¡Descarga Apunts hispània antiga y más Apuntes en PDF de Filología hispánica solo en Docsity!
Unitat 12. El domini cartaginès i l’arribada dels romans a Hispània
- Amílcar i l’arribada dels cartaginesos a Hispània.
- Asdrúbal i la consolidació cartaginesa en el sudest peninsular.
- Anníbal en Hispània. La qüestió de Sagunt.
- La Segona Guerra Púnica en Hispània (218-206 a. C.).
1. AMÍLCAR I L’ARRIBADA DELS CARTAGINESOS A HISPÀNIA
- Ibèria podia proporcionar molts recursos a Cartago. Per exemple les mines (només a Car- tagena a principis de la dominació romana van arribar a treballar 40.000 esclaus, que rentaven unes 20.000 dracmes diàries), recursos agropecuaris, interessos comercials i reserva de soldats.
- Un dels problemes per reconstruir el domini cartaginès és la manca de fonts , no han arribat a nosaltres les obres d’alguns historiadors cartaginesos o grecs que treballaren per a Cartago, però dels quals tenim constància, i només s’han conservat les obres d’histo- riadors romans o proromans, que no presten gaire atenció a l’aventura hispànica dels Barca. No obstant, s’ha de descartar la interpretació romàntica d’un Amílcar fent jurar als seus fills (fig. 1) odi etern als romans en arribar a Ibèria.
- Amílcar Barca va arribar a l’aliada Cadis, en 237 a. C. , amb els seus fills i un fort exèrcit. Els cartaginesos podien oferir protecció als gaditans contra els cada vegada més forts estats ibèrics turdetans, però, probablement, el desembarcament púnic es va veure amb certa desconfiança. Cadis, situada en un extrem del Món antic, poc tenia que témer dels grans estats mediterranis, Cartago podia suposar més una ingerència en un espai comer- cial consolidat al voltant de l’Estret.
- Al llarg dels anys 237 a 229 a. C. Amílcar va guerrejar o pactar, segons la situació, contra els ibers del sud, creant un domini efectiu en Andalusia i part del Sudest ; però no és fàcil delimitar la seva frontera interior, un rerapaís on era difícil un control sense un sistema de fortificacions, per la qual cosa s’optà per realitzar periòdiques demostracions de força en forma de campanyes breus seguides de retirades (fig. 2). No són correctes els mapes que indiquen un gran domini territorial. Amílcar va morir en una d’aquests in- cursions. En molts manuals encara s’indica que lluitant “contra el rei Orisó ”, però aquest nom no existí mai, tot deriva d’una equívoca traducció efectuada ja fa anys; el passatge diu “contra el rei dels orisis ” (sense especificar el nom del individu). Els Orisis de Diodor de Sicília poden ser els Oretans d’altres històriadors; també s’indica que el succés tingué lloc en Heliké , tal vegada Elche de la Sierra (Jaén), en territori oretà. Els detalls de la desfeta van generar diverses versions ja en l’antiguitat.
- ASDRÚBAL I LA CONSOLIDACIÓ CARTAGINESA EN EL SUDEST PENINSULAR 2.1. Organització dels dominis i fundació de Carthago Nova
- S’ha indicat la tradició hereditària del comandament militar a Cartago. La direcció dels assumptes hispànics fou assumida per Asdrúbal, gendre d’Amílcar (fig. 1). Asdrúbal no era tan popular entre l’exèrcit, però destacava com a polític, en Cartago ja havia ajudat el seu sogre a obtenir recursos per a l’expedició. La seva política no era diferent de la del seu predecessor i, en primer lloc, va concloure la guerra amb els “oretans”, després va aconseguir nous aliats en maridar-se amb la filla d’un rei iber i continuà amb les habituals incursions interiors, tal vegada arribant fins a l’Atlàntic pel Tajo, però sense majors conseqüències de domini efectiu. On sembla que els púnics ampliaren el seu domini esta- ble és en el sudest peninsular (fig. 2).
- L’extensió dels dominis assolits feia necessària una capital i Asdrúbal fundà Carthago Nova (Cartagena), nom programàtic evident. Cartagena tenia precedents ibèrics en el
Cerro del Molinete com a mínim des del segle IV a. C., però va ésser totalment refunda- da. Els pocs anys que els púnics gaudiren la ciutat, limita el coneixement arqueològic car- taginès. Excepte la Muralla de La Milagrosa , cap altra resta es pot atribuir a aquesta època. Cartagena té el millor port natural del Mediterrani , encara avui ocupat en part per una base militar. Segurament Asdrúbal va tenir en consideració que la ciutat: a) posseïa un port excel·lent on assentar l’arsenal militar i el comercial; b) es situa a me- nor distància de Cartago que l’atlàntica Cadis i c) és pròxima a una important zona minera que podia proporcionar plata (diner de l’època) i indirectament plom. També tenia recursos d’ espart , bàsics per construir vaixells.
