¡Descarga Apunts ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
TEMA 1: OBJECTE I PERSPECTIVES D’ANALISI DE L’ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ
Formes de comunicació segons la relació entre emissor i receptor:
- Forma de comunicació quantitativament més important, emissor i receptor és el mateix individu, és a dir intrapersonal. Es a la base dels altres tipus de comunicació, és a dir, podem fer altres tipus de comunicació a partir d’aquest, perquè ens comuniquem amb nosaltres mateixos.
- Forma de comunicació entre un emissor i receptor individuals diferents. La comunicació interpersonal a l’origen és directa, però es pot donar mediada.
- Forma de comunicació que també es practicada, però no en quantitat és la comunicació de grup dins d’una comunitat o organització, per exemple una classe a la universitat. L’emissor i receptor va variant. Es caracteritza perquè pertany a un col·lectiu que vincula als membres, la pertinença al grup motiva la comunicació.
- Organitzacional : Govern, universitat, etc.
- Forma de comunicació de masses , és impossible que sigui directa. La comunicació de masses es diferencia de la organitzacional perquè comunicar es la seva missió fonamental. a. Només pot ser indirecta perquè l’emissor no és mai un sol individu. Unidireccional: persona exposa una idea i altres persones la reben sense feedback. b. L’emissor és institucionalitzat (d’alguna manera la societat el reconeix com a institució especialitzada) i especialitzat a produir i difondre missatges. I el receptor és un gran nombre de persones, és de caràcter públic. c. Difon missatges a tothom en general i a ningú en particular. A més és geogràficament dispers, es troba repartit en el territori per això és imprescindible la tecnologia. Sempre és una comunicació mediada. Necessita tecnologia, és a dir, canals tècnics. d. Heterogeni, molt divers en edat, sexe, nivell de estudis. Un receptor anònim en doble sentit, ja que l’emissor no coneix el seus receptors, i els receptors no es coneixen entre ells. OBJECTE D’ESTUDI ➢ Identifica els elements d’un sistema comunicatiu i estudia les seves relacions. ➢ Atenció als actors econòmics públics i socials que amb el seu comportament i estratègies configuren els sistemes de mitjans i les industries de la comunicació i la cultura.
PERSPECTIVES D’ANÀLISI
➢ Descriptiva : com s’estructuren (com s’organitzen i funcionen) les industries de la comunicació i la cultura. ➢ Analítica : marc històric, econòmic, polític, social, cultural i tecnològic en que es produeixen i es distribueixen els continguts de caràcter simbòlic (informatius, publicitaris, propagandístic, culturals o d’entreteniment) A banda de la regulació, importància dels condicionaments econòmics i socials que configuren l’estructuració dels sistemes de mitjans de comunicació. Abordatge ➢ Disciplines: economia, dret, politologia, sociologia... ➢ Àmbits: espacials, sectorials (televisió local, radio per internet), empresarial, polítics (relació mitjans de comunicació i sistema polític) , regulatoris (lleis per organitzar els tipus de mitjans)... Eixos ➢ Estructura del sistema de mitjans i les indústries culturals. ➢ Principals actors polítics, econòmics i socials i tipus de participació dins del sistema de mitjans. ➢ Regulació legal. ➢ Incidència del canvi tecnològic. ➢ Convergència entre el sistema de mitjans i altres indústries de la informació i la comunicació (telecomunicacions) ➢ Economia dels mitjans i les indústries de la comunicació. ➢ Comunicació i cultura internacional i global. Dues grans maneres d’enfocar els estudis: Media Economic Studies: European Media Management Association (EMMA) i la International Media Management Academic Association (IMMAA). Economia Política de la Informació, la Comunicació i la Cultura: Unión Latina de Economia Política de la Información, la Comunicación y la Cultura (ULEPICC).
2. COMUNICACIÓ DE MASSES I INDÚSTRIES CULTURALS
▪ Hi ha una tradició crítica, especialment a Europa, davant la societat de masses. ▪ A Espanya també hi ha un moviment crític amb el concepte de comunicació de masses. Ortega y Gasset, 1929, escriu un llibre anomenat “La revolución de las masas.” Parla de l’ascensió de l’home massa, que estava irrompent en tots els escenaris de la vida social (mitjans de comunicació, cultura, educació...). Gasset les veia d’una manera crítica. ▪ Després de la IIGM, on s’utilitzen els mitjans de comunicació com una manera de transportar missatges propagandístiques, és el moment àlgid de la teoria crítica sobre la comunicació i la cultura de masses. ▪ Hitler tenia un propi ministeri de propaganda. No es imaginable un règim nazi sense el paper dels mitjans de la comunicació. ▪ La crítica ve principalment de l’escola de Frankfurt (Theodor Adorno i Max Horkheinmer). ▪ Van fer una reflexió sobre la producció industrialitzada de béns culturals, criticant la industrialització de la cultura que fan els mitjans de comunicació de masses.
