¡Descarga Català reflexió linguistica y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Catalán solo en Docsity!
BASES SOCIOLINGÜÍSTIQUES DE L’ENSENYAMENT DE LLENGÜES
Reflexió sociolingüística. Les llengües i els parlants: les actituds lingüístiques. Llengües en contacte.
La variació lingüística. La varietat estàndard.
ESQUEMA DE LA UNITAT
1. Les llengües i els parlants: les actituds lingüístiques
1.1 Situació comunicativa
1.2 Alienació lingüística
1.3 Actitud lingüística
1.4 Norma d’ús lingüístic
1.5 Prejudici lingüístic
2. Llengües en contacte
2.1 Conflicte lingüístic
2.2 Canvi lingüístic
2.3 Bilingüisme
2.4 Llengua minoritària
2.5 Llengua minoritzada
2.6 Interposició lingüística
2.7 Estàndard
2.8 Normalització lingüística
2.9 Lleialtat lingüística
2.10 Multilingüisme
2.11 Multilingüisme social igualitari
2.12 Percepció de la utilitat de la llengua
2.13 Ecolingüisme
3. Conceptes de sociolingüística
1.LES LLENGÜES I ELS PARLANTS: LES ACTITUDS LINGÜÍSTIQUES
Activitat 0
Cap dels presentadors dels informatius de TVE no usa una varietat lingüística meridional de l’espanyol; de la mateixa manera, cap
presentador dels telenotícies de TV3 usa una varietat occidental del català i els locutors de les notícies de Canal 9 solen usar una
varietat del valencià marcada per la simplificació fonètica de les consonants palatals. A què responen les susdites opcions?
Situació comunicativa^1 Situació social caracteritzada per la presència o l’absència de parla. En són exemples una classe, un mercat o un míting polític. Les situacions comunicatives inclouen fets comunicatius i aquests, al seu torn, inclouen actes de parla (unitat mínima observada quan s’observa un fet comunicatiu). Alienació lingüística Situació derivada d’un llarg conflicte lingüístic en què una part de la població autòctona pot arribar a oblidar els orígens, i a ignorar, confondre o negar la unitat de la pròpia llengua, i fins i tot la necessitat d’utilitzar aquesta llengua i de transmetre-la als fills. El seu corresponent en el camp social és l’alienació social. Actitud lingüística Actitud positiva (d’acceptació ) o negativa (de rebuig) que es pren davant una determinada varietat lingüística o davant dels seus parlants. Una actitud neutra és impossible d’imaginar; en tot cas, hom podria parlar d’absència d’actitud. La major part dels autors coincideixen a assenyalar certes característiques d’aquest fenomen psicosocial, entre els quals ens interessa destacar els aspectes següents: En qualsevol actitud –i, per tant també en les que es formen davant les varietats lingüístiques- es poden distingir tres factors: 1 El factor cognitiu: Un individu amb actituds negatives o positives davant una llengua, un dialecte o un registre és capaç, encara que sigui de manera molt rudimentària, de donar raons per les quals els considera negatius o positius en algun grau. Així la identificació entre actitud i creença ha estat constant entre els lingüistes. Encara que no sempre totes les creences produeixin actituds lingüístiques, la majoria de les creences- proporcionades per la consciència lingüística- comporten una presa de posició: si hom creu que un determinat fenomen lingüístic és rural, se sol produir una actitud negativa cap aquest fenomen (llevat dels casos que es reforci la pertanyença al grup rural); si hom creu que l’ús d’una determinada llengua en una ocasió o en un àmbit determinats és poc elegant, tendirà a considerar poc elegant aquesta llengua. I aquest rebuig afectarà l’actuació lingüística del parlant. 2 El factor afectiu: Una varietat lingüística es pot estimar o odiar, sentir pròxima o distant, en diversos graus, sense més raons que les purament emocionals. 3 El factor comportamental: És el component clau per modificar les actituds, ja que a través del comportament podem inferir el valor cognitiu i afectiu. Entenem per comportament tota acció observable, incloent-hi la comunicació verbal o la comunicació no verbal. Vegem-ne dos trets fonamentals: [a] El comportament pot ser present o no ser-ho: Normalment, el comportament dels individus està d’acord amb el que pensen o senten però no sempre és així, ja que hom pot mantindre certes actituds davant alguns fenòmens sense demostrar-les de forma observable. [b] El factor comportamental pot ser contradictori amb els altres dos factors: és bastant habitual que un individu es comporti i opini de manera diferent de com pensa. D’aquí ve la dificultat de definir actituds de la població davant un determinat fenomen a partir d’opinions expressades en enquestes. Les actituds es conformen a partir de la interacció dels subjectes amb el seu ambient. Les normes i els valors socials tenen un paper actiu sobre les persones, en les quals provoquen determinades actituds que, habitualment, són expressades a través d’opinions o conductes. Al seu torn, les conductes individuals poden tindre incidència en el reforçament o la modificació de les normes socials, sobretot quan les conductes socials es generalitzen. Si apliquem aquest raonament a les actituds lingüístiques podem deduir que són producte de les normes d’ús lingüístic habituals en una societat. I, alhora, una sèrie d’actituds lingüístiques repetides en individus diferents condiciona el reforçament o la modificació de la norma d’ús. Per això, els usos lingüístics presents en una societat poden canviar tant per l’acció de les normes d’ús com per la modificació que en facin els parlants individuals. Bàsicament, les accions de normalització lingüística dutes a terme dins l’estat espanyol s’han adreçat al comportament lingüístic individual a través de campanyes que animen els parlants de les llengües cooficials - català, basc i gallec- a usar la seva llengua. Tanmateix, els sociolingüistes més crítics fan notar la necessitat de modificar des del poder els hàbits socials, basats en valors discriminatoris que afavoreixen l’ús del castellà en detriment de les altres llengües de l’estat. Les actituds positives o negatives dels parlants davant l’ús del català, el basc o el gallec existeixen, en part, en funció del grau de necessitat d’usar aquesta llengua en els àmbits públics. En paraules de Solé (1991): “La necessitat empeny l’actitud “ i no a l’inrevés, com defensava la posició governamental.
Activitat 1
Després de llegir la definició d’actitud lingüística contesteu les següents preguntes:
a) En quina llengua respons quan et trobes una persona coneguda que se’t dirigix en valencià?
b) I si la persona és desconeguda?
c) En quina llengua parles a un desconegut per primera vegada al carrer?
d) Si pots escollir entre escoltar les notícies en català o en castellà, què tries? Per què?
e) Quina llengua utilitzes quan t’adreces a algun funcionari de l’administració? I quan ho fas per telèfon?
f) Quina llengua uses a casa?
g) En quina llengua et dirigixes o t’has dirigit als teus professors de llengües?
h) Quina llengua uses amb els amics?
i) Et consideres més competent en una llengua en particular? Per què?
A continuació, en grups de dos o tres compareu les respostes i esbrineu la causa de les diferents contestacions. Finalment, intenteu
exposar una actitud lingüística personal i una norma d’ús lingüístic que se’n derive.
