¡Descarga Apunts y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
1. HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA: EL LENT NAIXEMENT D’UNA
ESPECIALITAT:
La història d’Espanya – assignatura, el sistema educatiu i la construcció de l’Estat liberal a mitjans segle XIX: Durant el segle XIX, la història d’espanya només era una matèria d’ensenyament que s’impartia en els 3 àmbits educatius. L’objectiu d’aquest tipus d’història, que només arribava fins al 1808, era formar ciutadans al servei de l’estat – nació per tal de legitimar la finalitat d’aquest: arribar a la unificació política. Mentrestant, la historiografia del segle XIX tenia un nul contingut científic ja que estava centrada en els fets polítics i la línia conductora era la biografia dels reis i les grans figures. En aquesta època, les persones que van començar a crear la història d’Espanya eren historiadors amateurs. Això es deu a que aquests no es dedicaven plenament a la història ja que la majoria eren polítics i advocats. Mentrestant, la universitat és un centre d’ensenyament de la història, com hem dit abans, però no s’hi realitza cap tipus d’investigació. A mitjans segle XIX, la història es comença a professionalitzar gràcies a la creació de l’Escola de Diplomàtica (1856), que té l’objectiu de formar els arxivers i els notaris d’Espanya. L’historiador més destacat de mitjans segle XIX és Modesto Lafuente. Aquest va fer una història d’Espanya entre 1850 i 1858 que va esdevenir el model per les futures històries d’Espanya, tot i que acabava al 1808.
El lent procés de professionalització dels historiadors (1900 – 1936): l’exemple de Rafael Altamira: A partir de 1900, la professionalització de la història d’Espanya assoleix un ritme accelerat. No obstant, Espanya es troba en una situació de desavantatge respecte a altres llocs d’Europa perquè, allí, ja s’havia professionalitzat molt abans. En el procés de professionalització, hi ha una data clau: la pèrdua de les últimes colònies espanyoles al 1898. Arran d’això, apareix una corrent anomenada regeneracionisme, que provoca un canvi intel·lectual a Espanya. Això va afectar a la història gràcies, en part, al regeneracionista Rafael Altamira. Aquest és l’historiador espanyol més important d’abans de la guerra. En aquesta època, la professionalització vindrà donada per la creació de seccions específiques d’història a les facultats de lletres. Això provocarà que s’ampliïn el nombre de càtedres d’història, cosa que és molt important pel desenvolupament de la historiografia. Tot i això, les càtedres sí que garantiran l’ensenyament de la història a les universitats, però no la seva investigació perquè aquesta s’efectuava fora d’aquests centres. Al 1907, es crea la JAE a Madrid amb un objectiu regeneracionista: becar els estudiants espanyols més avantatjats perquè anessin a Europa a estudiar temporalment i, un cop allí, iniciessin una recerca científica al marge de la universitat. Al mateix any, es crea l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona amb el mateix objectiu que la JAE. Altamira es va llicenciar en dret a la Universitat de València i va anar a fer el doctorat a Madrid. Un cop allí, va entrar en contacte amb professors vinculats a la Institución Libre de Ensenyança, com poden ser Azcarate o Francisco Ginés de los Rios. Posteriorment, va elaborar la seva tesis sobre la història de la propietat comunal. Altamira va renovar l’ensenyament de la història basant-se en el model europeu. Va conèixer aquest viatjant per Europa. El resultat d’aquesta
experiència va ser el llibre “La ensenyança de la història”. De l’experiència europea, sobretot germànica, en va donar a conèixer la institució del seminari d’història, que té el seu origen a l’Alemanya del segle XVII. Un seminari és un espai en el que alumnes i professors treballen conjuntament per tal de resoldre un determinat problema.
La ruptura de la tradició liberal: la història en els primers anys del franquisme: El procés de professionalització de la història queda estroncat amb la Guerra Civil. Això es deu a que aquesta va suposar l’exili de notables historiadors, cosa que provocà la ruptura de la tradició historiogràfica liberal. A partir d’ara, el nacionalcatolicisme franquista farà que neixi un nou model historiogràfic. Aquest consistirà en una història que apareix lligada al poder i que serveix per legitimar-lo. Per això, es donarà molta importància als gran imperi dels Àustries i s’ignorarà el segle XVIII degut a la Il·lustració i el segle XIX degut al parlamentarisme.
La recpeció dels Annales i la renovació historiogràfica de Jaume Vicens Vives: No hem de cometre l’error de creure que la dictadura franquista és un tot monolític pel que fa a la historiografia. Això es deu a que hi van haver certs sectors culturals que van oposar resistència a la historiografia franquista. Entre aquesta gent, destaquen les persones que van començar recolzant les tesis historiogràfiques falangistes i es van acabar oposant a elles. En aquest aspecte, cal destacar Jaume Vicens Vives. Aquest va començar col·laborant amb la historiografia franquista durant els anys 40. No obstant, s’acabarà convertint en un dels grans renovadors de la historiografia espanyola posteriorment. La historiografia espanyola es renova:
- Des de dins: introduint nous temes i noves corrents historiogràfiques. Això és el que va fer Vicens Vives i, sobretot, la col·lecció dels Annals. Els autors d’aquests, com Vicens Vives, van fer seva la ideologia de certs pacifistes francesos que van viure durant el període d’entreguerres.
- Des de fora: gràcies a l’augment dels lligams internacionals a partir del 1950 i a historiografies com la de Pierre Vilar.
L’eclosió de la història contemporània: les revistes especialitzades: Avui en dia, la història d’Espanya és matèria d’ensenyament i d’investigació. Això últim es plasma en les revistes especialitzades que han anat sorgint des dels anys 70. Aquestes publicacions són molt importants perquè un nou tema d’investigació apareix publicat en una revista molt abans que no ho faci en un llibre.
