¡Descarga Bloc 1: Comunicació i llenguatge y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
T-1: L’ESTUDI PSICOLÒGIC DEL LLENGUATGE
Existeixen diferències entre el llenguatge dels humans i dels animals. L’humà té paraules (lèxic i semàntica), regles més complexes (sintaxi, morfologia) en funció del context (pragmàtica) i permet un pensament més abstracte comparat amb els animals. Si perdéssim la capacitat de parlar, no ens podríem comunicar ni interactuar, per tant, el llenguatge serveix per comunicar-nos i entendre’ns, transmetre sentiments i coneixements, representar el món, pensament abstracte, aprenentatges formals (lectura, escriptura)…
1. Trets dels sistemes de comunicació (Hockett): 1. Canal vocal-auditiu: El mode de comunicació és el canal vocal-auditiu i s’han de complir determinades condicions anatòmiques i funcionals que són les que permeten una determinada naturalesa dels sons: amplitud, freqüència, durada. Aquesta característica condiciona el processament. 2. Linealitat del llenguatge oral: No pot ser simultani, ha de ser una paraula darrera de l’altre, implica un ordre en les paraules (sintaxis). També té funcions anatòmiques i funcionals, és a dir, les cordes vocals són les que produeixen el so. Si aquesta modalitat oral es troba alterada, hi ha altres alternatives o formes de comunicació com seria el llenguatge de signes. 3. Transmissió irradiada i la recepció és direccional: A causa de les propietats físiques del medi, un senyal circula en totes les direccions a partir de l’emissor. El receptor por localitzar la direcció de la que prové el senyal. Regulem la parla en funció de la distància, per això quan es parla amb una persona que parla un altra llengua, el crides pensant que així t’entendrà millor. 4. Esvaïment ràpid o transitorietat: La linealitat implica sistemes de memòria capaços de retenir la informació i processar-la quan ja s’ha esvaït. 5. Caràcter discret dels elements que composa la llengua: Encara que podem articular un nombre il·limitat de sons, en la parla només fem servir i percebem uns pocs fonemes discrets: les unitats s’oposen les unes a les altres. De totes les possibilitats combinatòries d’unitats, les llengües només n’utilitzen algunes, és a dir, no combinem tots els sons amb tots els sons, només amb uns quants. Aquí té importància de la categorització dels sons per la fixació del lèxic. Els xinesos tenen problemes amb la R perquè no han estat exposats a ella. Quan un fonema no el tens distingit, l’accés al lèxic és més lent i els resulta més difícil diferenciar-lo. 6. Doble articulació: El llenguatge està organitzat en dos nivells que funcionen simultàniament: a) Nivell físic: Ens permet de produir sons (r,o,s,a). b) Sistema d’interpretació o de significat: Les diferents combinacions poden tenir interpretacions diferents (rosa, osa, ros), però no totes les combinacions són possibles (rsao). De la mateixa manera, la combinació de paraules dona lloc a un número pràcticament il·limitat d’oracions. 7. Dualitat d’estructuració: Un fonema per si sol, si no els combinéssim, estarien limitats a paraules. Al combinar-les permeten un segon nivell que és el significat. Això permet que el llenguatge humà sigui molt econòmic i eficaç. Es percep un continuum de sons. 8. Productivitat (creativitat): Podem construir un nombre infinit d’unitats significatives. Podem crear un nombre infinit d’enunciats a partir d’un nombre finit d’elements.
En els sistemes de comunicació animals, els missatges són fixos i limitats. En canvi, el llenguatge humà és infinitament creatiu.