Activitat 2
A partir del següent text comenteu la funció de la motivació en la vostra experiència docent com a professors de llengües.
Text: Motivació i actituds en l’aprenentatge d’una segona llengua Les llengües s’aprenen utilitzant-les, i per tant en marcs conversacionals que facen possible emprar allò que ja és conegut i, a la vegada, negociar nous significats mitjançant noves formes. Per això és molt difícil aprendre una nova llengua si no es volen fer coses amb ella. Els aspectes (^1) Totes les definicions emmarcades han estat extretes de RUIZ, F.- SANZ, R.- SOLÉ, J. (2001), Diccionari de Sociolingüística, Barcelona
Prejudici lingüístic Tipus de prejudici social, manifestat en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emès sia sobre una llengua (o alguna de les seves característiques) sia sobre els parlants d’una llengua, generat directament, per la ignorància o per la malvolença, ajustat a estereotips maniqueus i dictat pel neguit que ens produeixen les diferències Tuson (1988). Totes les persones tenim idees sobre les llengües i els seus parlants, i en molts casos, aquestes idees estan basades en creences absurdes. Hi ha una inclinació a pensar , a suposar, que existeix algun tipus de qualificació intrínseca que distingeix, per a bé o per a mal, en un sentit positiu o en un sentit negatiu, uns idiomes dels altres. Aquesta tendència es manifesta en una sèrie de valoracions lingüístiques que amaguen algun tipus de prejudicis envers de determinades llengües o varietats dins una mateixa llengua. Solé (1992) esmenta diversos exemples de prejudicis lingüístics: des de Plató, que deia que el grec era una llengua ben formada mentre que les altres eren bàrbares i mal formades, fins al cas d’una bona dona que no entenia com era possible que els magnetòfons poguessin enregistrar el català, o la d’un president de l’estat espanyol que va afirmar davant d’uns periodistes que no podia concebre que s’ensenyés física atòmica en català. Els estereotips o clixés lingüístics com a manifestació de d’actituds prejudicioses se solen manifestar en forma de dicotomies: hi ha llengües suaus o dolces i llengües aspres; llengües fàcils i llengües difícils; llengües de cultura i llengües primitives, etc. I encara més, dins una mateixa llengua hi ha varietats unes varietats lingüístiques superiors i unes altres inferiors. Així doncs , els prejudicis lingüístics no acaben en el menysteniment d’unes llengües amb relació a les altres, sinó que té també una incidència en les varietats internes de les llengües. És per això que podem diferenciar les actituds lingüístiques prejudicioses en dos ni vells de realització: 1 Interlingüístiques: concepcions relacionades amb la llengua com a mitjà de comunicació respecte d’altres llengües. Tuson identifica els prejudicis següents: [a] Hi ha llengües fàcils i llengües difícils. És un prejudici propi de parlants còmodament instal·lats en el monolingüisme, gens proclius a aprendre altres idiomes. Normalment les llengües són fàcils sempre per als propis parlants. No hi ha res en l’estructura d’un idioma que el faci fàcil o difícil. La facilitat o dificultat per dependre altres idiomes depèn de la predisposició, la capacitat o la motivació dels individus. [b] Hi ha llengües suaus i llengües aspres. Es converteixen en punt de referència absoluts els patrons fonètics que resulten familiars: aquests seran la norma i les altres parles no seran sinó rareses, capricis, i àdhuc aberracions que es poden ridiculitzar sense pietat. La parella suau/aspre admet variacions significatives: suau, dolça, musical, representen valoracions positives. Però la suavitat pot anar massa lluny i és per això que hom parla de llengües femenines. En l’altre extrem trobem, així, llengües virils, enèrgiques, aptes per al comerç, el militarisme, l’oratòria. Per tant, els esquemes mascle-superior, femella-inferior són traslladats a les llengües. Per al parlant prejudiciós, instal·lat en la seva llengua, que és titllada de superior o queda al marge del problema, les altres llengües adquireixen la qualitat d’inferiors o de superiors segons el grau de simpatia o antipatia que s’atribueix als altres pobles o parlants. No cal dir que en aquestes valoracions tenen un paper fonamental els elements ideològics. [c] Les llengües més importants són les més parlades. És una evidència que hi ha llengües amb molts parlants i llengües amb pocs parlants. Però els parlants habitualment es comuniquen amb els seus veïns, amb persones que parlen el seu mateix idioma. Quan algú necessita aprendre una altra llengua per a comunicar-se per causes de treball, necessitat o turisme l’aprèn. El que no resulta gaire ètic és jerarquitzar les llengües a causa del nombre dels seus parlants. [d] Hi ha llengües de cultura i llengües primitives. És un prejudici que ignora que cada llengua serveix un sistema de vida. Potser una llengua no disposa de determinades paraules, però és ben segur que les crearà quan les necessiti. Totes les llengües són igualment capaces d’expressar qualsevol idea. [e] Hi ha llengües útils i llengües inútils. Les llengües no són qualitativament útils o inútils, sinó que el seu índex d’utilitat depèn de les necessitats de comunicació de cada parlant respecte de la llengua en qüestió. [f] Hi ha llengües superiors i llengües inferiors per la seva literatura. Aquest prejudici amaga el fet que els usos literaris són uns més dels usos lingüístics que reelabora els altres registres lingüístics i sense els quals no existiria. A més la literatura és un conjunt de productes individuals, no és propietat de la llengua sinó que és usada com a símbol de la llengua quan així convé. D’altra banda només són conegudes i reconegudes les literatures de les llengües protegides pels estats[...] 2 Intralingüístiques: són les que tenen relació amb la diversitat interna de la llengua. També dins una llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebuig d’unes varietats genuïnes considerades inferiors. El rebuig de les diferències no sols té incidència en les llengües diferents, sinó també en les diversitats internes. Alguns dels prejudicis intralingüístics que podem identificar són els següents: [a] Denigració de formes no estàndard i promoció de l’estàndard. Aquesta és l’actuació tradicional de l’escola i de la resta dels instruments de poder. El poder, en aquest cas, no “colonitza”, és a dir no imposa un idioma, sinó que “civilitza”, intenta eliminar la varietat del propi idioma. [b] Relació jeràrquica i genètica entre llengua i dialectes. Es considera així que la llengua (estàndard) és original i els dialectes en deriven. Aquest prejudici és correlatiu a l’anterior. [c] Menyspreu de varietats alienes. És un prejudici que té la mateixa arrel ideològica que els prejudicis interlingüístics, és a dir, l’esperit tribal, el rebuig d’allò que es considera exterior al propi grup. Aquest prejudici és especialment explotat pels secessionistes dins determinats conflictes lingüístics. [d] Menyspreu de l’estàndard. És fomentat per ideologies lingüístiques interessades a fer desaparéixer un idioma. Les llengües sense estàndard no es poden usar als àmbits d’ús públics i així es garanteix la seva reclusió als àmbits privats, i a la llarga la seva desaparició.
