¡Descarga Comentari PAC 1 y más Apuntes en PDF de Psicología Social solo en Docsity!
Psicologia comunitària: Comentaris de la PAC-
En aquest document us deixo uns comentaris sobre la PAC-1, amb l’objectiu de que us ajudin a avaluar la vostra pròpia activitat, i entendre també la qualificació que heu obtingut. Us recomano que us imprimiu aquest document, i que el llegiu amb el vostre treball al costat.
En primer lloc, comentaré algunes qüestions relacionades amb l'avaluació de les activitats, i llavors alguns elements més relacionats amb els continguts que heu hagut d'aplicar en aquest treball. L'objectiu no serà donar-vos un exemple del que seria una PAC perfecte, sinó oferir alguns elements de reflexió i anàlisi en relació a les preguntes que hi havia en l'enunciat de la PAC.
Si després de llegir aquests comentaris us queda algun dubte, o no enteneu la qualificació que teniu, escriviu-me un correu a la meva bústia personal i us puc fer una revisió més personalitzada del vostre treball. En aquest cas, si voleu una revisió personalitzada, cal que argumenteu la demanda mostrant que heu llegit els comentaris que us adjunto, i explicant quins són els punts forts i dèbils que creieu que té el vostre treball en relació a aquests comentaris.
Abans d'entrar en els comentaris, vull destacar que en general la majoria de treballs han estat bons, i això es tradueix en que hi ha hagut una part significativa de treballs amb una qualificació de B, i alguns (pocs) amb una A. En termes de continguts, els punts on he trobat més confusions ha estat en l’aplicació de la perspectiva socioconstruccionista, i a l’hora d’identificar i situar correctament els serveis de Cáritas i Provivienda. A banda d’això, les diferències a nivell de qualificacions han anat lligades fonamentalment al nivell d'aprofundiment en l'aplicació de les perspectives al tema que us proposàvem.
Deixant de banda els continguts, que tractaré més endavant, us comento alguns dels principals criteris que he tingut a l’hora d’avaluar:
Que en el treball es donés resposta a totes les preguntes i subpreguntes plantejades a l’enunciat. M’he trobat amb més d’un treball, on alguna de les preguntes formulades no ha estat desenvolupada.
Que l’anàlisi realitzat mostrés que sabeu aplicar els continguts estudiats a un cas real. Aquí vull destacar que un dels principals objectius d'aquest treball era mostrar que sabeu aplicar les diferents perspectives que s'exposen en els mòduls
1 i 4. Per a fer-ho, us proposàvem fer l’exercici d’aplicar-les per a parlar i analitzar una sèrie de materials sobre la problemàtica de l’habitatge. Recordo això perquè precisament un dels punts fluixos que he trobat en aquesta pregunta ha estat que en alguns casos heu dedicat molt d’espai a parlar teòricament d'algunes de les perspectives, però aplicant-les poc al tema l’habitatge.
Que l’anàlisi estigués realitzat en un llenguatge propi, sense limitar-se a repetir el que diuen els apunts o altres fonts, sinó incorporar aquestes en les explicacions.
Que les afirmacions estiguessin ben argumentades. En alguns treballs m’he trobat en afirmacions sense argumentar. Al respecte, per exemple, no era suficient en dir que el CEDIA 24 horas de Caritas es pot emmarcar a la perspectiva funcionalista, sinó que calia argumentar-ho. En alguns casos he trobat falta d’argumentació i explicacions molt curtes. En relació a això, també hi ha hagut alguns treballs molt curts. Us fixem una extensió màxima perquè tingueu una referència del nivell de profunditat que demanem en l’anàlisi. I en un treball de 1000 paraules era impossible realitzar el tipus d’exercici demanat en l’enunciat.
Que utilitzéssiu tots els materials plantejats en l’enunciat per a recolzar el vostre anàlisi. En l’enunciat disposàveu de molts materials (una presentació del projecte “La Escalera”, una carta de la PAH Vallecas, una noticia sobre un projecte de Càritas, etc.), amb l’objectiu que us fossin útils per a poder recolzar i exemplificar les vostres afirmacions i argumentacions. He valorat especialment aquells treballs on heu emprat i situat tots aquests materials de manera correcta i argumentada.
Que el treball inclogués un apartat amb la Bibliografia / Webgrafia utilitzada per elaborar la prova (tant els materials proporcionats en l’enunciat de la prova com altres materials complementaris que hàgiu pogut consultar). Com ja us havíem indicat, les frases textuals extretes d’altres textos sempre s’han d’escriure com a cites, utilitzant les cometes, indicant la font d’on heu extret la informació.
