¡Descarga Apunts Estructures de la Comunicació y más Ejercicios en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!
Clara Solé Apunts de l’assignatura
TEMA 1: OBJECTE I PERSPECTIVES D’ANÀLISI DE L’ESTRUCTURA DE LA C.
1. L’OBJECTE D’ESTUDI
El primer objecte d’estudi és la COMUNICACIÓ.
Definim la comunicació de tres maneres:
- Qui comunica (emissor i receptor)à no pensem necessàriament en un qui personalitzat/humà, sinó en la qualitat d’emissor i receptor. El més important és enviar i rebre missatges. Poden ser ordinadors, senyals, institucions...
- Què comunica (s’emet un missatge)
- Com comunica (per un canal i un codi comú).
Hi han diferents formes de comunicació segons la relació entre emissor i receptor:
- Intrapersonal : amb tu mateix
- Interpersonal: entre dues persones (ex. al demanar un café)
- De grup: consciència de grup, comunicació que es fa dins d’un grup membres d’un col·lectiu determinat (ex. una classe de Publicitat)
- Organitzacional: és una comunicació jerarquitzada (gent que mana i que no en una empresa, nivells) i es realitza entre organitzacions externes per difondre activitats o productes.
- De masses o social: es duu a terme amb els mitjans de comunicació, ells són els emissors i busquen impactar el màxim numero de persones possible.
El segón objecte d’estudi és la COMUNICACIÓ DE MASSES (comunicació social= comunicació de masses).
- Unidireccional: l’emissor té el paper principal cap a un receptor, ell és qui pren el paper de la comunicació.
- Pública
- Mediada(a través d’un mitjà tecnològic): poden haver barreres
- Emissor institucionalitzat, especialitzat en produir i difondre missatges (mitjans de comunicació) : la seva missióés fer de mitjà de comunicació, comunicar.
- Receptor massiu, heterogeni, anònim i dispers geogràficament
Per a John B. Thompson la comunicació de masses és la producció institucionalitzada i la difusió generalitzada de béns simbòlics per mitjà de la fixació i transmissió d’informació o contingut simbòlic.
Tot i això, avui dia els receptors ja no som tant massius, cada cop som més segmentats. Els públics han canviat i hi ha entorns amb audiències massives i altres atomitzades (ex. canals de tv). Cada cop som menys anònims (es sap més del consumidor). A més, l’àmbit geogràfic ja ha perdut sentit, podem consumir un producte local a l’altra punta del món.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
El tercer objecte d’estudi són els MITJANS DE COMUNICACIÓ I INDÚSTRIES COMUNICATIVES I CULTURALS i el seu paper que compleixen com a indústria (cinema, publicitat, edició, música, videojocs…) S’ha d’entendre l’estructura de la comunicació com un conjunt d’elements interrelacionats. Quins elements hi ha dins d’un sistema comunicatiu i quina relació tenen entre ells. Aquests elements són:
- Identifica els elements d’un sistema comunicatiu i estudia les seves relacions.
- Atenció als actors econòmics, polítics i socials que amb el seu comportament i estratègies configuren els sistemes de mitjans i les indústries de la comunicació i la cultura.
Exemple: Depenent de si el sistema polític és poc autoritari o no, els mitjans actuaran d’una forma o altra.
1.2 PERSPECTIVES D’ANÀLISI
Des de l’estructura de la comunicació, s’identifiquen els elements d’un sistema comunicatiu i s’estudien les seues relacions. Es realitzen estudis de les indústries comunicatives i culturals, especialment dels mitjans de comunicació i els sistemes que conformen. Es fan en dos passos:
- Descriptiva: com s’estructuren (com s’organitzen i funcionen)les indústries de la comunicació i la cultura. (COM?)
- Analítica: marc històric, econòmic, polític, social, cultural i tecnològic en què es produeixen i es distribueixen els continguts de caràcter simbòlic (informatius, publicitaris, propagandístics, culturals o d’entreteniment). (PQ?)
A banda de la regulació, importància dels condicionaments econòmics i socials que configuren l’estructuració dels sistemes de mitjan de comunicació.
● Abordatge
- Disciplines: economia, dret, politologia, sociologia…
- Àmbits: espacials (d’un lloc concret), sectorials (ex. sector radio/grups de comunicació), empresarial, polítics, regulatoris…
● Eixos/Temes
- Estructura del sistema de mitjans i les indústries culturals.