- Cartagena, dintre del port tenia en l’Antiguitat una mena de península separada per un aiguamoll (actual eixampla urbà). La península era fàcil de defensar per l’istme i en el seu interior hi havia diverses altures, en una d’elles l’ Arx Asdrubalis (Cerro del Molinete) es situà el centre de govern , i en les altres es creà un entorn simbòlic , amb les dedicacions d’altars en honor a Aletes (Cerro de San José), heroi local descobridor de les mines, i als déus Eschmun (Cerro de la Concepción), Moloch (Cerro Monte Sacro) i Chusor (Cerro Despeñaperros). No hi ha cap altura dedicada a un culte femení, és pos- sible que aquest s’ubiqués en la part baixa de la ciutat. Les fonts també indiquen que Asdrúbal fundà una segona ciutat (no consta el nom ni el lloc) per assentar veterans.
Fig. 1. Generals cartaginesos amb indicació dels anys (a. C.) que governaren Ibèria.
Fig. 2. Annexions successives i algunes expedicions interiors dels bàrquides.
AMÍLCAR 237-
Filla d’Amílcar ANNÍBAL 221-
ASDRÚBAL 218-
MAGÓ 208-
ASDRÚBAL 229-
Elements per a un comentari:
a) L’elecció de la direcció militar es fa per l’exèrcit i els ciutadans, seguint la tradició púnica, en- tre una família especialitzada en aquests temes. En els segles V-IV a. C. van ésser omnipresents els magònides, però en el segle III a. C. el seu lloc apareix ocupat pels bàrquides.
b) Acra Leuké (el promontori blanc) pot ésser Alacant, campament temporal de l’exèrcit púnic fins al seu assentament definitiu en Nea Karchedón (Cartagena). Sota la simplista afirmació de competir amb Amílcar no s’aclareix si la segona fundació d’Asdrúbal obeeix a plantejaments tàc- tics o a un programa de colonització agrícola, no infreqüent entre els cartaginesos.
c) Les xifres de l’exèrcit semblen indicar que, malgrat les accions i les seves corresponents baixes, Asdrúbal es va dedicar a reforçar-ho, resultant al final més nombrós.
d) Asdrúbal va haver de sotmetre una federació de ciutats i va buscar suport amb la seva boda. Els ibers li accepten com στρατεγος αυτοκρατορ ( strategós autócrator ), és a dir, general amb plens poders. Compareu amb el relat de Polibi (10, 40) quan els ibers designen rei a Escipió.
e) Les versions sobre la mort d’Amílcar eren molt variades i també ho van ésser sobre Asdrúbal. Diodor considera l’assassí un “esclau”, però altres autors indiquen un “celta” i apunten que es tracta d’un client venjador del seu rei, que havia sigut ajusticiat per Asdrúbal. En aquest cas seria una consagració semblant a una deuotio.
- ANNÍBAL EN HISPÀNIA. LA QÜESTIÓ DE SAGUNT 3.1. Primers anys de comandament d’Anníbal
- Continuant amb la tradició, l’exèrcit d’Ibèria va aclamar un nou cap, que fou Anníbal , fill d’Amílcar, de només vint-i-cinc anys, que havia crescut entre les tropes. Encara que la decisió es ratificaria pel “Senat” cartaginès, dipositari últim de la sobirania, en els assumptes peninsulars quedava un ampli marge per a la família Barca.
- L’herència d’Anníbal inclou també comportaments ja vistos. Una vegada més, l’interior peninsular esdevenia una amenaça, per això, en 221-220 a. C., Anníbal va emprendre una campanya mai vista que demostrés la força de Cartago: de sudest a noroest, va sobre- passar el Tajo i va arribar fins a Helmantiqué (Salamanca) i Arbucala (Toro, Zamora) en el Duero (fig. 2). Després s’imposava la tornada a Cartagena.