2. LA GUERRA DEL FRANCÈS I LES CORTS DE CADIS:
Els territoris de la monarquia hispànica en el pas del segle XVIII al XIX: situació política i socio – econòmica: Durant el segle XVIII, hi ha un creixement demogràfic general gràcies a millores alimentàries i a l’expansió dels conreus. Tot i això, ens hem de fixar en cada indret perquè hi ha zones, com Galícia, que perden habitants i d’altres, com Catalunya, que en guanyen. La societat es divideix en molts més grups que els nobles i els pagesos. Fins i tot dintre d’aquests últims hi ha varis grups ja que hi ha des dels rendistes
enlloc de Carles IV. L’intent de realitzar això es produirà mitjançant el Motí d’Aranjuez. Aquest cop va ser recolzat per:
- Els il·lustrats: perquè s’oposaven a Godoy.
- L’Església: perquè no estaven d’acord amb la desamortització que volia engegar Godoy.
- Els sectors populars. El fet puntual que va desencadenar el motí va ser que el rei, ajudat per Godoy, volgués marxar cap a Amèrica. La conseqüència del motí va ser que Carles va abdicar a favor de Ferran VII. Napoleó va aprofitar el conflicte intern espanyol per entrar a Espanya, fer anar Carles i Ferran a Bayona i fer-los abdicar a favor de Josep I. Això provocarà que, al 2 de maig de 1808, hi hagi un aixecament popular, que suposarà l’inici de la resistència contra el francès. Tot i que aquest primer intent serà durament reprimit, l’aixecament tindrà resposta en tot el territori espanyol mitjançant l’argument que el poble pot fer us de la seva sobirania per oposar-se als francesos. La resistència crearà les juntes locals. Aquestes sorgiran espontàniament en tot el territori per suplantar el buit de poder del rei. En un principi, les juntes només seran locals però, paulatinament, es crearan juntes provincials. Sobre totes aquestes, hi ha la Junta Central, creada al 1808 a Aranjuez. Aquesta declara la guerra en nom de Ferran VII. La composició de les juntes és heterogènia i interclassista perquè hi ha tan liberals com absolutistes. Això es deu a que s’havia de fer un front comú per lluitar contra Napoleó. En aquestes juntes, hi van jugar un paper fonamental els clergues. Aquests van alçar-se sota la bandera del catolicisme contra un Napoleó que deien que volia acabar amb ell. L’intent de control francès d’Espanya fracassarà degut a l’activitat de les guerrilles. Aquestes són una forma de resistència que permet autorganitzar-se amb les activitats econòmiques tradicionals i tenen un suport popular. Aquest es deu al rebuig sentimental als francesos i a que les guerrilles defensen la trilogia: Déu, pàtria i rei. Hi ha 2 etapes durant la guerra:
- Entre 1808 i 1812: domina l’hegemonia francesa, que arriba fins a les portes de Cadis.
- Entre 1812 i 1813: les tropes franceses es retiren degut al seu esgotament.
El projecte reformista de Josep I i els “afrancesats”: El nou ordre napoleònic es presenta com una forma de regenerar Espanya per treure-la de l’absolutisme. Aquest model napoleònic va fracassar degut a l’abandonament de les elits, a mesura que els francesos anaven perdent la guerra. A mesura que s’enfonsa el model napoleònic, els caps militars assoleixen més poder que els polític. El primer model de Napoleó sortirà de l’assemblea de notables de Bayona. Aquesta havia de recolzar el canvi de dinastia i el projecte constitucional per Espanya. El model resultant d’això serà un híbrid entre unes corts estamentals i els representants de certes corporacions. La idea prèvia era que l’assemblea fos formada per 150 persones que representessin la noblesa, el clergat i les institucions militars. No obstant, l’enfonsament de la resistència va provocar que els integrants de l’assemblea es nomenessin directament. De l’assemblea de notables, en surt la constitució de Bayona. Aquesta és un text atorgat per Josep I a la nació espanyola. Tot i que tenia referents del constitucionalisme francès, estava encarat a la realitat espanyola.
A Bayona, es comença a esfondrar l’Antic Règim. Així, s’eliminen certs impostos i privilegis. No obstant, els súbdits ho continuaran sent-ho. Això es deu a que Napoleó vol acontentar les èlits polítiques i econòmiques de l’Antic Règim.
Les Corts de Cadis I: La Constitució de 1812: Les juntes surten com un moviment espontani d’oposició de l’autoritat francesa davant el buit de poder i es recolza en el poble. El nou ordre napoleònic es presenta com una forma de regenerar Espanya per treure-la de l’absolutisme. Aquest model napoleònic va fracassar degut a l’abandonament de les elits, a mesura que els francesos anaven perdent la guerra. A mesura que s’enfonsa el model napoleònic, els caps militars assoleixen més poder que els polític. El primer model de Napoleó sortirà de l’assemblea de notables de Bayona. Aquesta havia de recolzar el canvi de dinastia i el projecte constitucional per Espanya. El model resultant d’això serà un híbrid entre unes corts estamentals i els representants de certes corporacions. La idea prèvia era que l’assemblea fos formada per 150 persones que representessin la noblesa, el clergat i les institucions militars. No obstant, l’enfonsament de la resistència va provocar que els integrants de l’assemblea es nomenessin directament. De l’assemblea de notables, en surt la constitució de Bayona. Aquesta és un text atorgat per Josep I a la nació espanyola. Tot i que tenia referents del constitucionalisme francès, estava encarat a la realitat espanyola. A Bayona, es comença a esfondrar l’Antic Règim. Així, s’eliminen certs impostos i privilegis. No obstant, els súbdits ho continuaran sent-ho. Això es deu a que Napoleó vol acontentar les èlits polítiques i econòmiques de l’Antic Règim.
