Reflexió sobre la idea estètica de bellesa
La idea de bellesa no apareix com a tal, sinó que es desenvolupa a partir dels
pensaments de les civilitzacions, i no és una noció fixa, varia segons les èpoques de la
historia i la societat on es desenvolupa.
El primer lloc on trobem pensaments relacionats amb el concepte de bellesa és a la
Grècia de l’època clàssica, amb l’aparició dels filòsofs. No determinaran què és aquesta
idea, però sí que es preguntaran què és el què fa que una cosa sigui bella, arribant a
desenvolupar un sistema que ho determini. A partir d’aquest sistema es descobreix que
la bellesa sempre ve relacionada amb un ideal, al qual les coses considerades belles
intenten apropar-se.
Amb la filosofia els grecs desenvolupaven els seus coneixements a través del que
observaven a la naturalesa, determinant que tot té una proporció, una harmonia. Per
exemple, el seu ideal de bellesa era el cos humà i veneraven la seva proporcionalitat i
simetria. Així arriben a la idea de que la bellesa es basa en la matemàtica, en els
números que representen aquesta harmonia, a la música, al cos humà, al món que ens
envolta, de manera aritmètica o geomètrica. Resumeixen l’univers en el kosmos, que
conté doble significat: ordre i bellesa. El kosmos és tot el què els envolta, l’univers que,
en un primer moment por semblar desordenat, però que té una harmonia amagada que
descobriran i que gaudirà d’aquest ideal. Troben que la realitat que els envolta també
posseeix aquesta bellesa, i buscaran reproduir la realitat per crear coses belles.
Per intentar arribar a aquest ideal, les seves creacions “artístiques”, ja que no ho
consideraven art, sinó produccions, s’apropen a aquestes idees matemàtiques. S’intenten
apropar als números, basats en les trajectòries de les constel·lacions, les formes dels
astres, etc. Per això hi ha un domini tècnic en l’arquitectura o l’escultura, mitjançant la
geomatització del cos i de les formes, apropant-se a l’ideal de perfecció, el seu sinònim
de la bellesa.
Les produccions, que no són iguals, les diferencien mitjançant la techné, l’estil de
producció propi de cada persona, així apareixen tipus de technés, però no d’estils
artístics. La idea d’art no es va desenvolupar fins al Renaixement, tot l’anterior es
considerava treball artesanal.
Plató basa la bellesa ideal en el món de les idees. El món sensitiu només s’apropa a la
idea, però no arriba a posseir-la. Les ànimes que resideixen al cos humà són elements
que tornen del món de les idees, per tant, quan coneixem una idea, la “recordem” ja que
anteriorment l’hem conegut però també oblidat, per tant, hem d’esforçar-nos a
“recordar” les idees i redescobrir-les, diferenciar-les del món terrenal, descobrir la
“veritat”. Però no vol dir que les sensacions terrenals siguin perjudicials per conèixer la
veritat; sinó que a través dels sentits podem apropar-nos a l’essència de les idees, en
aquest cas la bellesa, que resideix a l’interior de les coses.
A més, desenvolupa la bellesa en sentit moral, és a dir, que la idea de bellesa la troba
també en la de bo i justícia, les idees més altes, entenent que les persones bones i justes
