¡Descarga Apunts ética (2010) y más Apuntes en PDF de Ética solo en Docsity!
Ester Tevar Rodas.
Ètica
La filosofia és estudi, recerca i interpretació:
Estudi: No tot estudi implica recerca ni interpretació.
Recerca: La filosofia és objectiva.
Interpretació: Encara que sigui interpretació, la filosofia és tan rigorosa i objectiva com l’estudi d’una ciència, però pertany a un llenguatge diferent, per tant hem d'aprendre el llenguatge ètic.
Objectiu: quan et guies pels criteris de la cosa mateixa. És un estudi que no es guia pel subjecte del coneixement, sinó per l'objecte.
Subjecte: No només l’individu, sinó també el conjunt d’aquests.
El llenguatge de la filosofia, el discurs filosòfic, és més pròxim al llenguatge comú, però no és el mateix; té paraules pròpies, que no pertanyen al llenguatge comú. Hi ha vegades que paraules pròpies de la filosofia s’utilitzen en el llenguatge comú, tot i que no sempre amb el rigor filosòfic.
L’argumentació filosòfica ha de ser objectiva, no hi ha cabuda per l’opinió. En tot cas, les opinions s’han d’argumentar objectivament.
- L’ètica és l’estudi del comportament humà, segons el criteri d’allò que és bo o dolent, correcte o incorrecte, en definitiva, del que és just o injust(és una virtut transitiva, afecta a la cosa i al subjecte).
(Regim alimentari: Només seria ética si hi ha un comportamente. Sinó és antropología. L'ética està per damunt de l'antropología)
El criteri últim del valor d’una cosa és la cosa mateixa. HEM DE SABER DISTINGIR EL QUE ÉS BO PER SI MATEIX (objectiu) I EL QUE ÉS BO PER A NOSALTRES (subjectiu). I és bo per si mateix si afavoreix la convivència humana, provoca que la societat funcioni.
- L’ètica és l’estudi del comportament humà segons si aquest és just o injust en si mateix en relació a la convivència humana.
I què afecta a la convivència humana?
Això és el que intenta respondre Plató en Hippias Menor.
El be i el mal és el valor de les coses mateixes.
Convivència humana: S'ha de buscar la forma de convivència humana. Cap filòsof no ha donat, no ha inventat, les formes en les quals hem de viure. Els criteris ètics van canviant i no podem avaluar els criteris anteriors segons el nostre model. Hi ha d'haver una moral universal. Que afecta o no afecte a la convivència humana.
Diferencia moral i ètica al llarg de la història. Al principi eren pràcticament sinònims però s'han anat matisant.
Ciceró (roma antiga i cultura grega) ètica dels antics i Agustí (pare de l’església): ja te a veure amb la doctrina cristiana (conjunt de manaments pràctics) i teologia (estudi racional de deu). Per els cristians el terme de moral fa referència a la consciencia.
*El fonament: dona existència a la cosa o explicació de la cosa, la tradició filosòfica intenta que coincideixin.
Déu és el fonament perquè és qui parla a la consciencia, qui posa les lleis a la ment de les persones. canvi envers la creença anterior (criteri o costum) que per el simple fet d'existir ja era bo, amb independència del contingut (perquè havia perdurat en el temps). En canvi, els cristians també eren respectuosos amb els costums, de fet, es caracteritzaven per la tradicionalitat i conservadorisme, considerava que si els costums tenien un valor moral no provenia del costum sinó per la intenció amb que és seguia (el criteri és intern "consciència"), si una societat està corrompuda també és corrompen els seus costums. Creença en la llibertat dels homes, que no podia estar sotmesa per principi als costums. Els costums s'han de seguir lliurement i només és deixava de practicar un costum si s'atentava directament amb Déu. Inconvenient: dogmatisme contra els avanços científics. Concepte de llibertat secularitzada, arguments legitimitats per la fe és converteixen en legitimitzats per la raó.
Ètica referida a la part externa encara que apel·lem a les intencions, és podria considerar extern/intern.
Ús legítim del terme moral com a connotació d'intimitat, no l’utilitzaríem com determinant d'un professional. Ex: un metge que comet una falta professional no un error tècnic sinó negligència -> negligència ètica. La negligència no és activa, és un descuit, no te intenció. En canvi un metge que trafica amb òrgans seria immoral, perquè hi ha una involucració. HIPIES.
Ètica -> conjunt de normes i valors que regulen la convivència col·lectiva. Una vegada estem en l'àmbit privat pot estar vulnerat per les normes ètiques i llavors és parla de la moral.
Les normes no sempre són racionals.
Casos que desborden el marc de l’ètica
2
en relació als altres essers vius, per a Aristòtil es l'animal polític i l'animal que parla, que te el logos, des de la perspectiva biològica se'n diu molts cops que es una ètica biològica. Zoé significa vida però sense cap tipus de qualificació ni diferenciació, tot allò que es viu (animat). Zoon politikon; la definició consta de dos parts, gènere o identitat (animal) i diferència (política). De la forma de vida se'n diu "bios", els homes tenen una forma de vida i aquesta forma de vida es la política, es una part fonamental de zoé.