L’Espanya de les Corts de Cadis: Les juntes surten com un moviment espontani d’oposició de l’autoritat francesa davant el buit de poder i es recolza en el poble perquè exerceixen la sobirania de fet. Aquest és un exercici del poder de baix a dalt sota la bandera de la trilogia: Déu, pàtria i rei. Al capdavant de les juntes locals, hi sol haver un noble. Sobre les juntes locals, hi havia les provincials i, sobre aquestes, hi ha la central d’Aranjuez. Per sobre d’aquesta, es crea una regència, la qual convocarà les Corts de Cadis. Aquesta jerarquia de juntes es devia a que la pròpia guerra la requeria. La Junta Central era presidida pel comte de Floridablanca, que havia d’organitzar la guerra. Hi va haver discrepàncies internes sobre la legitimitat d’aquesta junta ja que uns deien que el seu poder emanava de l’absència de rei i, d’altres, de la sobirania nacional. Dins la Junta Central, hi havia 3 ideologies diferents:
- La del despotisme il·lustrat. Aquesta estava encapçalada per Jovellanos i volia una sobirania compartida entre rei i Corts. Això es troba a mig camí entre l’antiga situació i la nova que hi haurà.
- La que volia deixar-ho tot com estava abans de l’entrada de les tropes franceses, encapçalada per Floridablanca. Aquesta no volia convocar Corts.
- Una corrent liberal que atribueix un caire revolucionari a les juntes i a la insurrecció. Aquesta corrent vol acabar amb l’absolutisme i iniciar una monarquia parlamentària en què la sobirania sigui nacional. Aquestes Corts es podrien entendre com a liberals perquè els seus integrants eren els representants de la sobirania nacional en funcions constituents.
El retorn de Ferran VII i el restabliment de la monarquia absoluta: Des de València, Ferran VII va promulgar un decret al maig de 1814 que iniciava la Primera Restauració Absolutista. Aquesta esdevé en un context europeu marcat pel Congrés de Viena. Aquest intenta que tota Europa torni a l’absolutisme després del final de l’imperi napoleònic. La no existència de cultura política en la població fa impossible de que puguem parlar d’una societat absolutista o liberalista. Tot i això, sí que existia un sentiment antifrancès i favorable del rei perquè s’estava a favor de la tradició. El retorn de l’estat absolut suposa la tornada a la situació anterior al 1808. Per tant, tornem a la crisi de l’estat absolut a la Península Ibèrica i a les Colònies perquè aquestes s’estaven independitzant.
El fracàs de les reformes de la hisenda: Per solucionar la crisi crònica de la hisenda, s’ha de crear un sistema tributari per fer-li front. Això passaria per augmentar els ingressos de l’estat sense tocar els privilegis dels grups privilegiats. No obstant, una reforma així acabaria amb la monarquia absoluta. Per això, Ferran VII no volia emprendre reformes de la hisenda. Per això, només realitzarà reformes administratives que no toquin l’estructura econòmica del règim. Un exemple d’això el trobem amb la reforma de Garay. Aquest volia crear una contribució general que es repartís a totes les poblacions del regne, sense tenir en compte les capitals de província i els ports. Això fracassarà perquè requeria una prèvia avaluació dels diners de cada indret. A la pràctica, aquest fracàs es va traduir en la disminució dels ingressos.
Els “pronunciamientos” liberals fracassats: Els liberals més destacats van ser represos i es van exiliar amb la Restauració. A partir d’ara, l’única forma que tindran d’arribar al poder serà fer pronunciaments militars. Aquests es realitzaven a través de societats secretes. Aquestes desplegaven les seves activitats a través de les ciutats i tenien un escàs recolzament popular. Durant la Restauració, els liberals voldran assolir el poder a través de la barreja entre una conspiració civil i un cop militar que no estan gaire diferenciats. Aquesta també serà l’estratègia que regirà durant tot el segle XIX per instaurar un sistema liberal constitucional. Per tant, l’exèrcit no vol establir un règim militar a través d’un cop sinó realitzar aquest per instaurar un règim liberal. Durant la Guerra del Francès, hi va haver un canvi ideològic dins l’exèrcit que va permetre que el liberalisme penetrés al seu interior. Molts militars no s’adaptaran al nou caire de l’exèrcit i quedaran desplaçats. Entre 1814 i 1820, hi van haver 5 pronunciaments militars liberals:
- 1814: realitzat per Espoz y Min (General ex – guerriller) a Pamplona. Acaba en fracàs.
- 1815: realitzat per Juan Díez Poltier (Mariscal de camp ex – guerriller) a la Corunya. Acaba en fracàs perquè serà afusellat.
- 1817: realitzat per Luís de Lay (Tinent General) i Milans del Bosch (General ex
- guerriller) a Barcelona. Acaba en fracàs i el primer és afusellat.
- 1818 – 1819: realitzat per Joaquim Vidal (Tinent Coronel) a València. Acaba en fracàs.
- 1820: realitzat per Riego (Coronel) a Cabezas de San Juan. Acaba en èxit. Excepte el de Riego, la resta de cops d’estat fracassen perquè no tenen el suport popular. El de Riego triomfarà degut:
- Al problema econòmic.
- Al descontent de la reforma de la hisenda de Garay.
- Al clergat.
- A la noblesa que perd el privilegi d’administrar justícia.
- A un camperolat que havia de pagar el delme i nous impostos.
- A que l’opinió liberal s’estén per tota la població urbana.
