¡Descarga Apunts d'Estructura de la Comunicació Social y más Apuntes en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!
TEMA 1: INTRODUCCIÓ. L’ESTUDI DE L’ESTRUCTURA DELS
MITJANS DE COMUNICACIÓ
1.1. La comunicació
La comunicació és el procés de producció, recepció i intercanvi de significats a través del qual la realitat social és produïda, compartida gràcies a les fonts comunes dels individus, controlada i transformada. És absolutament necessària en el funcionament de la societat contemporània, ja que en manté i n’assegura el progrés.
1.2. Els mitjans de comunicació
Els mitjans de comunicació es diferencien d’altres formes de comunicació humana en els següents aspectes:
Són els únics capaços d’adreçar se al conjunt de la societat. Quan parlem de nivells d’organització social en els processos comunicatius trobem diversos graus: l’interpersonal (entre individus), el de grup (entre un grup organitzat), l’institucional (dins d’institucions) i, finalment, el de tota la societat, on s’emmarquen els mitjans de comunicació tradicionals (es troben al capdamunt de l’escala social comunicativa).
Les formes que utilitzen són conseqüència de la industrialització pel que fa a la seva forma de produir i difondre els missatges. Parlem llavors de la comunicació de masses, on s’estandarditzen i es reparteixen els processos.
CARACTERÍSTIQUES DE LA COMUNICACIÓ DE MASSES:
‐ A gran escala.
‐ Unidireccional (un nombre petit i centralitzat d’emissors davant un immens nombre de receptors).
‐ Impersonal (l’emissor no coneix als receptors).
‐ Emissor: Organitzacions professionalitzades, especialitzades i legitimades.
‐ Relació asimètrica entre emissor i receptor (l’emissor tria què emetre i el receptor si vol veure‐ho o no).
‐ Estandardització dels missatges i dels seus processos de producció i difusió.
‐ Mercantilització (missatges com a béns de consum).
Els mitjans de comunicació afecten a una dimensió política, cultural, social també econòmica.
1.3. L’estructura dels mitjans de comunicació
El sistema mediàtic s’estructura en un conjunts de parts interrelacionades: sectors, subsectors, empreses propietàries i unitats mediàtiques.
TEMA 2: EL PAPER I IMPACTE DELS MITJANS DE
COMUNICACIÓ EN LA SOCIETAT
2.1. Els mitjans de comunicació com a mediadors
Els mitjans representen la realitat i ens fan d’intermediaris entre nosaltres i aquesta.
2.2. Els efectes dels mitjans
Els mitjans tenen un efecte i influència clara en l’individu. Presenten efectes a llarg termini i a gran escala, hi ha una interdependència entre mitjans i societat (els mitjans reflecteixen com pensem i són causa de pensament a la vegada, de manera que parlem d’influència bidireccional) i són conseqüència d’una tendenciositat voluntària i involuntària (els mitjans a vegades busquen incidir en la representació del món i altres vegades ho fan de forma involuntària).
A) EFECTES EN LA SOCIETAT
- Creació de l’agenda temàtica: Els mitjans, al incidir més sobre uns temes que sobre uns altres, els hi donen més visibilitat i incideixen en les preocupacions de la societat. No ens diuen que pensem, sinó en què pensar.
- Formació de climes d’opinió (espiral de silenci): Per evitar ser exclosos expressem les opinions dominants i no les minoritàries.
- Desigualtats cognitives: Els mitjans poden anivellar o desnivellar els grups socials tot alliçonant i educant en coneixements.
- Construcció de la realitat: Els mitjans són font d’estàndards, models i normes socials. Poden visibilitzar o invisibilitzar grups socials i donar‐ne una visió diversa o estereotipada.
B) EFECTES EN ALTRES INSTITUCIONS SOCIALS
Les institucions que volen aparèixer representades en els mitjans s’han d’adaptar a la lògica mediàtica. En el cas de la política, les seves institucions sempre han de passar pels mitjans i, per tant, també s’hi ha d’adaptar.
