¡Descarga Apunts literatura comparada y más Apuntes en PDF de Literatura solo en Docsity!
EXAMEN:
1r teòric: pregunta de veritat i fals, llegir amb molta atenció l’enunciat. Resta. Sobre el temari + preguntes bastant concretes. Entra tot el primer terç del temari i el teatre o alguna pregunta (diu que segur) sobre teoria del teatre o sobre el tramvia. 2n pràctic: dos comentaris de text. Un de narrativa i un de poesia (molt menys valor que el de narrativa 3-1). Reconèixer a quin conte pertany + analitzar a partir del model de Jenete. En el poema haurem d’utilitzar el que sabem de classe.
Pregunta examen: Què és la literatura? (fer definició distintiva i exhaustiva)
Vladimir Nabokov, curso de literatura europea, Barcelona, RBA, 2012. Comença fent menció a una frase de Gustave Flaubert (famós per madame noseq). Cartas a Louise Colet, Madrid, Siruela, 2003. Era la seva amant a París, també escriptora. Nabokov comença llegint un fragment d’una de les cartes “Qué sabios seríamos si conociéramos bien solo 5 o 6 libros”.
La literatura és art. L’art és una finalitat sense fi. És desinteressat (Kant). La literatura fa que acceptem absolutament de tot, perquè creiem que valdrà la pena. Acceptem coses que objectivament no tenen cap sentit o que no ens creuriem. La nostra desconfiança desapareix quan llegim literatura. Perquè provoca plaer. Perquè ens val la pena creure algo que no és real. Ser empàtics, enfadar-nos, alegrar-nos, viure amb els personatges.
La literatura és un joc que ens ofereix descobrir i afinar la nostra lectura. és l’equilibri perfecte, no sabem si guanyarem o perdem. Quan ho sabem, deixem la lectura. Les regles són imprescindibles, i en literatura, també. és imprescindible saber les normes que té cada gènere per tal de saber interpretar-lo i saber escriure’l.
Una obra escrita/literària, és en realitat una representació de la realitat. Què és exactament una representació? Per què diem representació i no presentació?
La literatura és un tornar. La literatura és ficció, no engany. Engany és amb malícia, amb la voluntat que l’altre desconegui alguna cosa. La ficció és un pacte entre el lector i l’escriptor: els dos saben que no és real. Transferir, delegar, diferir, posar distància, a fi de bé. Per tal que algú faci les coses que tu no podries fer. Perquè no en saps, perquè no és operatiu, pel que sigui. La literatura és un representant nostre. La literatura permet que apreciem coses de la nsotra condició que a la realitat ens toquen massa de prop com perquè poguem distingir. En uns personatges, vistos de lluny, entenem millor la nostra vida.
De te fabula narratur-> la història parla de tu. La literatura sempre parla de tu, és inherent la comparació i el judici. Viure la nostra vida no ens permet jutjar ni veure què és correcte o què estem fent malament. En canvi, en el moment en què se’ns presenta la oportunitat de llegir la vida d’algú altra, tenim perspectiva, tenim un criteri amb base segura.
La catarsi. D’alguna manera, tu et purifiques veient la història d’un tercer. Veient els seus èxits, els seus fracassos, les seves circumstàncies, que són seves però podrien ser teves. Ens agrada veure que la justícia és justa i que el dolent és el que pringa precisament perquè la nostra realitat no és aquesta, però podria ser-ho i ens agrada la idea.
Fernando Pessoa. Deia que calia inventar l’art perquè amb la vida no n’hi ha prou. Qualsevol vida és massa limitada, miserable, pobra, incomprensible. Perquè llevat d’aquella gent que la creença religiosa els permet que els quadri tot, la vida no té cap sentit. Necessitem la literatura.
Ambigüitat. La poesía diu les coses d’una manera que ens fa pensar, no podem llegir el que els poetes escriuen de manera literal. L’ambigüitat és el que converteix a la poesía en un gènere especial i admirable. Aquesta busca mirar dintre nostre i provocar-nos sentiments. Sol ser difícil perquè el que el poeta pretén matissar ho és.
Símbol.
