¡Descarga Literatura Comparada y más Apuntes en PDF de Literatura solo en Docsity!
El sistema literari
- Estudis literaris i disciplines literaries Wilhelm Dilthey va establir una diferenciació entre: - Ciencies fisiques - Ciencies historiques (o de l’esperit
Són ciències de coneixements diferents: Les ciencies fisiques s’ocupen d’observar uns elements, fets de repetició per tal d’incloure unes lleis generals per arribar a la seva explicació i les ciencies historiques es dediquen a l’estudi de fets de successió accessibles només per un procés individual i subjectiu dels quals el cientific aspira a obtenir una comprensió.
Fer literatura és fer ciencia productes de la cultura. S’estudien productes humans, els quals s’expliquen des d’un punt de vista propi. Analitza objectes literaris.
- Disciplines que estudia la literatura
Necesitat a l’hora de parlar d’un text, un estil, un genere, un autor i una època. Formalisme rus —> Boris Tomasevki va ser el primer en concretar 3 disciplines, 3 conjunts de sabers, 3 actituds:
- Actitud teorica -> Teoria literaria (definir la funció artistica)
- Actitud balotaría -> Critica literaria (avaluació de la qualitat dels textos)
- Actitud historica -> Historia de la literatura (l’obra en el marc d’una seqüencia temporal)
- Teoria de la Literatura
Teoria, etimologicament, prové del verb Theorein que significa mirar, observar, volem veure l’objecte literari. Aquest fenomen és allò que anomenem literatura I el teoric diu: Què és la literatura? En l’obra d’Aristotil anomenada Poetica ens explica el seu significat. Hi ha un cert grau especulatiu, filosofia i estetica S’ocupa de col·locar etiquetes a grups d’objectes literaris No importa qui l’ha fet, sino com es va fer, genere -> etiqueta.
Critica, etimologicament, prové del verb grec krine, que significa jutjar, la critica vol fixar-se en una obra. Vol respondre una pregunta: “Es bona questa obra?” Té que jutjar l’obra. El critic ha de ser un bon lector per poder donar un veredicte. 4 pasos:
- Llegir -> entendre les paroles del text
- Interpretar -> significats
- Relació -> Relaciona altres obres
- Jutjar -> Dir si és bona o no
Hi ha 2 tipus de critica:
- Critica periodistica: Es concreta en una resenya, valoració. Jutjar la validessa d’una obra o altres.
- Critica academica: Es concreta en un article especialitzat, un aspecte concret. Voluntat d’interpretar una obra -> fer percebre la manera en que es va fer l’obra.
- Historia de la Literatura
No existia cap historia de la literatura fins a finals del segle XVIII va ser una ciencia nova, la qual volea i li toca explicar el contexto de l’obra, perquè es va escriure. El que fa l’historiador es contextualitzar, agafa unes obres literaries i el que fa es projectar-les en una linea de temps, en epoques. Crea grups temporals. A. A part d’aquestes 3 disciplines i actituds, es necesita un suport per a que es pugui portar a terme aquestes accions: B. Cada actitud té una: 1.1.Teoria de la literatura —> Retorica 1.2.Critica literaria —> Filologia 1.3.Historia de la literatura —> Literatura comparada
- Retorica (teoria de la literatura)
La retòrica és la sistematització dels recursos lingüistics per poder convencer amb la pararla. És un sistema que prevé des de l’època agrega, és un art que analiza això i l’oratoria és quan s’utiliza l’art. El primer llibre que hi ha de retórica és del filósof Aristotil amonenat “oratoria”. En aquest llibre ens diu que la funcó de la retorica es ajudar a entendre millor els conceptes a les persones i que aquestes siguin convençudes per aquestes arguments, a traves d’un discurs, que esta elaborat de la següent manera: 1.1.Inventio -> Tria d’arguments. Pensar que vols dir 1.2.Dispositio -> Ordenar els arguments, disposició intel·ligent efectiva dels elements 1.3.Elocutio -> selecció de les paraules i l’estil adient per comunicar els propis pensaments. 1.4.Actio -> Utilització del cos. Gesticular. 1.5.Memoria -> Poder recordar l’estructura Actualment la retorica ha augmentat pel marketing, la publicitat, tot esta pensat per atrure l’atenció de l’espectador. (Estudis retorics -> Estudis de l’us de la llengua)
- Filologia i critica textual (critica literaria)
Filologia -> És útil davant una obra literaria de la qual tenim diferents manuscrits o davant dues obres on hi haguin diferents edicions. En aquest moment entra el filòleg, que és un especialista en una època, un autor, etc. La seva tasca es netejar-nos el text, per proporcionar el text original i que estigui atribuit a l’autor corresponent. També el que fa es aclarar-nos dubtes que surgeixen en la lectura.
