Apunts Estructura de la Comunicació Social, Ejercicios de Comunicación Audiovisual

¡Descarga Apunts Estructura de la Comunicació Social y más Ejercicios en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!

ESTRUCTURA DE LA

COMUNICACIÓ SOCIAL

COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL

LAURA CABRERA MARSIÑACH

TEMA 1 – Introducció. L’estudi de l’estructura dels mitjans de comunicació La comunicació  Procés de producció, recepció i intercanvi de significats a través del qual la realitat social és produïda, compartida, conservada, controlada i transformada. Els diferents mitjans poden oferir-nos una visió diferent del món, manipulada pel que creuen. Socialment negociem el que és veritat, el llenguatge ens marca el que percebem i no percebem. Construïm com és el món que ens envolta i negociem quina és la visió correcta. Nucli assignatura Què caracteritza els mitjans de comunicació i els diferencia d’altres formes de comunicació? Els mitjans de comunicació tradicionals (ràdio, televisió, diaris...) arriben a un grup més grans de persones que no pas una conversació privada. ▪ Nivells d’organització social en els que es produeixen els processos de comunicació: “Els mitjans són organitzacions especialitzades en la producció i difusió dels missatges adreçats al conjunt de la societat.” ▪ Tota la societat (Mitjans de comunicació). ▪ Institucional/organitzacional. ▪ De grup. ▪ Interpersonal. ▪ Formes de producció i difusió dels missatges: “És una forma de comunicació conseqüència de la industrialització de la comunicació i la cultura (comunicació de masses).” ▪ És a gran escala i impersonal. ▪ És unidireccional i asimètrica. ▪ És generada per organitzacions professionalitzades, especialitzades i centralitzades. ▪ És estandarditzada  El gènere cinematogràfic és una forma d’estandarditzar els continguts. ▪ És mercantilitzada  Val diners. Els missatges tenen un cost i un valor.

TEMA 2- El paper i impacte dels mitjans de comunicació en la societat Metàfores de la mediació  Els mitjans són mediadors entre nosaltres i el món. Quan utilitzem aquesta metàfora de la mediació hi ha visions més ingènues que entenen que els mitjans fan una mediació mínima (com una finestra), o hi ha altres visions que estan més manipulades, que ens donen una visió distorsionada del món (com una barrera). Els mitjans no només són intermediaris entre nosaltres i la realitat, sinó que contribueixen a construir la realitat social. Els mitjans tenen un paper clau en la producció i la reproducció social, en la construcció del “sentit comú” i les definicions normatives. Les representacions mediàtiques són depositàries dels debats i tensions de l’època en la que s’inscriuen: visions en competència del món. Diferents mitjans ens poden donar visions diferents del món. Ens ofereixen un repertori de representacions i relats a partir dels quals expliquen el món i ens expliquem a nosaltres mateixos.

1. ELS EFECTES DELS MITJANS

▪ Efectes a llarg termini. ▪ Independència entre mitjans i societat. ▪ Tendenciositat voluntària i involuntària  Fins a quin punt és conseqüència el voler influir en les representacions dels mitjans. Però els receptors tenen també capacitat per fer lectures productives de les representacions mediàtiques.

1.1. Efectes en la societat

▪ Creació de l’agenda temàtica o agenda setting  Els mitjans sempre tenen un espai limitat per explicar les noticies, això afecta al numero d’esdeveniments que es poden explicar. Així, els mitjans, en donar visibilitat a uns temes per sobre d’uns altres, incideixen en les preocupacions de la societat.

▪ Formació de climes d’opinió (espiral del silenci)  Com a individus ens fa por l’aïllament social. Per evitar l’exclusió social, tendim a expressar les nostres opinions quan percebem que són dominants i a no expressar-les quan percebem que són minoritàries. Els mitjans de comunicació són la eina que tenim més a mà per avaluar quins són els temes d’opinió i quines idees són les més visibles, les majoritàries. Així, els mitjans donant més visibilitat i importància a certes opinions, incideixen als individus per decidir si expressar o no les seves. ▪ Desigualtats cognitives  Els mitjans poden anivellar o desnivellar les desigualtats en els coneixements fruït de desigualtats socioeconòmiques. Els mitjans com que són una font de coneixement i d’informació, el que poden fer és democratitzar determinats coneixements i cultura (mitjans àmpliament consumits), o aprofundir en aquestes desigualtats (mitjans que només poden accedir a determinats grups socials). ▪ Construcció de la realitat  Els mitjans són fonts d’estàndards, models i normes socials. Poden visibilitzar o invisibilitzar grups socials, donar-ne una imatge diversa o estereotipada. Per exemple, la presència de les persones joves en la informació és desfavorable, ja que tenen una escassa presència en els informatius i poca diversitat de rols, amb poc prestigi i poder, a més de ser o el problema o la víctima. Hem de preguntar-nos fins a quin punt els mitjans de comunicació reprodueixen el que existeix en la realitat, o bé en marcar determinats accents contribueixen a una determinada percepció social sobre la joventut.

