Unitat 1. Hispània en els geògrafs i historiadors antics
1. LA PENÍNSULA IBÈRICA EN L’ANTIGUITAT
• Hispània no va constituir mai una unitat cultural i el seu estudi de conjunt
només és justificable pel fet d’adaptar-se a un territori definible per
una península d’uns
600.000 km2, de fort contrast en paisatges i recursos, que avui es
reparteixen bàsica- ment dos estats, Espanya i Portugal. La inclusió de les
illes Balears és recomanable per la seva proximitat i relació. Les illes
Canàries es van mantenir tota l’Antiguitat al marge, per la qual cosa
l'estudi dels seus orígens no competeix, en propietat, a aquesta
assignatura. De cap manera va ésser determinant el marc, els veritables
agents his- tòrics van ésser les diferents formacions socials que en ella es
van desenvolupar.
• Al llarg de la Protohistòria es va traçar un complex conjunt de cultures i el
principi d’una diferenciació social i econòmica que condueix a l’aparició de
classes socials. El món romà va imposar una unitat política -que no cultural
ni social- i una reorientació de l’activitat econòmica. En l’antiguitat
Tardana, mentre la societat es polaritzava en els seus extrems, s’assisteix
a fragmentacions estatals i intents de recomposició. En cap d’aquests tres
grans etapes, la península va estar aïllada, el seu estudi, per a no ser un
simple miratge, ha de prestar atenció a les seves relacions amb l’exterior.
• En línies generals, les costes atlàntiques no van ésser simples finis terrae,
perquè sempre van mantenir contactes amb les seves homòlogues
franceses i britàniques. L’istme dels Pirineus va constituir un obstacle
important, però mai va ésser una bar- rera infranquejable. El Mediterrani
enllaçava les seves riberes en un flux constant des de temps remots, tant
des del Golf de Lleó, com per les costes africanes o pel pont de la mar
blava de les Illes Balears que enllacen amb Còrsega i Sardenya i d’aquí
amb Itàlia i Sicília. Tampoc oblideu que el nord d’Àfrica més directe, que
els antics co- neixien com Mauretania, va arribar a estar més vinculat a
Hispània que amb altres parts del mateix continent africà, com Numidia o
Libia. Més que mai, durant l’Imperi romà les províncies no sols
s’interrelacionen amb Itàlia, sinó també ho fan entre elles.
2. LES FONTS LITERÀRIES
2.1. Generalitats
• Són els escrits grecs i llatins redactats en l’antiguitat (no sempre
contemporanis als
fets). Els autors poden ser historiadors, geògrafs, viatgers,
poetes, etc.
• S’han conservat per la tradició escrita, primer per mitjà de còpies
manuscrites, des- prés per la incorporació de la impremta.
• Tot i el punt de vista sovint parcial, aliè etnogràficament i subjectiu dels
autors, són fonts bàsiques insubstituïbles i constitueixen la base
documental i cronològica de l’as- signatura.
• Són conegudes de fa dècades i són poques les descobertes de noves fonts
(v.g. en
1978 es van identificar algunes noves cartes de Comenci a
Sant Agustí).
• Són constants les revisions i interpretacions.
• Un estudiant de l’antiguitat ha d’entendre com es citen (v.g. Estrabó: St. 3,
2, 6).
Aviè, Or. mar. 284-302; Plin., NH 37, 14,
1).
• Un estudiós de l’antiguitat ha d’emprar edicions crítiques o, en el seu
defecte, tra- duccions solvents, amb estudi crític.
2.2. Les fonts més antigues
• Aviè. Postumius Rufus Festus Avienus és, en realitat, una font molt