Activitats 4
a) Després de llegir la definició de “Prejudici lingüístic” ajunteu-vos per parelles o en grups de tres i exemplifiqueu amb casos
reals, de llengües conegudes, tots els casos de prejudici que mostra el text.
Interlingüístics a, b, c, d, e, f.
Intralingüístics a, b, c, d.
b) Comenteu el següent anunci antiracista i digueu quin o quins missatges vol fer arribar. Podríeu enumerar alguns dels
prejudicis més habituals envers els pobles que s’hi esmenten? Què es desprèn de tot açò?
«El teu Crist és jueu, el teu cotxe és japonés, la teua pizza és italiana, la teua tomaca és sud-americana, la teua democràcia
és grega, el teu café és brasiler, la teua numeració és aràbiga, les teues lletres són llatines... I encara goses dir que el teu veí
és estranger?»
c) Intenteu racionalitzar i identificar els prejudicis lingüístics que, al vostre parer, podeu tindre sobre els parlants d’unes
altres varietats de la vostra llengua (valencià, castellà, altres). Estan fundats en la vostra experiència?
2. LLENGÜES EN CONTACTE
Llengües en contacte: Conflicte lingüístic. Bilingüisme. Diglòssia.
Una de les situacions que més ha interessat, i interessa, a la sociolingüística és la de les llengües en contacte. Les diferents
comunitats lingüístiques no viuen mai completament aïllades, sinó que per unes raons o per altres (a causa dels estudis, de les relacions
amb altres comunitats lingüístiques, o per imposicions polítiques o culturals...), els sistemes lingüístics de cada comunitat entren en
contacte amb els de les altres. És conegut que l’encontre sol provocar interferències a diversos nivells, sobretot quan es tracta de dues
comunitats pròximes en què una, amb més mitjans i poder, intenta imposar la seua llengua a l'altra.
Conflicte lingüístic Pugna entre dues comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús. Per als enfocaments conflictivistes parlar de contacte lingüístic implica parlar de conflicte, ja que dues llengües mai no conviuen en una societat de manera harmònica. Sempre apareixen fenòmens d’imposició d’una llengua sobre l’altra com a conseqüència del poder de què disposen els grups socials que les mantenen o rebutgen i que usen el fet lingüístic com a símbol d’una ideologia o d’un projecte polític determinats (Calsamiglia, 1980). Ninyoles, (1975) usa i difon el terme conflicte lingüístic –noció utilitzada anteriorment per Aracil (1965)- en la seva anàlisi de l’evolució sociolingüística valenciana. Ninyoles considera el conflicte quasi com una constant del fenomen del contacte de llengües. Aquest autor diferencia entre el conflicte latent quan aquest no es conscient, encara que pugui ser font del malestar social, i el conflicte manifest quan és sentit com a tal pels parlants. Per a Ninyoles el conflicte lingüístic representa una modalitat d’un fenomen més ample: el conflicte social. “En parlar de conflicte lingüístic, tractem, doncs, d’un cas específic de conflicte social, en el qual les diferències idiomàtiques poden convertir-se en un símbol fonamental d’oposició política. Per bé que no sempre, el fenomen sol coincidir amb fenòmens de classe i estatus. L’idioma constitueix l’element de cohesió primària que aguditza la consciència i aclareix la “visibilitat” d’aquelles diferències. Aquest fenomen sol estar present en els processos de bilingüisme substitutiu o diglòssic” (Ninyoles, 1975). Ninyoles creu que el conflicte esdevé “font de preocupació pública” quan, estan lligats llengua i posició social, l’ús d’una llengua predetermina “els ingressos i les expectatives i demandes de poder i de prestigi per part dels grups” (Ninyoles, 1975). Bastardas (1994) defineix així aquest concepte: en una comunitat on des de temps immemorial s’havia usat normalment una llengua determinada, per motius polítics, econòmics o socioculturals comença a usar-se’n una altra. La majoria dels conflictes consisteixen en la intrusió de la futura llengua dominant en els àmbits formals, sigui a partir de l’administració, de l’ensenyament, dels mitjans de comunicació o de tots tres àmbits alhora: la població fins aleshores unilingüe en la llengua pròpia començarà a bilingualitzar-se en l’altra llengua. Si l’empenta política, econòmica o cultural no disminueix, el procés de substitució anirà avançant fent que cada cop sigui més necessari usar la llengua intrusa en aquella comunitat. En un determinat estadi d’aquest procés l’índex d’ús d’ambdues (o més) llengües arribarà a ser equiparable, però aquesta situació només serà un estadi (bilingüisme social) d’un procés que pot continuar avançant fins a l’extinció (còrnic, dàlmata) o la normalització lingüística (noruec, txec, polonès) definitiva de la llengua dominada. Qualsevol d’aquests dos processos no evoluciona uniformement, sinó que combina etapes d’estabilitat amb moments de crisi ràpida.. En el cas de la substitució, l’existència de les etapes de desacceleració o estabilització atenua la percepció del conflicte i facilita que les forces socials dominants puguin recórrer a la negació de la realitat del procés i la popularització d’ideologies com el bilingüisme. Un dels factors que segons Inglès (1990) fa inestable el conflicte lingüístic, i que accelera el desplaçament d’una llengua per l’altra, és el fet que els parlants perceben com a antieconòmic haver d’adquirir competència en dues o més llengües diferents que serveixen per a relacionar-se en la mateixa comunitat, de la mateixa manera que seria antieconòmic haver d’aprendre a fer funcionar dos aparells que servissin per al mateix. [...] Són rars els estats existents en l’actualitat on no hi hagi un cas de conflicte lingüístic, ja que, precisament, la majoria dels estats, des de l’època de la revolució Francesa, s’han format amb la imposició d’unes comunitats lingüístiques sobre altres, A més, actualment, el coneixement de les llengües té una certa incidència en l’accés a determinats llocs de treball, a diferència del que passava en èpoques anteriors. Són exemples de conflictes lingüístics els casos següents: frisó-neerlandès a Holanda, occità-francés a França, català-castellà a Espanya, guaraní-castellà a Paraguai, anglés-castellà a Puerto Rico.
Conflicte lingüístic
Al llarg de tota la història de la nostra llengua, hem vist que el contacte amb altres llengües ha estat una constant de
sempre. Moltes vegades ha estat simplement administratiu (amb l’aragonés), d'altres estrictament literari (amb l'occità, quan els
trobadors l’utilitzaven com a vehicle d'expressió poètica) però a partir dels segles XVI i XVII el contacte del català amb el francés i el
castellà s'ha convertit en un veritable conflicte lingüístic.
Lluís Vicent Aracil ha explicat que el conflicte lingüístic es produïx pel desajust entre les funcions socials del llenguatge i
les funcions lingüístiques de la societat, produït en situacions de confluència de llengües i alimentat pel factor polític que és decisiu en
la mediatització de les funcions lingüístiques de la societat i les funcions socials de la llengua. Una situació de conflicte lingüístic
només es pot resoldre de dues formes:
La substitució lingüística: l'extinció de la llengua més dèbil en conflicte.