Crítica de l’Escola de Frankfurt a les indústries culturals
▪ La cultura de masses és universal i comercialitzada. És per tothom igual, no té en compte les idiosincràsies de cada cultura. Parlem d’una cultura globalitzada. ▪ Parlem d’indústries culturals: la cultura té un valor econòmic i es tractada com un bé de consum. “No es lo mismo valor que precio.” ▪ Aquesta cultura de masses, creada pels mdc, havia esdevingut un instrument del sistema capitalista per crear una “falsa consciència” entre les classes treballadores. Els mdc parlaven del consumisme, la satisfacció immediata de comprar. Els autors consideren la classe mitjana un mite, creat pels mitjans de comunicació per dirigir-se a les classes obreres amb més capacitat adquisitiva. ▪ Les classes populars perden caràcter combatiu i ganes de millorar les seues condicions de vida. ▪ La crítica per tant ve de la mercantilització de la cultura, de la narcotització a les classes populars mitjançant el consumisme per suprimir el seu potencial crític. És una cultura industrialitzada que no es pot utilitzar per millorar les condicions socials.
Indústries culturals
És un concepte vigent, però amb noves connotacions a conseqüència dels processos de concentració i internacionalització de l’economia.
Definició actual: Produeixen béns o serveis que expressen les formes de vida d’una societat, estableixen els símbols amb què ens reconeixem i identifiquem i són portadores de valors socials. o És una definició que posa l’èmfasi en valors col·lectius i de pertinença, no en el valor econòmic. o És molt diferent a les indústries que criticaven des de l’escola de Frankfurt.
- A Europa, Canadà i Amèrica Llatina, hi ha una tendència a la utilització del concepte indústries culturals, en contraposició a la visió nord-americana de la mass communication , on es tendeix a parlar d’indústries de l’entreteniment, o Indústries de l’entreteniment: atenció al valor econòmic dels intercanvis de béns i serveis culturals. Enfocament mercantil. o Indústries culturals : crític amb la mercantilització de la cultura. Enfocament valor cultural.
- Aquesta manera d’entendre la producció cultural determinarà a cada país la legislació dels mitjans de comunicació i altres indústries generadores de cultura. 3. DE LA SOCIETAT DE MASSES A LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ ▪ Hi ha una transformació de les societats contemporànies per, entre altres factors, l’evolució de les tecnologies de la informació i la comunicació. ▪ Passem d’una era industrial a una era postindustrial o de la informació. o Era industrial - Petroli com a recurs estratègic - Economia basada en la fabricació mitjançant mètodes unifromes i repetitius (producció en cadena) en un espai (fàbrica) i temps concret. - Parlem d’una producció en massa que estimula el consum, una societat on la publicitat és molt rellevant. o Era postindustrial/de la informació: - Informació= element clau de la producció - Economia basada en informació amb menor dependència de l’espai (teletreball) i el temps. - Basada en el coneixement ▪ Actualment parlem d’una societat que basa la seua evolució en els avenços tecnològics (determinisme tecnològic). Són forces externes que no es poden aturar. Els factors tecnològics es poden entendre amb dos lògiques: o Lògica de la innovació industrial → visió econòmica o Lògica de l’ús social → visió industrial, publicitat.
ESTUDIS SOBRE SISTEMES DE MITJANS
SISTEMA DE MITJANS
- Els mitjans de comunicació de masses són el nucli d’un sistema de mitjans.
- El concepte comença a utilitzar-se després de la IIGM, quan els estats aborden la regulació dels serveis de radiodifusió d’abast estatal al construir-los (la ràdio neix als anys 20 impulsada pel sector privat i la televisió als 50 pel sector públic). A principis de la segona meitat del sXX trobem un monopoli públic de ràdio i televisió.
- Designava mitjans impresos i serveis de radiodifusió (ràdio i TV). En alguns casos també la cinematografia i altres indústries com la publicitària ( Hardy , 2008). Hardy.-Els sistemes mediàtics engloben els mitjans de comunicació dins d’un determinat sistema polític i social, habitualment un estat.