Viure de qualsevol manera, els animals en aquest sentit es limiten a viure. L’humà es l’únic que es dona a ell mateix el seu comportament, El que cal es organitzar la convivència, no fem nomes la matèria primera sinó que la elaborem, es l’únic animal que la seva convivència i organització es basa en el llenguatge. Per parlar no entenem la xerrameca, el logos en sentit propi es aquell llenguatge que es posa al servei de la utilització de la polis. Aristòtil afirma que es millor que siguin feliços molts que no uns quants, la vida bona nomes es realitza a la ciutat, per quest motiu l’ètica porta directament a la política, ningú pot ser feliç ell sol. La forma de vida pròpia de l'esser humà es aquella que es desenvolupa a la polis, vida social, en contacte amb els altres. Això si, d'una societat ben organitzada governada per lleis, les lleis no escrites (els costums). L’ètica es troba mes en els costums, es mes rica, allò a que estàs acostumat es duen a terme amb naturalitat, mantenen la convivència però d'una manera mes bona. El vici a la llarga nomes acaba perjudicant a l'individu que te el vici.
A la ciutat l'home es formava una segona naturalesa que es producte de l'educació, això es bàsicament l’ètica -> educació en la forma de vida ciutadana, ensenyar com s’ha de viure a la ciutat. Ethos significa costum, el caràcter, a traves dels costums es fem un caràcter. Era la ciutat la que tenia caràcter i els individus el prenien a partir d'aquesta, i el caracter de la ciutat eren els costums (tautologia), es l’ètica de la identitat. Era importantissim en aquell moment formar-se una identitat que cadascú a de formar-se, el pitjor que es podia ser per a un grec era un no ningú, s'havia de tenir una identitat molt marcada. Ethos era el lloc on s'habitava, l’habitatge.
Aristòtil
Terme Ethos-> "estil de vida de la comunitat" o lloc on s'habita o habitat (menys important), connota propietat (no pertinença material sinó que al habitar un indret és fa propi adaptant-te o acomodant-te)
-> Posteriorment l’ésser humà a passat a dir que igual que s'adapta al món va adaptant el món a ell. Ex: butaca que agafa la forma de qui seu. Ex: camí que és fa per les persones perquè és més curt i acaba asfaltant-se.
L'habitatge natural de l'home era la polis (adaptada a la naturalesa humana), tot i així la ciutat tenia una part d'artifici i per això si l'home és un animal polític per viure naturalment necessita aquesta part artificial (creada per ell). Aristòtil creia que aquesta
4
artificialitat no s'havia de desmesurar, cal apartar-se una mica de la naturalesa per després recuperar-la. Creia en fer una segona naturalesa que s'aparta de la manera de ser animal que tenen els altres animals (els altres animals no tenen el logos). La convivència ciutadana i política marca una diferència amb la resta d'animals. L'ètica estudia una mena de transició entre la naturalesa pura i la segona naturalesa. Fer política no és com menjar o dormir, encara que tampoc creu que ha de ser pur artifici. La naturalesa en l'home canvia qualitativament i admet un grau d'artificialitat, però com més a prop de la naturalesa millor.
- L'ètica i l'observació de l’ésser humà que va fer Aristòtil no va ser antropologia, no defensava qualsevol tipus d'organització humana només la política (centralitzada, administrada i amb uns serveis). El seu model era l’únic que és considerava vàlid.
L'ètica -> els homes no poden viure d'una manera correcte sense unes pautes determinades (una organització amb mitjans necessaris). Ser polític era ser un habitant de la polis (ser social). Ser home és ser un animal polític (no com ha ofici sinó com a ciutadà) ha de viure en grup. * Una de les raons perquè Aristòtil no vol exiliar-se i prefereix morir és que si no viu en grup no pot exercir la seva humanitat.
Només podem assolir la millor forma de convivència si convivim amb "els nostres". Aristòtil no redueix la naturalesa a la política ni tampoc a l’inrevés. El que predica l'ètica és que l'home ha de saber dominar la seva naturalesa però no deixar-la de banda. Quan neix un èsser humà ja neix en una comunitat no natural "pura", entra en contacte amb la seva classe social (els grecs deien que aquestes diferències socials són naturals -> llinatge natural i per tant creuen que si que s'està en contacte directament amb la natura).
*Aldea o vila: s'organitza per intercanviar els serveis, Aristòtil creu que és necessari una millor realització -> la ciutat.
Constatació: totes les coses tendeixen al "seu" be, té a veure amb el teleologisme aristotèlic. La ciutat és el telos de les viles al seu torn també és el telos de la mateixa família.
- 4 causes de l’ésser (perquè és com és):
- causa formal
- causa material (ex: argila)
- causa eficient (el qui dona la forma). "faiçó".
- causa final (funció)
Quan l'objecte està fabricat per l’ésser humà causa eficient i final coincideixen en forma fabricat a partir de la idea de l'home que ho ha creat (tots els homes tenen la mateixa idea?).