La normalització lingüística: que la llengua de la comunitat recupere tots els àmbits d’ús. L'èxit de la normalització depén en gran
part de factors extralingüístics.
Text: La Franja: entre la diglòssia i el conflicte L’estudi de la franja presentat per Martín et al. (1996) constitueix una bona mostra de l’adopció del plantejament consensualista del plurilingüisme social. L’anàlisi estrictament sincrònica de la realitat de la Franja transmet una imatge d’estabilitat i solidesa en la repartició funcional entre el català i el castellà en què la possibilitat que hi hagi cap conflicte és repetidament negada de forma explícita: «La idiosincrasia de la Franja Oriental se nos ha revelado como claramente diglósica, en el sentido más neutro de la palabra. La diglosia, o mejor, el bilingüismo social de la Franja no son conflictivos y , como hemos visto, forman parte de la vida diaria de los hablantes y se manifiestan de forma fuertemente imbricada (...)». (Martín et al. 1995:146) Sense posar en dubte la fiabilitat de les dades manejades en l’anàlisi, aquesta interpretació deixa sense resposta diverses preguntes a l’entorn de la solidesa de l’equilibri sociolingüístic actual existent a la Franja. En primer lloc, l’enquesta detecta alguns catalanòfons monolingües, però només en les cohorts d’edat avançada, cosa que indueix a pensar que una anàlisi diacrònica proporcionaria una imatge força menys estable de la zona; de fet, els mateixos autors afirmen que la situació es troba en procés de transformació (<<castellanización>> en les seves pròpies paraules, a Martín et al. 1995:63). «Los mayores de 60 años (85%) y los adultos son los que más usan la variedad local con los vecinos (83%). Sin embargo , solamente el 48% de los jóvenes manifiesta que la utiliza de forma exclusiva con esos interlocutores. Se trata de una diferencia realmente importante, que se debe atenuar, con todo, con
Bilingüisme Ús alternatiu de dues o més llengües que fa un individu o un grup. D’entrada aquest terme engloba tant el bilingüisme, com el trilingüisme com, el tetralingüisme, el plurilingüisme (diverses llengües), el multilingüisme (moltes llengües), i fins i tot el bidialectalisme. En segon lloc és fonamental diferenciar si ens estem referint al fet que un individu utilitza alternativament dues llengües (bilingüisme individual) o si parlem d’un fenomen que afecta a una comunitat (bilingüisme social). Aquestes dues accepcions del terme “bilingüisme” han anat apareixent en diferents estudis; però lluny de resultar un terme operatiu ha esdevingut una font de confusions, i fins i tot, de manipulacions,, ja que s’utilitza un concepte que en principi és psicològic-descriu una realitat individual- per a descriure realitats socials, de naturalesa ben diferent. Una Aportació que contribueix molt a aclarir la qüestió és la denúncia que va fer Aracil (1966) de la manipulació del terme Bilingüisme per part de certs sectors del País Valencià. Aracil remarca la càrrega ideològica que hi ha en el concepte de bilingüisme presentat per aquests sectors com un concepte neutre per a amagar, o promoure, el procés de substitució lingüística en el qual la llengua que guanya terreny és precisament el castellà. Les apel·lacions retòriques al bilingüisme a València no fan sinó encobrir que aquesta situació només constitueix l’etapa d’un procés pel qual els parlants valencians primer es bilingüalitzen i finalment es monolingüitzen en la llengua dominant. Segons Aracil (1966) “[...] són generalment els parlants natius de l’idioma “inferior” els que són encoratjats a ésser bilingües. Ningú no insisteix pas en la reciprocitat. Tot i que hi ha societats en què el bilingüisme social està molt arrelat, les comunitats bilingües no existeixen, perquè per a poder considerar que una comunitat és bilingüe, els seus membres haurien de compartir, no sols dues llengües diferents sinó també diferents lleialtats, actituds, models d’integració simbòlica, etc. Aquesta duplicitat és impossible, ja que la definició de lleialtat lingüística exclou l’ambivalència. En tot cas, cal dir que, en situacions de conflicte lingüístic, el bilingüisme- o més precisament la bilingualització dels parlants- és una condició imprescindible perquè es pugui produir un procés de substitució lingüística. D’altra banda, les definicions excessivament generals (com per exemple Bloomfield 1933”Domini nadiu de dues llengües”) Inclouen una tal quantitat de fenòmens diferents que el converteixen en un terme vague. Per aquest motiu, i per la mateixa raó que hom ha tendit a usar el terme neutre varietat lingüística, en lloc de llengua, crioll o dialecte, etc. alguns autors prefereixen usar termes més denotatius com llengües en contacte per tal de caracteritzar posteriorment de manera més precisa situacions, en què el terme bilingüisme, d’entrada, esdevé excessivament connotat. [...] la insuficiència o ambigüitat del terme queda corroborada per la quantitat d’adjectius que s’hi afegeixen: additiu, asimètric, coordinat, diagonal, simètric, diglòssic...
Bilingüisme
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és
una situació utòpica que no existix en la realitat. La majoria d'autors insistixen en el fet que el terme no se sotmet a una única definició
i que es tracta, moltes vegades, d’amagar la veritable situació d'una llengua que està en pitjors condicions politicosocials. S’ha parlat de
diferents classes de bilingüisme:
Bilingüisme individual: alguns valencians són bilingües perquè parlen valencià i castellà.
Bilingüisme territorial: el país també ho és perquè hi conviuen dos territoris històricament diferenciats des del punt de vista
lingüístic. D'una banda les zones de l’interior, que parlen castellà, i de l'altra les del litoral, que parlen valencià.
Bilingüisme social: quan una persona utilitza una llengua o una altra i l’elecció no depén de la situació personal ni de la geografia
on viu, sinó dels grups socials en què es dividix la societat.
El bilingüisme, però, és sempre un fet individual; és a dir, són bilingües les persones, mai les nacions, les quals sempre
disposen d'una llengua pròpia, l’autòctona. Els casos de les llengües minoritzades són molt evidents, raons polítiques han provocat que
dues llengües distintes es disputen un mateix territori: el de la nostra comunitat lingüística. Calen molts esforços perquè la situació no
desemboque en un monolingüisme de la llengua que aconseguisca d'imposar-se en tots els àmbits d’ús i en tots els habitants del territori.
Diglòssia
El terme s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat de funcions de dues llengües diferents (en contacte i en
conflicte), basada en la desigualtat social de condicions. Així, existix una llengua A, que és la que s'utilitza com a vehicle en els àmbits
d’ús formals i escrits i en l’àmbit educatiu (de cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració...). I una llengua B, considerada
per la majoria de parlants com a inferior o baixa i que només s'usa en els nivells familiars o col·loquials.
