¡Descarga Apunts Hispània Antiga y más Apuntes en PDF de Historia antigua solo en Docsity!
HISPÀNIA ANTIGA
Mòdul 1. Organització del curs i qüestions generals
1. Organització del curs. Geografia: d’Ibèria a Hispània. Principals fonts literàries.
A. Límits geogràfics
- La península Ibèrica en l’Antiguitat La Península no va constituir mai una unitat cultural, tampoc en època romana, un dels pocs períodes en els quals sí assolí una unitat política El seu estudi conjunt és justificable (i recomanable) pel fet de tractar-se d’un territori definible (una península d’uns 600.000 km2) de fort contrast en paisatges i recursos, que avui es reparteixen dos estats (Espanya i Portugal) La inclusió de les illes Balears és justificable per la seva proximitat i relació. Les Illes Canàries (Espanya) i les Illes Açores (Portugal) es van mantenir al marge durant l’Antiguitat, per la qual l’estudi dels seus orígens no el tractarem. De cap manera va ésser determinat el marc, els veritables gents històrics van ésser les diferents formacions socials que en ella es van desenvolupar, no sempre ajustats als seus límits. - La creació romana d’Hispània Hispània, com Itàlia o Gàl·lia, fou una creació romana, els romans definiren un territori físic i li donaren un contingut: gairebé totes les ciutats avui importants tenen un passat romà. També crearen un imaginari icònic: una dama que porta una branca d’olivera, estesa des dels Pirineus a Gibraltar.
B. Les grans etapes històriques
Al llarg de la Protohistòria es va traçar un complex conjunt de cultures i el principi d’una diferenciació social i econòmica en elles que conduí a l’aparició de grups socials diferenciats, i a experiments de protourbanisme i d’urbanisme incipient en algunes zones. El món romà va imposar una unitat política (que no cultural ni social) i una reordenació de l’activitat econòmica. Alhora, la seva societat va incloure molts sectors diferenciats. Durant l’Antiguitat Tardana, mentre la societat es polaritzava en els extrems, s’assisteix a fragmentacions estatals i intents de recomposició (amb epígons com el regne dels visigots) En cap d’aquestes tres grans etapes, la península va restar aïllada, el seu estudi, per a no ser un simple miratge, ha de prestar atenció a les seves relacions amb l’exterior.
- Les relacions exteriors A grans trets, les costes atlàntiques no van esser simples finis terrae, sempre van mantenir contactes amb les seves homòlogues franceses i britàniques. L’istme dels Pirineus va constituir un obstacle important, però mai va ésser una barrera infranquejable, menys pels dos extrems. El mediterrani enllaçava les seves ribes en un flux constant des de temps remots, tant des del Golf de Lleó, com per les costes africanes o pel Pont de la mar blava de les Balears, que enllacen amb Còrsega i Sardenya i d’aquí Itàlia i Sicília. Tampoc oblidem que el nord d’Àfrica més proper, que els antics coneixen com Mauretania, va arribar a estar més vinculat a Hispania que amb altres parts de mateix continent africà, com Numidia o Libia.
Més que mai, durant l’Imperi Romà les províncies i els “provincials” no sols es relacionen amb Itàlia, sinó també ho fan entre elles; aquell era un món interconnectat.
C. Les principals fonts literaris sobre la Hispània antiga
- Les fonts literàries Són els escrits grecs llatins redactats en papir o pergamí durant l’Antiguitat (que rarament són contemporanis als fets). No s’han de confondre amb l’epigrafia. Els autors podien ser historiadors, geògrafs, naturalistes, poetes..., amb valor diferent de les fonts, per exemple: Sili Itàlic i la seva obra Punica, no serveix gaire per reconstruir la conquesta romana, és una evocació poètica. S’han conservat per la tradició escrita, primer per mitjà de còpies manuscrites, després per la incorporació de la impremta. Tot i el punt de vista sovint parcial, aliè etnogràficament i subjectiu dels autors, són font bàsiques insubstituïbles i constitueixen la base documental i cronològica de l’assignatura. - Com treballar amb fonts literàries Són conegudes des de fa generacions i són rares les descobertes de noves fonts (el 1978 es van identificar algunes noves cartes de Consenci amb Sant Agustí) És contant la revisió i interpretacions. Un graduat universitari en Història ha d’entendre i saber com es citen, hi ha pautes internacionals, alguns exemples: Estrabó: St. 2, 2, 6. Aviè: Or. Man. 284- Plini: Plin., NH 37, 14, 1. Un estudiós de l’Antiguitat ha d’emprar edicions crítiques o, en el seu defecte traduccions solvents, amb estudi crític. - Aviè i la Ora maritima, els principis? Tradicionalment considerem autor a Rufus Festus Auienus; alguns estudiosos sostenen que pot ser Postumius Rufius Festus Auienius. Home d’estat i poeta, escrivó en la segona meitat del segle IV. Segurament era pagà, només sabem que va escriure diverses obres carregades d’erudició, segons les modes de l’època. Ens interessa la Ora maritima, descripció en vers de la geografia peninsular dedicada al seu amic Probus (c. 330-390), que anava a prendre possessió d’un càrrec a Hispània; en el pròleg indica que havia consultat obres molt antigues (però no diu quines). Uns veuen el darrer lector d’obres avui no conservades, com un possible “periple massaliota” del segle VI a.C. (fins i tot alguns han volgut que la base fons un periple fenici o cartaginès). Altres indiquen que, tot plegat, és fruït d’una investigació literària de regust arcaïtzant, sense major base, per defensar el món pagà. - Els autors grecs tardoarcaics clàssics Hecateu de Milet (c. 550-476 a. C.). Logògraf, precursor de la cosmografia, parla de passada d’Occident. Es conserven fragments seus compilats per Esteve de Bizanci. Heròdot d’Halicarnàs (484-425 a. C.). Fou el primer historiador. Va viatjar per la meitat occidental de l’Imperi persa, va viure en l’Atenes de Pèricles i de vell es va retirar a Turios (Magna Grècia). Alguns passatges seus són útils per reconstruir l’arribada dels grecs a Occident i la formació de Tartessos.
