¡Descarga Apunts d'Immanuel Kant y más Apuntes en PDF de Filosofía solo en Docsity!
IMMANUEL KANT (1724-1804)
1. INTRODUCCIÒ
El programa filosòfic de Kant respondrà a les següents preguntes:
- Què puc conèixer? METAFÍSICA EPISTEMOLOGIA CIÈNCIA (És possible la metafísica com a ciència? Com és possible el coneixement?) Crítica de la raó pura
- Què haig de fer? ÈTICA I MORAL (Establir i justificar els principis de l’acció i les condicions de la llibertat ) Crítica a la raó pràctica i Fonamentació metafísica dels costums
- Què puc esperar? FILOSOFIA DE LA RELIGIÓ i LA HISTÒRIA Crítica al judici
- Què és l’home? ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA 3. INTRODUCCIÓ A L’ÈTICA KANTIANA L’ètica kantiana s’ha de comprendre en una doble perspectiva:
- Per una banda és un projecte innovador, perquè l’èmfasi que posa en la llibertat entesa com a autonomia enceta una nova perspectiva ètica (sense autonomia no hi ha modernitat!)
- Però alhora no és una revolució des del no-res; arrela en la tradició pietista, en el debat entre estoics i epicuris i en la tradició il·lustrada.
3.1. Funcions de la raó Raó teòrica: centrada en el coneixement dels fets (com són les coses, el coneixement de la Naturalesa). Raó pràctica: centrada en el coneixement moral (com ha de ser la conducta humana). No com a fet, no els motius que impulsen a obrar als éssers humans ( això ho estudiaran les ciències) sinó els principis que han de regir l’acció moral.
Què he de fer? Tracta de determinar quins principis han de regir la meva acció moral (determinar quines són les condicions que fan possible l’acció moral)
3.2. El projecte kantià en filosofia moral Kant té una consideració quasi matemàtica de la seva teoria moral. La seva fórmula (nova) de la moralitat es podria expressar així: Llibertat = Llei Moral = Autonomia = Bona Voluntat Segons Kant, només té valor moral una acció totalment lliure.
4. TEORIES ÈTIQUES ABANS DE KANT
Són ètiques teleològiques o finalistes, però també es defineixen com a ètiques materials perquè ens indiquen què és allò que hem de fer per obrar correctament.
- Tota ètica teleològica parteix de la idea que existeixen BENS, coses bones per a l’ésser humà, i per tant, comencen per plantejar-se quin serà el bé suprem per a l’ésser humà, el seu fi últim. Per Aristòtil és la felicitat i per Epicur el plaer.
- Els actes seran bons o dolents en funció de què ens apropin o ens allunyin de la seva consecució (assolir el fi perseguit).
- Per assollir aquest fi, i guiar els nostres actes, estableix unes normes o preceptes, d’aquí ve que siguin anomenades ètiques materials (posseeixen un contingut). Per exemple; Disfruta dels bens naturals i necessaris i evita els que no són ni naturals ni necessaris.
4.1. Crítica de Kant a les ètiques materials PREGUNTA CLAU: Poden ser universals els principis d’una ètica material?
A. Tota ètica material és empírica i per tant a POSTERIORI perquè els seus preceptes son extrets de l’experiència, construïts a partir de generalitzacions fetes a partir d’elles.. Per experiència sabem que “cerquem el plaer i fugim del dolor”. Al basar-se en l’experiència els seus preceptes mai podran ser necessaris i universals. Ho podrien ser si fossin a priori independentment de l’experiència.
B. Tota ètica material és teleològica i per tant HIPOTÈTICA. Persegueixen un fi i els preceptes són un requisit per poder assolir-lo. Si segueixen l’imperatiu “Res en excés” llavors ( la condició) “Seràs feliç”. Els preceptes per Kant no poden ser condicionats, sinó que han de ser incondicionats, és a dir, absoluts i CATEGÒRICS.