Així, sovint es parla de la personalització de la política, és a dir, es passa d’una lluita entre partits a una lluita entre dos candidats fruït de l’aprofundimant dels mitjans en aquest sistema. La rapidesa dels mitjans també ha fet que els partits polítics utilitzin eslògans i frases breus i contundents (just els petits moments que trien els noticiaris). Finalment també s’acosta la figura del candidat a un ambient popular, més proper al món de les celebrities amb aparicions, per exemple, en talk shows (parlem llavors de “política pop”).
TEMA 3: LES POLÍTIQUES DE COMUNICACIÓ
3.1. Introducció
Els mitjans es regulen segons determinades idees sobre com haurien de funcionar per servir a l’interès públic (no a uns pocs, sinó en general). Els mitjans en general estan regulats a tots els països occidentals per tal de millorar els beneficis i eliminar els perills potencials.
3.2. Els valors de l’interès públic
Són valors transversals que podem identificar en les polítiques de comunicació dels països occidentals. Tot i això, cada país intenta garantir aquests valors de forma diferent i no tots es regulen amb la mateixa intensitat.
A) LLIBERTAT
La llibertat d’expressió i d’informació (emetre i rebre informació/opinió lliurement) és el principi bàsic dels mitjans i una condició indispensable per la democràcia. Per aconseguir aquesta llibertat no hi pot haver censura, s’han de donar oportunitat a les diverses veus per accedir als mitjans, cal que hi hagi transparència i accés a la informació i, per últim, s’han d’eliminar influències ocultes (periodistes, propietaris, anunciants, etc).
B) DIVERSITAT
Representació de diferents opinions i ideologies així com de cultures i llengües. Per això trobem continguts adreçats a diferents necessitats i grups socials, parant especial atenció a les minories.
Sovint distingim entre diversitat interna i externa. La interna s’ha de garantir a l’interior de cadascun dels mitjans, on s’hi ha de reflectir diversos punts de vista. La externa, en canvi, la trobem en la suma de diferents mitjans que, malgrat no ser diversos per si sols, junts proporcionen un ventall de diversitat.
Aquí entren en joc les quotes, que marquen un mínim de contingut que faciliti certa diversitat. Amb les subvencions s’incentiven sectors més dèbils per tal d’afavorir la seva competitivitat en el marc comercial.
C) IGUALTAT
Fa referència a la igualtat d’accés a determinats mitjans per tots els grups socials, la qual cosa facilita la cohesió. Un exemple el trobem en les televisions, que han de garantir el senyal fins i tot en zones on és m,és difícil arribar o hi ha poca població. Altres exemples els trobem a l’audiodescripció i subtitulació, en la no‐privatització de continguts d’interès general, etc.
D) QUALITAT INFORMATIVA
‐ Veracitat: Les informacions han de ser íntegres i han d’estar contrastades.
‐ Objectivitat i imparcialitat: En general no es regulen o ho fan de forma molt dèbil.
‐ Informació pertinent i contextualitzada: Que la entengui tothom i que posi sempre a l’espectador en context.
‐ Evitar el sensacionalisme: Ni exagerar o buscar impacte.
‐ Independència: No hi han d’haver influències ocultes.
E) ORDRE SOCIAL I SOLIDARITAT
‐ Legitimar les institucions i l’autoritat: Això pot portar problemes a l’hora de marcar límits pels mitjans (ex: revistes o programes satírics).
‐ No posar en perill la seguretat nacional o el funcionament de les institucions: Hi ha coses que no es poden publicar, la qual cosa pot portar polèmica.
‐ No promoure comportaments antisocials.
‐ Respecte als drets bàsics dels ciutadans: No incitar a l’odi, drets a l’honor i a l’intimitat, etc.
‐ Moral, decència i bon gust.
F) ORDRE CULTURAL
Els mitjans han d’oferir productes de qualitat, han de transmetre i preservar el llegat cultural i la llengua, i han de tenir sempre creativitat i originalitat. Per tal de mantenir i incentivar aquesta qualitat s’aporten subvencions per experimentar amb nous formats i crear productes amb cert valor cultural.
G) BENESTAR ECONÒMIC
Els mitjans han de ser capaços de generar riquesa i ocupació.