Que el treball estigués ben redactat, sense faltes d’ortografia. Al respecte, vull emfatitzar que sempre baixo la qualificació de tots aquells treballs que no tenen un mínim de correcció ortogràfica, adequat a un entorn universitari. Malauradament, això ha passat en alguns casos, i és una llàstima, especialment tenint en compte que en la majoria de casos hagués estat suficient en passar el treball per un corrector ortogràfic. Tingueu en compte aquest punt de cara a la propera PAC.
Que el treball s’ajustés a l’extensió màxima fixada (2000 paraules).
Com podeu veure, en general es tracta de criteris força lògics, que en la seva majoria ja teníeu apuntats o bé a l’enunciat del treball o bé al Pla Docent de l’assignatura. Els he
Durkheim, es podrien conceptualitzar com a anòmiques , això és, persones que estan en una situació de desorientació i que pateixen al trobar-se davant d’unes normes socials i un entorn que senten que no els deixa cap opció per tirar endavant.
Des d’una perspectiva funcionalista, podríem afirmar que ens trobem davant d’un problema social en la mesura que un col·lectiu de persones no tenen satisfeta una necessitat tan fonamental com és l’habitatge. Per tant, l’objectiu final de la intervenció ha de ser intentar millorar la qualitat de vida d’aquestes persones (aquest és un tret fonamental de la perspectiva funcionalista que en alguns treballs s’ha deixat de banda). Aquest és un objectiu que, des d’aquesta perspectiva, es considera que s’ha d’afrontar partint d’un model d’intervenció enfocat a ajudar o facilitar la reintegració d’aquestes persones dins de l’estructura social. Segons el funcionalisme, la societat està en equilibri i són les persones o col·lectius que expressen un desajustament o disfunció els que s’han de readaptar dins del sistema, cosa que repercutirà en una millora de la seva qualitat de vida. Per tant, les propostes d’intervenció des d’aquesta perspectiva no es centren en transformar la societat ni en qüestionar elements com l’especulació o la propietat privada, sinó que sempre passen per ajudar a les persones o col·lectius a reubicar-se o reintegrar-se a la societat, a través d’elements com el fet de facilitar-los l’accés a un habitatge social o oferir-los recursos (aliments, programes d’inserció laboral, etc.), entre d’altres. Tal i com apunten els autors del primer mòdul de l’assignatura, des del funcionalisme la intervenció consisteix en “ integrar, no a transformar, les formes desviades en el sistema, a cercar mecanismes de solidaritat mecànica o orgànica que permetin a les persones trobar un sentit de vida i les allunyi de sentiments anòmics. ” (pp. 10-11)
Les intervencions que es realitzen des d’aquesta perspectiva s’emmarquen dins de la Psicologia Social Aplicada i, com veurem més endavant amb alguns exemples, parteixen d’alguns elements: són programes d’intervenció social dissenyats i realitzats per part d’ experts , i aquests mantenen una relació d’interventor-intervingut amb les persones que hi participen, cosa que contribueix a l’homogeneïtzació del col·lectiu de persones receptores d’intervenció
Perspectiva conflictivista
La premissa de les perspectives conflictivistes és totalment oposada al funcionalisme: hi ha desigualtats, injustícies i relacions de dominació que són inherents a l’estructura social, i per tant, l’estat natural de la societat no és l’equilibri sinó el desequilibri. En d’altres paraules, a la societat hi ha unes relacions de poder assimètriques, que fan que recursos que interessen a la majoria de la població siguin controlats per molt poca gent. Aquestes classes/grups dominants disposen alhora de mecanismes per a definir la realitat d’una determinada manera, això és, de situar certes opinions, valors i punts de vista com a imperants, amb la qual cosa, aquestes relacions de dominació i desigualtat passen desapercebudes per les persones i/o col·lectius que en són
víctimes. Així doncs, el problema radica en que la classe treballadora assumeix la ideologia de la classe dominant (ideologia que beneficia evidentment als seus interessos).
En la qüestió de l’habitatge, com podem veure al programa “Salvados”, durant molt temps la possessió d’un habitatge en propietat es va establir com un objectiu i valor social inqüestionable (gairebé va esdevenir un requisit per l’èxit social). Aquest valor anava vinculat discursos com el que conceptualitzava el lloguer com una pèrdua de diners. Evidentment, es tracta de discursos i valors que ara podem veure que afavorien principalment els interessos d’un sector petit de la societat però ben situat en l’estructura social (bancs, inversors, constructors, immobiliàries, etc.), però als que moltes persones van sucumbir.
Per tant, el fet de considerar que les persones víctimes de desnonaments van viure “ per sobre de les seves possibilitats ” encaixa perfectament amb la perspectiva funcionalista, però no amb les perspectives conflictivistes, les quals entendrien que les decisions i accions que van prendre aquestes persones afectades no es poden deslligar del context de dominació i explotació al que estaven exposades. Alhora, per què els bancs van concedir hipoteques a persones que, fent un estudi mínimament rigorós, es sabia que al mínim problema que tinguessin no les podrien afrontar?