Urbe condita) amb referències a la conquesta d’Hispània. La seva obra és político-militar i partidista (patriòtica), s’ha comparat a la poesia de Virgili.
- Historiadors de l’època altimperial Gai Plini Segon (el Vell) (23-79 dC). Naturalista. Va neixer a la Cisalpina en una família d’orde eqüestre. Exercí diversos càrrecs al llarg de l’Imperi, entre ells procurador provincial de la Tarraconense a principis de l’època flàvia, més tard fou almirall de la flota romana del Tirrè. La seva curiositat científica li va ocasionar la mort a l’erupció del Vesubi. És autor del Naturalis Histoiae libri XXXVII, complet resum del sabers de l’Antiguitat, una part relacionats amb Hisània. En els textos de Plini la relació de territoris Itàlia sempre ocupa el primer lloc, per centralitat i tradició, malgrat que altres províncies adquireixen importància i en població i recursos. Hispània es la terra més occidental del món conegut. De la Índia, fora dels límits romans i allunyada, en té vagues noticies indirectes a través del comerç. S’indica que gran part de la terra és erma i que la riquesa natural està concentrada per regions. No es mencionen el cereals, el producte agrícola basic ben testificat. Es recorda allò que constituïa un negoci singular, com l’espart, indispensable durant l’antiguitat per a multitud d’usos que avui exerceixen les cordes. Els tints són d’origen fenici. L’autor cerca ser científic, però, alhora, té tons poètics, propis de la literatura de l’època. Plini es basa en criteris subjectius, buscant una literatura enginyosa que contraposa idees i imatges, per això uneix la delicadesa dels tints amb l’ardor pel treball La sobrietat dels hispans era un tòpic ja en els seus dies: l’abnegació militar dels ibers, la frugalitat dels celtibers, la dura vida en el camp d’homes i dones entre els pobles del nord, etc. Es important preguntar-se, contrastant amb altres fonts, sobre el grau d’actualitat d’aquests comportaments ja en el segle I d. C. - La geografia de l’Alt Imperi Claudi Ptolomeu, c 150 aC, és autor d’unes taules, que amb coordenades, situaven diverses ciutats al món. A Hispània hi ha errors importants en el “grau Ptolemaïc” però gràcies a ell en s’han arribat topònims que no coneixeríem. - Escriptors hispans de l’Alt Imperi Pomponi Mela, nascut a Tarifa. Geògraf autor de Corografia (descripció geogràfica del Mediterrani) escrita c. 44 dC. Luci Juny Moderat Columel·la, nascut a Gades. Oficial militar autor de De re rustica, un tractat agrícola, escrit el 40 dC. Marc Valeri Marcial, nascut a Calatayud (38/41-104), és traslladà a Roma on visqué com a intel·lectual protegit pels poderosos. Poeta crític amb la societat. - Historiadors romans de l’Alt Imperi Publi Corneli Tàcit (més rigorós historiadors alt imperial), Gai Suetoni Tranquil (anècdotes i escriptor de Vides dels dotze cesars), Luci Anneu Florus (estil culte i complex. Continuador de l’obra de Livi)
Mòdul 2. L’entrada en la Història: pobles colonitzadors i autòctons insulars
2. LA COLONITZACIÓ FENÍCIA (SEGLES IX-III A. C.).
A. Els orígens: Fenícia i la ciutat de Tir.
- Origen dels fenicis Al llevant asiàtic, l’antic món Cananeu quedà reduït al Líban per l’assentament d’altres pobles de l’edat del ferro. D’ara endavant en direm fenicis. Els pobles que van ocupant la costa de Palestina són els Arameus, hebreus i Pobles del mars al llarg dels segles XIII i XII aC, durant els segles XI i VIII aC (Edat de ferro) hi ha l’apogeu fenici i durant els segles VII i VI aC hi ha una forta pressió assíria i babilònica. - Breu sinopsi de la història Fenícia · Als inicis del segle XII aC els Cananeus passen a denominar-se Fenicis (phoínikes=vermells. Potser pel tint porpra que els caracteritza). · Entre el 1150 i el 800 aC, període d’apogeu de les ciutats-regnes fenicis · Entre el 800 i el 612 aC resistència i tribut als assiris. · Entre el 586 i el 539 aC dominació babilònia. · Entre el 569 i el 332 aC dominació persa i hel·lenització. · Entre el 332 i el 64 aC dominacions hel·lenistiques. · 64 aC inici de la dominació romana - Fenícia històrica. Característiques. Situats al llarg de la costa entre Tell Sukas (avui Síria) fins a Acre (avui Israel), és a dir més o menys l’actual Líban. Al segle XII aC Gubla, ciutat fenícia, viu el seu apogeu. Apogeu que viurà Sidó al final del segon mil·lenni. Finalemnt al segle X aC, Tir viu un ascens important. - La ciutat de Tir Tir estava situada en una illa i això li va permetre escapar de diverses destrucció dels imperis continentals fins a Alexandre Magne (el 332 aC). Des d’aleshores és una península (arran dels moviments de la línia de costa). Obtenia els recursos agraris de la costa immediata (per exemple de Ushu).