3.3. El debat sobre la necessitat de regular els mitjans de
comunicació
La llibertat com a valor absolut queda enfrontada amb la responsabilitat social dels mitjans. El fet de no regular els mitjans fa que siguin vulnerables a pressions econòmiques mercantilització de continguts, concentració d’empreses), per la qual cosa s’estableixen fronteres: limitació del creixement d’algunes empreses, obligació d’emetre determinats continguts com passa als canals privats britànics, etc. Malgrat la necessitat de fer‐ho, això es veu com una intromissió plena a la democràcia.
Dos temes que també s’oposen són el benestar econòmic envers el benestar social, polític i cultural. Ho trobem, per exemple, en les quotes aplicades al cinema americà: això porta polèmica, ja que obliga a moltes empreses a reduïr el seu benefici al canviar ficció americana per ficció europea, que ven significativament menys.
Publicitat : Es reben diners d’anunciants a canvi de temps i espai (la quantitat de diners anirà relacionada amb la mida de l’audiència i la seva qualitat, aquest últim relacionat amb la franja horària). Actualment els sectors amb més inversió publicitària són l’automoció, finances, higiene i bellesa, distribució i alimentació.
Finançament públic: Aquestes subvencions van dirigides garantir l’existència de continguts socialment importants que no podrien subsistir sols a causa del seu dèbil paper econòmic.
Picard va introduir el concepte del producte basat, on es defensa que els mitjans finançats per publicitat generen dos tipus de productes: continguts (el missatge en si) i audiències. En aquests mitjans que la publicitat finança (ja sigui total o parcialment) hi ha el risc que aquesta publicitat afecti als continguts, on ja passaríem a parlar d’una mercantilització d’aquests. En aquest sentit, els mitjans són simples intermediaris en un procés on els anunciants són els autèntics compradors i nosaltres en som el producte.
B) INCERTESA I UNIFORMITAT IMITATIVA
La incertesa sobre l’èxit d’un producte porta a la uniformitat imitativa. És molt difícil preveure l’èxit d’un producte com una sèrie o una pel·lícula i s’hi inverteixen molts diners. Per tal de garantir‐ne l’èxit s’utilitza aquesta uniformitat imitativa, basada en la repetició d’una fórmula d’èxit, la qual cosa portaria a seqüeles, remakes , la implantació de formats exitosos a altres països, adaptacions literàries, etc.
Creació – Repetició – Saturació – Creació...
C) ECONOMIES D’ABAST
Les economies d’abast serveixen per estalviar recursos en conseqüència de produïr dos o més serveis/productes de manera conjunta (s’unifiquen despreses si tens dos diaris o dos canals de televisió). Dins d’aquest grup hi ha també els multiproductes, que permeten reutilitzar els contingut d’un primer producte (si tenim un reality show podem fer‐ne resums, muntatges, programes de debat, etc).
D) ECONOMIES D’ESCALA
És sabut que el cost de producció d’alguna cosa baixa com més exemplars d’aquesta cosa produïm (un primer exemplar té un cost elevat, però aquest cau amb els següents). En els mitjans, el primer exemplar seria un capítol, una pel·lícula, el contingut d’un diari, etc. Aquest producte no es gasta i, per tant, se’n poden fer tantes còpies com es vulgui. Així, el producte inicial és el que costa, però com a més persones arribi aquest producte més es rebaixarà el cost d’unitat i més possibilitats de benefici econòmic tindrem.
E) BARRERES D’ENTRADA
Dificultat per l’entrada d’empreses en un sector ja establert, ja que la inversió inicial és molt gran i els beneficis no són sempre suficients per fer‐se un lloc en aquest mercat. Només cal veure el cas de laSexta i Cuatro, a les quals els va costar fer‐se un lloc i han acabat absorbides pels canals ja establerts.
F) CERCLES VICIOSOS I VIRTUOSOS
Els recursos econòmics d’una empresa signifiquen més pressupost, la qual cosa portarà més audiència i, per tant, més recursos econòmics (i així tornem a començar). Normalment les cadenes comencen emetent continguts més barats (sèries americanes majoritàriament) i, si la cosa va bé, utilitzen els beneficis per produïr material propi (sinònim de molta audiència) i heterogeneïtzar la graella. Si la cosa no va bé es perden diners (o se’n guanyen massa pocs) i la roda s’encalla. En el primer cas parlarem d’un cercle virtuós i en el segon d’un cercle viciós.