El concepte de diglòssia també ha estat sotmés a algunes revisions, però encara continua sent aprofitable, sobretot, perquè és
capaç d'explicar les diferents funcions que realitzen les llengües en contacte.
Activitat 7
Llegiu el text que presentem a continuació i contesteu les preguntes que es proposen.
a) Des del punt de vista sociolingüístic, és convenient la tendència la bilingualització de tots els valencians? Per què?
b) El procés de recuperació lingüisticocultural que s’intenta assolir al si de la societat valenciana, sobre qui o sobre què
descansa principalment?
c) Si el bilingüisme és un estadi del procés de substitució lingüística, quin hauria de ser el següent estadi per poder assolir el
procés de normalització lingüística?
Text: Quebec i les llengües «Primer principi: la societat quebequesa no ha d’ésser una societat bilingüe. Tots els individus no han d’ésser bilingües (o ésser tots bilingües en la mateixa segona llengua). Proposar una societat bilingüe per a Quebec significaria que els immigrants sols podrien elegir entre el francés i l’anglés, que no els caldria aprendre el francés, ja que tot seria traduït de totes maneres a la llengua de la majoria nord-americana. El bilingüisme és sempre un objectiu desitjable des del punt de vista individual però, des del punt de vista col·lectiu, és poc probable que el bilingüisme de masses puga mantindre-se un període llarg de temps, perquè el bilingüisme col·lectiu fou sempre una etapa cap al monolingüisme. Segon principi: les institucions, (l’Estat en primer lloc, però també les empreses, els mitjans de comunicació, l’escola, etc.), per la massa de missatges que transmeten, determinen una situació lingüística donada i poden, per tant, modificar-la. Aquest rol no pertany als individus aïllats, que se sentirien
sempre desprovistos i impotents davant la immensitat dels canvis. Fer descansar el canvi lingüístic sobre les espatlles d’individus aïllats sols conduirà a un sentiment d’impotència col·lectiu. Tercer principi: la llengua és una realitat abstracta, i també ho és el canvi lingüístic. Per assegurar l’èxit d’una política lingüística ha de privilegiar-se el paper d’algunes manifestacions lingüístiques que mostrin al conjunt de la població que el canvi és possible i que li permet sortir del seu sentiment d’impotència col·lectiva. Els terrenys d’intervenció que s’han triat són: els noms de les empreses, els cartells de la publicitat i la terminologia usada en el món laboral. Els canvis en aquests camps són observables directament per tothom.» J. Mauriais (1993) «Las políticas lingüísticas de Quebec», Itzapalapa 29,13, 191-206.
Activitat 8
Contesta vertader o fals a les següents afirmacions, justifica les respostes.
a) El bilingüisme és la pràctica de l’ús de dues llengües alternativament per part d’una mateixa persona.
b) El bilingüisme és la pràctica de l’ús de dues llengües per part d’un grup humà.
c) Els valencianoparlants, ara per ara, són necessàriament bilingües.
d) La societat valenciana és una societat bilingüe.
e) Els valencians i les valencianes castellanoparlants són necessàriament bilingües.
f) Els bilingües valencianoparlants són el resultat d’un conflicte lingüístic.
g) El bilingüisme és l’etapa final del procés de substitució lingüística.
h) Dos idiomes poden coexistir en una societat sense que hi haja bilingües.
i) Els mitjans de comunicació i l’escola a la CV són bilingües.
j) Segons la llei, tots els valencians són bilingües.
Llengua minoritària 1 Llengua usada tradicionalment en un territori d’un estat per nadius d’aquest estat que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de la població de l’estat. 2 Llengua diferent de la llengua o de les llengües oficials de l’estat. No s’hi inclouen ni els dialectes de la llengua o les llengües oficials de l’estat ni les llengües dels immigrants. El terme llengua minoritària, encara que estrictament és un concepte quantitatiu (la comunitat lingüística és inferior en parlants a les llengües majoritàries) i sense connotacions negatives, s’utilitza de vegades per a restringir els drets d’una comunitat lingüística. És, per tant, una manera d’adjectivar una llengua minoritzada, i en el fons es pot amagar una consideració desigual i antidemocràtica de les llengües, de les comunitats lingüístiques. Llengua minoritzada Llengua que malgrat que pugui ser la llengua pròpia de la major part de la població autòctona, pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d’ús en un territori determinar, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d’ocasions o d’àmbits en què cal usar la comunicació verbal. Una llengua ha esdevingut minoritzada després d’un procés de bilingüització de la seva comunitat lingüística que l’ha conduït a la marginalització o subordinació lingüística.
Activitat 9
Després de llegir les definicions de “llengua minoritària” i “llengua minoritzada”, comenteu el grau de veritat o falsedat de les
afirmacions següents i justifiqueu la resposta amb exemples reals.
a) Tota llengua minoritària és una llengua minoritzada.
b) Una llengua minoritzada és la que patix un procés de retracció dels usos públics i privats, en la pròpia comunitat
lingüística.
c) Una llengua majoritària és la que assolix un ús quantitatiu molt elevat.
d) Tota llengua minoritzada és una llengua minoritària
e) Cap llengua majoritària no pot arribar a ser una llengua minoritzada.
f) La situació minoritzada d’una llengua és natural i producte del seu nombre de parlants.
g) Les llengües majoritàries han arribat a ser-ho perquè són llengües més aptes per a la comunicació.
h) Les llengües minoritzades poden ser majoritàries i minoritàries.
Interposició lingüística Fenomen sociolingüístic consistent en el fet que la realitat del món i les innovacions arriben a la llengua subordinada passada pel tamís de la llengua dominant. Es tracta d’un aspecte de la minorització lingüística. És un cas de mediatització. Per tant la interposició sociolingüística és el fenomen que explica la deslleialtat lingüística, l’autoodi o per què tots els parlants de la societat minoritzada es veuen empesos a esdevenir bilingües en l’idioma dominant si volen tindre accés a les relacions més allà de l’àmbit estrictament familiar o íntim. La interposició provoca la interferència lingüística massiva i la substitució lingüística, i fa que en l’aprenentatge d’altres llengües es tinga com a llengua de referència la llengua dominant. També explica, per exemple, que manlleus de l’anglés es realitzen en català amb fonètica més o menys castellanitzada. La resta del món només pot conèixer l’existència de la realitat per mitjà de l’idioma dominant. Estàndard Varietat lingüística que no es pot classificar en cap dels dos grups en què, generalment, es classifiquen les varietats d’una llengua –varietats dialectals o varietats funcionals o registres lingüístics -, sinó que, tot participant de tots dos, té unes característiques que la fan diferent d’aquestes altres varietats. En les llengües no subordinades aquestes característiques són les següents. 1 Es tracta d’una varietat altament codificada, que en la
«un principi en nom del qual les persones s'ajunten amb els seus companys de parla conscientment i explícitament per tal de resistir
canvis tant en les funcions de la seua llengua (com a resultat d'un canvi de llengua) com de l'estructura o el vocabulari (com a
conseqüència d’interferències)».