Critica Textual -> Aquesta critica és l’obra critica d’un filòleg. Això ho modem veure en el pròleg d’una obra, on ens explica les tendencies d’aquella època, l’autor, on va viure, perquè la va escriure, que volia dir amb aquesta obra en aquella época, etc.
- Literatura comparada (història de la literaria)
La literarua comparada és una disciplina jove, té bases historiques i neix quan comença a haver- hi les histories de la literatura al segle XIX.
CONTACTE(f.fatica)
CODI(f.metalinguistica)
—> el llenguatge vol cridar tota la atenció (f.poetica) sobre el seu propi misatge.
Funció Poetica: proyecta el principi de equivalencia d’dix de selecció sobre l’eix de la convinació de manera que la recurrencia es converteix en el principi constitutiu de la seqüencia. Primer selecciona el que direm dins d’un repertorio posible Segon convinació de la selecció de derminant, nom, verb, …
Aquest principi d’equivalencia que omple el text literari
s.XV desviació lenguaje literari del llenguatge comú, cotidià Imposible distingir la norma de l’ús Variants diatropiques, depenent on vius Variants diatratiques, depenent de la clase social Variants diafasiques, depenent del registre Variants ideolectals Variants diacroniques
Eagleton —> Literatura - Discurs NO pragmatic, valor autoreferencial
Definició ontologica, essencialista : Ficció y ús especial llengua
Definició funcional, relativa : Discurs No pragmatic y escriptura de la qualitat
Definició institucional
Literatura: decisión colectiva, allá que cada societat decideix en un moment com a tal. Depen de com es construida la societat, les institucions
“El acontecimiento de la Literatura” _ debateix que es literatura diferent al del 1983, mostra com un esdeveniment que pasa a un moment i circumstancies concretes, el que coneixem com literario por ser no sigue de qualitat. No es por donar una definición institucional es dona senos el moment. Califica de literari:
- Ficció - ficcional
- (^) Experiencia humana - Moral
- Uso del lenguaje realzado, figurativo o deliberado - Lingüistic
- Sin utilidad practica - No pragmatic (categorias empíricas no teóricas)
- Texto muy valorado - Normatiu
Cuanto mayor es presente estas cualidades la sociedad mas lo califica de literario, pero sabemos que ninguno de ellos es suficiente para calificar algo de literario. Preguntar-nos més sobre nosaltres mateixos, la nostra reacció davant un text. La literarietat esta en el lector que no las en el texto en si mateix.
- Brioschi & Di Girolamo - No hi ha propietats incintriques tot depen de com ens acostem als textos. Ningu pensaria en la ciencia com un conjunt de textos. Literatura - discurs d’ús repetit
- Fernando Lazaro Carreter - “La Literatura como fenomeno comunicativo”, missatge la comunicación del qual és especial. Repensar la literatura com a factor de comunicació. L’emisor de l’obra literaria és un autor -> algú que ens adreça un misatge que rebrem, comunicació diferida. No hi ha simultanietat entre l’obra, producció i el moment en que el llegim, ho rebrem amb respecte. L’emisor s’adreça a un receptor universal. El receptor liurement decideix iniciar aquesta recepcio del text. Lazaro diu que sempre s’ha de comptar amb la seva intengibilitat que pertany al llenguatge literal, estar sempre repetit amb les mateixes paraules. Tot té les seves exepcions que d’un llenguatge a altres passem les mateixes histories, és a dir, llavors els textos no són tan intocables.