- Principals actors polítics, econòmics i socials i tipus de participació dins del sistema de mitjans.
- Regulació legal.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
● Tres qüestionaments al concepte
Raons per les quals el concepte de comunicació de masses s’ha deixat d’utilitzar:
1. Comunicació social (concepte):
- Autors, com Daniel Jones i Josep Gifreu, consideren que aquest concepte no és prou clar. Es proposen altres denominacions properes, però amb una significació més àmplia.
- Altres termes proposats són comunicació pública, col·lectiva o social (Jones).
- Ex. Les emissores locals de ràdio són catalogades com mitjans de comunicació de masses, però tenen una participació ciutadana molt activa. A més a més, molts programes són fets pels propis ciutadans i no per especialistes.
- Els autors crítics defenen que parlant de comunicació social i no de
masses, encabeixen molts mitjans que tenen una audiència més baixa i
no semblen ser de masses.
2. Comunicació de masses i indústries culturals (funció): Theodor Adorno, Max Horkheime. Es consideren els mitjans de comunicació com a instruments de reproducció de la lògica del poder, com a elements de manipulació. Els mitjans de comunicació són indústries culturals (en el mal sentit).
- La crítica ve principalment de l’escola de Frankfurt. Van fer una reflexió sobre la producció industrialitzada de béns culturals, criticant la industrialització de la cultura que fan els mitjans de comunicació de masses.
Aspectes negatius:
- Falsa cultura, cultura de massas (universal i comercialitzada)
- Es crea una falsa concsciència de clases.
- Consumiste, satisfacció immediata.
- Mercantilització de la cultura i supressió del seu potencial crític.
Indústries culturals
- Concepte vigent, però amb noves connotacions a conseqüència dels processos de concentració i internacionalització de l’economia.
- Definició actual → Produeixen béns o serveis que expressen les formes de vida d’una societat, estableixen els símbols amb què ens reconeixem i identifiquem i són portadores de valors socials.
- És una definició que posa l’èmfasi en valors col·lectius i de pertinença, no en el valor econòmic.
- És molt diferent a les indústries que criticaven des de l’escola de Frankfurt.
A Europa, Canadà i Amèrica Llatina tendència a la utilització del concepte indústries culturals, en contraposició a la visió nord-americana de la mass communication, on es tendeix a parlar d’indústries de l’entreteniment.
- Indústries de l’entreteniment: atenció al valor econòmic dels intercanvis de béns i serveis culturals.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
- Indústries culturals: crític amb la mercantilització de la cultura.
Aquesta manera d’entendre la producció cultural determinarà a cada país la legislació dels mitjans de comunicació i altres indústries generadores de cultura.
3. De la societat de masses a la societat de la informació (vigència)
Transformació de les societats contemporànies ( nous moviments socials, canvis econòmics..) → Evolució de les tecnologies de la informació i la comunicació (no únic factor).
- Era industrial: petroli com a recurs estratègic, economia basada en la fabricació mitjançant mètodes uniformes i repetitius (producció en cadena), en un espai (fàbrica) i un temps concret. Producció en massa (estímul del consum rellevància de la publicitat).
- Era postindustrial, de la informació: tractament de la informació com element clau de la producció, amb una menor dependència de l’espai (deslocalització, teletreball) i el temps.
Actualment parlem d’una societat que basa la seua evolució en els avenços tecnològics (determinisme tecnològic). Són forces externes que no es poden aturar.
Els factors tecnològics es poden entendre amb dos lògiques: o Lògica de la innovació industrial à visió econòmica o Lògica de l’ús social à visió industrial, publicitat.
Es plantegen entre els 60-70 noves idees sobre com ha de ser la societat:
Clara Solé Apunts de l’assignatura
3. PERSPECTIVES D’ANÀLISI:^ ELS ESTUDIS SOBRE SISTEMES DE MITJANS
3.1 SISTEMA DE MITJANS
- Els mitjans de comunicació de masses són el nucli d’un sistema de mitjans.
- El concepte comença a utilitzar-se després de la IIGM, quan els estats aborden la regulació dels serveis de radiodifusió d’abast estatal al construir-los (la ràdio neix als anys 20 impulsada pel sector privat i la televisió als 50 pel sector públic). A principis de la segona meitat del sXX trobem un monopoli públic de ràdio i televisió.
- Designava mitjans impresos i serveis de radiodifusió (ràdio i TV). En alguns casos també la cinematografia i altres indústries com la publicitària (Hardy, 2008).