Segons les perspectives conflictivistes, les desigualtats provenen de la posició que tenen certs col·lectius dins de l’estructura social, i per tant, els problemes socials no es poden analitzar en termes individuals sinó estructurals. Això significa que el tipus d’intervencions que es promouen des del funcionalisme serien només un pegat, des del moment en que no tracten ni es preocupen d’intervenir sobre les arrels reals del problema. Si els problemes són socials i estructurals, la manera d’afrontar-los no pot ser a través d’intervencions individuals sinó de manera col·lectiva. Aquesta precisament és la crítica que va expressar per carta la PAH Vallecas al regidor Francisco Pérez de Puente de Vallecas, criticant accions com l’establiment al municipi d’un servei d’assessorament jurídic individual sobre habitatge i d’un banc de pisos temporals d’emergència. En consonància amb una mirada conflictivista, afirmen que aquest tipus d’intervencions tenen tan sols una eficàcia a curt termini, i que pel seu caràcter fonamentalment assistencialista, tan sols generen dependència i inactivitat en els seus usuaris. Per altra banda, el fet de reallotjar temporalment a les persones en pisos d’emergència el que produeix és que els bancs encara tinguin menys pressió per a oferir lloguers socials a les persones afectades i canviar el seu model d’acció.
L’objectiu de les intervencions situades en una perspectiva conflictivista és el de potenciar els col·lectius afectats, per tal que puguin posar en pràctica accions transformadores de la seva realitat col·lectiva. Són intervencions on segueix existint la figura de l’ expert , però que incorporen i donen un paper molt rellevant a les persones afectades en la definició i resolució dels problemes. A través del diàleg, de discussions
mateixa etiqueta o diagnòstic, amb la qual cosa es produeix una tendència a homogeneïtzar als col·lectius sobre els que s'intervé, deixant de banda la seva diversitat, especificitats i heterogeneïtat. Segons la perspectiva situada hauríem de prendre com a punt de partida que les persones amb dificultats per a poder accedir a un habitatge o les persones que han patit un desnonament representen un col·lectiu molt divers i amb interessos diferents (però també de compartits, és clar), i conseqüentment, ens convidaria a prestar atenció a la seva diversitat, cosa que alhora contribueix a trencar amb els processos d'estigmatització.
Segons aquesta perspectiva, els professionals han de ser agents compromesos amb les persones, i conscients que disposen tan sols d'un coneixement parcial de la situació. La seva tasca és actuar com a agents que facilitin les connexions, buscant més el diàleg que solucions ràpides que impliquin imposicions o efectes de dominació sobre alguna de les parts. L'acció sempre ha de partir de "veritats temporals", emergides de la connexió entre els diferents agents. Els professionals han de formar part d'aquesta xarxa de connexions, abandonant la dicotomia agent extern / persona intervinguda.
Generalment, moltes de les intervencions participatives (que podríem englobar en la perspectiva conflictivista) incorporen aquestes crítiques i reflexions que proposa la perspectiva situada.
Acció col·lectiva
En aquest punt m'estendré poc, ja que en la majoria de treballs heu desenvolupat molt bé les idees centrals.
Com hem anat veient, el problema de l’accés a l’habitatge per a persones amb pocs recursos ha estat tractat a nivell institucional, posant en funcionament diferents tipus d’habitatges temporals, serveis d’atenció individualitzada, oficines d’intermediació hipotecària, serveis d’ajuda a la inserció sociolaboral, etc. Però també ha succeït que els propis col·lectius de persones afectades s’han organitzat en plataformes per tal de denunciar una situació concreta que els suposa un desavantatge, i la defineixen com un problema social. I això, per exemple, és el que podem veure en el cas de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Com podem veure en el programa “Salvados”, els propis afectats, juntament amb altres persones sensibles amb aquest problema, s’organitzen col·lectivament per aturar desnonaments, i es mobilitzen per tal de visibilitzar el seu problema i promoure una transformació social. Parlem de transformació social perquè és el propi col·lectiu afectat el qui expressa el seu descontentament amb la reacció o solució que des de les institucions s’està donant al seu problema. En aquest sentit, col·lectivament, realitzen accions per a promoure un canvi, doncs entenen que aquest canvi és possible.
L’acció col·lectiva es duu a terme generalment en l’espai públic, doncs és aquest espai on es vehiculen els discursos dominants que es denuncien. Amb aquest tipus de
manifestacions i accions, les associacions i plataformes qüestionen la legislació actual en relació a l’habitatge i denuncien les pràctiques bancàries, redefinint alguns dels significats dominants (per exemple, no parlen d’ ocupació sinó de recuperació ).