B. Les navegacions dels fenicis
- Els fenicis: navegants i més L’habilitat marinera dels fenicis suscità admiració i enveja durant l’Antiguitat. La pràctica comercial i el coneixement de les condicions del mar van fer que s’hi adaptessin perfectament. Un percentatge elevat de fenicis eren agricultors, entre els més avançats de l’edat del ferro (conreaven en terrasses). De fet la seva pràctica, que van heretar els seus successors, els cartaginesos, van sorprendre als romans. També havien desenvolupat habilitats en diverses artesanies on excel·lien pel seu nivell tècnic. No obstant això, han estat recordats per ser navegants. - El tipus de navegació Els fenicis practicaven diversos sistemes de navegació, però sobretot usaven el cabotatge. El cabotatge consisteix en seguir la línia de costa per evitar perdre’s mar endins. Tècnica que s’usava preferentment de
Al segle X aC quan el regne d’Israel domina una sèrie de territoris i s’ha convertit en un microimperi i domina algun port, construeix vaixells amb artesans fenicis per, a través del mar roig, anar a buscar mataries primeres. Aquest mercat no dura més d’una generació perquè els israelites es fragmenten. És per això, que els fenicis, al segle IX aC, s’estableixen a Xipre i exploren l’Egeu i l’Occident.
- La ruta de navegació, des de finals del segle IX aC Com que les corrents marítimes del Mediterrani van en contra el sentit de les agulles del rellotge, la ruta seguida pels Fenicis era de Xipre, a la costa anatòlica, sud de grècia, Sicília, Sardenya, Eivissa i Casta del Sol. I de tornada, per la costa africana. Els Fenicis es van instal·lar a llocs estratègics en punts d’aquesta ruta. Tot i això no era la únic ruta que havien fet, però en altres punts ja hi havia instal·lades altres societats. Al final, les distàncies fan que es creïn uns cercles comercials fent que els Fenicis nuclears comerciïn al Mediterrani Oriental. Al Mediterrani central apareix una ciutat, creada pels Fenicis, Cartago (814 aC) i de seguida es fa una ciutat gran i trenca amb alguns costums (tret de la llengua cartaginesa, llengua neopúnica) i tenen un radi d’acció del mediterrani central a nivell polític i comercial. A Occident també intenten establir les seves tradicions, però s’ha establert un cercle de conservació de tradicions amb epicentre a Gadir (Càdis), desenvolupa unes elits cada vegada més importants, són aquestes les que pacten amb la família Barca per entrar a la península
- Les exploracions singulars Per demostrar la seva habilitat al mar, hi ha diverses històries. La costa africana: Heròdot, al segle V aC, explica que un faraó a finals del segle VII aC, el faraó Necó II va llogar vaixells fenicis per donar la volta al continent africà. Van arribar per l’altre costat del mediterrani tres anys més tard. El viatge de Hannó: Al segle VI aC aquest cartaginès va sortir des de l’Estret fins a les costes del Senegal per trobar productes similars que s’havien trobat al Mar Roig El viatge d’Himilcó: Sortint de Càdis, al segle V aC, però en direcció nord tot recorren les costes atlàntiques fins a les Illes Casitèrides (Anglaterra). Buscava obrir una ruta per portar estany.
D. Gadir (Cadis) i la seva Badia.
- Gadir Gadir, vol dir fortalesa en fenici. Velei Patèrcul (al segle I dC) diu que es va fundar el 1104 aC. Però no ha s’han trobat proves i a més, Velei, va viure 1000 anys després. I no es documenta presència fenícia abans de finals del segle IX i inicis del segle VIII aC, per tant s’adopta aquesta data. Els primers fenicis funden factories i amb el temps esdevenen ciutats, és el cas de Cadis (tot i que cap al segle III aC els hel·lenístics decoren les fundacions de les ciutats). I en el seu cas, segueix el model de Tir i es basteix en una illa prop de la costa. Amb el pas del temps, esdevé la metròpoli principal fenícia d’Andalusia i el Marroc Atlàntic.
- Sobre la fundació de Cadis Estrabó explica que Gadir es va fundar quan se’ls va fer complir un oracle que els manava establir-se a les columnes d’Hercules i, després de tres intents, les troben i es situen allà. - El dens aspecte de les ciutats fenícies Els nuclis urbans podien ser molt densos. Cadis era una illa totalment urbanitzada, separada d’una illa major que, a la fi, acollí cementiris. A la zona costanera és on hi havia el sector agropecuari que avastia la ciutat, per tant, Gàdira era tot a la badia (cementiri, temple, cases, etc.)
Es coneix més dels satèl·lits de Gadira que no pas de la pròpia ciutat, ja que sempre hi ha agut cases damunt. El 2006 van haver d’aturar unes obres perquè va sortir una muralla fenícia de 25 metres datada al segle VII aC. El 2008 al casc antic de Cadis es van trobar unes cases del segle VII i VI aC amb fases del segle IX aC. Tot això porta a concloure que Cadis es una fundació antiga, primer com a empori més tard com a ciutat i que Cadis com a ciutat Estat cal entendre-la com un conjunt de policentres disseminats per tota la badia i la zona urbanitzada va ser la seu de la classe dirigent (a jutjar per la riquesa dels cementiris) i amb un temple (que juli Cèsar, Anibal... hi passen)
- Restes fenícies a Cadis Sota el Teatre Còmic, es conserva un paviment amb petjades d’animals del segle IX aC i ele ments com la sola d’un forn de pa (com els que s’han utilitzat a fenícia i a tot l’orient) del segle VIII aC. També ceràmiques modestes del segle IX aC amb inscripcions (modestes pequè només indiquen la propietat). I els cementiris propers mostren la cultura fenícia del segles VIII-VII aC, derivada del Líban. També àmfores, molt important, algunes són produïdes a la Badia de Haifa i eren portades aquí, però la zona de Màlaga comencen a produir vi a gran escala des de finals del segle VIII aC no només per consum propi sinó que s’intercanviava amb dirigents locals indígenes a canvi de matèries primeres (no volen manufacturats, només primeres matèries). - Doña Blanca Al final del riu Gadalete, hi havia Doña Blanca, un centre productor. Ocupa una extensió important. Hi ha una gran quantitat d’escriptures dels segles VIII i VII aC i és la porta d’entrada de l’escriptura a occident. - Estatuetes fenícies Al sud de la Badia (Perdigones) es va trobar un conjunt d’estatuetes votives del segle VII aC (pot ser que allà hi hagués el santuari). Alguna amb la cara banyada d’or, una tradició del Líban.