John Hardy : Els sistemes mediàtics engloben els mitjans de comunicació dins d’un determinat sistema polític i social, habitualment un estat
- Varien segons el moment històric. Els sistemes de mitjans estan lligats a canvis polítics, socials, tecnològics, jurídics, econòmics i culturals. Són variables segons el moment i no són homogenis, dins d’ells hi ha característiques diferents. Habitualment ens referim a estats, però no únicament. El que si que és cert és que tenen un marcat caràcter nacional.
3.2 TEORÍES SOCIOPOLÍTIQUES DE LA PREMSA
- Són el marc per analitzar la relació entre: o Societats o Sistemes mediàtics o Sistemes polítics
- S’observen principis generals comuns en diferents sistemes de mitjans, el que permet una classificació.
- L’estudi dels sistemes de mitjans són una reflexió sobre la posició dels mitjans a la societat, especialment en relació amb el sistema polític.
- Sovint aquestes teories han tingut un caràcter normatiu: com s’espera que actuïn els mitjans (expectatives sobre el sistema de mitjans). Amb tot, els sistemes de mitjans no són necessàriament homogenis.
Es centren en:
- Estructura: com s’organitza el sistema mediàtic (independència en relació al Govern, formes de control jurídic o administratiu...).
Clara Solé Apunts de l’assignatura
- Actuació: com els mitjans fan la seva tasca (convencions professionals, normes ètiques professionals...)
3.3 FOUR THEORIES OF THE PRESS
- Siebert, Peterson i Schramm: Four Theories of the Press; Universitat d’Illinois, 1956. (Primer intent d’analitzar la relació entre sistemes socials, polítics i mediàtics.)
Tesi: la premsa adopta la forma de les estructures socials i polítiques en què actua i reflecteix el sistema de control social que ajusta les relacions entre individus i institucions (variable depenent).
- És el primer intent d’analitzar la relació entre una societat, el seu sistema de mitjans i el seu sistema polític mitjançant un sistema comparatiu.
- La seva tesi era que la premsa adopta la forma de les estructures socials i polítiques en què actua i reflecteix el sistema de control social que ajusta les relacions entre individus i institucions.
Quatre teories: autoritària, comunista/soviètica, liberal i de la responsabilitat social. Principis bàsics de cada teoria:
● Autoritària ● Comunista o soviètica ● Liberal ● De la responsabilitat social
3.4 TEORIA AUTORITARIA
- Sistema mediàtic i sistema polític de caràcter autoritari.
- El sistema mediàtic no té independència del poder polític (alt nivell de control).
- S’orienta a garantir la seguretat de l’Estat.
- Sistema comunicatiu altament controlat.
- Els professionals no tenen independència.
- No ha de promoure la discussió pública.
- Subordinació a l’autoritat establerta (no ha de debilitar-la ni pertorbar ordre públic).
- Evitar ofendre la majoria (valors morals o polítics).
- Els atacs a l’autoritat es consideren ofenses criminals.
- Es justifica el recurs a la censura
Vigència contemporània:
● Estats amb règims autoritaris ● Estats formalment democràtics (situacions d’excepció).
Clara Solé Apunts de l’assignatura
● Desenvolupament social i econòmic
● Control del sistema mediàtic
- Essencial per mantenir el poder.
- S’exerceix mitjançant:
- la propietat estatal dels mitjans
- la presència de comissaris polítics (empleats governamentals o militants del partit) dins dels mitjans.
No s’espera que els mitjans siguin vehicles d’expressió de la pluralitat i de la confrontació d’idees, sinó que exposin un punt de vista únic. Justificació: el sistema comunicatiu es troba immers en una societat basada en la classe única.
● Control de continguts
- Versions úniques/oficials
- Autoregulació dels mitjans, autolimitacions
- Censura
- Sancions contra els infractors
- Impossibilitat d’accedir a continguts forans
● Relació amb l’autoritària Coincidència:
● Èmfasi en el suport a l’ordre social
Diferències
● Econòmica (propietat privada o no) ● Funció dels mitjans (prohibició de continguts/educació de les masses) ● Tipus de control (arbitrari / límits coneguts i autoimposats)
3.6 TEORIA LIBERAL
- També anomenada de llibertat de premsa.
- Origen: aparició de la premsa lliure del control oficial (s. XVII).
- Context sociopolític: parlamentarisme (el poder resideix en el poble).