- Varien segons el moment històric. Els sistemes de mitjans estan lligats a canvis polítics, socials, tecnològics, jurídics, econòmics i culturals. Són variables segons el moment i no són homogenis, dins d’ells hi ha característiques diferents. Habitualment ens referim a estats, però no únicament. El que si que és cert és que tenen un marcat caràcter nacional. TEORIES SOCIOPOLÍTIQUES DE LA PREMSA
▪ Són el marc per analitzar la relació entre:
→Societats
→Sistemes mediàtics
→Sistemes polítics
▪ S’observen principis generals comuns en diferents sistemes de mitjans, el que permet
una classificació.
▪ L’estudi dels sistemes de mitjans són una reflexió sobre la posició dels mitjans a la
societat, especialment en relació amb el sistema polític.
▪ Sovint aquestes teories han tingut un caràcter normatiu: com s’espera que actuïn els
mitjans (expectatives sobre el sistema de mitjans). Amb tot, els sistemes de mitjans no
són necessàriament homogenis.
▪ Es centren en:
→L’estructura: com s’organitza el sistema mediàtic- independència en relació al Govern, formes de control jurídic o administratiu... →Actuació: com els mitjans fan la seva tasca- convencions professionals, normes ètiques professionals...
FOUR THEORIES OF THE PRESS
Siebert, Peterson i Schramm: Four Theories of the Press (Universitat d’Illinois, 1956). → Primer intent d’analitzar la relació entre sistemes socials, polítics i mediàtics. → Tesi: la premsa adopta la forma de les estructures socials i polítiques en què actua i reflecteix el sistema de control social que ajusta les relacions entre individus i institucions (variable depenent).
- QUATRE TEORIES → Autoritària → Comunista o soviètica → Liberal → De la responsabilitat social
TEORIA AUTORITÀRIA
▪ Sistema mediàtic i sistema polític de caràcter autoritari. ▪ El sistema mediàtic no té independència del poder polític (alt nivell de control). ▪ S’orienta a garantir la seguretat de l’Estat. Vigència contemporània: ▪ Estats amb règims autoritaris ▪ Estats formalment democràtics (situacions d’excepció). Expectatives sobre la premsa: Absència de crítica o suport al Govern i les institucions de l’Estat, o bé instrument del poder repressiu. Instruments de control: ▪ Legislació ▪ Control de la producció i l’emissió ▪ Codis de conducta coercitius ▪ Impostos o sancions econòmiques *Codis de conducta: no tenen perquè tenir intencio coercitiva. En un contex democratic no té perquè ser així. Formes de control:
- Contingut ▪ Censura (prèvia o posterior). ▪ Versió única/oficial. ▪ Prohibició a la circulació d’informació exterior (limitacions importacions, per exemple).
- No s’espera que els mitjans siguin vehicles d’expressió de la pluralitat i de la confrontació d’idees, sinó que exposin un punt de vista únic. Justificació: el sistema comunicatiu es troba immers en una societat basada en la classe única. Control de continguts ▪ Versions úniques/oficials ▪ Autoregulació dels mitjans, autolimitacions ▪ Censura ▪ Sancions contra els infractors ▪ Impossibilitat d’accedir a continguts forans _Relació amb l’autoritària
- Coincidència:_ ▪ Èmfasi en el suport a l’ordre social - Diferències: ▪ Econòmica (propietat privada o no) ▪ Funció dels mitjans (prohibició de continguts/educació de les masses) ▪ Tipus de control (arbitrari / límits coneguts i autoimposats)
TEORIA LIBERAL
- També anomenada llibertat de premsa, apareix amb la premsa lliure del control oficial en el sXVII.
- La trobem en règims parlamentaris, on el poder resideix en el poble.
- Es centra en que la llibertat és un valor fonamental: → De l’individu: la llibertat de pensament és la base del parlamentarisme. Hi ha dos tipus de llibertat: - D’opinió : pertany a l’àmbit individual. - D’expressió : pertany a l’àmbit públic. En el sXVIII es definia l’ opinió pública com el procés de raonament mitjançant el qual els individus poden decidir que és el millor per la societat. → De premsa o d’empresa (propietat): la premsa lliure és essencial per una societat lliure i racional. Té independència del poder polític encara que té dependència econòmica pels seus recursos de finançament. En altres paraules, parlem de mitjans privats.