C. Tota ètica material no és autònoma sinó HETERÒNOMA. Per què puguem considerar una acció com a moral, la voluntat ha de ser autònoma, és a dir, sotmesa a la seva pròpia llei, i no heterònoma, és a dir, determinada per objectes o fins exterior. Per exemple, quan una acció no és bona per si mateixa sinó pel plaer o utilitat que dona,
és a dir, per les seves conseqüències. Per altra banda, són ètiques que prescriuen principis externs a la pròpia voluntat: el subjecte no es dona la llei a si mateix sinó que ve determinada des de fora (el bé suprem que persegueix). Els principis han de ser interns.
MORAL TEOLÓGICA MORA DEONTOLÒGICA
d’una acció es valora per les seves conseqüències. El valor d’una acció es valora per la bondat de la intenció
5. CARACTERÍSTIQUES DE L’ÈTICA FORMAL KANTIANA
Com establir una ètica amb valor universal vàlida per a tots els individus?
- Ha de ser a priori: Si pot ser universal. Això pot passar si està fonamentada en quelcom que tinguem en comú: les estructures a priori del coneixement. Ús pràctic de la Raó.
- Els seus principis han de ser categòrics: Per poder ser absoluts i incondicionats. Per tant, ho ha de tenir en compte els fins, ni les circumstàncies, ni les conseqüències.
- Ha de ser autònoma: Ha d’estar fonamentada en la pròpia estructura del subjecte sense plantejar-se fins exteriors. Serà la llei moral la que determini el que és bo i dolent i no a la inversa.
- Ha de ser formal: És a dir, buida de tot contingut empíric. Això significa que: A. No estableix cap bé o fi que hagi de ser perseguit B. No ens diu el que hem de fer sinó com hem d’actuar, la forma en què hem d’obrar. Així doncs, la moral no depèn del què es faci sinó de la forma en què es faci (INTENCIÓ). Per què no la felicitat? Formal: no ens ha de dir què hem de fer, sinó com ho hem de fer. Autònoma: està fonamentada en principis a priori (la raó). Per què? les diferents propostes ètiques han intentat respondre a dues qüestions:
- Què he de fer per ser feliç?
- Què he de fer per actuar correctament?
● La felicitat és subjectiva, individual, voluble, sotmesa a les arbitrarietats de l ́ atzar. ● Si volem constituir una ètica universalista i necessària (una ètica fonamentada en la raó pura) hem de prescindir de la felicitat. ● L’ètica no pot dependre d ́ una realitat que és més pròpia de l’àmbit fenomènic-material que de l’àmbit noümènic-espiritual. ● El premi a l ́ acció bona no és la felicitat sinó la mateixa acció bona; una acció és bona si la intenció de la voluntat és bona. 5.1. La voluntat humana La voluntat humana només és lliure quan obeeix la seva raó pura (pràctica). Això implica que la voluntat no pot deixar-se influenciar per cap factor extern (Déu, autoritats familiar, política, religiós, cultural..) ni per factors interns (egoisme, interessos particulars ...) sinó únicament per la mateixa RAÓ. Si és així és com si fos la mateixa raó la que s’autoordena, apareixent com a legisladora de si mateixa. La llibertat per a Kant és obediència a la raó pura. I la moral kantiana és una moral autònoma i racionalista.
6. ANÀLISIS DE L’ACCIÓ MORAL 1. Com hem d’actuar?: Hem d’obrar de BONA VOLUNTAT. Per Kant no és tan important el que es fa com la
voluntat (intenció) amb la qual es fa. Per exemple: entregar un regal com a contingut pot semblar una bona acció però es pot fer amb les pitjors intencions.
- Quan la nostra voluntat és bona? La bona voluntat és aquella que actua per respecte al deure (incondicional)
sense raons diferents del compliment del DEURE o la subjecció a la llei moral. Aquesta Llei moral és universal i no té contingut concret: és L’IMPERATIU CATEGÒRIC
- Què significa actuar segons el deure? Significa el sotmetiment a la llei no per la utilitat, interès o la satisfacció
que el seu compliment pugui proporcionar-nos (CONSEQÜÈNCIES), sinó pel respecte en ell mateix. Per exemple: No s’ha de cobrar preus abusius. A fixar el preu dels seus productes un comerciant ho pot fer de diferents maneres (ACTUAR DE 3 MANERES): a. Conforme al deure: Ho fa però de cara a la consecució d’un FI, assegurar-se la clientela.