G) LA CADENA DE VALORS DELS MITJANS
Producció: Inclou tot allò relacionat amb la creació del producte en si. Es basa en les fases d’Ideació/Guió, Producció i Edició.
Ensamblatge: Es basa en programar i gestionar productes i, per tant, només la trobem en aquells mitjans formats per diversos continguts (Televisió i ràdio). Es composa de la Gestió de drets i la Programació.
Distribució: Aquelles activitats que faciliten l’arribada del contingut a l’espectador. Aquí hi trobem les fases de Promoció i de Difusió/Comercialització.
Encara que hi ha casos en què una empresa es limita només a una fase, però en canvi a la televisió pública cadascuna s’encarrega de tot. En el concepte de “coll d’ampolla” ens trobem que una d’aquestes fases està controlada per molt poques empreses (sovint en el cas de la distribució).
H) TENDÈNCIA A L’EXPANSIÓ I CONCENTRACIÓ
· Vertical: Una empresa creix dins d’un mateix mitjà ja sigui amunt o avall de la cadena de valors. Això ho trobem, per exemple, en una productora que compra o crea un canal de televisió. Així s’eviten intermediaris i permet més control sobre el producte.
· Horitzontal: Una empresa es mou dins d’una mateixa fase, com seria una cadena de televisió que en compra o en crea d’altres. Això permet augmentar el pes dins el mercat, negociar millor els preus i crear economies de mercat. També va bé per les economies d’abast.
· Lateral/diagonal: Una empresa creix en sectors mediàtics diferents independentment de la fase. Un diari podria comprar un canar de televisió i, per exemple, posarem el protagonista d’una de les sèries del canal a la portada d’un magazine. Amb això reduïm riscos gràcies a la diversificació (tenim més d’una font d’ingressos), reutilitzem continguts, fem una promoció creuada (com a l’exemple) i tenim avantatges de distribució.
4.2. La premsa
Apareix al segle VII i esdevé un mitjà de masses al segle XIX. En els seus orígens la publicació era regular i els continguts eren de caràcter informatiu i se li assignaven funcions polítiques.
sempre es presentarà en el mercat interior i, si hi ha sort, en l’exterior tot seguit. Cal remarcar la imposició de les multisales, que permeten estrenar diversos films a la vegada, i el fet que el període de temps d’èxit dels films queda cada vegada més concentrat (normalment reduït a les tres primeres setmanes).
Altres maneres d’explotació les trobem en les subvencions que Europa dóna i en el marxandatge del film.
2.1. Distribució
Les distribuïdores són empreses intermediàries entre els productes i les sales d’exhibició. Les més grans són Fox, Warner, Universal, Paramount, Disney i Columbia/Sony. S’encarreguen de:
· Fer les còpies del film. El nombre de còpies va relacionat amb l’èxit comercial de les pel·lícules. La majoria de films espanyols s’estrenen amb unes 200 còpies, mentre que els blockbusters americans arriben a les 500. Cal dir que el pas del cel·luloide al digital ha abaratit aquest procés de creació de còpies (de 1200 euros a 250), la qual cosa redueix les barreres d’entrada.
· Fer el doblatge.
· Fer promoció del film amb tràilers, espots, etc.
· Negociar amb les sales d’exhibició la projecció dels films (dies d’estrena, setmanes de cartellera, etc).
· Organitzar les finestres d’explotació.
2.2. Exhibició
El canvi del cinema a mitjà minoritari ha fet que en la fase d’exhibició hi hagi un descens d’espectadors. D’aquí cal remarcar una altra vegada la multiplicació de pantalles (i la concentració de sales en cada vegada menys mans) i l’augment del preu de les entrades mentre es cerquen altres vies de finançament. Enmig d’aquest panorama hi ha tensions amb els distribuïdors pel que fa al calendari d’explotació i el preu de l’entrada.
Com es reparteix el preu de l’entrada?
· IVA: 21%
· Entitats de gestió de drets: 3%
· Distribuïdors i exhibidors es reparteixen el percentatge restant, normalment amb un 60% pels primers i un 40 pels segons.