Y les coses no creades per humans? Funciona també amb finalitat?
A la cultura grega, mitjans i fins es barregen. Ells no tenen la mateixa noció que nosaltres d'aquests dos conceptes. Això és degut a que la pràxis[ πρ 1 FB 1ξις] conté les dues.
La vida humana pels grecs estava pensada des del plaer i l'esforç. Això és el que reuneix el terme felicitat[ευδαιμονια]. Els grecs consideren que l'ésser humà té necessitats que comparteix amb els animals i altres que no. Les primeres no s'han de rebutjar completament, sinó que hem de poder-les controlar(cavall blanc de Plató) o rebutjar aquelles que van en contra de la racionalitat humana(cavall negre).
Actuem socialment per mantenir la mateixa societat; es tracta d'actuar segons els criteris que garanteixen la convivència, a saber, els costums.
Els criteris polítics són tota acció que es desenvolupa dins de la polis.
Tot està al servei de la ciutat->els criteris polítics s'han d'imposar en aquelles pràctiques que es divideixen en mitjans i fins. Podem tendir a un mitjà que permetin la finalitat però que, alhora, atempti contra la societat, i això s'ha d'evitar.
Les coses no es podien fer de qualsevol manera; la manera en que es desenvolupa forma part de la cosa mateixa. En el fons, el fí justificava els mitjans, sempre i quan s'hagués demostrat que aquest fi només es pot assolir per mitjans racionals.
Deliberació(bouléusis[βουλέυσις])
Elecció(proairesis[πγοαιγεσις])
Qual l'home desitja alguna cosa, es proposa una finalitat, però abans de cercar aquest fi, ha de deliberar sobre els mitjans que porten a aquest fi i, posteriorment, escollir el millor mitjà, aquell que estigui socialment acceptar.
Aristòtil≠
Mol·lície[Manera de viure en què hom es dóna totes les comoditats, excessivament regalada]≠Escarràs[Persona que es carrega molta feina i la més pesada].
Si entenem vida política com a vida social, és obvi que no hi havia contradicció entre la vida contemplativa i la vida política[el savi també necessita amics, l'amistat entre ciutadans]. Si pensem en la vida política com quelcom més determinat, ens plategem si el savi ha de participar en la vida política. La pregunta no és tant pràctica com conceptual; té a veure amb el concepte de felicitat[ ε 1 F5 0δαιμονία] per Aristòtil, és una qüestió conceptual. La felicitat no és quelcom transitori, és la nostra manera de ser, d'existir. No l'existència particular, sinó social, en conjunt amb els altres(no es pot ser feliç sol). ->és millor la felicitat de molts que la de pocs. La felicitat demana esforç, tant per assolir-la com per mantenir-la. En grec significa bon déu, que no és el mateix que bona sort: la felicitat es queda, la sort no. Només és feliç qui du una vida ordenada, justa i racional.
La forma de vida que es dugui no s'ha d'entendre com un mitjà per assolir la felicitat; no podem dividir mitjans i fins.
Seria absurd que algú digués que du una vida plaent per assolir la felicitat(sembla suposar que la felicitat no comporta plaer). Aristòtil distingeix entre plaers corporals i intel·lectuals:el primer ha de ser mesurat i mai ha de contradir els intel·lectuals, dels quals mai no n'hi ha massa.
El savi no obté felicitat externa sinó que la pròpia contemplació de la veritat és el que li comporta felicitat(no podem separar medis i fins)El coneixement sempre és bo encara que l'objecte conegut no ho sigui. L'home tendeix per naturalesa al coneixement.
En la vida política,
L'home bo és aquell que és feliç perquè la mateixa bondat comporta felicitat. L'home que és bo només se sent bé fent les coses correctament, de la mateixa manera que aquell que és veraç no és capaç de dir mentides. Però la felicitat no és només una sensació íntima, també son necessaris els béns materials[l'ètica grega no és una ètica de les negacions, com ho és la cristiana; no és dolenta l'aparença sempre que no sigui enganyosa].
Ningú és feliç per atzar, però es pot perdre per atzar?(Atzar, tyché[])La felicitat és permanent;no es pot dir que algú és feliç fins que no és mort; fins i tot un cop mort es pot embrutar el nom de l'home. Llavors, què és el que succeeix?
21/10/
Aristòtil.
Felicitat incanviant (eterna), traspassa la naturalitat humana. Lligada a la racionalitat. Les criatures petites no poden ser felices perquè no són el suficientment racionals. No s'ha de confondre amb la forma de la persona, sinó què és una qualitat de la vida humana. No si la persona és racional sinó si la seva vida és racional. L'home feliç és aquell que viu justament, aquesta felicitat mentres la viu no és qüestionable, perquè és tota la que pot ser. No te variacions internes (és eterna). El plaer és dona plenament o no és dona comparació amb la imatge: veuràs més coses en quantitat però no en qualitat. La felicitat és una qualitat objectiva, és dona plenament en tot moment. La felicitat es una qualitat de la vida sencera, una desgracia ens obliga a reconsiderar tot l'anterior. No és que canvi el significat sinó que potser estàvem equivocats.