3.2. Sagunt, casus belli de la Segona Guerra Púnica
- Tranquil·litzada la frontera interior, l’interès cartaginès eren les riques costes valencianes, que completarien el domini del litoral des de Cadis. Sagunt , ciutat pròspera en disposar de recursos agrícoles, circuits comercials i, tal vegada, servir de port del ferro de Terol, era una ciutat dividida. Una facció proromana acudí fins a la capital del Tíber, obtingué un tractat de protecció i procedí a executar representants de la facció contrària, procarta- ginesa conciutadana. Sagunt és l’ Arse ibèrica, però les fonts antigues donen crèdit a una tradició que la feia grega, d’aquí la protecció romana. La menció d’una Saiganta en un plom grec d’Empúries, lluny de solucionar el tema ha reobert noves incògnites. Livi i Apià diuen que el pacte romà amb Sagunt constava en les clàusules addicionals del Tractat de l’Ebre, però Polibi, que és la font principal, no ho menciona.
- Anníbal feia una lectura diferent del Tractat de l’Ebre, fet que li permetia l’atac a aquella ciutat, ara enemiga, també s’excusà en l’ajuda a uns foscos turboletas atacats, al seu torn, pels saguntins. No fent cas dels ambaixadors romans, en la primavera del 219 a. C. An- níbal va assetjar Sagunt, ciutat que va resistir vuit mesos confiada en un reforç que mai
arribà. Tot i que la destrucció no va ésser total, com indica una tradició romàntica, sí va brindar al Senat romà un casus belli contra Cartago.
- Els autors antics ja van iniciar la discussió sobre les responsabilitats de la guerra que, en general, es feien recaure en Anníbal, malgrat l’evidència geogràfica de Sagunt. Amb la finalitat de conciliar les fonts J. Carcopino , fa mig segle, va llançar una hipòtesi que sostenia que el topònim Iber podia molt bé referir-se a l’actual Xúquer. Encara que suggeridor, aquest plantejament no emmudeix les contradiccions en què incorren els au- tors en exposar les exigències de la diplomàcia romana.
- Avui en dia els investigadors procuren no deixar-se arrossegar pel remolí d’acusacions mútues, llançades amb motiu de l’inici de les hostilitats, tema difícilment conciliable i irrellevant, tots dos estats haurien acabat per topar més tard o més d’hora. Caiguda Sagunt, Roma envià una nova legació al “Senat” cartaginès, encapçalada per Fabi Buteó, amb un ultimatum escenificat, segons les fonts, per un cap de la comissió que portava sota la seva toga un document i un punyal i que mostrà tots dos. Els cartaginesos podien escollir entre lliurar Anníbal i altres responsables o atenir-se a una guerra.
Sagunt, casus belli de la Segona Guerra Púnica
Los saguntinos, colonos oriundos de Zacinto, que viven a mitad de camino entre los Pi- rineos y el río Ebro y todos los restantes griegos que habitaban en las proximidades del llama- do Emporion y en cualquier otro lugar de Iberia, temiendo por su seguridad personal, enviaron embajadores a Roma. El senado, que no quería que se acrecentara el poderío cartaginés, envió, a su vez, embajadores a Cartago. Y ambos llegaron al acuerdo de que el río Ebro fuera el límite del imperio cartaginés en Iberia y que ni los romanos llevaran la guerra contra los pueblos del otro lado del río súbditos de los cartagineses, ni éstos cruzaran el Ebro para hacer la guerra, y que los saguntinos y demás griegos de Iberia fueran libres y autónomos. Estos acuerdos fueron añadidos a los tratados ya existentes entre romanos y cartagineses. Apiano, Iber. 7.
Apià ( c. 95 - c. 165). Va néixer a Alexandria i va escriure una Història dels romans en temps d’Antoní Pius. Encara que resumeix moltes dades contingudes en altres autors, la seva estructura és molt àgil en dividir els capítols per personatges o països, front la tradició annalística (per dècades) de Livi. Aquí ens interessen els llibres dedicats a Anníbal i Ibèria , conservats íntegres.
a) Sagunt tenia a gala el seu origen grec. Zacint és una illa occidental grega, muntanyosa i poc poblada. Aquest fictici prestigi ha de ser tardà, l’epigrafia de la regió, la cultura material i les monedes d’ Arse-Saguntum són iberes. No obstant, la troballa d’un plom grec a Empúries que menciona una Saigantha ha reobert la polèmica.
b) El Tractat de l’Ebre és només una clàusula militar que s’afegí als tractats anteriors: en 348 a. C. el límit va ésser fixat en Mastia. Hi ha una concessió aparent a Cartago, però se satisfà l’interès romà d’imposar un límit. Les àrees d’influència poden definir-se també per l’anàlisi arqueològica dels tipus de ceràmica de vernís negre. L’autonomia de Sagunt no consta en l’obra de Polibi, una de les més importants per reconstruir els fets.