- Altres models: La Warner ha introduït la facturació per càpita, amb el qual es queden un percentatge de cada entrada independentment del seu preu.
Tornant a l’arribada del digital, a part de la reducció de preu en la creació de còpies (distribució més barata), la producció també s’ha abaratit. Pel que fa a l’exhibició es pot veure una forta inversió inicial (els projectors oscil·len entre els 120.000 i 180.000 euros), i s’ha flexibilitzat la programació.
4.4. La ràdio
La ràdio és el segon mitjà en penetració i temps de consum (complementari amb el de la televisió). Té el moment de màxima audiència als matins i es fa servir en tres espais generalment: casa, cotxe i feina. A la ràdio la cadena de valors queda de la següent manera:
· Producció: La fan cadenes i emissores (combina també anunciants) i té poques despeses de producció.
· Ensamblatge: Es marca la programació i s’imposa el contingut.
· Distribució: Se’n encarreguen empreses de telecomunicacions (Abertis domina el sector) i té baixes despeses d’emissió.
4.5. La televisió
A) LA PRODUCCIÓ TELEVISIVA
· Pròpia: Aquella producció on intervé el canal de televisió. Distingim entre producció interna (el canal s’encarrega totalment de crear producció), externa (la cadena col·labora amb una empresa de producció independent, normalment la primera aporta les instal·lacions i la segona el talent) i coproducció internacional (producció externa on hi intervé més d’un país).
· Aliena: La cadena no hi té cap intervenció (ex: ficció estrangera).
L’explotació de productes televisius: Ficció televisiva VS Formats
Davant la ficció televisiva (on domina la ficció americana) tenim els formats, gèneres en forma d’idea que, si té èxit en el seu país original, es ven a altres perquè l’adaptin. El pack que es ven inclou guions, disseny gràfic, vídeos del programa, música, pressupostos i indicacions variades. Als 90 van arribar els quatre grans formats: Who wants to be a millionaire ?, Big Brother , Survival i Pop Idol. El Regne Unit és l’exporta‐dor majoritari de formats.
B) ENSAMBLATGE: LA PROGRAMACIÓ
La graella dels canals televisius està preparada per captar l’atenció dels espectadors i mantenir l’audiència tot buscant els targets (el contingut s’adapta a qui està mirant la televisió). El moment de màxim consum o prime time és la nit, però en molts països mediterranis el trobem en menor mesura al migdia.
La televisió és el mitjà més consumit, líder en penetració i temps. Tradicionalment era consumit en família, però actualment aquest consum s’ha individualitzat. També s’ha produït una multiplicació de canals, que ha fragmentat les audiències i ha canviat els continguts (de canals generalistes a canals temàtics).
C) DISTRIBUCIÓ
Se’n encarreguen les empreses de telecomunicacions (amb Abertis al capdavant). Els costos de transmissió són d’uns 360 milions d’euros (el 2011).
perifèria mediàtica a ser al centre: es creen o s’apropien històries, es distribueixen i s’espera resposta. Això s’ha aprofitat per la publicitat a partir del màrketing viral i relacional.
5.3. El consum d’Internet
De mitjana, el 66% d’europeus consulten Internet cada dia, encara que els països del nord consumeixen significativament més que els del sud.
5.4. Ingressos i models de negoci
Distingim entre tres fonts de finançament:
A) LA PUBLICITAT
· La inversió publicitària creix cada any a Internet (en molts països ja és el primer o segon mitjà amb més inversió), però està concentrada en poques mans.
· Tipus: cerca/ search (destinada als cercadors), display , vídeos i classificats. Els principals, però, són la cerca i el display.
· Importància creixent de les dades dels usuaris.
· Forma de comercialització: Performance (cerca) vs CPM (display, es refereix al cost per 1000 visualitzacions).
Facebook
Facebook compta amb 1350 milions d’usuari actius al mes, 864 milions diaris i 703 a través del mòbil. Fins al 2009 no va obtenir beneficis i el 2012 va sortir a borsa. La seva font d’ingressos principal és la publicitat (85%, als mòbils arriba al 66% i segueix pujant), seguida del pagament d’usuaris (15%). Això es deu a que Facebook dirigeix als anunciants directament al públic potencialment interessat gràcies a les dades que tenen dels seus usuaris.