1.2. Efectes en altres institucions socials

Les institucions que volen aparèixer representades en els mitjans s’han d’adaptar a la lògica mediàtica (mediatització). ▪ En el cas de la política ▪ La personalització política consisteix en posar els candidats per sobre del programa electoral i del partit. Un exemple és la presentació de les eleccions com una batalla entre els candidats. ▪ L’estètica de la simplificació consisteix en fer missatges cada vegada més breus; eslògans que intenten condensar les idees generals del partit polític.

2. LES FUNCIONS ASSIGNADES ALS MITJANS

El paper i funció dels mitjans de la societat depèn des de quina posició teòrico-ideològica es mira.

▪ Innovació ▪ Afavorir el canvi i el progrés social, transmetre nous valors per, en general, fer que la societat avanci.

2.2. Funcions culturals

▪ Difusió i manteniment de la llengua, cultura i l’imaginari. ▪ Innovació i creativitat.

2.3. Funcions polítiques

▪ Esfera pública ▪ Els mitjans són un espai en el que es discuteixen temes rellevants per a la societat. ▪ Punt de trobada entre institucions polítiques i societat. ▪ Lligat a la lliure formació d’opinió. ▪ Vigilància del poder ▪ Els mitjans com a “gos guardià”. Tenen el deure de vigilar les institucions i denunciar-les quan no actuïn correctament. ▪ És el límit a la funció de control social.

TEMA 3 – Les polítiques de comunicació Les diferents formes de regulació dels mitjans responen a determinades idees de com haurien de funcionar aquests per tal de servir a l’interès públic. Els mitjans en general estan regulats a tots els països occidentals per tal de millorar els beneficis i eliminar els perills potencials.

1. ELS VALORS DE L’INTERÈS PÚBLIC

Són valors transversals que podem identificar en les polítiques de comunicació dels països occidentals. Ara bé, cada país intentarà garantir aquests valors de maneres diferents. No tots els valors es regulen amb la mateixa intensitat. ▪ Llibertat  La llibertat d’expressió i d’informació és el principi bàsic de la regulació dels mitjans i una condició indispensable per la democràcia. Per aconseguir aquesta llibertat no hi pot haver censura, s’han de donar oportunitat a les diverses veus per accedir als mitjans, cal que hi hagi transparència i accés a la informació i, per últim, s’han d’eliminar influències ocultes (periodistes, propietaris, anunciants, etc.). ▪ Diversitat  Representació de diferents opinions i ideologies així com de cultures i llengües. Per això trobem continguts adreçats a diferents necessitats i grups socials, parant especial atenció a les minories. Sovint distingim entre diversitat interna i externa. La interna s’ha de garantir a l’interior de cadascun dels mitjans, on s’hi ha de reflectir diversos punts de vista. La externa, en canvi, la trobem en la suma de diferents mitjans que, malgrat no ser diversos per si sols, junts proporcionen un ventall de diversitat. Aquí entren en joc les quotes, que marquen un mínim de contingut que faciliti certa diversitat. Amb les subvencions s’incentiven sectors més dèbils per tal d’afavorir la seva competitivitat en el marc. ▪ Igualtat  Fa referència a la igualtat d’accés a determinats mitjans per tots els grups socials, la qual cosa facilita la cohesió. Un exemple el trobem en les televisions, que han de garantir el senyal fins i tot a en zones on és més difícil arribar o hi ha poca població. Altres exemples els trobem a l’audiodescripció i subtitulació, en la no- privatització de continguts d’interès general, etc. ▪ Qualitat informativa ▪ Veracitat  Les informacions han de ser íntegres i han d’estar contrastades.

determinats continguts com passa als canals privats britànics, etc. Malgrat la necessitat de fer-ho, això és veu com una intromissió plena a la democràcia. ▪ Benestar econòmic vs. Benestar polític, social i cultural. Dos temes que també s’oposen són el benestar econòmic envers el benestar social, polític i cultural. Ho trobem, per exemple, en les quotes aplicades al cinema americà: això porta polèmica, ja que obliga a moltes empreses a reduir el seu benefici al canviar ficció americana per ficció europea, que ven significativament menys.

