom de l’editorial.
Nota: El títol del llibre va en cursiva. Si hi ha més d’una edició, s’indica el número d’edició.
Fixeu-vos en la separació entre autors (que es comú a qualsevol tipus de referència): quan hi ha dos autors es separen amb una “i”. Quan n’hi ha més de 2 es separen amb comes excepte el penúltim i l’últim que es separen entre ells amb una “i”.
Exemples:
Amón, J. (1991). Estadística para psicólogos (2ª ed.). Madrid: Pirámide.
Lindzey, G., Hall, C.S. i Thompson, R.F. (1982). Psicología. Barcelona: Omega.
Article
Autors. (Any Publicació). Títol de l’article. Nom de la revista, volum (número), pàg. inici-pàg. final.
Nota: El nom de la revista i el volum es posen en cursiva. No totes les revistes tenen volums.
Exemples^4 :
Cialdini, R.B., Petty, R.E. i Cacioppo, J.T. (1981). Attitude and attitude change. Annual Review of Psychology, 32 , 357-404.
Brownlie, D. (2007). Toward effective poster presentations: An annotated bibliography. European Journal of Marketing, 41 , 1245-1283. doi:10.1108/
Compilació (llibre editat)
Nota: Quan es parla de capítol de llibre generalment es fa referència a capítol de compilació. Una compilació és un llibre "especial" on cada capítol està escrit per autors diferents i estan "ajuntats" en un sol llibre pels editors (d'aquí que es posi Eds. en les compilacions).
Autors. (Ed. o Eds. segons hi hagi 1 autor o més d’un ) (Any Publicació). Títol de la compilació****. Ciutat de l’editorial: Nom de l’editorial.
(^3) Amb l’aparició de la versió 6 normativa APA, el nombre màxim d’autors a incloure en la referència ha
canviat. D’acord amb la versió 4 i 5 de la normativa APA, es posaven un màxim de 6 autors (es llisten els sis primers autors com s’ha indicat abans i després del sisè es posa “ et al ” o “i altres”: Harris, M., Karper, E., Stacks, G., Hoffman, D., DeNiro, R., Cruz, P., et al. (2001). Writing labs and the Hollywood connection. Journal of Film and Writing, 44(3), 213-245. (^4) L’APA recomana inclou el DOI (Document object identifier) que és un identificador únic per a articles,
sempre que estigui disponible
Exemple:
Diener, H.C. i Wilkinsono, M. (Eds.) (1988). Drug-induced headache. Nova York: Springer-Verlag.
Capítol de llibre o de compilació
Autors del capítol. (Any Publicació). Títol del capítol. En Autors de la compilació posant les inicials del nom abans que el cognom (Ed. o Eds. segons hi hagi 1 autor o més d’un ), Títol de la compilació (pàg incial – final del capítol ). Ciutat de l’editorial: Nom de l’editorial.
Exemple:
Weinstein, L. i Swartz, M.N. (1974). Pathologic properties of invading microorganisms. En W.A.Jr. Sodeman i W.A. Sodeman (Eds.), Pathologic physiology: mechanisms of disease (pp. 457-472). Filadelfia: Saunders.
Un últim exemple:
Com referenciar el següent document d’acord amb la normativa APA.
Autors : Francisco Xavier, Diego Macià / Títol : Modificación de conducta con niños y adolescentes / Any Publicació : 1994 / Editorial : Pirámide / Ciutat editorial : Madrid.
Xavier, F i Macià, D. (1994). Modificación de conducta con niños y adolescentes. Madrid: Pirámide.
Podeu ampliar informació a: http://owl.english.purdue.edu/owl/resource/560/01/
Miscel·lània
Amb la present us envio alguns comentaris sobre els continguts que esteu treballant per poder resoldre la PAC1. L’objectiu és evitar confusions sobre alguns conceptes importants (de segur que molts d’aquests aclariments us semblaran evidents, però més val prevenir...):
; Mètode inductiu: A partir de l’observació empírica es generen hipòtesis sobre un determinat fenomen. Aquestes hipòtesis es posen a prova amb l’objectiu de derivar-ne una llei.
; Mètode deductiu: A partir d’una llei es deriven hipòtesis que caldrà contrastar.
; Mètode hipotètico-deductiu: És el mètode emprat habitualment en ciència i consisteix en combinar els mètodes deductiu i inductiu. Habitualment comença el procés d’investigació deduint conseqüències contrastables a partir d’una teoria. Un cop s’executa el pla d’investigació s’obtenen les dades i aquestes, per un procés d’inducció, es generalitzen i es comparen amb la teoria de partida.
Si les dades no són compatibles amb la teoria caldrà plantejar modificacions en la teoria o una nova teoria. Un cop finalitzat aquest procés inductiu, podem tornar a començar la roda: deduïm noves conseqüències, etc.
; Verificació – falsació: la verificació i la falsació es diferencien en la forma de posar a prova (contrastar) una hipòtesi.
Verificació: Estratègia lògica de contrast d’hipòtesi consistent en la recerca de dades que la recolzin.
Falsació: Procés lògic de raonament per mitjà del qual es busquen dades que vagin en contra de la hipòtesi que es postula.
; Diferència entre variable i hipòtesi: Les hipòtesis, quan estan detallades d’una forma operativa, són solucions temptatives a un problema (podríem dir que fan una mena de predicció dels resultats que s’obtindran d’acord amb el que indica una teoria determinada) , contenen les variables que formen part de la investigació i per tal de ser operatives han de fer explícit com es mesuraran les variables.