La lleialtat lingüística és el motor que fa arrancar el procés de normativització, de normalització i d'estandardització d’una
llengua.
La normativització constituïx l'aspecte exclusivament lingüístic del problema. Implica la fixació -elaborada per filòlegs i
tècnics- d’un codi lingüístic concret, raó per la qual també és coneguda sota el nom de codificació lingüística. L'existència d'una norma
codificada comunament acceptada actua com a fre en el procés de fragmentació dialectal que constituïx una de les escletxes per on
avança la substitució lingüística.
La normalització, per contra, abasta el vessant social: que una llengua esdevinga "normal" significa que se'n faça ús en tots
els àmbits socials i resulte vàlida per a qualsevol funció, tant les més prestigiades socialment (usos formals: ensenyament, mitjans de
comunicació de masses, religió, burocràcia...), com en els àmbits de relacions quotidianes, familiars... Com pot haver-se deduït, la
normalització d'una llengua comporta una extensió social de la llengua en qüestió i pressuposa, és clar, el concepte de normativització:
sols una llengua fixada normativament pot esdevindre normalitzada. Per al sociòleg Aracil, la plena normalització lingüística ha
d'abastar tant els aspectes exclusivament lingüisticoculturals (desenvolupament de totes les funcions socioculturals de la llengua) com
els sociopolítics (és a dir, la reorganització de les funcions lingüístiques de la societat).
Els conceptes d'estandardització i llengua estàndard mantenen clares connexions amb el de normativització i llengua
comuna però no són exactament el mateix. Vicent Pitarch determina l’estàndard «com una subnorma lingüística general i com a tal -
afegeix- és el registre lingüístic més operatiu en una llengua normalitzada». L’estàndard, doncs, ve a ser com el terme mitjà de
comunicació de qualsevol llengua. Isidor Marí ha qualificat l’estàndard com «la forma més neutra de la llengua, i doncs, la menys
marcada pels trets temporals, locals o socials». El fenomen de l'estandardització ha sorgit i s'ha fixat en totes les llengües modernes de
cultura com a codi utilitari bàsic. A la formació del nivell estàndard d'una llengua han contribuït poderosament les normes d’ús pròpies
de la ràdio, la televisió, el cinema... a nivell de llengua parlada i la premsa, els escrits comercials, la publicitat... a nivell de llengua
escrita.
Activitat 12
a) Sovint els mateixos valencianoparlants esdevenen inconscientment col·laboradors de la substitució lingüística quan no
modifiquen normes d’ús social tan sols justificades hui dia pel costum. Identifiqueu situacions en què molts
valencianoparlants renuncien al seu seu dret a parlar valencià abans i tot de tindre’n necessitat.
b) Els valencianoparlants redacteu un text programàtic destinat a castellanoparlants en què proposeu les normes socials d’ús
lingüístic que poden garantir, d’una banda, el mutu enriquiment i, de l’altra, la normalització de la vostra llengua.
c) Els castellanoparlants redacteu el mateix text, dirigit als valencianoparlants.
d) Feu una posada en comú: hi trobeu contradiccions? Podeu extraure’n conclusions profitoses per a millorar convivència
lingüística en els centres d’ensenyament?
Multilingüisme Existència de diferents comunitats lingüístiques dins d’un mateix estat. Aquesta és la situació més habitual al món., tant als estats actuals com al llarg de la història. A Europa, per exemple, només Albània, Portugal i Islàndia són monolingües, malgrat l’existència al seu si de persones bilingües o plurilingües. Les societats en aquests estats s’organitzen en un únic idioma: albanès, portuguès i islandès respectivament. En la major part d'estats europeus la situació és de multilingüisme, és a dir, són estats organitzats en societats plurilingües. El mateix ocorre a la resta del món. [...] Una altra qüestió és l’actitud o posició que adopta cada estat davant la realitat multilingüe, és a dir, com articula i gestiona cada estat el plurilingüisme, quina és la política lingüística que adopta. I, per tant quina és la legislació lingüística i l’actuació judicial en què es basa cada opció política institucional, i també quina percepció, quines actituds i quins comportaments lingüístics tenen les persones que viuen en societats multilingües. En molts casos aquesta diversitat lingüística, com la diversitat ètnica, nacional, religiosa, cultural etc., és una font de conflictes i és viscuda en aquesta societat com un problema social, ja que les diverses comunitats lingüístiques que conformen les societats plurilingües, per causes diverses, (perquè són llengües de pobles no sobirans, perquè tenen una demografia limitada o dispersa, perquè tenen una economia precària, perquè no tenen una llengua codificada, perquè pertanyen a estats que tenen una estructura politicoadministrativa i un model lingüístic i cultural oposats al de aquesta comunitat, etc.), no existeixen en unes condicions d’igualtat. Dit d’una altra manera: hi ha una gran quantitat de llengües al món que no tenen assegurada la promoció, el respecte i l’ús públic i privat en el seu propi territori, la qual cosa provoca una sèrie de desequilibris entre diverses comunitats lingüístiques que, si no es corregeixen, poden portar a la desaparició, marginació i degradació de nombroses comunitats lingüístiques. Com s’assenyala en el preàmbul de la Declaració Universal del Drets Lingüístics (Barcelona, juny de 1996), la situació actual arreu del món es caracteritza per: La secular tendència unificadora de la majoria d’estats a reduir la diversitat i afavorir actituds adverses a la pluralitat cultural i al pluralisme lingüístic. El procés de mundialització de l’economia i, en conseqüència, del mercat de la informació, la comunicació i la cultura, que trasbalsa els àmbits de la relació i les formes d’interacció que garanteixen la cohesió interna de cada comunitat lingüística. El model economicista propugnat pels grups econòmics i transnacionals, que pretén identificar la desregulació amb el progrés i l’individualisme competitiu amb la llibertat, cosa que genera greus i creixents desigualtats econòmiques, socials, culturals i lingüístiques. Els drets de cada llengua territorial quan passa a integrar-se en espais compartits de sobirania política només es podran garantir si es disposa d’un ordenament jurídic explícit que reconegui l’existència d’aquest multilingüisme. En el marc d’un espai polític on conviuen diverses llengües territorials originàries, com és l’Estat espanyol o la Unió Europea, totes les llengües hi han de ser tractades igualitàriament com a llengües constitutives de la unitat política superior, sense cap mena de subordinació entre elles, ni en els espais territorials respectius ni en els òrgans constitucionals comuns.
Activitat 13
a) Després de conversar sobre el tema si ho creieu convenient, redacteu un text expositiu sobre la riquesa lingüística de la
Península Ibèrica i sobre el reconeixement constitucional de les diferents llengües.
b) Podem observar alguna diferència de comportament lingüístic i d’actitud pel que fa als parlants de les diverses comunitats
lingüístiques de l’Estat?
c) Podríeu posar alguns exemples de tractament no igualitari entre el castellà i la resta de les llengües de l’Estat per part dels
òrgans constitucionals comuns?
d) Coneixeu els termes “principi de territorialitat” i “principi de personalitat”?