9. Arbitrarietat: Tret dels signes icònics i dels indexicals, les unitats del llenguatge es caracteritzen perquè no hi ha una relació natural entre els significats i els significants. Les onomatopeies són les que tenen menys arbitrarietat perquè imiten el so real. 10. Desplaçament: Només el llenguatge humà té la possibilitat d’anar més enllà de l’ara i aquí, ens permet de fer presents objectes i esdeveniments més enllà de la situació immediata. Ens permet crear ficció i mons possibles. 11. Transmissió per tradició: Aprenem una llengua en una cultura , es transmet de generació en generació. Encara que la facultat del llenguatge, segons uns, o les habilitats naturals que el permeten, segons d’altres, siguin innates, la llengua s’aprèn. 12. Reflexivitat: Com el llenguatge ens permet parlar sobre el propi llenguatge (metalingüística). Altres propietats que proposa Hockett: intercanvi emissors-receptors (parlar-escoltar), retroalimentació (quan es produeix un diàleg), capacitat d’aprendre’s... AQUELLES CARACTERISTIQUES QUE ESTÀN SUBRATLLADES, SÓN PROPIES DEL LLENGUATGE HUMÀ. 2. Llenguatge: Estructura, funció i procés Què és el llenguatge? Algunes de les característiques anteriors han possibilitat al llenguatge dues funcions bàsiques: la funció comunicativa i la funció representativa. Estructura: Què és el que s’ha de processar? Els humans emetem “sorolls”, seqüències contínues de sons que aparentment tenen algun tipus d’efecte (és a dir, una funció) sobre altres éssers humans. L’estructura del llenguatge esta compost per un conjunt de símbols (i. e. mots) i per un conjunt de regles que permeten de combinar els símbols entre ells (i. e. la gramàtica). Ordre : El continuum de sons s’ha de segmentar, per exemple, en unitats discretes que segueixen un ordre seqüencial. Categoria : Aquestes unitats no són totes iguals, sinó que responen a diferents categories situades en un ordre seqüencial. Agrupament : El llenguatge humà està constituït per una seqüència de categories diferents que s’agrupen per formar unitats més grans (sintagmes). Funció: Aquests agrupaments estructurats d’unitats discretes tenen funcions específiques i diferents. Dependència: En totes les llengües es troben dependències entre les paraules que ocupen diferents posicions en la seqüència. Per exemple, en català el subjecte ha de concordar en nombre amb el predicat. Components del llenguatge: Esquema de Bloom El contingut del llenguatge és el significat de les paraules ( lèxic i semàntica). La forma del llenguatge és la manera en què s’organitza ( sintaxis i morfosintaxis). En l’exemple de “la porta”, l’article ha de concordar amb el verb morfològicament (són singular).
Cal diferenciar entre el que Chomsky anomenava competència lingüística del que s’ha anomenat competència comunicativa. La competència lingüística inclou tots aquells coneixements que tenen a veure amb l‘estructura del llenguatge, l’organització dels significats, és a dir, el que tradicionalment s’anomena gramàtica. En canvi, la competència comunicativa és saber utilitzar el llenguatge adequadament en els contextos apropiats. Adquirir la competència comunicativa comporta temps i pràctica; significa adquirir habilitats cognitives i habilitats socials. Procés: Com s’aprèn, es compren i es produeix? Atès que el llenguatge no representa directament la realitat sinó que representa representacions mentals que les persones tenim i construïm de la realitat, usar el llenguatge necessàriament ha de comportar dur a terme operacions mentals força complexes. En el processament del llenguatge, existeixen dos punts de vista importants: l’aprenentatge i la producció (processament). Com s’aprèn? Per tal d’aprendre, hem de ser competents , és a dir, tenir coneixements i habilitats que permeten un aprenentatge i un ús eficaç d’un tipus de comportament; però més concretament tenir competència lingüística, que són coneixements que tenen a veure amb l’estructura del llenguatge, organització de significats (gramàtica). No només necessitem ser competents lingüísticament, sinó també competents comunicativament. La competència comunicativa inclou més coneixements i habilitats que les estrictament lingüístiques. Com es comprèn i com es produeix? Com que el llenguatge no representa directament la realitat sinó representacions mentals que els subjectes construeixen de la realitat, llavors necessàriament duem a terme operacions mentals força complexes. No és el mateix producció que comprensió. T-2: Orígens de la comunicació i el llenguatge
1. Herència biològica i cultural: La comunicació animal consta d’un sistema de comunicació basat en senyals d’alarma, aparellament, gestos de submissió, cridades relacionades amb l’aïllament... És a dir, està basat en situacions lligades amb els instints i la supervivència. En diverses ocasions s’ha intentat ensenyar el llenguatge a primats, però sense èxit. Tot i que si s’ha aconseguit ensenyar-se’ls símbols i sistema de signes. En quant a primats educats , els estudis de Washoe i descendents van aportar que de mare a fill es podia transmetre. S’ha vist que en els bonobos, el fast-maping (associar signe a un significat) es pot donar sense entrenament. A més, Kanzi va aconseguir 256 símbols arbitraris. El grau de gramaticalitat està qüestionat: per a uns autors 2 paraules ja és un cert tipus de gramàtica; per altres autors no hi ha comprensió d’aquella gramàtica. Existeixen diferències entre la cognició dels animals i dels primats. Només els primats comprenen les classes de relacions (dominància, parentesc...) entre tercers i això pot ser precursor de les relacions intencionals i de relacions causals que els objectes inanimats i esdeveniments tenen entre sí.