Com més curt és el misatge més concentrat. Acte de lectura fa que el receptor sigui coautor, cocreador, a llegir es dona vida el text, prestar-li un sentit. Les obres no només tenen un sentit, depenent del lector hi haura diferents lectures.
El missatge literari son dues coses: 1. Utòpic espai i temps
- Ucrònic
El missatge no té ni espai ni temps pot ser actualitzat sempre.
- Di Girolamo - genere literari, és aquell conjunt de regles i restriccions que determinen la producció i consum d’un text.
GENERES HISTORICS / GENERES TEORICS
Plató proposa 3 formes de parlar de geners a la seva obre La Republica
- mimètic _ imitació del que diuen els personatges
- no mimètic _ no imitació, parla en 1ª persona
- mixt _ la barreja de les dues
Diomedes:
- DRAMA
- (^) LIRICA
- NARRATIVA
Narrativa-> representa l’aspiració d’una experiencia L’extensió del text permet a l’autor la saturació o no de detalls que construeix aquell univers
Roland Barthes -> L ’ effet de r é el -> l’efecte de la realitat, petits detalls, mencions fan crear una realitat a l’univers creat. També provoca una sensació en el pas del temps
La narrativa és una representació que et permet asistir a canvis de actitud, de temps, de realitat.
E.M.Foster -> Aspects of the Novel -> La narració comença quan tenim una seqüencia, un seguit de fets casuals en un temps. Coneixer y narrar son aspectes semblants.
Aristotil :
- Tragedia = 3.1.Faula : seguit d’esdeveniments 3.2.Caracter : epitet : allò que et defineix, et representa 3.3.Pensament : el personatge té una forma de ser i a més un pensament 3.4.Dicció : com el expresa les paraules 3.5.Música 3.6.Espectacle : conjunt de objectes que fan més comprensible l’explicació.
Sense faula no hi ha teatre, és el més important La faula assegura que els personatges no estiguin quiets però sense personatges no hi ha teatre. El personatge nucli d’acció, trovalla entre personatges nucli d’atenció, perquè el que busca el teatre és l’explicació de situacions. Sempre trobarem la “ dramatis personae ” presentació dels personatges. Cada vegada que algú parli fara precedir el nom del personatge. És un genere que pertany a la mimasi, el teatre pertany al terreny de l’acció, coses, objectes. El personatge parlara en estil directe. Seguidament trobarem una explicació de com situar l’escena, en prosa, on s’ens detalla com ens hauriem d’imaginar l’escena. “Didascalia” -> reflexions generals, en lloc, espai i temps.
Trobem trossos de textos que no poden dir els personatges “acotacions” observacions sobre personatges, la situació. Consideracions puntuals sobre l’acció, personatges, situació, espai i temps.
“Paratext” : tota forma linguistica no destinada a ser dita pels personatges en veu alta, de tal manera es considerat paratext : didascalia, acotacions, marca d’acte i escena, qualsevol cita, titol, subtitol, …
“Peritext” : tot, aquells documents al voltant del text teatral, repartiment, programa de mà.