3. LES POLÍTIQUES DE COMUNICACIÓ

3.1. Definició

Les polítiques de comunicació són actuacions públiques en l’àmbit de la informació i la comunicació amb l’objectiu d’organitzar i guiar l’actuació dels mitjans d’acord amb l’interès públic. Distingim dos estadis.

1. Ordenar  Determinar les condicions a partir de les quals s’ha de desenvolupar l’activitat dels mitjans pel que fa a l’estructura (determinar qui actua dins l’entorn mediàtic, quin serà el seu entorn competitiu, temes tecnològics com la TDT...) i l’actuació (relacionada amb els professionals del mitjà i el contingut d’aquest. 2. Controlar  Assegurar que l’activitat dels mitjans es desenvolupa correctament d’acord amb allò previst a l’ordenament. Formes de regulació: Pel que fa a la regulació, aquesta pot ser formal o informal. En el cas de la formal, els governs, parlaments i autoritats independents estableixen lleis, imposen sancions, suggereixen recomanacions, etc. En el cas de la informal podem parlar d’autoregulació, on entren en joc col·legis professionals i associacions de mitjans que busquen acords voluntaris.

3.2. Models de regulació

No tots els mitjans es regulen amb la mateixa freqüència i de la mateixa manera. La televisió, al ser el mitjà més massiu, és també el més regulat, i va acompanyat de la ràdio (també massiu). Internet, mitjà jove i sinònim de liberalisme, és dels menys regulats, però

cada vegada ho és més- en el cas de la premsa, nascuda amb la democràcia i les revolucions burgeses, gairebé no es regula perquè qualsevol canvi pot ser vist com una intromissió excessiva (a més és un mitjà minoritari i, al ser escrit, es considera més racional). En el cas del cinema les regulacions també son baixes.

Els mitjans finançats per publicitat generen dos tipus productes: contingut i audiències. ▪ Consumidor  El públic paga pel contingut del mitjà (canals de pagament en el cas de la televisió, parcialment en la premsa, etc.). ▪ Finançament públic  Aquestes subvencions van dirigides a garantir l’existència de continguts socialment importants que no podrien subsistir sols a causa del seu dèbil paper econòmic. Picard va introduir el concepte del producte basat, on es defensa que els mitjans finançats per publicitat generen dos tipus de productes: continguts (el missatge en si) i audiència. En aquests mitjans que la publicitat finança (ja sigui total o parcialment), hi ha el risc que aquesta publicitat afecti als continguts, on ja passaríem a parlar d’una mercantilització d’aquests. En aquest sentit, els mitjans són simples intermediaris en un procés on els anunciants són els autèntics compradors i nosaltres en som el producte.

1.2. Incertesa i uniformitat imitativa

La incertesa sobre l’èxit d’un producte porta a la uniformitat imitativa. És molt difícil preveure l’èxit d’un producte com una sèrie o una pel·lícula i s’inverteixen molts diners. Per tal de garantir-ne l’èxit, s’utilitza aquesta uniformitat imitativa, basada en la repetició d’una fórmula d’èxit, la qual cosa portaria a seqüeles, remakes, la implantació de formats exitosos a altres països, adaptacions literàries, etc. Creació – Repetició – Saturació – Creació...

1.3. Economies d’abast

Les economies d’abast serveixen per estalviar recursos en conseqüència de produir dos o més serveis/productes de manera conjunta (s’unifiquen despreses si tens dos diaris o dos canals de televisió). Dins d’aquest grup hi ha també els multiproductes, que permeten reutilitzar els continguts d’un primer producte (si tenim un reality show podem fer-ne resums, muntatges, programes de debat, etc.).