També existeixen diferències entre primats humans i no humans: L’aprenentatge socials qualitativament deficient (instruïm, imitem millor, entenem les intencions). En canvi, els micos, si no veuen un resultat útil i eficaç en una acció, no imiten. Sabem que els altres saben i que creuen erròniament (falses creences) i això ens fa saber que els altres representen la realitat. Els primats no humans, són ells mateixos, éssers intencionals i causal però no veuen el món en aquests termes. L’aprenentatge en els humans està més relacionat amb la cooperació; en els primats no humans és gràcies a l’esforç individual. No tenen desplaçament, ni arbitrarietat, ni doble articulació ni potencialitat. En resum, les diferències són degudes a la doble herència (biològica i cultural). Per altre banda, la cognició social , és a dir, la capacitat de comprendre a altres persones, relacionat amb la Teoria mental (veure’l com a ésser intencional), no ho tenen els primats no humans. Origen del llenguatge humà: Avanços homínids: Ampliació cervell Lateralitat Descens de la laringe Augment capacitat lingüística Complexitat social Evolució del llenguatge: La comunicació humana té un desenvolupament diferent que en la resta de les espècies animals a causa: Major capacitat de representació simbòlica del cervell humà Major culturització del seu hàbitat El llenguatge té avantatges per la selecció : Una millor coordinació durant la caça L’adquisició d’hàbitats complexes (fabricació d’eines) Millora de la capacitat de transmetre coneixements als seus fills Capacitat de mantenir relacions socials cada vegada majors, augmenta la possibilitat de supervivència (Dunbar) Millora l’elecció de parella a través d’una major capacitat de persuadir i seduir Millora la memòria i el raonament El llenguatge va començar amb els neandertals amb un llenguatge holístic, multimodal, musical i mimètic. El coll avançat dificultava articulació del llenguatge però s’ha trobat variant del gent FoxP2. “FOX P2” és un gen relacionat amb el llenguatge. Havia una família on la meitat d’ella tenia trastorn del llenguatge i es va esbrinar que aquest gen tenia alguna cosa a veure. Aquest gen ja es trobava en els neandertals. En els homosapiens hi havia llenguatge oral: 1) Llenguatge gestual i oral: Els ximpanzés i nadons, la laringe acaba en la boca enlloc de en la faringe, com els adults. Això és un exemple d’ exaptació que és quan un òrgan que existeix per una funció, s’assimilen per una altra funció.
Els nens usen la seva capacitat d’aprenentatge cultural per la seva adquisició dels símbols que faciliten la comunicació. Insight normatiu/designatiu: Les paraules es refereixen a les coses o que totes les coses tenen noms. Explosió lèxica dels nens. La hipòtesis del període crític :
- Que certs esdeveniments biològics relacionats amb el desenvolupament del llenguatge passen en els inicis del període crític.
- L’especialització hemisfèrica que passa durant aquest període, en el que el nen té un grau de flexibilitat, es perdrà. Es dona una importància del input , sense entrada no hi ha sortida. La importància de l’atenció conjunta, de la bastida adulta i la transmissió cultural de coneixements. Si es posa tot en comú, s’obté la solució de l’enigma inicial: 1) Filogenèticament: Identificació amb els altres, agents intencionals 2) Històricament: Herència cultural 3) Ontogenèticament: Representació simbòlica, atenció conjunta L’enigma es pot resoldre a partir de la transmissió cultural i l’efecte de trinquet. Comprendre que l’altre és un ésser mental i intencional per l’aprenentatge cultural. La resolució podria ser que els humans tenen habilitats cognitives resultants de l’ herència biològica que opera en el temps filogenètic, usant aquestes habilitats per aprofitar els recursos culturals que evolucionen en el temps històric i ho fan durant el temps genètic.
