COMENTARI DESCARTES

Doncs bé, què soc jo, ara que suposo que hi ha algú extremament poderós i, si goso dir-ho,

maliciós i astut, que dedica totes les seves forces i totes les seves arts a enganyar-me? Puc

estar segur de tenir cap de les coses que acabo d’atribuir a la naturalesa corporal? Em deturo a

pensar-hi amb atenció, les passo i repasso totes en el meu esperit i no en trobo cap que pugui

dir que em pertanyi. No és necessari que m’aturi a enumerar-les. Passem, doncs, als atributs

de l’ànima i vegem si n’hi ha cap que em pertanyi. Els primers fan referència a nodrir-me i

caminar; i si és veritat que no tinc cos, també serà veritat que no puc caminar ni alimentar-me.

Un altre és percebre amb els sentits, però tampoc no és possible percebre amb els sentits

sense cos. A més que altres vegades ja he cregut percebre amb els sentits moltes coses mentre

dormia que, en despertar-me, he hagut de reconèixer que veritablement no les havia

percebut. Un altre és pensar. I aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em

pertany: és l’únic que no es pot separar de mi. Jo soc, jo existeixo: cert, però, durant quant de

temps? Tant de temps com penso, perquè podria ser que, si deixés de pensar, deixés alhora de

ser o existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader: no soc, doncs, parlant

amb propietat, sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, que són

termes amb un significat que abans desconeixia. Soc, doncs, una cosa vertadera, que existeix

veritablement. Però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa.

René Descartes. Meditacions metafísiques, ii

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com

hi apareixen relacionades. [2 punts]

En aquest text Descartes estableix que l’única propietat necessària que ell té és el pensament.

Al llarg d’aquest fragment, Descartes, està considerant la possibilitat que hi hagi un ésser molt

poderós que el vol enganyar. Tenint en compte que pot haver-hi un geni maligne, no pot estar

segur de tenir cap de les propietats que se solen atribuir a l’ànima, excepte del pensament.

Conclou, per tant, que el pensament és l’única propietat que ell necessàriament té. Ell és,

doncs, una cosa que pensa.

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en

el text les expressions següents: [1 punt]

a) «naturalesa corporal»: la forma d’existir d’aquelles coses que ocupen espai i que es poden

percebre amb els sentits.

b) «necessàriament vertader»: que no és possible que sigui fals.

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Comentari de text Descartes y más Exámenes selectividad en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!

COMENTARI DESCARTES

Doncs bé, què soc jo, ara que suposo que hi ha algú extremament poderós i, si goso dir-ho, maliciós i astut, que dedica totes les seves forces i totes les seves arts a enganyar-me? Puc estar segur de tenir cap de les coses que acabo d’atribuir a la naturalesa corporal? Em deturo a pensar-hi amb atenció, les passo i repasso totes en el meu esperit i no en trobo cap que pugui dir que em pertanyi. No és necessari que m’aturi a enumerar-les. Passem, doncs, als atributs de l’ànima i vegem si n’hi ha cap que em pertanyi. Els primers fan referència a nodrir-me i caminar; i si és veritat que no tinc cos, també serà veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre és percebre amb els sentits, però tampoc no és possible percebre amb els sentits sense cos. A més que altres vegades ja he cregut percebre amb els sentits moltes coses mentre dormia que, en despertar-me, he hagut de reconèixer que veritablement no les havia percebut. Un altre és pensar. I aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em pertany: és l’únic que no es pot separar de mi. Jo soc, jo existeixo: cert, però, durant quant de temps? Tant de temps com penso, perquè podria ser que, si deixés de pensar, deixés alhora de ser o existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader: no soc, doncs, parlant amb propietat, sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, que són termes amb un significat que abans desconeixia. Soc, doncs, una cosa vertadera, que existeix veritablement. Però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. René Descartes. Meditacions metafísiques, ii

Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] En aquest text Descartes estableix que l’única propietat necessària que ell té és el pensament. Al llarg d’aquest fragment, Descartes, està considerant la possibilitat que hi hagi un ésser molt poderós que el vol enganyar. Tenint en compte que pot haver-hi un geni maligne, no pot estar segur de tenir cap de les propietats que se solen atribuir a l’ànima, excepte del pensament. Conclou, per tant, que el pensament és l’única propietat que ell necessàriament té. Ell és, doncs, una cosa que pensa.
Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt] a) «naturalesa corporal»: la forma d’existir d’aquelles coses que ocupen espai i que es poden percebre amb els sentits. b) «necessàriament vertader»: que no és possible que sigui fals.

Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de René Descartes per a fer aquesta afirmació en aquest punt de les Meditacions metafísiques: «Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader: no soc, doncs, parlant amb propietat, sinó una cosa que pensa […].» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] Descartes fa ús del dubte metòdic per fer aquesta afirmació en aquest punt de les Meditacions metafísiques, ja que aquest és un mètode per trobar un fonament segur del coneixement. El que pretén el filòsof amb aquest mètode és posar a prova tots els coneixements rebuts, per així dubtar i descobrir aquell coneixement que és realment clar i descartar la resta. El que Descartes volia aconseguir mitjançant aquest, era alliberar-se del pes d’allò que va aprendre perquè no li semblava el prou sòlid i segur. Per això, decideix utilitzar un mètode basant-se únicament en la raó, per arribar a les veritats indubtables. Així doncs, per aconseguir una base sòlida de la seva filosofia decideix dubtar de tot allò que sigui realment dubtable. Per aquest motiu, el primer pas del dubte consisteix a dubtar del que ens arriba a través dels sentits, ja que no podem fiar-nos del coneixement que ens proporcionen aquests. I això és tot just el que fa el filòsof. En el segon pas del dubte és on Descartes posa en dubte l’existència dels cossos físics. Aquest pas consisteix en la confusió somni vigília. És a dir, percebre coses mentre dorm que en la realitat no les havia percebut, sinó que era tot part d’un somni. En altres paraules, no podem dir si estem desperts o si somiem que estem desperts. Per últim sorgeix la hipòtesi del gènere maligne. Aquesta apareix ja que Descartes dubta també de la certesa de les operacions matemàtiques, però sap que Déu no el pot fer dubtar perquè Déu és absolutament bo. Per això, recorre al gènere maligne que realment sí que el pot fer equivocar. Arran de tot això, troba una primera veritat segura: el cogito. Cogito, ergo sum que significa “penso, per tant existeixo”. Aquesta veritat inqüestionable que troba diu: jo penso, i cap geni maligne pot fer-me dubtar que penso, ja que no pot enganyar-me si jo no existeixo. “Podria ser que no tingués cos, però el pensament és diferent”, diu. Com a resultat, d’aquí dedueix que ell és. A partir del cogito (el propi jo), Descartes anirà deduint les altres veritats.

concepte d’idea innata sí que partia del naixement perquè l’ànima recordava les idees que ja havia vist en el món intel·ligible. Finalment, una altra diferència que presenten és per exemple que els dos desconfien dels sentits. Trobem que Plató no presenta cap classificació de les idees mentre que Descartes en fa una entre tres tipus d’idees: les adventícies (provenen de l’experiència), les fictícies (provenen de la imaginació) i les innates (provenen de la mateixa ment).

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Només si assumeixo que hi ha un Déu benvolent que no permetria que jo estigués totalment confós i enganyat en allò que crec, em serà possible respondre al dubte escèptic següent: “Com saps tu que el món no va començar a existir ahir, contenint ja uns suposats fòssils i tot de llibres suposadament escrits fa molt temps? Tots nosaltres vam començar a existir ahir dotats ja amb tota una sèrie de creences i de suposats records, però l’univers existeix només des d’ahir a les sis de la tarda”.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts] Per Descartes hi ha tres substàncies: el jo, Déu i el món; i utilitza el seu mètode per demostrar l’existència d’aquests tres elements. Seguint aquesta afirmació, Descartes defineix a Déu com una substància infinita i benvolent l’atribut del qual és la infinitud. Així doncs, dit en altres paraules, una substància eterna, independent i immutable que no pot permetre que s’equivoqui, ja que Déu és garantia de veritat. És a dir, segons l’autor, el concepte de Déu no és ni una idea fictícia, ni una idea adventícia, ni una idea innata. Per tant, totes les coses que existeixen han estat creades per Déu. Per aquest motiu, no estic d’acord amb aquesta afirmació. Per una banda, perquè és impossible que l’univers existeixi tan sols des d’ahir a les sis de la tarda si Déu és el creador de tot allò que existeix, ja que aquesta divinitat va existir mil·lennis enrere. I, per tant, si aquesta afirmació fos certa, significaria que Déu no és el verdader creador de tot allò material. A més, per si fos prou, no penso que aquesta afirmació pugui tenir cap sentit perquè si es complís voldria dir que totes les experiències viscudes i records que guardem amb les persones no existirien perquè no les hauríem viscudes. Aleshores, el seu sentit seria nul. No obstant això, per l’altra banda penso que si Déu realment fos una divinitat que mai el deixaria equivocar ni l’enganyaria ni tampoc el deixaria que estigués totalment confós tal com

Descartes defensa, aquest seria capaç de respondre els seus dubtes sempre sense cometre errades. Però, si Descartes pensés que el món va començar ahir a les sis de la tarda, s’estaria equivocant i això significaria que Déu li està permetent equivocar-se; fet que conseqüentment afirmaria que Déu no li permet veure la realitat i, per tant, deixaria de ser garantia de certesa. En definitiva, em mostro en desacord amb aquesta idea, ja que penso que no és del tot verdadera. Perquè per molt que Descartes verifiqui l’existència d’un Déu que no el deixa equivocar, mai tindrà la certesa ni proves prou vàlides per respondre al dubte escèptic que es planteja.

Comentari de text Descartes, Exámenes selectividad de Historia de la Filosofía

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Comentari de text Descartes y más Exámenes selectividad en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!

COMENTARI DESCARTES