- LA SEGONA GUERRA PÚNICA EN HISPÀNIA (218-206 A. C.) 4.1. Conseqüències de la guerra
- La Segona Guerra Púnica va alterar els equilibris mediterranis i, en certa forma, canvià el destí mundial. Pel que respecta a Hispània, inicialment Roma va arribar amb la intenció
i Marsella no eren vitals en el seus plans, per això possiblement remuntà el Segre i, amb seguretat, passà pel nord de Marsella deixant-la de banda per cercar un pas dels Alps.
- Abans d’abandonar Hispània, Anníbal confià el comandament al seu germà Asdrúbal (fig. 1), amb 15.000 homes i 57 vaixells de guerra. En l’espai entre l’Ebre i els Pirineus deixà el general Hannó amb 10.000 infants i 1.000 genets.
- L’exèrcit romà destinat a Àfrica romangué a Itàlia, però el destinat a Hispània aconseguí salpar a finals d’estiu, dirigit per Publi Corneli Escipió. Quan arribava a Marsella tingué notícia que Anníbal ja enfilava els Alps. Amb una petita escorta, Publi tornà al nord d’Itàlia per organitzar una improvisada defensa i confià el gruix de l’exèrcit i l’expedició occidental al seu germà menor, Gneu.
- A principis de la tardor de 218 a. C. Gneu va desembarcar un potent exèrcit romà en Empúries (fig. 4 pel tot el desenvolupament d’ara endavant). Aviat va rebre l’aliança d’indicets i laietans i avançà cap al sud seguint el prelitoral català. Derrotà en la batalla de Cissa ( Kese? = Tarraco? ) a Hannó i el seu aliat, l’ilergeta Indíbil, però no passà l’Ebre. Gneu optà per consolidar la seva posició a l’actual Catalunya litoral. Possiblement s’apoderà del port de Tarragona (on hi havia un nucli ibèric des del segle V a. C.) i, ja avançada la tardor, emprengué una campanya contra l’interior assetjant l’ausetà Amúsic, que aconseguí fugir quan la neu ja cobria les màquines de setge romanes.
- En 217 a. C. Asdrúbal va prendre la iniciativa amb combats terrestres i navals entorn del Baix Ebre. Contra les naus púniques va lluitar l’esquadra de Massalía i a Gneu es va sumar el seu germà Publi, que havia deixat Itàlia. L’ofensiva d’Asdrúbal fou frenada, però la línia d’influència romana no es va moure de l’Ebre.
- Mentre, Anníbal es mostrava intractable en Itàlia, a les victòries inicials de Trèbia i Trasimè, es sumà la gran derrota romana de Cannas (agost de 216 a. C.), possiblement la major desfeta romana que marcà psicològicament tota una generació i causà unes 50. baixes. La por s’apoderà de Roma i es decidí no plantejar batalla al cartaginès. Tot i això, la nobilitas no es rendí, calculava, amb encert, que Anníbal també havia tingut baixes i que sense reforços (la flota protegia Itàlia), mai podria conquerir la ciutat de Roma. Alguna ciutat aliada itàlica es passà a Anníbal, però la federació itàlica bàsicament roman- gué fidel i amb això Roma tenia assegurats homes i recursos econòmics abundants. Les mires romanes eren a Hispània, havien d’impedir nous reforços terrestres per a Anníbal.
- En Hispània, durant els anys 216-211 a. C. , els romans estaven en condicions d’avançar gradualment cap al sud; i arribaren fins al curs alt del Guadalquivir. Enllà els púnics havien concentrat tres exèrcits pels reforços arribats des d’Àfrica, al d’Asdrúbal Barca es sumaren els dirigits per Asdrúbal Giscó i el de Magó Barca, tercer germà d’Anníbal.
- Arribats a Andalusia, l’actuació separada dels exèrcits romans, i un cúmul de circums- tàncies, conduïren a la derrota i mort dels Escipions en 211 a. C. Publi va caure prop d’ Amtorgis (Jaén?), poques setmanes després el desastre arribava al seu germà Gneu en Ilurci (Llorca?, Múrcia?). Els supervivents es van retirar al nord de l’Ebre. Encara que pugui semblar que la guerra tornava al seu principi això només era vàlid per a Hispània. Poc abans el cònsol Marcel assaltava Siracusa , aliada cartaginesa, Anníbal estava més aïllat que mai.