Twitter
Twitter té 284 milions d’usuaris mensuals. El 2013 tenia 665 milions de dòlars d’ingressos, però unes pèrdues de 645 milions. Aquests ingressos provenen de la publicitat, introduïda el 2010 (suposa el 89%, pels mòbils ja un 85%), i dels estudis de mercat. El 2013 va sortir a borsa.
Youtube
Creada el 2005, Youtube va ser comprada per Google un any més tard per 1650 milions de dòlars. Les seves estratègies per guanyar beneficis són l’augment de la publicitat, la retribució que els creadors de contingut reben (55%), la creixent importància dels continguts professionals i el pagament per part dels usuaris (VoD i canals de pagament com a resposta a plataformes com Hulu i Netflix).
B) CONTINGUT/SERVEIS DE PAGAMENT
· Resistència dels usuaris a pagar.
· Aplicacions.
Spotify
Les fonts d’ingressos d’Spotify són la publicitat i la subscripció (80%). El 2012 va tenir uns ingressos de més de 430 milions d’euros, però el resultat final va ser negatiu. Cal remarcar també que un 70% dels seus ingressos van a les discogrà‐ fiques.
Netflix
Des de 2007, Netflix permet veure sèries i pel·lícules en streaming. El 2014 ha tingut 57 milions de subscriptors, uns ingressos de 5500 milions de dòlars i un benefici de 266 milions. Part de l’èxit de la plataforma resideix en la creació de contingut propi basant‐se en les preferències i gustos dels usuaris. Així, Netflix s’ha expandit a Europa i Sud‐Amèrica.
C) DONACIONS
Hi trobem el concepte del crowdfunding , que permet l’existència de webs com Wikipedia.
TEMA 6: ELS MITJANS I GRUPS DE COMUNICACIÓ A
L’EUROPA OCCIDENTAL
6.1. La premsa
Tres models (Hallin i Mancini):
· Països del Nord i centre d’Europa (Alemanya, Àustria, Holanda, països escandi‐ naus).
· El Regne Unit
· Països mediterranis (Itàlia, Espanya, Portugal, França i Grècia).
1.1. APUNTS HISTÒRICS
A) Orígens i establiment de la premsa (s. XVII – XIX)
‐ Mitjà lligat a una nova classe social, la burgesia, que necessitava informar‐se i expressar‐se (la premsa esdevé una plataforma de debat on es reclama el poder polític).
Al nord i al centre d’Europa aquest caràcter polític és menor en la premsa de prestigi, igual que al Regne Unit. No obstant, allà és més marcada als tabloides, mentre que als països mediterranis el trobem a tota la premsa.
Hallin i Mancini diuen que a la premsa dels països mediterranis hi ha instrumenta‐ lització (els mitjans no són autònoms, sinó que segueixen una línia que afavoreix partits polítics) i clientelisme (la premsa es subordinin als interessos d’associaci‐ ons polítiques a canvi de subvencions, exclusives, etc).
1.4. PENETRACIÓ DE LA PREMSA
Alta penetració de la premsa al nord i centre d’Europa (on hi ha poques diferències socials en el consum) i al Regne Unit (on trobem una estratificació social segons el tipus de premsa llegida), però baixa als països mediterranis (on és un mitjà per elits i el lector presenta un perfil molt marcat).
1.5. REGULACIÓ DE LA PREMSA
‐ Combinació de la llibertat d’expressió amb la regulació dels límits d’allò que es pot i no es pot dir (limitació de l’odi religiós o polítics, drets a la intimitat, a l’honor i a la rèplica, etc).
‐ Autoregulació amb els consells de premsa, que vetllen per la seva qualitat informativa (escolten les queixes, imposen sancions, redacten codis ètics, etc).
‐ Problema en la concentració de la propietat.
‐ Subvencions per garantir diversitat i els diversos sectors.