No hi ha cap llei contra el suïcidi, però els costums no ho veuen be. Encara que la mort és necessària per terminar la vida, i lo pitjor de la mort és que es produeixi per atzar (quan no toca). A l'home just també l'hi pot passar. La autarquia per salvar la felicitat (telhos) de l'home, és l'únic be que és busca per ell pròpiament, no és busca per obtenir altres bens, en canvi altres coses és volen per buscar la felicitat. La resta de fins que busquem són fins per trobar la felicitat. En el primer llibre de l'ètica neocomaquea parla d'aquesta recerca. Autarquia (autogovernar-se), no deixar-se dominar per les passions. Infeliç : tonto? Ell mateix no necessàriament ha de sentir-se infeliç, més aviat és jutja des de fora. Per controlar les passions s'ha d'estar en contacte amb l'individu.
8
Resum: la virtut és un hàbit. Poden haver virtuts per naturalesa, però a l’ètica interessa la virtut que necessita un esforç. La virtut ha d’aparèixer.
Les aparences enganyen però a la llarga les aparences acaben per desmentir-se, l’ètica grega tracta de la vida sencera i no dels actes puntuals.
Varies virtuts però hi ha un annel d’unificar-les. Una cosa és enganyar sobre una habilitat i una altra mentir sobre tu mateix, si un home valent fingeix que no ho és, és converteix en mentider i per tant ja s’està portant malament. -> Preocupació humana per si la virtut és una o diverses. Formulació nova:
Hi alguna virtut que inclogui tota la resta? És a dir que si no tens aquesta virtut no ets just, encara que posseeixis les altres (LA JUSTÍCIA).
Mentir blablablabla (me aburro) blablablabla
El caràcter aplega els costums (les maneres de fer i de ser, que ens hem anat construint amb el temps. Integritat en la forma de ser. Qui te caràcter és un home íntegre, d’una peça en el sentit de que sempre actua de la mateixa manera en les mateixes circumstàncies, algú que té una línia de conducte, de la qual no és desvia fàcilment -> un home recte -> home dreturer (de fiar). El caràcter dolent no pot ser la integritat dels vicis (sentit de que és ben viciós). Aviciar -> consentir. L’home sense caràcter no te consistència.
28/10/
L’home sense caràcter no te personalitat, i és bo tenir-lo. No tenir caràcter és nefast. Els vicis destrueixen la identitat, no hi ha ningú completament bo o completament dolent. Les reflexions ètiques no és preocupen de les situacions extremes, només mira el que és pot millorar d’un caràcter. Un caràcter dolent sembla que per Aristòtil és aquell que no aconsegueix ordenar de manera adequada les seves virtuts. Podria ser que determinats comportaments no semblin correctes però aquestes qualitats poden integrar-se be encara que per si soles siguin rebutjades. El rei filòsof té prou potència o prou coneixement per no quedar atrapat en les seves pròpies mentides (les faules). L’harmonia està composta per contrastos. Per un grec la figura del cristià és dèbil, perquè no és equilibrat sinó que només te desenvolupada la consciència. És tracta també d’aconseguir la regularitat que només ens pot venir dels costums. Els mals costums (vicis) no són producte de la regularitat -> són irregulars. L’home de caràcter és aquell que no és deixa portar per les passions, el qui cedeix a les passions és sotmet a les situacions externes. Les passions s’han de controlar.
Les passions no me les puc fer venir, són espontànies -> els grecs ho veuen de manera negativa.
Aristòtil parla de aquesta espontaneïtat atribuïda als animals i a les criatures. Sembla que relaciona espontaneïtat amb la llibertat econòmica. Relacionat també amb l’autarquia (la raó domina les passions). Paral·lela també amb l’autarquia de la ciutat, no dependre d’un altre i ella mateixa sap governar-se (controlant les seves “passions” o
10
interessos). Parlem de ciutadans i no d’individus, un grec per ser lliure a de ser ciutadà i depèn de l’aprenentatge del ciutadà a la seva ciutat.
El concepte de llibertat per nosaltres depèn de la racionalitat (control de les passions), segons el cristianisme la llibertat és la possibilitat de canviar en qualsevol moment la nostra manera de fer o pensar. Per els grecs la vida acabada be i del tot era aquella que estava tancada. L’espontaneïtat per a ells era negativa, les teves decisions (que han format el teu caràcter) estan condicionades per el teu caràcter prèviament. No hi ha una salvació final com en el cristianisme.
El caràcter és forma en un temps determinat. Amb el temps s’admeten millores però no un canvi d’aquest. Ex: home just que està acostumat a dir la veritat i l’hi costa mentir. L’home just és l’home competent i el just és incompetent a l’hora de dir mentires (no el desqualifica com a esser humà). És busca que l’home bo sigui “incompetent” en el mal, no hi ha una competència per el mal, el mateix mal és incompetència.