Llenguatge en estil directe per ser dit pels personatges. Intervencions de personatges i utilitzen el tema que tracten amb totes les conseqüencies desenvolupen el tema que tracten fan gala d’una estrategia conversacional. Pot pasar que hi hagi dialegs en que no sigui feliç, en el sentit que se suposa que han de ser utilitzades Sempre es marca quan comença, quan acaba, quan dona torn de paraula Monoleg - prendre la paraula com si no hi hague un tu que la pogues reprendela - teatre - soliloqui (monoleg - sol en escena) Tradicionalment les obres estan dividides en actes (5 com a molt) i una subdivisió, escena
Apart _ personatge utilitza llenguatge en veu alta sota sonversació que no sentiran el que diu els altres personarges i soscita la ironia dramatica, quan algu sap alguna cosa que els altres no saben. Objectiu : informar i objectiu comic/dramatic
Espai de recepció, el que ocupa el públic Espai d’actuació, el que ocupa l’actor que conté 2 espais: 3.1. escena : part de l’espai d’acutació que resta visible a la vista dels espectadors i ocupen els personatges 3.2. extraescena : espai que ocupen els personatges privat de la vista dels espectadors.
Els personatges teatrals es construeixen a partir de dues premises, unitat i discontinuitat.
En la discontinuitat que es presenten els personatges hi ha una unitat. Els personatges no expresen sempre la veritat per això s’ha de prestar atenció a les paraules dels personatges, el que es diu i el que s’opina. La paraula és només un dels 13 signes que i ha al teatre: 3.7.Paraula: allò que diu, que paraules fan servir, que pensen del que diuen 3.8.Tó: intenció en la que s’executen les paraules, marcat a les acotacions 3.9.Maquillatge: transmet l’estat d’anim, l’actitud del personatge 3.10.Pentinat 3.11.Vestuari 3.12.Mimica Facial 3.13.Gest 3.14.Moviment o proxemia 3.15.Accesoris 3.16.Decorat: Espai on es desenvolupa l’obra 3.17.Il·luminació 3.18.Sons 3.19.Música Protagonista = El primer en la lluita, hi ha qui ajuda al als protagonistes i qui s’oposa als protagonistes, secundaris i antagonistes.
Acció : Faula : concatenació d’accions, conjunt d’accions, motius narratius, parts minimes de l’acció, coincideixen o intefren una escena a traves d’una frase simple entonen una acció.
Historia : conjunt de motius narratius en l’ordre cronologic en que es van produir
Trama : conjunt de motius narratius en l’ordre que son posats en escena
Normalment l’historia, a teatre, no sol coincidir amb la trama
Analepsi : Moviment temporal que implica un retroces, mostrar en escena un temps passat al moment que li tocaria
Prolepsi : També podem trobar-nos amb avançaments, mostrar en escena una acció que succeira en un futur
NARRATIVA - Conte Autor implicit : la imatge que ens crea de l’autor real Lector implicit : la imatge que pot no corespondre amb el lector real Autor implicat : quan hi ha una elusió a l’autor (jo que he escrit això ….) Lector implicat : quan hi ha una elusió al lector (tu lector que penses …)
A la narrativa contemporanea es confon el narrador amb l’autor i amb el personatge principal, protagonista, quan l’autor juga a convertir-se en protagonista diem ficciolització del jo, quan l’autor s’hi escriu amb nom i cognoms on no tot és real perquè sino seria una biografia.
Pseudonim: Autor real s’inventa un nom o manera de signar els llibres Quan s’inventa autors diferents pe un autor real és Heteronimia Heteronim : poeta real inventat per un autor
La narrativa és un art diegètic
- focalització interna variable : quan juga entre dos pensaments, imaginacions, dos personatges
- focalització interna multiple : quan el narrador es pot ficar en 3 o més personatges (omniscient)
Els Estils Narratius
Estil indirecte : Narrador que ho sap tot té tot poder per explicar tot ell Estil directe : Narrador deixa parlar als personatges, sempre es marcara quan parla un personatge. Si parla un sol personatge tenim un monoleg. Estil indirecte lliure : parla el narrador pero es barreja amb el que diu els personatges. No hi ha marques quan parla els personatges. Narrador utilitza el passat, personatge el present. Monoleg interior : Pensament a traves al qual accedim a partir d’una focalització Flux de consciencia : Pensament d’un personatge que barreja temps, discursos, ideas, personatges, es barreja la consciencia i la inconsciencia.