E. La zona d’influència de Gadir.
- Gadir. Zona econòmica d’influència Cadis és la receptora dels productes de la zona portuguesa, Huelva, Vall de Guadalquivir i introdueixen teles, vi, ceràmiques i ivori. Controla els assentaments fenicis de la costa de Marroc i la espanyola. Està situat en una zona on es pot importar estany, coure, etc. Els fenicis es situen en llocs estratègics de la costa i mercadegen (s’ha provat amb restes fenícies en poblats) amb els indígenes que són a l’interior. Des d’aquesta regió hi ha la Ruta de la Plata que puja cap al nord.
- Influència fenícia en la Badia de Huelva Al port de Huelva es van trobar uns forns metal·lúrgics. Aquest tipus de forn no hi és a les tradicions prehistòriques indígenes. I a Huelva hi conviuen els dos.
- Influència fenícia a Portugal i Extremadura. La via marítima porta fina al coure d’Ourique i explica el jaciment d’Abul, la via de la Plata, la presència de tresors. Al Guadalquivir es va trobar una estatueta fenícia d’una deïtat mesopotàmica que evidencia que el contacte es realitzà sovint per mitjà de santuaris mixtos, fenicis i indígenes com El Carambolo (Sevilla).
El litoral català i del Golf de Lleó va viure un actiu comerç amb els fenicis entre el 650 i el 575 aC. Els objectes com fíbules de doble ressort i ceràmiques fenícies es poden trobar al llarg de l’Ebre-Segre, litoral, prelitoral i Empordà. L’adopció per primera vegada del torn de terrisser i fins i tot la imitació modelada a mà, indiquen el fort impacte dels fenicis, tot i no crear assentaments estables al litoral català.
H. Les adaptacions dels fenicis d’Occident a mitjans del segle VI a. C.
El comerç de metall, havia estat l’ element estrella (plata, estany, etc), però no l’únic: · La fabricació de porpra. · La fabricació i venda de teixits (la fíbula de doble ressort ho indica). · La fabricació i exportació de vi (les àmfores fenícies). · Les manufactures diverses: ceràmica, pasta de vidre, ivori, perfums, etc. El que devia passar és que a mitjans del segle VI aC els metalls devia ser més difícil d’extreure’ls i va obligar a fer un canvi de dinàmiques. Canvis observables mitjan segle VI a. C.: · Abandonament de la ruta de l’Arc de Llevant en 575-550 a. C. · Concentració en el sud i en menys nuclis però més grans. No tenim una raó clara. S’ha sospitat en: · Rendició de Tir a Nabucodonossor II de Babilònia (586-572 a. C.). · “Crisi” del metall, en el sud peninsular a mitjans del segle VI a. C. Les alternatives econòmiques foren: la tonyina (cites de Timeu, segle IV a. C. i restes arqueològiques de pesqueries a Huelva, des de 550 a. C. com la coneguda en La Tiñosa (Lepe, Huelva). Tota la costa de Huelva i fins i tot el mediterrani s’omplirà de pesqueries que fins i tot arribarà a l’imperi romà.
I. Aproximació a la societat, religió i cultura dels fenicis d’Occident.
- Societat i institucions Els fenicis a l’orient tenien una estructura política i social encapçalada per una monarquia que també controlava la religió. A les colònies la figura monàrquica no existirà però si les elits que constituiran oligarquies. Aquestes elits eren famílies comercials riques. També hi consta l’existència dels sufetes (magistrats) a Gadir cap al segle III aC. A través de la descoberta de tombes i necròpolis s’evidencien diversos estatus socials segons les joies o troballes que s’hi troben: famílies riques comercials, artesans i camperols i esclaus (comprats a fora o a dintre la pròpia societat). El més habitual en els processos colonials és la migració d’homes joves, en el cas de la societat gaditana mésque una societat fenícia, podem parlar més d’una societat mestissa ja que la barreja dels fanicis amb els indígenes és evident. - La societat gaditana Arqueològicament és la única ciutat peninsular que ha proporcionat elements arquitectònics i escultures (segles VII-VI a. C.) i els únics sarcòfags antropomorfs en occident (segles V-IV a. C.), evidència del gran poder econòmic de les seves elits, ja des d’antic. - Els sarcòfags antropomorfs de Cadis Al Líban hi havia un taller que fabrica sarcòfags per les elits, imitant els egipcis. Se’n van trobar, a Cadis. Er tant, importacions directes de Sidó (taller del Líban)
El món fenici, al segle IV aC, és molt influenciat per la cultura grega
- Les escultures locals Es coneixen també dues escultures fetes amb la porosa pedra local de Cadis, que foren estucades: una dama sedent (segles V-IV a. C.) i un guerrer que ataca amb llança (segle VI a. C.). - Els contractes amb altres cultures Des del segle V a. C. les influències culturals gregues s’escampen pel Mediterrani i arriben a Cartago i també a Cadis, com demostren el grup de terra cuites votives, relacionables amb les deesses Demèter i Persèfone. O una mascara funerària dels segles VI o V a. C. conté trets negroides. - La vida cultural en els segles V-III aC El santuari de La Algaida Les troballes epigràfiques indiquen una consolidació de l’ús de l’escriptura. L’escriptura fenícia en papir importat, possible per la riquesa de la ciutat, no s’ha conservat pel clima.