Es centra en que la llibertat és un valor fonamental:
- De l’individu: la llibertat de pensament és la base del parlamentarisme. Hi ha dos tipus de llibertat: o D’opinió: pertany a l’àmbit individual. o D’expressió: pertany a l’àmbit públic. En el sXVIII es definia l’opinió pública com el procés de raonament mitjançant el qual els individus poden decidir que és el millor per la societat.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
- De premsa o d’empresa (propietat): la premsa lliure és essencial per una societat lliure i racional. Té independència del poder polític encara que té
● Llibertat amb límits (legislació).
Límit dels drets fonamentals: altres drets fonamentals. Conflictes arbitrats pel poder judicial.
● Funció social de la crítica política: vigilància de l’actuació pública. ● Contrària a la censura d’opinions polítiques, excepte en cas d’amenaça contra la democràcia.
Especialment en el cas de la premsa escrita (estructura liberalitzada, no subjecta a concessions).
3.7 TEORIA DE LA RESPONSABILITAT SOCIAL
- Parteix del principi de llibertat, però supera contradiccions de la teoria liberal. El mercat, per si sol, no ofereix a la societat els beneficis de la llibertat de premsa.
- Limitacions de la teoria liberal:
- Dependència econòmica: els mitjans privats es financen per publicitat. Els interessos dels anunciants influencien la línia editorial i a més a més, per aconseguir rendibilitat, es cerca la màxima audiència i es posa per davant l’interès del públic per sobre de l’interès públic.
- La concentració de mitjans, habitual pels diners que costa mantenir un mitjà de comunicacions, és una restricció de la pluralitat. Acaba essent un oligopoli en mans d’uns pocs.
- Al model de responsabilitat social hi ha una visió de que els mitjans han de ser propietat pública per complir la seua funció com a servei públic.
● Llibertat dels mitjans, però en relació a les seves responsabilitats socials. ● Funció bàsica: garantir la pluralitat. ● Autoregulació. ● Es justifica la intervenció de l’Estat: ● Econòmica ● Mesures anticoncentració. ● Proteccions davant certs tipus de continguts. Vigència: especialment Europa
Clara Solé Apunts de l’assignatura
3.8 NOVES PROPOSTES
- Escassa tradició en estudis comparatius (a partir dels 70).
- Reformulacions de les teories de Siebert, Peterson i Schramm:
- Autoritari i liberal.
- De mercat, marxista i en progrés.
● Nous models:
- Desenvolupista
- Democràtico-participatiu
3.9 TEORIA DESENVOLUPISTA
Aquells paisos que estan en vies de desenvolupament econòmic o des d’un punt de vista democràtic. La base del sistema de comunicació en aquests països té moltes carències. Problemes econòmics, de sanitat, de centres de formació per professionals, d’audiències (gran index d’analfabetisme)...
- Societats en desenvolupament o recentment independents.
- Reconeix les dificultats per crear indústries mediàtiques semblants a les dels països més avançats (manca d’infraestructures, finançament, capacitació professional, audiències...).
- Mitjans sotmesos a la dependència econòmica i cultural estrangera o a l’autoritarisme (transició democràtica i les condicions polítiques són molt properes a l’autoritarisme).
● Objectius prioritaris:
- Desenvolupament nacional a tots els nivells (econòmic, social, polític, cultural). Instruments per desenvolupar el país.
- Suport a la democràcia.
- Solidaritat amb altres països en vies de desenvolupament (compartint mitjans)
A partir dels objectius prioritaris es justifica:
- Que els governs assignin recursos als mitjans, malgrat siguin molt limitats (subvencions, creació de mitjans públics...). La intervenció de les autoritats públiques, donant ajudes.
- Llibertats dels mitjans supeditades, per sota, als objectius de desenvolupament (prioritaris). El prioritari és el paper dels mitjans de comunicació pel desenvolupament.
Les responsabilitats socials dels mitjans per sobre dels seus drets o llibertats.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
Aquest model, aquesta forma de pensar apareix a partir dels anys 70. Molts paisos, abans d’aquesta època eren colonies. Llavors, els paísos descolonitzats (moviment de paisos no alineats → ni bloc soviètic ni estats units, propa indepenència segons les nostres necessitats) són els que creen aquesta teoria ( la manera d’entendre els mitjans de comunicació també depén d’això).
Especialment rellevant a les dècades dels 70 i 80 (debats NOMIC: Nou ordre mundial de la informació i la comunicació) → Ells denunciaven que la riquesa d’aquests paisos s’havia fet a cosa de l’explotació de recursos i mà d’obra d’altres paisos. Veien necessari NOEI, canviar les normes economiques internacionals. També van volen canviar les regles de la comunicació a nivell internacional (UNESCO).