6.2. La televisió
2.1. EL MODEL FUNDADOR DE LA RTV A EUROPA (1920 – 1970)
Model establert amb la ràdio (anys 20) i posteriorment aplicat a la televisió (anys 30 – 50). Presenta un finançament públic i és propietat de l’estat. En un principi trobem un monopoli públic, és a dir, que només emeten radiotelevisions públiques. Això es produeix per raons tecnològiques (escassetat de freqüències), però també polítiques, socials i culturals (gran impacte de a RTV). Calia assegurar‐ne un ús responsable per protegir‐la de pressions del mercat.
La radiotelevisió està gestionada per ens públics independents del govern finançats a través d’un cànon que amb l’augment de costos pot incloure publicitat. En aquesta època hi ha poques emissores, d’àmbit preferentment nacional. Presenten també una estructura autosuficient (les empreses tenen equips creatius i tècnics propis) i la seva actuació és guiada pel concepte de servei públic (programació diversa i generalista, que enforteixi els sentiments de cohesió i identitat socials, etc).
La qüestió de la (in)dependència política
Trobem diversos models d’organització:
· Governamental: Està controlat per un grup polític del govern (quan un partit guanya per majoria àmplia el parlament es torna molt homogeni). El fet que aquest govern triï qui mana als ents redueix també la independència política.
· Professional: Els governs no tenen afiliació i són professionals liberals. El govern escull també qui mana a la televisió, però hi ha més independència política.
· Parlamentari: Els partits polítics del parlaments escullen els responsables de la televisió.
· Cívic o corporatiu: A part dels que trien els polítics, alguns representants són escollits per altres organismes.
Normalment hi ha autoritats independents que supervisen el contingut i funciona‐ ment dels canals, o aquests mateixos en tenen de propis (BBC).
2.2. LA FI DEL MONOPOLI PÚBLIC (1980 – ACTUALITAT)
Passa per dues fases
A) Entrada limitada de canals privats amb obligacions de servei públic. Aquesta entrada, llavors, està controlada pel govern i implica una certa limitació de continguts.
B) Desregularització: Multiplicació de canals privats amb l’arribada de la TDT i els canals de pagament, però també menors obligacions pels canals privats, que porta a una fragmentació d’audiència.
La flexibilització de les obligacions també porta a la creació dels grans grups de comunicació: Mediaset (Espanya i Itàlia), Bertelsman (Alemanya, té també Atresmedia al Regne Unit), Vivendi (té Canal+ a França), Fox (amb canals de pagament al Regne Unit, Itàlia i Alemanya).
Conseqüències per la televisió pública de l’entrada de televisions privades
‐ Crisi d’audiència: Encara que la majoria segueixen sent forts, els canals públics perden centralitat i contacte davant la fragmentació d’audiències.
‐ Crisi econòmica: Els canals privats tenen una font d’ingressos publicitaris amb els quals els púbics no poden competir. El cànon recaptat per llar fa que el capital s’hagi de repartir entre més canals.
‐ Crisi d’identitat: Per no perdre publicitat i audiència, els canals públics han d’adaptar‐se i canviar els continguts en certa mesura (s’assemblen més a les privades, aposten més per la comercialitat). Això ha portat també al debat sobre la necessitat d’un servei públic televisiu.
‐ Crisi de legitimitat: Relacionat amb el punt anterior, la RTV perd prestigi.
Creació d’un espai televisiu europeu
Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual Sense Fronteres (UE)
‐ Lliure circulació de programes televisius
3.2. RESPOSTES EUROPEES AL DOMINI DE L’AUDIOVISUAL NORD‐AMERICÀ
· Mesures de suport: S’aporten subvencions i crèdits a nivell nacional i europeu., però també s’hi implica la televisió (coprodueixen films, paguen taxes, etc).
· Necessitat de crear un espai europeu de l’audiovisual que afavoreixi els mercats exteriors i les coproduccions entre països d’Europa.
TEMA 7: ELS MITJANS I GRUPS DE COMUNICACIÓ ALS
ESTATS UNITS
7.1. La premsa
7.1.1. REGULACIÓ
La llibertat d’expressió està interpretada de forma més absoluta que a Europa. Així ho recull la seva Constitució a la Primera Esmena, i també va molt lligat amb els orígens del mitjà al segle XVIII, quan les colònies s’oposaven als atacs de la metròpoli britànica envers les publicacions i lluitaven per la llibertat d’expressió i informació (segons McQuail, als Estats Units independents es veia com un mercat d’idees i un mitjà necessari per vigilar el poder).