- A la voluntat de crear un mercat nacional entre els liberals per comerciar amb els seus productes.
- A unes tropes que van ser reclutades forçosament per anar a Buenos Aires. La inoperància de la monarquia absoluta per fer front al pronunciament de Riego va fer que aquest tirés endavant.
4. EL TRIENNI LIBERAL:
El “pronunciamiento” de Riego: El Trienni Liberal posa les lleis de la Constitució de Cadis en pràctica per primer cop a Espanya. El pronunciament de Riego, cosa que fa que esdevingui l’heroi de la revolució, que dóna inici a aquesta nova etapa es produeix l’1 de gener de 1820 a Cabezas de San Juan (Cadis). En un principi, el pronunciament tenia pocs adeptes. No obstant, de mica en mica, va englobar aquells sectors socials que estaven descontents amb el rei. El 7 de març de 1820 el rei jura la Constitució, després que Ferran cedeixi quan vegi que vàries ciutats importants es col·loquin a favor de Riego. A partir d’aquesta data, es crea una junta provisional consultiva. Aquesta és un òrgan de transició que no té llibertat ja que està sota les ordres del rei i que desapareixerà quan es creïn les Corts. A partir de la creació de les Corts:
- Els exiliats liberals tornen a Espanya.
- S’aboleix la Inquisició.
- S’estableix un ajuntament a Madrid.
- Apareix la llibertat d’impremta.
La cultura política liberal i la seva extensió a través de les societats patriòtiques, la premsa i la milícia nacional: El gran gruix de la població no es pronuncia ni a favor del cop ni del rei. Tot i això, la cultura política s’estendrà a partir dels nuclis urbans gràcies a:
- Mitjans públics de difusió i sociabilitat, com el teatre: es crearan molts diaris, tan liberals com absolutistes, gràcies a la llibertat d’impremta.
- La milícia nacional: establerta ja per la Constitució de Cadis, és un cos civil armat que s’encarrega de mantenir l’ordre públic i constitucional. Això significa que defensarà les institucions liberals i controlarà els excessos que es realitzin sobre la Constitució. La milícia nacional té un reglament provisional que l’estableix com un cos voluntari i restringit perquè només en poden formar part els ciutadans que puguin exercir els seus drets civils i pagar-ne el seu uniforme. Això va provocar que la milícia s’omplís de gent de classe mitja i alta. Així, els seus integrants seran, majoritàriament, comerciants i mestres d’oficis, però mai sectors populars. El reclutament d’homes per integrar-la estava en mans dels ajuntaments perquè era un cos civil. Durant el juliol de 1820, s’estableix una milícia obligatòria de ciutadans propietaris (que són aquells que tenen quelcom a perdre) que té un caràcter estatal perquè és qui havia de coordinar les diferents milícies locals. Només existia una milícia obligatòria i la seva organització es va anar obrint a mesura
Els no liberals engeguen la contrarevolució. Aquesta es traduirà en la revolta dels Malcontents de 1827 i en la guerra civil carlina d’entre 1833 a 1840. A la vegada, la dinàmica política portarà a la confrontació entre:
- Liberals moderats: estan propers a les elits de l’Antic Règim. Això es deu a que els hi volen fer concessions perquè tenen por que la revolució vagi massa lluny.
- Liberals exaltats: es troben, sobretot, en els sectors urbans populars i volen que la revolució vagi més lluny. Al juny de 1822, els exaltats arriben al govern. Ben aviat, però, el Trienni acabarà degut a un cop contrarevolucionari que serà recolzat per les potències exteriors. Els contrarevolucionaris realitstes eren:
- La gent de la cort que està al voltant del rei: no accepten el règim instaurat i veuen la Constitució com un mal menor.
- El clergat.
- La trona i el sermó. La contrarevolució té el seu origen en les partides realistes. Aquestes s’inicien al 1821 a les zones rurals i, durant el 1822, arriben a la seva màxima intensitat a Catalunya. Les partides realitstes recullen les mateixes formes d’organització que les guerrilles de la Guerra del Francès. Trobem partides, sobretot, al País Basc i al nord de Catalunya. Al seu interior, hi ha:
- Eclesiàstics partidaris de l’Antic Règim.
- Petits camperols empobrits per la contrarevolució rural.
- Gent a qui li ha afectat la contrarevolució urbana.
- Sectors desocupats i desarrelats.
- Antic combatents de la Guerra del Francès.
- Certs sectors populars descontents amb les actuacions del règim liberal.
El Trienni Liberal en el context internacional de l’Europa de la Restauració: El moviment contrarevolucionari constitueix la regència d’Urgell durant el 1822. Aquesta vol donar una estructura institucional política als contrarevolucionaris per tal que aquests rebin ajut exterior. No obstant, aquesta regència s’haurà d’exiliar. Finalment, intervenen les potències exteriors, en concret, els francesos 100000 fills de Sant Lluís. Aquest és un exèrcit contrarevolucionari que segueix de prop les directrius de la Santa Aliança. Durant el Congrés de Verona de 1822, és quan s’autoritza aquesta intervenció francesa a Espanya. Això farà que les tropes franceses entrin ràpidament a Espanya, acabin amb el Trienni i retorni l’absolutisme. D’aquesta manera, s’inicia la Segona Restauració Absolutista o Dècada Ominosa (1823 – 1833).
5. LA SEGONA RESTAURACIÓ ABSOLUTISTA O LA “DÈCADA OMINOSA”: El reformisme absolutista: El retorn de l’absolutisme no podia ser igual que durant la Primera Restauració (al 1814) perquè l’estat havia canviat molt des de llavors. Per això, els principis absolutistes es van renovar per tal de donar sortida a un estat moribund sense que s’hagués de passar per un revolució liberal. Això s’aconseguirà realitzant reformes i combinant la repressió amb la transigència en certs aspectes. Aquesta política provocarà que Ferran VII tingui la oposició dels liberals que volen fer la revolució i dels absolutistes intransigents.