4.3. Publi Corneli Escipió i la conquesta de Cartagena (211-209 a. C.)
- Els historiadors antics van atribuir a la desunió dels generals púnics el no saber aprofitar el seu avantatge a Hispània, però això no deixa de ser un vernís gratuït que fa brillar encara més les figures d’Anníbal i, especialment, dels generals romans. Asdrúbal Barca va haver de fer front a nombrosos problemes interns a Hispània , alguns cíclics com la frontera interior, on es diu que va destruir fins a cinquanta mil enemics, probablement sumant moltes accions de desgast contínues i no com el seu germà en una sola batalla.
- Roma envià a Catalunya a M. Claudi Neró ( 210 a. C. ), amb pocs efectius i amb la idea de contenir una línia a l’Ebre. L’any següent va arribar un important exèrcit, aquesta vegada confiat a Publi Corneli Escipió , fill i nebot dels difunts a Hispània i futur “A- fricà” per la victòria de Zama. Només tenia vint-i-cinc anys, per això no havia pogut seguir el cursus honorum normal, i arribava com un simple priuatus cum imperio (par- ticular amb comandament proconsular especial). La guerra a Hispània introduïa ir- regularitats polítiques constants.
- Després d’una accelerada marxa Escipió s’apoderà per sorpresa de Cartagena, en 209 a. C. Això li va reportar diversos beneficis: privà els púnics d’un port, magatzem de recursos i caixa militar, també guanyà una base estable des d’on endinsar-se amb major fiabilitat en el sud, vistes les experiències familiars. De casualitat passaren al seu poder els ostatges de les famílies de notables ibers i celtibers (Indíbil, Mandoni, Edecó, Aluci i altres) que, per desconfiança, havia exigit Asdrúbal Barca. La seva llibertat li va a guanyar el reco- neixement i ajuda de molts hispans que començaven a canviar de bàndol.
Estratègia d’Escipió en la conquesta de Cartagena
...Sabía, en cambio, que la ciudad de Cartagena, que ya he citado, era muy útil al ene- migo y que, precisamente en la guerra de entonces, perjudicaba mucho a los romanos. Du- rante el invierno había reunido informaciones de gente que conocía bien sus peculiaridades. Lo primero que supo fue que era prácticamente la única ciudad de Hispania dotada de un puerto capaz de albergar una flota, es decir, fuerzas navales: averiguó, además, que su situa- ción era excepcionalmente favorable para los cartagineses, para sus navegaciones desde Á- frica y sus travesias por mar. En segundo lugar se enteró de que los cartagineses guardaban en este sitio prácticamente todos sus fondos y los bagajes de los ejércitos, además de sus re- henes procedentes de toda Hispania. Lo más importante era que hombres verdaderamente ex- pertos en la guerra allí había sólo mil como guarnición de la ciudadela, porque jamás nadie llegó a sospechar que hubiera quien planeara asediar la plaza, dominando, como dominaban, prácticamente, los cartagineses toda Hispania. Le informaron que allí había un gran número de hombres, pero eran artesanos, obreros o mineros, sin ninguna experiencia bélica. Supuso que esto, más bien, embarazaría la ciudad en el caso de una aparición inesperada. No igno- raba la situación geográfica de Cartagena, ni de sus defensas, ni la configuración de un lago que la rodea. Algunos pescadores que habían faenado allí le indicaron que el lago era muy fangoso y que se podía vadear casi por todas partes cada día, principalmente a la hora del cre- púsculo vespertino, en que normalmente hay un reflujo. Polibi, 10, 8.
Polibi de Megalòpolis (aprox. 208-126 a. C.) va ésser magistrat de la seva ciutat i, vençut, fou conduït a Roma com a ostatge amb la conquesta de Grècia. La seva extensa cultura li va permetre servir d’educador d’Escipió Emilià (fill d’Emili Paulo adoptat per Escipió l’Africà), aquesta po- sició li va donar accés a diversos arxius i li va facilitar la tasca d’escriure una història de l’ex- pansió romana, continuadora de la del grec Timeu.
a) Escipió reuneix copioses dades abans de emprendre la seva expedició, en una autèntica labor d’espionatge. No obstant, va actuar apel·lant al psicologisme, en anunciar als seus soldats que el déu Posidó permetria el pas, quan coneixia perfectament el reflux de la llacuna per boca dels pescadors.
b) En el segle III a. C. les potències mediterrànies mobilitzen grans contingents humans i econò- mics en diversos fronts, s’avaluen els moviments, s’assalten ciutats i s’assagen cops d’efecte, completats amb una intencionada propaganda de por o clemència. Els romans entraren en