3. Tartessos: de problemàtica historiogràfica a realitat cultural (segles VIII-IV a. C.).
A. La construcció literària de Tartessos.
- Les fonts literàries sobre Tartessos Podem trobar un imaginari que potser no va existir mai sobre el terren. Sempre s’associa a un regne fabulós ubicat al confí occidental del Món Antic, present en autors grecs i llatins Els grecs saben l’existència del Mediterrani occidental, però no el coneixen. No és fins que a Heràcles se l’envia com a pacificador que hi arriben. Des de la perspectiva religiosa es fa una fusió de conceptes (el grecollatí + el bíblic) que va perdurar fins ben avançat el segle XX, però la investigació ja fa temps que ha descartat una ubicació occidental per a la Tarsis bíblica (les naus de Tarsis serien només un referent genèric, ni tan sols indicarien un lloc geogràfic) - La memòria de Tartessos Deixant de banda la versió, no es concreta què era Tartessos. Només se sap que va florir a la primera meitat del I mil·lenni aC. N’hi ha que parlen d’una ciutat (alguns l’associen a la pròpia Cadis fenícia), un lloc proper a les Columnes d’Hercules (sense aclarir si són l’accident o el temple gadità), un riu, una illa i una ciutat a la desembocadura (tesi defensada per Estrabó), un llac i una regió imprecisa - Controvèrsies sobre la situació de Tartessos Estrabó, geògraf que viu en època d’August i Tiberi, cita un font (Estesícor) situant Tartessos al centre de dos rius que tenien aquest nom. Cita un poeta i dos geògrafs que el fan arribar a aquesta conclusió. - Els grecs i l’Extrem Occident La ruta fins a les Columnes d’Hèracles (Gibraltar?) va estar en mans fenícies, però Heròdot transmet la notícia d’un viatge a aquesta zona de Coleu de Samos , en 630 a. C. –quan la fundació de Cirene–. El relat intenta presentar l’expedició com un fet casual (Coleu anava a Egipte i un temporal el desvià), però un cop arribat a Tartessos tractà amb el rei Argantoni i va fer un gran negoci; amb la dècima part del benefici Coleu va consagrar un monumental calder de bronze a l’ Heraion de Samos, encara visible en temps d’Heròdot. Hi ha molts detalls que no encaixen en el relat, però algun contacte sí existí, ni que fos indirecte, perquè les excavacions a l’ Heraion de Samos han revelat ivoris de tallers fenicis occidentals, similars als trobats a Carmona (Sevilla); i una placa de metall amb el mite de Gerió, vinculat amb Occident. - Hèracles i Occident Hèracles és l’heroi explorador de l’estrem occident del Mediterrani. - La percepció de les fonts literàries
A Camas (Sevilla) es va trobar un tresor de diverses peces d’or. La primera reconstrucció les atribuïa a un únic portador (pectoral, cinturó, braçalet, etc), un rei? Però els braçalets i plaques del pectoral, tot i incorporar alguns recursos orientals, segueixen tècniques autòctones, atlàntiques, conegudes al llarg del bronze final. Els pectorals també obeeixen a tècniques autòctones i incorporen una forma particular: de pell de brau estesa, amb detalls dels extrems i de la part del coll. Aquesta forma passarà també a la de la planta de les llars de foc de llocs sacres de la protohistòria peninsular. El tresor va ser ocultat a inicis del segle VI. a. C., però les peces havien estat fabricades abans. A principis del segle XX es va excavar la zona del tresor i es va trobar un poblat de cabanes (habitat als segles IX i VI aC) i un centre rector del segle V aC. A la part alta, al segle VIII aC, es va consturïr un temple amb un pati i dues capelles, molt freqüents al món fenici. El santuari indica una ràpida recepció local de les influències fenícies que s’establiren a la Badia de Cadis A finals del segle VII aC es va fer una reforma important i es va construïr un gran mur que dintre estaria presidit per un protopalau, un santuari i un gran espai de circulació. Estudis actualitzats, ja que l’espai s’ha provat que era un espai religiós, afirmen que el tresor formaria part de decoracions per a sacrificis. Altres tresors trobats en altres centres, confirmen que se’n gaudia a tot arreu.
- Altres objectes sumptuaris Deesa Àtor (deïtat egipcia) com a decoració d’una montura de caball. Ou d’estruç, que només eren a Àfrica, etc. Tot objectes per a l’elit. - La ceràmica tartèssia Els indígenes, imiten les habilitats dels fenícies, entre elles la ceràmica. A la zona més propera a Sevilla hi ha un taller que fan uns basos espectaculars. Braus alats (típic dels palaus assiris) o braus desfilant. Elements de prestigi. - L’estímul de les produccions metàl·liques Els gerros de bronze i els canelobres rituals també barregen tradicions atlàntica i fenícia. Forma fenícia dels gerros. El contacte entre dues cultures està creant una nova tradició i societat. - Els objectes grecs arcaics en context tartèssic Apareixen ceràmiques dels petits mestres (de l’època en que es forma Atenes). Arriben ceràmiques gregues de qualitat i valuoses. Fins i tot un petit fragment de copa espartana. Els agents, semblen ser comerciants fenicis.
