Comentari de la Torre Eiffel | Apuntes de Historia del Arte

TORRE EIFFEL

A) FITXA TÈCNICA

Nom: Torre Eiffel

Autor: Alexandre gustave Eiffel

Data d’execució: 1887-1889

Tipus d’obra: monument commemoratiu

Materials: ferro forjat

Estil artístic: arquitectura del ferro

Ubicació: Champs de Mart (París).

B) CONTEXT HISTÒRIC

Context social/ polític/ econòmic

La segona meitat del segle XIX es va caracteritzar per una sèrie d’esdeveniments històrics de

gran transcendència política i social: la unificació italiana (1861), el reordenament dels grans

imperis com Alemanya (1871), la caiguda del Segon Imperi i l’adveniment de la Tercera

República a França, així com la consolidació dels Estats Units d’Amèrica. A Espanya, el

panorama polític s’hi va veure alterat per la Revolució del 1868, per un canvi dinàstic, la

proclamació de la primera República i la Restauració monàrquica.

Tots aquests canvis polítics van anar acompanyats de transformacions socioculturals, com per

exemple l’afirmació de la burgesia com a consumidora de les activitats culturals, la

mercantilització de l’art i la nova relació entre l’artista i el client.

El creixement demogràfic, la major concentració urbana i el desenvolupament industrial van

dur al replantejament de les necessitats arquitectòniques i urbanístiques de les grans ciutats i

a la substitució del treball artesà pel treball mecànic.

Segona Revolució Industrial. L’organització social va comportar modificacions profundes de

les estructures materials. És l’època dels nous mitjans de comunicació: el ferrocarril, que

exigeix estacions, ponts i, en general, grans obres públiques, n’és un exemple. A més, les noves

indústries requereixen instal.lacions de característiques i dimensions desconegudes fins

aleshores. Es potencia l’activitat cultural, i cal crear museus i blibioteques. La gran riquesa

produïda exigeix la conquesta de mercats, i així sorgeixen les grans exposicions internacionals

amb les seves enormes instal.lacions, que requereixen un desenvolupament elevat de la

tècnica constructiva, especialment la del ferro.

Urbanisme. Els eixamples

El Pla Haussman de París: L’any 1853 Napoleó III va encarregar al baró Eugène Haussmann el

pla urbanístic de la reforma de París. Aquest pla de reforma urbanística es va acompanyar amb

la promulgacío d’un seguit de lleis que van permetre l’expropiació d’edificis; a més, per tal de

controlar més fàcilment els moviments revolucionaris, va fer desaparèixer els carrers estrets

del centre de la ciutat que facilitaven la construcció de barricades.

També es van instal.lar diverses infraestructrues urbanes, com l’aigua corrent, l’enllumenat

amb gas, el clavegueram, etc., i s’hi van construir escoles, hospitals, presons, cementiris,

restaurants i sales de festa. S’hi van obrir bulevards i places que facilitaven la circulació i

permetien sanejar l’ambient. També s’hi van crear parcs per al lleure dels aristòcrates, com el

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Comentari de la Torre Eiffel y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!

TORRE EIFFEL

A) FITXA TÈCNICA

Nom: Torre Eiffel Autor: Alexandre gustave Eiffel Data d’execució: 1887- 1889 Tipus d’obra: monument commemoratiu Materials: ferro forjat Estil artístic: arquitectura del ferro Ubicació: Champs de Mart (París). B) CONTEXT HISTÒRIC Context social/ polític/ econòmic La segona meitat del segle XIX es va caracteritzar per una sèrie d’esdeveniments històrics de gran transcendència política i social: la unificació italiana (1861 ), el reordenament dels grans imperis com Alemanya (1871 ), la caiguda del Segon Imperi i l’adveniment de la Tercera República a França , així com la consolidació dels Estats Units d’Amèrica. A Espanya, el panorama polític s’hi va veure alterat per la Revolució del 1868, per un canvi dinàstic, la proclamació de la primera República i la Restauració monàrquica. Tots aquests canvis polítics van anar acompanyats de transformacions socioculturals, com per exemple l’afirmació de la burgesia com a consumidora de les activitats culturals, la mercantilització de l’art i la nova relació entre l’artista i el client. El creixement demogràfic , la major concentració urbana i el desenvolupament industrial van dur al replantejament de les necessitats arquitectòniques i urbanístiques de les grans ciutats i a la substitució del treball artesà pel treball mecànic. Segona Revolució Industrial. L’organització social va comportar modificacions profundes de les estructures materials. És l’època dels nous mitjans de comunicació: el ferrocarril, que exigeix estacions, ponts i, en general, grans obres públiques, n’és un exemple. A més, les noves indústries requereixen instal.lacions de característiques i dimensions desconegudes fins aleshores. Es potencia l’activitat cultural, i cal crear museus i blibioteques. La gran riquesa produïda exigeix la conquesta de mercats, i així sorgeixen les grans exposicions internacionals amb les seves enormes instal.lacions, que requereixen un desenvolupament elevat de la tècnica constructiva, especialment la del ferro. Urbanisme. Els eixamples El Pla Haussman de París: L’any 1853 Napoleó III va encarregar al baró Eugène Haussmann el pla urbanístic de la reforma de París. Aquest pla de reforma urbanística es va acompanyar amb la promulgacío d’un seguit de lleis que van permetre l’expropiació d’edificis; a més, per tal de controlar més fàcilment els moviments revolucionaris, va fer desaparèixer els carrers estrets del centre de la ciutat que facilitaven la construcció de barricades. També es van instal.lar diverses infraestructrues urbanes, com l’aigua corrent, l’enllumenat amb gas, el clavegueram, etc., i s’hi van construir escoles, hospitals, presons, cementiris, restaurants i sales de festa. S’hi van obrir bulevards i places que facilitaven la circulació i permetien sanejar l’ambient. També s’hi van crear parcs per al lleure dels aristòcrates, com el