- Històrica: connectar les obres a la seva història, a l’origen. Propicia una visió històrica de l’objecte analitzat establint relacions entre els objectes analitzats i l’evolució de la literatura. Es parla de relacions , i s’utilitza una paraula totalment decisiva: evolució. Estableix relacions entre les obres i estudia l’ evolució que presenten al compàs del que és la història general.
- Teòrica: fa abstracció de la història i pretén comprendre què tenen d’especial les obres literàries. Es fa una generalització, de la qual el principi és l’estudi de la construcció de les obres literàries. Cada obra és desmembrada en les seves parts constituents i en la seva estructura es localitzen els procediments que s’han utilitzat. Quins són els recursos que s’hi han emprat per arribar al resultat final.
- Normativa: hi ha algú que ha d’emetre un judic i de valor de les obres. Segons aquesta actitud, hi ha algú que diu com s’ha descriure, quins procediments són útils i quins no, quins estan gastats i quins són originals. El 1925 sembla agosarat creure que existeix algú que pot dir com han descriure els escriptors. Al segle XIX ha destacat la llibertat de creació dels autors. Ningú està autoritzat per dir com han de ser els personatges, quina temàtica ha de tenir una novel·la, … s’aplica a tots els aritstes. Parlar de normatives, de lleis, de que algú que estudia la literatura pot arribar a legislar, és una pretensió ingenua. La possibilitat que algú prescrigui una manera adequada de crear les coses no és viable.
René Wellek: autor d’un llibre titulat Teoría literaria. Les tres actituds del d’abans, són per Wellek 3 disciplines: 3 Disciplines: Teoria de la literatura: s’ocupa de tot el conjunt de les obres literàries. Mirar i observar en un sentit panoràmic. Vol ser una mirada panoràmica que serveixi per arribar a comprendre què tenen en comú tots aquells objectes i elements que hi ha dintre d’una categoria. Intent de descripció de les propietats comunes a totes les obres literàries. Es tracta d’arribar a poder generalitzar. Observes tota la classe de les obres literàries i intentes obtenir-ne una síntesi, poder definir d’una manera satisfactoria què vincula entre sí totes aquelles obres i textos que es consideren literaris. Literarietat: els formalistes creien que era una qüestió que calia abordar des de l'estudi de la lengua part part de les obres literàries.
História de la literatura: ordre cronològic. Esbrinar quines han estat les circumstàncies en que les obres han resultat llegides.. Quina diferència hi ha entre cada obra, buscar vincles i connectar-los en el seu temps històric. Dir que les obres han anat apareixent una rere l’altre sense cap detonant, és ridícul. Pensar que un dia europa es ilustrada i el dia següent es romantica, és el pitjor argument que pot donar un historiador. La connexió entre les obres no és mai una simple successió, sinó que és una evolució. Historiador: marcar una tendencia, traçar una linia, donar una explicació al fet que un dia la literatura sigui d’una forma i al dia següent sigui d’una altra. Li interessa molt la genesi de les coses, l’obliga a estudiar biografies, fonts. Tota obra és influida per una altra, i és coneixement que un historiador ha de tenir. El cànon d’una literatura és aquella nonina del sautors mes prestigiats, es valuosos i més dignes de ser llegits, estudiats, analitzats, publicats. Però què té de problemàtic?noms q avui considerem indispensablement indiscutibes, no sempre ho han estat, inclus en alguna época havien estat pentas o condemnats, no van ser reconeguts fins anys més tard. Un bon historiador de la literatura ha de saber que fa que determinats autors tinguin o no tingin el prestigi de ser valorats (ebtreb factors socials politics etc). Ha de saber explicar el per què de l’evolució de les obres i saber posar-li un nom que vagi acord amb el moviment. Exemple: Cervantes (fins el segle XX no es reconeix com a obra virtuosa). Hi ha moltes discrepàncies amb la periodització dels moviments, ja que uns diuen que comença un any i d’altres diuen que comença un altre.
Segons René Wellek 2 problemes que te un hisotriador actualment:
- Problema del cànon (canon = norma, patró, exemple, del que una època adopta o gènere que adopta com a model). Aquest problema es presenta amb qualsevol tradició literària.