TEORIA DE LA RESPONSABILITAT SOCIAL
- Parteix del principi de llibertat, però supera contradiccions de la teoria liberal. El mercat, per si sol, no ofereix a la societat els beneficis de la llibertat de premsa.
- Limitacions de la teoria liberal: → Dependència econòmica: els mitjans privats es financen per publicitat. Els interessos dels anunciants influencien la línia editorial i a més a més, per aconseguir rendibilitat, es cerca la màxima audiència i es posa per davant l’interès del públic per sobre de l’interès públic. → La concentració de mitjans, habitual pels diners que costa mantenir un mitjà de comunicacions, és una restricció de la pluralitat. Acaba essent un oligopoli en mans d’uns pocs.
- Al model de responsabilitat social hi ha una visió de que els mitjans han de ser propietat pública per complir la seua funció com a servei públic. → Llibertat dels mitjans, però en relació a les seves responsabilitats socials. → Funció bàsica: garantir la pluralitat. → Autoregulació. → Es justifica la intervenció de l’Estat: o Econòmica o Mesures anticoncentració. o Proteccions davant certs tipus de continguts. → Vigència: especialment Europa *mirar pàgina 17 i 18 apunts
Crítiques a Four teories of the press
➢ No s’analitzen les interaccions entre els mitjans i els sistemes socials (influència en les relacions socials i les institucions polítiques). ➢ Perspectiva etnocèntrica (marc ideològic occidental). ➢ Limitada anàlisi empírica (EUA, Regne Unit, França, Alemanya i Unió Soviètica). ➢ Perspectiva normativa (interès en els fonaments o teories en què es basaven els sistemes per legitimar-se). NOVES PROPOSTES
- Escassa tradició en estudis comparatius (a partir dels 70).
- Reformulacions de les teories de Siebert, Peterson i Schramm: o Autoritari i liberal. o De mercat, marxista i en progrés.
- Nous models: o Desenvolupista o Democràtico-participatiu
▪ La teoria de de la responsabilitat social perquè els mitjans acaben servint a l’Estat burocràtic o als interessos d’algunes institucions. Les corporacions públiques pròpies d’aquest model no permeten la veritable participació ciutadà i estan sotmesos als interessos de la classe política i els professionals de la comunicació i no als interessos dels ciutadans. ▪ Proposa crear el dret a comunicar : → A crear mitjans alternatius, que no són ni institucionals ni comercials, que pertanyen a un tercer sector. → Superar el dret d’accés perquè tothom pugui comunicar- incloent el dret de representació i el dret d’antena. ▪ Defineix les següents característiques de mitjans: → Diversificats → No institucionalitzats → Propers, prioritzant les formes de comunicació a petita escala (mitjans locals o de proximitat). → Que facilitin la participació i la interacció horitzontal (entre emissors) i també entre emissors i receptors (importància dels nous mitjans per facilitar la interacció i les relacions socials en comunitats o grups d’interès). → Compromesos amb la comunitat a què es vinculen, que tinguin en compte les necessitats dels ciutadans (que els propis ciutadans hauran determinat) i que en funció d’això aportin una informació pertinent. No només són mitjans vinculats a una comunitat, sinó que a més poden ser gestionats per la comunitat (parlem de mitjans comunitaris).
ESTUDIS SOBRE SISTEMES DE MITJANS II
COMPARING MEDIA SYSTEMS
- Realitzat per Daniel Hallin (U. Califòrnia) i Paolo Mancini (U. Perugia) (2004).
- Tenen una premissa de partida similar a Siebert, Peterson i Schramm : els mitjans
informatius no es poden entendre sense comprendre com és l’Estat, el sistema de partits
polítics, les relacions entre interessos econòmics i polítics o el desenvolupament de la
societat civil.
La diferència principal és que, mentre que The four teories of the press diu que els mitjans
només reflecteixen l’estructura social i política, Hallin i Macini parlen també de la influència
que tenen.
- Hallin i Mancini únicament es centren en les relacions entre sistemes de mitjans i sistemes
polítics de 18 països d’Europa Occidental i Amèrica del Nord. Hi ha sistemes amb similituds.
→ Realitzen una anàlisi comparativa sobre:
o La relació entre els sistemes de mitjans de comunicació i els sistemes polítics.
o El periodisme i els mitjans informatius
o Les polítiques i les legislacions sobre mitjans de comunicació.