Bois de Boulogne , i per a les classes menestrals i populars, com el Bois de vincennes. La ciutat va ser distribuïda administrativament en 20 districtes. Enderroc muralles Per tal de poder dur a terme nous plans urbanístics, a moltes ciutats europees s’hi van enderrocar les muralles. Un dels exemples més caracterísitcs és el de la ciutat de Barcelona, on es va dura terme el pla de l’Eixample ideat pe l’enginyer Ildefons Cerdà. També Madrid va experimentar transformacions urbanístiques importants, que hi van arribar de la mà de l’urbanista Arturo Sorio, autor de la Ciudad Lineal. La Segona Revolució Industrial va facilitar el fet que a mitjan segle XIX s’organitzessin a diferents ciutats del món exposicions en què es mostraven els grans avenços de la invenció tecnològica i industrial. El context històric de la torre és l’Exposició Universal de París de 1889. S’organitzà per celebrar l’aniversari de la presa de la Bastilla (1789). La torre d’Eiffel fou el símbol d’aquesta Exposició, i servia com a arc d’entrada a la fira. L’Exposició cobrí una extensió de 96 ha., incloent-hi el Camp de Mart i altres zones de París. Hi van participar 35 països. Des de 1883, dos enginyers de l’empresa d’Eiffel, E. Nouguier i M. Koechlin, idearen una torre metàl·lica, idea de la qual s’apropià Eiffel. Eiffel, abans de guanyar la concessió per construir la torre, ja era famós per les seves obres anteriors. C) ANÀLISI FORMAL Planta, elements de suport i sostinguts Fou possible gràcies als progressos en la siderúrgia del segle XIX. Com si fos un mecano gegant la construcció es reduí a un simple muntatge. Peces prefabricades de ferro encasellades per nombrosos cargols. La torre Eiffel és una enorme estructura metàl.lica feta amb més de 18.000 peces de ferro encreuades i agafades amb més de 2.5 milions de cargols, que s’aixeca fins a una alçada de 324 m. D’aquests, els 24 últims corresponen a l’antena de ràdio que s’hi va afegir posteriorment. Tot i que al 1889 l’acer estava desplaçant l’ús del ferro, Eiffel va preferir usar ferro perquè s’hi sentia més còmode treballant-hi, que no pas amb l’acer. La seva forma piramidal, dividida en quatre parts separades per tres plataformes, potencia la sensació de verticalitat. El primer bloc arriba fins a una alçada de 57 m. i fa les funcions de base. Equivaldria a l’alçada d’un edifici de 15 plantes. Aquesta estructura de planta rectangular la formen quatre grans pilars inclinats que descansen damunt vuit gats hidràulics cadascun i que estan units per mitjà de quatre arcs que s’hi recolzen. Els pilars estan orientats als quatre punts cardinals i estan inscrits en un quadrat de 125 m. de costat. Les parts individuals funcionen de manera impecable quan se sumen per formar un tot i s’uneixen a la plataforma, però fins que no se sumen, no poden funcionar. El primer repte d’Eiffel va ser, per tant, concebre un sistema per apuntalar les quatre potes immensament altes i pesades, cada una d’elles forçada per caure cap endins, i després, en el moment exacte, poder col·locar-les en el lloc adequat perquè les quatre potes convergissin en els punts actes per suportar una plataforma gran i també molt pesada.