Teoria de la lite: ens ha d’explicar per què hi ha diferents gèneres, disciplina que ens ha de poder explicar com llegim
2 Problemes concrets:
Cànon : el problema del cànon es presenta en qualsevol tradició literària
Literatura comparada: hi ha moltes tendències. La gent compara la literatura amb la pintura, o amb la música, o amb el cine. La lite comparada ha assolit un prestigi i una fama que per l’entorn la fa semblar “guai”. Definir la literatura és molt complicat. La paraula “literatura” ja és equívoca, ja que el seu origen no la defineix en el seu significat actual. A més, no és una paraula que hagi patit el canvi de la llengua, com tantes altres. Ve del llatí litter , si aquesta hagues estat una paraula habitual en el vocabulari de la gent, ara mateix nosaltres estariem dient una paraula totalment diferent. La paraula literatura és un cultisme (Palabra, expresión o giro procedentes del latín o el griego que se incorpora a una lengua moderna por vía culta o tardíamente, de modo que no sufre ninguna de las transformaciones fonéticas regulares.). Aquest cultisme entra a les llengües europees al final del segle XV, el XVI i XVII al rus. La paraula literatura en el seu origen, es refereix únicamente a algú que sap llegir i escriure. L’any 1800 una escriptora suïssa que escrivia en francès va escriure un llibre titulat “de la literatura considerada en les seves relacions en les institucions socials”. És la primera vegada que algú amb renom, amb capacitat de difusió, utilitza el terme literatura referintse a un conjunt molt gran de textos de creació, d'imaginació, sobre el qual tu pots explicar alguna cosa.
Poesia és crear. “el poeta” etimológicamente significa “el que crea”. Què és la poesia avui? un gènere molt concret, d’allò que s'escriu en vers. En el segle x (sofocles) tot era poesía (poesia dramàtica, epica, lirica). Pràcticament tot estava escrit en vers. A mesura que la historia avança, la gent comença a utilitzar la prosa, com a idea creativa. I cada vegada la prosa adquireix mes fama i més lectors. El genere de la novela, que utilitza la prosa. És a partir d'aquest motiu que es diferencia la poesia de la prosa, i ens deixem de referir a poesia com a “literatura”, ja que aquest concepte passa a abarcar més que la poesia.
Aguiar dóna una definició del que és la literatura. Segons ell hi ha 4 qualitats que defineixen perfectament què és un text literari.
Com sabem si un text és literari o no, segons Aguiar:
- Conjunt de textos de ficció: els textos literaris creen una realitat propia, són textos de ficció, perque creen un situació propia, no determinada per cap referent real.
Parlem d’un personatge imaginar el qual no hem de pretendre trobar a la realitat, no son verificables. Senzillament perquè no existeixen, no ha passat, no és com la historia. Distingeix la historia de la literatura.
Llenguatge. Afecta la lengua en que estan escrites. El llenguatge de la literatura no busca la denotació sino la connotació, presten sugerir moltes altres coses. Ambigüitat.
Originalitat dels textos. Haurien de presentar-nos la realitat d’una manera inesperada, original
4)Importància del significant.
Què li hem de demanar a una bona definició? Ha de reunir dues qualitats per a què siguin encertades. 1) Ha de ser exhaustiva: has d’identificar una qualitat comuna a tots els elements que comprèn aquesta categoria, no te’n pots deixar cap. 2) Ha de ser distintiva: has d’identificar alguna qualitat compartida per tots els elements d’aquest grup, classe, categoria, però només pels elements d’aquest grup. No pot ser que hi hagi externs que també la tinguin.
1983 Una introducció a la teoria literaria. Adquireix un ressó internacional extraordinari.
LITERATURA:
- Descriure una cosa que no és real en la seva totalitat (= ficció). “Pero bastaría (...)” Ja ens diu que aquesta definició no és del tot encerada. Ens posa exemples de la literatura anglesa a continuació. Posa l’exemple d’un home que a més de literari, era capellà. Aquest home va escriure coses reals, que no eren ficció. També posa un exemple d’un llibre de medicina, que tampoc és ficció. No és exhaustiva. Hi ha molta literatura que no és ficció, sinó que parlen de la realitat.