Aquí no parlem d'intervenció social (que remet a l'existència d'uns agents externs experts) sinó d'acció social (que remet a que són els propis grups d'interès els qui es constitueixen com a actors d'acció política amb un objectiu de transformació social).
CEDIA 24 horas i Xarxa d’habitatges temporals per famílies en risc d’exclusió
A continuació us demanàvem que vinculéssiu el model d’atenció a l’emergència habitacional que proposen ONGs com Cáritas o Provivienda amb alguna de les perspectives anteriors.
Com molt bé heu comentat en la majoria de treballs, es tracta de serveis que encaixen perfectament amb la perspectiva funcionalista. Aquí, l’important era argumentar-ho, i tenim molts elements per a fer-ho:
Per una banda, es tracta de serveis dirigits a les persones afectades, amb l’objectiu d’ajudar-los a satisfer la seves necessitats i millorar la seva qualitat de vida. En cap cas es tracta d’accions que busquin una transformació social que vagi més enllà de les persones a les que atenen, i en aquest sentit, s’allunyen de la perspectiva conflictivista.
Per altra banda, ofereixen una intervenció que ha estat dissenyada per part d’experts, als qui se’ls reconeix la seva capacitat per conèixer el problema i proposar accions d’intervenció. Són experts també els qui avaluen la pertinença de que un usuari pugui accedir al servei. En el cas de Provivienda, per exemple, veiem que cal una derivació de Serveis Socials per tal de poder accedir al servei. Com podem veure, són postulats que encaixen amb el funcionalisme, i s’allunyen de la perspectiva situada al no tenir en compte el punt de vista de les persones afectades en la definició del problema i de la intervenció a seguir.
Perspectiva socioconstruccionista
En la segona pregunta, us demanàvem analitzar des del socioconstruccionisme les assumpcions que hi ha darrera els discursos sobre l’okupació que apareixen en els mitjans de comunicació, explicant com es construeix l’okupació com a problema social i els efectes que aquesta construcció té sobre la identitat de les persones que accedeixen a un habitatge mitjançant l’okupació.
En general, en pràcticament tots els treballs heu comentat a nivell teòric els principis bàsics del socioconstruccionisme; especialment, la crítica que es fa des d'aquesta perspectiva a l'existència d'una realitat objectiva susceptible de ser coneguda, i la importància que dóna als processos i les pràctiques socials i a la dimensió simbòlica (o en d'altres paraules, al llenguatge). No obstant, a l’hora d’aplicar-la al tema de
que l’ha re-construït de manera diferent. Per exemple, això es pot veure clarament en el fet de que s’ha generat fins i tot una distinció entre ocupació i okupació ,¸això és, distingir entre les famílies que ocupen perquè no tenen cap altra opció, i aquells/es que okupen per motius ideològics o per fer-ne negoci (fixem-nos alhora que aquesta distinció engloba sota el terme okupació -amb k- un conjunt de pràctiques que no tenen res a veure entre sí).
Com podem veure, els conceptes i categories no són neutres i sempre van associats a judicis de valor i a significats, que afavoreixen uns grups en detriment d’altres. Per exemple, fixem-nos que des de Stop Desahucios no es parla d’ocupació sinó de recuperació. Des d’una perspectiva socioconstruccionisme podríem dir que no és el mateix parlar d’ocupació que de recuperació. No es tracta de dues paraules per a referir-nos a una mateixa realitat, sinó que cada un d’aquests termes construeix el fenomen de manera diferent. Des de la PAH es parla de recuperació perquè no admeten els significats i tota la construcció simbòlica que hi ha rere el terme okupació. Parlar de recuperació significa parlar d’un assumpte que no té res a veure amb la legalitat, sinó que implica construir l’acció d’entrar en un edifici propietat d’un banc com un assumpte de legitimitat: els pisos dels bancs són de tots, des del moment que s’han lucrat i aprofitat dels diners de tothom.
Des del socioconstruccionisme no té sentit la discussió de quina és la construcció o terminologia més vertadera, doncs tot saber és construït i és contingent a un moment sociohistòric concret. L’important són els efectes que es desprenen de cada construcció de saber i les relacions de poder que promou. En tots els treballs, al llarg de l’anàlisi heu reflexionat sobre les conseqüències i les implicacions que té la criminalització de l’okupació, i és que no és neutre el fet de que aquestes persones que okupen un pis es vegin obligades a lluitar contra la conceptualització social d’elles com a “aprofitades”, “gandules” o “delinqüents”, i evidentment això té clars efectes sobre la pròpia construcció de la identitat i autoestima.
