Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Apunts complets d'Estructura, Apuntes de Sociología

Asignatura: Estruc soc.i estruc.soc.d'espanya:espanya cataluny, Profesor: Victor M. Climent Sanjuan, Carrera: Sociologia, Universidad: UB

Tipo: Apuntes

2016/2017

Subido el 22/11/2017

omwtfyb
omwtfyb 🇪🇸

4.3

(30)

7 documentos

1 / 9

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
ESTRUCTURA SOCIAL
L’estructura social és un intangible que fa referència a la forma de relacionar-se de les
persones dins d’una estructura. Formada per subestructures (estructura política, econòmica,
cultural, demogràfica i de classes) dins les quals s’hi troba la societat entesa com un tot en
constant evolució degut a factors que poden ser tant interns com externs. L’estructura és
generadora de desigualtat en tant que els grups socials s’apropien dels recursos de manera
desigual.
- Societats preindustrials: la desigualtat té un caràcter natural, molt arrelat en la
divinitat.
- Societats industrials: tots els éssers humans neixen iguals. Racionalitat que substitueix
el pensament màgic. Es genera un nou model de societat d’estatus adquirit així que
tot i néixer en condicions d’igualtat el sistema és desigual.
1. MARX
Per Marx la història de la societat humana és una història de lluita de classes. Hi diferencia els
propietaris dels mitjans de producció i els no propietaris dels mitjans de producció. La base per
sobreviure és l’accés a aquests. En la història es troben diferents modes de producció però la
desigualtat sempre ve donada per l’accés diferenciat a aquests. Només en el comunisme es
pot superar aquesta desigualtat, segons l’autor.
El concepte de classes és diferent del d’estrat doncs la diferència entre classes no ve donada
per diferència de renta o estatus sinó per diferències en característiques ideològiques,
econòmiques o polítiques. Opressors i oprimits.
2. FUNCIONALISME I ESTRATIFICACIÓ SOCIAL
El funcionalisme representa la societat com un organisme integrat per diferents parts
interrelacionades que permeten el seu correcte funcionament. Són persones, rols,
institucions... Les societats modernes són molt complexes i per això les funcions més
importants han de ser les més capacitades, que han de ser incentivades amb millor
recompensa econòmica, capacitat d’influència i reconeixement social (estratificació).
En totes les societats observen estratificació social és a dir uns individus es troben per damunt
d’uns altres. Això és perquè serveix perquè els individus ocupin la posició social que el sistema
requereix. Cada posició requereix unes aptituds i condicions concretes. No totes tenen la
mateix importància, unes són funcionalment més rellevants. La desigualtat no és negativa.
Per sobreviure, diu Parsons, les societats han de complir amb:
1. Adaptació: s’han d’adaptar al medi ambient en el que viu i proveir-se de béns de
consum. Ho realitza el sistema econòmic.
2. Consecució de fins col·lectius: ho porta a terme el sistema polític.
3. Integració: normes que regulin les relacions entre els individus. Se’n encarreguen els
mecanismes socialitzadors.
4. Manteniment de les pautes culturals: evitar desviacions. És feina de la religió i les
ideologies.
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apunts complets d'Estructura y más Apuntes en PDF de Sociología solo en Docsity!

ESTRUCTURA SOCIAL

L’ estructura social és un intangible que fa referència a la forma de relacionar-se de les persones dins d’una estructura. Formada per subestructures (estructura política, econòmica, cultural, demogràfica i de classes) dins les quals s’hi troba la societat entesa com un tot en constant evolució degut a factors que poden ser tant interns com externs. L’estructura és generadora de desigualtat en tant que els grups socials s’apropien dels recursos de manera desigual.