3 POSSIBLE DEFINICIÓ DE LITERATURA:
està constituida per un conjunt de textos que no utilitzem de manera pràctica. Són aquells textos que nosaltres llegim moguts per un ànim purament contemplatiu, no pragmàtic, sense donar trascendencia ni donar una utilitat pràctica a les nostres vides.
Tot i així, sí que hi ha escriptors que escriuen amb una intenció moral, satirica, etc. Pretenien que la gent dones algun sentit, algun valor, que servis per alguna cosa. És per aquest motiu que aquesta definició també queda totalmet descartada.
Entre les dues primeres definicions i les dues últimes hi ha un salt qualitatiu remarcable. Les definicions 1 i 2 són ontològiques, que pretenen explicar una ontologia de la literatura (ontologia = fa referencia a lesser). La definicio 1 i la 2 son definicions essencialistes, apunten a una suposada essencia de la literatura. Al fet de contruir mons de ficcio o al fet dutilitzar la llengua duna manera especial. Es descarta perque al literatura no te una essencia objectiva.
Pretendre una definicio que serveixi per tot i per sempre, es inviable.
4 DEFINICIÓ: textos considerats d’una alta qualitat.
Califiquen de literaria una obra que sigui ficciones Intuiciones significativas sobre l’experiència humana utiliza el lenguaje de un modo especialmente no tenga utilidad practica en el sentido que la tiene una lista de la compr o constituiria un texto muy valorado
FICCIONAL Califiquen de literaria a una obra que sigue ficciones MORAL Intuiciones significativas sobre l’experiencia humana LINGÜÍSTIC Utilitzi el llenguatge figuratiu NO PRAGMÀTIC No utiltat pràctica NORMALTIU Text molt valorat
Brioschi & Girolamo
La literatura és un conjunt o corpus de textos
Ray Bradbury, escriu Fahrenheit 451. Explica la distopía que imagina en un futur, un món en el qual una dictadura totalitaria i repressora de la llibertat individual farà que en aquesta ciutat els bombers busquen crear incendis. Ho fan requisant els llibres de totes les cases i cremar-los davant d’aquestes.
Les obres literàries són intocables, és important la paraula, no la idea.
TEXT QUE HA ENVIAT: La literatura como fenómeno comunicativo, Fernando Lázaro Carreter.
És un emisor sense interlocutor present. El receptor és, segons Carreter, indiferenciat, pot ser-ho qualsevol, podem parlar pròpiament d'un receptor universal. Es un receptor curiós, ja que per definició va al missatge perquè vol “no es solicitado por una obligación práctica”, va i troba una obra davant la qual només pot assumit el que hi ha, no te la facultat de retocarla, modificarla. L’obra es inmodificable, l’hem de contemplar tal cual l’autor la presenta. LLEGIR TEXT
Convertim el princiipi de cooperacio en un principi sobreprotegit
Les verticals indiquen ús que és donat a les paraules del text, el perquè d’utilitzar unes paraules (volem transmetre, crear arguments i personatges, ...) A dalt inventem situacions i vides ,personatges en conflictes. A baix, expressem emocions, donem idees, expliquem punts de vista, emetem opinions,...
L’horitzontal és com arriben les paraules al receptor. Mode retòric perquè l’emissor sap perfectament que al seu davant hi ha algú que l’escolta, algú l’està seguint. Mode poètic es vol donar a entendre que hi ha una altra manera en la qual l'emissor és com si ignores l’audiència, com si no fos conscient i girés l’esquena al lector. Com si no tingues noticia que hi ha algú que està llegint i rebent el que diu.
Relat: només pot figurar allà perquè una novel·la, un conte, .. el que fa és donar vida a un seguit de personatges i donar un argument. Existeix una manera retòrica d’explicar. Un narrador està allà explicant-li a algú la situació, la història. El narrador d’un relat per definició té consciència de que tu estas alla volent saber coses.
