Jordi Abel Llimargas Comentari de text 20/12/23
Estem davant d'un recull de queixes d'un grup de pagesos de Sant Pere de Graudescales
(Navès, Solsonès) avui en dia és una església romànica situada a la petita Vall d'Ora a la falda
oriental dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, solitària enmig d'un paratge
de gran bellesa natural a la frontera entre el Solsonès i el Berguedà. És a dir un indret que ja
avui en dia és de difícil accés i comunicació, així doncs al segle XII ho hauria de ser de forma
molt més radical.
Ens hem de situar al segle a XII a Catalunya i concretament a la Catalunya Vella, és a dir la part
nord del principat que manté una certa continuïtat amb els inicials comtats catalans d'origen
carolingi que servien de marca amb el món islàmic en contraposició a la Catalunya nova,
aquella part conquerida al poder musulmà posteriorment amb unes dinàmiques de poblament
diferents. En aquest moment al principat ja hi trobem assentat el sistema feudal, i aquest
document és un clar exemple que ens exposa les dinàmiques de poder i resistència i les
capacitats d'agència dels diferents actors que conformen tal estructura política, social i
econòmica.
Hem d'entendre que el feudalisme no deixa de ser la legalització i ordenament d'unes
dinàmiques que s'anaven donant des de l'antiguitat tardana a causa de les diferents crisis i a la
caiguda final de l'Imperi Romà d'Occident. La societat sota domini romà es basava en l'autoritat
del poder públic (res pública) com un estat centralitzat que regia la relació entre ciutadans, des
del món urbà al rural, de forma autoritària i eficient. Aquest gran engranatge polític, burocràtic,
econòmic i social es va anar ensorrant a poc a poc de manera que hi ha un procés
d'atomització i fragmentació del poder. És a dir l'autoritat pública romana perd força i amb ella
el paper de les ciutats, davant aquest buit de poder públic apareix l'enfortiment de les
relacions de poder privat, senyorial i rural. L'Estat ja no és capaç d'assegurar la protecció, la
seguretat ni el compliment de la llei, així que toca posar-se sota la protecció d'algú més
poderós que et proporcioni tot el que l'Estat abans et proporcionava i ara no pot.
Aquest poder s'assenta de forma més o menys espontània mitjançant la força (violència),
l'endeutament i l'extorsió a petits propietaris per tal d'assegurar una acumulació de terres i les
seves rendes, fins que aquells antics petits propietaris quedin totalment lligats a un gran senyor
terratinent que ha acumulat tot el poder. Així doncs, el canvi de paradigma fa que aquell noble
que vulgui poder no haurà d'anar a la ciutat per ser a prop de l'autoritat pública que té
capacitat d'implementar les seves decisions al món rural, sinó que buscarà l'aïllament,
l'autarquia rural i la violència que li donarà una seguretat i prosperitat econòmica en una
societat que s'està fragmentant.
D'aquesta manera, arriba un punt on es legalitza i ordena tot el seguit de xarxes clientelars
privades que es donaven al marge del poder públic, és així com de les escletxes i la decadència
del sistema antic s'erigeix un nou edifici legal, econòmic, social i polític basat en el qual abans
era il·legal, però que posteriorment serà la norma i la llei.
Com veiem en el relat en forma de memorial de greuges (querimònia) dels afectats la
feudalització de la societat comporta un increment substancial de les violències contra els
pagesos i entre la pròpia noblesa. Durant la baixa edat mitjana, els senyors catalans reclamen el
dret de maltractar amb impunitat alguns dels seus pagesos tinents. Aquest ius maltractandi era
un privilegi senyorial característic de la zona nord de Catalunya, la Catalunya Vella, on la
pagesia estava cada vegada més lligada a la terra i subjecte règim de tinença. Així s'afermà la
vinculació del pagès a la terra. L'objectiu senyorial era evitar que els pagesos abandonessin les