C. Un rei o aristocràcies locals?
- Reialesa i realitat social a Tartessos L’aparició de grups socials indígenes privilegiats es dedueix en el registre arqueològic per l’existència de tresors, tombes amb objectes sumptuaris i edificis de caràcter palacial i religiós. Juntament amb la moda orientalitzant també es podria haver propagat un poder monàrquic de tipus sacre, autòcton, però influenciat pels fenicis, difícilment observable en el ressò dels reis mítics que proporcionen les fonts grecollatines, en els quals era absent. A les fonts literàries, quasi tots els reis de nom literari conegut han d’entendre’s com a al·legories emblemàtiques d’Occident: Gàrgoris representa els poders silvestres, Habis l’orde humà i social de base agrícola, Gerió les possibilitats ramaderes.
Diferent seria Argantoni, presentat com favorable a una obertura cap als grecs, l’únic que apareix amb ribets històrics, descomptada la seva irreal longevitat (hauria regnat 80 anys i viscut 120, la qual cosa el situa de forma imprecisa entre 630 i 550 a. C.). Heròdot es contradiu entre textos i aquí atribueix la descoberta de tartessos als Foceus. Que quan van arribar allà el rei dels tartesis, Argantoni, els va convidar a deixar la Jònia i instal·lar-s’hi. La durada de la seva vida d’Argantoni és variable segons l’autor i tots es passen de frenada. En no conèixer-se grans registres d’escriptura ni altres elements urbans d’entitat, cal veure més que reis i imperis unes aristocràcies distribuïdes pel territori que en lideren les diverses regions.
D. El controvertit final de Tartessos.
Hi ha diverses teories sobre le fi de Tartessos. Des de la teoria d’un bloqueig cartaginès de l’Estret per evitar la competència grega (basat en fets actuals, descatat), a l’atac de grups armats procedents de La Meseta atrets per la riquesa de Tartessos (no està provat que hi haguessin grups a La Meseta), revolta interna de les classes menys afavorides, etc. Però altres, minimitzen la crisi i assenyalen que Tartessos es devia redefinir i transformar cap a la cultura Turdetana. Els canvis en Tartessos centre (Huelva-Sevilla) tenen lloc entre mitjans i finals del segle VI a. C.: desapareixen les tombes aristocràtiques, la mineria entra en crisi, es tanquen moltes explotacions agropecuàries i s’abandonen els santuaris que vertebraven la xarxa comercial (en algun cas de forma ràpida com El Carambolo, amb l’ocultació del tresor), però no del poblat baix. La vida seguia. En canvi, en la perifèria, el sistema de palaus-santuaris del Guadiana continua pròsper fins a inicis del IV a. C., aleshores aquí sí es coneix una destrucció molt ràpida (no sabem si vinculada a una implantació cèltica definitiva). Les destruccions semblen obra local. Factors del canvi: tensions socials internes, conflictes dels tartessis amb els fenicis i pèrdua del control dels trànsit de productes.
E. La perifèria de Tartessos i els Palaus-santuari.
- La via de la Plata Aquest camí natural, que de sud a nord enllaça Huelva amb Extremadura, Salamanca i Galícia, i que acabà per convertir-se en una via romana, fou una ruta alternativa a la marítima atlàntica, les elits controladores dels punts de pas es beneficiaren quan es consolidà Tartessos. Juntament amb les importacions fenícies també arribaren de gregues. El comerç mediterrani també reportà fins aquí productes etruscos i, naturalment, fenicis. - Cancho Roano Amb 2.000 m2 es envoltat per un fossat inundat, unes torres a l’entrada, més de prestigi que militars, i un conjunt quadrangular d’estances magatzem amb un edifici central en forma de U amb altar central en l’espai central i a la fi en el cim Centre record d’un territori. És un palau-santuari. Ara estem veien que té rèpliques a altres punts - Altres palaus santuari del sudoest peninsular N’hi ha diversos. - El Turuñuelo Més gran que Cancho Roano. És un complex que estan excavant. El moment abans d’abandonar-lo es van sacrificar uns cavalls. El Turuñuelo també va ser destruït intencionadament, tal vegada davant l’evidència que cauria en altres mans (els lusitans històrics?).
El 654 aC funden una ciutat, Lampsac, al nord de Troia i posteriorment s’aboquen a practicar un comerç agressiu al Golf de Lleó. Els eòlis, una altra comunitat grega, acostumen a anar a la Mar Negra però els Foceus tiren al Mediterrani. És en aquest moment que funden Massalía prop del 600 aC i també Emorion, que no te ni nom, vol dir factoria, no és una ciutat. El 540 aC, els perses avancen i els foceus prometen abandonar de guerra, tot i que moltes es queden, alguns foceus migren a Còrsega, Alalía. Allà es dediquen a la pirateria que motivar`la batalla naval d’Alalia, el 535, la primera al Mediterrani Occidental contra els etruscos i, els seus aliats, els cartaginesos. Els foceus, guanyen de manera catmea, és a dir, guanyen però es veuen obligats a retirar-se de Còrsega, però no és del tot segur que fos així.