Multilingüisme social igualitari Ordenament del multilingüisme que hauria de partir dels supòsits següents: En la perspectiva política, concebre una organització de la diversitat lingüística que permeti la participació efectiva de les comunitats lingüístiques en la gestió pública En la perspectiva cultural, fer plenament compatible l’espai comunicatiu mundial amb la participació equitativa de tots els pobles, de totes les comunitats lingüístiques i de totes les persones en el procés de desenvolupament. En la perspectiva econòmica, fomentar un desenvolupament sostenible basat en la participació de tothom i en el respecte per l’equilibri ecològic de les societats i per unes relacions equitatives entre totes les llengües i cultures. Percepció de la utilitat de la llengua Acció de rebre impressions, obtindre coneixença sobre el grau d’utilitat d’ús d’una llengua; utilitat de saber una llengua i fins i tot d’emprar-la. Strubell (1999) considera que per a proposar un model de canvi sociolingüístic i de planificació lingüística no n’hi ha prou a parlar de l’aprenentatge i de la competència en una llengua, la presència i ús i les actituds envers la llengua, ja que “el canvi de llengua s’inicia quan tota una colla de persones comencen a percebre una més gran utilitat per a la llengua en consideració” Text: Recuperació lingüística i joventut Cal repensar les raons per les que, des d’una perspectiva actual i connectada amb les preocupacions dels joves actuals, és desitjable la nostra recuperació lingüística. [...] El primer punt on hauríem de basar la motivació de la recuperació lingüística és en el de la seua connexió amb la defensa ecologista del territori valencià. Volem parlar valencià de la mateixa manera que ens neguem a vore destrossades les nostres costes i desertitzat el nostre interior. En això la lluita contra l’uniformisme lingüístic connecta amb la lluita amb l’uniformisme dels interessos econòmics capitalistes. No volem perdre una llengua de la mateixa manera que no volem perdre una terra. No ens té igual haver d’utilitzar una altra llengua de la mateixa manera que no ens té igual haver de sortir del País per trobar una platja neta o l’ombra d’un arbre. El segon punt hauria de ser l’afirmació de la nostra capacitat creativa cultural.. Ens neguem a considerar que al País Valencià hi haja que limitar-se al consum de modes exteriors que, a més, passen per la duana de Madrid. La recuperació lingüística és ací legítima protecció contra l’imperialisme cultural ianqui, en general, contra la gran indústria dels mitjans de comunicació. Permet un major camp per a l’expressió artística i creativa dels joves valencians, per a les activitats d’avantguarda, per a les formes cooperatives, per a la recuperació de la comunicació directa. Per això és tan important la TVV i que aquesta siga la nostra llengua. Sempre hi ha la possibilitat per a algun valencià espavilat la possibilitat d’anar-se’n a Mèxic a fer serials lacrimògens o fins i tot a Hollywood a fer històries de policies de Los Angeles, però no és eixa la cultura que volem, i estem farts de solucions per a quatre gats. El tercer punt de connexió és la lluita per la pau. No és l’afirmació de les llengües minoritàries el que fa perillar la pau mundial, sinó la prepotència dels grans Estats uniformitzadors governats per gent que es creuen interessadament que representen una nació. L’actitud antidemocràtica i bel·licista de Turquia, Iran i Ira es correspon prou bé amb el llarg martiri del poble kurd repartit entre tots tres Estats. Una sensibilitat progressista haurà de malfiar-se de qualsevol nou estat, i pel contrari, recolzar el debilitament de la uniformitat dintre dels existents. En aquest sentit , la lluita per la recuperació lingüística connecta amb el sentiment antiautoritari de bona part de la gent més jove. Aquesta generació més jove és en bona mida, pragmàtica. Per això cal que l’ensenyament de la llengua s’acompanye de possibilitats de fer-la servir per aprendre altres coses. Si els tres punts anteriors constitueixen camps de treball ideològic per a les ciutadanes i ciutadans progressistes i nacionalistes, aquesta darrera constitueix una obligació per a l’administració autonòmica. No anem a demanar-li a la Generalitat que done a l’ensenyament de la llengua un contingut ecologista, antiimperialista i pacifista que no es correspon massa amb la ideologia dels partits avui majoritaris, però si que cal exigir, encara que no siga més que per tal d’aprofitar els diners públics, que oferisquen als joves la possibilitat de fer servir el valencià per aprendre informàtica o anglés, música o primers auxilis, ioga o navegació a vela en embarcacions d’ús públic. Una llengua en conclusió, per a defensar un medi en perill, per a afirmar una capacitat col·lectiva de creativitat, per a oposar l’enteniment dels pobles a la conflictivitat dels Estats, per a recuperar l’orgull de ser poble i de venir del poble treballador. I una llengua per adquirir amb facilitat coneixement sobre allò que ens preocupa o diverteix. Si no, caldrà afegir a les derrotes militars i la castellanització de la burgesia una altra explicació de la catàstrofe: la implantació del valencià com a assignatura sense suc ni molla. Josep Vicent Marqués Levante, 9-VI-
Activitat 14
a) Compartiu les idees el text?
b) Exposeu la vostra opinió en una hipotètica carta al diari en què opineu sobre el contingut de l’article de J. V. Marqués.
Ecolingüisme Ideologia lingüística que parteix d’una concepció igualitària i no eurocèntrica de totes les llengües. La unitat d’acció no és l’estat nació, i les llengües són concebudes com a fenòmens no exclusivament individuals. L’alternativa a l’actual planificació lingüística estatal, dirigista, es una
LA SOCIOLINGÜÍSTICA
Modernament s'ha acceptat la divisió entre els elements interns i externs del llenguatge. Dels primers s'ocupa la gramàtica i
la lingüística; dels segons: la sociolingüística.
La sociolingüística és una disciplina contemporània que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua.
Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Les relacions entre
l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existix són l'objecte de les seues investigacions. Es tracta, en definitiva,
de tindre clars els àmbits d’ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria (social,
ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants, els temes que es tracten, el context en què es realitzen les comunicacions, les
intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació; en suma, totes les variables sociolingüístiques que
intervenen en el procés comunicatiu.
CONCEPTES BÀSICS DE SOCIOLINGÜÍSTICA,
L'ÚS LINGÜÍSTIC Es referix al fet que la llengua siga efectivament usada. Són totes les relacions existents entre la llengua i la resta del
sistema social.
ESTRUCTURA
LINGÜÍSTICA
La sociolingüística no l'analitza directament perquè és l'essència de la llengua, en contraposició a l'ús lingüístic, que n’és
l'existència.
ÀMBIT D'ÚS És el conjunt d'ocasions en què una llengua és usada. Té en compte les categories d'individus (edat, sexe, etc.), els temes,
les situacions (formals o informals), les intencions i les actituds, etc. Distingim entre àmbit de parla, que són els marcs
socioculturals diferenciats, i àmbit de llengua, que és el conjunt d'ocasions en què una llengua és usada.