Comitent (finalitat i recepció de l’encàrrec) Es convocà un concurs per seleccionar construccions representatives dels nous temps i guanyà Eiffel amb el seu projecte. Originalitat, innovacions i aportacions La Torre deixa a la vista els elements de la seva estructura. En l’època, la torre Eiffel no va tenir gaire acceptació, i un gran nombre d’intel.lectuals , polítics i enginyers la van rebutjar. Malgrat tot, ha esdevingut actualment el símbol de París i fins i tot de França. Criticada per la major part dels seus contemporanis, com Zola, Meissonier, Garnier i Concourt, entre molts d’altres, ha acabat sent admesa com un element insubstituible del paisatge urbà parisenc. Al principi no fou ben acollida, sobretot pels artistes i intel·lectuals francesos, els mateixos que uns quants anys després s’oposaren a que fos desmuntada. Una de les crítiques deia així: “ nosaltres, els escriptors, pintors i arquitectes, venim en nom del bon gust i de l’amenaça feta al a història de França, a expressar la nostra profunda indignació que hagi de quedar en el cor de París aquesta innecessària i monstruosa torre”. Fins la construcció l’any 1930 de l’edifici Chrysler a Nova York, la Torre fou el monument més alt del món. Lligams amb obres anteriors i influències posteriors Crystal Palace (1851). És el paradigma del futur de l’arquitectura sustentada en l’enginyeria, en contraposició a la mirada inerta de l’arquitectura historicista envers el passat. E) ESTIL ARTÍSTIC I AUTOR: Característiques generals de l’estil. La Torre Eiffel és el màxim exponent de l’arquitectura del ferro. Construir molt i barat Per satisfer totes les demandes del segle XIX s’ha de construir molt, molt de pressa i a preus moderats. Aquests problemes exigien solucions atrevides que només podien trobar-se utilitzant nous materials i desprenent-se dels vells prejudicis formals heretats de la tradició acadèmica. Els nous materials:

el ferro havia estat utilitzat des de l’Antiguitat com a complement de l’arquitectura per a grapes o unions en general, però fins al s.XVIII no es va obtenir un ferro amb prou consistència per utilitzar-lo en la construcció. El ferro colat , que va substituir la forja, permet fabricar bigues llargues, però també permet fer ornaments a baix cost.
El vidre va adquirir així mateix una gran importànca gràcies al desenvolupament tècnic, que al començament del s.XIX va aconseguir produir-ne làmines relativament llargues. Als hivernacles, a les estacions de ferrocarril, als museus, a les noves botigues, als pavellons per a exposicions, etc. es feia servir el vidre com una autèntica pell translúcida que substituïa les parets o la coberta.

El ciment no va aparèixer fins al final del segle, i encara que gairebé no va influir sobre la concepció arquitectònica del segle XIX, sí que va ser un precedent del valor constructiu i estructural que caracteritza l’arquitectura del segle XX. Exposicions universals A partir de mitjan segle es van dur a terme experiències més tècniques i es van construir grans edificis de ferro i vidre per acollir les grans exposicions universals, signe del desenvolupament econòmic i tècnic d’un país. Els millors exponents de l’arquitectura del ferro són els que ofereixen les exposicions universals. La gran riquesa produïda va estimular la cerca de nous mercats i es van potenciar les exposicions universals, amb les seves grans instal.lacions efímeres que exigien un alt desenvolupament de la tècnica constructiva, locals de grans dimensions a fi d’encabir-hi tota una diversitat de productes, màquines, nous invents, etc. Conseqüentment, es feia necessària la construcció de pavellons enormes, que donessin al conjunt una unitat d’aspecte i una certa coherència. D’altra banda, aquestes exsposicions, malgrat llur caràcter universal, constituïen l’exponent orgullós del país que les organitzava. Per això els pavellons es van construir amb els mitjans tècnis més avançats i fan gala dels coneixements constructius més moderns. Com que, a més a més, no necessitaven mostrar una monumentalitat d’estil, la preocupació màxima dels arquitectes-enginyers era la funcionalitat. En aquests grans pavellons hi ha, en definitva, la clau que va modificar la construcció tradicional. Els edificis més significatius són:
Crystal Palace , de Joseph Paxton. Primera Exposició Internacional de Londres (1851).
Palais de l’Industrie de l’Exposició de París de 1855 amaga exteriorment la seva estructura amb obra, i altres exposicions, com la de París del 1900, van deixar de banda totes les troballes per tornar novament a l’eclecticisme.
Galerie des Machines. Exposició de París del 1889, principalment amb la Galerie des Machines i la Torre Eiffel.

Comentari de la Torre Eiffel, Apuntes de Historia del Arte

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Comentari de la Torre Eiffel y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!

TORRE EIFFEL

A) FITXA TÈCNICA