Obra teatral: té arguments i té personatges. Què fan els actors d’un teatre quan parlen entre ells? Ignorar-nos, nosaltres el que fem és espiar les seves vides. Ells van a la seva.
Poema: en un poema ja no hi ha una acció ni un argument. No passen coses. Passen les paraules, però això de què hi hagi personatges, passi el temps, .. No passa. A més, per què està en el mode poètic? Perquè el poeta ignora absolutament que nosaltres mirem en la seva consciència, en els seus pensaments. Llegir un poema és sempre entrar en la consciència d’algú que fa veure que no sap que estem allà. Se suposa que és algú que pensa en veu alta.
Assaig: idees, opinió dirigides a un lector, perquè intenta convence’ns.
Hegel diu que la narrativa el gènere que aspira a representar la totalitat del objectes. Persegueix crear un mon objectiu, independent de la persona qe el crea. La totalitat d’una experiència, és la que fa que una narració hagi de comptar amb uns personatges.
<<L’effet de réel>> la narrativa aspira a donarnos aquest efecte de realitat, mon independent de la persona que l’ha creat. w
Segons Egel, la voluntat de la narrativa és representar allò objectiu en la objectivitat mateixa. La narrativa és un gènere expansiu. No importa tant la realitat escrita sinó el que s’amaga d’aquesta.
La nostra lectura dun relat, es sempre una reconstruccio. Mai no trobem una historia directa, sino que el que trobem SEMPRE és una trama. Una trama es una manipulacio de la hisotria. Lescriptor ens manipula, ens explica el que vol quan vol. Exemple;, fins al segon paragraf, no sabem ni etnenm que es el que passa al primer. Lescriptor ens genera dubtes, qui parla? a qui sadreça? Mai no tenim acces directe a qualsevol historia. Les histories son uan reconstruccio mental. Peculiaritat més gran d’aquest conte: en aquest home que juga a escacs, nomes el sentim parlar. no sabem en cap moment què pensa. A diferencia de la nena, que sabem les reaccions que el joc te sobre aquesta nena, les sabem de tant en tant. L’aautor ha decidit que lordre dels dos primers parragrafs anes canviat iue no sapiguem unes coses i ens sabem unes altres. AIXO ES LA TRAMA, aixo provoca que nosaltres haguem de fer la nostra propia reconstruccio.
EL CAMÍ RUS p
No passa res fins la 157, laccio ens depara una nova situacio, un nou episodi.
Esquema:
Són les parts amb les quals podem separar la historia. Un conte es tan curt que no hi ha capítols ni res, i part els hem d’imposar nosatlers. Ho fem basantnos en els canvis i les noves situacions, activitats i fets.
El conte tria exactament aquell moment en el qual el personatge descobreix fins a quin punt per molt que molts s’omplin la boca amb la paraula revolució, hi ha coses q no canvien mai. L'esperança de canvi és molt fràgil.
La segona part està ja anunciat la sisena. La tercera amb la cinquena. aQUEST esquema ens di que hi ha un dsseny, una simetria, i que amb aqesta hisotria lautor esta dosificant molt be la cronica.
Gérard Genette Figueres III (1972). La seva inspiracio es construir un model serios i sofisticat que arribi a poder ajudar a interpretar textos molt mes complicats i complexes com
es, sense dubte, al novela de Pruch. Ell es un critic estructuralista, que te una viiso de la literatura clarament influida per la linguitica. Què és en difinitiva una narracio sino una gran frase? Diu que en qualsevol frase, troobem en petit, a escala, els mateixos ingredients que trobem a un relat. A tota frase hi ha uns persoantges (el subj), una accio, i un subjete que rep laccio. El més important duna narracio es laccio. A qina part de la frase trobem laccio? en el verb En la conjugacio verbal, en el verb. La gran aportacio de Genette es “pq no apliquem a lestudi de relat, exactametn les mateixes categories que apliquem a lestudi del verb”. No es el mateix conjugar un vvebr en present que en futur, o en preterit imperfeT. El temps es una categoria que ens revela molt. No es el mateix conjugar un verb en indicatiu que en subjuntiu o que en condicional, per tant, a mes del temps, tenim una altra questio: el mode. La veu tmb es un altra apartat (qui es el narrador q sen fa responsable). Analitzar el temps duna relacio, significa mesurar le spossibles diferencies que la trama hagi introdiot a la hitoria pelq ue fa el temps. Temps, vol dir fixarse en relacions d’ordre, duracio i freqüencia de la trama. A lhora de fer una analisi hemd e trnie en compte el temps de la trama i el temps de la historia Les coses no sempre passen en la historia en el mateix ordre que nosaltres les coneixem.