El viciós és caracteritza per realitzar accions irracionals, que s’ha deixat portar per les passions. Avança un pas més cap a la incompetència i l’atrofiació de les seves facultats. En canvi, el just no és pot dir que és incompetent en el mal, en tot cas això és positiu. Activen facultats que són les humanes, adquirir facultats animals resta competència. El poder no és força sinó competència. Un home fort és enèrgic, en el sentit de que cal ser fort per poder dir no. En aquest sentit això és va sedimentant en el caràcter per dues raons:
Si cada cop que haguéssim de prendre una decisió seria més complicat
Si t’equivoques moltes vegades no tens una mort digna.
El caràcter no és espontani ni ve donat, és guanya. És el fonament de les nostres accions i desborda cada una de les accions, les accions són bones o dolentes depenent si un caràcter és bo o dolent. Les accions per si soles poden ser pura aparença. La virtut no pot quedar guardada a l’interior sinó que ha d’estar a la vista igual que el caràcter (que és veu a través de les accions -> multitud d’accions al llarg de la vida “forma de vida”). L’educació a Grècia és basa en el seguiment dels models, on tothom és coneixia i és sabia qui eren els homes justos. Cal saber qui són els bons models. L’educació més fiable és la que està incorporada en el caràcter mateix, volien interioritzar uns valors. La proposta socràtica no és una defensa de la indivuadilat.
És diu que Sòcrates és qui comença l’ètica, comença a parlar dels afers humans, és comença la reflexió política.
No sabem que deia ell, apareix en els diàlegs platònics i és mostra com utilitza l’intel·lectualisme. Se li atribueixen aquestes dues afirmacions: el vici és un defecte de coneixement , ningú no fa el mal voluntàriament.
2/11/
La virtut és un hàbit, en darrer terme no és tracta d’allò que vols sinó d’allò que pots fer. No és tracta tan d’allò que saps sinó del que saps fer.
Aristòtil no renuncia al saber, la distinció es entre el saber de l’universal (principis racionals) i un saber del particular (es saber de les circumstancies). Sòcrates nomes se n’havia ocupat del primer, cal jugar amb l’universal i amb el particular, el coneixement de les circumstancies, millora aquesta perspectiva intel·lectualista, primerament ell remarca que l’ètica es una forma de vida, les accions nomes s’entenen del tot com una forma de vida, les accions no tenen sentit per elles mateixes, son bones o dolentes segons el caràcter que les desenvolupa. La felicitat i l’autarquia es una característica de la vida sencera, deliberació i elecció se’n diu de les accions particulars, escull-ho el millor mitja dels que disposo, son nocions que es poden fer extensibles a la vida sencera. Deliberació (l’home que es conscient es algú que fa sempre les coses deliberadament) pel que fa a l’elecció (el caràcter de l’individu es una suma d’eleccions), al capdavall el caràcter també es triat, deliberar i triar passen a formar part del mateix caràcter de la persona, es tracta d’aconseguir un caràcter racional, calen les virtuts del caràcter però al capdavall no deixa de remetre a l’intel·ligible, algú amb caràcter es algú amb seny, amb la virtut de la prudència.
Depèn estrictament de la racionalitat comunitària (l’ordre i la regularitat que impera a la polis o el ritme de la ciutat), el criteri del saber pràctic es el be, no es tracta de si el que esculls es bo no, el be s’entén com allò que es convenient, adequat. El be es allò que li escau a la cosa, que correspon a la finalitat que hem proposo i entre aquestes coses també al meva forma de ser, jo he de tenir en compte com soc jo per actuar amb conseqüència, cal encertar la manera d’actuar be. Nomes hi ha un manera de ser justos i moltes de ser injustos, cada cosa te al seva finalitat (ètica teleològica), forma part de la naturalesa de la cosa (ganivet que no talla no es un ganivet). Ètica humana com a praxis, hi havia dos vies; el plaer i la teorètica (vida del savi), es la mes autàrquica i per tant la mes feliç, troba la felicitat per que no la busca i les desgracies de la vida no afecten a la seva activitat que es la ciència (per que no es basa en la sensibilitat), per a l’activitat contemplativa no es necessària la sensibilitat, els plaers es busquen per evitar el dolor, el plaer corporal no te autocontrol, però no es negatiu. Es un plaer menor que es pot convertir en dolor i es pot desbordar, el plaer de menjar refina el gust.
El savi busca el be en si que no es relatiu a l’home, els demes bens son un be per una altre cosa, es un be en si però no per a l’home per això l’intel·lecte del savi es diví. Per això no pot ser el model de ciutadania, Plató s’ha ocupat nomes de be de la substancia i ni en compte els accidents, a la República es parla del be, l’intel·lecte diví. Les categories aristotèliques son la substancia i els accidents o predicats, sempre es mante alguna cosa que no canvia sinó mai quedaria res, el pensament polític explicava que cada ciutat te la seva forma de be, el cristianisme (l’escolàstica) agafa un Aristòtil molt platònic, els accidents tindrien la seva forma de be per analogia amb el be de la substancia (son bens menors), l’únic be es el de la substancia.