Durant la dècada ominosa, es recupera la situació institucional d’abans del Trienni ja que es van abolir els ajuntaments liberals i es van recuperar els instruments de repressió. Aquests eren:
- L’establiment de les comissions de depuració: aquestes van anular els ascensos aconseguits en època del Trienni.
- L’establiment de juntes de purificació: aquestes depuren a qualsevol persona que es sospiti que pugui ser liberal.
- L’establiment de comissions militars executives per depurar l’exèrcit.
- S’executen 132 penes de mort.
- L’establiment de juntes de fe per evitar la difusió d’idees liberals o herètiques. L’absolutisme crea un cos de voluntaris realistes, el qual defensa el règim absolutista restaurat.
La doble oposició als govern de Ferran VII: la de signe “ultra” i la de signe liberal: El govern presidit per López Ballesteros va fer dues reformes que van provocar el recel dels components més ultres o reialistes de l’exèrcit: la tributària i la de l’exèrcit. Aquesta consistia en rebaixar la influència del grup reialista al seu interior. El primer focus de les revoltes són les conspiracions del palau, la presentació de queixes públiques al rei i la revolta armada. Poc després, es produeixen intents armats fracassats, com el de Capapé a Aragó o el de Bessieres a Sigüenza. En un primer moment, els sectors ultres no questionen a Ferran VII sinó que només demanen la restauració de les institucions jurídiques de l’Antic Règim. Els sectors ultres passaran a la via armada a través de les partides quan s’adonin que el reformisme monàrquic es consolida. En aquest instant, es donarà la revolta dels malcontents. Aquesta va tenir un important focus a Catalunya, que va mobilitzar entre 20.000 i 30.000 homes. La revolta tindrà més èxit a la Catalunya interior que al litoral perquè és on hi havia més reialistes. Hi havia una junta superior que coordinava la revolta. Aquesta revolta va ser un moviment eminentment rural, tot i que té un important focus a les ciutats. El que uneix a tots els revoltats és la seva reticència envers el règim liberal. El rei va organitzar la repressió i la va encarregar al comte d’Espanya. Primer, el rei demana als sublevats que deixessin les armes. Això va fer que les rendicions es succeïssin perquè els revoltats s’havien aixecat en nom del rei.
Els inicis de la “qüestió dinàstica”: A la Cort, els ultres van mostrar el seu descontentament davant l’actitud d’un rei que va fer fracassar la revolta. Aquest fet va suposar que els reialistes es col·loquessin a favor de Carles, germà de Ferran. Per tant, s’acabava d’obrir un problema dinàstic. Entre 1824 i 1826, els intents insurreccionals del liberalisme tenen un caràcter més espontani que coordinat. Això es deu a que aquestes accions eren la plasmació d’un liberalisme reprimit a l’interior d’Espanya. No obstant, la majoria provenien de l’exili. A partir de 1826, comença una nova fase insurreccional que es caracteritza per la coordinació. Això queda exemplificat en dos líders liberals que provenen de l’exili:
- Espoz y Mina: representava una actitud més organitzativa que activista i era de naturalesa liberal moderada. Tenia en ment un exèrcit que entrés a la península per Portugal.
les corts estamentals d’Antic Règim ni d’unes corts que representin la sobirania nacional ja que el rei hi tindrà un gran pes. Les Corts estan compostes per dues cambres:
- L’estamento dels proceres del reino: compost per un nombre il·limitat de dignitats de la nació. Aquestes són nomenades pel rei de forma vitalicia. Per ser-ho, s’ha de tenir una renda molt elevada.
- L’estamento dels procuradores del reino: és de naturalesa electiva. Per integrar-lo, es necessita una renda mínima i no es pot tenir menys de 30 anys. El sufragi és molt restringit perquè només poden votar els majors contribuents de cada població, que correspon a l’1% dels espanyols. Aquests sistema d’elecció es basa en unes juntes electorals de partit. Els que surten elegits per aquestes són votats en les juntes electorals de província. En aquest estament, es veuen les diferències entre liberals moderats i progressistes i hi ha molt pocs diputats del Trienni. L’estatut reial i el sistema dels justo medio només durarà dos anys. 6. GUERRA CARLINA I REVOLUCIÓ LIBERAL: La regència de Maria Cristina i els governs dels “justo medio”: La radicalització d’una suposa la de l’altra. Això es deu a que la guerra carlina suposa la ruptura liberal i les mesures empreses pels governs liberals faran augmentar els integrants de l’absolutisme. La oposició liberal dels justo medio està descontenta amb el govern d’aquests perquè no lluita contra els carlins i té por que pacti amb ells. Mentrestant, els ultres veuen els justo medio com uns conspiradors liberals. Aquests factors provocaran que el govern dels justo medio tingui por dels carlins. Mentrestant, els liberals moderats en tindran dels liberals exaltats que volen portar la revolució més enllà i del poble menut en cas que es descontroli. Finalment, les elits carlines temen que es desmunti l’Antic Règim.
Els inicis de la Primera Guerra Carlina: geografia i bases socials: La guerra carlina és una guerra civil que s’ha d’entendre a partir de les diferències entre liberals i absolutistes i, dintre d’aquests, entre moderats i ultres. El carlisme no només és un problema dinàstic. Els aixecaments carlins que es van donar en vida de Ferran VII són simples partides i no tropes organitzades. Això es deu a que tenen lloc a moltes zones d’Espanya ja que no apareixen a certs llocs concrets. Aquests aixecaments estan protagonitzats per:
- Gent de cossos voluntaris reialistes que van ser suprimits al 1823.