1.4. Economies d’escala

És sabut que el cost de producció d’alguna cosa baixa com més exemplars d’aquesta cosa produïm (un primer exemplar té un cost elevat, però aquest cau amb els següents). En els mitjans, el primer exemplar seria un capítol, una pel·lícula, el contingut d’un diari, etc. Aquest producte no es gasta i, per tant, se’n poden fer tantes còpies com es vulgui. Així, el producte inicial és el que costa, però com a més persones arribi aquest producte, més es rebaixarà el cost d’unitat i més possibilitats de benefici econòmic tindrem.

1.5. Barreres d’entrada

Dificultat per l’entrada d’empreses en un sector ja establert, ja que la inversió inicial és molt gran i els beneficis no són sempre suficients per fer-se un lloc en aquest mercat. Només cal veure el cas de la Sexta i Cuatro, a les quals els va costar fer-se un lloc i han acabat absorbides pels canals ja establerts.

1.6.Cercles viciosos i virtuosos

Els recursos econòmics d’una empresa signifiquen més pressupost, la qual cosa portarà més audiència i, per tant, més recursos econòmics (i així tornem a començar). Normalment les cadenes comencen emetent continguts més barats (sèries americanes

magazine. Amb això reduïm riscos gràcies a la diversificació (tenim més d’una font d’ingressos), reutilitzem continguts, fem una promoció creuada (com a l’exemple) i tenim avantatges de distribució.

2. LA PREMSA

Apareix al segle VII i esdevé un mitja de masses al segle XIX. En els seus orígens la publicació era regular i els continguts eren de caràcter informatiu i se li assignaven funcions polítiques.

2.1. Cadena de valors:

Durant les fases de producció i ensamblatge hi intervé la redacció (que es queda entre el 18 i el 25% de les despeses) i les agències de notícies, grups als quals tots els mitjans estan subscrits i que proporcionen contingut. Aquestes agències tenen els seus propis corresponsals que els dediquen a enviar la notícia amb text i imatge (a vegades pre- muntada en las de fragments de vídeo). Com més petit és el mitjà, més depèn d’agències de notícies. A més d’aquests dos factors, també hi tenim l’administració i comercialització de la publicitat (amb el 10-15% de les despeses), i finalment les rotatives (25-30%). Dins la distribució hi ha el repartiment d’exemplars, que costa entre el 30 i el 40% de les despeses (se sol contractar una empresa particular de transport) i els punts de venta independents. Entre altres coses cal dir que hi ha hagut una explosió de diaris produïts paral·lelament amb agències de notícies: Associated Press (Estats Units); Reuters (Gran Bretanya/Estats Units; privada); EFE (Espanya; pública); Europa Press (Espanya; privada); ACN (Catalunya; pública), etc.

2.2. Principals fonts d’ingressos

Les principals fonts d’ingressos són la venda d’exemplars i la publicitat. Dins aquesta publicitat distingim entre la publicitat gràfica i els classificats (aquest últim ha quedat pràcticament eliminat davant d’Internet).

2.3. Respostes del sector a la crisi

▪ Retallar les despeses ▪ Reduccions de plantilla ▪ Reducció del número de pàgines, dels dies d’impressió...

▪ Tancament de rotatives ▪ Cooperació: comercialització conjunta de la publicitat ▪ Fusions i concentració (EUA) ▪ Internet com a finestra d’explotació ▪ Dificultats per aconseguir ingressos publicitaris a Internet  2016: 24% de la publicitat (Espanya) ▪ Tendència: retorn a la premsa on-line de pagament (EUA  NYT, WSJ) ▪ Canvis en la lògica de treball: redaccions integrades i l’imperatiu de la rapidesa.

2.4. Com es mesura l’audiència de la premsa (en paper) a Espanya?

▪ Difusió (exemplars distribuïts)  Oficina de Justificació de la Difusió (OJD). ▪ Audiència (lectors): Estudio General de Medios (EGM) ▪ Fet per l'Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC): representants d’anunciants (agències de mitjans), mitjans i empreses d’estudis d’audiència ▪ Mesura multimèdia ▪ Enquestes: 30.000 enquestes anuals  +45.000 enquestes telefòniques per premsa ▪ Important per la premsa i la ràdio ▪ EGM – Baròmetre : estudi més intensiu només per a Catalunya (7.000 enquestes anuals). Dades representatives a nivell comarcal (mitjans locals)

3. EL CINEMA

La cadena de valors del cinema es basa únicament en les fases de producció i distribució (aquesta última dividida en la distribució i l’exhibició).