  • Societats preindustrials : la desigualtat té un caràcter natural, molt arrelat en la divinitat.
  • Societats industrials : tots els éssers humans neixen iguals. Racionalitat que substitueix el pensament màgic. Es genera un nou model de societat d’ estatus adquirit així que tot i néixer en condicions d’igualtat el sistema és desigual.
  1. MARX Per Marx la història de la societat humana és una història de lluita de classes. Hi diferencia els propietaris dels mitjans de producció i els no propietaris dels mitjans de producció. La base per sobreviure és l’accés a aquests. En la història es troben diferents modes de producció però la desigualtat sempre ve donada per l’accés diferenciat a aquests. Només en el comunisme es pot superar aquesta desigualtat, segons l’autor. El concepte de classes és diferent del d’ estrat doncs la diferència entre classes no ve donada per diferència de renta o estatus sinó per diferències en característiques ideològiques, econòmiques o polítiques. Opressors i oprimits.
  2. FUNCIONALISME I ESTRATIFICACIÓ SOCIAL El funcionalisme representa la societat com un organisme integrat per diferents parts interrelacionades que permeten el seu correcte funcionament. Són persones, rols, institucions... Les societats modernes són molt complexes i per això les funcions més importants han de ser les més capacitades, que han de ser incentivades amb millor recompensa econòmica, capacitat d’influència i reconeixement social (estratificació). En totes les societats observen estratificació social és a dir uns individus es troben per damunt d’uns altres. Això és perquè serveix perquè els individus ocupin la posició social que el sistema requereix. Cada posició requereix unes aptituds i condicions concretes. No totes tenen la mateix importància, unes són funcionalment més rellevants. La desigualtat no és negativa. Per sobreviure, diu Parsons, les societats han de complir amb:
  3. Adaptació : s’han d’adaptar al medi ambient en el que viu i proveir-se de béns de consum. Ho realitza el sistema econòmic.
  4. Consecució de fins col·lectius : ho porta a terme el sistema polític.
  5. Integració : normes que regulin les relacions entre els individus. Se’n encarreguen els mecanismes socialitzadors.
  6. Manteniment de les pautes culturals : evitar desviacions. És feina de la religió i les ideologies.

Davis i Moore diuen que cada posició a la societat té certs incentius que col·loquen els individus en un indret o altre.

  • Premis que contribueixen a la subsistència i a cert nivell de comoditat  classe baixa
  • Premis que contribueixen a l’oci  classe mitjana
  • Premis que contribueixen a dotar de prestigi a un individu i a l’expansió de l’ego  classe alta Pressuposa que amb formació tothom pot arribar a dalt  crítica
  1. SOCIETATS POST-INDUSTRIALS: TOURAINE A partir dels 90 el mecanisme de lluita de classes queda antiquat. La inversió ja no és responsabilitat única dels empresaris sinó que l’Estat és el principal inversor. L’objectiu dels partits ja no correspon tant als interessos de classe sinó al benestar de la societat. La propietat ja no és la principal font de poder, en favor dels tecnòcrates. La tecnocràcia està formada per gent no propietària, són directius i gerents que són l’elit del poder. Es promocionen a partir de la meritocràcia i els mèrits s’aconsegueixen a partir d’una formació cara i determinada.
  • Classes dominants: formada per aquells que ostenten i dirigeixen el coneixement.
  • Classes dominades: assalariats-consumidors l’objectiu dels quals és la seguretat i un futur estable. La informació és la causa de l’oposició.
  1. CLASSES DOMINANTS Molts cops identificada amb la propietat i és veritat però ja no integrat exclusivament pels que tenen els mitjans de producció. A partir dels 60 es produeixen grans canvis en les estructures empresarials: neixen les SA i moltes empreses cotitzen a borsa. Disminueix el poder del propietari en el govern d’aquestes. Irromp la gerència, els directors generals, els CEO... Són les elits empresarials-tècniques. Persones que tenen una gran capacitat de decisió, influència i que tenen responsabilitat política. És l’ elit política. També els mitjans de comunicació poden influenciar als ciutadans. A partir del 2000 sorgeix l’ elit corporativa que influencien a tot el món, tenen una capacitat de decisió global. Bill Gates, Emilio Botín, Mark Zuckerberg, per exemple.
  2. CLASSES MITJANES Forta fragmentació social al llarg del segle XX que dóna lloc a molts col·lectius que podem incloure en una classe determinada però que poden tenir interessos de classe diferents. Matalàs social , entre la classe alta i la baixa. Fins fa un temps: si es treballava per un altra erets de classe baixa i si treballaves per compte propi erets classe mitjana. Ara també és així però les noves classes mitjanes treballen per altres, són assalariats. Les velles s’identifiquen amb la propietat.
  • Velles classes mitjanes : petita burgesia, professionals liberals, autònoms
  • Noves classes mitjanes : quadres mitjans, professionals assalariats, tècnics especialitzats L’element definitori és la capacitat de decisió. La classe obrera obeeix. Ara bé, no tenen poder.

8. EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA ESPANYOLA

Postguerra: misèria, gana i mercat negre. Part de l’aparell productiu destruït. L’ economia franquista no és una economia de lliure mercat tot i que sí que es respecta la propietat privada i l’acumulació de capital. L’estat intervé en tot. No existeix un Pla Marshall per recuperar l’economia espanyola. Autarquia : autonomia per no dependre de l’exterior i expandir-se. Fronteres tancades per voluntat pròpia i aliena. 1946 - 1950 Acaba la II GM. El paper neutral fa que no hi hagin massa canvis. Pla Marshall per les potències guanyadores i perdedores per reconstruir Europa. Es crea l’ONU i l’OTAN. Fi dels imperis colonials. Espanya és l’última dictadura perquè era un territori que estratègicament no tenia cap importància, amb una estructura militar dèbil i es corria el risc de que governessin forces comunistes. 1951 - 1956 Qui realment vol disputar l’hegemonia als aliats són els comunistes. Guerra Freda  disputa hegemonia USA vs URSS; s’enfronten de manera colateral per no autodestruir-se i guanyar zones d’influència. D’antifeixisme a anticomunisme. Corea, Vietnam, Laos, Cambodja. Europa dividida en Est i Oest. A Espanya cau l’ideal autàrquic (entrada al FMI i l’OCDE). Certa liberalització de l’economia. L’any 1950 ONU deroga la resolució de 194 6 que aconsellava retirar ambaixadors de Madrid. Arriben acords internacionals. USA; 1953  ajut defensiu, ajut per la defensa mútua i ajut econòmic. Acord amb el Vaticà i Espanya s’integra a la ONU l’any 1955. Primeres migracions camp-ciutat i importància de la indústria. De totes maneres i tot i els avenços el país no acaba d’estabilitzar la seva economia doncs l’Estat continua intervenint en els preus i els salaris i els elevats aranzels impossibiliten que la indústria espanyola pugui competir. 1957 - 1959 L’economia espanyola no va bé i s’arribarà al Pla d’Estabilització el 1959. A partir de 1957 entren al Govern forces de l’Opus Dei amb una visió més liberal de l’economia. En aquest pla es pretén recaptar més impostos, liberalitzar el comerç exterior, reduir la intervenció del govern en economia, establir un canvi de la pesseta fix (60 per dòlar) i augment de sous en funció de l’increment de la productivitat. Creixement dels anys 60 Dos factors: disponibilitat de mà d’obra i capital  èxode rural i dones solteres. L’entrada de capital prové de: inversió estrangera (sous baixos, obrers dòcils, facilitat en el trasllat de mercaderies a la resta d’Europa), remeses (sous) dels emigrants, turisme i fortunes acumulades durant el mercat negre. És una economia molt dependent de les altres.

