Comentari crític article Biblioni
1. Resum
A manera de resum sobre l’estàndard composicional podem excloure primer que tot
que per a l’autor, Gabriel Bibilioni, estandardització i normalització són exactament el
mateix, difusió a tota la societat d'una varietat lingüística codificada i elaborada, que
exerceixi les funcions referencial i de discriminació social, i que desplaci fins a la seva
substitució total una altra varietat que fins al moment exerceix aquestes funcions.
Els models d'estandardització no composicionals és basen en la simple promoció d'una
varietat geogràfica o geogràfic-social, sense tenir en compte les varietats veïnes sobre
les quals se sobreposarà l'estàndard, les quals resten subordinades a aquest i
fortament contrastades amb ell. Els models no composicionals es donen en els
processos d'estandardització en què no es parteix d'una idea de comunitat lingüística
sòlida, sinó que serà precisament l'abast de la difusió de l'estàndard allò que acabarà
conformant els límits d'aquella comunitat. Aquest seria l’excepcional per a la nostra
llengua i és el que actualment usen el francès i l’italià. En canvi, els models
composicionals parteixen d'una idea prèvia de comunitat lingüística i de la voluntat
d'integració de totes les parts que la constitueixen. No hi ha dubte que aquestes són
les condicions que es donen en el nostre cas particular d'estandardització. El model
composicional porta a un estàndard inicialment més artificiós, i això pot fer-ne més
complexa la difusió social, però també presenta uns avantatges indiscutibles, en tant
que permet que els parlants de totes les varietats lingüístiques se sentin implicats en
un procés més igualitari i democràtic.
També, però, hi ha hagut, especialment en els darrers catorze o quinze anys, algunes
veus, minoritàries dins el conjunt de la tradició catalana, que no han tingut escrúpols a
proclamar la conveniència d'un model de llengua fet a la mida de la capital i, per
consegüent, que gira l'esquena a la resta de la comunitat lingüística. Fins i tot, la idea
d'estàndard composicional ha estat anatemitzada i presentada com un esperanto fora
de lloc.
És una obvietat que la construcció de llengües estàndards està condicionada en cada
cas particular per les circumstàncies sociopolítiques i per les condicions
d'intercomunicació entre les diverses parts de cada comunitat lingüística. I en el nostre
cas, un dèficit històric en tots aquests ordres ha tingut com a conseqüència el fet que,
malgrat la més gran bona voluntat pel que respecta a la participació dels dialectes en la
llengua comuna, no hem reeixit del tot en la creació d'un estàndard composicional,
sinó que hem produït més aviat un estàndard fragmentat, que és una cosa molt
diferent. Un estàndard composicional, almenys l'ideal que nosaltres desitjaríem i el
que creiem que convé a la nostra comunitat lingüística, és un estàndard únic. Perquè la