2. Cognició, llenguatge i cultural: El llenguatge no representa directament la realitat, sinó que és una construcció d’un grup cultural i lingüístic. Les diferències entre llengües i variants lingüístiques ens ensenyen diferents maneres de comprendre el món o de categoritzar-lo. Funció semiològica del llenguatge i la cultura: Diferències entre: 1) Trets conceptuals: Aquells que composen els conceptes. Per exemple, naturals (un-molts) i culturals (destacable- no destacable). 2) Trets semàntics: Marcats en la llengua i integrats en el lèxic i la morfosintaxi. Per exemple, diferencies en el gènere dels noms entre les llengües. El gènere no sempre coincideix entre llengües, per exemple, l’anglès no estén la categoria de gènere als objectes. o El sol/ La lluna – The sun /The moon o El nas/ La nariz - La forquilla /El tenedor A més, l’angés no distingeix entre estats duratius o permanents “ser” en català/castellà o estats puntuals “estar”. Per exemple: Maria és dèbil Maria està malalta Mary is weak Maria is ill Un altre exemple seria que en tribus índies, la traducció de IS dependria de si el parlant veu o no la persona en qüestió, de si és a prop del parlant, de l’oient o d’una tercera persona.
En conclusió, les llengües difereixen en incloure, agrupar i organitzar els trets conceptuals en trets semàntics en el mots, la morfologia i la sintaxis. L’ organització en categories (nom, verb, adjectiu, etc.) sintàctiques o morfològiques reflecteix una construcció convencional que les llengües imposen. Langacker (1998) defensa que la gramàtica existeix precisament perquè les llengües no tenen unitats lèxiques per simbolitzar tots i cadascun dels conceptes possibles. La llengua influencia en el pensament? En l’experiment de Costa (2014) s’ha de prendre una decisió moral en funció de la llengua. Hi ha 725 voluntaris bilingues (castellà i anglès) i un grup ho llegien en la primera llengua (L1) i un altre en la segona llengua (L2). Els resultats van ser que els voluntaris van prendre més decisions pragmàtiques/utilitàries (tirar l’home) en espanyol (40%) que en anglès (18%) quan l’espanyol era la llengua estrangera. Però succeïa una cosa molt semblant quan era l’anglès la llengua estrangera (47% de decisions pragmàtiques en anglès i 19% en castellà), el que descarta el pes cultural en el resultat. Hi ha menys implicació emocional (més distància emocional o psicològica) quan es llegeix en la segona llengua. Com més distància psicològica amb el dilema més fàcil fer decisions pragmàtiques. Hipòtesis del relativisme lingüístic: Els antecedents d’aquesta hipòtesis es troba en Humboldt, en el segle XIX, que ja va afirmar que el llenguatge que parlem pot determinar la nostra manera de pensar. La hipòtesis Sapir-Whorf comprèn dues idees centrals: La relativitat lingüística: Les diferents llengües utilitzen sistemes de representació semàntica que no són equivalents pel que fa a la informació. Hi ha diferencies translinguistiques quant a les categories lingüístiques. El determinisme lingüístic: Les representacions semàntiques determinen aspectes de la representació conceptual. Les categories lingüístiques determinen aspectes del pensament de les persones. Hi ha diferents exemples translinguistics: 1) Lèxic diferent: Els Sami de Laponia tenen molts mots per definir rens, 20 pel gel, 11 pel fred, 41 per la neu.. Un altre exemple seria que els parlants de Dani només tenen dos termes per a anomenar els colors: mili (colós freds) i mola (colors càlids). 2) Lèxic pels números: En les Tribus d’Austràlia i Nova Guinea tenen dos paraules pels números: urapun (1) i okosa (2), i tenen un altre mot per determinar aquells números més grans de 4 (ras). 3) Estructures gramaticals: En l’anglès “col·locar peces en un puzle” i “col·locar joguets dins d’una bossa” tenen la mateixa estructura gramaticals, en canvi, en coreà, ho són “col·locar peces en un puzle” i “posar la tapa a un boli”. Un altre exemple és que en quítxua , es posa un afix davant dels verbs segons si ho he vist jo, si m’ho han explicat o si ho suposo.