per genette, analitzar lordre entre hisotria i trama es analitzar el que ell en diu anacronies. La paraula anacronic significa analepsi (en paraules de lautor). L’analepsi és que a mi en la trama, maparegui escrit un esdeveniment que en la historia ha passat molt abans (part 4, li explica qeu nataxa, mentre laltre era fent la revolucio, sha enrollat amb laltre i ja esta prenyada dun altre. El que sexplica a 4, ja ha passast molt abans, quan laltre sen va a fer la revolucio.D’aixo semre nhem dit flash back (retrospecció). També existeix el flashforward i lanticipacio. També es (lanacronia) prolepsi. Pot passar que la historia i la trama no coincideixin, que ih hagi coses canviades de lloc. Tambe pot passar q els esdeveniments no durin el amteix en la historia i en la trama. Entre historia i trama, es poden donar aniscronies (en la duracio). Pausa. Escena (el dialeg dels personatges, es temps real. Trigues en llegir el que ellstriguen en dirho, normalment). Sumari. El·lipsi, la mes habitual es la que per exemple, un personatge sen va a domrir i al seguent capitol comença pel mati. La vida dels personatges fa un salt, ningu es molesta en explicarnos aquell temps que no ha apssat res. El·lipsi duna part de la hisotria.
“els bessons” es un conte que té 5 pagines. En tantes poques pagines, els bessons explique una historia que afecta a varies generacions, una historia que dura molts anys, una xifra indeterminada.
En canvi, la vida petit a la m18 (un altre ocnte) te 3 pagines. Expica el que dura un trajecte en un autobus escolar (30min, mes meys). El temps es MOLT relatiu pel que fa a la seva representacio.
La penyora és un conte mes llarg, i dura el que dura una partida descacs. E
eL Temps no corre a la mteixa velocitat en uns contes que en altres.
FREQÜÈNCIA
Allò que ha passat una vegada a la hisotira, sens explica una vegada a la trama. Es el cas mes habitual i es el que es coneix amb el nom de narracio singulativa. Un esdeveniment que ha apssat omltes vegades a la historia es explicat un sol cop a la trama. narració iterativa:
La pagesa i el mecanic TOP p140 tenim la descripcio de tot el temps en el qual el protagonista va haver de fer rehabilitacio per pode tornar a tenir una certa autonomia i movilitat “aixi que acabava la jornada...” Generalment la manera mes faicl de distingir les dues narracions es que la singulativa diu va pensar, va caminar (temps apssat) etc, en canvi, en les interatives en temps imperfet, anava, viatjava, solia fer, solia viatjar.
MODE
Distància: Jenett ens recomana que ens fixem en si la narracio ens posa molt a prop o molt lluny dels esdeveniments que s’expliquen. La resposta es en realitat a quina distancia estem els
lectors daquesta hisotira? Per tal de mesurarho, hi ha una questio que es per la qual jenet dona la maxima importancia.
- discurs directe: dialegs, guió, coses textuals, cometes. Estem a prop dels personatges, estem escoltant directamente lq eu diuen. Ens transmet tal cual la hisotiria que sexplica. Sabem paraula per paraula el que el eprsonatge ha dit. pg 132
- discrus indirecte: sexplica la situacio i els dialegs sense dialegs ni cometes, no es literal
- discurs indirecte lliure
Perspectiva:
narració i localització 3 possibilitats:
1. narrador omniscient: possibilitat en la qual el narrador sap molt més que el **personatge. Estem davant del que es nomina focalització zero
- foc, externa
- foc, interna**
Els bessons