De Plató critica la doctrina del be, però recull la doctrina de l’anima que es la que esta a la base de la república. Hi ha anima racional (científica i deliberativa), anima irracional (vegetativa i apetitiva), Aristòtil dona continguts, les passions (pathos), facultats o potencia (dinamis), les maneres de ser o hàbits (héxis). Totes elles estan a l’anima, el pathos esta a sota, les facultats al damunt i a dalt de tot, les passions seria la
base, aquestes no actuen si no te unes facultats que tirin d’elles, la virtut es l’excel·lència amb l’exercici d’una facultat, a base d’activar-les es van convertint en hàbits, la manera de ser o l’hàbit es que actualitza les passions.
Hi ha dues menes de virtut les del caràcter que rauen a la l’anima apetitiva i son un terme mitja entre passió i acció, cal doncs que l’anima racional recondueixi l’anima apetitiva, no hi ha deliberació ni sobre el necessari ni l’impossible, sinó nomes sobre allò que es factible o possible. La deliberació influeix sobre la mateixa elecció, la prudència es la virtut deliberadora si qui delibera te un bon caràcter (just), l’individu ha de tenir la màxima virtut del caràcter que es la justícia, la virtut intel·lectual i la del caràcter van lligades, de l’individu que se l’ha de dir astut, si no hi ha caràcter no hi ha prudència. Les virtuts del caràcter s’han d’aconseguir buscant terme mitja. Dominar la part apetitiva de l’anima, el terme mitja no es el mateix per a tothom, però això no vol dir que cadascú decideixi quin es el seu el que succeeix es que cadascú es el mes indicat per trobar el seu terme mig però sempre en relació al que son les normes socials.
11/11/
La justícia,
Diferents tipus de justícia (legal”llei escrita” i política”legal més natural”), justícia considerada com a virtut pròpia, ella mateixa és el terme mitjà, i afavoreix a que és posseeixin la resta de virtuts com la valentia. De la justícia els dos extrems són injusts, tot el que no és just és injust. És una virtut transitiva, afavoreix no només fa be al que la té sinó que també afecta als altres. Parla d’un egoisme virtuós. Amb la justícia no ni ha prou, sinó que és requereix també de l’amistat.
- Dins de la justícia legal:
- Distributiva: repartiment dels bens, la justícia comporta igualtat però no que a tothom se l’hi doni el mateix sinó que s’ha de donar a cadascú el que és mereix. Justícia proporcional.
- Correctiva: corregeix els conflictes i restableix l’equilibri -> tribunals. A l’hora de jutjar no s’ha de considerar per res el caràcter dels imputats, encara que una persona sigui justa pot cometre una injustícia. Cal ser imparcial.
Pel que fa a l’exercici de la justícia cal l’equitat (la forma més excel·lent de justícia), és la capacitat de tenir en compte les circumstàncies, no qualsevol (com el caràcter), són aquelles que són rellevants a l’hora de formular les pròpies lleis (per afinar més). Els defectes no són de les lleis.
L’acte voluntari pot ser un moviment físic o mental, qualsevol reacció animal és voluntària, existeix un acte mixt, on estàs obligat a fer l’acció per sobreviure però en realitat no vols (ex: vaixell enfonsant-se i s’han de tirar les pertinences). En els dos casos aquesta no voluntarietat pot afectar l’acte però principalment hi ha un desconeixement de la racionalitat. Si només se sap a mitges no hi ha un acte totalment
14
*Una cosa és fer dependre la nostra llibertat de quelcom que és aliena a la nostra individualitat (més enllà com la societat) i l’altre cosa és fer dependre la nostra llibertat de quelcom que és aliena a la nostra individualitat (més enllà de la humanitat -> Deu).
16/11/
Separar l'ètica de la religió. Els antropòlegs responen a la pregunta que és el que ens fa humans : El culte als morts. No cal que sigui una religió altament desenvolupada. Els antropòlegs estudien més aviat les organitzacions menys desenvolupades. La naturalesa de l'home és la cultura? La cultura és la forma en que l'esser humà s'ha adaptat al medi (artificialment). El culte als morts és una característica en comú en totes les societats humanes, quan diem religió no necessàriament està lligat a un culte als deus o un deu. Alguns estudiosos diuen que per parlar de religió cal distingir entre el sagrat i el profà.
Famile Durkhein -> la repetició de determinades cerimònies serveixen per tenir unit el grup, cohesió social.
Cal afegir que Kant donaria una altra resposta: la religió serveix per anar més enllà de la condició humana.
Podem entendre-la com a una cosa bàsica o com un ent que va més enllà.
La religió dicta les normes de la convivència humana, per exemple en la prohibició de no menjar aliments concrets (ex:les vaques a india). La religió va adreçada a mantenir el grup. Ni ha formes més sofisticades, la religió era la base de la legislació jurídica a l'antiguitat. Religió vol dir lligar els vincles. La religió ha estat sempre la base de les lleis (escrites i orals), l'hi ha donat un sentit a les lleis.
Alguns han reivindicat un diàleg entre religió i raó, el procediment (la manera de fer les coses) en la democràcia s'ha de seguir una vegada és pren una decisió.