3.10 TEORIA DEMOCRÀTICO-PARTICIPATIVA
- Comença a formular-se a l’època dels 60. Són paisos rics, democràtics amb mitjans de comunicació potents tant públics i privats.Orígens anys 60
- Posen emfasi nous mitjans alternatius als privats i públics
- Interès en el potencial dels nous mitjans interactius (xarxes socials)
● Crítica amb: a) La societat de masses (que considera alienant). → que implica el model de mitjans de comunicació de masses, on l’emissor té el paper principal i les audiències són massives amb poca interacció.
b) El sistema polític de partits convencional (preocupació per establir una democràcia efectiva). → sistema polític de caracter representatiu. Es vol aprofundir en la participació democràtica de les persones (votar i decidir continuament sobre les qüestions que ens afecten).
c) Els sistemes comunicatius centrats en els mass media.
● Crítica als mass mèdia:
- Els mitjans tendeixen a la creació de monopolis o oligopolis
- Tendencia a la centralització dels mitjans de comunicació
- Mercantilització: només continguts que tenen molta audiència, pero no d’interés públic (interés del públic vs interés públic)
- Uniformització continguts
- Desvinculació dels receptors: els mitjans de comunicació no atenen les necessitats reals de la gent
- Model professionalista: els professionals es mouen pels seus interessos i no atenen les necessitats i valors dels col·lectius socials.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
- Hallin i Mancini únicament es centren en les relacions entre sistemes de mitjans i sistemes polítics de 18 països d’Europa Occidental i Amèrica del Nord. Hi ha sistemes amb similituds.
- Realitzen una anàlisi comparativa sobre: o La relació entre els sistemes de mitjans de comunicació i els sistemes polítics. o El periodisme i els mitjans informatius o Les polítiques i les legislacions sobre mitjans de comunicació.
Sistemes amb similituds (desenvolupats, capitalistes i democràtics).
● Anàlisi comparativa sobre:
- La relació entre els sistemes de mitjans de comunicació i els sistemes polítics.
- El periodisme i els mitjans informatius.
- Les polítiques i les legislacions sobre mitjans de comunicació.
● Models de desenvolupament de sistemes mediàtics
- Pluralista polaritzat (Europa mediterrània: França, Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya). → molt diversitat de representaci´de partits i dificultat d’arribar a acords.
- Democràtic corporatiu (centre i nord d’Europa: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Holanda, Noruega, Suècia i Suïssa). → diversitat política amplica pero és la tradició política permet arribar més facilment a acords, concensos.
- Liberal (Atlàntic Nord: Canadà, Estats Units, Regne Unit, Irlanda). → el ventall d’opcions polítiques no es tant ric ni divers, poca tradició d’intervenció pública.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
4. ACTORS
4.1 ACTORS PÚBLICS
Institucions que conformen els tres poders dels estats:
- Legislatiu, elabora i aprova les lleis (parlaments)
- Executiu, aplica les lleis i dirigeix l’Administració (governs)
- Judicial, interpreta les lleis i penalitza qui les infringeix (tribunals)
4.2 ACTORS PRIVATS
● Polítiques de comunicació Accions de:
- Parlaments
- Governs
- Autoritats reguladores independents → actors que poden intervenir sobre el sistema de mitjans.
- Poden afectar al conjunt del sector comunicatiu o algun dels seus components.
- L’organitzen segons unes directrius polítiques i ideològiques (uns valors que justifiquen les accions). → Incidència en llibertat d’expressió, interès privatiu-públic, protecció audiències...
- Diferent grau d’intervenció (liberals-intervencionistes).
● Principals formes d’intervenció
- Regulació
- Propietat (mitjans públics)
- Finançament (ajuts i publicitat institucional)
Institucions públiques com a font d’informació.
4.3 REGULACIÓ
● Arguments que justifiquen la intervenció reguladora a) Incidència social b) Raons tècniques
- Limitació de freqüències de l’espectre radioelèctric (consideració com a bé públic)
- Interferències
- Important paper dels estats en l’ordenació de la radiodifusió (diferència amb el sector de la premsa escrita).
- Primeres intervencions estatals als anys 20. Regulació radiodifusió.
- Primer tipus d’intervenció: reserva en exclusiva (estatal) de l’espectre radioelèctric.