7.2. Un ètica racional Actuar moguts per una BONA VOLUNTAT (és a dir, tan sols pel deure) és actuar de la manera que tothom hauria d’actuar. Davant d’una situació concreta, estarem obrant de forma correcta si actuem de la manera que pensem que tothom hauria d’actuar.
7.2.1. Dos criteris Aquests dos exemples ens indiquen els dos criteris racionals que ens han de servir per a discernir si una forma d’actuar és correcta (i, per tant, s’ajusta al deure, és a dir, és una acció tal com cal) o no ho és (és a dir: és contrària la deure). Així, una forma d’actuar no serà correcta si, quan ens plantegem si hauria de generalitzar-se caiem, o bé en una contradicció, o bé en un supòsit inacceptable (o bé en tots dos alhora):
- Hi ha màximes que és impossible que puguin ser normes universals. Així, d’acord amb el primer exemple, si tothom pogués fer promeses falses quan les circumstàncies li fossin desfavorables, en realitat ningú no les podria fer perquè ningú no se les creuria: les promeses deixarien d’existir. Quan, per aquest motiu, rebutgem com a incorrecta una màxima, diem que ho fem aplicant el criteri de no-contradicció.
- Hi haurà màximes que, si tothom les complís, serien inacceptables per als éssers racionals (com, de fet, passava en el segon dels exemples adduïts). Quan, per aquest motiu, rebutgem com a incorrecta una màxima, diem que ho fem aplicant el criteri d’inacceptabilitat 8. LIMITACIONS DE L’ÈTICA KANTIANA Obrar per deure és obrar segons el sentiment del deure, independentment de les condicions, circumstàncies, interessos i inclinacions. Segons Kant el deure no és altra cosa que l’exigència del compliment de la llei moral, davant la qual les passions, les inclinacions resten silenciades. Per tant, hem d’obrar en cada cas particular allò que les nostres màximes universalitzables ens indiquin independentment de les conseqüències de la seva aplicació. Una actitud que pot ser en diverses ocasions contraproduent. Per exemple: Sigues sincer.
8.1. Crítiques a l’ètica kantiana 1.- FORMALISME Segons aquesta crítica l'imperatiu categòric és buit de contingut: no identifica principis del deure realment creïbles perquè, no hi ha -a la pràctica- principis fonamentals que puguin ser adoptats per tots, sense contradiccions. L'ètica kantiana proposa més un criteri per saber què és el que cal rebutjar, que no pas una indicació per a obrar en positiu. 2.- RIGORISME En aquesta crítica hom diu que el kantisme és una teoria universalista i rígidament insensible, que no té present la diferència entre casos concrets. Principis com, per exemple, "cal pagar impostos" no poden universalitzar-se a tothom d'igual manera.
3.- ABSTRACCIÓ Segons aquesta crítica l'ètica kantiana no dóna instruccions concretes per a seguir-la i, en conseqüència, no és útil. L'ètica de Kant, segons els partidaris d'aquesta crítica, només proposa limitacions a la manera d'obrar, i -com a molt- guia la presa de decisions, però no ens diu quines decisions cal prendre. Hom podria respondre que, per contra, aquest és un dels punts forts de l'ètica kantiana perquè demana judici i deliberació.
4- FONAMENTS D'OBLIGACIÓ CONTRADICTORIS Es retreu a l'ètica kantiana que hi poden haver principis morals que siguin universals i -alhora- contradictoris. Seria el cas de la llibertat (que tendeix a la diferència) i la igualtat.
5.- MANCA DE LLOC PER A LES INCLINACIONS La crítica considera que Kant no ha estat prou sensible al paper de les inclinacions i, en general, de les característiques psicològiques i emocionals de la personalitat. Ja a la seva època, el poeta Schiller preguntava què passa si, a més de fer el bé, m'ho passo bé fent-lo. En Kant quan alguna cosa dóna plaer, immediatament sembla que hagi de ser dolenta o perillosa. El "respecte a la llei" que la seva ètica exigeix sembla que hagi de ser incompatible amb el fet de gaudir.