La llibertat que és dona és pot donar el caos, o una situació de proclamar moltes lleis. Aristòtil deia que els costums prohibeix allò que no mana, i la religió permetia una explicació dels continguts de les lleis.
-> La moral de la intenció
El cristianisme s'ha caracteritzat per dir el que és convenient i no i per el desenvolupament propi de la teologia (discurs racional sobre Déu), això ja ho veiem en Agustí. Això influeix en els filòsofs moderns més importants (ex:Heggel). El cristianisme no s'ha mantingut al marge de la raó, sinó que ha intervingut, s'ha integrat en els canvis socials. La mateixa religió ha produït canvis en el pensament filosòfic (en les idees filosòfiques). A l'edat mitjana la filosofia era la minyona de la religió, els mateixos pares de l’església van conservar la filosofia dels grecs i romans, posteriorment la van estendre. La doctrina cristiana és va entrelligant amb la filosofia. Hi ha uns efectes de fecundació mutus, i encara duren. Un pensador com Sartre (que és defineix ateu) està influït per el cristianisme, parla amb els termes cristians. Hi ha una racionalitat que prové del cristianisme.
16
El demiürg és limitava a donar forma a la matèria (en realitat no és cert perquè la substància venia donada per les idees "intel·ligibles"), els neoplatònics atribuïen a la matèria una pura indeterminació, això era dolent perquè l’ésser és bo. Si Déu crea la matèria se l'hi ha d'atribuir també el mal? A partir d’aquí és dedueix que és l'home qui introdueix el mal al món, pecant. El pecat original (inicia el procés de la existència en el temps). La història dels homes s'inicia a partir del primer pecat. L'home introdueix la destrucció, el no ésser (destruint l’ésser), l'home és destructor de la matèria de les coses i de l'ordre (diví). I com és que Déu permet això si és omnipotent? Si és tan bo perquè posa el home al món? Déu no vol el mal. Déu vol l’ésser humà com a lliure, és a dir, capacitat per triar entre el be i el mal.
- El naixement de la consciència.
Amb els mites -> Adam i Eva. No és creu en el llibre albir. Eva cau en la temptació del dimoni (la serp), podien menjar de tots els arbres menys de l'arbre de la ciència (si ho fa serà tan sabia com Déu). El concepte de culpa és transmet amb el mite. La culpa és transmet de generació en generació i afecta a cada individu de l'espècie humana, és diferent a la resta d’herències (econòmica). Un mal gen no justifica que algú no sigui un ésser humà. Ningú no veu atacada la seva humanitat perquè els seus gens siguin defectuosos. El pecat original si que determina el gènere humà, no diu espècie humana perquè el pecat no te res a veure amb la natura. L'individu pren consciència del mateix com si és mirés al mirall (com l’amic per Aristòtil) però està interioritzat. Adam i Eva després de pecar és senten despullats, els hi falta la raó (no estàn nus sinó que els hi falta alguna cosa -> la consciència), la falta també significa una mala acció (mateix llenguatge). Tenen la impressió que els miren (Déu).
Existeix el vici, el mal costum, en canvi el pecat no ve de la natura sinó de l'esperit. Raons per subratllar aquesta tesi: una moral dels actes és una moral que té la llibertat com a principi. En el cas de Grècia el resultat dels actes era el caràcter. La llibertat intervé en cada acte. Un sol acte va portar la perdició del món i va portar el dolor i va arrossegar altres pecats. Els seus descendents s'han de redimir a través del treball (intentar transformar les coses).
Els antics és pregunten pel sentit de la vida, i és distingeix de la pregunta per la felicitat. El cristianisme apunta per la transcendència.
La felicitat del grec estava presidida de la vida sencera, la manera en que l'individu disfrutava de l'eternitat de la raó, entesa com a lògica o regularitat amb que discorria la seva vida. Vivia racionalment, això és manifestava amb una regularitat en la vida (estabilitat), a ningú se l'hi podia prendre la seva autarquia, hi havia un contratemps -> que la lògica de la vida no acabés de perfilar-se. Des de la perspectiva d'un grec la vida del cristià és absurda perquè el cristià considera la vida una suma de moments que és van acumulant i la mort seria una mena de tall. No seria ben bé un tall sinó un salt o traspàs. En aquest cas no s'entendrà mai la eternitat com a ent canviant (segons els grecs). L'eternitat del més enllà podríem pensar que és un començament en el sentit que
Per cada criatura hi ha un acte de creació. Déu no solament crea sinó que les manté en l'existència. L'amor de Déu no és afecte, és a dir, que és amor o estima, és acte i en acte, és actiu, en activitat. No comença i acaba. L'estimació divina és, per Sant Pau, en Déu, vivim i som per aquest. Fora de Déu no hi ha estimació no vida.
El cristianisme, recull de Grècia, que les coses estan en la ment de Déu. Existir vol dir caure en el món diví. Hem d'agrir a Déu que ens crei. El món i el seu ordre és creat, engendrat. No és lluita de forces. És cohesió. L'energia espiritual és cohesionant.