Crisi econòmica dels 70 Espanya a diferència de la majoria d’Europa no inicia la crisi el 1973 sinó el 1977 i és molt més greu. Causes de la crisi diferencial  Polítiques : Franco mor el 75 i mentre el 1973 es fan ajustos en l’economia europea, a Espanya es segueix sense canvis. Quan mor s’opta per la via reformista; abans no es podia començar la transició.  Esgotament del creixement econòmic dels 60 i crisi del petroli  agreujament

 Sobreproducció  atur, impossibilitat de baixar preus

Irrupció de països que produïen més barat Concertació social: 1977- 1986grans pactes socials El corporativisme és la doctrina política i social que propugna la intervenció de l'Estat en la solució dels conflictes d'ordre laboral, mitjançant la creació de corporacions professionals que agrupen a treballadors i empresaris.  Els agents polítics, econòmics i socials accepten fer una mena de pacte d’estabilització, que son els Pactes de la Moncloa del 1977 que aproven tots el grups. Intenten contenir la inflació (preus augmentant en un 25%); amb la crisi la demanda baixa però no hi ha deflació pels augments salarials, el preu de la d’energia i dels mitjans de producció.  Els pactes també se centren en l’atur produït pel canvi de model productiu i la crisi. Es demana poder contractar de manera diferent. En el franquisme destacaven els sous baixos, treball de per vida, contracte únic indefinit i un alt cost de l’acomiadament. S’aconsegueix: molta més agilitat en l’entrada i sortida del mercat de treball.  Acuerdo Nacional de Empleo : primer acord tripartit amb govern, els dos sindicats majoritaris i la patronal. CCOO, UGT, CEOE, govern. 1982. S’obre la porta a la contractació temporal. Segmentació del mercat de treball  segons la qualificació. Els temporals tenen data de venciment i no tenen seguretat, no se’ls ascendeix i no s’inverteix en la seva formació així que acaben cobrant menys. Ruptura de la concertació social i precarització del mercat de treball  90 ’s cap endavant El 33% són contractes temporals. Només els llocs que requereixen una alta qualificació seran estructurals. La temporalitat per estalviar-se despesesprecarització i alhora afecta a la productivitat, la competitivitat i a la seguretat social. Altres formes de precarització:  Subcontractació interna  t’ho fan dins l’empresa  Subcontractació externa  ho fan fora En època de crisi a qui primer es fa fora són els temporals, doncs és més barat, i en època de bonança hi ha molts contractes temporals.

ActorsRey Juan Carlos I : Espanya té una llarga tradició borbònica. L’any 1956 s’estableix que el successor de Franco fos un rei, sense estipular sota quines condicions. Franco té capacitat d’influència sobre ell, es forma en els seus principis. Acabarà apostant per polítics emmarcats dins del franquisme però més moderns com Adolfo Suárez. Més que apostar per l’opció clarament continuista (Franco) ho fa per la reformista. Condemna el cop d’Estat.  Adolfo Suárez : legalitza el PCE. Plena legitimació internacional de les primeres eleccions però hi ha moviment a les casernes (Carrillo comunista). Derogació de les lleis fonamentals per les Corts franquistes a partir d’una 8a llei que permet abolir les anteriors. La Transició és un revisionisme del franquisme. Sistemes electorals

  • Sistema majoritari : és un sistema electoral en què el territori es divideix en circumscripcions que elegeixen un sol diputat cadascuna i el candidat guanyador és el que obté més vots. El parlament es compon de tots els candidats elegits a les diferents circumscripcions. Es coneix igualment com a sistema de majoria relativa. Si és a dobla volta, primer es presenten tots i després els dos primers. Afavoreix a la governabilitat del país  bipartidisme
  • Sistemes proporcionals : més possibilitat de representació de partits petits. Circumscripcions més grans amb més diputats per a repartir. No facilita tant les majories. Efecte directe sobre la governabilitat. Llei d’Hondt : de les formules proporcionals ho és de les que menys. Anar dividint el nombre de vots entre dos, tres, quatre... fins assignar tots els escons (dividir el primer nombre). Espanya  sistema pluripartidista que afavoreix a les aliances, representació proporcional, separació de poders (si no hi ha majoria absoluta pot haver-hi una major independència entre el legislatiu i l’executiu). Catalunya S’escullen 135 escons (Barcelona 85). L’eix que domina la política és el sobiranisme-unionisme més que l’esquerra-dreta. Els partits s’articulen sobre aquest doble eix. En les municipals/legislatives guanyen partits de caràcter estatal però no en les autonòmiques. 1980  primeres eleccions al Parlament  pluripartidistes que guanya CiU seguit pel PSC i el PSUC. ERC dóna suport perquè va primer l’eix sobiranisme. 1984 - 1999  hegemonia de CiU amb el peix al cove , recolza a Madrid a canvi de favors econòmics i polítics. 1999  CiU baixa del 40% i perden la majoria absoluta però governen amb un pacte amb el PP. El PSC treu més vots. 2003  Altre cop el PSC treu més vots i governen amb el tripartit. ERC decideix potenciar l’eix esquerra. 2006  Maragall és fet fora per Ferraz i ve Montilla amb menys vots que CiU i un altre tripartit