3.1. La producció cinematogràfica

La producció és una fase molt cara, per la qual cosa requereix finançament. Aquest diners per produir la pel·lícula surten de: ▪ Diners de la productora. ▪ Crèdits (amb interessos baixos). ▪ Pre‐vendes de drets per la distribució i emissió a la televisió. ▪ Altres: subvencions (gairebé mai en aquesta fase), inversors, emplaçament publicitari, etc.

▪ Exhibició El canvi del cinema a mitjà minoritari ha fet que en la fase d’exhibició hi hagi un descens d’espectadors. D’aquí cal remarcar una altra vegada la multiplicació de pantalles (i la concentració de sales en cada vegada menys mans) i l’augment del preu de les entrades mentre es cerquen altres vies de finançament. Enmig d’aquest panorama hi ha tensions amb els distribuïdors pel que fa al calendari d’explotació i el preu de l’entrada. ▪ Com es reparteix el preu de l’entrada? ▪ IVA: 21% ▪ Entitats de gestió de drets: 3% ▪ Distribuïdors i exhibidors es reparteixen el percentatge restant, normalment amb un 60% pels primers i un 40 pels segons. ▪ Altres models: La Warner ha introduït la facturació per càpita, amb el qual es queden un percentatge de cada entrada independentment del seu preu. Tornant a l’arribada del digital, a part de la reducció de preu en la creació de còpies (distribució més barata), la producció també s’ha abaratit. Pel que fa a l’exhibició es pot veure una forta inversió inicial (els projectors oscil·len entre els 120.000 i 180.000 euros), i s’ha flexibilitzat la programació.

4. LA RÀDIO

La ràdio és el segon mitjà en penetració i temps de consum (complementari amb el de la televisió). Té el moment de màxima audiència als matins i es fa servir en tres espais generalment: casa, cotxe i feina. A la ràdio la cadena de valors queda de la següent manera: ▪ Producció : La fan cadenes i emissores (combina també anunciants) i té poques despeses de producció. ▪ Ensamblatge : Es marca la programació i s’imposa el contingut. ▪ Distribució : Se’n encarreguen empreses de telecomunicacions (Abertis domina el sector) i té baixes despeses d’emissió.

Com es mesura l’audiència de ràdio a Espanya?  Estudio General de Medios ( EGM )

▪ Mesura multimèdia.

▪ Fet per l'Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación (AIMC): representants d’anunciants (agències de mitjans), mitjans i empreses d’estudis d’audiència. ▪ Enquestes: 30.000 enquestes anuals. ▪ Molt important per la ràdio  La mostra s’amplia en el cas de la ràdio amb enquestes telefòniques (49.000 enquestes). ▪ EGM – Baròmetre : estudi més intensiu només per a Catalunya (7.000 enquestes anuals). Dades representatives a nivell comarcal (mitjans locals).

5. LA TELEVISIÓ

5.1. La producció televisiva

▪ Pròpia : Aquella producció on intervé el canal de televisió. Distingim entre producció interna (el canal s’encarrega totalment de crear producció), externa (la cadena col·labora amb una empresa de producció independent, normalment la primera aporta les instal·lacions i la segona el talent) i coproducció internacional (producció externa on hi intervé més d’un país). ▪ Aliena : La cadena no hi té cap intervenció (ex: ficció estrangera). L’explotació de productes televisius: Ficció televisiva vs Formats Davant la ficció televisiva (on domina la ficció americana) tenim els formats, gèneres en forma d’idea que, si té èxit en el seu país original, es ven a altres perquè l’adaptin. El pack que es ven inclou guions, disseny gràfic, vídeos del programa, música, pressupostos i indicacions variades. Als 90 van arribar els quatre grans formats: Who wants to be a millionaire?, Big Brother, Survival i Pop Idol. El Regne Unit és l’exporta‐dor majoritari de formats.

5.2. Ensamblatge: La programació

La graella dels canals televisius està preparada per captar l’atenció dels espectadors i mantenir l’audiència tot buscant els targets (el contingut s’adapta a qui està mirant la televisió). El moment de màxim consum o prime time és la nit, però en molts països mediterranis el trobem en menor mesura al migdia. La televisió és el mitjà més consumit, líder en penetració i temps. Tradicionalment era consumit en família, però actualment aquest consum s’ha individualitzat. També s’ha