→ Estableixen tres models de desenvolupament de sistemes mediàtics:
o Pluralista polaritzat: Europa mediterrània: França. Grècia, Itàlia, Portugal i
Espanya.
o Democràtic corporatiu: Nord d’Europa: Àustria, Bèlgica, Dinamarca,
Finlàndia, Alemanya, Holanda, Noruega, Suècia i Suïssa.
o Liberal: Atlàntic Nord: Canadà, EEUU, Regne Unit, Irlanda.
TEMA 2: ACTORS
L’ACTUACIÓ PÚBLICA SOBRE ELS SISTEMES DE MITJANS
ACTORS PÚBLICS
Institucions que conformen els tres poders dels estats:
- Legislatiu (parlaments) → Elabora i aprova les lleis, inclosos els pressupostos generals → Controla l’actuació de l’executiu.
- Executiu (governs) → Aplica i desenvolupa les lleis → Dirigeix l’Administració
- Judicial (tribunals), interpreta les lleis i penalitza qui les infringeix.
POLÍTIQUES DE COMUNICACIÓ
No es el mateix que la comunicació política. Son les actuacions que fan els actors públics que incideixen sobre els mitjans de comunicació. Poden ser lleis o també línies de subvenció als mitjans de comunicació. Les realitzen els parlaments i els governs. Les autoritats reguladores independents no depenen directament de l’estructura de l’administració del estat, actuen amb una independència pròpia. Son actors públics que també incideixen en els mitjans però no pertanyen a un ministeri o conselleria. Les polítiques de comunicació poden ser generals o especifiques. Poden tenir orientacions ideològiques molt diferents.
PRINCIPALS FORMES D’INTERVENCIÓ
1. Regulació
2. Propietat (mitjans públics)
3. Finançament (ajuts i publicitat institucional)
Institucions públiques com a font d’informació.
- REGULACIÓ Arguments que justifiquen la intervenció reguladora:
- La incidència social : els mitjans de comunicació són una peça central del sistema comunicatiu d’un estat i els seus territoris. Tenen un valor cultural important i un gran abast: arriben a tots els sectors de la població. Per això és important regular els seus continguts, per assegurar la protecció dels més dèbils i influenciables (nens) i per assegurar la protecció de valors culturals positius i democràtics.
- Raons tècniques : l’espectre radioelèctric és un servei públic en mans de l’estat. Si no es regulen els espais de l’espectre, poden haver-hi interferències entre freqüències. A més a més, l’espai radioelèctric s’utilitza per moltes més coses que la radiodifusió: comunicacions telefòniques, Internet, comunicacions militars... S’han de limitar les freqüències e l’espectre. També s’ha de regular per raons polítiques: tècnicament les emissores poden traspassar fronteres i haver solapaments. Es creen organismes per vetllar amb aquests problemes.
- Important paper dels estats en l’ordenació de la radiodifusió (diferència amb el
sector de la premsa escrita).
- Primeres intervencions estatals als anys 20. Regulació radiodifusió.
- Primer tipus d’intervenció: reserva en exclusiva (estatal) de l’espectre radioelèctric. ACTIVITATS
- Desenvolupament normatiu (lleis, reglaments, codis...).
- Control del funcionament dels mitjans de comunicació.
DESENVOLUPAMENT NORMATIU
▪ Concessió de llicències (determina el model d’explotació —públic, privat, comunitari— i també aspectes tècnics). ▪ Propietat, concentració i competència dels mitjans de comunicació. ▪ Accés a la informació governamental ▪ Secret professional dels periodistes (protecció de fonts confidencials) i sobre la “consciència” (protecció quan canvia la línia editorial del mitjà). ▪ Relatives a continguts: → Publicitat → Difamació, privacitat i dret de rèplica → Incitació a l’odi → Comunicació política (especialment en època electoral) → Pluralisme (polític, social, lingüístic) → Procedència de producció de la programació (nacional o supranacional).
CONTROL DEL FUNCIONAMENT DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
- Institucions públiques: regulació → Organismes governamentals → Autoritats reguladores independents: no poden fer lleis. Poden advertir de la necessitat de desenvolupar-la. Busquen l’ajut d’altres institucions per realitzar codis, busquen el compromís d’altres sectors. → Parlaments
- Institucions públiques amb altres actors (socials, empresarials i professionals): coregulació
- Actors empresarials i professionals: autoregulació
AUTORITATS REGULADORES INDEPENDENTS EXISTENTS:
- European Platform of Regulatory Authorities (EPRA) , 1995. Fòrum informal europeu de
entitats reguladores de radiodifusió de Europa. Compta amb més de 52 organismes de
46 estats diferents. Reunió bianual, la propera a Catalunya a finals de maig d’enguany
per invitació CAC.