- Antics caps dels Trienni.
- Militars i buròcrates depurats de l’exèrcit. Les elits finançadores dels aixecaments carlins són elits conspiratives que estan escampades en vàries zones del territori i que estan formades, entre d’altres, per:
- Eclesiàstics que es decanten per l’anti-liberalisme. Això donarà un matís religiós molt important al conflicte.
- Nobles i buròcrates rendistes que viuen en ciutats intermitges, però que tenen escassa capacitat de mobilització del camperolat. El partit carlí neix al 1824, que és el moment en què els contraris a les reformes de Ferran es decantaran al costat de Carles. Els seus integrants s’oposaran a qualsevol canvi perquè volen un absolutisme com el de sempre. Els carlins es centren en les següents zones de l’estat: País Basc, Navarra, Catalunya i el maestrat aragonès.
El camperolat d’aquestes zones lluitarà a favor dels valors tradicionals: déu, pàtria, rei i furs. En aquesta lluita, s’uniran amb les elits carlines per fer front a l’enemic comú dels dos: un govern que els esclafa amb càrregues fiscals molt dures. Tot i que els dos lluiten contra un enemic comú, això no vol dir que tinguin els mateixos interessos. La prova d’això és que les elits carlines no tenen un programa que acontenti als camperols. Segons Fontana, la revolta carlina s’ha donat en les zones en què no s’ha pogut superar la crisi. Això fa referència a:
- La Catalunya interior: perquè no ha pogut créixer tan com la resta.
- Les províncies aduaneres: perquè s’ha abolit el sistema aduaner propi. En la primera fase de la guerra carlina, l’activitat bèl·lica es centra en el País Basc, on el carlisme organitza un exèrcit i té una base social estable. En la segona fase, el carlisme disminueix al País Basc i augmenta a Catalunya i al País Valencià.
Estius de 1835 i 1836: bullangues, moviment juntista i ruptura revolucionària: El govern dels justo medio va pactar amb els carlins. Aquest fet va acabar donant lloc, indirectament, al procés revolucionari liberal. Aquest comença amb dos pronunciaments:
- El de 1834, que s’anomena isabelina.
- El de 1835, protagonitzat per Cardero. Aquests aixecaments van aconseguir una gran mobilització popular. Entre aquesta, cal destacar les bullangues de Barcelona de l’estiu de 1835, que seran claus en el pas cap al liberalisme. L’origen de les revoltes de Barcelona l’hem de buscar a Cadis. Allí, es dóna una revolta popular liberal que s’estendrà a altres ciutats espanyoles, entre les que destaca la de Barcelona. Del moviment popular que es produeix en aquesta, hem de destacar 3 fets importants:
- Es cremen convents.
- Es crema la fàbrica de la família Bonaplata.
- S’assassina el general Basa. El moviment popular va ser protagonitzat per juntes locals que estaven coordinades per juntes territorials. Degut a la crema de la fàbrica Bonaplata, els burgesos propietaris es mobilitzen perquè la veuen com un atac a la propietat. Les bullangues són l’expressió de les lluites entre carlins i liberals, liberals moderats i progressistes, progressistes entre ells, ... per tal d’imposar noves alternatives al sistema. La revolta el poble menut no només respon a motius econòmics lligats a la subsistència ja que té una càrrega política considerable. El fet de que, durant la revolta, no ho hi hagi robatoris referma aquesta tesis. Totes les historiografies de tots els signes han negat una expressivitat pròpia al poble menut.
Un pacte entre liberals i moderats per guanyar la guerra als carlins: la Constitució de 1837: Els liberals moderats van trencar amb el govern perquè es van adonar que els justo medio eren incapaços de solucionar el problema del carlisme. Per aquest motiu (i així esclafar més fàcilment als carlins), s’uniran als liberals progressistes per tal de formar un nou govern, que serà encapçalat per Mendizabal. Aquest va pujar al govern al 1835 amb dos objectius: acabar amb la guerra carlina i tirar endavant la desamortització per tal de subvencionar la guerra.
L’abolició del règim senyorial i les seves conseqüències. L’abolició del delme i els mecanismes previstos pels liberals de finançament de l’Església: Canvis legislatius importants:
- Reial decret de 1833 que estableix la divisió provincial definitiva d’Espanya, realitzada per Javier de Burgos, i que substitueix els vells corregiments borbònics. Gràcies a aquesta divisió provincial, es millorarà el govern del territori. Al capdavant de cada província, hi haurà el cap polític suprem (càrrec creat el 1834), que serà substituït pel governador civil més endavant.
- Divisió en partits judicials entre 1834 i 1835. Aquests són els equivalents a les comarques.
- Llibertat de comerç i indústria, al 1834.
- Reintegració de les finques venudes al llarg del Trienni durant el 1835.
- Abolició dels gremis al 1836, després d’un llarg procés de descomposició.
- Restabliment, al 1836, de la llei de desvinculació dels patrimonis nobiliaris de
- Desamortització de Mendizabal de 1836.
- Tancament de totes les finques rurals de propietat privada al 1836.
- Els censos eclesiàstics es declaren redimibles al 1836.
- Debat sobre la desamortització del clergat secular al 1837.
- Abolició del règim senyorial al 1837. Això consisteix en abolir el domini jurisdiccional i en reconèixer el domini territorial directe. Gràcies a aquest, molts nobles mantindran el seu domini territorial.