C. Massalia
- Un conte romàntic Massalia té nom i història de fundació com totes les ciutats gregues. La llegenda diu que va partir un grup de comerciants foceus i estaven explorant les boques de la Roina i el cap d’aquells pobles, Nann, els va acollir en el moment que preparava el casament de la seva filla. Hi havia pretendents gals i ligurs. La tradició marcava que la noia aparegués i es casaria amb la persona a qui lo oferís una copa plena, i va ser a un dels grecs, Portis. Amb això es fa la primera aliança entre grecs i indígenes. - El port La realitat és que Massalia tenia un excel·lent port natural. La ciutat ha estat una ciutat habitada en tot moment i ara és Marsella. Als anys 60 es van fer excavacions i van sortir els murs de la ciutat i el port. - Els primers temps Al final del port, al promontori, en un terreny amb pendent, a la primera meitat del segle VI aC hi havia un nucli considerable que, a finals del segle VI, ja ocupava un espai considerable. Sabem que hi arriben els foceus perquè es troben ceràmiques datades en aquesta cronologia (primeres ceràmiques, importades, datades al segle VII aC. Aquestes són més antigues que Empúries però més tard ja es troben elements ceràmics similars en un centre i l’altre. - La projecció vers l’interior Al llarg del segle VI aC, els massaliotes consoliden el seu comerç a l’interior europeu, centres emergents d ela cultura Hallstatt final. En punts com Heuneburg (Alemanya) es reben objectes grecs de prestigi. Ho feien remuntant la Roine. - La projecció marítima A Marsella es van trobar dos vaixells arcaics de finals del segle VI. Determina que el comerç marítim no el perden.
- Els intercanvis Aquest comerç marítim és evident per la presència de materials exotics i àmfores etrusques que es troben a Marsella.
- El vi massaliota La producció d’anàfores de vi que s’inicia a la segona meitat del segle VI aC tindrà continuïtat a la Massalia romana. Igual que els fenicis estaven produint vi a la zona de Màlaga, els massaliotes feien el mateix. Des de finals del segle Vi fan vi a la costa que els hi permet intercanviar-ho també amb la zona ibèrica de la costa catalana (per la troballa d’anàfores). A través d’àmfores. Tot aquest comerç es manté durant l’època.
Les primeres monedes que es fan a occident són marselleses a finals del segle VI. És per circulació entre els comerciants grecs i no per a intercanvis externs, tret que els fenicis no els identifica. En aquestes monedes hi ha com a emblema el lleó, que simbolitza Massalia.
- Massalia hel·lenística En època clàssica i hel·lenística es fa molt gran: àgora, temple, port, etc. S’enfronten algun cop amb Cartago. Però sempre va aguantar. Va ser destruïda pels romans degut al seu suport a un candidat perdedor en una guerra civil romana.
D. Emporion, els orígens
Estrabó, afirma que és de fundació massaliota, una generació posterior de que els foceus arribessin a Massalia, per tant indirectament per foceus. Un lloc molt calculat ja que té la frontera entre Hispania i cèltica. La seva afirmació de que veneraven Artemis Efesia, deïtat jònia, els vincula a als foceus i no a altres ciutats gregues.
- Fundació estratègica Els foceus i els grecs van crear un circ comercial entre Marsella i Emporion, però també cap altres nuclis de la costa italiana. Es una creació estratègica. La ciutat tenia, inicalment, un nucli insular que es va quedar petit i es va traslladar a terra ferma. Estava ocupat per ibers de l’Empordà (indicetes). Va anar convergint les dues cultures indígena i grega. - Palaiàpolis i Neàpolis Aquesta primera ubicació, anomenada palaiá polis (o ciutat antiga), avui coneixem una part de les ruines, era un promontori insular casi unida a la costa. Actualment Sant Martí d’Empúries) Una generació més tard creen la neá polis o ciutat nova. Resta el primer port i part de la primera muralla de la Neàpolis. En els primers temps gravità en l’esfera de Massalia (Marsella). Estava ben situat perquè hi havia les desembocadures del Ter i el Fluvià, ara desplaçades, que els permetien remuntar el riu per comerciar. - Els primers habitants Quan els grecs hi van arribar hi havia indígenes. Això se sap per la troballa de ceràmiques modelades a mà datades al segle IX i VIII aC. Sota la Palaiàpolis s’han trobat cases indígenes que segurament complementaven l’agricultura i la ramaderia amb la recol·lecció marina. Es va produïr un breu abandonament de l’aldea i una recuperació a la primera edat del ferro, cap al segle VII aC. Era un lloc visitat per navegants mediterranis ja que s’ha trobat ceràmica fenícia, sobretot envasos de vi i etrusques. A principi del segle VI aC apareixen ceràmiques gregues (jonies, eòlies i corínties) mostra l’interès dels grecs foeus per la zona. Recordem la recent creada Massalia. El panorama del 580 va canvia quan s’hi assenten els grecs ja que ho monopolitzen les ceràmiques jònies i tal. El port es va omplir de sediments ja en època romana, avui són camps plans. Ala nea pólis, s’excava des de 1908 i és visitable, tot i que una petita part ha desaparegut sota el mar. Evidencia la presència de grecs amb la troballa de cases del segle VI aC. A la nea pólis, es dedicaven a l’agricultura, però bàsicament era un centre comercial. L’àgora era petita i no és necessari més gran per la gent que hi ha. Aquesta era lloc de mercat. En època hel·lenística es va bastir un mercat porticat.
un relat hel·lenistic (com Gadir) i seria una fundació massaliota, com Empúries. Tot i que arqueològicament no s’ha trobat res anterior al 400 aC. Encunyen moneda pròpia que té com a emblema una rosa vista des de dalt. Roses, va ser un nucli habitat per diverses civilitzacions que anaven construint hi sobre. Això fa molt complicada l’excavació arqueològica
- Roses Possiblement sorgeix per la pèrdua del control massaliota de la Península. La puixança econòmica es confirmaria per les ceràmiques de vernís negre de producció local, el conegut com Taller de Roses, que substitueix les importacions ateneses del segle anterior. Tot i ser fidels aliats als romans, ja en època romana, el 195 aC, els Ibers de gran part del litoral es van revoltar i Roses s’hi va sumar. En sufocar la revolta i com a premi de la fidelitat a Emporion, sembla que se’ls va lliurar la ciutat i el comerç de Roses - Les monedes “a la Croix” El comerç de Roses s’orientava des del peu dels Pirineus i més enllà, cap al Golf de Lleó. Ho sabem perquè les poblacions gales quan comencen a encunyar monedes, imiten la nimfa i la roseta de roses en unes sèries que van evolucionant.