- Conseil Superieur de l’Audiovisuel - de França. En el que es basa el CAC.
- Ofcom (Office of Communications)- de Regne Unit.
- Presents CAC, CCA (Consejo de Comunicación Audiovisual) i CNMC (anteriorment la
CMT)
- Federal Communications Comission (EUA)
A ESPANYA:
- No existeix una autoritat reguladora específica, funciona amb una macro, la CNMC.
- En l’any 2010, es preveu crear una autoritat reguladora estatal: Consejo Estatal de
Medios Audiovisuals (CEMA) en la llei 7/2010 General de la Comunicació Audiovisual
però mai es crea.
- Les seves funcions són assumides per la Comisión Nacional de los Mercados y la
Competencia (octubre 2013).
▪ La CNMC és un organisme macroregulador.
▪ Els arguments contraris venen de dos costats:
→ Els partidaris de no intervenir, que donen arguments econòmics (deixar
al mercat, mà invisible, xorrades neoliberalistes).
→ Els que demanen una protecció de drets reconeguts per llei per evitar
possibles censures.
▪ Des del Ministeri de Industria, la CNMC pot sancionar per publicitat i continguts
(vulnerar drets del menor, franges de protecció), però al no haver un grup regulador
específic de la comunicació, hi ha una major tolerància.
▪ La CNMC assumeix les funcions de diverses institucions reguladores, a banda del
CEMA:
→ Comisión Nacional de la Competencia
→ Comisión Nacional de la Energía
→ Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones
→ Comité de Regulación Ferroviario
→ Comisión Nacional del Sector Postal
→ Comisión de Regulación Económica Aeroportuario
→ Àrees: competència, telecomunicacions i serveis audiovisuals, energia,
transports i sector postal.
- Hi havia una necessitat d’un organisme regulador a nivell estatal. A nivell autonòmic
trobem els següents:
▪ Consejo Audiovisual de Madrid. (2001-2006). Consultiu.
▪ Consejo Audiovisual de Navarra. 2001-2011.
▪ Consejo del Audiovisual de Andalucía. 2005-actualitat. Té 11 membres escollits
per elecció parlamentària per cinc anys amb possibilitat de reelecció.
▪ Consell de l’Audiovisual de Catalunya
- Els òrgans reguladors no se’ls dona importància. A la primavera de 2012 (30/04/2012),
Rajoy envia un programa de reformes a Brussel·les per reduir el dèficit on proposava
eliminar els organismes reguladors autonòmics per evitar duplicitats.
CONSELL DE L’AUDIOVISUAL A CATALUNYA
Tenim el CAC (Consell d’Audiovisual de Catalunya). Tots els mitjans catalans, públics o privats autonòmics o locals. També de vigilància de mitjans digitals establerts a Catalunya. Competències:
- Ràdios i TV de la Generalitat
- TV privades d’àmbit català
- TV locals, públiques i privades
- Prestadors de nous serveis (Internet) establerts a Catalunya
- Continguts de les desconnexions a Catalunya de les cadenes estatals Funcions:
- Atorga els títols per prestar el servei audiovisual
- Vetlla pel compliment de la normativa pel que fa als continguts: → Pluralisme polític, social, religiós, cultural i de pensament. → Pluralisme lingüístic, normativa sobre català i aranès. → Protecció d’infants i adolescents. → Publicitat. → Compliment missions de servei públic dels mitjans públics.
- Informes (entre altres sobre avantprojectes de llei).
- Coregulació, autoregulació
- Mediació i arbitratge. *Capacitat sancionadora Des del punt de vista legislatiu El CAC es crea el 4 de maig de 2000 ( Llei 2/2000, de 4 de maig, del CAC ). És un organisme que ha anat creixent i es referenciat a la Llei 22/2005 de Comunicació Audiovisual de Catalunya. A la Llei 2/2012, de 22 de febrer, de modificació de diverses lleis en matèria audiovisual :
- 6 membres (abans 10).
- Els membres han de ser escollit per un mínim de dos grups parlamentaris (abans tres). Si no hi ha majoria de 2/3, majoria absoluta a la mateixa sessió.
- Es manté mandat de 6 anys.