7.1.2. TIPUS DE PREMSA
· Premsa local: Fins als anys 80 no apareixen diaris d’àmbit nacional com serien l’USA Today i l’edició nacional del New York Times.
· Premsa informativo‐interpretativa: Premsa dominant i de prestigi.
· Premsa sensacionalista: Popular, apareix el 1973 però ha anat perdent impor‐ tància.
7.1.3. LA PROPIETAT DE LA PREMSA
Hi ha una concentració en dos nivells. El primer són els monopolis locals (poques ciutats tenen diaris competidors i només en algunes s’hi publica més d’un diari per falta de diners, encara que sí que hi ha competència a les grans ciutats). El segon són els grans grups de premsa (de concentració horitzontal, tenen molts diaris en moltes ciutats – ex: Garnett té 80 diaris).
7.1.4. PARAL·LELISME POLÍTIC
Hi ha una major neutralitat política que a Europa. Es vol separar l’opinió del relat de fets i, per tant, s’aposta per la veracitat, l’objectivitat i la imparcialitat (aquí els monopolis locals hi juguen a favor, ja que els anunciants volen un diari que arribi al màxim d’audiència possible). Hi ha una forta preocupació pel sensacionalisme,
autonomia de la redacció respecte als propietaris i es manté la idea de la premsa com a “gos guardià”.
El 1947 la comissió Hutchins publica un informe on s’exposa la teoria social de la premsa. Segons l’informe, la premsa s’ha de basar en la llibertat d’expressió, garantir un relat complet, no fomentar valors negatius, ser objectiva i veraç, etc. Des de 1927 fins a la dècada dels 80 es lluitava per la imparcialitat amb la fairness doctrine , que considera que s’ha de donar veu a totes les parts. Tot i això, quan Fox News arriba i comença a guanyar audiència amb la seva inclinació clarament republicana, altres canals també viren cap a ideologies concretes. Així s’arriba a una informació partisana fruït d’un procés de foxificació.
7.2. La ràdio i la televisió
7.2.1. EL MODEL FUNDADOR DE LA RTV (1927‐1970)
Tot comença amb un grup de radioaficionats a principis de segle. Als anys 20, però, davant l’escassetat de freqüències, les interferències i els perills potencials de la ràdio es decideix que cal regular el mitjà. Així, el 1927 neix el nou sistema (Radio Act) i el 1934 es consolida (Communications Act), on ja s’apliquen les idees bàsiques del sistema d’RTV que seguiran fins els anys 90.
Aquest model fundador segueix les característiques següents:
· Emissores comercials d’abast local/regional finançades per anunciants, conver‐ tint‐les en privades que no poden anar més enllà d’un territori concret. No hi ha, per tant, un sistema de RTV públic.
· Límits a la propietat molt estrictes per aconseguir diversitat, tot i que s’han anat flexibilitzant.
· Sistema de networks (NBC, CBS i ABC) i emissores. Les networks produeixen continguts que es distribueixen en emissores locals afiliades al seu servei. No obstant, les produccions de les networks només s’emeten en franges horàries importants, de manera que les emissores locals han d’omplir la resta de la graella amb contingut propi.
· L’autoritat independent que assigna llicències, revisa els límits de propietat i controla els continguts és la Federal Communications Comission (FCC).
· Aviat s’estableix un oligopoli entre la NBC, CBS i ABC que es manté encara ( the big three ). Aquestes tres networks abandonaran de mica en mica el mercat de la ràdio per centrar‐se en el de la televisió.
· Entre els 50 i 60 s’estableix un sistema televisiu molt competitiu.
Pel que fa a la relació amb el cinema, les majors no tenen prohibit entrar en el mercat televisiu. Ja al 1943 es va prohibir el cross‐ownership entre cinema i TV (les majors no poden ser propietàries d’estacions ni networks televisives). Als anys 60, però, començaran a produir contingut per les networks.