L'ÚS INTENCIONAL És l'ús d'una llengua o varietat lingüística dins un àmbit diferent d'aquell en el qual fóra apropiada en principi, com a
recurs estilístic per aconseguir alguns objectius: ironia, distanciament, burla...
L'ÚS CONVENCIONAL És l'ús normal i està subjecte a un sistema de normes molt estricte i del qual és molt difícil eixir.
NORMES D'ÚS Engendrades per la interacció social, són normes dictades i imposades com un fet social, com si foren impersonals i
objectives. Els parlants les complixen i les fan complir moltes voltes sense adornar-se'n.
FUNCIONS
LINGÜÍSTIQUES
Coincidixen amb els àmbits d'ús i depenen de les normes d'ús vigents. En una comunitat lingüística normalitzada, les
funcions de la llengua coincidixen amb les funcions que desenvolupa la societat, però en una situació de minorització
lingüística algunes de les funcions se les apropia la llengua dominant.
EL BILINGÜISME Cal distingir entre bilingüisme individual, que afecta una persona en concret, i bilingüisme social, que afecta tota una
comunitat lingüística. L'ús de diverses llengües per una sola persona suposa l'existència de dues comunitats lingüístiques
diferents i no l'existència d'una comunitat bilingüe. Parlem de bilingüisme unidireccional perquè solament va en una
direcció. El mite del bilingüisme presenta com a indiscutible que el bilingüisme és harmoniós, estable i inamovible, però
no és així si es dóna per fet que la llengua dominada és més adequada per a funcions subordinades i residuals, és a dir, no
és un instrument divers i variable de l'activitat humana, sinó un símbol pur i immòbil. La defensa del bilingüisme pot
convertir-se en esperar que una situació desequilibrada romanga estètica indefinidament i oblidar que la desigualtat
genera el canvi lingüístic. En casos així el bilingüisme pot dur a l'extinció de la llengua dominada. El mite bilingüista no
és cap solució viable del conflicte perquè intenta emmascarar una realitat conflictiva i desigualitària.
LA SUBSTITUCIÓ
LINGÜÍSTICA
Hi ha dos tipus fonamentals de funcions lingüístiques: la consciència lingüística i el control lingüístic. Si es produïx un
dèficit en alguna de les funcions, es donaran dues possibilitats: que es produïsca un esforç compensador en l'altra part
funcional (la normalització lingüística) o, al contrari, el dèficit inicial pot provocar un dèficit de funcions recíproques, el
qual agreujarà el dèficit inicial, i així successivament. Això significarà la substitució lingüística. El procés serà llarg i
dur perquè no s'arribarà a eliminar el conflicte fins que no s'elimine la llengua pròpia. Cal dir que, en aquesta situació, la
gran majoria dels parlants minoritzats tendix, per la pressió social majoritària, a formar part de la majoria dominant, en
lloc de la seua pròpia minoria.
L'ASSIMILACIÓ
LINGÜÍSTICA
L'assimilació és un procés típic de les migracions. Un grup d'emigrats en un país es veu obligat, pel pes demogràfic,
cultural, social i polític del país receptor, a assimilar-se més tard o més d'hora a l'idioma i a la cultura pròpies d'aquell
país. S’hi poden donar altres situacions. Primerament, si el grup d'emigrats immigrants està poc arrelat a l'entorn del
nou país on viuen, poden formar un grup que mantinga el seu monolingüisme inicial, encara que una xicoteta part de la
comunitat siga bilingüisme. I en segon lloc, el grup d'immigrants, a causa del seu poder social o pel paper rellevant en les
relacions comercials i culturals, no adopten la llengua del país on han emigrat, sinó que imposen la seua llengua entre les
persones de la comunitat nativa del país, produint un procés de bilingüització de la població originària que a la llarga
poden arribar a assimilar.
EL CONFLICTE
LINGÜÍSTIC
El conflicte es produïx quan dues varietats lingüístiques competixen entre elles donant lloc al desplaçament d'una d’elles
de determinats àmbits d'ús i funcions en favor de l’altra. Hi ha tres factors que determinen el conflicte lingüístic: en
primer lloc, l'ensenyament i els mitjans de comunicació; en segon lloc, la immigració i, finalment, la creació, la recerca i
l'alta cultura. El concepte de conflicte lingüístic està totalment enllaçat al de substitució lingüística, però no són
sinònims. El conflicte significarà substitució, però no per força en el sentit d'extinció de la llengua dominada. En el
nostre cas, el perill no és el conflicte lingüístic, sinó la direcció que pren. L'extinció o la normalització de l'idioma
dominat és el resultat final del conflicte lingüístic.
LA DIGLÒSSIA La diglòssia és una situació sociolingüística si fa no fa en equilibri en què, al costat dels principals dialectes d'una
llengua, hi ha una varietat molt diversa, codificada en gran mesura, vehicle gran i respectat d'un cos de literatura
escrita, que s’aprén en l'educació i s’usa especialment com a llengua escrita i com a parlar formal, però no és col·loquial
de cap sector de la comunitat, és a dir, es produïxen situacions on hi ha una varietat superior que s'usa en la
comunicació formal, enfront d'una varietat inferior que s'usa en la comunicació informal, familiar o col·loquial,
fonamentalment oral.
INTERACCIÓ ENTRE
BILINGÜISME I DIGLÒSSIA
Segons Fishman trobem quatre situacions possibles:
a. Diglòssia amb bilingüisme. Situació que es dóna al Paraguai entre l'espanyol i el guaraní.
b. Diglòssia sense bilingüisme. en la Rússia de Caterina la Gran entre el francés i el rus.
c. Bilingüisme sense diglòssia. Actualment a Brussel·les.
d. Ni diglòssia ni bilingüisme. Es dóna als estats monolingües com ara Portugal.
LA MINORITZACIÓ
LINGÜÍSTICA
La minorització lingüística es produïx quan dos o més idiomes estan en contacte de manera natural entre ells, excepte
l'idioma minoritzat, que necessàriament ha de passar sempre per l'idioma dominant per comunicar-se amb tots els altres.
Així, mentre l'idioma minoritzat no comence a assumir alguna funció important de les que l'idioma dominant aglutina,
continuarà estant en unes condicions inferiors.
LA NORMALITZACIÓ
LINGÜÍSTICA
La normalització lingüística és un procés històric sociocultural en què un idioma se sotmet a la normativització i assolix
totes les funcions socials fins aleshores pròpies de la llengua dominant. Un idioma està totalment normalitzat quan es
desenvolupa en tots els àmbits formals i informals. Un procés de normalització necessita de tres etapes successives: en la
primera ens adonem de les necessitats pràctiques i establim la índole del problema; en la segona, una minoria
especialitzada elabora una solució que modifica l'estructura lingüística en funció dels criteris adoptats, són la
normativització i l'estandardització lingüística; i, finalment, quan les formes elaborades pels tècnics s'adopten i es duen
a la pràctica dins els àmbits d'ús.