6.- EL PAPER DE LA MALA ACCIÓ Aquesta crítica deriva de l'anterior. Els qui l'han formulat retreuen que, precisament per no comprendre el paper de les inclinacions o sentiments, Kant no pot explicar el problema de la mala acció. Per a Kant, l'ètica només s'ocupa de l'acció que es totalment lliure i autònoma. D'aquí que no pot explicar per què hi ha accions lliures -i imputables- però dolentes. Aquesta crítica, però, no és correcta perquè -de fet- Kant ofereix força exemples d'accions que són dolentes i imputables. Kant no diu que els subjectes obren de manera autònoma, sinó una altra cosa molt diferent: que els subjectes han de ser capaços d'obrar de manera autònoma. Els actes dolents en realitat no són autònoms.
9. POSTULATS DE LA RAÓ PRÀCTICA
La Crítica de la Raó Pura havia posat de manifest la impossibilitat de la metafísica com a ciència: el coneixement objectiu del món en la seva totalitat, de l’ànima i de Déu. Tanmateix, aquestes són qüestions d’un interès fonamental per al destí de l’ésser humà.
Kant mai nega la immortalitat de l’ànima o l’existència de Déu, tan sols la possibilitat d’un coneixement objectiu d’aquests temes tan fonamentals. Però el lloc més adequat per plantejar-s’ho no és la raó teòrica sinó la raó pràctica: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu són postulats de la raó pràctica. Un POSTULAT no és pot demostrar però és un supòsit necessari com a condició de la moral mateixa: proporcionen un sentit a l’acció moral en permeten concebre-les com a possibles.
9.1. La llibertat L’exigència moral d’actuar per deure se li ha de suposar la llibertat, la possibilitat d’obrar amb el respecte a si mateixa guanyant les inclinacions, desitjos, etc…S’ha de poder escollir entre actuar per deure (i desinteressadament) i actuar interessadament.
A diferència del món natural regit per la necessitat, el món de la raó pràctica està regit per la llibertat. Encara que els fenòmens naturals estiguin determinats per les lleis de la natura, i malgrat que com éssers humans en formem part, cal pressuposar la llibertat humana. I aquesta consisteix en la capacitat d’escapar del determinisme de les lleis físiques i decidir la pròpia acció.
9.2. La immortalitat Encara que no puguem demostrar l’existència de l’ànima, acceptar la seva immortalitat es fa imprescindible perquè tingui sentit l’existència de la moralitat. Un comportament correcte poques vegades es recompensa: fer el que hem de fer no acostuma a protegir-nos de les injustícies i maldecaps de l’existència humana.
Únicament si suposem la immortalitat de l’ànima, la supervivència després de la mort, podem confiar que la nostra virtut serà recompensada amb una existència feliç.
La dificultat d’actuar justament sempre ens fa suposar, tenir l’esperança, de què la nostra ànima serà immortal i d’aquesta manera allargar el procés pel qual puguem acabar sent justos en cadascuna de les nostres accions: la possibilitat de seguir millorant com a persones. Així la immortalitat apareix com una garantia de la possibilitat d’un progrés indefinit de la virtut
9.3. Déu Déu, com l’ànima, és una realitat de la qual no podem tenir cap experiència i, per tant, cap coneixement. És necessari suposar la seva existència com a última garantia del sentit de l’existència humana. Només Déu, en qui la virtut i la felicitat s’identifiquen, pot avalar que aquells que s’han fet dignes de felicitat l’obtinguin.
La disconformitat que trobem en el món entre el Ser i l’Hauria de ser exigeix l’existència de Déu com a realitat en qui el Ser i l’Hauria de ser s’identifiquen i en qui es dona la unió perfecte entre virtut i felicitat. Aquesta apareix així com a garantia de què la virtut i la felicitat han de coincidir finalment. Ens proporciona l’esperança de poder assolir aquesta fita, donat que és l’exemple perfecte on aquesta identificació entre la voluntat i la llei moral es produeix completament.