En el cristianisme el logos es transforma en Verb. És l'encarnació, en forma humana. Aquí cobra en sentit autèntic la providència.
Els hereus del cristianisme és pregunten el sentit de la vida, intuïtivament vol dir el sentit que te la cosa, on va a parar tot això? està relacionat amb un interrogant sobre nosaltres mateixos, que depenen de la posició que tinguem nosaltres en vers als altres. Qui soc jo? Pregunta per la identitat pròpia. Que és respon de manera diferent a com és va resoldre en l'antiguitat. També te rellevància el com hem valoren. Quin valor te la meva existència?
El cristianisme fa la transició de la identitat al valor.
Qui soc jo? resposta religiosa: Déu m’estima i soc la seva filla, per això la meva existència te un valor. Déu és l'altre per excel·lència. Ell segur que no hem fallarà. I m'exigeix que jo no hem desmoralitzi. Força moral: estimació.
Perquè hem vingut al món? Quina necessitat hi havia que jo existís?
Aquestes explicacions valen per tothom per tant desvaloritzen, per això considerem els drets generals atempatius contra la llibertat individual. L'individu voldria una combinació entre la llibertat i la necessitat.
És distingeix entre la mort absurda i la que no ho és. Hi ha una altra ex: persona que corre amb el cotxe i una vaca és creua en el camí (interacció entre natura i risc).
El cristianisme no te por de les paradoxes (mikelard-> filosofia de la paradoxa), aquesta queda resolta perquè deu es racional, infinit i racional. L'estimació que sent per les criatures és per la seva existència i no per la seva essència. No és com l'amor de mare. És el Déu pare.
Si ets lliure no ets ni bo ni dolent però potser o per ser lliure?
El lliure albir una vegada expulsat del paradís és converteix en llibertat d'acció.
Sempre hem de triar... Som essers finits.
Els grecs exigien triar les possibilitats que ocorren i no les que no són les pròpies. Finalitats comunitàries que venien donades. Un mal objecte fa dolenta la tria, el mal era
una qualitat de l'acció, en tant que l'acció s'havia d'ajustar a la relació entre mitjans i fins.
El cristià fa les possibilitats seves, i són pròpies perquè les a assumit ell, les possibilitats no le venen donades. El mal no és una manera de fer externa o desencertada per causa per una manca de coneixement, sinó que el mal és producte d'una intenció que ja és en ella mateixa dolenta, que és combina amb l'acció. Pecats de pensament i pecats d'obra. De vegades no fem el que hem de fer, i els teòrics grecs no és preocupaven per allò que s'ha fet sinó per el fet de que no és adequat. Pecat per omissió és deixar de banda la teva racionalitat. Cristianisme -> MORAL DE L'ACCIÓ,
Abelard
El consentiment és un acte. El defensa el no consentiment. No hi ha l'esperit i la manca d'esperit com a Grècia hi havia manca de raó i raó. Déu és absolut i bo però admet el mal (esperit negador->nega deu).
Que passa amb la modernitat cristiana?
Abelard:
L'arbre del coneixement és la ciència del bé i del mal. Les dues coses eren coneixement. Aristòtil diu que el coneixement sempre és bo encara que l'objecte no sigui bo. Podem fer un ús bo o dolent d'aquest coneixement, el coneixement en si és bo, però amb la tria es pot convertir en bo o dolent. El cristià posa davant la tria. Pels grecs si coneixes el bé o fas, en canvi, pels cristians pots conèixer el bé i fer el mal. Disposició interior prèvia en el cristià, el cristià posa l'amor com origen de l'ordre, amor diví. L'actitud dels primers pares Adam i Eva, té a veure amb l’acceptació de l'amor diví. Déu estima als homes, estima en el sentit d'amar i en el d'apreciar i valorar. El lliure albir és la capacitat de triar entre el bé i el mal, però abans o després de coneix-se’ls? Protestants remarquen: la mateixa possibilitat de conèixer implica la pèrdua de la innocència. (el mal millor no conèixe’l), d'aqui sorgeix la malfiança contra la raó ---
manera de fer el bé o el mal. Coneixement del bé: déu. Tot el coneixement que necessitaven per ser feliços era aquest, el del bé, el de déu, el qual no era el coneixement de cap objecte. És allò que anomenaríem un coneixement de tipus personal. És el lligam entre amor i coneixement, típic del cristianisme i que es produeix de manera diferent que la platònica. L'estimació ja és una forma de coneixement. En Plató, en canvi, l'estimació pot portar coneixement però ell per si sol no ho és.
El coneixement dels objectes per la doctrina cristiana bàsica només és bo en ell mateix, si no contradiu aquesta forma de coneixement més elevada, i serà dolent si el contradiu. No es tracta del coneixement de les coses humanes, mundanes, perquè aquest tipus de coneixement pot derivar en supèrbia. La hybris (supèrbia) de voler ser tan savis com déu. Per una grec el saber mai no s' acabava, no havia terme mitjà pel saber. Només la humilitat apropa a déu. El cristianisme i la seva moral no són exclusives ni dels savis, ni
20