L’adult ha d’actuar a la zona de desenvolupament pròxim (ZDP). Se’ls ha de parlar correctament però amb frases simples. Les primeres paraules (12-18 mesos): Entre l’any i l’any i mig els nens aprenen les primeres paraules. Aprendre també és equivocar-se i per tant, els errors més comuns que fan els nens són: 1) Infraextensió: Per exemple, només diu gos al seu propi gos, si veu un altra pel carrer no l’anomena així. 2) Sobreextensió: El nen considera “poma” totes aquelles fruites que són rodones. 3) Diferent referent: Emparellament erroni entre significat i significant que dona idees de com el nen aprèn les paraules. 4) Sobre-regularització: Apliquen normes a paraules que són irregulars, per exemple “morido” o “rompido”. Els dos primers errors són semàntics, de significats. Per tant, a partir d’aquests 4 tipus d’errors freqüents en els nens d’entre 12-18 mesos, han d’aprendre les regles i les excepcions. Fer categories permet fer raonaments més complexos. Entre els 18-24 mesos es dona l’explosió lèxica, és a dir, l’ insight dnominatiu on totes les coses tenen un nom. La comprensió del llenguatge sempre va abans de la producció, per tant, el nen ha d’escoltar i comprendre. A més, a mesura que avança en edat, produeix més mots ja que als 16/ mesos pot arribar a produir uns 50 mots, i un cop arriba als 2 anys ja ha produït 310 mots. En conclusió, aprendran 9 paraules noves cada dia. En l’experiment o estudi de Hart & Risley es pot veure com l’input que reben els nens (words spoken to child) correlaciona amb la corba del vocabulari acumulat. Per tant, s’observa l’ exclusió lèxica. Ajuntem paraules (18-24 mesos): Cap als 24 mesos combinem mots o paraules, en quant a sintaxis operen sobre signes, ajunten paraules. Tenen un vocabulari aproximat de 300 paraules i s’ha relacionat aquest moment amb la cognició animal (270 paraules aprox.). Quan els nens adquireixen 400 paraules, comencen a adquirir classificacions o categories. Amb aquesta edat, els nens duen a terme una parla telegràfica , els nens es mengen preposicions, articles, paraules que semànticament no són fortes, aquelles paraules gramaticals. Nominació: “Això cotxe” Recurrència: “Altre conte” No existència: “No Nil” Agent-acció: “Aina balla” Acció-objecte: “Mira el Teo” Agent-objecte: “Jo una pupa” Acció-locatiu: “Aquí a nonon” (dormir)
Entitat-locatiu: “A Abril aquí” Entitat-atribut: “Elefant gros” Posseit-posseidor: “A ull a Joana” Paral·lelament, a nivell cognitiu, té lloc la funció simbòlica i el joc simbòlic. La funció simbòlica és associar la imatge d’una escombra com a “escombra” o la imatge d’un cavall a la paraula “cavall”, però el joc simbòlic és aquell en que l’objecte escombra representa a l’animal cavall. Fem frases (32-36 mesos): Cap als 3 anys ja fan frases, són capaços de formar oracions simples, afirmacions (“A Maria é guapa” SHWA) i negacions (“Jofre no li agrada la carn”) i fan preguntes: o 2 anys Què? On? o 28 mesos Qui? Qui és? Com es diu? o 30 mesos Per què? Quin/quina? Quan? Conversem i narrem (a partir dels 36 mesos): Cap els 3 anys diuen 1000 paraules, tenen els recursos gramaticals bàsics apresos i comencen a fer oracions compostes. Cap als 4-5 anys fan oracions compostes i discursos connectats, entenem significats no literals (“Pots tancar la porta?”), i fan menys errors fonològics. Entre els 6 anys i l’adolescència són capaços de fer metàfores, frases fetes, refranys i endevinalles. Quan expliquen alguna cosa, fins als 4 anys són capaços de fer descripcions de fets aïllats, entre els 4 i 7 anys fan històries parcialment connectades i entre els 7 i 9 anys parlen del text global i bastant connectat. Aprenent a conversar i narrar: Planificar el discurs Crear lligams entre les frases Iniciar i mantenir una conversa Pragmàticament apropiat al context de la conversa Donar feedback al seu interlocutor Teoria de la ment (idea sobre el que una altra persona pensa, creu, coneix, desitja; descobrir que altres persones tenen pensaments és crític pel desenvolupament de la comunicació). Joc simbòlic Expressió desitjos Intenció comunicativa Torns de parla Contestar/preguntar Autoafirmar-se/Negar Donar ordres Manté/canvi de tema