F. Altres colònies gregues a Ibèria?
En fonts literàries parlen d’un seguit de nuclis de la costa catalana, valenciana i més al sud. No s’han trobat restes arqueològiques ni monedes. I per tant no es probable la presència de ciutats gregues organitzades. Segurament aquest supòsit es deu a que quan els viatgers hel·lenístics passen per la costa, al trobar alguna localitat indígena o fenícia amb presència grega, al parlar amb ells i al passar de boca a orella el record que en quedaria és el d’unes ciutats gregues i no unes quantes persones. Estrabó parla d’una Mainake d’origen grec, però és Malaca, d’origen fenici. Hi ha altres ciutats que es creien d’origen grec però o son d’origen fenici o s’hi van assentar més tard que a la zona de la península.
5. Etrúria, Eivissa fenícia i púnica. Les Balearides fins a la conquesta romana (segle VII a. C.-
123 a. C.).
Al llarg de la història les Balears no tenen una unitat territorial. Hi havia Mallorca, Menorca i un altre grup d’illes, les Pitiüses
A. Objectes etruscos a Iberia
- Els etruscos i Iberia Les ciutats-estat etrusques van constituir la més avançada civilització itàlica anterior a l’ascens de Roma, civilització, l’etrusca, molt puixant al segle VI i V i van deixar una forta empremta a Roma, que en van copiar- les tradicions. Els investigadors europeus eren molt proclius a veure grecs a tot arreu. Al món etrusc passa alguna cosa similar. Fa un segle Adolf Schulten els atribueix un gran protagonisme en la protohistòria peninsular, com ara la presència de tirrens, etruscos en grec, a Tartessos. Cosa no provada i que es descarta a l’actualitat. - Els etruscos i el comerç arcaic Avui podem dir que els objectes etruscos que trobem a Empúries i als poblats ibers de la península i a les balears tenen una relació amb els tallers del nord d’etruria destinats al Golf de Lleó, fruit del comerç colonial del 650-500 aC. Aquest comerç hauria tingut una projecció també a les costes catalanes i valencianes abans de l’establiment dels grecs a Empúries i encara durant els primes anys de l’assentament grec. Altres lots han aparegut en zones de forta implantació fenícia, com a Eivissa, Màlaga o Huelva, que en el seu estudi revela afinitats amb els materials etruscos trobats a Cartago, cosa que evidencia que els prtadors van ser fenicis. Aquests objectes eren arcaica, segles VII i VI aC, bàsicament àmfores de vi i copes bucchero nero (copes negres brillants, però sense esmalt). La petjada serà mínima, els objectes molt limitats. - Altres importacions etrusques En època clàssica, al segle V i IV trobem alguns bronzes etruscos a la Península, algun intermediari el portava a la península i no directament els etruscos Una troballa important a Gavà. Es van trobar uns cascos etruscos però no hi ha més troballes i es descarta que justifiqui la presència.
B. Eivissa fenícia i cartaginesa
Diodor de Sicília, anterior a Estrabó, per tant grecs d’època romana/hel·lenística, diu que es esmenta Eivissa com a Pitiusa, tot i que el nom original és Ibisim de la deïtat egípcia Bes, i la situa al mapa: dista de les columnes d’Hèrcules i la costa de líbia i a mig camí entre aquesta costa i Iberia. Afirma que es de fertilitat mitjana i que hi ha vinya i oliveres. També produeixen llana, tot i que al ser orgànic no s’ha trobat res. Anomena Ebusus a la ciutat que hi ha i esmenta que la illa està poblada per granges on es produeix la llana. És la clara imatge d’una polis grega: té ports i grans muralles i un nucli principal i les cases que l’abasteixen. L’habiten bàrbars com anomenen els fenicis. La colonització cartaginesa de la illa es va fer el 654 aC. Es tractaria d’una fundació indirecta púnica, equivalent a l’afirmació de la fundació massaliota d’Emporion en el cas grec. No obstant, les troballes de Sa Caleta, el sud de l’illa, indiquen una forta relació amb els fenicis del Cercle de l’Estret (i no del nord d’Àfrica), i en dates anteriors indicades per Diodor, durant el segle VIII aC.
- Eivissa púnica L’aparent contradicció en el tet de Diodor es pot resoldre si considera que Eivissa, tot i que hauria estat fundat segons les estratègies comiercials dedl Cercle de l’Estret, va acabar per entrar en òrbita dels interessos de Cartago (en llatí cartaginesos vol dir púnics). La ciutat està dedicat al deu Bes (ibisim en fenici) que poc a poc va anar deixant les ceràmiques de vernís, que la caracteritzen, i va incorporar el culte a Tanit que és una deïtat important de Cartago (se la reprenta amb un cap uns braços i una vestimenta, un dibuix senzill). El que coneixem de la illa és els segles V-III aC, que apareix densament poblada i amb nombroses explotacions rurals i santuaris. I que va ser escala comercial entre Àfrica i Ibèria.