- Abolició del delme al 1837. Aquesta no va ser una abolició immediata perquè no es donarà fins al 1841. A partir de 1846, molts dels senyors laics que cobren el delme són indemnitzats. L’abolició del delme volia afavorir el creixement capitalista dels propietaris.
8. LES REFORMES LIBERALS II: DESAMORTITZACIONS. DEBAT
HISTORIOGRÀFIC:
La desamortització eclesiàstica definitiva és la Mendizábal, que es produeix durant la Segona Guerra Carlina. Menzizábal realitza dos decrets:
- El de 19/2/1836: suposa la desamortització dels bens del clergat regular.
- El de 29/8/1837: suposa la desamortització del clergat secular. No obstant, aquesta desamortització no la desenvoluparà Espartero fins al 1841. Aquestes desamortitzacions suposaran la posada en venta de les terres de l’església perquè les dels municipis no es tocaran fins la desamortització de Madoz de 1855. En la de Mendizabal, es posen en venta finques rústiques i urbanes i censos. Aquests bens es podien pagar amb diner en efectiu o amb vales reales. Aquest és equiparable al deute de l’estat. La desamortització de Mendizábal es realitza per intentar solucionar el deute públic i els problemes de la hisenda. La desamortització va generar els següents tòpics durant la mateixa època en què es va produir:
- Alguns la van presentar com una malversació de recursos. Això es deu a que es va vendre un patrimoni molt gran a un preu molt baix i, tot i això, no es van solucionar els problemes de la hisenda.
- Es va frenar indirectament la industrialització. Això es deu a que certs capitals que haurien anat a parar a la indústria es van desviar cap a la terra.
- Es perd una oportunitat per du a terme una reforma agrària que hauria suposat una distribució més equitativa de la terra.
- Es beneficia la burgesia.
Efectes de la desamortització respecte a l’agricultura:
- Va posar en circulació una gran massa de terres que estaven fora del mercat perquè pertanyien als municipis.
- Les desamortitzacions van afavorir la roturació de terres noves. Això es realitzarà a expenses de boscos i pastures. Això provocarà que es redueixi la ramaderia i que, per tant, hi hagi menys adobs.
- L’augment de la superfície conreada va suposar l’erosió de moltes zones.
- Les desamortitzacions de terres comunals reforcen un sistema de cultius intensiu, amb poca inversió en fertilitzants i utillatges. Aquests efectes es comencen a notar a partir dels anys 60 i 70. Arran de la desamortització de Mendizabal, es prenen les primeres mesures per impedir els efectes més negatius que pot tenir la desamortització. Així, s’emprenen les mesures per iniciar repoblacions en certes zones.
TEMA 9: EL TRIENNI ESPARTERISTA I LA DÈCADA MODERADA : El moviment juntista de l’estiu de 1840 i la disputa entre moderats i progressistes per la Llei d’Ajuntaments: Les primeres corts elegides després de la promulgació de la constitució de 1837 van donar el poder als moderats. Aquests realitzaran una interpretació restrictiva de la constitució. La promulgació de la llei d’ajuntaments per part dels moderats provocarà un conflicte entre aquests i els progressistes. Això acabarà amb l’arribada dels segons al poder, la qual cosa suposarà l’inici del trienni esparterista. Durant aquest, es crearà un govern progressista que cada cop s’anirà tornant més conservador. Això donarà lloc a l’inici de la dècada moderada. Al 1838, el govern moderat d’Ofalia va presentar un projecte d’una nova llei d’ajuntaments. En aquest, apareixeran els elements més importants dels governs municipals que s’instauraran durant la dècada moderada. Les característiques d’aquesta llei són:
- Limitació del cos electoral als majors contribuents.
- L’alcalde és elegit per la corona en les capitals de província i pel cap superior polític (o governador civil) en les poblacions de més de 500 habitants.
- Els regidors només tenen funcions deliberadores.
- El poder executiu només recaurà en l’alcalde. Aquest serà un delegat del poder central. Això s’emmarca dins un concepte centralista de l’estat que creu que el poder va del govern fins als ajuntaments (de dalt a baix). Això està inspirat en el model centralista francès. Per tot plegat, els progressistes engegaran una campanya contra el projecte de la llei d’ajuntaments moderada. Aquest projecte serà aprovat pel parlament el 5 de juny de 1840. Al 15 de juliol de 1840, la nova llei és refrendada per Maria Cristina i, per tant, entra en vigor. Això provoca la ruptura total entre progressistes i moderats. Això provocarà tumults a Barcelona i que l’ajuntament de Madrid es declari en rebeldia contra el govern i creï una junta de govern provincial. Ràpidament, apareixeran juntes a tot el país amb el recolzament de l’exèrcit. Aquest moviment juntista obliga a Maria Cristina a fugir del país. Això provoca que la regència passi a Espartero i que s’anul·li la llei.
La regència d’Espartero i el fracàs del progressisme: Espartero assumeix el programa progressista però, degut a les seves mesures, l’anirà erosionant. Això es deu, sobretot, a les mesures lliurecanvistes a favor de productes anglesos. Això provocarà un gran descontent, sobretot, a
Narváez. Aquest és un militar andalús que serà cap del govern entre 1844 i 1854 i que assolirà gran importància durant la guerra carlina. El retorn a l’ordre es realitzarà a partir de certs canvis:
- La desaparició de la milícia nacional.
- La creació de la Guàrdia Civil en substitució de la milícia nacional al 1844: en principi, la Guàrdia Civil havia d’estar supeditada a les autoritats civils. No obstant, degut als seus capitals generals, el cos serà militar. Per tant, tindrà una doble dependència: del ministeri de governació i del de defensa. La Guàrdia Civil serà una institució repressiva al servei dels grans propietaris.