2010  CiU torna a treure 20 punts al PSC. Governa Artur Mas amb 62 diputats. Pesa molt l’eix sobiranisme-unionisme. 2015  reorganització del mapa polític català. CDC es refugia en JxSí que treu 39,6% dels vots. PSC va a la baixa. C’s líders de l’oposició. CUP 8,2% dels vots. Espanya L’eix que domina és l’esquerra-dreta i governa o bé un gran partit de centre-esquerra o un gran de centre-dreta que abasteixen els seus àmbits. L’eix perifèria-centre serveix per fixar l’espai electoral no per definir la ideologia i pot cobrar importància quan es debilita el missatge de la ideologia. UCD  El rei aposta per Suárez l’any 1976. Ell i Fraga no tenien partit. És una suma de famílies polítiques. Es crea per donar cobertura a Adolfo Suárez. En les eleccions del 77 s’elegeixen els ponents de la propera Constitució i guanyen apostes moderades: UDC i el PSOE. La legislatura dura dos anys. Etapes convulses. En aquestes dues primeres legislatures UCD i el PSOE tenen el 80% dels escons. Les eleccions de 82, 86 i 89 confirmen un nou escenari en el sistema de partits. Implosiona l’UCD i el PSOE és la força hegemònica. Suárez és obligat a dimitir abans per tensions internes i després de superar una moció del PSOE (CEOE i exèrcit; impost de societats, divorci, PCE legalitzat) i entra Calvo Sotelo. La dreta no es recupera fins que Aznar és candidat del PP l’any 1989 amb un PSOE desgastat per la corrupció. Les eleccions de 1993, 1996 i 2000 posen en funcionament una dinàmica que culmina amb la majoria absoluta del PP l’any 2000. L’any 1996 hi ha el Pacte del Majestic. Espanya entre a la Guerra d’Irak i molta gent surt al carrer a protestar. Aznar segueix una política atlantista amb bones relacions amb els USA enlloc de Llatinoamèrica. És una època moguda que acaba amb els atemptats de l’ 11 - M. El PP va voler fer veure que va ser cosa d’ETA i els va perjudicar fins el punt de perdre les eleccions del 14 de març de 2004 en les que guanya Zapatero. L’any 2008 s’entra en crisi i es comencen a aplicar retallades des d’Europa. L’any 2011 guanya el PP amb majoria absoluta. El PP fa el que vol; prioritzen el pagament del deute en detriment de partides de caràcter social i aproven la Ley Mordaza. L’any 2015 es trenca el bipartidisme. Entra Podemos i C’s. Els primers bloquegen la investidura de Pedro Sánchez que tenia un pacte amb els últims. L’any 2016 Mariano Rajoy torna a ser investit i queda palès que el PSOE està molt tocat. En aquest dos últims anys també ha quedat marcada una fractura intergeneracional. Estat-nació Es comença a desenvolupar al XVIII i s’instaura a la majoria de països durant el XIX després de les revolucions burgeses. És un territori format per persones més o menys homogènies, i en un moment determinat es crea una superestructura, normalment per elits, que projecten unes estructures d’Estat que construeixen un país. Els més exitosos són els que tenen més homogeneïtat. Les identitats han de ser inclusives i no exclusives. Espanya no és fallit com Iugoslàvia o Iraq però tampoc exitós