Amy Cuddy va descobrir que la gent que durant dos minuts es trobava en una posició de dominància (cos expandit), posteriorment tendia a apostar més que aquelles que tenien postura contreta. L’ expressió de la cara: Les emocions fonamentals son la por, la ràbia, el menyspreu, la alegria, la tristesa, la sorpresa i el fastig. La direcció de la mirada: Els alts nivells de contacte ocular equivalen a nivells elevats de proximitat física. L’acte de mirar a una persona s’interpreta com una forma d’acostament cap a aquesta persona. El receptor mira més. o La mirada reglamenta les seqüències parlant-oïdor en el transcurs de la comunicació. o No mirar o mirar de manera sostinguda pot incomodar al parlant. El somriure : El somriure facilita la comunicació, indica proximitat i relaxa tensions però amb ironia pot manifestar rebuig. Cada cultura té un codi d’expressió corporal diferent que si es desconeixen, pot afectar en l’eficàcia de la comunicació intercultural. Comunicació humana: La comunicació és la transmissió “intencional” d’informació per mitjà d’un sistema de senyalització establert. Però també hi ha comunicació no intencional ja que és impossible no comunicar-se, la comunicació inclou la comunicació no verbal. La comunicació humana té 3 funcions:
1. Informativa: La comunicació permet donar informació sobre el receptor. 2. Afectiva-valorativa: Permet donar informació sobre les emocions o sentiments. 3. Regulativa: Com amb les paraules es regula la interacció amb els altres. L’autoregulació fa referència a com el llenguatge intern ajuda a regular-nos a nosaltres mateixos. També hi ha altres funcions com el control, la motivació, la expressió emocional, la cooperació... En un experiment de la comunicació amb imatges visuals, es posen en joc aspectes memorístics de la informació rellevant i aspectes atencionals , s’intenta donar coherència a la narració, es selecciona informació rellevant de la que no ho és, s’omet informació no agradable, es té en compte el què sap l’interlocutor i s’intenten donar pistes espacials i visuals. El receptor utilitza els seus esquemes de coneixement per donar sentit. Definició i elements de la comunicació: El triomf del missatge comunicat dependrà dels seus elements: de l’ emissor, el receptor que fa una selecció bona d’informació, memòria i bona TOM. També depèn del missatge, la codificació o decodificació d’aquest missatge, el canal per on es transmet el missatge, el context o situació, el soroll i del feedback o retroalimentació per part de receptor-emissor. El model de comunicació de The Shannon – Weaver Mathematical Model (1949) adopta la següent forma:
Teories (enfocaments): Hi ha tres grans enfocaments o teories: 1) Teoria de la informació: Segons la qual el procés comunicatiu consta de font- transmissor-canal-receptor. 2) L’enfocament conductista: Entén la comunicació com una resposta que es realitza davant d’un estímul. 3) Concepció cognitiva: Considera la comunicació interpersonal com una producció creativa de significats per part de l’emissor, en la qual participa reactivament el receptor. Factors culturals: Classe social: El nivell socioeconòmic baix sol utilitzar codis restringits , caracteritzat per frases senzilles i breus. El nivell socioeconòmic mitjà i alt fan ús de codis perfeccionats amb vocabulari més ampli i estructures més complexes. Llenguatge connotatiu: El significat denotatiu d’un símbol és el del concepte que representa. No obstant això, un mateix símbol pot tenir altres significats que deriven de les associacions afectiu-cognitives amb què és utilitzar en la comunicació. Aquest significat no denotatiu del símbol és el seu significat connotatiu. El caràcter social del llenguatge confereix trets idiosincràtics als processos de comunicació verbal de cada cultura. Relativitat lingüística: El llenguatge és específic del grup social o cultural imposa cert biaix conceptual als seus membres, és a dir, pot disposar-nos a actuar o pensar d’una forma concreta. Aspectes no verbals