Clara Solé Apunts de l’assignatura
Radiodifusió OM, llicències TV estatal, planificació general espectre radioelèctric (nombre de freqüències).
Comunitats autònomes : concessions ràdio FM. Atorgament llicències TV autonòmiques i locals.
*Espectre radiofònic → les freqüències en les que s’emet la radio, la tele i la telefonia mòbil.
● Control per part dels organismes governamentals (estatal) Ministerio de Energía, Turismo y Agenda Digital
● Llicències serveis de comunicació audiovisual radiofònica i televisiva. ● Control concentracions (límits adquisició participacions).
Cessió de funcions a partir de la creació de la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) el 2013: ● Continguts, entre altres: ● Drets dels menors → horaris de protecci ● Accessibilitat (subtitulació, llengua de signes…) ● Publicitat ● Transparència (informació prèvia sobre programació) ● Promoció de la producció audiovisual europea (finançament i emissió) ● Missió servei públic mitjans estatals i finançament (no imparcialitat).
4.4 AUTORITATS REGULADORES
Hi ha quatre formes de regulació i control principals: autoregulació, control parlamentari, control per part d’organismes governamentals i autoritats reguladores independents.
● Autoritats reguladores independents Són autoritats que treuen el poder executiu dels mitjans. La designació es fa al Parlament, i en funció dels criteris de selecció, variarà el seu nivell d’independència.
Possibles funcions:
- Vetllar per l’adequació dels continguts a la normativa (publicitat, menors, pluralisme)
- Títols habilitants o llicencies
- També poden tenir responsabilitats de control i gestió de l’espectre radioelèctric. Per exemple amb la designació de bandes de freqüència que s’han de gestionar. A Catalunya tenim un consell inspirat en el consell audiovisual francès, el CSA (Consell Sector Audiovisual).
Autoritats reguladores independents existents:
- European Platform of Regulatory Authorities (EPRA), 1995. Fòrum informal europeu de entitats reguladores de radiodifusió de Europa. Compta amb més de 52 organismes de 46 estats diferents. Reunió bianual, la propera a Catalunya a finals de maig d’enguany per invitació CAC
Clara Solé Apunts de l’assignatura
- Conseil Superieur de l’Audiovisuel - de França. En el que es basa el CAC.
- Ofcom (Office of Communications)- de Regne Unit.
- Presents CAC, CCA (Consejo de Comunicación Audiovisual) i CNMC (anteriorment la CMT)
- Federal Communications Comission (EUA)
A Espanya
- No existeix una autoritat reguladora específica, funciona amb una macro, la CNMC.
- En l’any 2010, es preveu crear una autoritat reguladora estatal: Consejo Estatal de Medios Audiovisuals (CEMA) en la llei 7/2010 General de la Comunicació Audiovisual però mai es crea.
- Les seves funcions són assumides per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (octubre 2013). - La CNMC és un organisme macroregulador. - Els arguments contraris venen de dos costats: - Els partidaris de no intervenir, que donen arguments econòmics (deixar al mercat, mà invisible, xorrades neoliberalistes). - Els que demanen una protecció de drets reconeguts per llei per evitar possibles censures. - Des del Ministeri de Industria, la CNMC pot sancionar per publicitat i continguts (vulnerar drets del menor, franges de protecció), però al no haver un grup regulador específic de la comunicació, hi ha una major tolerància. - La CNMC assumeix les funcions de diverses institucions reguladores, a banda del CEMA: - Comisión Nacional de la Competencia - Comisión Nacional de la Energía - Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones - Comité de Regulación Ferroviario - Comisión Nacional del Sector Postal - Comisión de Regulación Económica Aeroportuaria - Àrees: competència, telecomunicacions i serveis audiovisuals, energia, transports i sector postal
- Hi havia una necessitat d’un organisme regulador a nivell estatal. A nivell autonòmic trobem els següents: - Consejo Audiovisual de Madrid. (2001-2006). Consultiu. - Consejo Audiovisual de Navarra. 2001-2011. - Consejo del Audiovisual de Andalucía. 2005-actualitat. Té 11 membres escollits per elecció parlamentària per cinc anys amb possibilitat de reelecció.
- Els òrgans reguladors no se’ls dona importància. A la primavera de 2012 (30/04/2012), Rajoy envia un programa de reformes a Brussel·les per reduir el dèficit on proposava eliminar els organismes reguladors autonòmics per evitar duplicitats.