- Creació de la guàrdia rural: amb la seva creació, l’estat assumeix la defensa dels interessos de propietat i el cost de la defensa d’aquests.
- Llei d’impremta: restringeix la llibertat d’expressió.
- Es para la desamortització i es retornen els bens no venuts al clergat secular.
- Es promulga la llei sobre la organització i atribució dels ajuntaments i les diputacions: a partir d’ara, el dret de vot i, per tant, la representativitat dels ajuntaments quedaran reduïdes a una fracció minúscula de la població.
La construcció de l’Estat centralista: constitució de 1845, reforma tributària, creació de la guàrdia civil i la guàrdia rural, etc: La constitució de 1845 és més conservadora que la de 1837 i assegura el poder als moderats. Això farà que l’única manera que tinguin els progressistes per arribar al poder sigui a través de pronunciaments. La constitució de 1845 no parteix de la sobirania nacional sinó d’una sobirania compartida entre rei i corts. A més d’aquesta, també té les següents característiques:
- L’estat es declara confessional.
- Disminueix l’autonomia de les Corts, sobretot, a partir de la nova configuració del Senat.
- Dóna molt poder al rei perquè aquest pot nomenar cap del govern.
- El sistema electoral és restringit: el nombre d’electors correspon a l’1% de la població. Alejandro Mon realitza una reforma fiscal al 1845 que introdueix la contribució:
- D’immobles, conreu i ramaderia.
- De la indústria i el comerç. Per tant, parlaríem d’un sistema eclèctic entre contribucions directes i indirectes. Entre aquestes, destaca el dret de consum i de portes. Aquest impost serà molt impopular. Al 1845, s’elabora el Pla Pidal d’ensenyament, que és molt important en l’estat liberal i que té per objectiu limitar el control eclesiàstic de l’educació per tal que aquesta esdevingui pública. L’ensenyament és un element de control social. No obstant, també és important per motius econòmics. Per això, l’educació s’estén i els moderats buscaran l’estatalització de l’ensenyament. A la vegada, però, voldran mantenir unes bones relacions amb l’església. Per aquest motiu, els hi deixaran una parcel·la en l’ensenyament. A partir del 1838, és obligatori que hi hagi una escola de formació de mestres a cada capital de província. A partir d’aquestes escoles, es dota als mestres d’una ideologia concreta. A partir d’aquests mestres, es crearan escoles oficials en què el castellà serà l’idioma obligatori. Això s’emmarca dins un projecte de dotar als alumnes d’un contingut cívic que estigui al servei d’un projecte centralitzador i uniformitzador.
Guizot Ferry va secularitzar l’escola francesa ja que deia que el mestre era el que havia de formar els ciutadans de l’estat. La política educativa culmina al 1857 amb la ley Moyano d’ensenyament. Aquesta estableix l’obligació que hi hagi una escola pública gratuïta als pobles de més de 500 habitants. Durant la dècada moderada, es produeix una consolidació de la figura del governador civil. A partir de 1849, aquest va concentrar les atribucions de l’intendent i del cap superior polític com a primera institució política de la província. Al 1851, s’elabora el concordat de la Santa Seu. Gràcies a aquest, es col·loquen les bases de la reconquesta de l’església sobre la societat civil i de reconstrucció de les relacions entre estat i església, un procés que culminarà durant la Restauració. Gràcies al concordat:
- S’atura la desamortització i les terres que no s’han venut es retornen a l’església.
- El rei segueix nomenant bisbes.
- Es permet la fundació de noves congregacions religioses.
- S’elaboren plans de missions a les ciutats per tal de recuperar el terreny que l’església ha perdut davant l’estat. Durant la dècada moderada, té lloc a Catalunya la Segona Guerra Carlina o guerra dels matiners. Aquest conflicte coincideix amb una important crisi de subsistència.
10. BIENNI PROGRESSISTA (1854 – 1856):
El darrer govern moderat de Sartorius va tenir la oposició de tothom: dels progressistes, dels demòcrates i de bona part dels sectors moderats. Això es deu a que el sistema s’aguantava sobre una base social feble i que s’havia d’eixamplar. Per una banda, la oposició moderada reaccionarà realitzant varis intents de pronunciament. Mentrestant, els progressistes i els demòcrates tenen el seu poder al carrer i als ajuntaments. Al 1854, es produeix un aixecament moderat, protagonitzat per O’Donnell, que es coneix com a bicalvarada. El 7 de juliol de 1854 els militars realitzen el manifest de Manzanares. Mitjançant aquest, sol·liciten la creació de juntes i inviten als progressistes a unir-se al moviment. Fent això, la intenció d’aquests militars era que es produïssin reformes, com canviar la llei electoral i realitzar noves lleis d’impremta i premsa. El moviment popular va desbordar les previsions que els conspiradors inicials (burgesos) tenien en ment. Per això, els burgesos van decidir fer concessions a aquesta massa popular. Dues d’aquestes van ser cridar al progressista Espartero per tal de donar una aparença progressita al nou govern i eliminar les juntes provincials. Durant el juliol de 1854:
- S’eliminen la llei d’impremta de 1837, la llei del govern local de 1823 i la llei electoral de 1837.
- Es restaura la milícia nacional.
- Es reposen els últims ajuntaments de la regència d’Espartero. Durant el 1855, s’elabora la constitució non nata. S’anomena així perquè mai s’arribarà a promulgar. Aquest text:
- Partia dels principis de sobirania nacional i de monarquia constitucional.
- Reproduirà la constitució progressista de 1837 en molts aspectes. La llei més important d’aquesta època és la de Madoz de 1855. Aquesta suposa la desamortització dels bens de propis i comuns. Això va agreujar la crisi
